Mails per a Hipàtia

La cordà i la coetà marquen sempre l’epicentre de les vacances. Bona enguany. Bona, malgrat que s’hi van notar els efectes de les noves normes municipals. En haver menys carrers on es podia tirar la gent es concentrava més i apareixien “turistes” vestits de paisà que miraven des dels cantons amb major o menor prudència.

De la manera que parlen els que les han vistes sembla que enguany les alfàbegues no batran rècords. Jo ho trobe normal. No pot ser que cada any siguen més grans. I les condicions climàtiques apreten. Ahir va fer un ponent infernal i m’imagine que a l’hort s’ho passarien realment mal amb les plantes a punt d’eixir al carrer i adornades com deuen estar ja. 

Vaig a treure’m el permís per a tirar coets la nit del quinze i em trobe amb la sorpresa que un funcionari municipal considera que no sóc d’on sóc. Al final, gràcies a l’ajuda del meu germà Joan, la cosa queda resolta però no la meua perplexitat.

Fa molts anys quan anàvem a Barcelona ens cridava l’atenció que els rètols del carrer estigueren en català, cosa que ací era tota una novetat. Un bon amic va arribar a fer una teoria sobre el que n’anomenava “paisatge lingüístic” i la seua importància, que aleshores veiem amb una gran enveja.

Doncs he de dir que cada vegada el paisatge lingüístic ens és més favorable al poble també. Fa anys algun pub, el Travessanya crec que va ser el primer, era l’únic establiment en retolar en català i encara de la forma més prudent imaginable. Avui en canvi n’hi ha dotzenes i dotzenes de rètols i cada volta en són més. I de tota mena de coses i establiments: hi ha forns i autoscoles, advocats i venedors de roba, mecànics i dentistes que prenen la determinació d’anunciar-se en la llengua del poble, de fer-la visible també com a senyal important de la seua activitat. La valencianització del paisatge comercial de Bétera és una evidència constatable. Potser encara no arriba a la meitat dels establiments comercials però cada vegada es fa notar més, sobretot si tenim en compte que l’Ajuntament no ha fet mai un pla de normalització lingüística i que tot creix des de baix, silvestre. Avui he fet un passeig quan el sol ja baixava i he anat fotografiant allò que veia, simplement i content.

Avui música del poble. El vídeo no és cap meravella però per això ja hi ha el Ramon al saxo.

Quan Bétera tenia trinquet Ribes, un home ja gran, era una persona que sempre te la trobaves allí, una persona que estimava de veritat la pilota i tot el que l’envoltava.

He dit “quan Bétera tenia trinquet” perquè el meu poble el va deixar perdre de forma miserable, empès per l’especulació urbanística que l’ha desfet de dalt a baix.

Precisament quan quedaven pocs mesos per tal que el tiraren a terra l’ajuntament em va demanar que fera jo el discurset inaugural de les festes, un discurs en el qual vaig reclamar, sense cap resultat aparent, que s’aturara eixa bogeria que està convertint Bétera en un poble sense personalitat ni sentit. I una de les coses que vaig dir és que no teníem vergonya de deixar caure el vell trinquet que tant havia significat per a nosaltres.

Han passat un grapat d’anys des d’aleshores, crec que això era al 2001, però Ribes ha vingut ara a casa i m’ha portat un regal que no esperava i que m’ha emocionat fins a les ungles. M’ha dut una preciosa pilota de baqueta on ell ha escrit a mà en lletra blanca “D.Visente” i “Valencia”. Encara recordava aquell discurs, diu.

L’he posat entre els meus llibres favorits i allà es quedarà sempre. Com un dels regals més impressionants que ningú m’haja fet mai.

He trobat un vídeo del YouTube que ensenya prou bé la coetà del gos. Com que després de l’apunt sobre els bous diversa gent m’ha preguntat de què va això crec que el millor és que miren el vídeo aquest.

