Club 7 Cinema

De debò, Brillante Mendoza ha deixat en ‘off’ les pallisses, violacions i esquarterament de la dona que se segresta a Kinatay (Massacre)? Ho ‘mostra’ -o no- des del punt de vista del noi que, acompanyant els gàngsters, fa un duir viatge iniciàtic al món criminal amb què s’ha embolicat. Però, Mendoza s’hi rabeja? En una pel·lícula com aquesta, en què s’ha treballat de manera tan expressiva i tan bona el so, no és una manera de posar ‘dins del camp’ els fets que a penes s’hi s’entreveuen visualment?… D’aquestes qüestions, vam començar a parlar-ne amb les companyes i companys ahir passada la mitjanit, quan els vaig trobar, abans de retirar cap a l’hotel -per cert, no treu que hi celebréssim també la lliga del Barça!- i n’hem seguit parlant aquest matí, quan n’hi ha hagut ocasió.

Matí de gèneres avui. Primer, la pedregada de trets i més trets, viga bales i esclats, metralletes i espetecs… Venjança, de Johnnie To. Un nou exercici d’estil d’aquest home; però això no és Election: què hi fa aquest film en competició? I en acabat, Agora, d’ Alejandro Amenábar. Espectacle que funciona, amb alguna llepada emfàtica i pretensions que ni tan sols carreguen; però hàbilment i malaintencionadament manipulador, l’Amenábar. Passa per ser un al·legat antireligiós, sobretot antisectari, amb el cristianisme al punt de mira. Parla d’ Hipatia d’Alexandria; però s’interessa més per l’ascens al poder dels cristians, a costa de les altres confessions. Un detall: atribueix a aquests la destrucció de la Biblioteca d’Alexandria i la cultura antiga que atresorava. Certament, esmenta molt de passada que hi havia hagut una anterior destrucció; però l’espectador pot ben endur-se la idea errònia, pel que veu, que a final del segle IV és quan hi hagué aquella hecatombe cultural…però l’antiga s’incendià a l’època de Juli Cesar -no es tracta de negar les conseqüències esgarrifoses del que passà, però el referent mític i clau que, per al món Occidental, té “la Biblioteca d’Alexandria” exigia no jugar a confondre-.  Un altre detall: el fanatisme sectari d’aquells cristians apel·la l’actual dels talibans, cert; però també li permet reduir maniqueament l’abast dels conflictes. I així, anar fent. Amenábar parla de “rigor i espectacularitat” i lamentablement s’ha quedat amb “espectacle de discutible rigor”, especialment empipador perquè els temes que toca, realment, resulten de gran interès. Llàstima que els redueixi tan superficialment.

Amb aquestes coses he estat treballant, a l’hora d’escriure la crònica [Vull llegir la resta de l’article]

Ara, a les 7 de la tarda, tenim la projecció avançada d’ Anticrist, de Lars Von Trier, que obre la que espero sigui darrera qüestió de la jornada: ens deixarà amb forces per anar a veure alguna altra cosa, com Polytechnique, de Denis Villeneuve; Tsar, de Pavel Lounguine, o Go Get Some Rosemary, dels germans Saphie?

FOTO Kinatay (Massacre), de Brillante Mendoza

Crònica del diumenge 17 de maig de 2009

Al Festival de Canes, Alejandro Amenábar ha donat a conèixer, Ágora, l’espectacular pel·lícula amb què torna cinc anys després de Mar adentro i que explica la història d’Hipàtia, astrònoma, matemàtica i dona lliure del segle IV dC, que va viure en primera persona la destrucció de la segona Biblioteca d’Alexandria i la fi de la tol·lerància religiosa en aquella metròpolis multicultural a l’Egipte sotmès a un imperi romà cada cop més decadent. Una producció de gran volada, rodada al Fort Ricasoli de Malta, amb decorats orquestrats per un col·laborador de Speilberg i redimensionats gràcies a la tecnologia digital; amb vestuari a càrrec de l’oscaritzada Gabriella Pescucci, i actors com Rachel Weisz i Max Minghella, envoltat d’una impressionant quantitat d’extres, a la manera dels antics ‘peplum’. I és que, com ha reconegut el mateix Amenábar: “hagués estat suïcida que un projecte d’aquesta envegadura l’haguéssim rodat íntegrament a Espanya, en castellà i només amb actors espanyols i esperar de recuperar-ne la inversió després”. Aposta que els ha valgut la pena, com avalen els aplaudiments recollits en acabar la projecció de la pel·lícula.

