El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
Els vint minuts que espero l’autobús que m’ha fugit
als nassos els aprofito per pensar i badocar. Sort que hi ha seients a la
parada. Veig el trencadís d’argent de la
llum del migdia damunt la mar molt blava i el sento picant com la magnèsia als
narius i a la llengua. És curiós com s’enllacen unes sensacions amb d’altres i
tot són empremtes de records surant.
De bon matí clareja
prest i em deixondeixo aviat, malgrat el canvi d’hora. El dia també s’allarga els
vespres i em permet contemplar els dibuixos de les pedres i els relleus que de
nit eren caramulls d’ombres. Puc constatar el creixement de l’herba, les ones eixugades a la platja , la tenacitat del caragol a les fulles del llimoner i la
força de les formigues arrossegant supervivències
Res no interromp el pas dels núvols cap a ponent.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
És el que té quan perds l’autobús …. igualet, igualet com ho has contat. Pobres aquells que es posen dels nervis i miren el rel.lotge constantment i vigilant que el bus arribi …… hi han tantes coses al voltant !!
Bon dia !
tan productiva. M’ha agradat molt l’article, música de paraules.
En el teu cas, com en molts d´ altres, hem de pensar en allò de “no hi ha mal que per bé no vingui”…i nosaltres hem pogut badar amb tu.
ens acompanyen amb el plaer dels sentits… sentim i no pensem. És molt bonica aquesta sensació… Una abraçada!
Més que observar sentir els instants i ser-ne conscients. És tan important…
Per jo, perdre l’autobús és com un semàfor vermell que dura molt. Bé, el semàfor m’agafa protegit, dins el cotxe, mentre que l’aturada de l’autobus me deixa allà enmig, entre les mirades dels que van arribant. Falta molt?
Moltes gràcies per la teva rosa de Sant Jordi, Victòria. Encara que virtual, és tot un detall. Quin temps fa per Mallorca? Tinc unes ganes boges de fer-hi una escapada. Una abraçada.