una entre tants

Et despertes a mig matí, fas una ullada al sofà on vas acabar ahir a la nit, i ets sents menys que persona. Mataries el putu follet que se t’ha instal·lat al cap a tocar la bateria. Només fa quatre hores que t’has ficat al llit, però et molesta la llum del sol, el gos del veí, el fill del veí i la rentadora del veí. Així que decideixes llevar-te i anar a buscar un ibuprofèn, a qui t’empares per sobreviure.

Entres al lavabo i la imatge que veus reflectida al mirall és tan denigrant que et fas entre fàstic i vergonya. Et rentes la cara durant cinc minuts, pensant – il·lusa de tu – que n’hi ha prou amb una mica d’aigua fresca per arreglar aquest desastre. I maleeixes no haver-te desmaquillat quan vas arribar a casa, però estaves tan rebentada que et vas treure les lents de contacte a l’ascensor, vas pixar amb la jaqueta posada i et vas ficar al sofà-llit en pilotes. Resultat? Un coixí tacat de rímel, una cara llefiscosa i un principi d’hipotèrmia. Et rentes les dents per fer desaparèixer la sensació de sola de sabata i et jures que no fumaràs en tot el dia.

T’asseus al sofà, els pensaments se’t barregen i et preguntes qui va ser el màrtir de la nit, on va anar a parar la rosa del paki, qui va ser el cabró que et va llençar un glaçó enmig del front, per què hi ha ties que quan beuen es comparen la mida dels pits, de qui era aquella mirada que no vas poder aguantar, per què sempre que surts has d’acabar ensopegant i caient enmig del carrer, per què no ens havíem fixat mai abans amb el cul d’aquell periodista, qui ens va desmitificar l’embaràs, per què de vegades tens tanta facilitat per insultar… Somrius, l’ibuprofèn comença a fer efecte i et sents capaç de pensar que t’ho vas passar bé, que potser aquesta nit sí que fumaràs.

I t’adorms amb el convenciment que el taxista va triar el camí més llarg.