El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
Un quart creixent magnífic, una corranda d’amor per a la terra
Un quart creixent magnífic, una òrbita especial, una corranda d’amor per a la terra dissortada, això és el que vaig veure.
La lluna, ahir nit, primer era alta en el cel i blanca, un quart creixent de llibre, una imatge geomètrica perfecte, de tan normal i freqüent passava desapercebuda, però… vaig haver de mirar-la i admirar-la perquè oferia un bell espectacle inesperat.
El meu passeig marítim va centrar l’interès en aquell quart creixent que a poquiu anava misteriosament en augment, creixent i creixent, fent-se proper, baixant cap a la mar com s’hi volgués fer un capfico. La lluna prenia un color ataronjat i unes dimensions insòlites, un taronja intens com de mandarina, com de corall, com la carn del salmó. Així com creixia anava precipitant-se a l’horitzó immediat del port i els esculls i es feia més i més gran i la corrua blanca que deixava a la mar es daurava.
Queia la nit, el vespre s’entotsolava i ennegria, la lluna feia el seu ball ritual, la seva estesa d’ales, fins a desaparèixer per ponent.
Vaig pensar amb el petit príncep que s’asseia a contemplar les postes repetides del seu sol i les estrelles i endreçava el seu planeta únic. Jo m’hi sentia ben igual, una badocaire amarada de lluna que hagués volgut repetir aquella posta de lluna, val a dir.
El meu passeig vora mar no va tenir un altre tema, ni havia més espai a la mirada que per aquell be de déu de lluna taronja i roja que transmetia aquell espectacle per a tothom que la volia veure.
He pensat que us ho havia de contar, perquè ara hi corr una altre pic a veure si la veig i la gaudeixo, a veure quina festa ens té avui preparada i què disposen fer les voltes celestes per al nostre conhort i goig, o si ho voleu menys màgic: no em vull perdre res de l’espectacle de bellesa aleatòria que fan els astres i la vida mentre volten i roden.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A la vida ens l’hem de procurar sempre, el quart creixent… fins que no vingui finalment el quart minvant, que mirarem de retrassar tant com puguem amb el màgic conjur de la nostra energia.
Encara sense saber on sóc i sense trobar els mots correctes …. però el meu balconet és aquí, i la garsa no ha marxat i la lluna segueix el seu ball en aquestes latituds.
Bon dia.
La conec, aquesta lluna grossa i ataronjada. Ara mateix, ací, des de la meua finestra la veig simplement creixent. Un espectacle meravellós el de la lluna. No em cansa mai.
És impossible llegir-te deixondats de la màgia que hi projectes i amb què ens n’amares.
Poses la ‘gallina de pell’, que en deia aquell.
Un b7 màgic !
I el fet prodigiós és que malgrat l’home ens ha mirat des d’ella segueix essent l’astre màgic. I ara té el contrapunt de Júpiter brillant i tibant com una plomada, ahir en semblava el pèndol. Quina bella manera la teva d’apropar-nos el màgic espectacle. Una abraçada.