Blog d'en Xavier Mir

Aquesta era literalment la pregunta, del tot inútil des del punt de vista informatiu o tendenciosa en el seu plantejament, que feia ahir Josep Cuní als Matins de TV3. I només s’hi podia respondre SÍ o NO. La pregunta és inútil perquè, formulada així, no dóna cap informació. Si responem que sí estem dient que anirem a la manifestació i prou? O estem dient que hi anirem amb la intenció de defensar l’estatut? Si diem que no s’entendrà que anirem a la manifestació però no per defensar-hi l’estatut sinó per altres motivacions? O s’entendrà, simplement, que no hi anirem? La validesa de l’enquesta, doncs, és absolutament nul·la. Però per desgràcia és possible que això sigui del tot irrellevant.

El Sr. Josep Cuní, de tant entrevistar polítics, se n’ha tornat una mica, de polític, si em permeteu la broma, perquè sembla que busqui la mateixa ambigüitat de la qual ell intenta treure els seus convidats polítics quan els entrevista. Durant el curs que aquesta setmana he fet als Juliols de la UB, i al qual ja he anat fent altres referències, un alumne li va preguntar per quin motiu mantenia la Pilar Rahola com si fos l’opinadora oficial del programa malgrat els seus posicionaments polítics partidistes. La resposta de Cuní va ser extensa. Quan semblava que ja no havia de dir res més va fer un silenci solemne i tens després del qual va proclamar que en cap cas estava disposat a cedir a les pressions de ningú, i encara va arrencar alguns aplaudiments entre els assistents. En realitat, però, la pregunta que li havien fet no era aquesta.

És lògic i recomanable que un programa de la televisió pública tingui opinadors per comentar les qüestions d’actualitat i és normal que aquests opinadors siguin de diferents tendències polítiques per assegurar-ne la diversitat. També és possible que tingui un opinador preferent, de referència, assidu, però de neutralitat consensuada. El que no resulta tan defensable és que aquest opinador de referència tingui posicionaments polítics clars contra uns partits i escrigui llibres que ens volen aproximar a uns altres. Això plantejava la pregunta, però Cuní no va respondre-hi ni a la de tres. Com tampoc no va dir, interpel·lat per la Rahola al programa d’ahir, si vindria a la manifestació d’avui. Ambigu, doncs.

L’ambigüitat pot ser útil a vegades, però no és el cas de la pregunta que reprodueix el títol de l’apunt, que ja hem vist com queda absurdament anul·lada a efectes de saber l’opinió de les persones. Aleshores, potser és que tant hi fa què respongui la gent? Hem de pensar que la idea era una altra? Hem de pensar que la qüestió era fer servir l’expressió “manifestació per defensar l’estatut” com un sintagma que vol fer passar per realitat objectiva i neutralment descrita allò que és interpretació o lectura? De fet, a l’Informatiu del Migdia també es va fer servir aquest sintagma fins ahir mateix. I l’han estat fent servir mitjans com El Periódico. I el fa servir la gent del PSOE-C, com l’alcalde de Mataró, amb tota la intenció manipuladora del món, cosa que denuncio i no hi ha manera que tinguin l’honestedat de reconèixer.

En definitiva, m’ha semblat que aquest és un dels millors exemples de manipulació a través del llenguatge. Hem de tenir molt clar que el primer èxit, el de la participació, ja el tenim assegurat. Serà apoteòsic i memorable. Però la gran batalla serà la de la interpretació de la realitat. I haurem de denunciar les mentides, les manipulacions i els mitjans i les persones que les facin. Les persones que finalment assisteixin avui a la manifestació ho faran sota el lema SOM UNA NACIÓ i NOSALTRES DECIDIM. A partir d’aquí, hi haurà diversitat d’interpretacions i ja veurem quina té més pes. Però no badem, no pensem que amb l’èxit de gent ja ho tenim tot. Afinem la punteria i anem fins al darrer racó de la xarxa i del carrer per deixar clar què vol dir NOSALTRES DECIDIM. No vol dir que cada quatre anys anem a votar a les eleccions que toquin. Ni vol dir que ens enroquem en l’estatut o que ens hi amorrem com si fóssim necròfils. Vol dir que volem ser consultats sobre la sobirania del país. Punt i final! I adéu, Espanya!