Club 7 Cinema

Ahir va començar la descompressió aquí, a Canes. Les pel·lícules clau ja les han projectades totes, tant les de la Selecció Oficial com les de Quinzena i Setmana de la Crítica -que ja tanca portes-. Tanmateix, de quan més temps disposes, ja passa que no fas cap a tot el que tenies previst fer. I així és com ahir no vaig escriure l’article del diari personal. Bé, també perquè, a quarts de deu de la nit, sortint de veure El temps que queda, del palestí Elia Suleiman, em va abellir anar al sopar de comiat d’una col·lega que ja plegava veles. És el signe d’aquestes jornades finals. Avui mateix, quan s’acabi la projecció avançada de Mapa dels sons de Tòquio, d’Isabel Coixet, un altre sopar de comiat i, en acabat, copa amb la gent dels festivals de Gijón, Sant Sebastià, i Sitges -si poden venir- i la colla de cahieristes ibèrics que corren per aquí.

Els seleccionadors dels festivals gairebé van enllestir la feina la nit del dimecres i, com cada any, des d’ahir se’ls ha començat a veure el pèl. De fet, el Mercat del Film de Canes també es va acabar dimecres; fins al punt, que els diaris editats especialment per les revistes especialitzades (Screen Int, The Hollywood Reporter, Variety…) ja han tancat redacció.

Els films en competició, ahir, francament menors. Tot primer (À l’origine), de Xavier Giannoli, l’han pogut aplaudir tant com han volgut els francesos; però noi… és una pel·lícula de cas: el d’un estafador que entabanà una regió econòmicament deprimida de França i aconseguí construir-hi un tram d’autopista. Història que fóra inversemblant, si no fos que et diuen que es basa en un cas real i l’avala el jutge que ho portà. Una pel·lícula de metratge massa llarg, amb solució de guió massa novel·lesques i que, sobretot, desaprofita massa la metàfora que aquest estafador incorpora del capitalisme especulador que, com ell, ha encaterinat la gent tota una llarga temporada amb un progrés que s’ha fos i ens ha abocat a la crisi que ara patim.

Quant a El temps que queda, Elia Suleiman -cineasta ‘oficial’ de l’Autoritat Nacional Palestina- homenatja el seu pare, lluitador contra l’ocupació israeliana del seu país, des de 1948, i la seva mare, bona companya del marit combatent, que després de pedre’l ha vist com, al seu Natzaret, els àrabo-israelians anaven perdent la identitat. El temps que queda esmentat al títol ja només pot ser el de la generació del cineasta, amb la qual desapareixerà la possibilitat d’un altre futur, en llibertat i de plena realització nacional.

La crònica de la jornada del dijous 21 de maig, clicant aquí [Diari de Girona, 22 de maig de 2009]

Avui, vés per on, matí intens. A primera hora, L’imaginàrium del Dr. Parnassus, de Terry Gilliam. Me’n temia el pitjot… i no. Té una contradicció essencial, nuclear, aquesta pel·lícula. D’una banda, hi ha la imaginació de Gilliam que vessa per tots costats, a partir de la fira volant que traginen Christopher Plummer, Andrew Gardfield i companyia -a la qual se suma Heath Ledger-, amb un mirall que, en travessar-lo, s’entra a un món de fantasia, reflex dels desitjos i també de les ombres del visitant. Per altre cantó, Gilliam es frena, de manera que no es perdi de vista la narració argumental i, si bé se’n surt, li treu força. Fins i tot hi ha algun moment que he pensat: “si ara li ho agafés el Tim Burton de ‘Charlie i la fàbrica de xocolata’, això agafaria un altre vigor”. Ara, d’intel·ligent si n’és, en Terry Gilliam. Ha resolt molt bé la substitució de Heath Ledger: Johnny Depp, Jude Law i Colin Farrell fan de Ledger quan travessa el mirall màgic i n’incorporen tres aspectes diferents. Un detallàs: Gilliam ho firma com “Una pel·lícula dels amics de Heath Ledger” i, en mig del metratge, una escena d’homenatge als actors morts prematurament (James Dean, Marylin Monroe…).

Sort que Gilliam s’ha frenat, però, ja que els del Festival ens han programat a continuació el “trip” Enter the Void, de Gaspar Noé. Patètica. Lamentable.

La crònica de la jornada d’avui, clicant aquí [Diari de Girona, 23 de maig de 2009]

M’he quedat fins al final de Noé per a xiular-la; però el personal el que ha fet és enfotre-se’n. La gent que aplaudia, reia, d’enfotre’s. I corrent cap a dinar. Eren dos quarts de tres i a les tres havia de ser a la Platja de l’Hotel Majestic, a la roda de premsa avançada d’ Isabel Coixet i l’equip de Mapa dels sons de Tòquio, que demà a la nit tanca la competició i aquest vespre es projecta, avançada, a la premsa. És curiós com de xerraire i òbvia resulta la Coixet i com de silents i enigmàtiques són les protagonistes femenines del seu cinema. En Sergi López, el rei. Amb el seu humor murri, ha anat posant la nota de color. La conferència, per a la premsa “espanyola” s’ha fet en castellà i si algú feia una pregunta a l’actriu japonesa Rinko Kikuchi, havia de recórrer a l’anglès o al francès. Del català no n’han dit res; de manera que els companys i companyes de prensa en català que hi han intervingut, han pres camins diferents: una l’ha engaltada en català, com aquell que res i res no ha passat, llevat que la resposta del català ha anat passant al castellà, i l’altre, ha entrat en francès i li han contestat en anglès, per imposició de la responsable de premsa. Coses que passen, en presència de Jaume Roures. Per cert, es veu que n’ha pres, del cas Vicky Cristina Barcelona, i al film de Coixet, un petit fragment que passa a Barcelona, sergi López hi parla en català. I a la botiga de vi “espanyol” que té a Tòquio, una petita senyera… A la crònica que demà publicarà Diari de Girona, he dedicat tot un espai al contingut d’aquesta roda de premsa.

En acabat, he anat a buscar l’ordinador portàtil, he escrit la crònica i, tot seguit, aquest article del diari personal. Miraré si puc penjar també el programa d’avui.

Demà, Tsai Ming-liang, els curtmetratges, anar a comprar els regals per la família i ser al lliurament dels premis del Jurat Ecumènic, FIPRESCI de la crítica internacional id’Un Certain regard. Vaig al lliurament del premi del Regard, perquè en acabar passen el film guanyador i, si no l’he vist, és una oportunitat de repescar-lo. I si ja l’he vist, doncs m’aixeco i me’n vaig a sopar. Per cert, del jurat del Regard, com ha pencat Paolo Sorrentino, el president: l’he vist a totes les projeccions que he anat. En canvi, del Jurat de la Competitiva, els matins, a la projecció de premsa, a penes si hi ha hagut gairebé sempre el turc Nuri Bilge Ceylan; els altres, han passat sempre per l’estora vermella i el ritual de la “montée des marches”.

FOTO Sergi López i Isabel Coixet, al rodatge de Mapa dels sons de Tòquio.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!