Per desgràcia aquesta setmana ha mort un home del poble al bou embolat. De fet va morir dies després que el bou el colpejara, sense fer-li res més que contusions aparents. No hi havia talls ni ferides però encara se’l van endur a l’hospital i allà va morir. Sap greu que una persona muira així però eixe és el risc que es corre quan es juga amb animals. I a Bétera la veritat és que hi ha molta afecció al bou de carrer.

Passem per davant del terreny de l’estació venut per la parròquia. Comença a alçar-se un edifici, un altre més. I m’expliquen la baralla que sembla que ha començat entre els dos rectors del poble. Quan jo era xiquet i Bétera va començar a créixer van decidir de fer una església nova, també a la part de l’est. Era una època en la qual supose que no resultava fàcil imaginar que un dia no aniria ningú a missa. El cas, però, és que des de fa dècades tenim dues parròquies. Una que en l’imaginari col·lectiu segueix sent “l’església” i la “de dalt”. Ara, fa un parell d’anys, un nou rector ocupa la de baix i ha decidit vendre un terreny cedit per a l’església i amb els diners que n’ha tret arreglar la cúpula de l’església i també la casa abadia (segons les males llengües amb un luxe excessiu…) Ho ha fet tot això amb els diners del terreny de l’estació i ací ha vingut el problema. Sembla que quan aquest terreny ara valuós va ser cedit a l’església a Bétera només n’hi havia una. Així que el rector de dalt ha reclamat al de baix, diuen, part dels diners que ha tret del terreny. I conten que les virtuts cristianes no han lluït esplendoroses en el procés…

Mon tio Paco apareix al final de la paella amb un grapat de taronges de sang. Feia dècades que no en veia una. De xiquets les fèiem servir de baló per a estovar-les. Després li trèiem el peçó i xuclàvem el suc. De sobte, però, les taronges de sang van desaparèixer del panorama. No sé perquè quina raó, imagine que no devien tindre èxit comercial. 

Per a commemorar els 800 anys del naixement del Rei Jaume I no se m’acut un fragment millor del Llibre dels Fets que aquell que narra la seua entrada al meu poble, Bétera i a Bufilla -en aquell temps una alqueria andalusí amb entitat pròpia i veïna.

Anem a Benaguasil al Consolat de Mar. No hi havia estat mai físicament i he quedat sorprès, tot  i que ja m’havien avisat. Les dues naus d’aquesta inusual tenda de música impressionen pel seu volum i la quantitat d’instruments que la gent de’n Subiela arriba a posar allà dins. La gran majoria, per cert, arribats de la Xina en caixes idèntiques que porten l’escut del Consolat de Mar. Carles ens explica que ara, a més, el seu fabricant xinès traurà una versió valenciana del catàleg dels instruments, en català, per a repartir a les bandes d’ací i als seus clients. 

Després de sopar ens trobem a ca l’Albert. Hi ha quasi tota la colla i entre altres coses juguem una estona amb l’iPhone. L’Albert no ho recorda però fa molts anys vam tenir una conversa sobre ordinadors que cabrien en el palmell de la mà. Era quan anaven a treure el Newton i ho llegíem en una revista mentre esperàvem no-sé-què dins el seu cotxe en alguna estació de la línia del trenet de Llíria. El que hi fèiem no ho recorde, segurament un dels milers d’embolics comarcals que ens han juntat aquestes darreres dècades, però recorde la conversa i a tots dos convenint que això seria una bomba. No ho fou el Newton, potser perquè era massa d’hora o la gent no estava preparada o a la tecnologia li mancava encara alguna cosa. Però l’iPhone ho serà, d’això jo ja n’estic segur. Quinze anys després o alguna cosa així però tot arriba…

