Estrenada a part de casa nostra a mitjan mes de juny, Bajo las estrellas, de Félix Viscarret, protagonitzada per Alberto San Juan, Julián Villagrán i Emma Suárez, i produïda per Fernando Trueba sembla que ha interessat prou el públic (tot i que, en aquestes dates, quatre gats són una munió de gent) i els seleccionadors de la 31a
L’estrena de Mitja lluna / Niwemang / Half Moon / Media Luna, de Bahman Ghobadi, "Kontxa" d’Or a la darrera edició del Festival de Sant Sebastià, no l’hauríem de deixar passar de llarg, ni que sigui per la trajectòria (tan discreta com vulgueu, però digne d’esment) d’aquest cineasta kurd. Del cinema de Ghobadi, ja en
Com heu pogut adonar-vos, les crítiques d’alguna pel·lícula ja estrenada fa unes quantes setmanes les vaig penjant, tot recuperant feina endarrerida. Miro d’anar-les combinant amb les novetats. És el cas de Delirious, de Tom Di Cilio. El mes de gener i a l’article Sundance 2007: Hal Hartley, Tom DiCillo, Steve Buscemi, Justin Theroux… vaig avançar-ne
Quan et poses a llegir sobre una pel·lícula, va molt bé que et facin memòria de l’argument. Per situar-te. I si ho fan breument, millor. Així és que, per començar el recull de crítiques publicades sobre Mala Noche, la primera pel·lícula de Gus Van Sant, bo serà que aprofitem la magistral concisió sinòptica de Toni
Bolboreta, mariposa, papallona, de Pablo Garcia, és una pel·lícula que parla de la dificultat del cinema documental i de ficció per capturar uns fragments de vida que es fan escàpols, segons Àngel Quintana, a la secció "Miralls de la ficció" del diari El Punt, del diumenge 24 de juny de 2007. Quintana comença l’article enumerant un
Hi ha propagandes que fan l’efecte contrari al que pretenen: et dissuadeixen, per exemple, d’anar a veure una pel·lícula. És el cas del nefast tràiler de Hana, el film d’època del japonès Hirokazu Kore-eda, que es passà al Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona. Projectat jo diria que amb DVD, la cosa era visualment galdosa,
Judith Vives (al seu bloc Espaiisidor.blogspot, 20.06.2007) comenta que, a A guide to recognizing your saints / Memorias de Queens / Guida per riconoscere i tuoi santi , Dito Montiel recupera els mateixos records que ja va convertir en material literari a la novel·la autobiogràfica que dóna nom al títol original del film (..), per bé
"Videovigilància del perdó" és el títol de la crítica de Red Road que signa Pere Antoni Pons, a l’Avui del 15 de juliol de 2007. Per Pons, es tracta d’una pel·lícula crua i honesta, que sobretot se centra en l’exploració de la intimitat ferida de la seva protagonista (..), una dona que (..) va perdre allò que més
Per Imma Merino (El Punt, 20.05.2006), Fast Food Nation projecta una mirada crítica cap els EUA a partir de la cadena de producció d?una marca d?hamburgueses (..) i aquesta cadena tant li permet mostrar un executiu com la immigrant mexicana que, a l?escorxador, s?adona que el somni que va dur-la a travessar la frontera s?ha convertit
No és pas que les meves relacions amb el cinema de Godard, ni amb la seva trajectòria "política", siguin pas d’allò que se’n diu cordials: gens ni mica. Paradoxes de la vida: alguns dels directors que més admiro són o deixebles reconeguts de Godard o li tenen una considerable admiració. I dels meus amics cinèfils,
Cortés i Brendemühl s’inspiren en el conte de misteri psicològic a l’estil de Henry James, però la seva deriva acaba dibuixant un mapa a mig camí entre la faula moral i l’especulació irònica, escriu Carlos Losilla, de Yo / Me, a la crítica que publica l’ Avui del 6 de juliol de.2007 i que podem llegir
Fal·lera de debò ha agafat a la crítica nostrada, per la pel·lícula Requiem for Billy the Kid, l’aproximació cinematogràfica a l’home i a la llegenda que signa Anne Feinsliber. Quim Casas (al número 40 d’ Èxit, suplement d’ El Periódico, setmana del 5 a l’11 de juliol de 2007) assegura que l’autora reflexiona sobre l’home i el mite en
Pep Prieto (Diari de Girona, 6 de juliol de 2007) considera que la principal diferència entre aquest film dirigit per Juan Carlos Fresnadillo i 28 dies després, de Danny Boyle, és que Fresnadillo prefereix centrar-se més en la radiografia d´un nucli familiar que en les lectures polítiques. Així, assenyala que el seu film funciona com a
Al diari El Punt (04.07.2007), Imma Merino escriu: En l’anterior pel·lícula de Nuri Bilge Ceylan, (..) hi havia una mirada força crítica a un dels protagonistes masculins, un fotògraf solitari i maniàtic que exhibeix una subnormalitat emocional que el fa incapaç d’una comunicació afectiva. Amb el personatge que ell mateix interpreta a Els climes / Iklimler
La pel·lícula esdevé, un cop viscuda, una experiència sensorial, subconscient, al·lucinada, boirosa, nua, estranya. Una nova i magistral proposta d?en Gust Van Sant el qual, com el vi, pren gruix i s?enlaira. No us la perdeu, diu Pere Meroño, a l’article que el 30 de juny de 2007 ha dedicat a Last Days, en el