Club 7 Cinema

La projecció d’ Inglourious Basterds començava a dos quarts de nou… Nosaltres hem arribat al Palais a les 8 del matí (1 quart d’hora abans del que és habitual, perquè ja ens ensumàvem que, no havent-la vista ningú, en lloc del món, a part del delegat general del Festival, que -segons els rumors- només n’hauria visionat 1 hora de còpia tot just acabada de muntar provisionalment). I, en entrar a la sala Lumière, el miler llarg de seients ja eren pràcticament tots ocupats. Festa major a la sala, amb aplaudiments als títols de crèdit. Unes ganes generals de xalar de valent amb les tarantinades. Riallades especialment a l’esplèndida seqüència inicial i als tocs d’humor que es va degotejant al llarg del metratge (2 hores i mitja) d’aquest film que resulta estantís, malgrat que té tots els ingredients del cinema de Tarantino. El pitjor és que tens la sensació que està encallat en el seu sentit de l’humor i, en lloc de generar escens cinematogràfiques, aquestes són pretextos per deixar anar bromes, a vegades brillants, sovint múrries, sempre intel·ligents, però d’eficàcia còmica cada cop més limitada. I novament, com passava a Grindhouse, l’específic cinematogràfic de la pel·lícula el deixa per a una seqüència: allà era una persecució automobilística, ara és una fantàstica matança de capitostos nazis en una sala de cinema. D’antologia, interessantíssima: però aguantar tarda tant a arribar!

Esclar que hi ha qui la defensa: el cahierisme en pes en parlen molt bé. I alguns crítics barceloní molt respectable també la valoren molt positivament. M’he acostat amistosament a un cahierista i li he dit que si reunien la legió de partidaris d’ Inglourious Basterds, jo reuniria les legions dels contraris i ens trobaríem al camp de batalla! Hi haurà debat, n’hi haurà! Certament, els partidaris coincideixen a dir que els desequilibris del film s’expliquen perquè n’ha presentat un primer muntatge i que, cara a l’estrena comercial, la retocarà i força. Alguns diuen que n’ha de tallar força metratge; però n’hi ha un -de molt conegut- que es manifesta convençut que aquesta pel·lícula vol una durada de 4 hores, perquè els personatges i situacions desaprofitats puguin recuperar la força que no acaben de tenir.

Per cert, a la mitja hora que m’he passat esperant que comencés la projecció, he fullejat “Le Film Français” i a l’article editorial comenten que Lars Von Trier va marxar de la projecció oficial d’ Anticrist, en què el públic s’estava descollonant -i perdoneu l’expressió- de la seva malaltissa pel·lícula.

Estic escrivint aquestes ratlles quan són 2/4 d’11 de la nit, aprofitant l’estona que m’ha quedat lliure entre el film La cinta blanca, de Haneke (superior, de glacial contundència, impecable) i l’hora que ens tanquen la sala de premsa. En acabat aniré a sopar.

Aquestes darreres vint-i-quatre hores han estat ben denses. Les males herbes (Les herbes folles), d’ Alain Resnais, vista ahir al vespre, em va arribar a molestar. Per mi, un Resnais molt menor, en què l’estil afectat eclipsa les possibilitats temàtiques. Tanmateix, els addictes la defensen. Bona impressió, en canvi, la que em causà Eastern Players, projectada a Quinzena dels Realitzadors. En la seva senzillesa, conforma un relat coral sobre gent de barriada a Bulgària, en la cruïlla de brots xenòfobs entre el jovent, futur estroncat per als que la democratització no ha respost a les expectatives i, en canvi, els ha abocats al consum destructiu de droga i altres reclams occidentals.

Havent dinat, Nimfa, de Pen-ek Rataranuang. Cinema de la percepció, amb un fascinant acompanyament dels protagonistes. Una nova pel·lícula -i en van…- amb selva, amb la qual els personatges estableixen una relació al·legòrica, aquí per a enfilar una història de “fantasmes”. Llàstima que n’hagin esvaït la màgia explicitant-hi massa la fantasmagoria i convertint-ho en una mena de conte moral sobre el respecte a les persones, a la Natura, al matrimoni…

I encara, a Un certain regard, Eyes wide open,  la de dos homes del barri ultraortodox de Jerusalem que mantenen una relació homosexual. L’encert: la tensió entre desig i ortodòxia, no haver caigut en la tòpica denúncia.

Com podeu comprovar, vaig tard amb els articles sobre el Programa de Canes. El cas és que he hagut de prioritzar; però miraré de recuperar-los. Igualment, quan pugui, posaré els enllaços i les fotografies als articles que n’hi falten

La crònica de la jornada, clicant aquí [Diari de Girona, dijous 21 de maig de 2009]

FOTO Inglourious Basterds, de Quentin Tarantino

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!