Club 7 Cinema

Fal·lera de debò ha agafat a la crítica nostrada, per la pel·lícula Requiem for Billy the Kid, l’aproximació cinematogràfica a l’home i a la llegenda que signa Anne Feinsliber.

Quim Casas (al número 40 d’ Èxit, suplement d’ El Periódico, setmana del 5 a l’11 de juliol de 2007) assegura que l’autora  reflexiona sobre l’home i el mite en aquest interessant film que parteix (..) de les indagacions d’un xèrif que el 2004, 123 anys després que Billy fos tirotejat pel seu amic Pat Garret, reobre el cas (..) i ho encreua amb elements agafats de dues pel·lícules sobre els personatges, "El pistoler esquerrà", d’Arthur Penn, i "Pat Garret i Billy el Nen", de Sam Peckinpah (..), establint un diàleg imaginari que no aclareix la veritat però alimenta d’una manera ben bonica la difusa llegenda. És a la pàgina 13 del´número 40 d’ Èxit, suplement d’ El Periódico, setmana del 5 a l’11 de juliol de 2007, que podem llegir íntegrament la crítica de Quim Casas.

Per seguir, cal anar a "Vull llegir la resta de l’article"

A bodes em convides, Esteve Riambau s’hi ha deixat anar i ha dedicat a "Billy el Nen" tot el Quadern de Cinema de l’Avui  del dissabte 7 de juliol de 2007. Com sempre, el quadern té dues parts. A la primera, més extensa, Riambau comença evocant alguns dels grans directors que s’han apropat a la figura de "Billy the Kid", per tot seguit comentar-ne breument la llegenda i altres hipòtesis que la contradiuen. La controvèrsia -diu Riambau- torna ara a la pantalla de la mà de Requiem for Billy the Kid, un documental de la francesa Anne Feinsilber,  de la qual opina que no aconsegueix desvelar cap dels enigmes que encara planen sobre el personatge, si bé reconeix que els posa damunt la taula en un exorcisme que delata com el pas del temps apuntala les llegendes. De manera que aconsegueix fer reviure un fantasma del passat des dels paisatges del present filmats des de la nostàlgia del cinema. Podem llegir l’article sencer d’Esteve Riambau a l’Avui, clicant aquí: Rèquiem per Billy el Nen · Riambau · Avui. La segona part d’aquest mateix Quadern de Cinema del 7 de juliol de 2007 du el títol "La foto invertida" i fa esment a l’única fotografia que es disposa del William Booney real i que, segons recull el film de Feinsilber, podria haver revelada a l’inrevés, cosa que regira en bona mesura tot el mite cinematogràfic del pistoler esquerrà i les complexitats psicològiques que se li han atribuït. A partir d’aquí, Riambau repassa algunes de les més importants aproximacions que, des del cinema, s’han fet al personatge. Podem llegir aquest altre article, sencer, clicant aquí: La foto invertida · Riambau · Avui

Igualment a l’Avui (09.07.2007), però des de la seva talaia crítica, Carlos Losilla també en parla, per bé que no pas en termes massa bons. D’antuvi sembla que sí, que compartirà la positiva percepció dels altres col·legues, però després, catacloc! Així, tot primer, es pregunta  si és possible filmar un western avui dia, per respondre que a banda de Clint Eastwood, el darrer cineasta que es va plantejar aquesta pregunta seriosament va ser Jim Jarmusch, autor de "Dead Man", el western que va acabar amb tots els westerns -apa, vinga, a veure qui la diu més grossa!-. I fa poc -segueix- la directora francesa Anne Feinsilber es va traslladar a Nou Mèxic amb la intenció de demostrar-nos que ara per ara l’única possibilitat és la reconstrucció, la fantasmagoria. No em direu que la cosa no promet; però no, per Losilla tot plegat és vistós i entretingut (..) però el resultat també recorre als tòpics de sempre (..) i acaba sent massa net, massa polit, sense gaire capacitat d’inventiva. Podem llegir la crítica sencera de Carlos Losilla, clicant aquí: Rèquiem per Billy el Nen · Losilla · Avui

Fent present el títol del western de Tommy Lee Jones, amb guió de Guillermo Arriaga, Els tres enterraments de Melquíades Estrada, els de Benzina (número 17, juliol de 2007) han estat inspirats en titular "Els dos enterraments de William H. Bonney", la crítica de Gerard Casas sobre Requiem for Billy the Kid. I és que Gerard Casas considera que Requiem for Billy the Kid no és un reportatge d’investigació. És -afirma- un documental amb vocació de western crepuscular, una elucubració poètica sobre el pas del temps i també un sentit homenatge a Peckinpah. L’article íntegre l’hi podem llegir a la pàgina 32 del número 17 de Benzina (juliol de 2007)

Actualització (14.07.2007)

En la secció "Tribuna" del diari El Punt del 8 de juliol de 2007, el periodista i professor de la Universitat de Girona (UdG) Àngel Quintana parla de Requiem for Billy the Kid: El documental (..) proposa una reflexió sobre el valor dels mites damunt de la història i ens demostra com avui l’oest viu més de les seves fantasies que de les seves realitats -diu-. Recorda que,  com a relat fundacional d’un territori, el "western" havia de recórrer a l’èpica i aquesta no era més que un relat amplificat de les aventures d’uns herois que tot sovint es trobaven molt allunyats de la realitat. Tanmateix constata que, des de fa uns quants anys, el "western" ha desaparegut de les pantalles i els pocs que s’han rodat tenen com a principal problema la seva incapacitat per saber trobar un bon to que els permeti reviure la innocència necessària perquè l’èpica funcioni. Considera que precisament la crisi dels models propis del western fa que el mite (..) pugui passar a convertir-se en la matèria d’un treball documental. I així arriba a  Requiem for Billy the Kid, que li sembla un excel·lent assaig fílmic. Per Quintana, la pel·lícula parteix de dues hipòtesis molt interessants. La primera hipòtesi té a veure amb la mort del gènere i amb la manera com la seva iconografia perviu com a element folklòric i turístic en el territori clàssic del western  (..) i la segona idea és que els mites són intocables i que davant de la seva força popular no cal recórrer a la història. Finalment, Quintana toca el paral·lelisme que el film proposa entre Arthur Rimbaud i Billy el Nen, de qui assegura que era un jove anarquista, que entenia l’existència com una prova límit i que qüestionava les bases del nou ordre que s’imposava a l’oest (..), de manera que s’ha convertit en mite perquè en el fons era un perdedor.  I ho remata amb una frase lapidària: l’Amèrica que va imposar-se -diu- no era la seva, sinó la dels Pat Garret que varen saber reciclar-se en un món d’ordre. L’article sencer -amb venerables referències cinèfiles- podem llegir-lo clicant aquí: Billy the Kid · Quintana · El Punt

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!