Vuitava
La vuitava clou les festes. Aquest és un dia especial per la butlleta que tria al matí les noves obreres i per l’emoció continguda de la processó de la nit que acomiada les actuals. No sóc cap expert en la matèria però crec que és l’única processó que no remata el carrer Llarg, puja l’era i baixa a buscar el carrer València. Aquesta, en canvi, és una processó minúscula que s’arrapa als vells carrerons que envolten el castell, estrets i especials, on els colors i els sons prenen una altra dimensió.
Hi ha al capdavant la fantàstica colla de dolçainers local amb les seues solemnes músiques de processó i la Moixaranga, ressonant plena de dignitat, en el moment que entra la Marededéu al temple. Hi ha les no menys evocadores músiques de la banda, “sicilianes en aquest entorn” segons que opina l’Elvira i estropeades només quan maltoquen l’himne espanyol en el mateix moment que els dolçainers toquen la Moixaranga -però amb músics de la banda de braços creuats ostensiblement i amb tan poca gana en la curta interpretació general, només fans uns pocs primers compassos que ofega el bombo ràpidament, que em pregunte sempre perquè no obliden d’una vegada per totes aquesta absurda pràctica franquista.
Però sobretot hi ha les obreres i els majorals amb els lluminosos vestits de la festa, sorprenents amb la llum del capvespre, amb els mocadors brodats i les camises de flors, amb ciris immensos encaixonant-se dins l’estretor dels carrers mentre el sol va amagant-se i les llums de la nit s’insinuen mentre les campanes toquen i repiquen de forma tan insistent com impressionant. I encara les andes, amb Sant Roc i el gosset (si va dalt l’anda serà sant!) i la marededéu gitada que tot just si hi cap.
Tot acaba després, seguint el ritual. Acompanyem a sa casa la primera obrera fadrina, la primera casada, la segona fadrina i la segona casada i les acomiadem a la porta, amb els pares cofois intentant controlar les emocions, amb els ciris a terra fent un passeig lluminós de plors i emocions que els locals difícilment dissimulem, ens caiguen com ens caiguen les unes i els altres. Hi ha els aplaudiments i visques dels veïns, les músiques de comiat i de sobte els gràcils gallardets blavets i les pintures del terra comencen a ser passat un any més.
Quan ha acabat tot, abans de tornar cap a casa, he fregat les meues mans amb les alfàbegues del carrer, com mana la tradició. És un darrer glop, profund i espès, d’aroma vegetal per a fer front al nou any.