Club 7 Cinema

No és pas que les meves relacions amb el cinema de Godard, ni amb la seva trajectòria "política", siguin pas d’allò que se’n diu cordials: gens ni mica. Paradoxes de la vida: alguns dels directors que més admiro són o deixebles reconeguts de Godard o li tenen una considerable admiració. I dels meus amics cinèfils, es pot dir que gairebé tots el tenen dalt d’un pedestal. Que hi farem! Així les coses -i amb tot el respecte-, és clar que no el considero "el més revolucionari dels cineastes", com l’anomenen de manera vehement els Wu Ming.Cat, que fins i tot han dedicat un apartat del bloc a Godard (no hi estic d’acord, però em meravella la passió intel·ligent que demostren). Ran de l’estrena a Catalunya d’ Histoire(s) du Cinema, han penjat un article el 30 de juny de 2007, que comença així: Un manso pelat com una bola de golf, amb barba de pocs dies, d?ulls escrutadors, i un gros cigar als llavis, vinga teclejar una màquina d?escriure electrònica de l?any de la picor.És el grandíssim Jean-Luc Godard. Fill de banquer, jove rebec, crític de Cahiers du Cinema, director, excomunista de tendència maoista. El més revolucionari dels realitzadors cinematogràfics -diuen…-. Podem llegir-ne l’article sencer clicant aquí: Histoire(s) du Cinéma · Wu Ming · Bloc Wu Ming.Cat

"El plaer de la reflexió" és el títol de la crítica d’ Histoire(s) du cinéma que signa Quim Casas (número 36 d’ Èxit, suplement d’ El Periódico, setmana del 7 al 13 de juny de 2007). Diu mestre Casas -godardià de pro-: aquest treball descomunal de Godard, meditat i editat durant 10 anys (1988-1998) és una de les reflexions més personals -és a dir, sòbria, profunda, analítica, lúdica també, sense restriccions ni imposicions cojunturals- que s’han fet mai sobre la història del cine, entenent-lo com un art en evolució en què les seves imatges sempre troben ressons i derives en altres imatges (..) El muntatge analític de fragments de films, fotografies, quadros, documents i sons li donen a l’obra una estructura gairebé de "collage" en què mai es perd de vista la premisa godardiana (..). I com acaba l’article? Dient que Godard és l’artista que millor ha sabut reflexionar sobre el cinema fent cinema. Podem llegir-l’hi íntegrament, a la pàgina 25 del número 36 d’ Èxit, suplement d’ El Periódico, setmana del 7 al 13 de juny de 2007.

Per seguir, cal anar a "Vull llegir la resta de l’article"

Foto: Jean-Luc Godard

Seguim…

L’article publicat a l’ Avui el 10 de juny de 2007) i que signa el cahierista Carlos Losilla es titula… "Un monument al cinema". Evidentment, una pregunta s’imposa: però, què és Histoire(s) du cinéma? I Losilla mira de respondre-hi: Doncs moltes coses alhora -diu-. Alguns consideren que es tracta del gran monument que commemora la mort del cinema tal com s’havia entès al llarg del segle XX. D’altres, en canvi, creuen que es tracta de la primera obra important del nou univers audiovisual. Sigui com sigui, la utilització del suport digital i la seva condició televisiva no són utilitzades per fer lluir cap tipus de modernor, sinó per reflexionar intel·lectualment i emocionalment sobre la història del cinema.I, a partir d’aquí, s’explica, fins que arriba al punt en què ha de remarcar que, tanmateix, Histoire(s) du cinéma adquireix tota la seva transcendència quan Godard deixa ben clar que la història del cinema és també la Història -amb majúscules- d’un segle travessat per la barbàrie, per dues guerres mundials i l’ascensió imparable del totalitarisme en tots els seus vessants. Llavors aquesta nissaga esdevé una elegia tràgica que va molt més enllà del cinema. L’article sencer podem llegir-lo clicant aquí: Histoire(s) du cinéma · Losilla · Avui

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!