Club 7 Cinema

Cortés i Brendemühl s’inspiren en el conte de misteri psicològic a l’estil de Henry James, però la seva deriva acaba dibuixant un mapa a mig camí entre la faula moral i l’especulació irònica, escriu Carlos Losilla,  de Yo / Me, a la crítica que publica l’ Avui del 6 de juliol de.2007 i que podem llegir sencera, clicant aquí: Yo / Me · Losilla · Avui. La tensió creixent que envaeix el relat es fa més i més angoixant a mesura que avança enmig d’una nebulosa de malson. I la por deixa de ser psicològica per esdevenir metafísica, sense perdre mai un sentit de l’humor particular: som davant d’un film intel·ligent, subtil, d’un rigor i una sobrietat admirables -conclou Losilla.

Per Àngel Quintana (El Punt, 9 de juliol de 2007), Yo/Me  podria ser definida com una curiosa intriga psicològica al voltant del problema de la identitat (..) i malgrat que en més d’un aspecte (..) pot semblar una pel·lícula deutora de certs models de cinema psicològic dels anys seixanta, també és cert que la seva intriga i la seva estructura posen de manifest que hi ha un cineasta amb un bon pols narratiu capaç d’utilitzar els elements que conformen una determinada quotidianitat per tal d’introduir-hi de forma progressiva un procés d’estranyament. La crítica sencera d’Àngel Quintana, podem llegir-la-hi clicant aquí: Yo / Me · Quintana · El Punt. I, per cert, que la conclusió del crític i professor gironí és que sembla com si la metàfora del visitant alemany acabés convertint allò concret en un reflex d’una paràbola de volada més àmplia sobre la pròpia identitat mallorquina, l’ocupació de l’illa per inversors alemanys i la seva crisi de referents.

Per seguir, cal anar a "Vull llegir la resta de l’article"

Foto: Àlex Brendemühl, a Yo / Me

"El laberint de la identitat" és el títol de la crítica que Xavi Serra ha escrit sobre Yo / Me i que publica Benzina (juliol de 2007). Tanmateix, si bé és cert que comença parlant del conflicte d’identitat, que descriu com un dels principals temes que travessen el film, Serra centra l’article en la manera com Rafa Cortés ha fet Yo / Me: (..) una història mínima que és gairebé un pretext per explorar les pors i les angoixes (..) inquietant exercici d’estil, una amalgama de gèneres que van des del "thriller" al drama psicològic (..) i sobretot remarca que juga amb les expectatives de l’espectador i no ofereix allò que a primera vista un podria preveure (..) i destaca la importància que els buits i les absències tenen a la pel·lícula i que l’espectador s’ha d’encarregar d’omplir. Després de comentar la interpretació poderosa, quasi sublim d’Àlex Brendemühl -igualment elogiada pràcticament per la resta de col·legues crítics- , Xavi Serra assenyala que Rafa Cortés comparteix, amb Jaime Rosales (Las horas del día, La soledad) i potser també amb Isaki Lacuesta (Cravan vs Cravan, La llegenda del temps), una certa manera d’encarar la creació cinematogràfica, difícil d’etiquetar, que subverteix la tradició clàssica i cerca un territori narratiu exclusivament audiovisual. Yo / Me, per Serra, enfila el camí d’un nou cinema de l’abstracció, lliure i imprevisible en les dreceres que escull per arribar al seu objectiu. Podem llegir l’article sencer -certament interessant-, a la pàgina 30 del número 17 de Benzina (juliol de 2007). Deixeu, però, que us n’avanci la conclusió, ni que sigui per seguir la tònica d’aquest post concret: Com succeeix a la pel·lícula -diu Serra-, sense dissolució del jo no hi ha possibilitat de renaixement. Cal destruir el cinema per construir-ne un de nou. I autors com Rafa Cortés s’hi estan dedicant de valent. Tot i que no estic gaire d’acord amb aquesta dèria tan de moda de fer renèixer el cinema cada quinze dies, a cop de depuracions i, sobretot, a costa de "destruccions" retòriques, cal reconèixer la brillantor amb què Xavi Serra lliga l’aposta cinematogràfica de Cortés i el bagatge temàtic del seu film.

Quim Casas (número 40 d’ Èxit, suplement d’ El Periódico, setmana del 5 a l’11 de juliol de 2007) també destaca el doble paper d’ Àlex Brendemühl en aquest film: actor enamorat dels personatges hieràtics que amaguen més que mostren (..), la seva participació en l’escriptura del guió és un detall important, ja que la pel·lícula basa bona part de la seva efectivitat en el treball actoral i en la capacitat d’improvisació dels intèrprets (..) a partir d’un patró establert. Ara bé, Casas remarca fins a quin punt resulta determinant la consecució d’una d’aquestes atmosferes estranyes i angoixants en les quals els personatges són víctimes d’una opressió abstracta. Considera que Rafa Cortés juga d’aquesta manera amb les nocions i convencions del gènere (..) reinventant a la seva manera la noció de relat i operant amb sentit pràctic i estètic sobre la imatge digital més funcional. Això sí, en fer esment del "gènere", el crític barceloní es pregunta: estem davant d’un drama, una pel·lícula sobre la identitat cultural, un xoc de civilitzacions, un relat d’intriga?. La crítica sencera de Quim Casas, podem llegir-la  a la pàgina 11 del número 40 d’ Èxit (suplement d’ El Periódico, setmana del 5 a l’11 de juliol de 2007), publicació en la qual es publica també una entrevista de Cristina Savall a Àlex Brendemühl i Rafa Cortès (pàgina 10).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!