Etziba Balutxo...

LA CASA ENDERROCADA DE JOANOT COLOM

Entre molts d’altres aspectes controvertits a l’entorn de la Germania de Mallorca, ara en curs de ser aclarits, destaca l’error de considerar que la casa de Joan Crespí era a l’actual plaça del Roser de Palma i que va ser enderrocada. Ni una cosa ni l’altra són certes. Joan Crespí vivia a l’illa de cases de Bernat Gual, molt proper a l’església de Sant Nicolau, i la seva casa no va ser objecte de demolició. Qui vivia a l’actual plaça del Roser era Joanot Colom i, a ell sí, després de ser sàdicament torturat, esquarterat i decapitat, li tomaren la casa i sembraren el solar de sal per esvair-ne la memòria. Fa molts d’anys que aquesta qüestió està aclarida documentalment de manera irrefutable, però l’ús sense contrast de fonts apòcrifes fa que l’error es reprodueixi cíclicament.

Hi ha tres factors, tots tres d’època contemporània, que varen provocar la confusió: la manifestació amb motiu del nomenament de Joan Crespí com a fill il·lustre, la confusió entre la parròquia de Sant Nicolauet Vell i la de Sant Nicolau i les interpretacions antagòniques quant al lloc on es va fer la crida als menestrals. Encara que, dins del maremàgnum de la manipulació històrica de la Germania, es tracti d’un error menor, resulta instructiu analitzar els tres factors, perquè il·lustren a la perfecció com és de fràgil la veritat i com és de difícil, després, capgirar les falsedats escampades.

1. Joan Crespí, fill il·lustre de Palma

Dia 7 de febrer de 1870, l’Ajuntament de Palma presidit pel metge montuïrer Rafel Manera i Serra, en atenció a la proposta de l’historiador republicà de Ciutat Eusebi Pascual de Orrios, va nomenar fill il·lustre de la ciutat al paraire Joan Crespí¹. El dia abans, diumenge, Palma es va vestir de festa grossa per va fer una gran manifestació, amb els tamborers de la sala i quatre bandes de música: la de Palma, la de l’Orfeó Republicà (que acompanyava els alumnes de les escoles republicanes) i dues de la Part Forana. Presidien la marxa, els quadres de Joan Crespí i de Joanot Colom, a qui ja s’havia proclamat fill il·lustre l’any 1841². Persones arribades de tots els pobles, portaven més de cinquanta banderoles amb els noms dels dos instadors i alguns lemes de la revolta. Moltes associacions aprofitaren per dir-hi la seva. Els mariners exigien l’abolició de les matrícules del mar i els del Casino Republicà reivindicaven les propostes federals: supressió de les quintes, sobirania nacional, milícia ciutadana, ensenyament lliure, elecció de culte, derogació de la pena de mort, llibertat de premsa, eliminar l’esclavisme, pau, treball, justícia, germania… Segons El Iris del Pueblo, hi assistiren entre vint mil i vint-i-dues mil persones³.

A l’Ajuntament es varen distribuir exemplars de l’opuscle Consideraciones sobre el levantamiento de los comuneros de Mallorca llamados agermanats del cronista Pere d’Alcàntara Penya. Des de Cort, la gent es dirigí a la plaça del Roser, on s’inaugurà un memorial, amb una placa de marbre que diu: Al primer instador del beneficio común Juan Crespí Pelaire y a los primeros iniciadores de la idea democrática en Mallorca, que congregados en este sitio resolvieron vindicar los derechos del pueblo, levantándose en armas para defenderlos con sus vidas, el 7 de febrero de 1521. Dedica esta lápida conmemorativa el primer Ayuntamiento Popular de Palma. 7 de febrero de 1870.

El lloc on es va posar el memorial, d’una banda, i el text que conté, de l’altra, potenciaren dos errors. Instal·lar la placa amb el nom de Joan Crespí allà on havia estat la casa de Joanot Colom i la indicació que la crida en defensa dels drets populars s’havia efectuat «en este sitio», va associar equivocadament l’espai amb el nom de Joan Crespí.

2. Sant Nicolauet Vell i Sant Nicolau

Per embullar més la troca, es va caure en l’error de no discernir entre les dues esglésies de Sant Nicolau, tan referenciades pels historiadors com a centre neuràlgic tant de les cases dels instadors com dels llocs on els gremis es reunien. A partir de la desaparició de la primera de les dues esglésies, els arxivers, cronistes i historiadors del s. XIX referenciaren equivocadament les ubicacions dels espais a la segona parròquia.

L’any 1302, per descongestionar la parròquia de Santa Eulàlia, es va construir una església, amb un fossar al costat, dedicada a Sant Nicolau, declarada parròquia i consagrada pel bisbe de Tortosa, Arnau de Jardí, germà del bisbe de Mallorca, Ponç de Jardí. D’immediat es va veure que, per les reduïdes dimensions, aquella església resultava insuficient i Jaume II va ordenar construir, a la plaça del Mercat, la nova església de Sant Nicolau que no s’acabà fins l’any 1349. L’antiga parròquia va passar a ser coneguda amb el nom del sant en diminutiu i, així, Sant Nicolauet Vell va donar nom tant a la plaça (avui del Roser), com al carrer que hi davallava des de davant del convent dels dominics (avui tram final de la Costa de Sant Domingo). Malgrat la nova església de Sant Nicolau, la de Sant Nicolauet Vell va continuar el culte, els enterraments i, com feien algunes parròquies amb altres gremis, va acollir les reunions dels boneters i dels fusters⁴. L’any 1487, amb motiu d’unes obres al davant de l’església, justament a la casa que trenta anys després compraria Joanot Colom, es va descobrir la imatge d’un santcrist que havien enterrat les tropes de Ramon Berenguer III, arran de la croada pisano-catalana de 1114⁵.

3. La crida als menestrals

La famosa al·locució que reprodueix Vicent Mut i que atribueix a Joan Crespí ha estat objecte d’especulacions, fruit d’interpretacions poc fonamentades. Mut es refereix a una reunió celebrada a una casa propera a Sant Nicolau. A partir d’aquesta poc definida ubicació, s’assenyalaren dos possibles llocs: la casa de Joan Crespí, quasi al davant de Sant Nicolau, i la casa dels Paraires, també molt propera.

Pel que fa a l’autoria d’aquella estimulant i efectiva arenga als menestrals, una crida en defensa de la justícia, de Vicent Mut ençà s’atribuïa a Joan Crespí fins que ho va posar en solfa Quadrado. Aquest ho negava amb l’argument que l’al·locució tenia massa nivell i Crespí era un analfabet. És sabut que alguns il·lustrats tenen un concepte patrimonial de la Cultura, menystenen la saviesa popular i desqualifiquen l’enginy en vincular l’analfabetisme amb la ignorància. La condició d’analfabet no minva la memòria, sinó tot el contrari i l’exemple el tenim amb els glosadors o, durant el temps de la Germania, amb la credibilitat que tenien els pregoners i els predicadors visionaris, molt dels quals no sabien ni llegir ni escriure⁶.

L’investigador de la Germania Llorenç Buades Castell (1952-2015), sostenia que la reunió possiblement es va fer a Sant Nicolauet Vell, centre neuràlgic on es feien les reunions dels revoltats, que la data exacta va ser dia 31 de gener de 1521 i que l’autor, més que Joan Crespí, per la similitud d’estil en comparança a pregons posteriors a la seva mort, podria ser Joanot Colom⁷.

On eren exactament les cases de cadascú? Cantin papers!

La plaça de Sant Nicolauet Vell era popularment coneguda com la placeta d’en Colom, perquè era el lloc on havia viscut. La casa de Joan Crespí, estava a tocar l’església de Sant Nicolau, a la illeta de Bernat Gual⁸. No gaire lluny de l’església gran, també hi havia la casa del gremi de paraires. Malgrat que, des de la instal·lació de la placa de marbre a la plaça del Roser, molts d’autors indicaven que allà hi va viure Joan Crespí, un document ho va desmentir de manera irrefutable. En el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana de dia 25 de març de 1885, Miquel Bonet publicava La casa de Juan Colom. Joanot vivia just davant del portal lateral de Sant Nicolauet Vell a la casa que va comprar dia 8 de maig de 1517 per vint-i-dues lliures, amb l’obligació de satisfer dos censals. Bonet transcriu l’escriptura de compra de Joanni Colom birriterio maioric de la casa que hi ha ante ecclessiam Sancti Nicolai veteris. Aquesta seria la casa objecte de demolició i de la subsegüent sembrada de sal del solar. Un altre document corrobora la propietat. Arran de la reclamació que Miquel Colom va fer l’any 1526 per defugir l’obligació de satisfer el censal de la casa de Joanot Colom, es va pagar «tot lo que se devía» de les «cases ab carreró devant la iglesia de Sant Nicolauet vell. Confronten ab cases abatudes que foren de Miquel Colom»⁹. D’altra banda, la casa de Joan Crespí no seria objecte de demolició. 

La placa de marbre desubicada

L’any 1936, arran de la insurrecció feixista-militar, atesa la fonamentada sospita que la peça de marbre seria destruïda, un ciutadà honorable va tenir l’encert de retirar-la i amagar-la. Després de la dictadura militar, Josep Carles Tous (1940-2006), quan va ser tinent de batle de Cultura de Palma, l’any 1991 va retornar la placa a l’Ajuntament i es va procedir discretament a ubicar-la de nou en el seu lloc.

Dia 7 de febrer de 1993 (l’any abans ja s’havia fet un primer i senzill recordatori del Dia de la Germania de Mallorca), ERC organitzà un acte de reconeixement, amb un recital de versos i una ofrena floral. Els organitzadors de l’acte tenien plena consciència que la placa estava situada on hi havia hagut el portal de la casa de Joanot Colom¹⁰. D’aleshores ençà, amb qualque intermitència, el lloc ha estat escenari d’altres homenatges per organitzacions polítiques i sindicals.

La placa de marbre, a tall dels ulls de la gent que passava per davant, permetia llegir la raó de ser del memorial. Pocs anys després, sense cap explicació, va ser retirada del lloc primigeni i arraconada a la paret de davant d’on havia estat la casa de Joanot Colom, a una alçada que feia impossible la lectura. En protestar de l’endemesa, s’al·legà que els camions no podien maniobrar a la placeta, però contradictòriament es va posar un gran banc de pedra en el lloc on tocava haver-hi la placa. De manera reiterada, s’ha reclamat retornar la placa al seu lloc, perquè els memorials han d’estar a l’alçada dels ulls dels ciutadans i no estampats a llocs inaccessibles.

I la casa de Felanitx de Joanot Colom?

Dia 15 de maig de 1930, a les pàgines de LA VEU DE CATALUNYA, Joan Santamaria i Munné (1884-1955) publicà un llarg i molt elogiós article dedicat a Felanitx, amb referències al particular llenguatge de la Vila, per concloure «Que m’agradaria, tot esperant la mort, de fer dia i vida a Felanitx!»¹¹. Entre les moltes descripcions que fa l’autor, assenyala que els felanitxers s’esforcen en mostrar als visitants «el bo i millor de la vila» i, a la relació que detalla, esmenta «la casa nadiua de l’agermanat Joanot Colom». Aquella referència convidava a la recerca. Si encara no fa un segle la casa de l’Instador del Poble i del Bé Comú era un dels llocs que els felanitxers mostraven als visitants, per transmissió oral ni que fos, algú n’hauria de saber noves.

Fins ara, no hem pogut acreditar on era aquella casa i, ara per ara, la incògnita continua. Margalida Obrador Bennàsser, investigadora de la nissaga dels Colom, apunta que la casa familiar podria ser Son Colom de les Coves que està a la Mola. Joan Mestre Ramis, de l’AAVV de Felanitx, indica que l’any 1891 es va posar el nom de Joanot Colom al carrer que, a partir de 1938, seria de les Trinitàries i, troba que podria ser per haver-hi hagut la casa nadiua de l’agermanat. Ramon Rosselló Vaquer, en el llibre Felanitx 1931-1952, informa que el superior dels Teatins va proposar que el carrer del Camp de Don Toni es dedicàs a Onofre Ferrandell i el de Joanot Colom a les Trinitàries. De la seva banda, Aina Adrover i Joan Calsapeu, en el llibre Felanitx 1931-1939, República, Guerra i Repressió, indiquen que l’any 1938, les autoritats feixistes eliminaren el nom del carrer de Joanot Colom i en dedicaren un a Onofre Ferrandell, el batle contrari a la Germania, i que també retiraren la plaça a nom de l’Instador, la qual va passar a ser Pax, en referència a la família Pacs, igualment enemiga de Joanot Colom¹². Dos canvis gens innocents orientats a sotmetre i humiliar el líder felanitxer. 

I Pau Casesnoves?

Malgrat el seu gran protagonisme, encara roman més amagada la informació que hi ha sobre Pau Casesnoves. Cirurgià a Inca, de possible ascendència menorquina, tenia tres germans que vivien a Palma, adscrits tots tres a la Parròquia de Santa Eulàlia, però sense detallar els domicilis. Andreu, Antoni i Miquel Casesnoves apareixen l’any 1524 a les Informacions Judicials entre els addictes a la Germania, morts els dos primers i empresonat a Palma el darrer. És d’esperar que, per via de qualque document notarial, més prest o més tard apareixerà el lloc on va viure l’Instador de la Part Forana.

Quant al lloc on va ser enterrat Pau Casesnoves, com en el cas de Joan Crespí i del cos esquarterat de Joanot Colom, no hi ha notícies. Amb ells, el discurs dominant ha mirat de sembrar-nos de sal la memòria amb un relat orientat a adoctrinar i a escalivar el nostre poble. Amb ulls (i documents) destaparem els embulls. 

NOTES

PER A SABER MÉS COSES 

– (2009) Els itineraris macabres de Joanot Colom https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/els-itineraris-macabres-de-joanot-colom/
– (2012) Joanot Colom degollat (cada dia) al seu poble

JOANOT COLOM DEGOLLAT (cada dia) AL SEU POBLE

– (2013) 7 de febrer, Dia de la Germania de Mallorca https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/7-de-febrer-dia-de-la-germania-de-mallorca/
– (2020) Pere Oliver, la Germania i Felanitx

Pere Oliver i Domenge, la Germania de Mallorca i Felanitx

– (2020) La Germania novel·lada

LA GERMANIA NOVEL·LADA

– (2020) Els creatius i la Germania

Pau, Justícia i Germania! (I) ELS CREATIUS I LA GERMANIA

– (2020) Al rescat de la memòria

Pau, Justícia i Germania! (II) AL RESCAT DE LA MEMÒRIA

– (2021) Els crits

Pau, Justícia i Germania! (III) ELS CRITS

– (2021) Les claus furtades

Pau, Justícia i Germania (IV) LES CLAUS FURTADES

– (2021) Amb ulls als embulls https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-v-amb-ulls-als-embulls/
– (2021) Colom sacríleg? https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-vi-colom-sacrileg/

LES CLAUS [furtades] DEL REGNE DE MALLORCA

En el darrers mesos ha revifat la recerca de les claus del regne de Mallorca. La darrera notícia, descoberta per l’eminent lingüista, historiadora i investigadora Eulàlia Duran, màxima autoritat en la qüestió de les Germanies, era que havien estat subhastades i adjudicades l’any 2000¹. Efectivament, la notícia ens abocà al catàleg de la casa Christies de Londres. La incorrecta descripció que es fa de les claus (les situen a l’any 1845 quan són de més de tres segles abans), permet deduir que els hereus de la propietària, Betsabé de Rothschild (1914-1999), no tenien ni idea de l’objecte que posaven a l’encant i, per a més inri, s’adjudicaren per un preu sensiblement inferior al seu valor no només històric, sinó fins i tot material². La pitjor notícia de totes és el lamentable desconeixement de les nostres institucions que, en el seu dia, perderen l’oportunitat de recuperar un tresor històric que, a més de patir una barroera espoliació patrimonial, ha estat objecte de tràfic especulatiu.

Orígens, raó de ser, custòdia i desaparició de les claus

Els agermanats, conscients que la derrota era imminent, varen encarregar i pagar dues claus d’or, petites obres d’art d’orfebreria i de gran bellesa artística, per oferir-les a Carles V en prova d’obediència i lleialtat. L’objectiu no era altre que obtenir la clemència reial i evitar la severitat del monarca. La persona designada per dur el present a l’emperador a Valladolid va ser el mercader Bartomeu Ventallol, el qual ja havia actuat, sense èxit, com a mediador dels agermanats davant del capità de l’armada reial, Juan de Velasco, l’octubre de 1522.

Carles V, després d’escoltar Ventallol i consultar el Consell d’Aragó, decidí rebutjar l’obsequi, perquè les «vertaderes claus» que volia eren les de la fidelitat. La principal raó del rebuig era que el present s’oferia en nom dels agermanats mentre encara resistien el setge reial sobre la ciutat de Palma que no capitularia fins el mes de març. Ordenà Ventallol retornar a Mallorca amb la carta reial de dia 24 de gener de 1523, on comminava a deixar les armes i a acceptar de nou Miguel de Gurrea com a legítim Virrei. La carta reial no s’adreçava a Gurrea, sinó A tot lo poble y altres particulars persones de qualsevol grau, condició que sien, vehins habitadors y residints de present en la nostra ciutat de Mallorcas. En definitiva, el rei no acceptà el present i ordenà la devolució als remitents, exhortant a la submissió amb l’amenaça que, si ell es desplaçava, els efectes romandrien permanent a la memòria³.

Això no obstant, ja esclafada la Germania, però encara en temps de la sàdica repressió, dia 4 de setembre de 1524 Carles V va remetre a Gurrea una reial cèdula, on li diu que ha sabut que guarda armes joyes robes banderes y altres coses dels agermanats y señaladament són en poder vostre les claus d’or que llauors los jurats ó los agermanats de la ciutat feren per presentar á la nostra maiestat, les quals coses totes (…) pertanyen a nostre reyal patrimoni. (…) Vos diem i manam que doneu i lliureu les dites claus d’or y altres joyes robes y banderes que en poder vostre sien (…) al noble magnífich y amat procurador nostre en aquest regne Don Fransesch Burgues. Aquest segon document resulta fonamental perquè desmenteix totalment Mut, Bover i Quadrado que defensaven que Carles V, dia 18 de desembre de 1523, havia regalat les claus a Gurrea⁴.

