Club 7 Cinema

Quan et poses a llegir sobre una pel·lícula, va molt bé que et facin memòria de l’argument. Per situar-te. I si ho fan breument, millor. Així és que, per començar el recull de crítiques publicades sobre Mala Noche, la primera pel·lícula de Gus Van Sant, bo serà que aprofitem la magistral concisió sinòptica de Toni Vall, a la crítica que li ha publicat Benzina (número 17, juliol de 2007): Van Sant ens explica l’atzarós caminar vital d’un botiguer homosexual de Portland fascinat per un adolescent mexicà de qui s’ha enamorat. Vall defineix Mala Noche com una història d’amor boig sobre el desig sexual més incontrolable però també sobre la impossibilitat d’estimar, sobre la immigració i la pobresa, l’econòmica i la d’esperit. El gruix de l’article, però, el crític el dedica a parlar de la forma fílmica i, demostrant una honestedat atípica, esmerça un bon nombre de ratlles a qüestionar el cinema de Gus Van Sant.

Anant a "Vull llegir la resta de l’article": el resum de la resta de l’article de Toni Vall; així com de les crítiques de Carlos Losilla ( a l’ Avui ), de Quim Casas (a Èxit ) i del blocaire Bernat Castellà (bloc Bernimovies)

Foto: Doug Cooeyate, a Mala Noche

Gus Van Sant és un creador (..) desconcertant, comença dient Toni Vall (Benzina núm. 17 , juliol de 2007) i afegeix: sóc incapaç de decidir si el seu cinema m’interessa o m’avorreix profundament. Tot que jo, a Toni Vall, li discutiria aquesta mena de valoració empàtica de l’obra cinematogràfica, he de confessar-vos l’admiració que sento pel fet que, precisament ara, algú com ell s’expressi amb una sinceritat tan ostensible  (ja n’hi ha prou, de gent que es gronxa acríticament en el que està de moda). Per tant, tot i que pugui discrepar-ne en part o totalment, considero una plausible gosadia que titlli d’ infàmies L’indomable Will Hunting i Psycho; que consideri un pèl sobrevalorats Elephant i Tot per un somni; que, vistes avui, trobi certament innocents Drugstore Cowboy i My Own Private Idaho, i que reconegui que Last Days, malgrat congriar tots els ingredients possibles perquè fascini tothom, l’ha irritat profundament –no sé massa per què, diu-. I tanmateix, no s’està de reconèixer que, per tot plegat i malgrat tot, Van Sant és d’aquells cineastes que a un li ve de gust visitar. D’això se’n diu no tenir prejudicis!

Sort que, pel que llegeixo, sembla que Mala Noche li ha fet més el pes: un film fet amb dos dòlars i mig, senzillíssim però tocat per una elegància quasi hipnòtica i beneficiat per la sana espontaneïtat de la mirada novella. I entra, Vall, a parlar de la forma fílmica de Mala Noche: espurnejada dels típics rampells descarats del jove que es vol menjar el món (..) és el crit desesperat d’algú que vol expressar-se amb imatges en moviment, una fogonada de vida i de cinema, molt imperfecta però molt elèctrica. En comenta  la fotografia en blanc i negre i n’assenyala referents raonadament: Godard, Morrisey, Bresson, Schlessinger… No s’està, Vall, de fer-li alguns retrets (segons quins excessos en forma de subratllats histèrics) i acaba explicant-nos el perquè del títol de la seva crítica, "Epifania", en un paràgraf final, potser un pèl críptic, en què comenta l’esment anticipador a l’estat d’Idaho, en una de escenes de Mala Noche. 

La crítica sencera de Toni Vall, podem llegir-la a la pàgina 28 del número 17 de Benzina (juliol de 2007).

