Blog d'en Xavier Mir

Dimarts, tornant cap a casa amb l’autobús després d’assistir al curs,  on havia parlat Lluís Foix entre altres, em fixava en la quantitat de banderes espanyoles que hi havia als balcons dels edificis per on passava a la sortida de Barcelona i al pas per Badalona. Un cop a Mataró, però, de fet es veien més senyeres i estelades que no pas banderes espanyoles.

Ahir la selecció de futbol anomenada
espanyola, formada per jugadors catalans als quals no s’ha deixat decidir,
va guanyar –perquè, tot i anar mal vestits, són bons– la d’Alemanya i es
va classificar per jugar la final diumenge. Podria passar que
guanyessin el Mundial. Podria passar que diumenge al vespre, en alguns
indrets de Catalunya, els carrers s’omplissin de persones amb ganes de
celebrar-ho amb banderes espanyoles. Vint-i-quatre hores abans, i això no és possible sinó segur, una multitud haurà col·lapsat el passeig de Gràcia amb senyeres i, sobretot, estelades. Algun problema?

A mi, personalment, m’encanta aquesta convivència i no trobo pas que exhibir una bandera espanyola sigui una provocació. Al país coexisteixen aquestes dues realitats: una part de la població que vol la independència i una part de la població que celebra les victòries de la selecció espanyola malgrat els fonaments injustos d’aquest èxit. I cap d’aquestes parts no s’inventa cap país inexistent o ideal o romàntic com em va etzibar Lluís Foix, el qual, a més, em va avisar paternalment que el romanticisme podria derivar cap al nacionalsocialisme i que cal anar amb compte. Des del meu humil punt de vista, en l’únic lloc on veig un poble que viu enganyat per un país ideal i inexistent en realitat és Espanya, que se somia uniforme i eterna i que no trigarà a fotre’s una trompada amb la realitat, però no vull posar-me a la casa dels altres.

Les enquestes que tenim ens diuen que una part important de la població catalana se sent tan catalana com espanyola. Sí, és així; però em sembla que això no ens aporta gaire llum. Hi ha moltes persones que seran a la manifestació de dissabte i que diumenge s’alegraran d’una eventual victòria d’aquella selecció. Dit d’una altra manera, moltes de les persones que votarien SÍ en un referèndum d’independència han celebrat, celebren i celebraran els gols de la selecció espanyola. Perquè, amics i amigues, gairebé tothom ja vol un estat propi. I que el suport social a la independència creixi comporta aquestes coses.

Els gols i els colors que els representin a cada moment són una cosa. Els vots en són una altra. I el que compta, és clar, són els vots. Imaginem la nit del referèndum d’independència. Imaginem el moment que es diuen els resultats. Ha participat més de la meitat del cens (posem 3 milions sobre 5,5 milions) i el 55 % ha votat SÍ i el 45 % ha votat NO. Això vol dir que hi haurà gairebé un milió i mig de persones que hauran manifestat el seu suport a la selecció espanyola de futbol i que hauran dit que volen que Catalunya continuï formant part d’Espanya encara que això ens costi i els costi 3.000 euros per persona i any. Ja poden bramar, doncs, i brandar toros i banderes, que aquestes persones passaran a assumir el paper de minoria que nosaltres hem exercit fins ara amb la mateixa pau, la mateixa harmonia i la mateixa convivència.

Ja ho sabem, doncs, que a Catalunya no tothom se sent només català i no tothom té dues seleccions –la catalana i qualsevol que jugui contra Espanya– i no tothom vol la independència. Que ho hem dit mai, això? L’únic que volem és  que aquest país, tot ell i amb tota la seva complexitat i diversitat, tingui l’oportunitat de decidir a les urnes si formem un nou estat o continuem dins d’Espanya, especialment ara que ens han dit a les clares que ja no hi haurà més autogovern.