Club 7 Cinema

Bolboreta, mariposa, papallona, de Pablo Garcia, és una pel·lícula que parla de la dificultat del cinema documental i de ficció per capturar uns fragments de vida que es fan escàpols, segons Àngel Quintana, a la secció "Miralls de la ficció" del diari El Punt, del diumenge 24 de juny de 2007. Quintana comença l’article enumerant un seguit de qüestions que travessen de manera directa o indirecta una part substancial d’uns debats que no han parat de plantejar-se alguns directors autoconscients que entenen que el cinema no és només un exercici narratiu, sinó un camí de reflexió sobre la manera com podem acabar establint metàfores sobre nosaltres mateixos. A continuació esbossa una mena de trajectòria evolutiva que, segons ell, ha seguit en els darrers temps un cert cinema realitzat a Barcelona. Passa d’un primer i clar desig de documentar la realitat de Guerín i Álvarez, a un posterior altre terreny, de reflexió -Recha, Lacuesta-, en el qual la qüestió fonamental ja no radica tant a captar les runes d’un món que es transforma sinó reflexionar sobre els límits de la mirada cinematogràfica en un moment de mutació del mitjà, fins arribar a Bolboreta, mariposa, papallona, de Pablo Garcia, que descriu com un film que no para de moure’s per la difusa frontera que separa el documental i la ficció per donar resposta a algunes de les preguntes (..)  que Quintana ha enunciat al començament de l’escrit. Tot seguit, aclareix les tres llengües presents al títol del film: El títol de la pel·lícula fa referència a la manera com es diu papallona en gallec, castellà i català. La papallona és un insecte volàtil que es fa escàpol de manera semblant als sentiments que pretén atrapar una càmera cinematogràfica. I, afegeix: les tres llengües (..) es refereixen a tres espais per on es desenvolupa el joc de miralls sobre els límits de la mirada que proposa Pablo Garcia (un indret de la costa gallega, els fictícis cineastes castellans que hi volen enregistrar un documental i Mura, el poblet català on la canalla aprèn a fer cinema amb Pablo García). I per a Àngel Quintana, arriba el punt que ha de comentar el que qualifica d’ exercici metalingüístic, del qual en treu que en certa manera, el seu discurs acaba revelant la crisi generada per l’ absència (de Joaquim Jordà), la idea que hi ha un cinema que busca camins que no acaba de trobar i que converteix la descripció del trajecte de la recerca en la clau de la pròpia obra. Més que mai, si us interessa el tema, llegiu l’article sencer, que val molt la pena: Bolboreta, mariposa, papallona · Quintana · El Punt 

Per seguir, cal anar a "Vull llegir la resta de l’article".

Foto: Fele Martínez i Tzeitel Rodríguez, cineastes de ficció a Bolboreta, mariposa, papallona, del director de debò Pablo García

De primer, a la crítica que ha publicat l’ Avui de 26 de juny de 2007, sembla que Carlos Losilla contradeixi el seu col·lega cahierista, precisament en una temàtica de les que s’han convertit en essencials per a ells; però no. No podia ser i realment, s’hi avé plenament. Es tracta tan sols d’una estratègia en la construcció del discurs crític. Diu Losilla que, amb Bolboreta, mariposa, papallona, som davant d’ un joc de miralls que parla de la realitat i la ficció, de les fronteres entre el documental i la narració, de les possibilitats d’explicar una història en el cinema d’avui, fins i tot de les formes en què pot circular el fet amorós a les diverses edats de la vida. I inevitablement, heus aquí també un grapat d’imatges confuses, superficials, de vegades tan simples que acaben resultant d’un sentimentalisme pueril. És aquí on dius: no pot ser! Serà possible? Però, ai las! Al paràgraf següent, tot just començar, Losilla deixa clar el parany retòric: Però és que no podia ser de cap altra manera, diu i, a continuació, s’explica, per acabar afirmant que la gosadia de Pablo García a Bolboreta, mariposa, papallona consisteix a proposar-nos un quadern d’apunts al natural, de retrats, d’esbossos que parlen de la dificultat de filmar un pla, un rostre, una atracció amorosa. I això precisament és el que mostra el resultat final, misteriós, delicat (..).

La lectura de la crítica de Carlos Losilla, en aquesta ocasió potser més didàctic que la reflexió teòrica de Quintana, clicant aquí: Bolboreta, mariposa, papallona · Losilla · Avui

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!