Club 7 Cinema

Com heu pogut adonar-vos, les crítiques d’alguna pel·lícula ja estrenada fa unes quantes setmanes les vaig penjant, tot recuperant feina endarrerida. Miro d’anar-les combinant amb les novetats. És el cas de Delirious, de Tom Di Cilio. El mes de gener i a l’article Sundance 2007: Hal Hartley, Tom DiCillo, Steve Buscemi, Justin Theroux… vaig avançar-ne una breu informació:

Sinopsi: un paparazzo d’estar per casa (Steve Buscemi) es fa amic d’un jove rodamon (Michael Pitt), a qui contracta i que festejarà amb la fama i la fortuna quan s’emboliqui amb una famosa estrella del pop (Alison Lohman), cosa que despertarà la gelosia i les ganes de revenja del paparazzo. Al repartiment, també: Elvis Costello, Minni Driver, Gina Gershon…

Xavier Roca n’ha escrit la crítica (Avui, 23.05.2007); Toni Vall n’ha entrevistat el protagonista, Steve Buscemi (Avui, 17.05.2007) i ha publicat la crítica a Benzina (núm. 15, maig de 2007). Quim Casas, a Èxit (núm. 33, suplement d’ El Periódico, setmana del 17 al 23 de maig de 2007), n’ha titulat la crítica: "Agradable de veure, fàcil d’oblidar". I, a la mateixa publicació, Desirée De Fez signa un article sobre Tom DiCillo.

Per seguir, cal anar a "Vull llegir la resta de l’article".

Foto: Alison Lohman, a Delirious

Xavier Roca (Avui) retreu que, en parlar de Delirious, s’hagi de sentir la cantarella d’un presumpte convencionalisme progressiu de Tom DiCillo, provinent d’una esvaïda aurèola de gran esperança del cinema independent nord-americà. Considera que la suposada traïció d’aquest cineasta, en tot cas, no desdiu de la d’altres, com Soderbergh o Van Sant. Home: sí que les comparacions poden ser injustes, perquè les trajectòries i circumstàncies dels cineastes són ben diverses; però em temo que el problema és d’etiquetatge. Que caram importava si era "indie" el que feia abans Tom DiCillo? Allò era un argument (com diria Josep Pla) dels de "fer bullir l’olla" dels crítics i periodistes (i els distribuïdors i exhibidors), una d’aquestes etiquetes consumistes, que s’engrunen a la mà amb el pas del temps. Anava bé per donar un "plus" de possible interés comercial i mediàtic, però… i les pel·lícules, tenien de debò cap valor? Doncs n’hi havia de millors i de pitjors. Com sempre. Val la pena que passem a mirar què dóna de si Delirious com a obra, perquè, diguem-ho de passada, els altres autors amb qui s’intenta comparar DiCillo, si valen la pena (o no) ara mateix, no és pas perquè siguin més o menys "indies", sinó perquè són artistes de debò o no, perquè estan en forma o no, perquè el que fan ens val la pena o no. Per Xavier Roca, Delirious és una comèdia àgil i a estones enginyosa però no excessivament brillant (..) el principal problema de la qual  és que sembla que s’encomani de la fascinació pels lluentons que aparentment vol criticar, i tot s’acaba diluint en cert conformisme. En destaca  la gràcia d’uns quants acudits i l’apartat interpretatiu: el càustic Steve Buscemi aporta la seva impagable cara de mostela a un miserable paparazzi (..),  la parella Michael Pitt-Alison Lohman té encant i Gina Gershon està sexi amb ganes. Establint un paral·lelisme molt gràfic amb Fellini, Roca diu que si Living in Oblivion / Vivir rodando / Ça tourne à Manhattan (..)  es podria considerar el 8 ½ del cineasta nord-americà, Delirious seria la seva Dolce vita. Cadascú a la seva escala, però s’entén, el paral·lelisme.

