LA GARSA BLANCA Sobre les algues, nafres i sobre les nafres, por, el bell coll de la garsa i el plomall silenciós, esglaons de tenassa i esplugues de saó, entre esculls ancorada, beu dedins el cocó. Al primer glop beu aigua i reflexos de glaç, al segon glop misèries i fosca, fora sol. Al
Anit Orió brillava, tot ell, impressionant, no només Betelgeuse es destacava a la nit estelada, també lluïen el cinyell, l’espasa caçadora, les espatlles amples i les cames poderoses. Els ulls de Sírius i Proció, els cans, l’esguardaven. El cel feia goig de mirar. La lluna es veia a bocins, entre núvols espessos, com calamars gegants,
Aviat dormiré en un matalàs nou, amb vigilants del meu descans pertot i materials de tecnologia avançada, que ni sabia que existien ni què nomien. M’abraçarà i en farà massatges fins l’endemà. Ja vos contaré Riu-te’n dels amics de les Arts. Els meus somnis seran impagables, com un núvol de flonjos. Mira que n’he estat
Dia 19 va ser lluna plena, lluïa un nimbe generós , molt ample, que ens prometia un fred de mil dimonis. Ja el tenim aquí. Ara mateix està nevant, uns flocs de neu que t’enfarinen i desapareixen. Ha vingut na X. a veure’m i petar-la. Duia la jaqueta negra tota blanca i el seu goig
Tocava a la finestra neguitós, com una mà apressada, tamborinejant, amb una urgència desfermada. Era calabruix. Pluja i calabruix aquesta nit a la nostra finestra. El carrer, els cotxes, el trespol, les pedres del jardí, les cadires, de ferro, tot instruments improvisats per a una simfonia. Un collar desfermat a la nit, rodolant per terra,
Era tan lluminós el dia, avui, que mitja volta del cel era diàfana, d’un daurat fi, tota sol i llum espargida, com si no hi hagués astre, només claredat que vessa. L’altra mitja volta se feia enrere , llum pàl·lida, i deixava veure la serra, les capçades dels arbres , el castell, la mar argentada,
L’any nou nat o potser els reis m’han dut 500 posts i 4414 comentaris. Era una fita. Vatua el món! Moltes gràcies N’estic contenta. No tant de la xifra, que també té sonoritat, sinó de tot allò que representa: més de quatre anys de bloc, disset estacions del tren del temps que m’agrada imaginar, a
He anat sense espardenyes, descalça, fins a la butaca. Me feia gola sentir la terrissa, era encara tèbia. La primera rosada de l’any amarava les cadires de ferro del jardí i els ocells es lliuraven al cant. Ho he vist des de la sala on he berenat un cafè fumejant descafeïnat amb melmelada de taronja
Per a tots i totes, amics de Vila Web. Una any especial i intens. Tot és possible, com sempre, per a nosaltres que escrivim – com deia Pla- per gust o per fer plaer als amics, sense pensar que potser ens llegirà qualcú. Però no ha estat així, hem fet lligams i país. Som sortats.
La lluna quart creixent anit era un somriure ample, taronja encès, molt baixa en el cel, quasi a tocar de mà. Segellava esperances, relativitzava grandàries i neguits, obria una clivella dins la fosca, aclaria incerteses. Comprenies que sempre hi ha una porta darrere l’ obscuritat. Hem trencat olives verdes amb en M. i les hem
La garsa duu sabates grogues, noves de trinca. Fa passes com d?infant enjogassat, lluitant amb les onades. Es deixa veure, arrecerada als esculls, alçant el vol i tornant-hi. És una cita necessària. Quan te la trobes ho saps del cert. Et fa néixer una alegria nova, semblant al goig d?amor d?una mirada, el permís per
Diumenge a la fi no va ploure, va fer un dia ventós que se’n va endur els núvols fins l’horabaixa mentre ens deixava un cel vestit de parracs. Era lluminós i transparent, d’una bellesa singular. La mar no anava remoguda però tampoc era mansa. Era arrissada i blava, amb guspires brillants argentades. El fred a
Al cor de les ametlles hi ha perfum de roses i tamarells daurats, tardorals, un tremolor de platges a l’esquena del moll. Hi ha també una garsa que no vol alçar el vol, s’assolella entre pluges i clarianes. Damunt la mar, arbres negres, núvols arrenglerats, s’acoten a la nit. Un cobertor taronja
L’arbre d’ocells immòbils, aspre i auster, s’amaga a les tavelles de la nit. L’onatge és inquietant. A les washingtònies i als esculls canten els grills cançons de la nit erma i l’aigua. Imatge:M.V.S. Jo, el gra de sorra humida, coberta per l’alga. Tu, la gota salada, suspesa al tamarell. Nosaltres, el bot del grill,
Massissos blancs de lliris d’aigua, a les dunes, clapes de groc i verd pàl·lid del fonoll marí florit, entre les roques. Salicòrnies agostades. Cocos de sal i aigua, plens de miratges, núvols escàpols i llum irisada, manllevada al ponent. És el meu paisatge. Ho deso tot a la retina i m’hi confonc. Un exercici d’humilitat