Una conversa d’avui a la feina sobre les retallades de sou als treballadors de la funció pública m’ha recordat que aquest mes, quan vegin la nòmina, moltes persones coneixeran l’abast d’aquesta retallada. Per si això no fos prou, diuen que també hi ha indignació per les retallades de Foment. I si ara hagués de fer
La sentència del TC ho ha canviat tot. Suposo que tothom que va llegint aquest bloc ja ho té clar, però per si hi ha algun lector nou o que passava per aquí, la sentència no ha perjudicat Catalunya i tampoc ha perjudicat Espanya. Ha perjudicat els autonomistes i els federalistes de Catalunya perquè els
Com que el 10 de juliol va marcar un abans i un després i ara som al després, podem entendre que les propostes de resolució que els partits van fer al Ple del Parlament de divendres 16 són llur full de ruta de cara al futur. Si hi fem una ullada ens adonarem que hi
Tot i que encara no se sap oficialment la data de les eleccions al Parlament de Catalunya, probablement ens en separen uns tres mesos. Seran intensos. Per part meva, des d’aquest bloc i a través de les xarxes socials i els correus electrònics faré tot allò que sigui al meu abast. Bulliran les paraules. Bullirà
No tocava penjar un segon apunt avui, però el futur del país després de la sacsejada de dissabte s’està decidint a les reunions que fan els partits i a les declaracions públiques. I comencem amb molt mal peu i hem de ser contundents en la resposta. Sobre la base del respecte pel posicionament polític de
Després de divertir-nos una mica amb les pallassades de la Sànchez-Camacho i dels Lynce aquells, després de recordar amb emoció la resposta del país i de veure moltes fotos i llegir molts articles i apunts i microapunts, després de veure amb gran alegria que el Telenotícies Migdia de l’endemà de la manifestació recollia la realitat
Un milió i mig de persones ens hem concentrat o manifestat (tothom ha fet el que ha pogut) sota el lema “SOM UNA NACIÓ. NOSALTRES DECIDIM”. Tothom reconeix que això té un abans i un després. A la manifestació hi havia gent que voldria perdre el temps desafiant un TC i un Estat espanyol que
Aquesta era literalment la pregunta, del tot inútil des del punt de vista informatiu o tendenciosa en el seu plantejament, que feia ahir Josep Cuní als Matins de TV3. I només s’hi podia respondre SÍ o NO. La pregunta és inútil perquè, formulada així, no dóna cap informació. Si responem que sí estem dient que
Dimarts, tornant cap a casa amb l’autobús després d’assistir al curs, on havia parlat Lluís Foix entre altres, em fixava en la quantitat de banderes espanyoles que hi havia als balcons dels edificis per on passava a la sortida de Barcelona i al pas per Badalona. Un cop a Mataró, però, de fet es veien
Hem començat a resoldre el problema de confiança que havíem estat arrossegant durant anys, decennis o segles. Ara falta que ho rematem a còpia de dir-nos-ho, de fer-nos-ho veure els uns als atres, perquè de cara a les eleccions al Parlament de Catalunya ho hem de tornar a posar en pràctica. I si ho assagem,
Tenim quatre dies, sí, però quan en faltin tres tot estarà dat i beneït i ens podrem preparar per a la festa. Perquè serà una festa, i no pas un dia per als tristos o per als emprenyats. Aquest matí hi haurà la reunió que ha volgut forçar el PSOE-C i Montilla per provar de
La patinada que dissabte van tenir molts mitjans ha servit per fer evident la pressió que exerceixen els partidaris d’utilitzar la manifestació per defensar l’Estatut, de fer revifar el mort ni que sigui amb el terrorífic Reanimator aquell, ni que hagi de caminar com un Frankenstein o moure els braços als fils que un estira
D’infart. Aquest país nostre és d’infart. El 8 de juny entra la independència al Parlament i el 15 Artur Mas surt amb el tema de la immaduresa. Salta la sentència del TC, es convoca la manifestació del 10 de juliol i comencen a sortir veus que diuen que no hi ha d’anar ni un sol
Quan es va convocar la manifestació, i a la vista d’algunes primeres reaccions com aquella d’en Josep Sort –ara irònicament matisada– o d’altres com en Titot o en Santiago Espot, semblava que hi havia el risc que l’independentisme no veiés l’oportunitat que se’ns presenta. Si es posava en circulació la idea que aquesta és una
Ho sap tothom i no tinc res a amagar: vull que Catalunya tingui un estat propi. Aquesta és la meva voluntat política com a individu. Puc anar a la meva i fer el sord a qualsevol altra voluntat o puc mantenir-la i fer-la compatible amb la recerca dels espais en comú a partir d’allò que