La crítica sencera de Xavier Roca, clicant aquí: Delirious · Roca · Avui

En començar la seva crítica, Quim Casas (Èxit) també entra en la qüestió "indie". Mirar enrere no té a vegades cap sentit: els creadors són ara el que són encara que en el passat volguessin ser una altra cosa ben diferent. I jo hi afegiria: sempre són el que són, per les seves obres parlen i valdria la pena no deixar-nos arrossegar tant pel que diuen que volen ser, ni pel que, a través de les pel·lícules, sembla que vulguin ser. Per això (permeteu-me una nova digressió) discrepo dels que ara mateix canten meravelles d’alguns títols i de certs cineastes "perquè són trencadors" o "perquè reinventen el cinema" (és a dir, la sopa d’alls!): pures retòriques, llampants, però dissortadament massa cojunturals, quan no totalment buides de contingut real. D’aquí a uns anys, aquests mateixos sacerdots que els llancen incens, seran els mateixos que els condemnaran, perquè ells administren la litúrgia i la doctrina de la santedat cinematogràfica. Tornant a l’escrit de Quim Casas, això de Mirar enrere no té a vegades cap sentit: els creadors són ara el que són… diu molt a favor de la seva honestedat i del respecte crític que demostra envers els cineastes. En aquest sentit, explica diàfanament que mentre Jarmusch sempre ha sabut marcar distàncies respecte a Hollywood, conscient que perdria la seva llibertat quan se sotmetés a la llei dels grans estudis, DiCillo va voler demostrar que podia triomfar més enllà dels límits de la independència. I aquí és on Casas es mostra lapidari: des d’aleshores -diu-, films agradables de veure però difícils de recordar. No obstant això, penso que també podríem dir el mateix de les primeres i molt "indies" pel·lícules de DiCillo -agradables de veure, difícils de recordar-, perquè, francament, a part de simpàtiques, tampoc és que fossin res de l’altre món. De manera que em temo que, més que no pas en una qüestió de "dependència", el problema de fons rau en el fet DiCillo mai no ha tingut gaire cosa a dir, ni res a aportar formalment al cinema. Entrant ja en el contingut de Delirious, Quim Casas afirma que l’argument podria haver donat per una solemne tragèdia i es resol com una petita comèdia, entre entretinguda i innòcua. D’ Steve Buscemi i Michael Pitt, en remarca la desimboltura. I -marca de la casa- qualifica de molt curiós el "cameo" del cantant Elvis Costello.

La crítica de Quim Casas, podem llegir-la a la pàgina 12 del número 33 d’ Èxit, suplement d’ El Periódico, setmana del 17 al 23 de maig. I, a la mateixa plana, en una article sobre Tom DiCillo, Desirée De fez es mostra molt impactada (fa anys) per Living in Oblivion / Vivir rodando / Ça tourne à Manhattan , que (d’una manera al meu entendre desmesurada) qualifica com un dels exercicis de metacinema més lúcids que es recorden (valga’m Déu!). Segurament aquest desenfoc primmigeni és el que la condiciona a passar-se tot l’escrit amb "un si però no", esfullant els arguments per veure què n’ha quedat d’aquella flor "indie".

Toni Vall ha entrevistat Steve Buscemi, un dels protagonistes de Delirious. L’ Avui (17.05.2007) l’ha publicada i podem llegir-la clicant aquí: Buscemi · Vall · Avui. I, al númro 15 de Benzina, Toni Vall en publica la crítica. Un article que em resulta sorprenent, oimés després d’haver-me llegit tots els dels altres col·legues. Considera que Delirious és un film habitat per la inconfusible olor (a vegades fortor) del cinema independent nord-americà.  Home! I espera’t, espera’t, que hi afegeix: i és, per sobre de tot una proposta molt arrelada a l’obra de Tom DiCillo. D’això en dic anar a contracorrent, Toni Vall! Ara bé, s’explica: per ell, DiCillo és un cineasta dels marges, fascinat per l’eterna estranyesa de l’ésser excèntric, per aquelles persones perpètuament instal·lades en les fronteres de la "normalitat". Repassa els diferents protagonistes de la seva filmografia i conclou que la tipologia dels personatges "made in" DiCillo ha evolucionat des del somiatruites fins a l’escèptic reconsagrat, arribant al rol d’Steve Buscemi a Delirious: el personatge més entranyable, contradictori i tendre, parit mai pel director. Reconeix, certament, que la pel·lícula no explica res que no sabem, però remarca que la seva mirada és una vegada més d’una lucidesa extrema, quasi terrorífica. Com a periodista li resulta estimulant i d’una desconcertant estranyesa el fet de reconèixer la mena de situacions i de personatges que mostra el film, oimés perquè DiCillo ens ho serveix fred, sense excessives contemplacions i matisat amb la seva particular estilització d’espais, transicions i músiques. Això du Vall a parlar de la Nova York preciosa i salvatge de la pel·lícula i de com els Andy Warhol i Bruce Weber se li fan presents, en veure els films de Tom DiCillo.

Em sembla que a Toni Vall se li en fot el debat (?) sobre el grau d’independència en els films d’aquest cineasta i demostra que la filmografia li val la pena, per tot el que n’ha dit. Més que una "boutade" o una provocació, la seva defensa de Delirious com a pel·lícula "indie" i com a peça coherent amb l’obra anterior de DiCillo, diria que és una estratègia del crític per treure’s del damunt "el fals debat" i anar al que de debò li interessa: els continguts artístics. Passa però (i amb tot el respecte) que potser cau en l’extrem oposat al de Desirée De Fez, fins al punt de recomanar-la sense reserves, malgrat que admet que és possible que no estigui portada fins al límit de les seves possibilitats i té algun rampell autocomplaent.  

La crítica de Toni Vall, la podem llegir a la pàgina 30 del número 15 de Benzina (maig de 2007).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!