Blog d'en Xavier Mir

Tot i que encara no se sap oficialment la data de les eleccions al Parlament de Catalunya, probablement ens en separen uns tres mesos. Seran intensos. Per part meva, des d’aquest bloc i a través de les xarxes socials i els correus electrònics faré tot allò que sigui al meu abast. Bulliran les paraules. Bullirà el diàleg. Aquí i a molts altres espais. Crec que cal treballar en tres nivells i amb tres objectius perquè la propera legislatura sigui la de la independència.

El Ple de divendres va aconseguir la unitat, la mateix unitat que va obtenir l’estatut el 30 de setembre de 2005, però va ser una unitat de mínims que no porta enlloc i que tot just va servir per salvar els mobles. No va ser possible anar més enllà perquè el PSOE-C no estava disposat a acordar res que el pogués hipotecar. Ara ja està. Ara tots tenim clar que els socialistes fan impossible cap avenç. El xantatge que van intentar fer el 10 de juliol amb la capçalera n’és el millor exemple. És el moment de deixar-los enrere. En el mateix Ple, Joan Puigcercós va dir a Montilla que si no vol avançar més els camins se separen aquí. Per tant, sense el suport d’Esquerra, Montilla no serà president. Assumim aquest escenari i preparem una majoria al més àmplia possible però per avançar. Artur Mas diu que vol exercir el dret de decidir però no sobre la sobirania. No, almenys, en la propera legislatura. Esquerra posa com a condició per formar govern un referèndum d’independència, el mateix que Mas no renuncia a fer, però que descarta per a la propera legislatura perquè creu que no estem madurs. És evident que si Mas baixés del burro i assumís la condició d’Esquerra, tindríem una majoria parlamentària més que suficient per iniciar el procés segons el full de ruta que acordessin els dos partits. El referèndum es podria fer el 2013 o 2014 i hi hauria temps per preparar-lo. Anunciar aquest acord entre les dues formacions abans de les eleccions tindria una repercussió molt positiva ja que seria la millor manera de recollir l‘esperit del 10 de juliol.

En un segon nivell, i al marge del que finalment poguessin decidir Esquerra i CiU, cal treballar perquè hi hagi 68 escons compromesos a fer la declaració unilateral d’independència, 68 escons que no estiguin ni per madureses ni per hòsties, si em permeteu que ho digui així. Estem parlant d’un acte de sobirania, de desobediència, de trencament abrupte de la legalitat, però absolutament legítim si aquests diputats i diputades es presenten a les eleccions amb aquesta proposta explícita i reben el suport de la ciutadania. Al final del procés vindria la ratificació en referèndum. En aquest nivell és imprescindible un pacte de no agressió un cop es coneguin les candidatures independentistes disponibles. I la consigna, clara i contundent, “vota la que vulguis, però vota independència”

Finalment, i atès que encara està en procés de formació la candidatura, unitària o no, partit o coalició, que ha de representar l’alternativa a Esquerra per als independentistes, demano, suplico, que es tingui en compte la proposta que vaig formular de buidar de contingut ideològic aquesta candidatura. [També apunts en aquest bloc ho expliquen.] Si estem parlant d’un partit independentista liberal o conservador això no ve al cas i ningú no ha de renunciar al seu model de país, però si la cosa es presenta com una candidatura transversal, la millor manera de lligar la maionesa és ocupar els escons i no votar mai res que no sigui la independència. Altrament, les discussions i els recels no trigaran a aparèixer i aniran a més a mesura que avanci la legislatura. I ho dic, precisament, perquè m’agradaria molt que això tirés endavant, perquè a les properes eleccions no podem permetre que un sol independentista es quedi a casa i perquè si tenim 68 escons proclamarem la independència i s’ha acabat el bròquil.