Blog d'en Xavier Mir

Tenim quatre dies, sí, però quan en faltin tres tot estarà dat i beneït i ens podrem preparar per a la festa. Perquè serà una festa, i no pas un dia per als tristos o per als emprenyats. Aquest matí hi haurà la reunió que ha volgut forçar el PSOE-C i Montilla per provar de dirigir la manifestació cap als seus interessos un cop s’ha adonat que s’havia ficat en un carreró sense sortida. Massa tard, és clar. Serà el darrer intent abans de la claudicació definitiva, perquè Òmnium, que lògicament està disposat a parlar de tot i amb tothom, també lògicament té molt clar que el lema per aconseguir la unitat ha costat mesos de feina. I té molt clar que les conseqüències de cedir a unes pressions interessades i sense raó serien fatals per a l’entitat i esquitxarien totes i cadascuna de les persones que hi estigun vinculades. Això no passarà i, en conseqüència, Montilla quedarà, també, vist per a sentència.

Hi ha indicis suficients per pensar que Montilla podria acabar desvinculant-se de la manifestació després d’haver convocat tothom solemnement perquè hi assistís, cosa que seria per fer-se un tip de riure i que el deixaria absolutament fora de joc, sense un borrall de crèdit polític. A punt per convocar eleccions i perdre-les. A punt per donar al PSOE-C els pitjors resultats de la seva història. El meu pronòstic: menys de trenta escons. Per què?, es pot demanar algú. Que no té un bon director de campanya que l’ajudi a reorientar l’estratègia per salvar els mobles? I la resposta és que em temo que el Sr. Jaume Collboni està més perdut encara que el Molt Honorable.

Collboni, que ahir va ser el primer ponent del curs Com triomfar en política dels Juliols de la UB i que ens havia de parlar de la campanya del PSOE-C, ha arribat a entendre que cal prendre’s seriosament la dada que diu que els polítics són la tercera preocupació de la ciutadania, però tot el que se li acut per combatre el problema és reduir o eliminar tot allò que la gent pugui percebre com a campanya, fer la campanya sense campanya. D’aquí que el títol de la seva ponència fos “Això no és una campanya”.

Collboni no ha entès encara quina és l’arrel del problema, allò que la gent retreu a alguns polítics o, a vegades i desgraciadament per extensió, a tots els polítics: la manca d’honestedat. És aquell “apoyaré la reforma. del estatuto…”, però també la cançoneta de l’enfadós del grup propi a Madrid i l’espectacle de veure que allò que uns socialistes aproven a Catalunya després ho tomben a Madrid. I també el fet que Montilla comencés a tramitar esmenes a l’estatut vestit de PSOE l’endemà mateix de votar-lo vestit de PSOE-C. Però també parlar –encara ara!, senyor Déu meu!– de projecte federal quan saben que és discurs buit, paper mullat. I finalment també el despropòsit d’apel·lar a la unitat en la resposta al TC i ser el primer a trencar-la.

Cal honestedat per reconèixer que el rei va nu, per admetre que la sentència del TC ha deixat federalistes i autonomistes en pilotes, sense arguments. Si ho fessin, el partit començaria a recuperar la credibilitat i la confiança –conceptes centrals per a un altre socialista que ahir també va treure el cap al curs, l’alcalde de Lleida Àngel Ros–, però Collboni no està capacitat per fer aquest exercici. Porta l’instint de l’engany i la manipulació enganxat a les ulleres i encastat al cap. Ho prova, entre altres coses, la referència que va fer al programa Àgora de TV3. Allà el federalista Miquel Iceta, que s’ha quedat sense arguments, va optar per callar i va provar de fer de la necessitat virtut. La tàctica gallinàcia passava per dir a tothom que aquell debat va ser un xivarri i que això és el que hem d’evitar. La veritat, però, és que els debats televisius sempre han estat això i el Sr. Iceta i tots els candidats socialistes sempre han cridat com el qui més perquè les seves idees arribessin als espectadors. És d’això, que està farta la gent: de polítics sense honestedat que, a més, tracten les persones com si fossin criatures perquè es pensen que amb una campanya que digui que són polítics honestos tot estarà resolt.

PP Zaragoza, que estava acabat, ha deixat pas a Collboni. No sé qui dels dos assessora realment Montilla, però sigui qui sigui no hi ha res a fer. Per això comencen a moure’s coses a l’entorn de Carme Chacon.