Plou vent que enreveixina
la mar en calma i en rada.
L’aire irat porta el sotragueig
del tren de les fugides
a vessar de retuts
i cadàvers de cercadors
d’alenades dignes
emmanillats a la memòria
i als somnis sense bastida.
I en el darrer vagó
la veu de l’oracle:
aixecarem turons a la vall
del vi i de la misèria
per tenir camins per fer
senderols sense punts cardinals
tot de destins sense rutes marcades
fins que udoli la lloba dansaire
i parin les esplanadores d’eruga
que solquen l’esquena afeixugada
del poble que claudica.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!