Em sorpren, i em corpren, la notícia de la mort d’Andreu. Andreu era un home del poble que durant dècades ha estat d’alguna manera un espill de la realitat valenciana per a mi. Fa molts anys, em sembla que era el 1973, amb Juli Hurtado i ell vaig crear la primera falla del poble. Aquell any posàrem un monument minúscul a davant del carrer València i ell, que era més major que nosaltres, va comprar unes traques que les tiràrem abans de cremar-lo. A l’any següent, per primer volta, vam fer una falla com calia. I durant uns anys la vam fer amb ell, al seu corral, a mà, treballant junts dissabtes i diumenges fent els ninots, l’estructura, pintant, etcètera. Era una falla artesanal, de les que ja no es fan però que encara avui té continuació en la falla La Barraca.
Aquell segon any vam tallar el carrer València -ara de Les Alfàbegues- i vam penjar senyeres per tot el carrer, sense blau. Ell en va fer una amb blau i la vam posar presidint el casal, sense que jo recorde que hi haguera cap oposició entre les unes i les altres, entre el que pensàvem els uns i els altres. L’extrema dreta encara no havia descobert el blaverisme i el mal que la seua utilització podia fer en la societat valenciana però va tardar poc a fer-ho. Als anys posteriors dins la falla ja va haver enfrontaments agres per aquesta qüestió i jo vaig allunyar-me’n, per dir-ho suaument, deixant-la en mans, sobretot de l’Andreu, convençut durant uns anys per la nova fe anticatalanista i molt actiu.
Van seguir anys molt difícils per a tots, sobretot per a nosaltres, però en els quals tots, també nosaltres, vam cometre molts errors que no sé si podríem haver evitat. Episodis poc edificants que ens van allunyar molt més encara. Fins que vam deixar de parlar-nos.
Fins ben bé la meitat de la dècada dels vuitanta. Aleshores Xavier Moret em va demanar si li podia ajudar a preparar un programa especial de TV3 sobre les falles. I jo, evidentment, li vaig recomanar simplement que retratara la meua. Vingué a Bétera i amb aquella excusa Andreu i jo tornàrem a parlar. Moret va fer un programa exemplar, del qual l’Andreu va estar molt orgullós, i la seua difusió valgué per a que tota la comissió arreglara les antenes de casa per a veure la nova cadena. El programa em sembla que va fer més que això: també va netejar bona part del passat incomprés que teníem en comú.
La veritat és que l’amistat anterior mai no la vam recuperar però sí el respecte. Amb el pas dels anys jo vaig entendre que l’Andreu encarnava una forma de valencianisme distinta a la meua però fidel a la llengua. I que això, la fidelitat a la llengua, és el que importava de veritat. El blaverisme va ser substancialment un instrument per a afvarir la castellanització però no tots els blaevrs ho eren per això. No l’Andreu, per exemple, que sempre usava el valencià, escrit i parlat. Ell amb els anys va anar també assumint la unitat lingüística i supose que el fet que el seu fill estudiara filologia catalana ja va ser definitiu. I també ell es va anar allunyant de la falla. Des de fa ja uns quants anys quan ens trobàvem ens saludàvem i parlàvem una estona. El vaig veure per darrera vegada fa quinze dies a la porta de sa casa i vam estar comentant les festes i el fet que els xiquets dels meus amics hagueren entrar a tocar a la colla de dolçainers del poble.
I de sobte s’ha mort massa jove. Al camp. Reconec que m’ha colpit saber-ho, que ho lamente de veritat. I que, més enllà de les peripècies personals passades, la seua mort m’entristeix profundament.

Comence les vacances pujant a la Font del Verro, ben endins de la Calderona. Feia anys que no hi anava i ha estat realment agradable escoltar el silenci d’una de les valls més solitàries de la serra. Encara hi ha restes dels vells masos, tots abandonats o sense gent, i el camí fa voltes i més voltes on només veus de tant en tant algú que passa a peu i algun que altre cotxe -fa temps que han prohibit el pas de les molestes motos i quads. D’aigua en queda poca, o n’ix poca per a ser més concret però allà baix la potència dels pics esborrona. I com que roinejava lleugerament, un cel enrogit aportava encara més bellesa a un paratge ja de per si impactant.