Club 7 Cinema

Si ahir vaig alleugerir la decepció de Set, de Park Chan-wook, amb  la música ‘underground’ que sona clandestinament al Teheran d’avui en dia i que recull voluntariosament el kurd-iranià Bahman Ghobadi a Ningú no en sap res dels gats perses, avui em poso a escriure aquestes ratlles amb les piles carregades per la simpatia, senzillesa i humor amb què Ang Lee evoca el mític concert hippie de l’any 1969, a Taking Woodstock. Ens l’han passada a quarts de cinc, en lloc de l’hora habitual de la projecció de premsa avanaçada al dia abans (que sol ser a les set o quarts de vuit de la tarda), perquè la sala Debussy està ocupada, a partir de tres quarts de vuit, per Martin Scorsese i Thelma Schoonmaker-Powell, que hi presenten The Red Shoes, de Michael Powell i Emeric Pressburger. Casualitats del destí: justament, Coppola l’evoca al seu darrer film, presentat a la Quinzena.

Una jornada normal a Canes comporta una projecció de premsa a dos quarts de nou del matí i l’altra, com ja he dit, sobre les 7 de la tarda. Algun dia, n’hi ha una tercera, excepcionalment, sobre les 5 de la tarda.  A més, s’encadena la sessió del matí amb la projecció, a una altra sala, d’un film fora de competició o de sessió especial. a més, comptes amb la programació d’ Un Certain Regard, i les de Quinzena i Setmana de la Crítica; a part, esclar, de la resta d’oferta, que ve de Cannes Classics, Mercat, etc. Per mi, la mitjana sostenible és de 4 pel·lícules al dia, que poden ser 1 al matí i 3 a la tarda-nit; o 2 al matí i 2 a la tarda; però no sempre és possible combinar-ho. He de comptar amb unes 3 hores per fer la crònica i repassar l’actualitat i combinar els horaris de les sessions amb les durades dels films. Per exemple, ahir i avui, només he pogut veure’n finalment 3 cada dia. Espero que demà ja pugui arribar a les 4 i algun dia fer-ne 5, per compensar el retard (però enguany les durades dels films en selecció oficial voregen o superen força les 2 hores i això ho complica).

Avui fa mal temps, a Canes. La pluja intensa que ha caigut a primera hora del matí i els núvols que acerreguen el cel tota la jornada ho estan condicionant força tot plegat. Botó de mostra: el Cafè Wifi sembla un refugi, amb tot de gent treballant amb els portàtils, asseguda per la moqueta del terra.

Ara miraré si puc fer tat a l’Scorsese i Thelma Schoonmaker i me n’aniré a sopar, per veure aquesta nit Precious, de Lee Daniels; el primer dels quatre films de Sundance 2009 que aterra a Canes. Un crític radical que l’ha vista aquesta tarda, la blasma, qualificant-la de ‘pornografia sentimental made in Sundance’. S’ha de veure, doncs. Això, si lea son que tragino per les escasses 5 hores dormides anit no me’n fa perdre la visió…

22.45h Ha estat impressionant, l’acte amb Scorsese i Schoonmaker. I al final m’he quedat xalant amb The Red Shoes, passant de Precious. L’ambient a la sala ha estat la de les grans ocasions. Entre els presents, Tilda Swinton, Ang Lee, Rosanna Arquete, Irwin Winkler, Harvey Weinstein i Serge Toubiana (exdirector de Cahiers du Cinéma i actual responsable de la Cinemateca francesa). Thierry Fremaux, el delegat general del Festival, els ha anat saludant des de l’escenari i, acte seguit, ha cridat Scorsese perquè hi pugés. Emocionat ha llegit el text de presentació del film, parlant de la tensió entre vida i creació artística, que és al moll de l’os argumental de The Red Shoes. Ha comentat que, quan tenia 8 anys son pare l’havia dut a veure-la i ara en presentava la còpia meravellosament restaurada. Finalment, el moment esperat: ha demanat que pugés a l’escenari Thelma Schoomaker, moment en què tota la sala, novament dempeus, ha dedicat una llarguíssima i calorosa ovació a la muntador de Scorsese, vídua de Michael Powell i promotora essencial de la preservació de l’obra del que fou el seu marit. Ha tingut paraules d’agraiment i ha presentat el munt de néts i familiars dels autors que eren presents a la sala. La sessió l’han dedicada a Jack Cardiff (nova ‘standing ovació’), director de fotografia del film, recentment traspassat. I acte seguit, hem gaudit de la projecció del film, amb una aclamació general al final del grandiós número musical de “Les sabatetes vermelles”.

En sortir de la projecció, m’he topat amb 3 nois i una xicota de l’Autònoma de Barcelona, que són al Festival via Cannes Cinephiles: havien estat testimonis d’un d’aquells moments màgics que té aquest festival. Tota una fortuna, pel seu primer Canes.

Per cert, que no us he comentat que Jane Campion, aquest matí, ha tocat la fibra sensible: molta llàgrima i emoció provoca Estrella brillant. La crònica d’aquesta jornada, clicant aquí [Diari de Girona, dissabte 16 de maig]

FOTO Demetri Martin i Liev Schreiber, a Taking Woodstocl, d’Ang Lee

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!