Club 7 Cinema

Estrenada a part de casa nostra a mitjan mes de juny, Bajo las estrellas, de Félix Viscarret, protagonitzada per Alberto San Juan, Julián Villagrán i Emma Suárez, i produïda per Fernando Trueba sembla que ha interessat prou el públic (tot i que, en aquestes dates, quatre gats són una munió de gent) i els seleccionadors de la 31a edició del Festival de Mont-real (23 d’agost -3 de setembre), que l’han programada en la secció competitiva. Basada en la novel·la ?El trompetista del Utopía?,  de Fernando Aramburu, gira al voltant de Benito Lacunza (Alberto San Juan), un cambrer gandulot i aspirant a músic de jazz;  el seu germà Lalo (Julián Villagrán), un bonàs amb afició per les culptures de ferralla; Nines (Emma Suárez), una mare soltera paquetejada per la vida, i Ainara (Violeta Rodríguez), una nena introvertida i rebel. Benito ha de tornar uns dies al poble, Estella, i es troba que son germà s’ha embolicat sentimentalment amb Nines i brega perquè la cosa s’acabi, però coneix Ainara, s’hi fa especialment amic i, quan les coses van mal dades, decideix per primer cop a la vida posar seny i intenta ajudar, mal sigui al seu estil, la gent que s’estima. Fins aquí la sinopsi. Vegem què en diu la crítica, anant a "Vull llegir la resta de l’article"

Foto: Alberto San Juan i Emma Suárez. Bajo las estrellas

Àngel Quintana (El Punt, 18.06.2007) accepta que Bajo las estrellas podria ser considerada com una pel·lícula moderna, propera als aires d’un cert cinema independent americà si no fos perquè és incapaç de treure’s la xacra del costumisme i perquè sense proposar-s’ho acaba anant a parar (..) a Muerte de un ciclista, de Bardem. Assenyala els paral·lelismes entre el film de Viscarret i el de Bardem, admetent que el navarrès pot haver tingut al cap altres models i no pas aquella pel·lícula dels anys cinquanta, però -diu Quintana- de manera inconscient es filtra alguna cosa que fa que, sense que se n’adoni el cinema espanyol, que vol ser nou, acaba remetent-se al passat i no surt del món on es troba atrapat. Considera que Bajo las estrellas vol ser la tragicòmica història d’un antiheroi, d’un perdedor irremeiable, que viatja al lloc dels seus orígens i intenta mostrar una poètica del desarrelament (..) i que, certament, el personatge no prové de la tradició narrativa espanyola, sinó d’una certa poètica del cinema independent americà (..); però des de la segona seqüència de la pel·lícula (..) es filtra una certa dosi costumista que vol trobar un model d’humor negre, però que contínuament cau en solucions fàcils.

La crítica sencera d’ Àngel Quintana, podem llegir-la clicant aquí: Bajo las estrellas · Quintana · El Punt

Eduardo De Vicente (Èxit núm. 37, suplement d’ El Periódico corresponent a la setmana del 14 al 20 de juny de 2007) troba Bajo las estrellas arriscada fins i tot en les cançons, poc convencional i incòmoda per al públic, perquè -diu- els personatges no són precisament simpàtics, encara que reconeix que ens aconsegueixen entendrir i que al final hi posem verdader afecte. Opina que tant la fotografia (..) com el muntatge entretallat estan molt cuidats i mostren una intenció estilística que va més enllà del guió. I acaba concloent que som davant d’ un conte de perdedors en la tradició de John Huston.

La lectura de la crítica sencera d’ Eduardo De Vicente, a la pàgina 32 del número 37 d’ Èxit, suplement d’ El Periódico corresponent a la setmana del 14 al 20 de juny de 2007.

Xavi Serra ( Benzina núm. 17, de juliol de 2007) valora Bajo las estrellas com una interessant comèdia amb rampells d’amargor. En parla no pas en cap escrit de crítica, sinó a l’article sobre la xerrada que va mantenir, en un hotel, amb Félix Viscarret (a qui presenta com un navarrès de 32 anys cridat a aportar un xic de frescor a l’encarcarat panorama del cinema espanyol -entesos! O… no?!). Serra comença recordant la prolífica trajectòria prèvia del cineasta en el camp dels curtmetratges i com Fernando Trueba, admirant-los-hi, li passà la novel·la en què s’inspira la història de Bajo las estrellas i finalment li produí l’ "opera prima", -segons Vicarret: amb el mateix equip i la mateixa filosofia dels meus curts. A continuació, Xavi Serra en repassa breument l’argument i, admetent que el plantejament no sembla especialment trencador, assegura que Viscarret fa un tractament de la història influït per referents anglosaxons que li fa guanyar  interès i universalitat. Tant és així, que recull les descripcions de western industrial o road movie a la navarresa que el director li’n fa durant la conversa. Però qüestiona a Viscarret que estiguem davant d’ un "western" i l’home s’explica -més o menys-: Cal tenir present -diu- que no parlem d’un entorn rural i bucòlic, sinó d’un lloc de pas, un suburbi industrial en mig del no res. És un espai cent per cent de western, molt intencionat. En la conversa, toquen la banda sonora, els referents (un cert tipus de cinema independent americà i un determinat cinema europeu dels anys setanta i més endavant…), parlen del pas de dirigir històries pròpies al repte d’adaptar una novel·la, comenten el protagonisme absolut d’ Alberto San Juan i del cinema de personatges que fa Viscarret: per a ell -diu Serra- tot té a veure amb els personatges. Són l’alfa i l’omega del seu cinema, el nucli del seu projecte cinematogràfic.

Sencer, l’article de Xavi Serra el podem llegir a les pàgines 22 i 23 del número 17 de Benzina (juliol de 2007).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!