Sinopsi Tres dones d’avui en dia, que viuen a Suïssa. Cadascuna ve d’una part diferent del que fou l’antiga Iugoslàvia. El propi destí, totes tres el traginen sense fer soroll. Ru?a (Mirjana Karanovic) reprimeix les arrels sèrbies, mentre Mila (Ljubica Jovic) es deleix per tornar a Croàcia. Tanmateix, quan Ana (Marija Skaricic), vigorosa i jove, arriba
Qui primer me’n va avisar fou Judith Vives: ridícula, és ridícula a més no poder… -digué en un comentari a aquest bloc-. Em pensava que discreparíem; però no, gens ni mica: quan l’he vista, Caótica Ana m’ha semblat un manyoc temàtic modernet que no va enlloc i carregat de pretensions, al damunt no aconseguides, per tant, efectivament
Concebudes com part d’una única pel·lícula, Death Proof, de Quentin Tarantino, i Planet Terror, de Robert Rodríguez, les han retocades, inflades i presentades i estrenades separadament a Europa. Com a reivindicació de la unitat primmigènia, he decidit que les crítiques d’una i altra les recolia en aquest únic article. A Àngel Quintana (El Punt), Planet Terror
JIA Zhangke viatja a la zona anomenada de les Tres Gorges, on s’està construint la presa més gran del món amb uns impactes mediambientals i humans d’unes dimensions que sobrepassen les nostres limitades capacitats de mesura europea, explica Eulàlia Iglesias, tot parlant de Natura morta, a l’article sobre el director, JIA Zhangke, que publica Benzina
Quatre minuts / Vier minuten / Cuatro minutos / 4 minutes / Quattro minuti, de l’alemany Chris Kraus, s’ha estrenat a Catalunya, les Illes i el País Valencià en ple estiu (a la Catalunya Nord no en disposaran fins el 16 de gener de l’any que ve) i, pel que diuen, s’ha convertit en un petit èxit.
Un article del crític Gian Filippo Belardo, publicat a l’ Osservatore Romano, diari del Vaticà, ha criticat fortament la pel·lícula 4 mesos, 3 setmanes i dos dies, del romanès Cristian Mungiu, guanyadora de la Palma d’Or de Canes. La titlla de sòrdida i verbosa, d’estar feta per exhibir a la gran pantalla, al cap de
Pep Prieto (Diari de Girona, 17 d’agost de 2007) no dubta a qualificar d’esplèndida L’ ultimàtum de Bourne. Comença comentant una de les seqüències finals de la pel·lícula: el protagonista -diu- apunta amb una pistola l´home que el va convertir en el que era -un assassí professional- per aclarir (..) si va tenir la llibertat d´escollir, és a
Eufòria relata una història física i atàvica, composta de sang i de tragèdia, que en alguns moments es pot aproximar a Andrei Tarkovski però que flueix gairebé sempre amb un alè que li és propi, aspre i sensual al mateix temps, diu Quim Casas al seu breu comentari publicat el 3 d’agost de 2007 a l’
Previsible, tramposa i molt més superficial del que pretén, l’última pel·lícula de Giordana és un bon exemple del que no ha de ser el cinema polític o social, conclou Eulàlia Iglesias, a la seva crítica de Quando sei nato non puoi più nasconderti, publicada a Benzina (núm. 18, agost de 2007). L’article, Iglesias el comença situant-nos
El títol original d’aquesta pel·lícula és en anglès (2 Days in Paris), volgudament i significativament en anglès, malgrat que la directora, Julie Delpy, és francesa i les empreses que l’han produïda són, respectivament, francesa i alemanya. El cas és que l’argument va d’una fotògraf francesa que viu a Nova York, amb el seu company, Jack, un
De Whisky Romeo Zulú, diu Pere Meroño, al seu bloc Pere Meroño: Jo de vosaltres no me la perdria, forasters (és un dels films més sincers i valents que es poden veure). Comenta que el metge, actor i comandant d?aviació Enrique Piñeyro ens explica i interpreta, fil per randa, la seva experiència com a pilot
Ran de la projecció al Festival de Sitges, ja vaig dedicar un article breu , una ràfega a Chinjeolhan geumjassi / Sympathy for Lady Vengeance / Lady Vengeance / Lady Vendetta, de Park Chan-wook. Del director d’ Old Boy n’hem parlat i, si no hi ha res de nou, en seguirem parlant, ran de Sitges
El que ha passat amb Nuovomondo, d’Emanuele Crialese, és per pensar-hi. Se’n tenia bones referències, de Venècia de l’any passat, però no ha arribat a les pantalles de Catalunya -si més no- fins al juny. I quan s’ha estrenat, bona part dels s’omplen (i ens emplenem) la boca en defensa del cinema europeu… ni n’han (ni n’hem)
Tu: i Els Simpson, què? L’hem d’anar a veure? Vols dir que és bona com la sèrie de televisió? No passarà com amb Mr Bean, que la llarga durada no li va bé? Aquesta llei de preguntes me les han fetes un munt de vegades, aquests dies. Com que encara no l’he anat a veure
Seguint amb la tasca de repescar reculls de crítiques que m’havien quedat per fer, ara és el torn de Tideland, de Terry Gilliam: allò que en podríem dir un fracàs anunciat! Parem atenció. A Sant Sebastià 2005 ja la va presentar i Imma Merino (enviada especial del diari El Punt) titulava la crònica d’aquell 22