Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

23 de maig de 2009
0 comentaris

Diari personal de Canes 2009: dissabte 23 de maig

Xiulets. Mapa dels sons de Tòquio, d’Isabel Coixet va punxar anit en la projecció de premsa. Es veia a venir, per (de)mèrits propis i perquè el pecat capital que mai ha de cometre un film en competició és decebre les expectatives que s’han generat. I la pel·lícula de Coixet cau pel precipici des de l’alçada on ella mateix pretén elevar-la. M’explicaré millor amb un contraexemple d’aquest mateix any: Ken Loach. Buscant l’ Eric, de Ken Loach, té mkoltes coses discutibles; però l’humor li funciona tan bé, que el personal la defensa, mal que n’admeti les imperfeccions. La Coixet, en canvi, va de Wong Kar-wai, Kawase, Dogma, Hou Hsiao-hsien, tot alhora, presenta angoixes i enigmes… per tot plegat no res: d’això se’n diu cavar-se la tomba en un festival!

 

Tampoc em sembla just que s’hagi endut la pitjor esbroncada del certamen; si més no perquè Enter the Void, de Gaspar Noé, es mereixia aquest “honor” i, en canvi, la van aplaudir entre riallades d’enfotre-se’n (però ja no consta com a xiulada!)

 

Aquest matí, un plaer particular: TsaÏ Ming-liang. Ens n’han passat Rostre (Visage / Face). Produïda pel Louvre I amb Laetitia Casta al repartiment, pensada en clau autobiogràfica del mateix Tsaï i rodada en part als sòtans del famós museu… no acaba d’agafar la solidesa de les pel·lícules d’aquest cineasta. Tanmateix, en l’aspecte més personal, íntim, quan es troben el fantasma de la seva mare -a qui dedica el film i, pel que sembla, morta recentment- i el de Truffaut -referent absolut per a Tsaï-, Rostre ens regala moments d’una grandíssima bellesa expressiva. Al repartiment, la vídua de Truffaut, Fanny Ardant, i el seu actor fetitxe, Jean-Pierre Léaud, l’etern Antoine Doinel.

 

Per aquí, els pronòstics de palmarès capitalitzen totes les converses. A les votacions publicades, hi ha unanimitat de la crítica internacional a favor d’ Un profeta, de Jacques Audriard.  La premsa francesa aposta, a través de La Film Français, a més, per Almodóvar, Tarantino i Resnais -que podria ser una Palma de consens del Jurat i d’homenatge; amb total discrepància respecte a la meva modesta opinió: Resnais treballa l’absurd i cau en la pocasoltada-. És a continuació, que posen Haneke -per mi, el millor, de carrer- i Loach. La resta de la crítica internacional, sobretot l’anglosaxona, vota via Screen Internacional i, després d’Audriard, aposten per Jane Campion i Almodóvar; amb, lluny, Bellochio i Loach. En canvi, deixen molt malament, Tarantino i Resnais. De Haneke, no n’han dit res, perquè la revista ja no s’ha publicat els dies posteriors a la projecció de La cinta blanca.

 

Madame la Presidenta, és a dir Isabelle Huppert i els seus companys que conformen el Jurat, però, faran el que els abelleixi i és ben possible que el seu Palmarès -l’únic que val- poc s’avingui amb el de la premsa.

 

Ahir a la nit, al sopar -molt agradable- que vam fer a l’aire lliure amb Imma, Àlex i Atsuko, vam jugar a exposar cadascú a qui donaríem els diferents premis i qui crèiem que realment guanyaria la Palma d’Or. Curiosament, els gustos personals van coincidir força, categoria per categoria. En canvi, més dispersió a l’hora de preveure que farà Isabelle Huppert i la seva gent. Amb un detall: reivindicació de les possibilitats d’ El temps que queda, del palestí Elia Suleiman: amb la seva modèstia i ironia agre, té seqüències remarcables, com el salt amb perxa que el director fa al mur de la vergonya, o una altra en què el canó d’un tanc segueix un xicot àrab que surt de casa per llençar les escombraries, rep una trucada de mòbil i, caminant amunt i avall, el canó impressionant del tanc no pas menys aparatós, el va seguint…

 

Aquesta tarda, primers premis importants:

 

La cinta blanca, de Michael Haneke, premi FIPRESCI de la crítica internacional i menció especial del Jurat Ecumènic.

Buscant l’ Eric, de Ken Loach, premi del Jurat Ecumènic.

 

Anticrist, de Lars von Trier, anti-premi del Jurat Ecumènic

 

Policia, Adjectiu, premi FIPRESCI d’Un Certain Regard

 

Amreeka, premi FIPRESCI de Quinzena dels Realitzadors

 

També aquesta tarda, curtmetratges en competició. N’he vist cinc, inclòs Rumbo a peor, d’Alex Brandemühl.

La meva crònica de la jornada, anant a Vull llegir la resta de l’article.

Ara vaig a la cloenda del Regard, sopar, maleta i demà, tornada cap a casa.

