El pèndol de petites oscil·lacions

Les buguenvíl·lees, els baladres, les petúnies i els lilàs em cacen la mirada i se m’aferren al bescoll, com una mossegada de la vida , una esclat de lila, una renglera d’amor. Un seguici de formigues sota consigna van cap el meu dors i hi fan camins de goig i de colors.

He de tombar el cap i guaitar-les, no hi puc fer més, m’atrauen irresistibles. Resto amb la seva color aferrada, com un dolç sangtraït que s’amaga entre els cabells i m’escriu la pell de primavera i me dóna volada. Ara jo som una flor més, insignificant, nervada, de buguenvíl·lea, un pètal de baladre, un llavi fràgil de lilà, la pell d’una petúnia, un perfum de fragedis i de roses que s’escampa com un ressò de cançó.

Tot és amor i sang que circula. Aquest dies de llum que s’acosten fan el miracle de la metamorfosi que esperava: Jo ja som primavera, som de colors, som un raig de llum que es gronxa a una teranyina. Potser també he de caure al calze blanc i groc del lliri obert com una paraula i l’he de devorar, talment l’insecte àvid que el fecunda.

S’obren els llavis, les paraules, la pell, els ulls i el cor…, com les flors, convocats per la vida, en un esclat de lila i de color, i me duen el conhort que em calia i l’esperança.

Estem lligats als estats de l’aigua i dels astres i això ens és bo. Em creix la força com la llum del dia.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!