Club 7 Cinema

"Videovigilància del perdó" és el títol de la crítica de Red Road que signa Pere Antoni Pons, a  l’Avui del 15 de juliol de 2007. Per Pons, es tracta d’una pel·lícula crua i honesta, que sobretot se centra en l’exploració de la intimitat ferida de la seva protagonista (..), una dona que (..) va perdre allò que més estimava, i que encara ha de trobar la pau o la redempció, potser a través del perdó, o de la venjança. Reconeix que, d’original, aquesta temàtica no n’és gaire, si bé considera que la directora persuadeix l’espectador gràcies a un estil cinematogràfic deliberadament tosc (un estil que descriu com a auster i pertorbador) i també gràcies a un guió que no vol emocionar des del sentimentalisme, sinó des de la desgràcia presentada sense concessions, o des d’una concepció molt esquerpa de la delicadesa. Això du Pere Antoni Pons a remarcar que, en aquesta pel·lícula, no hi ha emocions tèbies (..), que tot hi és extrem (..), però així i tot el film mai no degenera cap a la facilitat exacerbada del melodrama. Sap ser subtil des de la brutalitat (..) aconsegueix commoure, des de la incomoditat. Un text, el d’aquesta crítica, que transmet una interessant , humanista sensibilitat del seu autor i que podem llegir íntegrament clicant aquí: Red Road · Pons · Avui

Què n’ha dit Eulàlia Iglesias, al seu article titulat "Gran Germà als blocs", publicat a Benzina ? I Nando Salvà al seu "Inquietant voyeurisme" que hem llegit a Èxit? I Imma Merino, al diari El Punt? La resposta, anant a "Vull llegir la resta de l’article"

Foto: Kate Dickie

Eulàlia Iglesias (Benzina núm. 17, juliol de 2007) explica que el títol de la pel·lícula manlleva el nom d’una zona de Glasgow coneguda pels elevats blocs d’edificis que retallen l’horitzó (..), urbanisme hipertrofiat que ha donat lloc a una sèrie de problemes socials (..) que li han donat mala fama (..) tanta, que està farcit de càmeres de vigilància operades per l’ajuntament. Un cop situats, centra l’atenció en la protagonista, Jackie, que treballa davant d’un videomosoaic que li permet controlar fins els moviments més íntims dels seus conciutadans mentre romanen a un espai exterior. Tota aquesta mena d’introducció resulta del tot escaient per a exposar que, quan Jackie descobreix un home del seu passat (..), ella es converteix en una realitzadora del dia a dia públic d’un dels seeus conciutadans. Seguim la vida d’aquest home (Clyde) a partir del muntatge que ens n’ofereix Jackie (..) Com en un Gran germà urbà, tenim en tot moment present Clyde a la pantalla. Fins aquí, Iglesias ens ha fet notar plausiblement l’ús narratiu, en la textura ficcional de la pel·lícula, de les càmeres públiques de videovigilància i, fent un altre pas de rosca, assenyala com Andrea Arnold hi integra l’ ull del Gran Germà, fins i tot des de les ressonàncies televisives que li han donat els reality-shows. Tanmateix, el que de debò em sembla més remarcable és el que la crítica destaca a continuació: tenim en tot moment Clyde a la pantalla -diu-, però això no significa que en sapiguem més coses: seguim sense conèixer els motius pels quals Clyde decideix entrar a la vida de Clyde. I certament, això fa que la història que trena la pel·lícula esdevingui obsessiva, misteriosa i ambígua (..) fins que, cap al final, la directora decideix començar a explicar les raons de la protagonista (..): l’explicitud dramàtica -conclou Iglesias- no li va bé a una pel·lícula que havia fet del misteri una de les seves millor armes. Hi estic francament d’acord: Andrea Arnold atorga a Red Road un potencial que s’esbrava; hi basteix una ficció de bases documentals que ens regira i ens qüestiona les nostres pròpies i fàcils, injustes, percepcions superficials de les persones, però fins i tot en això no va gaire més enllà del tòpic i del joc artificiós, es pot dir didactista.

La crítica d’ Eulàlia Iglesias, en què també parla del genial, pueril i juganer Lars Von Trier (pare del projecte "Advance Party" en què s’emmarca Red Road), podem llegir-la a la pàgina 33 de Benzina núm. 17, juliol de 2007.

Nando Salvà (número 41 d’ Èxit, suplement d’ El Periódico, setmana del 12 al 18 de juliol de 2007) també esmenta el Gran Germà, no tant per la fantasia totalitarista d’aquella profecia orwel·liana, com per com ens estem avesant a viure entre càmeres de videovigilància i, així, considera que té sentit que Andrea Arnold abordi la televigilància urbana (..), la intrusió en la vida privada (..) amb un enfocament menys polític que psicològic. Salvà remarca igualment que la protagonista del film és a la vegada com una espectadora i (..) també com una cineasta. De fet, considera que la directora, el seu personatge i el públic som espies còmplices (..) per bé que, a mesura que emergeixen els tràgics detalls de la situació d’aquella protagonista, (..) la directora ens en fa presenciar l’angoixa des de molt a prop, com si l’espiés, fent-li pagar amb la mateixa moneda. I, per Salvà, espiar-la mentre ella mateixa és a l’aguait, resulta paranoic, esgarrifós i estranyament sexy. Finalment, per al crític, Andrea Arnold recorre a tècniques melodramàtiques artificioses i amanerades (..) per acompanyar la protagonista cap a un fosc terreny ètic. Curiosa, aquesta descripció del trajecte des de l’observació externa a l’impudícia de l’espionatge, esberlant-se tot pel convencionalisme, l’artificiositat amb què ho enllesteix.

L’article de Nando Salvà, el podem llegir a la pàgina 37 del número 41 d’ Èxit, suplement d’ El Periódico, setmana del 12 al 18 de juliol de 2007

Per Imma Merino (El Punt, 21.05.2006, crònica de Canes) la debutant Andrea Arnold, manté (..) inquieta l?atenció de l?espectador amb la seva opera prima, Red Road, però és a costa de provocar la morbositat amb l?atracció sexual que una dona sent per l?home que considera culpable de la seva dissort. Podem llegir-ne l’escrit, clicant aquí: Red Road · Merino · El Punt

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!