Per Quim Casas (núm. 42 d’ Èxit, suplement  d’ El Periodico, setmana del 19 al 25 de juliol de 2007), Mala Noche, vista ara, millora el que Gus Van Sant oferiria després a My Own Private Idaho i a Drugstore Cowboy. Considera Mala Noche com la primera pedra de toc d’una filmografia irregular però fascinant (..), una pel·lícula que està connectada amb Gerry, Elephant, Last days i Paranoid Park (..) és a dir, que respon al vessant més independent i radical del cineasta. Per Casas, a Mala Noche, Van Sant practica l’estil que més l’identifica, amb una considerable fascinació pels cossos masculins barrejat amb un exacerbat nihilisme a l’encarar les relacions afectives i sexuals (..). I opina que el film és ràpid, directe, urgent, a vegades brutal, en altres moments molt delicat.

Jo, a l’època de Drugstore Cowboy, qualificava l’estil Van Sant com a "cinema d’enganxines", per com el muntatge enganxava escenes concebudes amb estètiques sovint prou diferents i aquestes "tensions" brutalitat-delicadesa, desig-nihilisme… de què parla Casas són fruit normalment de la col·lisió entre seqüències d’una i altra mena, de delits expressius diferents a l’interior d’una obra que, justament, vol trasmetre’ns-ho tot, en el bell i dolorós esclat del mateix fet de viure. En deia "enganxines", per la imperfecció que Toni Vall esmenta i, alhora, pel caire (no sé si volgudament) naïf que prenen, en alguns moments, les primeres obres de Gus Van Sant. 

La crítica de Quim Casas, sobre Mala Noche, podem llegir-la a la pàgina 10 del número 42 d’ Èxit, suplement  d’ El Periodico, setmana del 19 al 25 de juliol de 2007. A la mateixa pàgina, Nando Salvà informa sobre la pel·lícula: Van Sant va guardar sota el llit durant anys el manuscrit en què es basa la pel·lícula (..), és lògic que el resultat fos tan personal que veure avui Mala Noche és gairebé com una invasió de la intimitat (..) Walt és l’heroi prototípic del director (..). Paulina Kael va assenyalar "l’esglaiadora bellesa grunge" del film (..) I esmenta Jean Genet, Todd Haynes…

Bernat Castellà (al seu bloc Berniemovies) ha parlat de Mala Noche, el 12 de juliol de 2007. Ens recorda que la pel·lícula pertany a l’època en que el cine independent americà tenia sentit. La considera una obra marginal, (..) i  imperfecte, per bé que les seves imperfecions són el que la fan més apassionant. Amb una estètica irresistible, i una tristesa que envolta aquest film un pèl sòrdid. Per Castellà, ja s’hi troben les constants que dominaran la filmografia de Van Sant (..), fins al punt que, per ell, tot Van Sant ja és en aquesta primera obra. I a continuació, ho repassa: superlatiu a Drugstore Cowboy, més arriscat a My Own Private Idaho, fallit a Even cowgirls get the blues, comercial i tou a l’etapa Hollywood, renascut i experimental amb Elephant, Gerry, Last days i la de moment última pel.lícula Paranoid Park.

Podem accedir directament a l’article de Bernat Castellà, clicant aquí: Mala Noche · Castellà · Bloc Bernimovies

"Una recuperació inexcusable" és el ja premonitori títol de la crítica de Carlos Losilla a l’ Avui (20.07.2007). Esplica Losilla que Van Sant ha restaurat la seva opera prima i n’ha resultat una còpia excel·lent que ara es pot veure als cinemes i que dóna fe que l’autor de la impressionant Gerry tenia les coses molt clares des del principi. Prenc nota que, posat a destacar un títol del director, en remarca Gerry, per mi la millor de totes les que ha fet (sembla mentida, però també puc arribar a estar d’acord amb Losilla, mal sigui excepcionalment!). Seguim. Van Sant trasllada a les imatges l’estranya poesia de la novel·la de Walt Curtis amb un to personal i poderós, diu el crític, que afegeix: el possible realisme del relat queda transfigurat per una fascinant estilització onírica (..), els tocs d’humor i la lleugeresa de la narració desdramatitzen les ressonàncies més sentimentals de la història (..), el ritme entretallat, amb primers plans concebuts com veritables retrats, i una sorprenent estratègia el·líptica deixen l’espectador sense alè. I, tot seguit, repassa els referents, que Van Sant sap escollir bé.

La crítica sencera de Carlos Losilla, clicant aquí: Mala Noche · Losilla · Avui

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!