FOTO Julius Feldmeier, a El ball d’en Tore, de Katrin Gebbe Notes sobre El ball d’en Tore, de Katrin Gebbe, projectada a Un Certain Regard. El text d’aquest apunt pot esguerrar la visió de la pel·lícula a futurs espectadors que no vulguin saber-ne el desenvolupament i desenllaç. En altres èpoques m’aixecava d’una pel·lícula que blasmava
FOTO © Wanda Àlex Brendemühl i Diego Peretti, a Wakolda, de Lucía Puenzo Notes sobre Wakolda, de Lucía Puenzo, projectada a Un Certain Regard. El text d’aquest article pot esguerrar la visió de la pel·lícula a espectadors que vulguin desconèixer-ne el desenvolupament i desenllaç. En aquesta pel·lícula, que adapta la novel·la de la mateixa cineasta
FOTO Marxa de la mort, d’Adolfo Alix Jr Notes sobre Marxa de la mort, d’Adolfo Alix Jr., projectada a Un Certain Regard. Els decorats teatrals i la fotografia en blanc i negre marquen i reforcen el tractament no realista de la marxa letal a què van ser sotmesos desenes de milers de soldats filipins i
FOTO © Ad Vitam Tahar Rahim i Léa Seydoux, a Grand Central, de Rebecca Zlotowski Notes sobre Grand Central, de Rebecca Zlotowski, projectada a Un Certain Regard. Em sembla interessant de reproduir aquest fragment de l’entrevista a la directora (publicada al material de difusio de la pel·lícula): [L’ambient d’una central nuclear és] un bon territori
FOTO © BiM Dist Jasmine Trinca, a Miele, de Valeria Golino Notes sobre Miele, de valeria Golino, projectada a Un Certain Regard. El contingut d’aquest text pot esguerrar la visió del film al futur espectador que prefereixi no saber com avança i acaba el relat. Pel·lícula tan digna com petitoia. Valeria Golino debuta —amb producció de
FOTO Michael B. Jordan, a Fruitvale Station, de Ryan Coogler Notes sobre Fruitvale Station, de Ryan Coogler, projectada a Un Certain Regard El fet real: L’1 de gener de 2009, en tornar de celebrar la Nit de Cap d’Any a San Francisco, i quan eren al metro camí de ca seva a la zona de
Se’m fa difícil de veure gaire films de la Quinzena, ocupat com estic amb la Selecció Oficial (sobretot la Competició) i les cròniques corresponents. Per acabar d’adobar, els horaris de les respectives projeccions resulten sovint incompatibles. De manera que, a partir de la informació prèvia que vaig recollint de cada film i de les notícies
Les cròniques diàries del Festival de Canes a penes deixen marge perquè puguem parlar dels films que es projecten a part de la Competició o Fora de Competició. En aquest apunt recullo les notes i comentaris sobre les pel·lícules que he pogut veure d’entre les programades a Un Certain Regard d’enguany. Concretament i per aquest
Opera prima del fill de David Cronenberg, Antiviral, és ben bé això, el debut del fill de son pare. Ja no és que hagi pogut comptar amb privilegiats mitjans de producció, sinó que el noi deixa ben clar que vol seguir les passes paternes, oferint-nos, amb la sofisticació tecnològica del cinema d’avui en dia, un
La Competició agafa es pot dir tot el protagonisme mediàtic d’un festival com el de Canes. I per si no n’hi hagués prou, al damunt, els films projectats fora de competició o en sessions especials acaben d’emplenar els buits que podien quedar. Haver de cobrir quotidianament Canes fa que poques siguin les possibilitats de veure els
Ahir parlàvem de les declaracions de Lars Von Trier a la roda de premsa amb què presentà Malenconia al Festival de Canes. A les darreres hores, les coses s’han precipitat molt. Ahir mateix, el Festival va emetre un comunicat en què explicaven que li havien demanat explicacions i transmetien les excuses que els havia demanat el
Al final de Le Havre, el drama de la mort d’una dona, víctima de càncer, Aki Kaurismäki el capgira irònicament per una curació tan impossible com inesperada, reblada pel símbol d’un cirerer florit. En sortir de la projecció, aquest matí, he sabut que acabaven d’arribar missatges diversos amb la dissortada notícia, no per esperada menys dolorosa, de la mort
Una salutació amics i amigues, des de Canes. Hi hem arribat a quarts de dues tocats i encara hem hagut d’enllestir qüestions logístiques (anar a l’hotel, recollir l’acreditació, dinar una miqueta, etc.). Un cop instal·lats, contacte amb el Diari i amb Vilaweb, i ara mateix, mentre enllesteixo les primeres cròniques, he fet simplement un breu parèntesi per
Aquest matí, última pel·lícula de la competició, Cremat pel sol 2: l’Èxode, o com la megalomania de Nikita Mikhalkov embafa i esguerra aquesta epopeia sobre un general i la seva filla, caiguts en desgràcia de l’estalinisme i lluitant per sobreviure durant la guerra entre Rússia i Alemanya. Empipa comprovar que un gran cinesta com ell,
Ha marcat la diferència, amb L’oncle Boonmee, que pot evocar les seves vides anteriors, Apichatpong Weerasethakul. Aquesta és una pel·lícula diferent. D’entrada cal clarificar que forma part d’un exposició-instal·lació artística. El tailñandès Apichatpong Weerasethakul és un cineasta avesat a les instal·lacions i concep els seus films com a obra artística, en el sentit que tots