Ara mateix estic enllestint l’esmorzar; de seguida em dutxo, tanco maleta, la baixo al cotxe, amb el meu netbook i el portàtil, i cap a Girona, final de la primera etapa. Allà recullo tres bons amics que arriben de Barcelona en tren i, amb el meu cotxet, carretera i manta, cap a l’àrea de Les Fàbregues, prop
Xiulets. Mapa dels sons de Tòquio, d’Isabel Coixet va punxar anit en la projecció de premsa. Es veia a venir, per (de)mèrits propis i perquè el pecat capital que mai ha de cometre un film en competició és decebre les expectatives que s’han generat. I la pel·lícula de Coixet cau pel precipici des de l’alçada
Ahir va començar la descompressió aquí, a Canes. Les pel·lícules clau ja les han projectades totes, tant les de la Selecció Oficial com les de Quinzena i Setmana de la Crítica -que ja tanca portes-. Tanmateix, de quan més temps disposes, ja passa que no fas cap a tot el que tenies previst fer. I
La projecció d’ Inglourious Basterds començava a dos quarts de nou… Nosaltres hem arribat al Palais a les 8 del matí (1 quart d’hora abans del que és habitual, perquè ja ens ensumàvem que, no havent-la vista ningú, en lloc del món, a part del delegat general del Festival, que -segons els rumors- només n’hauria
D’entre les virtuds de Vincere, de Marco Bellocchio, l’homenatge al cinema i l’evocació de la força del cinema per a moure (i alienar) les masses -documentals de propaganda feixista-, crear models -la iconografia del sacrifici als films religiosos abonats pel Vaticà- i el potencial del setè art per obrir-se a les complexitats humanes, convocar identificacions,
Anit, esbroncada a l’ Anticrist, de Lars Von Trier, lleugerament matisada per alguns aplaudiments. Reacció general d’escàndol quan, al final de la pel·lícula la dedica a Tarkovski. Poc que em van quedar ganes d’anar a veure res més, després de la sacsejada malaltissa del danès. Potser per això, vés a saber, aquest matí el personal
De debò, Brillante Mendoza ha deixat en ‘off’ les pallisses, violacions i esquarterament de la dona que se segresta a Kinatay (Massacre)? Ho ‘mostra’ -o no- des del punt de vista del noi que, acompanyant els gàngsters, fa un duir viatge iniciàtic al món criminal amb què s’ha embolicat. Però, Mendoza s’hi rabeja? En una pel·lícula com
La sorpresa de Canes 2009, per ara, té per títol Un profeta i un nom: Jacques Audriard. De manera que entre les emocions de Jane Campion, la simpatia de Taking Woodstock i aquesta sorpresa d’Audriard, el nivell del Festival ha pujat. Falta encara “la” pel·lícula i vés a saber si en veurem cap que tingui
Si ahir vaig alleugerir la decepció de Set, de Park Chan-wook, amb la música ‘underground’ que sona clandestinament al Teheran d’avui en dia i que recull voluntariosament el kurd-iranià Bahman Ghobadi a Ningú no en sap res dels gats perses, avui em poso a escriure aquestes ratlles amb les piles carregades per la simpatia, senzillesa
“4 a 1”, em va dir la col·lega ahir, just quan ja començava a agafar el son. La final de la Copa, anit, va ajudar que alguns enllestissin ràpidament el sopar, per anar a l’hotel a veure si trobaven la manera de veure el partit i d’altres es repassessin restaurants de Canes fins a fer
Era de preveure i certament s’ha confirmat: la crisi econòmica es fa notar a Canes 2009. Segons Le Monde, els grans hotels de Canes no han omplert, cosa que feia anys i panys que no els passava. I certament, es nota que no hi ha tanta gent corrent pel Palau dels Festivals. És cert que probablement això
Amigues lectores i amics lectors, una salutació des de Canes. Un cop hem arribat, a primera hora de la tarda, descarregada la maleta a l’hotel, hem anat a retirar l’acreditació i a recollir el primer embalum de documentació: catàleg, programa, graelles horàries… Un dinar ràpid i cap a la sala de premsa, des d’on ara
Avui s’acaba aquesta 61a edició del Festival de Canes. El mal temps que ha acompanyat com mai tot el certamen, ha empitjorat i veurem què passa al voltant de les 7 de la tarda, en què és prevista la “Montée des marches” (la pujada d’escales) de la Gala de Cloenda. Jo ja no hi sóc:
Aquest matí hem vist Entre les murs, de Laurent Cantet. Amb olor de Palma. I pot guanyar, perquè ho té tot: temàtica, forma i reflexió. De fet, aquesta i Un conte de Nadal, d’Arnaud Desplechin, són les dues pel·lícules que més m’han complagut i convençut. Tancada la competició, no es pot pas dir, però, que hi hagi unanimitat
Enfilada la recta final (el Festival s’acaba diumenge al vespre, amb la proclamació del Palmarès i la projecció del film de cloenda), ja es respira ambient de desbandada. El Mercat del Film ja ha tancat portes, alguna de les revistes que s’hi editen ja no treuen cap més número, alguns col·legues ja han marxat (com