FOTO Rumbo a peor, curtmetratge d’ Àlex Brendemühl

La Palma d’Or de Canes 2009 es farà pública aquest vespre, amb un pronòstic molt obert. La crítica internacional aposta unànimament per Un profeta, relat de la iniciació d’un près jove al món de la gran delinqüència, que signa el francès Jacques Audriard. Però, entre les favorites també hi ha acord a considerar Los abrazos rotos, de Pedro Almodóvar; Looking for Eric, de Ken Loach -guanyador ja del premi del Jurat Ecumènic-, i La cinta blanca, de Michael Haneke -que ja s’ha endut el premi FIPRESCI i la menció especial del Jurat Ecumènic-; mentre que només la premsa francesa dóna especial suport també a Inglourious Basterds, de Quentin Tarantino, i a Les herbes folles, d’Alain Resnais, i el vot particular dels especialistes anglosaxons és a per Bright Star (Estrella brrillant), de Jane Campion. Feixuga haurà estat, doncs, la tasca del Jurat que presideix Isabelle Huppert a l’hora d’elabrorar el palmarès.

 

Seria una sorpresa que Mapa dels sons de Tòquio, d’Isabel Coixet, s’endugués algun premi, si tenim en compte la xiulada que li ha etzibat la premsa al final de la projecció: ha estat la cinta pitjor rebuda en aquesta edició del certamen. Coixet ha pagat cara la seva dèria de forçar el relat argumental, amb un guió discutible i escenes tan exòtiques com insubstancials. La història del botiguer de vi a Tòquio (Sergi López), que pivota entre el suïcidi de la sexa enigmàtica xicota i la relació amb la no menys impenetrable i silent noia que ha conegut (Rinko Kikuchi) i que, en realitat, és una assassina a sou, amb doble vida, que té l’encàrrec de matar-lo, frustra les expectatives creades per l’ombra de perversió que traspua del rostre afable de Sergi López, així com de l’angoixa, callada desesperació i desamor que corseca les seves dues noies japoneses. I és que tant de potencial acaba en no res. Els problemes existencials i els dilemes, aquí resulten decebedors pretextos per aparentar profunditat en un film que realment no té altra vocació que explicar una historieta sense suc ni bruc, això sí en un indret que ens resulti exòtic com és Tòquio i a la manera de cineastes importants.

 

Per a cada personatge, Isabel Coixet assumeix un prometedor tractament visual diferent; però la cosa deriva en una mena de confús aiguabarreig d’estètica publicitària, mímesi del cinema rutilant de Wong Kar-wai i aproximacions estilístiques als nipons Naomi Kawase i Hirokazu Kore-eda. Fins i tot el títol de la pel·lícula té a veure amb el personatge d’un enregistrador de sons a Tòquio que ha manllevat del cineasta xinès Hou Hsiao-hsien, convertint-lo en una mena de demiürg que tot ho sap i tot ho veu, per fer-lo servir només de comodí narratiu. Voregen la pretensió i una certa impostura, aquestes ganes d’agafar prestigiosos referents i embolicar la troca, per tot plegat deixar-ho en aparença autoral.

 

Rodat a les comarques gironines, el curtmetratge Rumbo a peor, amb què debuta al darrere la càmera l’actor Àlex Brendemühl, s’ha presentat al decurs de la projecció dels films que aspiren a la Palma d’Or del Curtmetratge. Brendemühl, que comparteix una casa de pagès amb uns amics, reconeix que “feia temps que junts fabulàvem amb la idea de filmar alguna cosa en aquella masia” i explica que “quan sortíem a caminar per camins forestals, rius i preses, m’anava imaginant històries. En ambients idíl·lics, la natura en estat pur, però amb una banda sonora sorprenent: trens, serres elèctriques, motos tot terreny, granges de porcs, fressa d’ocells i del riu”. Efectivamnet, els dotze minuts del film segueixen els actors Toni González i Alfonso Bayard, que, gornits amb roba esportiva i corrent per aquells rodals, topen amb una prostituta de carretera, asseguda a la típica cadira de plàstic. Acompanyats per tots els sorolls forestals que explica Brendemühl, el trio reprèn el camí, entre la perplexitat adolescent del parell de ganganassos i una compassió múrria de la xicota. Ho diu el seu mateix autor: “Una història, potser petita. El començament d’una altra, potser. O potser res més. Res”. Homenatge a Samuel Becket, “podem lligar-ho amb el teatre de l’absurd, el cinema mut i el cinema independent contemporani”, diu Brendemühl.

 

Bellíssim homenatge a François Truffaut,  Visage, de Tsaï Ming-liang, junta el cinema autobiogràfic del cineasta nascut a Malàisia amb els interessos de producció del Museu del Louvre, ambientant a l’emblemàtic edifici parisí el rodatge que un director taiwanès ha de fer-hi d’una adaptació de “Salomé”, amb Fanny Ardant, Jean-Pierre Léaud i la model Laetitia Casta

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!