Ja deia dimarts que #votaindependencia és més que un hashtag. I han començat a aparèixer articles i apunts que n’incorporen l’esperit. Falten 45 dies i l’opinió que cal votar independència com si ens hi anés la vida es comença a estendre. Podem canviar les coses. Paral·lelament, resulta sorprenent saber que aquesta presentació del Cercle Català
La presència d’aquest missatge clar i directe continua creixent i a cada dia que passa arriba a més ulls i orelles perquè reflexionin sobre el vot. Ara ja hi ha més de dues-centes persones que s’han fet seu el hashtag #votaindependencia i que l’estan emprant al twitter, al Facebook, als blocs i arreu. Hi ha,
Passades 50 hores de l’arrencada simbòlica del #votaindependencia, i després d’una primera valoració a l’apunt anterior, crec que podem dir que hem col·locat la marca a la “twittersfera”. El nostre hashtag ha estat el més emprat segons http://www.twit.cat i avui, tot i patir el desplaçament lògic en benefici de #resacelebrar o #avuitreballo, continua encara entre
En una conjunció tan simbòlica com ha estat aquest diumenge 10 d’octubre de 2010 a les 10 i 10 del matí ha començat a circular el #votaindependencia, que vol aplegar les piulades a les xarxes socials, els apunts a blocs i els articles a premsa digital i impresa que n’assumeixin la idea bàsica i que
Sense accent, perquè és un hashtag, una paraula que pretén recollir totes les piulades a les xarxes socials i tots els apunts en blocs amb un missatge en comú: a les properes eleccions del 28 de novembre l’independentisme ha d’anar a votar perquè ens hi juguem les condicions polítiques dels propers quatre anys. I té
Digueu-me pesat, però continuo tenint la sensació que no som capaços de reaccionar. Continuo entestat en la idea que del proper 28-N n’ha de sortir un parlament amb més diputats independentistes que no els 21 que ara tenim. I no em refereixo a diputats que ho siguin a títol individual, sinó a diputats amb qui
“… aquesta predominança de l’ambició d’emancipació nacional que detecten les enquestes des fa força mesos, fins i tot abans de la sentència del Constitucional –i, per tant, que no sembla pas reactiva– [Cardús recorda el Racòmetre de dilluns passat: “el 48,8% dels enquestats votarien sí en un referèndum sobre la independència, mentre que un 9,7%
Abans que res, recordeu això, sisplau: No cal que us recordi què va ser el 10 de juliol de 2010. Una catarsi col·lectiva com la del 18 de febrer de 2006. Aquell dia sí que ens vam agradar. El 18 de febrer del 2006 i el 10 de juliol de 2010 sí que ens
Malgrat els intents efectuats des de diversos àmbits i persistents encara –em permetreu que m’hi inclogui modestament amb el subtítol del bloc–, és probable que la majoria de l’electorat no percebi encara les eleccions del 28 de novembre com les eleccions de la independència. No expresso cap desig, sinó que miro de fer anàlisi. Dels
Falten dos mesos justos perquè els nostres vots configurin la composició del Parlament que ha de condicionar l’evolució política dels propers quatre anys. Dos mesos justos per saber si al nou Parlament de Catalunya hi haurà més diputats independentistes que no pas avui. Dos mesos, en tot cas, en què hauríem de ser capaços d’adreçar
Les persones som complexes i contradictòries per naturalesa i, per tant, els col·lectius formats per persones també ho deuen ser. En el nostre cas, en tenim mostres evidents i recents perquè també la nostra societat presenta elements contradictoris en el seu comportament polític i electoral. El 18 de febrer de l’any 2006 ens vam mobilitzar
Enguany, el quart aniversari de la Crida a la blogosfera sobiranista que va desembocar en la campanya “Jo també vull un estat propi” m’enxamparà en plena desconnexió de vacances. A partir de demà i ben bé fins al 24 us estalviareu la meva pallissa diària. Per tant, també estaré desconnectat el 21, que és quan
Vaig assenyalar, en un apunt d’avui fa un mes, que la manifestació del dia 10 de juliol era una oportunitat d’or si la sabíem aprofitar. Vaig fer la comparació amb Arenys de Munt el 13 de setembre de 2009: “La visita dels falangistes a Arenys de Munt va quedar com una anècdota per riure perquè
En les diverses ocasions que he fet campanya al carrer per alguna de les consultes sobre la independència en què he participat m’he trobat persones grans, de vuitanta anys o més, potser, que em deien que ells no ho veurien, això de la independència. La resposta havia de ser per força optimista i convincent. I