Després de divertir-nos una mica amb les pallassades de la
Sànchez-Camacho i dels
Lynce aquells, després de recordar amb emoció la resposta del país i de veure moltes fotos i llegir molts articles i apunts i microapunts, després de veure amb gran alegria que el
Telenotícies Migdia de l’endemà de la manifestació recollia la realitat amb una professionalitat i un rigor reconfortants i il·lusionadors, i després de reconèixer que hi ha un abans i un després de la manifestació, ara és l’hora de traslladar allò a l’àmbit institucional. I no em refereixo només a allò de
passar del milió i mig als 68 que explicava en Partal.
Quan dissabte dèiem “Nosaltres decidim” no volíem pas dir que a l’octubre hi ha eleccions i que allà passarem comptes amb els representants polítics. Per a això no calia treure un milió i mig de persones al carrer. Més enllà d’això i del fet que no ens podem permetre votar en el sentit oposat d’allò que volem i que necessitem, les institucions polítiques del país no poden fer el sord perquè això seria d’una grandíssima gravetat. La unitat del poble, aquesta de la qual se senten satisfets gairebé tots els nostres representants polítics, es va aconseguir perquè a la capçalera no hi deia ni “independència” ni “federalisme” ni “autonomia” ni “regionalisme” sinó SOM UNA NACIÓ i NOSALTRES DECIDIM. Aquest és el mandat i sobre aquesta base esperem que les persones que ara ocupen les nostres institucions sàpiguen fer propostes i donar solucions. Ja n’han començat a sortir algunes. El vicepresident Carod, per exemple, en va fer una en una
entrevista de diumenge a Catalunya Informació. Sobre la base de reconèixer la diversitat de plantejaments, cal posar-los tots damunt la taula i buscar què poden tenir en comú.
Diumenge Miquel Iceta escrivia: “Ara ve el més difícil, donar continuïtat i contingut concret a
l’exigència de la manifestació (…) Pocs crits i pancartes en favor de l’Estatut, diguem-ho tot (…)” I, en definitiva: “El que intento és descriure la dificultat d’establir un mínim comú
denominador que vagi més enllà de la disconformitat amb la sentència de
tothom que va marxar ahir pel Passeig de Gràcia. Aquesta és la tasca que
correspon ara a partits i institucions.”
Tal com em vaig permetre de suggerir-li, aquest mínim comú denominador és justament el que va fer possible que la manifestació fos un èxit: el lema. La pancarta no deia “defensem l’estatut” ni “independència”. Deia, simplement, que som una nació i que nosaltres decidim. Per tant, allò que ens uneix, allò que tenim en comú és la democràcia.
Anirem a les urnes, sí, però la gràcia seria anar-hi coneixent no només les propostes de cada formació, sinó també el seu compromís amb aquest mínim comú denominador sorgit de la manifestació, que no és altra cosa que el compromís de deixar-nos decidir, de no girar l’esquena al milió i mig de persones que érem a Barcelona el memorable i irrepetible –perquè ja no caldrà mai més– 10 de juliol de 2010. Si els socialistes pensen que la independència no és el camí i que el que cal és refer els ponts amb Espanya però des de l’actual feblesa en què ens ha deixat la sentència del TC, que demanin el NO. I si Esquerra i qui s’hi vulgui afegir pensa que el camí és la independència i que després ja ens federarem d’igual a igual amb qui convingui, que demanin el SÍ.
Felicitats a tots els manifestants per una plasmació tan brillant, cívica, responsable, compromesa, sentida i feliç de la NACIÓ CATALANA, aquest deu de juliol passat, diada de Sant Cristòfol, patró dels viatgers.
Que som una nació ho sabem de fa molts segles, però per si de cas, la sentència del Tribunal del Santo Oficio contra l’Estatut publicada el dia 9, diada de sant Zenon (patró d’Arenys de Mar), ens ho reblava de manera inequívoca quan sentia la torturada necessitat de recalcar fins a set vegades “la indisoluble unidad de la Nación Española”.
Deia en Sergi Pàmies el diumenge a La Vanguardia que seria massa fàcil comparar la manca de mobilitat de la capçalera de la Manifestació amb la paràlisi política que viu la nostra classe dirigent, però és que la metàfora és preclara i no gens gratuïta: el nacionalista Pujol, el federalista Maragall i el catalanista (siliconat) Montilla van haver d’abandonar la manifestació perquè després d’intentar-ho durant dues hores, no avançaven. Més tard, sense ells i els seus seguicis, la gent va arribar a la plaça on els esperaven les paraules d’afirmació i l’Himne Nacional. Ho sento, Pàmies, però és que va ser tan gràfic…
També era digne de ser llegit, al diari del senyor conde de Godó, l’article trist de l’Antoni Puigvert, un dels moderats convençuts, un lúcid intel·lectual que s’ha passat anys tirant aigua al vi de les aspiracions sobiranistes catalanes. Després d’admetre que la sentència havia deixat sense arguments a la gent com ell (els eterns buscadors de ponts amb Espanya), en haver emès un dictamen que posa als catalans en situació de triar només entre submissió o insurrecció, acaba amb una sentència fulgurant: “Espanya no pot alliberar-se del fascinant magisteri de la Inquisició”. Justa la fusta, Antoni. No s’hi pot negociar. Benvingut a bord.
Ara, després d’aquesta memorable i històrica diada de Sant Cristòfol, caldrà vigilar de molt a la vora el senyor Artur Mas, escorcollar-li totes les paraules i llegir-li bé, fins al darrer pòsit, l’allau d’ambigüitats amb què continuarà entabanant-nos. La sociovergència està pactada per a l’endemà de les eleccions al Parlament, és l’única via que els queda per explorar i explotar als unionistes, per més que ara escenifiquin dures batalles i persecucions dins el cas Millet. Que no ens enredin més. Cal que una força alternativa i transversal amb clara vocació independentista es presenti per recollir els vots que inevitablement perdrà Esquerra. I que malgrat la campanya que s’endegarà des d’Espanya i de Catalunya mateix si el candidat resulta ser en Jan Laporta, aquesta formació i Esquerra vertebrin després una força al Parlament que faci escac a CiU.
Als socis del Barça ja els han enganyat aquest passat mes de juny. Durant 5 anys, els media unionistes han fet campanya per a un Sandro Rosell que té dues missions: descatalanitzar el Barça tant com sigui possible i “destapar” tota mena de pecats de la gestió d’en Laporta per tal de desprestigiar-lo com a opció política davant la societat catalana.
Com bé dieu, Xavi Mir i Vicent Partal, cal triar bé i votar amb punteria la propera tardor per tenir una majoria de 68 diputats al Parlament. Si afinem el vot, el més probable és que d’aquí a sis anys, quan acabi el seu mandat com a president del Barça (si l’acaba), en Sandro Rosell sigui un anacronisme espanyol en la institució que més visiblement ha passejat pel món l’excel·lència catalana. Una excel·lència catalana que aquesta nit passada s’ha proclamat campiona del món de futbol sota la contumaç disfressa que ens guarneix des del 1714.