Club 7 Cinema

Avui s’acaba aquesta 61a edició del Festival de Canes. El mal temps que ha acompanyat com mai tot el certamen, ha empitjorat i veurem què passa al voltant de les 7 de la tarda, en què és prevista la “Montée des marches” (la pujada d’escales) de la Gala de Cloenda. Jo ja no hi sóc: estic escrivit aquest article des de casa. Ens hem llevat a Juan-les-pins com un dia normal de Festival, però després d’esmorzar, en lloc d’agafar la motxilla, el que hem carregat és la maleta i hem fet cap a Canes, però no al Palau, sinó a l’avinguda de sortida cap a Le Cannet, on hem recollit els col·legues amb què també vam fer el viatge d’anada. Mentretant, pluja i pluja; amb un cel molt tancat. Sobre les 3 de la tarda, he deixat les companyes i el company a l’estació de Girona i tres quarts d’hora més tard ja era a casa meva. Trucades a la família, dinar, repartir algun record, clapar una estona i ara escriure aquest “post”, tot preparant-me per seguir a la xarxa el lliurament del Palmarès (finalment, a partir d’un quart de vuit de vespre).

De programa, avui: a les 19.15h, Cerimònia de Cloenda, amb la lectura del Palmarès, lliurament de guardons i projecció de la comèdia sobre el món del cinema What just happened?, dirigida per Barry Levinson i protagonitzada per Robert De Niro, Catherine Keener, Sean Penn, Stanley Tucci, John Turturro, Robin Wright Penn i Bruce Willis. Francament anodina, tot i que resulta divertida als moments irònics i certament tòpics contra Hollywood, Canes, etc.

Per seguir, cliqueu aquí: Vull llegir la resta de l’article.

FOTO Catherine Keener i Robert De Niro, a What just happened?, de Barry Levinson

Ahir, just després de penjar l’apunt al bloc, vaig anar a la Cloenda d'”Un Certain Regard”, en què el jurat d’aquesta part de la Selecció Oficial, presidit per Fatih Akin, va fer públic el veredicte dels seus premis. Com que Tulpan, del kazakh Sergey Dvortsevoy, s’endugué el “Prix Un Certain Regard”, la van projectar tot seguit i així vaig tenir oportunitat de veure-la (per horaris, me l’havia perduda en les sessions anteriors). Per mi, va ser un bon final de Festival. Es tracta d’un film ambientat a l’estepa del Kazakhstan, que parla de la vida dura dels ramaders nòmades, difícilment assumible per a les noves generacions, amb l’atractiu de la vida urbana a l’abast i, de retruc, la fascinació pel món exterior (occidental) que experimenten. Dvortsevoy, però, el que ens mostra és la quotidianitat dels seus ramaders, deixant que impregnin la imatge la remor del vent i les tempestes, els bels dels xais, els cants d’una nena de la família, la ràdio del transistor amb què el vailet germà seu segueix les notícies d’arreu per a donar-les el pare i la gresca de no parar del més menut. Els animals i les persones comparteixen, amb el paisatge de l’estepa, els plans d’aquesta pel·lícula que supera la sensible descripció antropològica per trobar els conflictes que viuen els personatges, en els quals es projecta una mirada al país, a la seva gent, als canvis que estan vivint.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!