No és mal d’imaginar com va rebre el virrei de Mallorca la reial cèdula. Cal tenir present que Miguel de Gurrea mai no va perdonar a Francesc Burgues (el noble, magnífic i estimat procurador reial) haver donat la raó a la interpretació dels agermanats quan, el mes d’abril de 1521, exigiren la seva expulsió. La Germania argumentà que la procedència aragonesa de Gurrea profanava el privilegi reial de Pere el Cerimoniós de 1344 que disposava «que home del regne d’Aragó y de Cerdanya y de Rosselló no pusca ésser governador d’aquest seu regne». La majoria dels Jurats i Burgues en particular avalaren la tesi i Gurrea es va veure forçat a partir a Eivissa.

No és mal d’imaginar tampoc que, tot i l’ordre indiscutible de l’emperador, Miguel de Gurrea es fes el sord, primer, i després, quan es va veure estret, embullàs la troca. Cinc mesos després de l’ordre del rei, concretament dia 31 de gener de 1525, Gurrea va correspondre la carta al·legant que, en dies passats, el procurador li havia recordat la reclamació de Carles V. Tot i que tractant-se de coses preses ab conflicte de guerra, considerava més raonable que estiguessin en les seves mans, procediria a fer l’inventari dels objectes requisats als agermanats. En relació a les claus però, lluny d’admetre que pertanyien al patrimoni reial, replicà que, com havia de saber el procurador per ser cosa pública i notòria, foren fetes fer i pagades per los particulars (un eufemisme per evitar esmentar els agermanats) residents a la ciutat en el temps de la germania, els quals les varen oferir, en nom de la Universitat, a l’emperador, però com que aquest no les va acceptar es retornaren als jurats i aquests, després de deliberar, varen decidir lliurar-les al lloctinent; és a dir… a Miguel de Gurrea⁵! Considera necessari informar sa majestat de tot això, perquè dedueix de la provisió reial que no ha tengut notícia de dites coses. Afegeix que se obeyran sos reals manaments però per ara no li seria posible fer deposit de dites claus com no les tinga en la present terra. De totes les altres coses farà que los reals manaments sien complits i effectuats⁶. En definitiva, Gurrea amaga que les claus són en poder seu i desobeeix a plena consciència la instrucció reial⁷.

Com esmentaven les claus del regne els historiadors

Vicent Mut, l’any 1650, referint-se a les claus i a Gurrea afirma que S.M. le honró con ellas y las conservan sus biznietos. L’any 1841, Antoni Furió escriu que l’emperador les va remetre a Gurrea para que las guardase, en prueba de su celo y fidelidad. El Cronicón Mayoricense (1881) reprodueix la informació escrita l’any 1827 per Joaquim M. Bover: Repuesto el Virrey D. Miguel de Gurrea en su destino después de la derrota de los agermanados, regalóle el Rey dos grandes llaves de oro (…). Entregáronselas los Jurados en 18 de Diciembre de este año (es refereix a 1523). Quadrado, l’any 1888, reitera la falsa tesi que el rei va enviar les claus a Gurrea com una recompensa: Las llaves de oro pararon en poder de Gurrea, y en recompensa de sus servicios guardólas largo tiempo su família, hasta que modernamente por no sé qué vicisitudes se asegura haber aparecido en un museo extranjero.

Una vegada més, com a corrector d’altres desbarats sobre la Germania, sempre bastits a partir de les cròniques dels vencedors (les úniques que es conserven), serà el republicà Eusebi Pascual qui posarà en evidència la usurpació de Gurrea, i la falsa propietat de les claus, en dos articles publicats al Bolletí de l‘Arqueològica Lul·liana els anys 1890 i 1891. Després de reproduir en la seva totalitat els escrits de gener de 1523 i de setembre de 1524 de Carles V a Gurrea, amb l’esquiva resposta d’aquest de gener de 1525, conclou de manera inequívoca que no va existir mai l’hipotètic regal del rei, que les claus foren retingudes per Gurrea, que no sortiren mai de les seves mans, que li consta que han estat objecte de tràfic, que d’haver estat restituïdes al patrimoni reial o a les institucions de Mallorca avui estarien protegides, que els cronistes mai no depuraren els fets certs i, per arrodonir la usurpació de Gurrea del patrimoni públic, que unes claus fetes per un poble per tal de retre tribut voluntari al rei, sota cap concepte, podien destinar-se a enriquir el virrei com si fos una propietat privada. Aquest darrer és el punt clau. Carles V no va admetre les claus, perquè les oferien els revoltats contra ell i, per això, les rebutjà; retornaren a Mallorca i les lliuraren als Jurats, és a dir, al patrimoni públic. Quant a la venda de les claus, ja dins del segle XIX, Pascual assenyala a Mr. Hertz, un expert antiquari alemany, com a hipotètic comprador a una família mallorquina⁸.

Malgrat la descoberta que les claus havien de ser o bé patrimoni reial (cas de no trobar propietaris, com escrivia Carles V) o bé patrimoni del Regne de Mallorca, sota la custòdia dels Jurats; malgrat també la incitació de l’article de 1890 de Pascual a mirar d’aclarir en poder de qui estaven, possiblement la poca audiència del bolletí de l’Arqueològica i la desídia, el desinterès o la negligència de les institucions de l’època, varen remetre de nou les claus del regne al país de la desmemòria.

La represa de la recerca

Gairebé un segle després dels escrits de Pascual, el mes de març de 1983 Eulàlia Duran publicava un article a la revista Serra d’Or que seria determinant per tal de reprendre la recerca de les claus⁹. Explicava que, arran d’haver publicat Les Germanies als Països Catalans (Curial, 1982), l’historiador Joan Ainaud de Lasarte (1919-1995) l’avisà que feia anys havia vist reproduïdes les claus en un catàleg d’art de la família Rothschild. Les gestions iniciades per Eulàlia Duran varen obtenir justa recompensa i la propietària de les claus li va remetre les fotografies fetes per Israel Zafrir que va reproduir Serra d’Or. A la fi, els mallorquins, els legítims hereus dels qui havien fet fer aquelles petites obres d’art, usurpades del patrimoni públic per un virrei repressor, les podíem veure, ni que fos en fotografia.

La gran troballa de Duran va ser la localització de les claus 460 anys després del gest dels agermanats. L’article es completava amb les referències bibliogràfiques, fonamentalment amb la recuperació dels dos articles d’Eusebi Pascual. Posteriorment, altres historiadors i investigadors aprofitaren la descoberta i divulgaren la història, animant a la recerca. És el cas, en primer lloc, de l’investigador felanitxer Ramon Rosselló Vaquer que publicà dos articles a la revista Flor de Card de Sant Llorenç des Cardassar (agost i octubre de 1993)¹⁰. Anys després, el 2007, Gabriel Llompart publicaria Dos obras de arte significativas de la Germanía mallorquina.¹¹ Valorant el treball d’Eulàlia Duran a Serra d’Or, Llompart vincula, en opinió meva erròniament, les claus d’or dels agermanats amb les que es varen lliurar a Gurrea a les capitulacions de dia 7 de març de 1523 o, posteriorment i arran de la Guerra de Submissió (1705-1715), dia 11 de juliol de 1715 a D’Asfeld, comandant de les tropes borbòniques invasores que extingiren el Regne de Mallorca. Llompart transcriu el testimoni del capità Alfonso Enrique de Guzmán: E yo llegué de la parte de la ciudad con las llaves y entreguéselas¹².

On són les claus?

Com he exposat a l’inici de l’article, els darrers mesos s’ha impulsat la recerca de les claus. Dia 28 d’agost del 2020, Ultima Hora publicava un article per informar que el regidor de la Memòria de la Ciutat, Llorenç Carrió, instava a la col·laboració ciutadana per mirar de localitzar les claus del regne, atesa la voluntat de l’Ajuntament de Palma de recuperar-les o, si més no, poder-les exposar, amb motiu de la commemoració del mig mil·lenni de la Germania de Mallorca¹³.

L’endemà de la notícia, dia 29 d’agost de 2020, Román Piña, historiador del Dret, confessava al mateix diari que va ser el seu rebesavi, Gabriel Josep Fuster i Pomar (1767-1845) el qui va vendre les claus que acabarien a la col·lecció d’art de la família Rotshchild. Piña suposa que el seu rebesavi, que va fer una fortuna important com a prestador de doblers amb interessos, degué comprar les claus als hereus de Miguel de Gurrea. Quant al lloc on es poden trobar actualment, Piña assegura que són a Jerusalem¹⁴. A partir d’aquella notícia, de manera intermitent, la premsa havia reiterat la notícia sense novetats destacables fins que Eulàlia Duran dia 27 de desembre del 2020 va descobrir que les claus s’havien subhastat ja feia 20 anys i que caldria recuperar la pista d’on són ara. Entenc que l’Ajuntament de Palma (potser seria més adequat el Consell de Mallorca) faci gestions per veure si l’entitat subhastadora pot avisar els compradors de les claus de l’interès institucional en negociar la possible compra-devolució de les claus o, si més no, la cessió museística.

De part meva, no he arribat a localitzar qui les va comprar, sigui un particular, sigui una institució, ni tampoc on són ara, però sí he obtingut una notícia d’on varen ser. Una informació del s. XVII referida a Miguel de Gurrea i família, extreta dels arxius aragonesos, explica que el virrei, després d’esclafar la revolta i les reivindicacions del poble de Mallorca, va remetre dues claus d’or a l’emperador Carles V que se las donó con la honra de que las guardase, como había dispuesto al ganar la ciudad, que vinculó en su casa, y guardó el marqués que luego fué de Navarrens, como veremos, D. José de Gurrea y Borja, que poseyó la baronía de Gurrea¹⁵.

Conclusions

Les dades que s’aporten en aquest article i en els dos apèndixs, amb troballes desconegudes i, en bona part, inèdites, confirmen que els qui han dit que ja s’ha escrit tot sobre la Germania van ben errats de comptes.

El discurs dominant s’ha fonamentat en arxius on només hi ha la informació dels vencedors, però tot i això, amb un percentatge d’intuïció i un altre de sort, anar a fer recerca per arxius castellans i aragonesos permet contrastar i, en bona part, desmentir manipulacions i invents¹⁶.

És un fet cert que els agermanats feren fer les claus, una obra d’art d’alt valor material que encara multiplica més el seu valor històric, per obtenir el perdó reial i fer efectiva la segona clàusula de les capitulacions pactades: Que no se perseguiria ni molestaria persona alguna.g¹⁷

És un altre fet cert que, el gener de 1523, Carles V va rebutjar l’obsequi i, amb una carta comminatòria adreçada a tot el poble de Mallorca, les va remetre amb el mateix emissari als Jurats.

És un fet fals, per més que divulgat mai no provat, que els Jurats fessin acta de donació de les claus al virrei de Mallorca.

És un fet rotundament fals, per més que divulgat, que Carles V fes obsequi de les claus l’any 1523 al virrei.

És un fet cert que Carles V, coneixedor que les guardava el virrei, les hi va reclamar el setembre de 1524 en considerar que, si ja no tenien propietari (els agermanat havien estat derrotats i reprimits), pertanyien al seu patrimoni.

És un fet indiscutible que Gurrea va desobeir el rei i va retenir (usurpar, en definitiva) unes claus que, en justícia i veritat, pertanyen al poble de Mallorca.

És un fet provat que les claus foren venudes per un mallorquí a un alemany i acabaren en mans de la família Rothschil.

És un altre fet evident que els cronistes mai no depuraren els fets certs, com va dir amb generosa prudència Eusebi Pascual. Més encara, no just no varen depurar els fets certs, sinó que propagaren una versió apòcrifa creada per uns historiadors, majoritàriament arxivers i cronistes oficials, enemics a ultrança de la Germania.

És un fet objectiu que les claus foren robades per Miguel de Gurrea al poble de Mallorca i que, amb aquesta usurpació, les va convertir en un emblema, potser el darrer i més significatiu de l’abús dels senyors sobre la ciutadania. Com va escriure fa dies el sempre pertinent historiador Guillem Morro: Aquestes claus són el símbol més emblemàtic de la lluita dels nostres avantpassats. S’han de recuperar sí o sí!

APÈNDIX PRIMER

1a) Transcripció de la carta reial de Carles V de dia 24 de gener de 1523 adreçada a «tot lo poble de Mallorca»

Don Carles per la divina clemencia Emperador dels Romans sempre august rey de Alamanya, Dona Joanna sa mare y lo mateix Don Carles per la gracia de Deu reys de Castella, de Aragó, de les dos Cicilias, de Hierusalem, de Hungría, de Dalraacia, de Croacia, de León, de Navarra, de Granada, de Toledo, de Valencia, de Galizia, de Mallorcas. de Sivila, de Serdanya, de Còrdova, de Córcega, de Murcia, de Jahen, de las Algarbes, de Alcira, de Gibeltar, de les Ules de Canaria, de les illes índies y terra ferma del mar occea, Archiduch de Austria, Duch de Atienes y Neopatria, Contes de Rosselló y Cerdanya. A tot lo poble y altres particulars persones de qualsevol grau, condició que sien, vehins habitadors y residints de present en la nostra ciutat de Mallorcas, a cada hun de ells, a qui pertanya e de les presents nostres letres hauran noticia en qualsevol manera. Sapiau qoe havem vistes unes letres quens ha aportat de part vostre Barthomeu Ventallol vostre missatger, lo qual jatsia que vinga de part de súbdits nostres que stan en notoria desobediencia de son rey y senyor natural, com vosaltres, havem manat ésser oyit en nostre sacre e reyal Consell, e vistes les rahons per ell deduhides de vostre part y les claus de or que ab ell tremeteu pera senyal de la innata fidelitat que dieu tenir a nostre corona reyal, considerants- les dites rahons no eser dignes de admetre y que les vertaderes claus quens haveu de donar e tremetre han de ésser de pura e fael obediencia ab tot affecte a nostra reyal persona, y en nom de aquella a don Miquel de Garrea, nostre lochtinent y capità general, que es anat y resideix per manament nostre a n aqueix regne ab la armada y gent que dieu per vostres letres pera reduir als inobedients a deguda obediencia nostre, havem delliberat de no admetre les dites rahons ni rebre les dites claus, ans be fent offici de príncep misericordiós y pera constituir en major culpa aquels de vosaltres que seran pertinasses en complir aquest nostre manament e ultima jussio, havem manat tornar a vosaltres lo dit Ventayol, pera notificar vos jatsia que no ignoreu segons que ab les matexes presents vos notifican! y declaram que lo dit don Miquel de Garrea nostre lochtinent y capità general es anat de expressa comissió y manament nostre ab la dita armada en aqueix dit regne pera reduhir a nostre degude obediencia los poblats en aquells qui seran desobedients com stau vosaltres, y que la gent que aporta en la dita armada ni part alguna de aquella no son infaels, com los voleu donar entendre, ans be son xpians, súbdits y bons servidors nostres. Manant vos expresament de nostra certa sciencia deliberadament y consulta y per nostra reyal auctoritat, sots incorriment de nostre ira y indignació y les penes en les quals incurren súbdits y vassalls inobedients y rebelles a son rey y senyor natural, que de continent c sens dilació ni altre consulta alguna, ans be tenints les presents per resposta a qualsevol consulta o recors que pretengan deure fer de nostre Magt., desistiau ab tot eftecta de la resistencia que feu ab les armes al dit nostre lochtinent y capità general y lo rebau, restituiscau plenament y ab tota obediencia en lo dit carrech y oífici, segons y de la manera que stave abans de les conmocions y germanies que haveu comensades y perseguides fins ara, dexant les armes y tot lo exercici de aquelles y desistint de tots los actes que fins are haveu fets, y obeint y honrant y acatant al dit don Miquel de Gurrea nostre lochtinent y capità general en tot lo que de part nostre vos manara axi com a nostre matexa persona; per manera que aquexa ciutat y regne sien reduhits y restituhits en tota quietut y pacificació de aquells y en degude obediencia nostra y del dit don Miquel de Gurrea nostre lochtinent y capità general en nom nostre. Ceitificantvos que si axi ho féreu, jatsia que los casos y delictes perpetrats fins ara sien tants y tants greus que no degueu star sens molt exemplar castich e punicio, haureu respecte al be que fareu, per usar offici de príncep clement y misericordiós ab vosaltres, y axi mateix manareu provehir lo que complirà al benefici publich, conservació y pacifich stat de aquexa ciutat y regne, com per les dites vostres letres suplicau, y que en altra manera havem provehit de trametre mes gent ab les municions y altres coses necesaries pera reforsar lo exercit que te lo dit nostre lochtinent y capità general, manantli que procehesca per forsa de armes contra vosaltres axi com contra súbdits que son enemichs rebelles e inobedients a son rey y senyor natural, pera lo qual si fos necesaria nostre presentia no duptarem de posarla ab tota celeritat, per forma que la execució y castich de asso reste en perpetua memoria y exempli a vostres successors. Guardauvos per aço de fer lo contrari si desitjau evitar la total ruyna e perdició de lo honor, fama, vides y bens de tots vosaltres. Dat en Valladolid a xxiiij dies de janer any de la nativitat de nostre Senyor MD. xx y tres. — Yo el Rey.
(Arch. del Reyno. Lib. Cartas misivas 15:1 aii fol. 78 v.-)

1b) Transcripció de la cédula reial de Carles V de dia 4 de setembre de 1523 adreçada a Miguel de Gurrea

