Club 7 Cinema

Hi ha propagandes que fan l’efecte contrari al que pretenen: et dissuadeixen, per exemple, d’anar a veure una pel·lícula. És el cas del nefast tràiler de Hana, el film d’època del japonès Hirokazu Kore-eda, que es passà al Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona. Projectat jo diria que amb DVD, la cosa era visualment galdosa, d’un só excessiu i d’un to histriònic, i amb un contingut pallassívolament enganxós i estrident que, fent-me tèmer una pel·lícula llefiscosa i atabaladora, efectivament, em dissuadí d’anar-la a veure quan s’estrenés. Però hauré de superar aquest prejudici causat per la publicitat. Si més no, perquè la meva relació amb el cinema de Hirokazu Kore-eda gairebé m’ho exigeix. El primer film que li vaig veure, Distància / Distance (2001), no em féu gaire el pes (relata anodinament la trobada, a l’indret on va tenir lloc la massacre dels membres de la secta "L’arca de la veritat", dels familiars d’akgunes víctimes, un dels quals finalment resultarà que era del costat dels criminals); però la magnífica Nobody Knows / Nadie sabe (2003) -la dels nens que sobreviuen en un pis, abandonats-, amb la seva dimensió tràgica somorta i l’ús prolífic del temps mort, no tan sols em revaloritzà Hirokazu, sinó que em féu repensar i reconsiderar l’opinió del film anterior. Així és que Hana no me la puc perdre. Vegem què n’ha dit la crítica publicada.

Desirée De Fez, a Èxit (núm. 41) diu que Hana sembla un parèntesi nostàlgic en la filmografia (..) del prodigiós Hirokazu Kore-eda, (..) plena de descripcions minucioses de la societat contemporània; però assegura que només ho sembla, un parèntesi, i titula la crítica: "Època diferent, idèntica mirada". Per la seva banda, Imma Merino (El Punt) també ha posat un títol eloqüent al seu article:  "El samurai que no sap manejar l’espasa". Vegem què en diuen, anant a "Vull llegir la resta de l’article".

Foto: Hana

Efectivament, el número 41 d’ Èxit, suplement d’ El Periódico (corresponent a la setmana del 12 al 18 de juliol de 2007) publica la crítica de Desirée De Fez sobre Hana. El realitzador japonès -escriu De Fez- torna a exercir d’observador atent de la condició humana i, com a conseqüència, de retratista fidel i minuciós de l’ànim, les emocions i les debilitats de l’home, al marge del moment (històric) en què li hagi tocat viure. Tanmateix, reconeix que Hirokazu opta per una barreja genèrica, una teatralitat i un humor atípics en la seva filmografia: prova, amb èxit, coses noves.

Al mateix número 41 d’ Èxit, suplement d’ El Periódico (corresponent a la setmana del 12 al 18 de juliol de 2007), també trobem una entrevista de Nando Salvà al director de Hana, Hirokazu Kore-eda.

Imma Merino (El Punt, 18.07.2007) comença la seva crítica amb un bellíssim i acurat resum de la trajectòria artística de Hirokazu, per constatar que pot fer la impressió, potser certa, que la seva interessant filmografia anterior no apuntava el viratge que fa el cineasta amb Hana. I s’explica: perquè la gravetat dels seus films es reconverteix en una lleugeresa amb tonalitats humorístiques. I també perquè abandona el present (o el passat recent) per abordar un film històric (ambientat a primers del segle XVIII) amb un samurai que ha de venjar la mort del seu pare. Dit això, Merino s’endinsa en la pel·lícula i comença remarcant que, aquí, també hi ha una mort que hi  plana i que Hirokazu presenta un samurai sense cap mena d’èpica (ni fascinació per la violència) partint del fet que ni sap manejar l’espasa ni, al capdavall, vol venjar-se. Considera, la crítica, que desestimant la venjança, Kore-Eda dóna una resposta a una vella actitud molt vigent en el present (la cadena de la mort tan activada per atemptats, reaccions bèl·liques i nous atemptats) i que fins detecta en la renovada fascinació al Japó actual pel codi dels samurais. Merino, salvant totes les distàncies, troba una certa afinitat amb l’esperit de "Cartes des d’Iwo Jima", de Clint Eastwood, en la mesura que, en cap de les dues, la debilitat humana no es ridiculitza i es dignifica a qui és capaç de sortir-se’n de la cadena de la mort: aquella que condemna a matar o a morir. Així, conclou que, amb la seva encantadora pel·lícula, Hirokazu Kore-Eda aposta per la vida i no per la mort. Per la pau i no per la guerra. És ben clar que he de fer cap al cine, per veure Hana i oblidar-me de l’impacte negatiu d’aquell tràiler nefast!

La lectura de la crítica d’ Imma Merino, clicant aquí: Hana · Merino · El Punt

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!