Blog d'en Xavier Mir

La sentència del TC ho ha canviat tot. Suposo que tothom que va llegint aquest bloc ja ho té clar, però per si hi ha algun lector nou o que passava per aquí, la sentència no ha perjudicat Catalunya i tampoc ha perjudicat Espanya. Ha perjudicat els autonomistes i els federalistes de Catalunya perquè els ha deixat sense arguments. Als Matins de TV3 ja ho va dir Rafael Nadal (minut 9:12) i ho va rematar Carod-Rovira. Per tant, descartades dues de les opcions que presentava, posem per cas, el Baròmetre d’Opinió Política, només en queden dues més: o Catalunya s’hi resigna i esdevé una mera regió, una trista província (ta tia, xaval!) o aposta per la independència. Ara ja no hi ha més opcions. I, a més, la independència té més suport social que mai. Som majoria i estem madurs.

Per tant, allò que en altres temps hauria pogut representar un avenç en l’autogovern mentre no es pogués anar més enllà, ara s’ha convertit en un llast. Si abans defensar l’estatut era una manera d’assegurar-se l’avenç de l’autogovern mentre provàvem d’explicar els avantatges que tindria un estat propi, ara, després de la sentència, defensar l’estatut és una manera d’intentar frenar –infructuosament i ingènua, és clar!– la independència.

Escric això perquè a mesura que s’acostin les properes eleccions la polarització de la campanya serà molt clara. No serà Mas o Montilla. El proper president de la Generalitat serà Artur Mas i en aquest sentit ja m’avanço a felicitar-lo. Montilla no té ni la més remota possibilitat i això es farà cada cop més visible, fins a extrems que li faran fregar el ridícul durant la campanya. Per aquesta mateixa raó, la polarització no serà tripartit o CiU. No hi haurà tripartit. Ni en l’extrem i rocambolesc cas que els tres partits sumessin els escons necessaris, no n’hi hauria perquè Puigcercós ja ha dit públicament que no pactarà amb un PSOE-C que ha rebentat totes les unitats possibles i que abans que demòcrata és creient del PSOE, que s’ha convertit en una mena de religió.

La polarització de les properes eleccions serà autonomia o independència. L’autonomia d’un PP o uns Ciutadans que es donen per satisfets amb l’estatut tal com ha quedat després de la sentència; l’autonomia d’un PSOE-C i de part de CiU i d’ICV que voldrien continuar esprement les opcions que hi hagi, a risc de frustrar les escasses expectatives que proven d’inocular amb els seus aparells de propaganda de masses; o bé la independència. De qui vulgui. Perquè aquí la transversalitat és tan clara que, per bé que ara Esquerra n’és l’única representant al Parlament amb 21 diputats, no em veig amb cor d’assegurar que això sigui així per gaire temps més.

La crida a la Solidaritat Catalana, amb aquest nom o amb un altre, amb aquests conductors o amb uns altres, farà bon camí. Comportarà la creació d’una llista nova o aconseguirà aplegar Esquerra o CiU, no ho sé, però hi haurà un moviment en aquest sentit perquè tenim clares tres coses: que el moment és històric, que les ganes d’unitat (tant hi fa la forma) hi són i que qui s’hi posi de cul serà castigat electoralment. I, sobretot, el que no ens podem permetre és que l’electorat independentista acabi engegant-ho tot a fer punyetes i no vagi a votar. Aquí hi  perdríem tots i ens quedaríem amb l’estatut pelat.