Don Carles per la divina clemencia elet emperador del Romans sempre august Rey de Germania. Dona Joana sa mare y lo mateix don Carles per la gratia de Deu Reys de Castilla de Aragó de les dos Sicilies, etc. etc. Al spectable noble y magnifich y amat conseller loctinent y capita general nostre en lo predit regne de Mallorques Don Miguel de Gurrea Salut y dilectio: relació tenim que en poder vostre y de altres officials y singulars persones de aqueix regne estan, es troben, diverses armes robes joyes banderes y altres coses dels agermanats de aqueix regne ó que ells hauien preses y robades de alguns obedients y faels á nostre maiestat, y senyaladament son en poder vostre les claus de or que lleuors los Jurats ó los agermanats dexa Ciutat feren per presentar á la nostra maiestat, les quals coses totes y sengles per no trobar ni hauer hi señors propi se sguarden y pertanyen á nostre reiyal patrimoni ó saltim deuen star en poder de nostre procurador reyal en aqueix regne, perquè sis venien os trobauen señors de aquelles les fosseu restituïdes, y sino passat lo temps per pragmàtiques reals statuhit sien incorporades, servades dites pragmàtiques, al dit nostre patrimoni real. Pertant à humil supplicasio de nostre procurador fiscal, ab tenor de las presents, de nostre certa sciencia deliberadament y consulta y de nostre real autoritat a pena de mil florins de or de Aragó vos diem y manam, que encontinent vos doneu y liureu les dites claus de or y altres joyes robes armes y banderes que en poder vostre sien en qualsevol manera que sien stades de agermanats e per aquells preses y robades de obedients nostres y que no tropin señors, y donareu totafauor y ajuda si menester sera pera que sien liurades totes y qualseuol de les sobre dites coses que en poder de altres officials y singulars persones en aqueix regne se tropien, al noble magnifich y amat conseller y procurador real nostre en aqueix regne Don Fransesch Burgués ó a son lochtinent, liurant les hi y fahent les hi liurar à benifet de inventari per tal que aquelles tinga y fassa juxta lo stil y pragmàtiques de són offici no fahent lo contrari en manera alguna 3Í. nostra gracia teniu cara y en la pena demunt dita desigau no incórrer, com axí procehesca de nostra determinada voluntat tot dupte, consulte, contradictio e qualsevol impediments cessants. Dat, en Valladolid a quatre del mes de Setembre any dele nat. de nre. Señor mil DXXiiij— Yo el Rey.»
(Libro de Ced. R. de 1516 á 1527)

1c) Transcripció de la resposta de Miguel de Gurrea de dia 31 de gener de 1525 a l’ordre reial

Quaquidem regia provisione oblata dicto spectabile et nobili dno. loct. generali qui recepta etc. petiit copiam de eadem sibi tradi qua habita debitam dabit sue Ca.ce M.ú responsionem de lapsu tamen temporis protestando;
Copia vero premissorum fuit profecta et dicto Spectabili et Nobili dno. loct. generali eam petenti ad tradendum parata die videlicet sabbati xxviij mensis Januarij anno predicto hora vesperorum. Et die martis xxxj mesis Januarij anno predicto M. D. XXV prefatus Spectabilis Nopilis dominus locumt. generalis voccato me dicto Raymundo lull not tradidit mihi infrascriptam responsionem mandans illam in calce regie provisionis continúan.
Rebuda ab aquella honor y reuerentia ques pertany, respon que noy ha coses algunes de- les contengudes en dita real provisió quell hage de restituir: be es ver que algunes banderes de poch stima com se mostrara son restades en poder de la Cort perqué se provehis sobre aquelles lo que seria de justicia y al servey de sa mt., y axí fonch respost al noble procurador real quant les
demaná en dies pessats com appar ab les scriptures foren presentades per part del dit procurador real a dit lochtinent general les quals son stades tremeses á sa Mt.; y per esser coses preses ab conflicte de guerra y ma armada, apparia rahonable cosa stiguessen en lo entretant en la cort del lochtinent y Capita general: pero pus sa Mt. ho mana axí, es prest y apparellat de feries deposar en poder del dit magnifich procurador real ó de son lochtinent ab medi de inventari segons que en dita provisió real es contengut: e quant les claus de or be sap dit procurador real per eser cosa publica y notoria, que los perticulars residents en los temps de la germania en la ciutat, en nom de la universitat feren fer y pagaren dites claus per presentarles en dit nom ása Mt.; les quals de fet no volgue acceptar sa Mt.; ans foren tornades assi e son vingudes en poder dels jurats de la universitat, les quals stant dies havia la terra ab repòs ab lo gran y general consell de tota la terra representant tots los poblats en la present illa, per los sguarts à ell be vists, y en la deliberació per ells feta contenguts, deliberaren presentar com de fet presentaren y donaren dites claus á dit lochtinent general y perquè sa Mt. segons la tenor de dita real prouisio no ha tengut noticia de dites coses, per ço lo dit lochtinent general ha determinat donar avís á sa Mt. perquè havent legítima informació mana per lo que cumple mes al servei de sa real Mt. que en continent se obeiran sos reyals manaments y majorment que per ara no li seria posible fer deposit de dites claus com no les tinga en la present terra: de totes les altres coses que son en poder de la Cort ó de altres persones se fara diligencia en fer regonexer y sercar en poder de qui sen trobaran y lo mateix per sa part pora fer lo dit procurador real car dit lochtinent general essent prompte en obeir los reals manaments se ofier en prestar tota favor y ajuda que á ell sia posible perquè los reals manaments sien complits y effectuats. 

APENDIX SEGON

No s’ha fet encara (almenys no l’he sabut trobar) un estudi a fons sobre la figura del virrei (lloctinent si utilitzam la nomenclatura oficial) Miguel de Gurrea i Cerdán que vagi més enllà dels breus perfils elaborats pels historiadors dels s. XIX i XX, o de les notes biogràfiques que apareixen a les perilloses enciclopèdies virtuals¹⁸. La necessitat d’obtenir més informació m’ha convidat a insistir en la recerca i, en aquesta ocasió, m’ha recompensat amb notícies fins ara desconegudes que, en més d’un cas, com és ara la constatació que Gurrea ja havia desobeït al rei Ferran i que, coincidint en el temps que va ser virrei de Mallorca, va mantenir plets, litigis i conflictes sobre les seves terres aragoneses, resulten més que rellevants per definir la conducta arrogant del personatge.

2a) Notes [en bona part inèdites] sobre Miguel de Gurrea i Cerdan i la seva nissaga

Miguel de Gurrea era fill de D. Lope, senyor de Gurrea, i de Margarita Cerdán. La mort del seu germà major va propiciar que ell fos l’hereu. La primera notícia que es troba d’ell és l’assistència a les Corts de 1498 al jurament del príncep i l’any 1502 al de la princesa Joana, presentada com a successora de les corones. Dia 11 de febrer de 1512 va ser designat Virrei de Mallorca per Ferran II d’Aragó, el catòlic. ¹⁹. Amb un exèrcit format per 3.000 homes, mallorquins, menorquins i eivissencs, va anar al nord d’Àfrica a defensar la ciutat de Bejaïa (Bugia o, en català antic, Bogia) assetjada per les tropes d’Oruç Reis, Barba-rossa. Hi arribaren dia 24 d’agost de 1515 i tornaren a Mallorca dia 13 de gener de 1516. Arran de l’aixecament de la Germania, l’abril de 1521 es va veure forçat a partir a Eivissa, on impediria que l’illa s’adherís a la revolta i on derrotà el petit contingent enviat per la Germania. L’octubre de 1522 s’incorporà a la flota enviada per Carles V per sotmetre la revolta i, des d’Alcúdia i després de diverses luctuoses batalles i d’unes capitulacions que no respectaria, va entrar a la ciutat de Palma dia 7 de març de 1523 impulsant una severa i sàdica repressió fins a l’any 1526 va retornar a Aragó per ocupar el càrrec de governador. Segons dues fonts va morir el mes de juny de 1537 o el mes de maig de 1539. Abans, l’any 1531, havia cedit el càrrec de governador al seu fill Francisco que l’ocupà fins a la mort el 9 d’abril de 1554.

Miguel de Gurrea y Cerdán es va casar amb Aldonza Sánchez, amb qui va tenir Francisco i Ana. El fill, que ocupà el càrrec de governador de son pare, es va casar dues vegades. La primera amb Isabel de Moncada, amb qui només va tenir un fill, Miguel que assumiria el senyoriu de Gurrea. Amb la segona esposa, Leonor de Castro, va tenir Francisco Luís y Aldonza. El nét del qui havia estat virrei de Mallorca, Miguel de Gurrea y Moncada va viure temps de glòria i prestigi. Participà, com a segon de la flota comandada per Juan de Áustria, en el que, fins aleshores, seria el més gran enfrontament naval, conegut com la batalla de Lepant, en el golf de Náfpaktos amb participació de més de quatre-centes cinquanta naus. L’èxit assolit per la Lliga Santa va ser difós arreu amb cartells com el de la xilografia adjunta, Alegoría de la batalla de Lepanto, una estampa de la marededéu del Carme, on es veuen els almiralls vencedors, Juan de Áustria i el seu lloctinent Miguel de [Gurrea] y Moncada, amb l’almirall tur decapitat.

Malgrat les fulgurants biografies del seu fill Francisco i del seu nét Miguel, no tot varen ser flors i violes a la nissaga de la família del qui va ser virrei de Mallorca i gran repressor de la Germania. Un rebesnét, amb el seu patronímic, va ser un dels «dotze traïdors» que foren condemnats per Felip II i foren decapitats a Saragossa l’any 1591. Els seus caps varen estar penjats a la porta reial de la ciutat fins que, l’any 1599, Felip III va autoritzar-ne la retirada. Un d’aquests caps s’acompanyà amb aquesta inscripció: Esta es la cabeza de don Miguel de Gurrea, que ha sido condenado por rebelde y traidor al rey nuestro señor, cometido crimen de lesa majestad y conmovido el pueblo. Mandósele cortar la cabeza, confiscar sus bienes, derribar sus casas y castillos a 19 de octubre. Aquest membre de la família ha estat esborrat de les genealogies oficials de la nissaga, però tanmateix apareix com un dels principals instigadors dels coneguts “fets de Saragossa de 1591”. Tanmateix la dinastia dels Gurrea no es va extingir. Des de 1987, la baronia l’ocupa Fernando Granzow de la Cerda y Roca de Togores.

2b) La doble desobediència del virrei Gurrea al rei Ferran

Arran d’un litigi de terres i de servitud d’aigua, dia 16 de gener de 1517, el rei escrivia des de Brussel·les a Miguel de Gurrea, virrei de Mallorca, una carta ordenant-li que, en el termini màxim de tres dies, fes les paus amb D. Hugo de Urries o, si no podia, que deixàs la solució en mans del rei. De no obeir, continuava l’escrit, se tuviese por suspenso del dicho Empleo, que tendría que abandonar en el plazo de diez días; á cuyo fin escribía á D. Fadrique de San Climente, representante del gobernador en la isla de Menorca, para hacerse cargo del empleo. A la vista de l’amenaça, dia 25 de febrer de 1517, davant del notari de Saragossa Luis Sorá, Gurrea va acceptar que fos el rei qui decidís. Arribat el rei a Saragossa dia 15 de Octubre de 1518 va dictar la sentència definitiva. Urries podria fer ús de les aigües, Gurrea havia de renunciar a retenir o desviar les aigües i havia de guardar perpetuo silencio sobre el tema. A més, les dues parts havien de fer les paus i viure com a bons amics i parents.

Gurrea no va acceptar la resolució. Es dedueix clarament de la carta que el rei, quatre mesos després de la sentència, va enviar als jurats d’Almudebar: Amados y fieles nuestros: Luego que habemos sabido la innovación hecha por la parte de D. Miguel de Gurrea en la barca de Bellestar y agua de Mondote, contra forma de la sentencia por nos pronunciada entre él y don Hugo de Urries, pareciéndonos cosa no bien considerada y hecha, aunque con color de justicia, más en deservicio y desacatamiento nuestro que en agravio de la parte, habemos proveído y mandado que luego se torne todo á lugar debido y en el mismo estado que lo dejó nuestro Comisario Pedro de Espinosa, conforme á la dicha sentencia. (…) por ende os encargamos y mandamos que (…) procuréis que las cosas queden y permanezcan en aquel estado que por la dicha nuestra sentencia es declarado y estar deben, por ser así de justicia. Datis en Barcelona, á XXVI de Febrero del año mil D XVIIII. YO E L REY. »

BIBLIOGRAFIA BÀSICA D’AQUEST APENDIX SEGON

La gran Casa aragonesa de Gurrea. Linajes de Aragón.- VII. Hosca, 1916.

Cadenas y Vicent, V. Caballeros de Montesa, Madrid 1957

Garcés de Cariñena, P. Nobiliario de Aragón, Saragossa, 1983

García Ciprés, G. Los López de Gurrea.- Linajes de Aragón.- Tomo II. Hosca, 1911 i La baronía de Gurrea.- Linajes de Aragón.- Tomo VI. Hosca, 1914.

I.S.y C. Elenco de Grandezas y Títulos Nobiliarios Españoles. Madrid, 2001 Madrid.

Juan Vidal, J. Els Virreis de Mallorca (ss. XVI-XVII), Palma, 2002, pp. 15-26.

Redondo Veintemillas, G. y Montaner Frutos, A. De resigillographica, pp. 729-730 y 734.

NOTES 

PER A SABER-NE MÉS: 

De PAU, JUSTÍCIA I GERMANÍA vg. també:
(I) Els creatius i la Germania: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=271429
(II) Al rescat de la memòria: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=271518
(III) Els crits: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-3-els-crits/

Són moltes les curiositats, poc o gens destacades, que emergeixen de l’estudi de les Germanies. Entre moltes altres que miraré de perfilar en els propers mesos, ara em referiré als crits dels agermanats. A banda del documentat triple lema que he posat com a títol general d’aquesta sèrie d’articles, Pau, Justícia i Germania!, la relació de crits és rica i, en general, o són ben idèntics o s’assemblen molt a tots els territoris de la Nació Catalana on, en major o menor grau, entre 1519 i 1523 hi va haver revoltes populars contra la corrupció, l’espoliació fiscal i els abusos dels nobles. En tots els casos, els aixecaments foren esclafats per les armes i les creus.

Dos dels crits més usuals, sovint per acompanyar els altres, eren el de Visca el rei! i el de Visca Jesucrist! (o la Marededéu). Ambdós delaten la ingenuïtat o l’excessiva confiança dels revoltats. Els acreditats historiadors Margalida Bernat i Jaume Serra expliquen que els agermanats aclamaven el rei, perquè “Si es cometien injustícies en nom seu, era perquè ell no n’estava assabentat a causa dels cavallers i els mals consellers”. La història ens ha demostrat cíclicament com les monarquies en general i, molt concretament, els Àustries i els Borbons, no atenen mai les queixes populars ni les denúncies de corrupció practicada des dels mecanismes de poder, sinó que revaliden sempre el suport reial als nobles i als seus exèrcits. Aquesta conducta és tan crònica com la de l’Església catòlica, en línia amb la seva estructura jeràrquica papal, sempre fent costat a les monarquies i obertament en contra de les repúbliques. Monarquia i Església, sempre han anat del bracet i sempre han actuat contra els drets i les llibertats del nostre poble, amb la hipocresia afegida de l’Església d’aparentar voluntat pacificadora i negociadora per acabar atiant una gran repressió.

Un altre dels crits més propagats i exitosos dels agermanats era el de Visca la Santa Quitació! per reivindicar l’extinció de les feixugues contribucions i l’eliminació d’alguns dels imposts més abusius. Altres crits documentats a Mallorca són: Visca la Germandat!, Visca la Pàtria!, Visca la Terra!, Visca la Llibertat i Visca la Justícia! Fins i tot, en un moment gairebé efímer, es va cridar Visca França! En negatiu: Mort als homes d’honor!, Contra nobles i traïdors!, Mori el mal govern!… A Elx també hi trobam Llibertat i muiga el Cárdenas!, a València, Mori el mal consell! i a Cambrils, Justícia, visca lo rei i mori el Duc de Cardona!

La darrera referència, em convida a fer un parèntesi per aportar una prova més de la vinculació que, més enllà de la coincidència en els crits, hi va haver des del primer moment entre les revoltes de les diverses terres catalanes. Dia 8 de maig de 1520 dos-cents homes de Cambrils, amb les dones i els fills, anaren a reclamar ajuda als consellers de Barcelona “quexant ab grans veus y dient mil blasfemes del duch”. Així ho va escriure el síndic mallorquí, el canonge Gregori Genovard, en carta als jurats de Mallorca de dia 13 de maig de 1520. Genovard també advertia que el que estava passant a Cambrils derivava dels contactes amb la Germania de València: “es té per cert que són stades intel·lygències de alguns tacanys ab lo poble de València”. Genovard veia venir que Mallorca s’abocaria igualment a la revolta.

Sobre el just in armis i el pac qui deu

Part damunt de tots els crits de la Germania de Mallorca, n’hi ha dos que destaquen tot i que, malgrat fins ara han estat atribuïts als agermanats i identificats amb la revolta, no són de l’època, sinó molt anteriors. El primer, referit per Binimelis i Mut, és Jus est in armis. Quadrado i, per imitació, molts dels seus deixebles en varen fer burleta considerant el crit com un invent agermanat i assignaren l’autoria a algún díscolo leguleyo. Ni Quadrado ni cap dels seus seguidors no varen detectar que el lema procedia d’una citació popular, més que coneguda i secular, atribuïda a Sèneca (4 aC – 65): Ius est in armis, opprimit leges timor: la justícia és a les armes quan la por oprimeix les lleis.

El segon dels clams populars atribuïts a la Germania, possiblement el més reeixit i reproduït com a principal crit de guerra, és el de Pac qui deu! Álvaro Santamaría destaca la força de l’expressió: «una publicística llevada inteligentemente bajo el slogan Qui deu que pach, El que deba que pague.¹ Doncs, tampoc aquest crit és original ni, menys encara, genuí dels agermanats, malgrat la reiterada assignació a la Germania. Ho va posar en evidència Eusebio Pascual a l’article Qui deu que pach². Per posar un exemple anterior a la revolta, va aportar un document de 1460, on el Gran i General Consell accedeix a una súplica dels menestrals de Ciutat per tal que es revisin els comptes en manera que qui deu que pac. Com bé deduïa l’investigador republicà, la data i la protesta, certificaven que els ànims i les raons de la Revolta Forana de 1450 encara no s’havien aquietat, i que el foc colgat dels abusos i de les injustícies seria la causa principal del futur gran incendi de 1521.

