El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
26 de juliol de 2010
4 comentaris
Plou vertical i fa olor de terra, la terra
La terra feia dies que havia dissipat tota l’olor de terra. Esbafada, resclosa i eixarreïda, blanquejava de calç, només calitja i males flaires. Díficil de recordar l’olor genuïna.
El cel aquest matí era molt blau, farcit de núvols blancs, cúmuls baixos encotonats, que ja he aprés que seran pluja tard o d’hora, d ‘aquesta que ve, cau, et sobte i és un guster. He seguit el caminar dels núvols i la forma i grandària amb interés.
Ahir les tisoretes cantaven, amb aquell sò sord i obsessiu que és preludi d’una acubada d’estiu i no semblava pas que es pogueren aturar. Pensava que un poc de pluja per escampar teranyines no aniria malament, però no n’hi havien traces.
A la fi amb la pluja tot s’ha omplert d’questa olor que dóna vida a les pedres. Aquesta pluja vertical ha revifat l’olor de terra i herba.
La pell del cos, que bullia enfebrada tots aquests dies, rep la carícia de la frescor i torna a ser pell de persona, orejada. Els narius s’eixamplen i fa ganes de passeig.
Foto: El carnatge, de M.V.S.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
més encara.
Alena,
alena,
alena
de bell nou,
nineta,
de la paraula,
essencialment,
expressada
en sentiment,
profund de vida.
Confortada
per l’amor.
De qui, saps,
som teus.
Mua gros!
ha escampat les teranyines, encara no totes potser, però tornarà a caure per a acaronar-nos pell i ànima … Un bell passeig entre paisatge i paraules amigues. Una besada.