Club 7 Cinema

D’entre les virtuds de Vincere, de Marco Bellocchio, l’homenatge al cinema i l’evocació de la força del cinema per a moure (i alienar) les masses -documentals de propaganda feixista-, crear models -la iconografia del sacrifici als films religiosos abonats pel Vaticà- i el potencial del setè art per obrir-se a les complexitats humanes, convocar identificacions, desvetllar emocions –El nen (The Kid, Charles Chaplin)-. Cinema dins del cinema, en aquesta obra que parla de la llarga epidèmia feixista patida a Itàlia, a partir de la tragèdia esfereïdora de la dona i el fill secret de Mussolini. Una obra amb tensions estlístiques internes que aconsegueix un clímax notable d’expressió artística en alguns moments, especialment a la traca final, quan reprodueix un llarg fragment d’un documental real que mostra l’arenga de Benito Mussolini a les esquadres de camises negres i el contraposa amb una escena del fill embogit del Duce -interpretat pel mateix actor que incorpora el líder feixista fins que aquest arriba al poder, moment a partir del qual Bellocchio el substitueix per imatges documentals-: el fill reclòs al manicomi imita el pare fent l’arenga i no saps pas qui està més boig.

La divisió d’opinions que genera Vincere és allò del got mig ple o mig buit i ve de les tensions internes del film. El caire rovellat del cinema que fa Bellocchio ha dut alguns a no parar prou esment al treball digital del cineasta -per a insertar-hi aquelles imatges documentals i elements visuals d’eficàcia narrativa i que ajuden a emmarcar el moment històric, social i cultural en què s’ambienta-. Igualment, la banda sonora emfàtica, saturada, que, per a uns en reforça el tremendista tractament operístic, per a d’altres és excessiva.

La meva crònica de la jornada, amb la rebuda a Los abrazos rotos i Vincere [Diari de Girona, 20 de maig de 2009]

La vam veure ahir al vespre, en projecció avançada. I en acabat fou el torn de Kynodontas, film grec que pretenia la Quinzena dels Realitzadors i es quedà finalment Un Certain Regard. El títol fa referència als ullals, que caldria denominador ‘dents de gos’. Si més no, fa referència a aquesta part de la boca d’una noia que, amb la seva altre germana i un germà, han estat domats com es domestica els gossos: els pares els han educats exclusivament ells, mantenint-los aïllats del món a casa, una torre en un indret allunyat Allà només hi entra i surt el pare, que va a la fàbrica, i una seva treballadora, perquè el xicot s’esbravi sexualment. Un plantejament artificiós, que apel·la metafòricament a l’educació sobreprotectora amb què puja el jovent avui en dia, mostrant les esquerdes que en aquell sistema clos s’obren per la força incontrolable de la ment humana: la psique dels fills, amb les seves respostes incipientment violentes o esquizofrèniques. El problema és que la sensació d’artifici no s’esvaeix en tot el metratge. La virtut, la gosadia amb què Yotgos Lanthimos manté la coherència de la proposta i de la posada en escena.

Em sembla que mai no havia estat envoltat de tanta gent parlant grec. Estic avesta a sentir el so de l’anglès, el francès, l’italià, l’alemany, l’espanyol i, esclar, el català; però no pas d’un allengua com el grec. A més, al llarg del metratge no pares de sentir paraules que reconeixes: “paradigma: per exemple”, “penta, decapenta : 5.15”, etc.

I nit de cerveses (els col·legues; jo, tiramisú!). Com que l’endemà, és a dir, avui, teníem Almodóvar a primera hora i ens hi podíem tombar, el pla era anar a domir d’hora i recuperar son. Res: trobada de companys i llarga xerrada, tot fent una cervesa…o prenent un tiramisú. Per cert, un dels comentaris malèvols d’anit anava sobre l’agraïment a un tal Alejo Vidal-Cuadras que Alain Cavalier fa a la llarga llista d’agraïments, als crèdits finals d’ Irène, la pel·lícula que ha presentat a Un Certain Regard. Oh… i encara es va brindar per les victòries del Barça! La cosa dura!

La jornada d’avui gira al voltant d’Almodóvar. Arribat al Palais, en lloc de poder anar a veure cap pel·lícula, he hagut d’estar per com era acollida finalment Los abrazos rotos, mirar-ne el ‘photo-call’, passejar-me per la zona on es fan les rodes de premsa, seguir fil-per-randa la trobada amb els mitjans de comunicació al llarg de l’hora inacabable que ha durat i finalment escriure’n la crònica. Per acabar d’adobar, matí de notícies:

La propera pel·lícula d’Almodóvar, anirà sobre la Guerra Civil.

Variety anuncia el projecte de Catalonia, adaptació d’ Homenatge a Catalunya, de George Orwell, a càrrec del director de Carros de foc, hugh hudson, amb Colin firth i Kevin Spacey, produïda per Fernando Meirelles i el productors francès d’ El Pianista de polanski, i amb banda sonora de Mark Knofler.

Tony Leung revela que el nou film de Wong Kar-wai, que protagonitzarà ell, anirà sobre el mestre de kung fu que ensenyà a Bruce Lee.

A Quinzena dels Realitzadors, avui enllesteixen els films de Sundance: I love you Philip Morris, amb Jim Carrey i Ewan McGregor embolicats sexualment, I Amreeka. Per horaris, impossible d’anar-hi. Miraré de recuperar-les, però sembla complicat, oimés perquè… Philip Morris provoca cues!

La sessió avançada d’aquest vespre és Les males herbes, d’Alain Resnais, amb la qual previsiblement el Festival començarà l’homenatge als 50 anys de la Nouvelle vague. En parlarem.

FOTO Los abrazos rotos, de Pedro Almodóvar

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!