L’expressió va fer fortuna i, a les boques dels agermanats, esdevingué un crit reivindicatiu que es va fer popular i, a diferència de gloses i profecies de l’època, va aconseguir sobreviure després de la derrota dels revoltats. L’any 1886, per exemple, va servir de sots-títol d’una sarsuela de Bartomeu Singala i l’any 1906 va ser usada per Antoni Maria Alcover, tan enemic de la Germania com era, per reclamar els pagaments de les quotes endarrerides als subscriptors del Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana (abans d’esquarterar-ne el nom): Els qui no han pagat, ¡per amor de Deu que paguin! Han rebut el Bolletí; lo just es que nosaltres rebiguem lo altre. Qui deu, que pach, y fora deutes!³

Més recentment, en el marc de la commemoració dels 500 anys de la Germania de Mallorca, l’expressió ha servit de títol d’una novel·la d’Antoni Rodríguez Mir que gira a l’entorn de la figura de Pau Casesnoves. Un encert si tenim en compte que Casesnoves va ser un dels ambaixadors de Mallorca, amb Joanot Gual i Eusebi Santandreu, que es va entrevistar amb el rei Ferran II d’Aragó de qui, l’any 1512, varen obtenir una sentència arbitral que ordenava elaborar uns nous estims orientats a minvar el pes dels censals que pagesos i menestrals pagaven als senyors. L’obstrucció de la noblesa i de l’església impedí l’execució de la sentència, el deute públic es disparà i la pràctica totalitat dels imposts anava a pagar els censals, és a dir, a les butxaques dels privilegiats i no a rebaixar el deute. En definitiva, tot el contrari de l’esperit, més que vigent encara avui a la Nació Catalana, sotmesa a una monarquia corrupta i a l’espoliació fiscal més alta del món, del pac qui deu!

NOTES

La il·lustració que encapçala aquest article correspon a la composició escultòrica de Jaume Mir Els agermanats

1 Sobre los orígenes de la Germanía de Mallorca. (A. Santamaría, Mayurqa, 1971)

De PAU, JUSTÍCIA I GERMANÍA vg. també:

(1) Els creatius i la Germania: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=271429

(2) Al rescat de la memòria: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=271518

ALTRES ARTICLES SOBRE LA GERMANIA:

Venim d’un silenci antic i molt llarg

“Vençuda que fou la Germania, la terra tota s’endolà i la maledicció planà damunt Mallorca”. Així va referir Pere Oliver i Domenge el mantell de silenci del discurs dominant que enterrà la memòria popular de la Germania de Mallorca¹.

La decapitació de Joanot Colom, amb instruccions d’esborrar-ne qualsevol esment i record, va imposar la història dels vencedors i la vexació dels agermanats. Aquell juny infaust de 1523, dins d’una capelleta damunt de l’arc de la Porta Pintada, després de la sàdica tortura i esquarterament de Joanot Colom, engabiaren el seu cap dins d’una llanterna de ferro i l’instal·laren a la vista de tothom i vigilat de nit, perquè no parli. Aquest era l’objectiu: fer callar la Germania.

D’aleshores ençà, durant tres segles les cròniques reflectiren el discurs del guanyadors i abominaren dels agermanats com si no haguessin existit mai. Dins del mateix segle de la Germania, Joan Binimelis i Garcia (1538-1616) publicà una Història General del Regne de Mallorca, orientada a afalagar els qui li havien encarregat l’obra: els jurats de la ciutat i el regne; els grans enemics de la Germania. Mig segle després, Vicenç Mut i Armengol (1614-1687) publicà una nova història calcada de la de Binimelis; no debades Mut també era jurat de la ciutat i del regne. Altres cronistes com Joan Dameto i Cotoner (1554-1633), Guillem Terrassa i Ponç (1709-1778), Bonaventura Serra i Ferragut (1728-1784), Bartomeu Jaume i Canyelles (1765-1844) o Lluís de Vilafranca (Joan Mestre i Oliver, 1770-1847) elaboraren miscel·lànies i notes històriques sempre des de la perspectiva adversa a la Germania i adherits, amb més entusiasme que convicció, al discurs de la noblesa i de l’església. Si hi havia qualque aspecte que no podia arraconar-se de la memòria popular, es manipulava per demonitzar la revolta; no oblidem allò de la diabólica secta colombina.

Una profecia… a bolla vista

Hi ha un document que desemmascara fins a quin punt la història va ser manipulada: les Profecies de Bernat de Mogoda, atribuïdes al cavaller del mateix nom que va participar a la conquesta de Mallorca, amb Jaume I, el 1229. Es tracta d’un llarg poema de 368 versos (92 quartetes), en línia amb altres documents de visionaris i predicadors, més concretament amb les premonicions d’Anselm Turmeda.

La ciutat recobrada                                                                                                        serà en la gàbia alta,                                                                                                         lo colom per sa falta                                                                                                      perdrà ses ales  

La perversió del vertader i desconegut autor consistia en endurir els fets ocorreguts, amb la justificació d’hipotètiques premonicions seculars. El llenguatge de l’època i els detalls d’alguns episodis posaren en evidència que es tractava d’una obra apòcrifa, elaborada entre 1523 i 1576, amb l’objectiu de criminalitzar la Germania².

…per borrar la memòria de dit Colom

No, ni el s. XVI, ni el s. XVII, ni el XVIII no apareixen documents favorables a la Germania. Ni tan sols s’han salvat les gloses que per força degueren circular ni els documents d’alguns predicadors que auguraven l’èxit de l’aixecament. És molt difícil creure que ningú no va alçar la veu en defensa d’una revolta, justa i noble, contra els abusos dels nobles, contra la corrupció, contra una pressió fiscal insuportable…

De la documentació agermanada, ha sobreviscut l’al·locució als menestrals, atribuïda a Joan Crespí, on es palesen les justificades raons de la revolta. Tot i l’evidència, en els següents tres segles, no apareix cap anàlisi crítica dels motius que els menaren a insurgir-se. La imatge que es projectà dels agermanats era la d’uns eixelebrats, lladres, violadors i assassins que mereixien ser arraconats de la història. Calia fomentar-ne la desmemòria; sembrar de sal el seu record. Una nota històrica, extreta dels Llibres de la Procuració Reial pel paborde Jaume, és tan eloqüent com la sentència de tortura i mort de Joanot Colom. L’any 1523, just després d’esbaldregar la seva casa i de sembrar el solar de sal, es va reclamar d’extingir el censal que devia a Pere de Pacs. Així es va fer i costà tot lo que se devia per borrar la memòria de dit Colom.³ Passarien tres segles rodons fins a rememorar el seu nom.

Un finestró a la llum de la veritat

A punt del tercer centenari de l’aixecament i coincidint amb el Trienni Liberal, l’any 1820 va aparèixer a Mallorca el diari El Eco de Colom. El títol feia esment a dignificar la figura de Joanot Colom i es presentà amb l’objectiu de defensar «la libertad y los derechos del hombre». La publicació va tenir una vida efímera, però renaixeria el juny de 1822 com a resultat de la fusió d’altres dos diaris liberals: el Correo constitucional, histórico político de Mallorca (juliol de 1820- juny de 1822) i el Atleta de la Libertad (juny de 1822 – juny de 1822). Aquest darrer compartia amb El Eco de Colom el lema de capçalera: Nos animat Patria libertas et dulcís amena libertatis amor. Tots tres diaris, políticament liberals, defensaven la Constitució i abominaven de l’absolutisme borbònic.

El Eco de Colom va ser determinant en promoure la retirada de l’oprobiosa llanterna de ferro amb les restes del crani de qui va ser Instador del Poble i del Bé Comú.⁴ El 1822, 301 anys després de l’aixecament de la Germania de Mallorca i 299 després de l’esquarterament públic de Joanot Colom, la capella de la Porta Pintada va romandre buida. Era el primer gest de reparació de la brutal i més que centenària repressió dictada amb l’objectiu de promoure la desmemòria.

Aquell finestró obert a l’esperança de recobrar les justificades raons de la Germania va ser efímer i, com a epíleg a la resurrecció d’aquell acte de memòria històrica, cal afegir un post scriptum ignominiós. Els tres diaris liberals esmentats varen ser víctimes, com Joanot Colom, de la persecució, la destrucció i la desmemòria. Quan l’any 1823, per segona vegada, la monarquia borbònica derogà la Constitució, s’assaltaren les cases dels liberals i es procedí a la cremadissa de llibres i publicacions. A Palma, de casa en casa, el saqueig es va fer amb una gran violència. El Correo constitucional, histórico político de Mallorca i el Atleta de la Libertad es llançaven al carrer i els hi calaven foc. Bartomeu Rosselló Pòrcel va afirmar que El Eco de Colom va ser una de les col·leccions més cercades: Fue, en verdad, un registro minucioso. Muy pocas colecciones se salvaron. De la primera época no quedó ni un solo ejemplar.⁵

De nou el silenci, la manipulació… i nous brins d’esperança

El mantell del silenci i de la desmemòria tornaria tapar el coneixement de la Germania. Caldria esperar 18 anys més fins a l’aportació reparadora d’Antoni Furió de 1841, objecte de les primeres diatribes de Quadrado, sempre al costat del discurs dominant i amb una gens dissimulada animadversió als agermanats. Al llarg del s. XIX, bàsicament gràcies a les polèmiques protagonitzades per cronistes i arxivers, amb intermitència de llums i d’ombres, cada vegada que s’obria qualque defensa de la Germania rebia la desqualificació abrandada de Quadrado, afiliat a la defensa de la monarquia i de l’església. Del petit foc encès de dins les cendres de la memòria que havia il·luminat El Eco de Colom, el primer defensor públic de la Germania, no se’n cantaven glòries ni memòries. Malgrat això, passats 30 anys d’ençà de la cremadissa del proscrit diari, apareixia un recordatori que vindicava el seu nom, el de Joanot Colom i, sobretot, el de la llibertat.

Hi haurà temps per detallar les batusses de Quadrado, sobretot les mantingudes amb Furió i amb Pere d’Alcàntara Penya, i desemmascarar les manipulacions documentals observades. També de fer un seguiment anaĺític a la majoria d’historiadors del s. XX, aquietats majoritàriament de manera acrítica a les tesis de Quadrado, fins arribar a l’actualitat i valorar els nous i més objectius enfocaments. La veritat, més prest o més tard, sempre sura. Cinc segles després de l’aixecament, gràcies a aportacions documentals fins ara desconegudes, ens cal continuar al rescat de la memòria.

Amb un salt històric al dia d’avui, després de tant d’oprobi contra la Germania i els seus líders més destacats, molt especialment Joanot Colom, l’Instador del Poble i del Bé Comú, ens hem de congratular per la tasca iniciada des de la comissió cívica Germania 500, orientada a commemorar el mig mil·lenni de la revolta. Cal agrair i saludar la iniciativa que ajudarà a reparar la ignomínia que ha significat la censura històrica patida i, sobretot, la manipulació. El camí de la represa i de la dignificació roman obert. Informació per adherir-vos a Germania 500: https://germanies500.cat/ca

NOTES

VG. MÉS ARTICLES SOBRE LA GERMANIA DE MALLORCA

Avui l’Ajuntament de Barcelona ha retirat la medalla d’or a l’Honorable expresident del Parlament de Catalunya, Heribert Barrera. Ho ha fet un consistori presidit per una batlessa que va assumir la vara de comandament gràcies a les clavegueres de l’estat, la primera vegada, i gràcies al vot trànsfuga de qui ha estat l’autor de la proposta ignominiosa. No m’ha vingut de nou que la dreta extrema i l’espanyolisme (sí, dreta extrema i espanyolisme) de PP, C’s, PSC i Comuns, hagin criminalitzat un lluitador per les llibertats a partir d’unes frases descontextualitzades que, amb l’oportuna explicació argumentada, perden la intencionalitat que se li vol atribuir. En tot cas, com a màxim, podríem admetre el caràcter desafortunat de qualque expressió, però no crec que cap membre de l’actual consistori (l’alcaldessa menys que ningú) estigui lliure de pecat i, sobretot, la trajectòria democràtica d’Heribert Barrera no mereix tan denigrant escarni.

Aquesta criminalització indecent la va patir Heribert Barrera en vida l’any 2001. Va ser acusat de racista per dir exactament el mateix que, dies després, diria Manuel Marín del PSOE. Fins i tot l’insultaren («demència senil»), des del seu propi partit, amb el rerefons de lluites de poder. Per això, vaig voler exposar el seu cas com a reflexió prèvia al meu llibre LA IDENTITAT REEIXIDA, publicat el juliol del 2002 que crec molt oportú transcriure ara i aquí, per a vergonya dels botxins executors, en defensa d’Heribert Barrera.

Qui vulgui accedir al llibre complet el trobarà, de franc, en clicar l’enllaç: http://llibresnacionalistes.blogspot.com/2014/01/la-identitat-reeixida.html.

REFLEXIÓ PRÈVIA A LA IDENTITAT REEIXIDA

L’opressió contra el nostre poble és tan brutal i quotidiana que ens hi hem acostumat. Un exemple, a l’atzar del calendari, per analitzar els fets d’una jornada qualsevol: el dia 1 de març de 2001. És la diada de la comunitat autònoma de les Illes Balears. A Madrid, dos dies abans d’un partit dels anomenats d’alt risc, el portuguès Luis Figo, un exjugador del Barça a les files del Reial Madrid, es va negar a respondre les preguntes que li formularen els periodistes catalans als quals ignorà amb un «siguiente pregunta». La cosa no hauria cridat en excés l’atenció si no fos per l’actitud dels comentaristes esportius catalans. Alguns dels més significatius no només varen entendre l’actitud del portuguès, sinó que recordaren la grosseria dels catalans per haver xiulat el jugador quan va anar al Nou Camp. Cap dels comentaristes no va recordar com, en situacions similars inverses (Luis Enrique, per exemple), cap periodista de Madrid no s’alineà amb el discurs de l’enemic. Cap dels comentaristes no va plantejar-se què hauria passat si la mateixa actitud de Luis Figo l’hagués adoptat en Pep Guardiola (o en Miquel Àngel Nadal) amb els periodistes espanyols. És fàcil imaginar-ho: de racistes per amunt. Dos dies després al Barça li robaren el partit (amb un gol legat anul·lat), però els comentaristes (Basses, Basté i Puyal) s’apressaren a dir que, si el Barça no guanyava la lliga o no es classificava per a la lliga de campions, no seria per aquell partit. Al capdavall, la culpa sempre és nostra.

El mateix dia 1 de març del 2001, a Barcelona, la cosa va anar grossa. La premsa va treure fora de context unes paraules d’Heribert Barrera en un llibre entrevista. Barrera, després de fer esment a la manca absoluta d’estructures d’estat de Catalunya, en especial a la manca d’una política d’acolliment a les persones nouvingudes, afirmà que, si continuava l’allau immigratòria en aquestes condicions, es perdrien els símbols d’identitat, començant per la llengua. Aquesta opinió pot ser discutida, però la reacció immediata i visceral va constituir un autèntic linxament mediàtic. Els qui no tractaven Barrera de dement el tractaven de nazi. Tothom (amb els seus coreligionaris al capdavant) el va criminalitzar. La periodista de moda, Gemma Nierga, convidà el vell republicà al seu programa radiofònic i, lluny dels mínims principis deontològics, el va sotmetre a un autèntic tercer grau. L’obsessió de la periodista per aconseguir un titular de portada als diaris de l’endemà no va obtenir fruit. Desesperada i frustrada de veure la lucidesa de les paraules de l’expresident del Parlament de Catalunya, quan no va poder més es va permetre de sentenciar que les discutibles declaracions de Barrera eren «coses de l’edat»¹. L’expectació creada (amb falques publicitàries a rompre) havia provocat una concentració d’immigrants i periodistes gràfics a les portes de l’emissora al passeig de Gràcia. Gemma Nierga va pregar a Barrera que, per la seva seguretat, sortís per la porta del darrere. L’expresident d’Esquerra Republicana de Catalunya va declinar tan ignominiós oferiment i va sortir, sol però amb el cap alt, per la porta principal després de rebutjar la protecció policial. Al carrer l’escridassaren amb crits de nazi, racista i xenòfob un grup de persones, cap de les quals tenia ni tendrà la trajectòria ètica, humana, social i política del vell lluitador per les llibertats. El linxament d’Heribert Barrera va ser brutal, però va destacar el sadisme desfermat des de Catalunya. Els seus companys de partit varen perdre els papers i la xaveta i qualificaren Barrera de dement senil i de traïdor. Afloraren els fantasmes, i es va reeditar, des de l’esquerra, allò de la ploramiques confabulación judeo-masónica. Josep Huguet («l’analista» d’ERC) va escampar arreu un correu electrònic patètic que transcric íntegrament:

«—– Original Message —–

»Sent: Thursday, March 01, 2001 11:02 PM

»Subject: desastre: HELP!

»La bogeria d’Heribert Barrera pot acabar actuant com a espoleta de l’operació dissenyada pel PP i activada pels talibans de CiU. PP està enviant indiscriminadament emigrants pseudoclandestins cap a Catalunya i per altra part no facilita els papers posant una bomba de rellotgeria per tal que la població catalana es divideixi per raons socials o culturals. L’editorial Dèria pròxima a CiU encarrega el llibre, escrit fa temps i tria presentar-lo ara, entre les declaracions de Ferrusola i el Congrés d’ERC.

»La persistència de Barrera en les declaracions només té dues interpretacions: o demència senil o ganes de ser expulsat d’ERC i provocar-nos problemes en un moment d’ascens. La fuga de vot que capitalitzaria aniria a parar a CiU que espera pacientment esgarrapar unes miserables desenes de milers de vots. IC i la caterva de radicals s’abonen a la persecució de racistes i contribueixen a criminalitzar el conjunt del catalanisme fent el joc al PP.

»El panorama no pot ser més caòtic. Des d’una direcció, ho reconec, desbordada totalment pels fets, demano socors en forma d’articles públics i suggeriments.

