La manifestació del 10 de juliol és tot un paradigma d’això. Montilla convida a la manifestació i de seguida surten veus que diuen que l’independentisme no pot anar-hi perquè ens utilitzaran. La por del risc. Poca confiança en el país i en la seva força. Uns dies després es comença a intuir que traurem tot el nostre arsenal i la truita es gira. Ara són els autonomistes i els federalistes els qui comencen a veure’s en una ratera. I quan ens n’adonem, encara hi anem amb més ganes. Resultat: victòria rotunda per golejada i passadís per als campions.
La cosa tenia un antecedent en les amenaces dels feixistes a Arenys de Munt, com ja vaig assenyalar en un apunt. Davant l’amenaça hi ha el risc de l’enfrontament, el risc que la por faci callar els vots, però aviat ens adonem del que cal fer: encabir tot l’independentisme dels Països Catalans a Arenys de Munt fins que no hi càpiga ni una agulla. I els feixistes…, una mica més i ni arriben a baixar de l’autocar.
Ja ho veieu: si ens creiem l’OPA, si ens creiem la força que tenim, no hi ha déu que ens aturi. En canvi, si perdem aquesta confiança, estem perduts.
I ara potser és un bon moment per reflexionar sobre l’OPA que va representar el segon govern d’Esquerra amb ICV i PSOE-C. Què hauria passat si, en lloc de veure-hi una traïció i una cessió de poder que va fer que alguns toquessin a retirada hi haguéssim vist l’oportunitat per cruspir-nos l’adversari? No és cert que l’independentisme ha continuat pujant com mai? No és cert que el PSOE-C és a punt de fer els pitjors resultats de la seva història? No és cert que si Esquerra hagués tingut el suport de tot l’independentisme haurien pogut tenir més diputats que el PSOE-C a les eleccions de la tardor? No és cert que amb l’empenta de tothom el torcebraç (o pols, en deia) amb el PSOE-C hauria anat d’una altra manera?
Les coses han anat com han anat i tot és molt complex i fa de mal dir, i tindrem la sort que ara hi haurà més d’una opció independentista per triar, però és una pregunta que no hauríem de negligir.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Una pregunta que no hauríem de negligir, per la raó que assenyales. I n’afegiria una altra: no veure’n l’oportunitat que es va perdre és no veure tampoc els errors (jo vaig veure uns quants i s’ha anat arrossegant.) I no veure’n els errors implica empassar-se una cosa que encara avui (que ja és gros) és un llast a diferents nivells. Un de bàsic és el de les observacions dolentes i el del joc que ha donat al confusionisme i inèrcies de desinformació. I tant se val si és per manca de rigor o per estupidesa, ha estat tot un desastre, desgast i fre. Fa de mal dir, sí, però és que encara hi és present, avui. Una pena, igual que avui ho és el paper que han jugat alguns mitjans de comunicació desinformant (=distorsionant i mentint informació a consciència) posant-se al servei del govern. Espero que el detall no passi desapercebut, com passen tantes altres coses en les que precisament ens la juguem.
Imagina’t que ERC enlloc de fer el 2n tripartit s’hagués quedat a l’oposició (com he comentat des del principi de legislatura que és el que penso que hauria d’haver fet).
Imagina’t que s’hagúes materialitzat la sociovergència. Els que ara estàn més descol·locats davant la situació actual on ja no valen ambigüitats: o amb Espanya i la seva legislació o amb un estat propi Català. Sense possibilitat de falsos camins del mig.
El tema de l’estatut i del TC hagués acabat exactament igual que ara i trobo molt plausible que ERC hagués tret majoria al parlament.
Estic d’acord amb motles de les coses que dius respecte a por i risc però crec que l’error d’estratègia (ara ja no s’hi pot fer res i més val mirar endevant) va ser monumental.
Tal com dius tot és molt complexe i dir què hagués passat si… , encara més.
En qualsevol cas, com que ara sóm on som, aniré a la manifestació a aprofitar l’oportunitat, com dius, i després, sobretot, seguiré treballant per intentar que al parlament hi hagi majoria de forces independentistes, en les quals (per ara almenys) no hi compto CiU.
Esquerra ( i acòlits com en Mir) no han entès res. Igual que la Convergència dels darrers anys de Pujol. Esquerra ja no genera confiança en els independentistes per diversos motius:
1) Explicacions incoherents sobre l’estratègia: vull arrossegar al PSC cap al sobiranisme (o cosir-lo) però soc incapaç que voti el mateix a Barcelona que a Madrid; Mas es un traidor, però oblido que Montilla va presentar 62 esmenes a l’Estatut del Parlament; l’Estatut és una enganyifa, però el finançament que hem pactat és meravellós, equidistància però el segon tripartit es pacta en un sol dia ….
2) Insistència en l’error: és evident que el PSC actual no s’ha mogut (ni és mourà) un mil·limètre cap al sobiranisme. Tot i així, Esquerra insisteix en el catalanisme de Montilla fins que la impostura ha reventat. Fa poc, el president de la Diputació de Lleida deia que Montilla era el president més catalanista que havia ocupat el càrrec. Mantenir el tripartit i el suport al PSC a quasi tot arreu (ajuntaments, diputacions, …) sense cap resultat clar des del punt de vista sobiranista. Algú pot dir quatre actuacions rellevants dels presidents de la Diputació de Lleida o de Girona? De Girona, jo en puc dir una de bona: en Vilert no va voler la primera fusió de Caixa Girona ja que només tindria un pes de 25% i ara se l’ha cruspit LaCaixa que és 30 vegades més gran!
3) Gestió deficient: l’experiència de gestió d’Esquerra ha estat força deficient. A més, cap de les lleis estrella dels departaments d’Esquerra (vegueries, referèndum i llei del cinema, en particular) es podran aplicar. Aquestes lleis emanaven del nou Estatut (que Esquerra no va votar) i són precisament les parts retallades pel TC. L’altra gran error és la quasi nul·la difusió internacional del conflicte. En aquest sentit, la delegació més important que es pot tenir és la de Brusel·les i, aquesta està controlada directament per Presidència (pel PSC). O una altra, la CCRTV, emet un missatge clarament autonomista. O acceptar una llei de Dependència que esgarrapa competències i que s’aplica deficinetment perquè no hi ha diners.
En resum, Esquerra tenia elements per fer pressió al PSC, però voluntàriament, no ho fet durant la major part de la legislatura. En aquest sentit, hi ha dos episodis rellevants: l’autocastració (en previsió que Carretero guanyés el congrés) d’elevar el nombre de diputats mínim per presentar una moció de censura i l’el·lecció del Consell de Garanties Estatutàries, amb majoria PSC-PP gràcies al suport d’Esquerra.
Per molts de nosaltres, l’independentisme no creix gràcies a Esquerra. Tot i que és absolutament innegable que ERC si fa créixer l’independentisme sobretot a mitjans dels anys 90, personalment crec que l’independentisme creix per l’increment de pressió d’Espanya sobre Catalunya. Dit d’altra forma: ha generat més independentistes el PP que no pas Esquerra.
Aquesta és la percepció, equivocada o no, que molts independentistes tenim del tripartit II. En resum, molts creiem que Esquerra s’ha convertit en una (mala) còpia de la pitjor CiU.