L’espectacularitat, Amenábar la subratlla amb efectistes moviments de càmera a vol d’ocell i l’emfasitza amb la banda sonora de Dario Marianelli; però sobretot manté enganxat l’espectador a base de narrar la història d’amor de dos nois cap a Hipàtia -un, el seu esclau; l’altre, el seu alumne que esdevindrà prefecte de la ciutat-, com a contrapunt al relat de la progressiva presa del poder per part dels cristians, a costa dels arians, primer, i dels jueus i del mateix poder romà, després-. Tanmateix, Amenábar ho vol convertir en metàfora de la nostra civilització actual, igualment amenaçada per l’integrisme i sectarisme religiós, i per això presenta com a talibans -en el vestit i comportaments- els cristians de l’època i especialment els ‘parabolani’, fanàtics combatents al servei dels interessos del Patriarca Ciril. Amb pretensions filosòfiques, va pautant la pel·lícula amb imatges de la Terra des del Cosmos, com per remarcar la petitesa humana en contrast amb la grandesa i immutabilitat de l’univers. Tot molt simple i superficial. Les baralles entre sectes, cosa de bons i dolents; el debat entre ciència i fe, reduït al tòpic; la riquesa d’aquella situació política, desaprofitada. En resum, un espectacle eficaç i entretingut, ben insusbtancial.

El cinema de gènere ha estat el protagonista de la jornada, al Festival de Canes. Si Ágora s’hi ha projectat fora de concurs, el thriller Venjança, de Johnnie To, i la negra Kinatay (Massacre), de Brillante Mendoza són els títols presentats en competició. Johnny Hallyday, el granat cantant i actor francès és, a Venjança, un antic assassí professional que arriba a Macao per trobar i executar els que han mort els fills i el marit de la seva filla. Un pretext argumental per encadenar reguitzells imparables de seqüències amb gent disparant-se trets i més trets. Virtuós coreògraf de la violència armada a la gran pantalla, Johnnie To desferma a pleret el vigor visual i la simfonia d’impactes de bala i sorolls d’armes habitual del seu cinema; però res no justifica que, en aquesta ocasió, l’hagin seleccionat per aspirar a la Palma d’Or. Ben diferent és el cas de Kinatay (Massacre), per bé que discutible i polèmica. Brillante Mendoza ens hi mostra breument el tarannà naïf d’un xicot filipí, estudiant de criminologia, que guanya alguns calés per tirar endavant la seva família amb algunes feines menors per a un gàngster. De seguida, però, la cosa fa un tomb. Al noi l’embarquen en el segrest, tortura i execució d’una ballarina enganxada a la droga i carregada de deutes amb el clan. I la pel·lícula deixa el retrat hiperrealista de la classe social baixa de Manila, per convertir-se en la crònica abstracta i inquietant del trajecte del protagonista cap a l’abisme en què s’ha llançat, embolicant-se amb criminals. Mendoza redueix la narració dels fets a la mínima expressió, dilata el temps de l’acció i passa a ‘mostrar-ho’ tot des del que a penes veu el noi i, sobretot, pel que sent, amb un gran treball del so fílmic. Magnífic treball de direcció que, tanmateix, passa a ser una manera perversament refinada de posar en escena seqüències d’una brutalitat salvatge contra la dona, objecte de pallisses, abusos sexuals i tota mena d’excessos, fins a l’hora de matar-la.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!