»Josep Huguet»

El dijous 15 de març, a la Casa de Cultura de Sa Nostra a Palma, Manuel Marín, exvicepresident europeu, va fer una conferència («La Unió Europea i la Mediterrània») i va anar molt més enllà de Barrera. Contrari a les lleis d’estrangeria, va afirmar que Europa havia d’invertir amb urgència en el sector primari dels països del nord d’Àfrica si no volia desaparèixer culturalment. Va insistir que ni diversitat ni multiculturalitat ni res de res. Va cloure la seva intervenció amb contundència: «Sin fatalismo, debo advertir que, de continuar la avalancha inmigratoria, Europa perderá su carácter y sus raíces culturales se desvanecerán. Solamente una nueva política euromediterránea garantizaría la paz y la estabilidad necesarias para paliar interdependencias negativas como la inmigración». Algú va dir-ne res? Qualque periodista? Qualque persona el va acusar de nazi, de racista, de xenòfob? A l’acte hi havia gent que havia posat blau Barrera i ara aplaudia Marín a les totes. No era possible ni el consol de la reflexió de Fanon: «En tot procés d’emancipació hi ha un moment àlgid, sense retorn, que comença quan el colonitzador qualifica de racista el colonitzat». Resulta irònic que una bona part dels qui qualifiquen de racista Heribert Barrera són, precisament, els qui han legislat lleis d’estrangeria i, amb elles, han abocat milers de persones a una mort ignominiosa en l’intent d’entrar il·legalment enels seus territoris. Ningú no està al marge dels comportaments racistes. Són racistes Barrera i Marín per advertir que, si no es pot contenir l’allau immigratòria en les actuals condicions, perilla la integració de les persones nouvingudes i, per tant, la supervivència de moltes de cultures? Algú hi veu, en aquesta declaració, cap sentit de superioritat d’una raça sobre una altra? No són més racistes les lleis que impedeixen i censuren drets humans en raó del lloc de naixement? No són més racistes els estats hipotèticament civilitzats que, en comptes de promoure lleis d’exclusió, no fomenten la inversió i el suport econòmic als països pobres? No és, també, una forma de racisme la insolidaritat?

Hi ha dos móns, marcats per un nord i un sud, amb l’abundància d’un i la misèria de l’altre. A ambdós hi trobam l’abús contra els drets fonamentals de la persona. Mentre que a Egipte s’empresonen i humilien els homosexuals, als Estats Units d’Amèrica mantenen «democràticament» la pena de mort.

Qui és més racista? Qui terrorista? Qui més insolidari? Els atemptats a Nova York i Washington, amb avions suïcides, delaten la desesperació dels autors contra els qui proclamen un «nou ordre mundial» i, en comptes de respondre-hi amb una política orientada a afavorir el respecte i la igualtat internacional, es proclamen salvadors de la humanitat i anuncien, d’immediat, respostes de Justícia Infinita o Llibertat duradora. La hipocresia i l’estultícia del món culte és més que evident. En comptes d’analitzar les causes de l’agressió i de fer examen de consciència per evitar-ne de noves, es projecta la imatge d’animal ferit llepant-se les nafres i pensant, únicament, en la venjança.

Els atemptats del dia 11 de setembre de 2001 varen provocar la mort de devers set mil persones. Cada dia moren de fam al món onze mil infants menors de cinc anys. Si la comparança és vomitiva, no ho és menys que l’anomenat «món civilitzat» només s’escandalitza quan els assassinats viuen en pisos de luxe. Les morts per desídia són ignorades i romanen només com una freda dada estadística. Les televisions del món no mostren les agonies dels infants, ni les llàgrimes dels seus familiars amb les fotografies de les víctimes, ni les banderetes dels seus pobles, ni es guarden minuts de silenci en els camps de futbol. Però el món ric els condemna a mort cada dia. I tanmateix tots en som responsables, perquè, com diu Heribert Barrera (o Manuel Marín), si el nord no decideix ajudar el sud i treballar de valent per l’equilibri mundial, el sud desbordarà i anihilarà el poderós nord. El risc no és, només, la supervivència de les llengües i de les cultures.

La identitat reeixida, Perifèrics, Palma, juliol 2002

NOTA PRÈVIA

Atesa la proximitat de la commemoració del mig mil·lenni de l’aixecament de la Germania de Mallorca el 7 de febrer de 1521, amb la circumstància afegida que encara ara domina el discurs sectari imposat pels vencedors i sostingut des dels actuals mecanismes de poder, vista i confirmada la negligència de qui té la responsabilitat de promoure la investigació, he decidit aportar el fruit de les meves recerques, orientades a informar i, en més d’un cas, corregir els nombrosos errors localitzats i denunciar les manipulacions i falsedats intencionades que, en més d’un cas, encara es reprodueixen mimèticament.

He decidit començar el serial d’articles programats amb una espipellada a les obres de creació artística i literària que s’han generat a l’entorn de la Germania de Mallorca. És evident que aquesta aportació ha de romandre oberta a incorporar-hi quantes obres mereixin ser destacades. Com faig habitualment, he procurat il·lustrar al màxim les informacions arreplegades.

D’avui enllà, amb periodicitat aproximada trimestral, amb irregular extensió i no sempre de manera monogràfica, tractaré aquests altres temes:

• La Germania recobrada i, novament, enterrada
  
• Les capitulacions amagades i profanades
• Les dones de la Germania
  
• Les cases de Joan Crespí i de Joanot Colom
• Crespí vs Colom? Colom vs Casesnoves? Disputes atiades el XIX
• Qui va matar Joan Crespí?
• Joanot Colom, ben felanitxer
• Els familiars de Joanot Colom
• Llibres i documents expurgats
• D’on ve el crit Pac qui deu?
• Dreta i esquerra; discursos antagònics
• El paperot de l’església
• Quadrado sempre a remolc i a la contra
• Quadrado, manipulador i mentider
• Llorenç Buades, l’excel·lent i discret cronista
  
• Desbarats i lapsus a eradicar
• Per borrar la memòria de dit Colom (sic)
  
• Bibliografia i fonts documentals imprescindibles

ELS CREATIUS I LA GERMANIA

Hi ha un gran desconeixement sobre les obres de creació que s’han fet a l’entorn de les Germanies. Denunciar-ne la mancança és habitual i reiterat per les persones més inquietes del nostre àmbit cultural.¹ Això no obstant, cal advertir que aquesta consideració tan generalitzada és molt discutible i convé esmenar-la o, si més no, ponderar-la. Pintors i escriptors han glossat aquell episodi de la nostra història. Circumscrivint-nos a la Germania de Mallorca i a les obres més reeixides, atesa la pràcticament nul·la informació que les arreplega, he considerat oportú assenyalar algunes dades importants, tant en Pintura i Escultura pel que fa a la part artística, com al Teatre, la Poesia i la Novel·la, pel que fa a la creació literària, de la qual n’he exclòs la rica aportació en matèria d’assaig i d’investigació que mereixerà un futur capítol monogràfic, amb detall de la bibliografia més important.

Cal advertir que el discurs dominant i el silenci imposat varen impedir durant tres segles (el període que va des del juny de 1523, quan penjaren el cap de Joanot Colom dins d’una llanterna de ferro a la part superior de la Porta Pintada, fins que el retiraren l’any 1822) qualsevol manifestació en record d’aquella revolta popular contra els abusos dels nobles. La retirada de la gàbia que contenia el crani decapitat de l’Instador del Bé Comú, va provocar una lectura insolent i rebel, enfrontada a la història imposada, que animà una tímida represa, fustigada des dels mecanismes de poder, molt especialment des de l’Església.

Amb un posicionament liberal, l’any 1820 es va fundar El eco de Colom, una publicació que es va interrompre i que va tenir una segona època entre el 15 de juny de 1822 i el 31 de gener de 1823, En total, publicà 198 números de vuit pàgines, sota el lema Nos animat Patria libertas et dulcís amenae libertatis amor. El títol, volia retre homenatge i vindicació de Joanot Colom, en l’esperança de deixondir la sensibilitat condormida dels mallorquins. Des dels primers exemplars deixà clar el posicionament: «Defender con noble y majestuosa grandeza la libertad y los derechos del hombre». Aquella publicació marcaria un punt d’inflexió en la valoració de les justificadíssimes revoltes foranes de 1390 i de 1450 i de la Germania de 1521; tres aixecaments populars contra els abusos d’uns poders despòtics.

PINTURA I ESCULTURA

Dia 8 de desembre de 1841, a la placeta d’en Colom (plaça del Roser), es va col·locar un retrat de Joanot Colom del pintor alaroner Gabriel Reinés Pocoví (1807-1885). A punt de migdia, el quadre va encapçalar una desfilada amb banda de música fins a l’Ajuntament, on es procedí a la proclamació del líder de la Germania com a fill il·lustre de Palma². Des del balcó de la Sala varen ploure flors i exemplars del llibre Memoria historica del levantamiento de los comuneros mallorquines d’Antoni Furió. El quadre va ser exhibit i passejat en diverses ocasions, com per exemple l’any 1865, amb motiu de dedicar a Colom el carrer que va de Cort a la plaça Major, o el 1868 quan, arran de la Gloriosa, els retrats d’Espartero i de Joanot Colom, amb banderes i al so de l’himne de Riego, varen ser passejats per la ciutat.

Posteriorment, l’any 1870, amb motiu de proclamar igualment fill il·lustre el paraire Joan Crespí, el primer Instador del Bé Comú entre el febrer i el setembre de 1521, l’Ajuntament encarregà un oli al pintor i fotògraf occità Jules Virenque Chastain (1824-1876).

Els quadres de Joanot Colom i de Joan Crespí, arran de l’incendi de 1898 de l’Ajuntament, foren retirats de la sala de fills il·lustres i presidiren durant anys la sala dels estudiants de l’Estudi General Lul·lià, d’on passaren a les golfes. Molt possiblement això els va salvar. No va ser el cas del quadre que l’any 1931 va encarregar el batle de Felanitx, Pere Oliver i Domenge, que va desaparèixer arran de la insurrecció armada feixista-militar de 1936. Cosme Bauçà i Adrover (1871-1959), l’historiador de Felanitx, poc abans de morir va encarregar una còpia del quadre de Colom de l’Ajuntament de Palma al pintor valencià Joaquín Tudela Perales (1891-1970). L’oli s’incorporà al llegat patrimonial que permetria constituir la Fundació Cosme Bauçà, a la seu de la qual es conserva el quadre.

L’any 1853 es va publicar el llibre Los mártires de la libertad de Valeriano Ameller i Mariano Castillo, gens esmentat a les bibliografies sobre la Germania de Mallorca tot i que es dedica un capítol enaltidor a Joan Crespi, on es capgira el relat oficial sobre el seu assassinat, i un altre a Joanot Colom, amb il·lustracions del reconegut litògraf Julio Donon. A més d’idealitzar les imatges dels dos líders, el dibuixant il·lustrà una làmina que evoca la sortida de la presó de Joanot Colom dia 7 de febrer de 1521.

El juny de 1861 el setmanari de Palma La Charanga va dedicar dues pàgines a fer un elogi de Joanot Colom muerto defendiendo la libertad, amb un gravat per evocar el martiri del líder de la Germania. En realitat, corresponia a una imatge d’època referida a l’execució de Padilla, Bravo i Maldonado, els líders de les Comunidades castellanes sobre un cadalso semejante al que presentamos, com apuntava el setmanari esmentat.

Faust Morell i Orlandis (1821-1880) pintà La mort del batle Onofre Ferrandell, rememorant l’episodi de l’assalt de la casa del batle mascarat de Felanitx.

L’any 1899, Ricard Carlotta i Miró (1837-1912) presentà el quadre Martiri de Joanot Colom a l’Exposició Universal de París. Dia 14 de setembre d’aquell any, El Isleño publicava: En uno de los escaparates de la calle de Brossa, llama la atención de los transeuntes un cuadro del conocido pintor Sr. Carlotta que representa el martirio que sufrió Juanot Colom, jefe de los comuneros mallorquines el tiempo de las comunidades de Castilla en el siglo XVI reinando Carlos V de Alemania y I de España.

Ja dins del segle XX, l’escultor Jaume Mir va orientar la seva obra cap a la vindicació de personatges rellevants de la història de Mallorca: Ramon Llull, la Balenguera… Foren temes habituals els agermanats i, entre aquests, la figura destacada de Joanot Colom.

Arran de la proclamació de Pau Casesnoves com a fill il·lustre d’Inca, l’Ajuntament va encarregar un retrat per recrear a qui va ser instador de la Part Forana al pintor Joan Lacomba.

Cal fer observar que, en pintura i escultura, la major part de l’obra generada des de 1841 ha estat a instància de les institucions (públiques i privades) i no ha brollat de la inquietud i iniciativa dels creatius. Aquest fet, que contrasta amb l’abundosa obra dedicada als Comuneros de Castella i, en menor mesura, amb la Germania de València, té una explicació.³ La Germania de Mallorca, més que cap altre episodi coetani, no va ser només silenciada i la seva memòria, tal com feren amb la casa de Joanot Colom, esbucada i sembrada de sal, sinó que l’evocació de la revolta va ser criminalitzada durant tres segles. Qui voldria enaltir-la? Qui es rebel·laria contra el discurs dominant? Qui faria un elogi d’uns pagesos i menestrals qualificats de desmanats, rebels, avalotats, traïdors, heretges, lladres, violadors i assassins?

POESIA

Dia 25 d’agost de 1871, Marian Aguiló i Fuster (1825-1897) escrivia des de Barcelona a Tomàs Forteza i Cortès (1838-1898): Aquests paios de glosadors ensenyen una pila de coses a gramàtics, diccionaristes i poetes. Jo sempre els he estimat com als meus primers i principals mestres. Comprenc, però em sap greu, les escasses que n’hi ha d’històriques. Si en poguéssem trobar qualcuna de Mestre Colom, de la mort d’en Berga… seria una gran troballa!

És indiscutible que, arran de la derrota de la Germania de Mallorca, la gran repressió va provocar la por i imposar el silenci. És impensable que, atesa la procedència de la revolta, alçada per les classes populars, no s’escampassin gloses i cançons a rompre a favor dels agermanats i contra els senyors. Això no obstant, s’han perdut dins de la boira del temps. De fet, sempre que n’he trobat alguna és per ridiculitzar la Germania.

Sortiu defora i veureu

dos guerrers que van plegats

i van tan agermanats

com el dimoni amb la creu.⁴

No sorprèn l’extinció de la memòria de les més que possibles glossades a favor dels agermanats. Mentre no es trobin documents que ho desmenteixin, només ha sobreviscut la codolada transcrita per Joan Binimelis (1538-1616) a la Història General del Regne de Mallorca.⁵ L’esmentada codolada, Història de la Germania en rims; de la que fou lo any 1522, va ser transcrita per Alvaro Campaner (1834-1894) en el Cronicon Mayoricense, sensiblement corregida i completada gràcies a la còpia que tenia Joaquim M. Bover (1810-1865) i que va incloure l’any 1864 a la segona edició de les Noticias histórico-topográficas de la isla de Mallorca.

                  La codolada (fragment de l’assalt agermanat al castell de Bellver)

D’ençà de la derrota de la Germania, passarien més de tres segles per tornar a trobar qualque expressió literària referida a l’episodi. L’any 1845, Joaquim Rubió i Ors (1818-1899) dedica un poema a Alcúdia, com a refugi dels senyors i dels mascarats, enaltint els tres hipotètics valors que prevalen en el discurs dels vencedors: la lleialtat, la fidelitat i la noblesa. S’enalteix així la obediència als poderosos, part damunt de la dignitat, fins que una nova lectura, orientada a cercar les justes causes de la revolta popular, posarà l’accent a valorar, més que cap altra cosa com a dret fonamental, la lluita per la llibertat. Rubió ho reconeixia així:

(…) fue voz para ti vana la voz de libertad:

tan solo en tus empeños, solo en tu honor pensaste,

y así fue tu divisa nobleza y lealtad.

Seran els poetes romàntics, ja ben entrat el s. XIX, els qui qüestionaran les cròniques oficials i es rebel·laran contra el discurs difós des de les cúpules de poder a favor de la submissió i la fidelitat als senyors, però el discurs dominant no s’esvairà fàcilment.

El 10 de maig de 1847, El genio de la libertad publicava Improvisación, amb uns versos en castellà dedicats a Juan Odón Colom, Instador del Beneficio Común, clarament favorables al revoltat, signats per Manuel García y Muñoz.⁶

El juny de 1861, La Charanga publica una composició rimada gens meritòria d’una dotzena de quartetes en castellà dedicades al líder agermanat, perquè la seva vida i la seva mort no s’han explicat d’acord a la història, sino del modo que más placía á sus autores.

Que cual eco de eterna justícia

se oirá más allá de su tumba

que es la voz de Colom que retumba:

Libertad, libertad, libertad.

El març de 1870 Tomàs Fortesa remet una obra titulada Joanot Colom a Marian Aguiló, però aquest difereix emetre l’opinió amb un altre dia ja en parlarem. Per un comentari sembla que aquella composició també era coneguda de Jaume Collell i Balcells (1841-1932).⁷ En tot cas, a l’obra poètica de Fortesa, publicada l’any 1902, no hi ha cap poema dedicat als agermanats. Cal advertir que era un incondicional de Quadrado i, com l’historiador, ultraconservador.

Paradoxalment, el mateix mes de l’escrit de Fortesa a Aguiló, el març de 1870, Ramon Picó i Campamar (1848-1916) va obtenir l’accèssit de la Diputació de Barcelona, en els Jocs Florals de Tarragona d’aquell any, amb el romanç Joan Crespí.⁸ El romanç, de gairebé 300 versos i encapçalat amb el crit ¡Qui deu que pach!, elogia els motius de l’assassinat de Joan Crespí a mans de Francesc Colom per tal d’evitar una execució poc honorable a qui havia estat el primer Instador del Bé Comú.⁹

Dins del segle XX, la Germania de Mallorca ha merescut l’atenció de molts de poetes. N’esmentarem alguns com a exemple. L’any 1931, Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938) a Auca fa una transposició amb Joanot Colom:

…les grises rengleres d’arbres li ensenyaran arts de bruixes;

el seu cap serà penjat a la Porta Pintada

i el guardaran a la nit, perquè no parli.

L’any 1935, el mestre, glosador, poeta i home de teatre algaidí Pere Capellà i Roca (1907-1954), escrivia Jo sóc català! amb una reivindicativa al·lusió a la Germania de Mallorca:

Jo sóc de la raça dels agermanats,

Joanot Colom, vells antepassats,

defensors heroics de tradicions

que, en sang, ofegaren àustries i borbons.

Guillem Colom i Ferrà (1890-1979), un dels darrers poetes noucentistes, tot i la significació més tradicionalista i conservadora, l’any 1953 va escriure el poema Joanot Colom, dedicat al líder del moviment. Anys més tard, el 1978, Jaume Santandreu publicaria Cançons per al meu poble, on hi apareixen dues glosades dedicades a Joan Crespí i a Joanot Colom:

Gloriós Joan Crespí

mestre de la Germania

feis que el poble molt prest sia

amo del propi destí.

(…) Excels Joanot Colom

sant major del nostre altar,

vos venim a suplicar

que puguem ser els qui som!

