Club 7 Cinema

Judith Vives (al seu bloc Espaiisidor.blogspot, 20.06.2007) comenta que, a A guide to recognizing your saints / Memorias de Queens / Guida per riconoscere i tuoi santi ,  Dito Montiel recupera els mateixos records que ja va convertir en material literari a la novel·la autobiogràfica que dóna nom al títol original del film (..), per bé que -remarca- l’autor aprofita el mitjà  per posar l?accent en la vessant visual dels seus records d?infantesa. I opina que Montiel sap treure partit dels recursos cinematogràfics per dotar la pel·lícula d?un aire molt sensorial, on la recreació dels records del protagonista tan aviat s?emmarca en la tradició del realisme com es tenyeix d?una suggerent poètica i d?un aire mental que reforça la idea del relat en primera persona. De manera que Montiel recrea un passat, un espai, uns fets i uns personatges segons la seva percepció i experiència; els disculpa dels pecats comesos i els dignifica per dignificar-se a si mateix. Com m’agrada, la concisió dels textos de Judith Vives i l’obertura d’esperit, el respecte cap a l’obra de què parla! Del tot recomanable la lectura sencera del seu article, clicant aquí: A guide to recognonizing your saints · Vives · Espaiisidor

Toni Vall (Benzina núm. 16, juny de 2007) arrodoneix així la seva crítica (deixeu-me començar pel final i, en acabat, seguiré amb el resum i comentari de l’article,  a "Vull llegir la resta de l’article"): relat del jove apallissat per la vida que torna a casa per fer les paus amb el passat  però s’ha de conformar amb aixecar la vista i albirar-lo des del carrer estant (un passat que, també, ara té el rostre i el cos de Rosario Dawson).

Foto: Rosario Dawson, protagonista de l’instant màgic del film, segons Toni Vall

Toni Vall (Benzina) escriu: el film que ara ens ocupa fa del record (i, per extensió, del flashback) el  centre de gravetat sobre on reposa el seu discurs, la seva força i també, llàstima, les seves febleses. Fa notar que l’elevat grau d’implicació del director en la pel·lícula (que adapta la seva pròpia novel·la autobiogràfica) corria el perill de convertir-la en una mirada autocomplaent i emfàtica, repte que -segons ell- tan sols salva a mitges. Li retreu la ben poca originalitat del relat (un d’aquells que n’hi diuen generacional), però en destaca positivament el que comporta el retorn del protagonista, al cap de quinze anys, al seu barri natal per retrobar-se amb els pares i els amics que havia deixat enrere per convertir-se en escriptor d’èxit: és aquest trànsit dels anys -diu Vall- el que afegeix profunditat argumental i psicològica a una trama que poc dóna de si quan el centre d’interés es focalitza sobre els joves inadaptats que volen sortir del pou. Per cert, que sobre la manera com Dito Montiel mostra aquell jovent problemàtic, reconeix que ell no creu pas que compadir-los fos la intenció del director, però un no pot evitar distanciar-se d’uns personatges, en general, força antipàtics. I, esclar, queda el cas del protagonista, el propi director, a qui de jove dóna vida el prometedor Shia Lebeouf i de gran,  Robert Downey, Jr. Toni Vall hi troba un rampell exhibicionista, encara que tampoc no s’estalvia moments amargants en què no queda precisament com un angelet; de forma que aquesta estimulant dialèctica sobre el personatge central és d’on sorgeixen els valors d’aquest film narrat a dos temps, desigual i previsible, però tocat per una màgia especial …

La lectura sencera d’aquesta interessant crítica de Toni Vall, a la pàgina 26 del número 16 de Benzina (juny de 2007)

Per Quim Casas (número 36 d’ Èxit, suplement d’ El Periódico, setmana del 7 al 13 de juny de 2007), pot veure’s el film com el document d’aquella època bulliciosa i com un retrat neocostumista de les vides de barri novaiorquès. L’època que esmenta Casas queda perfectament definida en el perfil de Dito Montiel amb què, precisament, arranca el brevíssim article: fill d’un nicaragüenc emigrat (..) i d’una irlandesa nascuda a Coney Island (..) de petit va viure en un barri brecoitalià de Nova York (..) als 13 anys tocava en un grup de hardcore (..) es va relacionar amb Andy Warhol, Liza Minnelli i Allen Ginsberg, i va ser el cantant de Gutterboy.

La crítica, podem llegir-la íntegrament a la pàgina 24 del número 36 d’ Èxit, suplement d’ El Periódico, setmana del 7 al 13 de juny de 2007.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!