Mails per a Hipàtia

És una creença errònia però assumida com a certa que el gran matemàtic, físic i filòsof Galileo Galilei va pronunciar aquesta frase al final de la seua compareixença davant la Inquisició, el 1633. La Inquisició el va jutjar per haver dit, defensat i àdhuc provat que la Terra volta el Sol i no a l’inrevés. En aquella època hom pensava que la posició de la Terra era estacionària i representava la singularitat de la humanitat creada per Déu. Per això la demostració científica de Galilei va ser considerada una heretgia i el van obligar a retractar-se.

Contra el que diu la llegenda Galilei es va retractar del tot, malgrat la qual cosa encara va ser condemnat a reclusió a sa casa d’Arcetri fins la mort, que passaria nou anys després.

No hi ha cap evidència contrastable que demostre que Galileu va dir la frase famosa (que podríem traduïr com “però es mou…”). De fet sembla impossible que ho diguera atès que les conseqüències d’un tal acte de dignitat però també d’insubordinació haurien estat nefastes i segurament haurien acabat amb el gran savi mort.

La, per això, llegenda de l'”Eppur si muove” diuen que va néixer més tard, que va ser publicada per primer vegada en un pamflet redactat per Giuseppe Baretti, un italià resident a Londres amb data del 1757, cent vint-i-quatre anys després de la suposada insolència de Galilei davant el tribunal. Malgrat això, des d’aleshores la frase ha fet una fortuna tal que es mereixeria el premi a la frase mai pronunciada més famosa de la història. I està fora de tota discussió que en ocasions, encara avui, és difícil explicar la discrepància incrèdula millor que pronunciant l'”Eppur si muove”. Tothom t’entén.

Ací mateix hi havia abans una crònica diguem-ne que poc receptiva i aduladora, agra sembla, cap a la coetà d’ahir. Aquesta nit els meus amics me l’han contestat en termes molt explícits quan he baixat a fer-ne una a l’albera. Com que m’han demanat de manera explícita que fera una rectificació pública ho faig i l’esborre. Però “eppur si muove”.

(Per cert no sé si Apa sap que un personatge que precisament du el seu nom usa aquesta frase a Fortunata y Jacinta, de Pérez Galdós, equivocant-ne però el significat. Albert segur que ho recorda perquè la novel·leta en qüestió ens la va fer llegir Julián, aquell extraordinari professor de literatura que tanta sort vam tenir de conèixer quan fèiem el vell batxillerat a Godella.)