Que la nostra solució

és deixar-nos de manies

i amb força de Germanies

proclamar que som NACIÓ!

L’any 1980, Guillem d’Efak escriu El regne enmig del mar, amb un poema dedicat als agermanats. L’any 1986, Jaume Pomar i Llambies (1943-2013) es referí a Colom en el poema Actes de Fe:

Et robaran el temps i la memòria.
(…) Et negaran el pa. La sal sembrada,
com un febrer, t’esborrarà la llar,
la identitat de pena blanca, el crit.
Et penjaran a la Porta Pintada.

El mes de gener de 1999, a la Casa Catalana, Miguel Ferrà Martorell presentà el llibre El glosador agermanat de Vicent Terrassa Umbert, Pere-Gil, (1918-2003). Des d’aleshores, ja dins del s. XXI, amb la reeixida represa dels combats dels glosadors, s’ha fet habitual reivindicar les revoltes populars de Mallorca i establir els paral·lelismes que brinden contra l’espoliació fiscal i la corrupció.

EL TEATRE

Sorprenentment, almenys per a mi, és més rica i rellevant la creació en el camp del teatre que no en el de la poesia. L’any 1839 s’estrenà a Madrid El tundidor de Mallorca, en vers, en tres actes precedits d’un pròleg, amb Joan Crespí com a protagonista.¹⁰ L’autor, Francisco Luis de Retés (1822-1901), era un jove tarragoní de només 17 anys que s’avançà a la primera gran polèmica sobre la Germania de Mallorca, entre Furió i Quadrado de l’any 1841.

El 7 de gener de 1847, el jove ciutadellenc de 21 anys Francesc Carrió López estrenà en el Teatre Principal de Palma la sarsuela en tres actes Juan Odón Colom, o el levantamiento de los comuneros en Mallorca, amb un gran èxit de públic i elogis de la premsa. Hi ha informacions que encara es va escenificar més vegades (segur el dia 7 de febrer del mateix any) i que l’obra ja s’havia representat l’any 1846.¹¹

Quinze anys després, dia 5 de gener de 1861, en els locals del Recreo Social de Palma s’estrenava Juan Odón Colom, o los comuneros de Mallorca, de Miquel Bibiloni i Corró. Es tracta d’una obra molt similar en el títol i en l’estructura a la de Carrió ja que és una sarsuela en tres actes que es va representar en el mateix cafè a finals de 1866. De no ser per la prolífica obra de l’autor ens inclinaríem a pensar que es tractaria d’un plagi. Fos com fos, la figura revisada de Joanot Colom era un reclam dramàtic.

El 1865 Francesc Cerdó Martorell havia publicat a Barcelona Venganza Real o Herencia de Lágrimas. Primera parte de Juan Odón Colom.¹² Es tracta d’un drama en quatre actes (en prosa i en vers) que reivindica la revolta de la Germania. Cerdó, autor romàntic d’ideologia progressista i republicana, estava casat amb l’actriu Josefa del Pino i, amb ella, mantenia una companyia pròpia que actuava regularment a Maó i a Palma, però també a Sóller, Santa Margalida Felanitx i, a diverses ciutats de la Península.¹³ El desembre de 1870 l’obra, dedicada a Joanot Colom, s’escenificà en el teatre Soberanía Nacional de Múrcia.¹⁴

El romanç En Joan Crespí de Ramon Picó i Campamar, esmentat en parlar de Poesia, es va transformar, a mans de Juan Rodríguez Rubí i del republicà valencià Eduardo Navarro Gonzalvo (1846-1902), en una obra de teatre, Juan Crespí, amb la introducció d’un història d’amor del protagonista amb la filla del governador Miguel de Gurrea. L’obra s’estrenà al Teatre Martín de Madrid dia 24 de gener de 1873.¹⁵

Ja dins del segle XX, l’any 1920, Guillem Colom publica Àguiles, dedicada a Quadrado, inspirador de la tragèdia de Jaume, un lluitador contra la Germania que combatrà fins a la mort. Francina, de qui està enamorat, serà ultratjada pels agermanats abans de trobar el cap tallat del protagonista. Arran de la publicació, Miquel Ferrà i Juan (1885-1947) va fer una crítica irònica on posava en solfa la credibilitat de la font informativa de l’autor, quant a la maldat dels agermanats i la bondat del protagonista, per aconsellar-li no repetir la prova.¹⁶ Malgrat el bon consell de l’intel·lectual solleric, l’any 1942 Guillem Colom va escriure Cecília de Solanda, basada en un altre episodi descrit per Quadrado. L’obra va ser estrenada a Sant Joan l’abril de 1945 i, el mateix any, representada també a Sineu i a Sóller.¹⁷

La primeria dels anys 70 del segle XX, el grup Prosceni, a partir del poema de Pere d’Alcàntara Penya, va fer el muntatge Joan Crespí. El mateix grup, sota l’empara de l’Obra Cultural Balear, amb text i direcció de l’historiador i actor Josep Francesc López Bonet, l’any 1972 va escenificar Jutipiris, un muntatge avantguardista i irònic sobre els enfrontaments dels agermanats contra els senyors.

L’any 1972, amb una visió progressista i a favor de la revolta agermanada, Llorenç Moyà i Gilabert (1916-1981) escriu Joanot Colom.¹⁸ L’obra, dirigida per Antoni M. Thomàs, s’escenificaria al Teatre Principal de Palma pel grup Lluna Teatre el 30 de novembre de 1995. El gener del 2009, dirigida per Antoni Artigues, Magisteri Teatre reconvertí l’obra en un musical, a partir de la feina dels alumnes de música de Magisteri. 

L’any 1975, Miquel López Crespí guanyà el Premi Born de Teatre de Menorca amb l’obra Les Germanies. L’octubre de 1985, en el Teatre Principal de Palma, Gabriel Sabrafín Ripoll (1942-2008) estrenà Benet Esteve, una tragèdia bastida sobre llegendes populars d’abans i després de la Germania, durant la repressió practicada amb la participació directa de l’Església.

NARRACIÓ

Coetani amb els fets hi ha un relat de Joan Morro, notari a Sa Pobla, proper a la família Safortesa i clarament identificat com a mascarat contrari a la Germania.¹⁹

Transcorreguts més de tres segles de silenci imposat, la primeria de 1855 el metge Joan Reinés i Ferrer, publica La perla de Alcúdia o sea el asedio de esta ciudad por los comuneros el 1521 y 1522 i la qualifica de novel·la històrica. Encapçala el text amb un fragment del poema Alcúdia de Rubió que ja hem esmentat i, com es pot deduir, estalona el discurs oficial dels nobles i lleials ciutadans alcudiencs.

Del mateix autor, El Balear del 21 de maig de 1855 promovia la subscripció de la segona part de la novel·la amb un suggerent títol: Un demócrata alcudiano del s. XVI, obra a la qual el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana s’hi referiria (n. 179, 1r de febrer de 1895).

L’any 1923, Salvador Galmés i Sancho (1876-1951) va ser premiat ene ls Jocs Florals d’aquell any, celebrats a Cuba, per la narració El campanar de la Seu, on inclou un relat en defensa dels mascarats que s’havien refugiat a la Catedral de Palma, els abusos dels agermanats i la mort en justícia de Joanot Colom. L’obra va ser publicada per l’Associació per la Cultura de Mallorca i reproduïda al setmanari Sóller l’any 1925. Manté la línia ideològica de l’església, en defensa dels nobles i en contra dels revoltats.

Caldrà esperar el segle XXI per veure una certa activitat novel·lística a l’entorn de la Germania. L’any 2000 Miquel López Crespí publica La ciutat del sol, elaborada amb personatges extrets dels anys de l’enfrontament, adreçada a un públic juvenil.

També orientat als més joves, l’any 2004 es publica El fill del coratjut de Bujia d’Antoni Vidal Nicolau, premi Josep Miquel Guàrdia d’Alaior. La narració, acompanyada d’una guia didàctica,  estava pensada per alumnes de 4rt d’ESO, amb la intenció de donar a conèixer la Germania de Mallorca. Dissortadament, tot i que la va editar el servei de publicacions de la UIB, no va tenir el recorregut que es pretenia.

L’any 2009, ja amb caràcter pòstum, dins del volum El cel i la terra dedicat a Baltasar Porcel i Pujol (1937-2009), es publicà Els Gegants, el primer capítol d’una novel·la inacabada. El narrador és un estudiós que investiga la biografia de Joanot Colom i posa l’accent en el crit d’alliberament que roman viu en la consciència popular. A la presentació del llibre es va informar de la fe que tenia Porcel en aquesta novel·la, amb la intenció d’edificar un monument dedicat al poder que els mites i la literatura poden exercir sobre la gent.

L’any 2012 el metge Sebastià Manresa, publica Temps de Prodigis , a partir d’un personatge de ficció felanitxer, el metge agermanat Rafel Ramis. El 2020, l’historiador Guillem Morro publica La diabòlica secta colombina, una biografia novel·lada de Joanot Colom.

Antoni Rodríguez Mir ha escrit una novel·la a l’entorn de Pau Casesnoves, amb el títol provisional Pac qui deu, en curs imminent de publicació.

Ni que sigui considerat un gènere menor en el marc de la literatura, crec just i important esmentar la presència de la Germania en el món del còmic. L’any 1982, amb supervisió de Jaume Vidal Alcover (1923-1991), de la destra mà de Rafel Vaquer i Palmer, a la Història de les Balears, dedicà un espai a la Germania de Mallorca. Més recentment, en el marc de la col·lecció Abans i Ara, dedicada a la Història de les Balears, l’any 2019 es presentà el volum La Revolta Forana i Germania, del dibuixant Quim Bou, sota l’assessoria de l’historiador Antoni Marimon i Riutort.

LA MÚSICA

També cal consignar les creacions musicals referides a la Germania. A banda de les sarsueles ja esmentades, cal destacar els noms d’Antoni Parera Fons, autor de les músiques dels poemes de Guillem Fullana d’Efak (1930-1996), i Lluís Llach i Grande, autor de les músiques de la cantata Germania 2007, amb lletra de Miquel Martí i Pol (1929-2003)

L’any 2019, Biel Majoral enregistrà la cançó Ses Germanies, amb lletra de Mateu Mates, Xurí, i música de Miquel Brunet.

Tots els herois que lluitaren

peu fiter contra el poder,

amb sa lluita mos llegaren

una manera de ser.

L’any 2021, Biel Font i Tomeu Quetgles editen Agermanats, un disc que també recorda l’episodi històric.

LA GERMANIA EN EL LLENGUATGE

Un darrer i breu apunt, sobre la incidència de l’episodi de la germania en el llenguatge és la pervivència, encara que darrerament en vies d’extinció, d’unes expressions ben singulars d’inequívoca procedència d’aquell episodi històric i, com sol passar, bastides des del discurs dels guanyadors. Prou sabut és que qui controla el llenguatge controla el poder i viceversa.

En primer lloc, tenim la paraula instador, usada sovint en to d’exclamació, com a sinònim de dictador o dèspota.

Una expressió encara ben popular, amb diverses variants, és estar en els seus tretze (no es mourà de sos tretze…), com a advertiment de la caparrudesa. De fet, el diccionari Alcover-Moll, recull el verb tretzetjar per entossudir-se i tretzut per obstinat. Totes aquestes expressions deriven del menyspreu cap a la tretzena com a estructura de govern de la Germania. Això no obstant, ha sobreviscut també la sentència tretze són tretze, com a sinònim de cantar santa clara.

Una expressió que ha perdurat per indicar que algú pretén un càrrec o un reconeixement que no li correspon és Mestre Colom això no és el vostre lloc, frase atribuïda al capellà que amonestà Joanot Colom quan es va asseure a l’església en el banc dels jurats. Aquesta expressió va ser utilitzada durant anys per Antoni Maria Alcover i Sureda (1862-1932).

Una altra expressió que es va escampar, referida a les persones que ocupaven un càrrec per digitació, era aquest és fet d’en Colom. L’origen rau en les designacions de jurats i batles que va fer Joanot Colom.

També hi havia la dita tenir la fe d’en Colom, per fer burla d’idees impossibles.

De totes les expressions que han sobreviscut, la que encara és ben present en el llenguatge de la Part Forana és la de que relaciona la Germania amb una revolta o una brega: es va armar una germania, s’alçà germania, s’embolicaren en una germania… Dissortadament, en el llenguatge culte dels il·lustrats, aquesta expressió popular s’ha substituït subjugada a altres referències històriques empeltades.

NOTES

Sota el títol LA DIABÒLICA SECTA COLOMBINA, el nom que, a partir del domini fosc de frares, monges i capellans, els enemics del poble encolomaren (mai millor dit) a la GERMANIA DE MALLORCA, l’historiador solvent, investigador fiable i il·lustrador refinat Guillem Morro Veny ha bastit un llibre que ha subtitulat Història novel·lada de Joanot Colom (s. XV – 1523), líder de la Germania Mallorquina (1521 – 1523).

No és aquesta la primera novel·la de Guillem Morro. L’any 2015 ja ens va lliurar La glòria dels vençuts, a partir de la vida d’un altre lluitador pels drets dels mallorquins: Simó Ballester, anomenat lo Tort.¹ Morro és un desllorigador i desenteranyinador de la memòria usurpada a sang i a foc i, des del discurs dominant, manipulada i difosa com la vertadera història. Atesa la trajectòria professional de l’autor, no sorprendrà ningú que el llibre, de gairebé 400 pàgines i una quarantena de dibuixos, sigui una profitosa lliçó d’història. En aquest cas a l’entorn de la figura de l’heroi felanitxer Joanot Colom, Instador del Bé Comú, inserit en el marc de la revolta dels agermanats. El caràcter novel·lesc del relat obri la porta a personatges de ficció, però tots i cada un dels episodis històrics és rigorosament ajustat als fets i molt ben documentat; fins i tot amb transcripcions minucioses que generen la major credibilitat i, lluny de les lectures maniquees dels vencedors, verifiquen els fets.

Per situar-nos en el context històric de la novel·la, cal destacar que la Germania va coincidir amb una dècada transcendental. Va ser un temps de creativitat, d’art, de poesia i de reivindicació. D’aquella dècada són alguns dels llibres que han canviat el rumb de la Humanitat. És la dècada que Luter penjà les seves 95 tesis a la porta de l’església de Wittenberg, en protesta contra la venda de passaports per anar al cel en forma d’indulgències. És també la dècada que Tomas Moro escriu Utopia, que Erasme de Rotterdam redacta L’Elogi de la Follia i que Maquiavel publica El Príncep; la mateixa dècada que Miquel Àngel acaba la Capella Sixtina i que Copèrnic postula el model heliocèntric que constitueix una icona a la història de la Ciència. Tot això passava en el món civilitzat, mentre que a les antípodes, és la dècada que Castella practica el genocidi més gran de la història de la mà de militars sense escrúpols que, des del dirigisme cultural dels programes escolars, encara avui ens són presentats com a herois i retolen noms de carrers, mentre els agermanats romanen proscrits. Cal fer notar que precisament va ser l’afany de Castella de recaptar imposts abusius per tal de patrocinar el seu genocidi, una de les causes d’empobriment dels pagesos i dels menestrals, origen de les Germanies de Mallorca i de València.

La novel·la de Guillem Morro. rere les passes de Joanot Colom, detalla, amb gran coneixement dels fets, les raons més que justificades de l’aixecament popular de dia 7 de febrer de 1521, suarà farà el mig mil·lenni. L’espoliació econòmica insostenible, la corrupció dels poderosos, les confiscacions, l’abús d’autoritat, l’actuació sàdica i inhumana de la Inquisició… tot plegat configura una situació que, ni que fos per dignitat, legitimava prendre les armes al crit de pag qui deu! El cul de sac on s’havia arraconat al poble, amb l’extorsió salvatge dels senyors sobre els pagesos i els menestrals, fan de la Germania de Mallorca, talment la de València, una revolució justa. Guillem Morro fa una crònica que no pot deixar indiferent ningú amb una mínima sensibilitat; els arguments que exposa obliguen a indignar-se i, malgrat els greus errors estratègics, a prendre partit a favor de la revolta.

Capítol especial, igualment ben explicat per Guillem Morro, és el paper ignominiós, determinant i nefast de l’Església Catòlica, còmplice sempre en tots els conflictes dels poderosos i col·laboradora activa de l’opressió a les classes populars. L’ús del secret de confessió per atiar la repressió (amb acusacions emmascarades) o la consideració, tal com predicaven els capellans, que les dones embarassades tenien les portes de l’infern obertes fins que la criatura no era nada, són proves inequívoques de la immoralitat d’una secta diabòlica que, aquesta sí, no va tenir miraments en fomentar confiscacions desmesurades als pobres, amb càstigs criminals que continuaren després d’esclafada la revolta popular.

L’actuació de Luter posà en crisi el poder del papa i sacsejà la jerarquia de l’Església Catòlica. Amb un efecte derivat, multiplicà els predicadors arreu d’Europa com verifica l’aparició de l’occità Miquèl de Nòstra Dama, Nostradamus, el qual tenia 18 anys quan es revoltà la Germania. Front als sermonaires oficials, malgrat les amenaces que proferien d’excomunió i d’intervenció dels inquisidors, el agermanats, ingenus o desesperats, s’aferraven als discursos dels visionaris que glossaven les profecies de la tresca i la verdesca, a partir de La disputa de l’ase d’Anselm Turmeda, publicada a Barcelona l’any 1509. La por de l’infern atemoria els revoltats i enfortia el paper subjugador de l’Església.

Pàgina a pàgina de la novel·la es poden seguir els fets històrics més rellevants d’aquella noble revolta. L’assalt dels agermanats a Bellver o els atacs no reeixits a Alcúdia i al Castell de Santueri, els dos únics punts geogràfics de Mallorca on es feren forts els mascarats i on es refugiaren els senyors. Els frustrats intents dels ambaixadors dels agermanats a València, Barcelona i Valladolid, mai no foren escoltats per l’emperador Carles I, el qual es negà a atendre raons poderoses, com l’incompliment del mandat de Ferran d’Aragó, i va brindar suport incondicional a la injustícia dels seus representants, fins al límit d’ordenar l’execució dels enviats de la Germania, com va ser el cas del metge Pau Casesnoves d’Inca; un altre crim reial.

Tots i cada un dels episodis clau d’aquella revolta popular són descrits amb objectivitat, la qual cosa no significa aquiescència ni neutralitat. Es narren els combats desiguals contra un exèrcit forà, enviat per ordres de Carles I, amb l’objectiu de castigar el poble de Mallorca, en benefici de la Corona, l’Església i els senyors; un càstig que, tal com amenaçaren, s’aplicarà durant quatre generacions… i que encara té efectes vigents. Per esmentar un dels episodis d’aquella barbàrie que no hem de voler esborrar de la memòria, cal recordar la matança de les dues-centes persones, dones i infants, que moriren cremades quan l’exèrcit imperial calà foc a l’església de Pollença, on s’havien refugiat a l’empara de la protecció que brindaven els temples com a llocs sagrats; una protecció que no va ser respectada pels qui tant exigien a la Germania preservar els llocs sagrats. La hipocresia del poder desemmascarada.

Les aventures de ficció que serveixen de fil conductor de l’evolució de la revolta, estan adobades d’històries personals, ben entretengudes i distretes, amb enfrontaments, bregues i reflexions sobre el sentit de la vida enmig de les tragèdies, però també amb expressions de tendresa i, en més d’un cas, amb un punt d’erotisme. En tots aquests camps l’autor demostra un coneixement exhaustiu de com era la vida al començament del segle XVI, com es vestia la gent, com es distreia, com conreava la terra, com menjava…

Morro al llarg de tot el text exhibeix un ric i adient vocabulari, en bona part extret de la manera de parlar de l’època. Bencossat, llambregada, enraonies, coalitzat, allerat, garjola, estatuir, darreratges, aflacar, emfasitzar, adverar, aciençat, propinc, entuixegat, compel·lir, aixovar, esvanir, armífer, fàcies, furient, falòrnies, sobergueria, bare… són una mostra de paraules vives en el diccionari, però no gaire actives avui en l’ús quotidià. Aquesta desfilada a la novel·la de mots que, tot i ser plenament vigents, han deixat de ser d’ús habitual, ens fa veure fins a quin punt hem reduït i empobrit el llenguatge. Més enllà del vocabulari, moltes més coses destapen la curiositat. Quan es feia el toc del seny del lladre? Quan és la nit d’Aparici? I el dia de Ninou?

La publicació, de l’editorial valenciana Calambur, és pulcra formalment. Tapa dura, amb sobrecoberta i un tipus de lletra que facilita la lectura, animada per les agraïdes il·lustracions de l’autor. Això no obstant, l’edició delata que no s’ha fet la sempre necessària revisió lingüística i, ateses les faltes, convida a annexar una fe d’errades en benefici de l’autor i dels lectors. Al final del llibre, s’incorpora un Glossari, amb una trentena de càrrecs i d’institucions, i un Epíleg, amb una seixantena llarga de personatges històrics esmentats a la novel·la. Ben segur que, ambdós annexos, són una bona eina per acompanyar la lectura. Cert és que, a la relació dels personatges destacats, no hi ha cap dona, però tot i l’anonimat femení la novel·la posa en evidència el paper clau que jugaren les dones com a intendents, infermeres, educadores i, com a totes les guerres, la seva condemna com a dobles víctimes que, després de la derrota, hauran de liderar les famílies i animar-les a recobrar-se i a iniciar la represa.

Quant a l’autor, ja coneixíem els seus estimables treballs sobre les, en general, denominades revoltes foranes (tant la de 1390 com la de 1450), inequívocs precedents de la Germania. Coneixíem igualment les didàctiques exposicions que, acompanyades de visites guiades sobre aquest mateix tema, ja fa anys que passeja arreu de Mallorca, amb dibuixos i quadres de gran dimensió de la seva autoria (no oblidem que, a més de doctor en Història, és llicenciat en Belles Arts).

Com molta de gent, he gaudit en més d’una ocasió de les seves explicacions sobre els eixos comuns de les lluites en defensa de les llibertats; no només entre les revoltes foranes i la Germania, sinó amb el paral·lelisme que sap projectar Guillem Morro amb la situació d’oprobi i cadena que patim actualment i que, en termes clarament colonials, ens manté subjugats lingüísticament, culturalment, fiscalment i militarment per una monarquia restaurada des de la dictadura militar de Franco que es rebolca dins de la corrupció i l’abús absolutista.

En resum, LA DIABÒLICA SECTA COLOMBINA constitueix una novel·la molt interessant i recomanable. Una profitosa lliçó, mitjançant una amena i instructiva passejada per la història de la Germania, amb la certificació implícita que l’abús contra el qual s’aixecà el poble de Mallorca persisteix com a problema no resolt. La corrupció i l’espoliació fiscal reclamen que ens agermanem de nou contra la injustícia. La novel·la de Guillem Morro convida a aprendre del passat, a exigir la defensa a ultrança dels drets fonamentals, a evitar caure en els vells errors que revalidin la repressió, però a no negligir en la lluita irrenunciable del nostre poble en la defensa dels drets i de la llibertat.

Bona lectura i bona reflexió!

PS.- Per a qui vulgui saber més coses, em permet de facilitar els enllaços amb l’excel·lent i rica cronologia de Llorenç Buades Castell (1952-2015) de cada un dels anys (1521, 1522 i 1523) de la Germania de Mallorca:

http://www.ixent.org/any1521aMallorca%28Ixent%29.html

http://www.ixent.org/Any1522aMallorca%28Ixent%29.html

http://www.ixent.org/Any1523aMallorca%28Ixent%29.html

JUSTIFICACIÓ PRÈVIA

Jean Frydman (tableaux d’une vie), escrit per Élie Barnavi, és més que un llibre; més que una biografia; més que una crònica històrica. És un relat fascinant que retrata, en quatre grans murals, la vida d’un home compromès amb el seu temps, amb la llibertat, amb la pau, amb els drets humans, amb la natura, amb la família, amb els principis i valors democràtics… Vaig tenir notícies d’aquest llibre fa pocs mesos gràcies a l’amiga AFC, arran d’una conversa sobre l’assassinat de Yitshaq Rabbín. Com que no és a les nostres llibreries, el vaig poder comprar per internet durant el confinament derivat del Covid19. La biografia del protagonista va ser tot un descobriment. El personatge sedueix des de la primera pàgina i, mentre llegia les seves aventures i desventures, vaig tenir ben clar que parlaria del llibre i que no podria limitar-me a fer una simple fitxa literària o una breu recensió. Vaig considerar necessari fer un retaule, amb referències resumides a alguns dels episodis. Les històries que conformen la biografia són tan properes que conviden a fer un exercici de transposició històrica i geogràfica. El trasllat al nostre ara i aquí confereix una magnífica perspectiva per tal d’aprendre dels errors i aprofitar-se dels èxits. L’objectiu que m’he marcat amb aquest llarg article és encuriosir i promoure la més que recomanable lectura del llibre. La gent emprenedora, la que es dedica a la política o a la comunicació, farà un llepadits.

UN LLIBRE EXCEL·LENT; UNA BIOGRAFIA FASCINANT

Hi ha llibres que han canviat la història del món, però són moltes més les persones que han fet moure el rumb de la humanitat i, en molts de casos, la seva discreció ha impedit que el seus noms apareguin a les cròniques. Sense ser personatges desconeguts, s’han volgut mantenir voluntàriament lluny de la primera línia mediàtica. Fins i tot, la contribució d’aquestes rellevants persones, sovint s’ha esvaït de la memòria col·lectiva. El seus fets, les seves gestes, tot allò que han aportat al llarg de la vida, roman com a obres anònimes i sense el reconeixement personal que caldria. Aquest hauria pogut ser ben bé el cas de Jean Frydman, una persona clau a la història recent, en el cas que Élie Barnavi no l’hagués pogut seduir per traslladar la seva vida apassionant, en quatre pinzellades, a les pàgines d’un llibre.

EL LLIBRE

L’autor explica en el pròleg que, després dels intents de Joseph Kessel (1898-1979) i de Romain Gary (1914-1980), va demanar amb insistència a Jean Frydman que li permetés explicar la seva vida. Després d’una negativa inicial, afortunadament ho va aconseguir.¹

Publicat l’any 2008 únicament en francès, el títol acompanya el nom del protagonista amb tableaux d’une vie i, a la portadella, encara afegeix com a subtítol pour servir à l’histoire de notre temps. Un anunci que es verifica en finalitzar la lectura.

Són 370 pàgines, estructurades en quatre parts, un epíleg, un índex temàtic i un altre, molt pràctic, amb els més de sis-cents nom esmentats. Encartades, hi ha vint-i-cinc fotografies i un mapa dels assentaments jueus de Samaria dedicat per Sharon al protagonista.

Cal dir, d’entrada, que és un llibre valent, molt valent! Fa una crònica del segle XX, a partir de 1940 fins a la primeria del canvi de mil·lenni. Jean Frydman no es mossega la llengua i no s’amaga de dir allò que pensa d’alguns dels protagonistes més rellevants de la història contemporània, amb molts dels quals ha col·laborat en moments transcendentals.

És sabut que un llibre que aspiri a l’excel·lència s’ha de poder llegir amb agilitat, ha de dir coses que el lector ignorava i, part damunt de tot, no ha d’avorrir fins al punt d’abandonar la lectura o obligar a botar pàgines innecessàries. La narració, molt ben escrita, convida a ser llegida com una entretenguda novel·la d’aventures que capta l’interès des de la primera pàgina i no l’abandona en cap moment. Tant en la forma com en el contingut, el llibre té totes les condicions requerides per llegir-se amb la màxima atenció i aporta un punt més afegit: la fascinació que genera el personatge; el seu compromís a favor de la Llibertat, de la Pau i de la Justícia.

El text va farcit de citacions i pensaments de Jean Frydman. Home d’esquerres, sí! Home de partit d’esquerres, mai! (…) Els periodistes fan una cosa millor que explicar les notícies, les cerquen! (…) Quan ja coneixes les cúpules de les piràmides polítiques i quins són els seus suports mediàtics descobreixes tots els seus intermediaris. A vegades són pensaments abstractes, amb sil·logismes molt elaborats, però que transporten a sentències concretes: Quan els partits d’esquerres esdevenen partits de notables ja no son d’esquerres. (…) La memòria és un dels mecanismes de supervivència del poble jueu.

Si qualque retret es pot fer al llibre és la decisió del biografiat de no permetre entrar a la seva vida privada. La informació que hi ha, pel que fa a dades familiars, es pot veure amb comptagotes. Aquesta respectable decisió, aquest afany de preservar els detalls més íntims i personals, provoca que, en alguns casos, es perdin informacions que ultrapassen la defensa de la discreció. És el cas, per exemple, de no saber gairebé res dels seus primers 15 anys de vida, quan és sabut que la infantesa sol ser la pàtria de les persones o, si més no, les determina en bona part. També és el cas de fer perdre la pista als seus pares, retrobats vius en acabar la guerra, però que no se sap altra cosa de les seves vides més enllà que varen recuperar la feina de vendre roba que confeccionava sa mare, per a la qual el protagonista sentia una gran estimació. Varen arribar els pares a veure els èxits del seu fill?

UNA RECENSIÓ IMPOSSIBLE?

És ben difícil fer un resum, mínimament entenedor, d’un llibre com aquest. Hi ha poca clovella i molt de bessó. Són pàgines van carregades de contingut i no hi ha paraules supèrflues. Una vida intensa destil·lada. La densitat del text, la frenètica vida del protagonista, la infinitat d’episodis que s’enllacen un amb l’altre, l’allau de polítics, d’artistes i de personatges famosos que desfilen per les pàgines, fan molt difícil emetre una radiografia de Jean Frydman que no surti desenfocada. També resulta difícil fer una relació prou representativa de la seva intensa i extensa activitat, tant en el marc del món dels negocis, com en la difícil funció de mediador de conflictes, amb la poc freqüent virtut de saber gestionar trobades de polítics enfrontats i, a més, en períodes bèl·lics. Una habilitat molt singular.

La major de les dificultats, allò que és gairebé impossible, es ser capaç de recollir i fer veure el rerefons, l’atmosfera oculta que hi ha a la part oculta de l’escenari. Allò que no es descriu de manera explícita, però que es percep. Malgrat tot, a risc de projectar una imatge esbiaixada del personatge, he volgut fer esment a algunes de les actuacions de Jean Frydman, ni que sigui una espipellada general, per animar els lectors a fer-se amb un exemplar d’aquest llibre que supera les expectatives. No ha estat possible ser lacònic. Som davant d’una part substancial de la història contemporània que no es pot despatxar amb quatre grapades.

EL CONTINGUT

1. UN JOVE RESISTENT (quadre primer)

Jean neix a París dia 26 de juny de 1925, fill de Noah, de Kamianka, i de Judith, de Dniepropetrovsk, ambdós jueus d’Ucraïna. Va tenir una germana, Renée, i un germà petit, David. De tots els altres familiars únicament coneixeria un cosí; la resta acabarien a un camp d’extermini o un altre.

Encara no havia fet els 15 anys quan París és ocupada per l’exèrcit nazi. Jean ha après de sa mare: Aquest és el país que t’ha acollit, no oblidis mai el que li deus! Des d’aquell dia, sap que té dues fidelitats: la jueva i la francesa. Lluny de la rebel·lia que hauria d’estimular l’ocupació, detectarà la por dels jueus i els amonestaments dels majors: res de vagues, res de protestes, no hem de provocar… Jean, com molts de joves, no pot donar passada a la situació abusiva. Dia 11 de novembre de 1940 participa a una manifestació a París contra els ocupants. Els estudiants es posen a cantar La Marsellesa i els gendarmes francesos els tupen i els detenen. Jean decideix anar a Londres, on De Gaulle defensa la França lliure. Deixa una nota a ca seva i parteix cap als Pirineus. El detenen abans de passar la frontera i el tanquen a Pau. Contacta amb el grup Franc-Tireur, pinta per les parets V de victòria, creus de Lorena, el lema de la Revolució Francesa… S’inscriu als Compagnons de France (l’equivalent als minyons de muntanya i als scouts) i, jugant amb el patronímic de son pare, es converteix en Jean Nöel, nascut a Lens (prop de Luxemburg), fins que aconsegueix una nova personalitat per camuflar el seu cognom jueu. Ara serà René Savari i té certificat de naixement i baptisme i carta d’identitat. Amb 16 anys serà un membre actiu de La Resistència i participarà a nombrosos atemptats i sabotatges. Descobrirà l’amor platònic en Àngela i, més tard, el viurà encarnat amb una pagesa dels entorns de Niça.

El juliol de 1942 s’assabenta que la gendarmeria francesa s’ha aquietat a les ordres dels nazis i preparen una gran captura dels jueus que no són francesos de naixement. N’hi ha gairebé 23.000. Ha d’avisar la família. Torna a París. Son pare i sa mare no el creuen fins que aconsegueix que un policia amic els confirmi l’operació en curs. Una germana del policia donarà cobeig a la seva família. Així se salvaran de ser detinguts a la batuda del velòdrom d’hivern (la rafle du Vel’d’Hiv) cap al genocidi. Protegida la família, Jean torna incorporar-se a La Resistència. Especialista en preparació d’explosius, amb el seu grup faran volar 14 trens a la ruta de París a Tolosa del Llenguadoc.

El febrer de 1944 destruiran les oficines del Servei de Treball Obligatori que reclutava per força joves francesos per fer feina a Alemanya. El maig és detingut i enviat a la presó de Fresnes. El juliol, en una farsa de judici, és condemnat a mort. Arriben notícies del desembarcament i els alemanys acceleren les deportacions i execucions. Possiblement gràcies a la intervenció d’Ernst Appenzeller, un soldat de la Wermacht, jueu austríac, Jean s’allibera de ser afusellat quan ja ocupava la cel·la dels condemnats a mort. Això no obstant, dia 17 d’agost el fan pujar al darrer tren cap a la mort segura, però amb altres 14 resistents aconseguiran fugir poc abans d’arribar a la frontera. Poc després de l’evasió, trobarà tropes americanes de Paton i els farà de guia.

Amb França alliberada i la guerra en curs d’acabar, va a París i es presenta al Ministeri de la Guerra, on incorporen a l’exèrcit els qui han lluitat amb La Resistència encara que de manera un tant anàrquica. A ell el nomenen sotstinent. Se li fa un test psicològic: Massa tendre, massa bona persona… li manquen moltes de coses per aprendre… gran facultat d’adaptació… serà més madur als 30 anys… agilitat mental… apte per comandar… instint de solidaritat molt acusar… bones idees… hauria de tenir més seguretat… no sap dir no i cal que n’aprengui… ha de ser prudent en les relacions amb les dones… fàcilment explotable… estima profundament sa mare… no ha d’implicar-se en política… no és gaire tolerant… patirà dificultats però les superarà… molt observador… podria ser un bon oficial… molt malfiat davant del matrimoni… massa idealista…

En anar a la casa familiar descobreix que hi són tots excepte sa mare que va ser detinguda i deportada. Va a cercar-la al camp de Bergen-Belsen on creu que l’haurien enviat, però no la troba. Reflexiona sobre allò que ha intentat Hitler. Des del record de les peripècies patides, sap que la persecució dels jueus és també la persecució de la llibertat. Aquesta concepció del món i del lloc dels jueus en aquest món il·luminarà la lluita que Jean no abandonarà mai, tant a França com a Israel. En tornar a París li obrirà la porta sa mare. L’havien deportat al camp de Rawensbrück i uns soldats francesos la varen trobar i traslladar amb la família. Aquell dia, per a Jean, va ser la fi de la guerra. El mes de novembre de 1945, després de cinc anys de peripècies i de cremar els millors anys de la vida, aquell sotstinent de 20 anys, abandonarà l’exèrcit. Li hauria agradat ser nomenat Compagnon de la Liberation, però li responen que només n’hi haurà mil i que ell no havia ocupat càrrecs rellevants. Li ofereixen continuar a l’exèrcit. Als 30 anys serà comandant i rebrà la Legió d’Honor a títol militar.² Ell refusa la proposta. A banda de la medalla de La Resistència, ell se’n durà el millor dels trofeus: l’amistat i el reconeixement dels companys de lluita.

2. UN MILIONARI D’ESQUERRES (quadre segon)

Sense ofici ni benefici, sense titulacions acadèmiques, s’integra en el negoci familiar. Els pares han reobert la seva factoria manual de roba interior. Però, Jean, no s’identifica amb aquella feina. Per a ell, l’essencial és la música, les dones, les estrelles, les tertúlies fins a la matinada amb els seus amics… Esdevé un personatge de la nit a la zona de Saint Germain des Prés. Aquella evasió de l’esperit estava més que justificada; sobretot per un jove que havia viscut la guerra a vida o mort. Sembla que aquest curt període de la immediata postguerra serà el més frívol de la vida del protagonista i, malgrat tot, una experiència plena de coneixements i rica de relacions humanes. Entre moltes d’altres (Sartre, Beauvoir, Juliette Greco, Jacques Robert, l’únic periodista que va entrar en el bunker de Hitler…) destaca l’amistat amb Boris Vian.³ A la primavera de 1949, Jean es casa amb Marianne Lang, amb qui tindrà quatre fills: Chantal, Danielle, Gilles i Jean-Nöel. La vida alegre del bohemi s’acaba i es veu forçat a implicar-se més en el negoci familiar. Descobreix un teixit, l’indemaillable, que millora la confecció de la roba íntima. La família el confecciona i ell ven, però no se sent realitzat amb aquella feina.

Ha arribat el moment de fer efectiu el seu esperit inquiet i emprenedor. Decideix optar per començar noves i innovadores aventures. Creu que la televisió és un negoci emergent, tot i que l’any 1952 a França només hi ha 4.000 receptors i les ones només arriben al 10% del territori. Crear una televisió al Marroc? Una idea extravagant o una bona iniciativa? Després de moltes gestions, troba patrocinadors. S’entrevista amb líders independentistes com Ben Barka.⁴ La primeria de 1954 signa un contracte per 10 anys per organitzar una cadena televisiva a una colònia francesa a punt de revolta. Haurà de traslladar-se a viure a Casablanca, amb la dona i els seus dos fills. Dirigirà TELMA (televisió marroquina) i crearà una altra empresa encarregada de la venda i instal·lació. La inauguració de la nova cadena comptarà amb l’actuació de Gilbert Becaud. Just dos mesos després, es divulga un comunicat dels independentistes, on asseguren que s’atemptarà contra qui disposi d’una antena de televisió. No hi ha res més poc discret que una antena i a la tercera mort, Jean Frydman haurà de rodar clau al seu projecte i retornar a París. Amb els coneixements adquirits i la general opinió que la televisió és una eina de futur, és nomenat conseller de Thomson. La discogràfica de la companyia no acaba d’arrancar i Jean, coneixedor de la crisi que també afecta Barclays (Édouard Roualt), estableix un conveni. Ell serà el president de l’empresa i el seu amic Boris Vian, el director artístic. Tindran sort. Apareix una cantant egípcia desconeguda, Dalida, amb Bambino, una cançó que fa forat i, poc després, un grup americà desconegut, The Platters, amb Only you. Seguiran Aznavour, Eddie Constantine… Amb molts d’ells, Jean Frydman establirà amistat perdurable. No serà el cas de Barclays a qui descriurà de manera implacable: un egoista de cor sec, un snob. Quan morí el metge que compartien, els amics varen fer una recollida de doblers per mantenir els seus fills. A més de Frydman, Yul Brynner, Alain Delon i d’altres feren aportacions generoses… Barclays es negà a fer cap contribució. Un persona així no té amics, només companys de festa.

Barclays no seria res més que un parèntesi d’un any a la vida laboral de Frydman. Les següents feines serien assumir les responsabilitats de l’emissora de ràdio Europpe n. 1 i Télé-Monte-Carlo. Allà innovaria i aprofitaria les sinergies. Un exemple, seria traslladar l’exitós programa radiofònic Vous êtes formidables al format televisiu. Però potser el gran negoci de Jean Frydman, almenys el primer gran negoci, va ser fruit de la combinació entre una atrevida iniciativa i la fortuna. Mentre cercava arreu drets d’exhibició de pel·lícules per emetre a la televisió de Mònaco, va assabentar-se que hi havia un milionari extravagant que disposava de centenars de films de culte (Rio Bravo, Fort Apache, King Kong, Citizen Kane…). Es tractava de Howard Hughes. Vivia a un hotel de Las Vegas, carregat de manies i no volia veure ningú. Era una missió impossible.

Impossible? No per Jean Frydman que es planta a l’hotel i demana per parlar amb ell. Li neguen qualsevol possibilitat, però ell deixa el missatge al secretari de l’excèntric personatge: informa que dirigeix la televisió de Montecarlo i està interessat en comprar els drets d’emissió per a Europa dels films del senyor Hughes. Responen que li traslladaran el missatge i que torni tres dies després. La resposta és ben curiosa: la condició és que les pel·lícules es projectin. El propietari vol que es vegin, perquè sap que els estudis americans han pactat prescindir dels seus films com si no existissin. El conjunt inclou 740 pel·lícules, 120 d’elles doblades al francès, i el preu serà d’un milió dos-cents mil dòlars.

Content amb la negociació, Frydman torna a París i informa del compromís. La reacció del comitè financer és molt negativa. Reclamen l’estoc material de les pel·lícules i no entenen que allò que s’ha comprat són els drets d’emissió. L’oposició és tan dura que Jean Frydman demana que el contracte que ha signat com a Télé-Monte-Carlo se li transfereixi al seu nom, però com que no té prou capital, que l’empresa li deixi l’import. S’acorda que se li farà un préstec a un interès del 6% i ell es compromet a cedir l’exhibició de les pel·lícules a la cadena a un preu normal. La seva capacitat de convèncer Howard Hyghes i la sort de trobar-se amb gent obtusa, varen permetre que Jean Frydman esdevingués propietari d’un tresor cultural únic de 740 films. Per gestionar aquell patrimoni crearia una societat que anys després cediria a la família, ja amb la incorporació dels drets d’exhibició per a tot el món, excepte els Estats Units.

Per a Jean, tanmateix, el cinema no era un simple negoci, era una vertadera passió. Això el duria a fer-se productor de documentals (Le cinéma de l’histoire, Opéras sauvages…) i de pel·lícules de ficció com l’exitosa El club dels poetes morts. Tanmateix, les iniciatives de trobar nous camins a l’espectacle no s’aturaven. Jean va obtenir la cessió d’un vers d’una cançó de Gilbert Becaud per titular un dels programes de més èxit de la ràdio. Salut les copains aviat també prendria forma de revista, amb una tirada que superava el milió d’exemplars. El juny de 1962, amb motiu del programa 500, Europe n. 1 va programar un gran concert, a l’aire lliure a París, amb Johnny Hallyday, Silvie Vartan, Richard Anthony… En anar a tramitar el permís, el prefecte li demanà a Jean quants d’assistents calculava. Per dir una xifra va dir que possiblement 60.000 persones. La resposta fou contundent: ni De Gaulle reuniria 30.ooo persones! Finalment, la prefectura estimaria l’assistència en 200.000! La dècada dels 60, la cançó francesa, amb tots els seus registres i estils, gaudiria d’un immens prestigi. En aquest món, Jean no deixava de fer-hi amics: Georges Brassens, Edith Piaff…

Més enllà de l’entreteniment, el pilar d’Europe n. 1 eren els informatius. L’Editorial setmanal era esperat, escoltat i temut per la classe política. L’emissora no esquivava els temes polèmics i opinava amb total llibertat, la qual cosa molestava als poders de torn. De manera més fina o més grollera, cíclicament apareixia l’intervencionisme amb intents de control. La independència no és una conquesta; és un combat permanent. En aquest apartat, es detalla l’intent de replicar els moviments espontanis populars de revolta que es varen veure el maig del 68 a París. L’esforç polític de resposta va ser una manifestació que no reuní ni la meitat dels assistents que es pretenia. La constatació que en va fer l’emissora va fer enfadar el ministre francès que pretenia una valoració generosa. La resposta de Jean Frydman és antològica: Quan afirmau qualsevol cosa des d’una ràdio pública, no vos creu ningú; si aquesta mateixa cosa l’explicam nosaltres, ens creu tothom. Això és el que s’anomena credibilitat, senyor ministre.

L’any 1972, Jean Frydman va fer realitat un dels seus somnis d’infantesa. La casa Pernod convidà a alguns dels seus anunciants a un viatge a l’oest del Canadà. Aterraren a Calgary, a la comarca d’Alberta, per allotjar-se a un ranxo a les muntanyes rocoses. Aquell paisatge el va submergir en el món dels indis i cowboys. Els preus dels terrenys no eren excessius i Jean va poder comprar i unificar fins a set ranxos amb un total de quatre mil hectàrees. Allà, animat per llibres d’especialistes, va introduir bous francesos per regenerar la vaca canadenca. Entusiasmat amb els resultats, amb el temps tocarà amb les mans la realitat: el més entabanat dels nadius en sabia més que ell; la criança és un ofici dur i és més fàcil perdre doblers que guanyar-ne. El seu guany serà, justament, aprendre dels altres; concretament dels indis.

A 30 quilòmetres de les seves terres hi vivien els pagans, de la nació sioux. Un dels empleats del ranxo, Corn Groc, li va presentar el cap de la tribu, Ves a Dormir. Aquest li demanà si era catòlic o protestant. En respondre que era jueu, l’indi s’interessà per saber més coses i Jean li va fer una sinopsi de la història d’Israel. Ves a Dormir escoltà amb gran interès el relat i, després de fer moltes de preguntes, va ordenar reunir la tribu per fer una declaració important. S’enfilà damunt del pòdium i va dir: Aquest cavaller m’ha dit que és francès i d’una religió que jo desconeixia, però això no és la qüestió. Allò important és que és membre d’una tribu que ha estat perseguida durant deu mil anys per moltes altres tribus de rostres pàl·lids que han ocupat el seu país. Allò que és més important encara és que, després de molts d’anys, aquesta tribu ha reprès amb força, han construït el seu país i ara disposen d’un exèrcit. Quan vos dic que ens cal no perdre mai la paciència, potser amb aquest exemple, a partir d’ara m’arribareu a escoltar!

Arran del seu divorci, Jean necessita 500.000 francs i els demana a qui ell n’ha fet guanyar milions i diu que és com si fos el seu fill. Els tindrà… a canvi d’un abusiu interès. Així descobreix que un home que imposa interessos a qui considera el seu fill és un malalt. D’ençà de 1976 els negocis floreixen. L’aliança entre les dues agències de publicitat en els cinemes convergeix en Mediavision, nom inventat per Jean Frydman que presidirà la nova societat. Això no obstant, ell no sent cap passió per la publicitat, sinó per la comunicació. Europe n. 1 entra a cotitzar en borsa i Jean obté un gran benefici financer. Vol evitar temptacions de grandesa. Sap bé que la vida no és forçosament dirigir grans grups; sap que cal escollir i que escollir significa renunciar. Europe n. 1 ha estat en gran part obra seva. Ha estat una bella aventura, però cal saber acabar a temps una aventura abans que no es transformi en una trista escena domèstica. Tanmateix, la seva imaginació i enginy troben noves aventures. Esdevé accionista de Paris Match, amb un 2%. L’oposició dels governs a no permetre televisions privades, incentiven la creativitat. Com capgirar el monopoli? Una solució a explorar seria la televisió encriptada que ja existeix als Estats Units. Finalment el Consell d’Estat francès autoritzarà l’emissió. Canal + serà viable.

Un dia de 1979, a la sala VIP de l’aeroport d’Orly, mentre espera per volar a Tel-Aviv, una hostessa el captivarà. Veu en ella la imatge del seu primer amor, Àngela, que els nazis mataren a un camp d’extermini. L’hostessa li diu que nom Daniela, que és israeliana i que és a París per estudiar publicitat. Ell li anota un número de contacte i l’anima a telefonar-li més endavant si necessita feina. Ella ho farà dos mesos després i, passats tres anys, es casaran civilment a França i, després, en una cerimònia religiosa a Tel-Aviv. Jean obtindrà així la nacionalitat israeliana. La parella tendrà dues filles, Natalie i Alicia

Jean, aleshores, a més del ranxo del Canadà té també una casa a Tel-Aviv i hi viatja sovint. Amic, entre d’altres polítics destacats, de Ximon Peres aquest li demanà si pot gestionar que el president francès el convidi oficialment. Jean coneixia Giscard superficialment, però va fer la gestió que va ser ben acollida. Giscard va voler informar personalment Jean, a plena consciència que aquest sempre votava esquerres. Parlaren de molts de temes, entre d’altres de la viabilitat del projecte de Canal +. Quan ja s’acomiadava, Jean li va parlar del ranxo del Canadà i, ni que fos per cortesia, convidà Giscard a anar-hi en voler. El tema central, però, havia estat el calendari i el protocol de la visita de Peres. Es va fer abans de la campanya electoral i va ser un èxit. D’acord a l’avís previ de Jean, Ximon Peres va sortir-se molt bé de la pregunta sobre un hipotètic vot jueu a les properes eleccions de maig de 1981: A Israel sé què vol dir vot jueu, però a França els ciutadans voten sense consignes. No existeix el vot jueu i no hi ha cap mà misteriosa. El vot jueu és un mite.

Les eleccions varen donar la presidència a Mitterrand. Jean Frydman l’havia votat, lleial amb les opcions d’esquerra, encara que ben a contracor com a coneixedor del personatge que no s’havia estat de tirar els trastos a Daniela amb insistència. Sorprenentment, l’endemà de la derrota Giscard telefonava a Jean per demanar-li si mantenia la convidada al ranxo del Canadà. La paraula dita és un compromís per a qualsevol persona digna. Quan Jean avisà l’expresident que aniria a estar amb una família que no l’havia votat, la resposta va ser immediata: això farà molt més interessants les converses. Jean no avisà ningú fins el dia abans de rebre Giscard, amb un enigmàtic: endevinau quina família vendrà demà a dinar?. Cap de les respostes (Mitterrand, Ben Gourion, Peres…) no l’encertà.

Varen ser uns dies de magnífica convivència. Tothom implicat en les feines domèstiques. Giscard va aprendre a colcar a cavall per fer grans passejades pel ranxo. Converses molt respectuoses de tothom. Com així havia perdut la confiança dels electors? Reflexions en harmonia entre persones intel·ligents. El mes de setembre Paris Match publicà un reportatge fotogràfic de l’estada de l’expresident al ranxo de Frydman. Les fotos eren de Jean-Joël, fill de Jean, que les va donar a Giscard i aquest a la revista. Ben aviat, Jean va rebre la telefonada d’un secretari de part de Mitterrand. El nou president no volia tenir en el seu entorn una persona amiga del seu predecessor. Jean, com a conseller d’Havas, coincidiria amb Mitterrand i, segons la concepció democràtica d’aquest, un adversari polític era un enemic i els amics dels enemics, uns traïdors. El motorista demanà a Jean que signàs la dimissió i que els cedís les seves participacions. Frydman no va voler discutir res i va signar sense cap altra contrapartida que la de confirmar que Mitterrand era un hipòcrita, amb un passat molt tèrbol.⁵ Calia dir adéu a Canal +. A l’altre costat de la balança, en el curs d’un dinar amb Ximon Peres, un convidat li demanà com s’explicava l’amistat entre Frydman i Giscard. Peres va fer un comentari humorístic: És molt senzill; l’antiga història dels missatgers que traginen les cartes d’amor fins que s’enamoren de la destinatària.

Malgrat els daltabaixos de la fortuna, Jean ha demostrat al llarg de la vida una gran capacitat emprenedora, atrevida, arriscada i sempre damunt de la cresta de l’ona, que revela les seves habilitats per arribar a ser, més amb intel·ligència que no amb cops de sort, un milionari d’esquerres.

3. L’ÈTICA ABANS DELS NEGOCIS (quadre tercer)

El tercer bloc del llibre relata amb detall una història mafiosa, El vertader afer L’Oreal, que posa en evidència la manca d’escrúpols dels directius d’una poderosa empresa, sense codi deontològic, capaç d’organitzar una operació al servei ideològic de l’extrema dreta. La trama és d’alt interès per destapar les barroeres maniobres de manipulació.

El setembre de 1987, François Dalle, el president de L’Oreal a punt de jubilar-se, amb la intenció d’entrar en el sector de la televisió, va anar a veure Jean Frydman. Aleshores, els drets cinematogràfics del fons procedent de Howard Hugues s’havien ampliat notablement. Una auditoria encarregada per L’Oreal valorava el fons en 60 milions de dollars que Jean va admetre reduir a 50. Amb aquest actiu inicial es procedí a crear l’empresa Panavision, amb un capital de 200 milions de dollars. Jean, per tant, disposaria del 25%. D’immediat es va ampliar el catàleg amb el fons de dibuixos animats de Filmation i el fons de Lino de Laurentis. Panavision disposava de 2.000 títols quan sortí la possibilitat de fer-se amb el fons de Columbia. Aquella operació requeria incorporar nous inversors. Es convocà una junta per dia 4 d’abril. La gran sorpresa de la reunió va ser que el responsable financer de L’Oreal va dir que, en atenció al boicot decretat per la Lliga Àrab, volia saber quins negocis tenia a Israel Jean Frydman. Aquest advertí que una llei de 1977 havia decretat il·legal atendre els boicots exteriors, però no va amagar les seves inversions: una ràdio i un espai del satèl·lit Amos, amb Meir Amit, exdirigent del Mossad i exministre de Comunicacions. Els directius de L’Oreal pretenien que Jean dimitís i transferís la representació en els seus fills, cosa que no aconseguiren i la reunió es va donar per finalitzada.

No havien passat tres mesos quan Jean va saber que s’havia falsificat un escrit seu amb la seva dimissió, amb data de dia 30 de març (abans de la reunió conflictiva). Igualment, s’havia falsificat una acta d’aquella inexistent sessió. Jean demanà explicacions d’aquella manipulació a l’administrador de la societat i aquest acabà confessant que complia ordres i que, al darrera, hi havia la mà del president de la sucursal de L’Oreal als Estats Units, Jacques Corrèze. Qui era aquell personatge? Aviat es va saber tot. Era un col·laboracionista nazi, assassí i racista que, jutjat només per activitats poc importants, havia estat condemnat a dues penes de 10 anys, però va ser exonerat a petició de Mitterrand. En canvi, no va ser processat pels crims comesos amb el grup Cagoule (la caputxa), creat amb una estètica similar a la del KKK americà. Jean Frydman va estirar els fills i va destapar que L’Oreal era un niu de nazis protegits. Prescindint del cost econòmic que li suposaria, va demandar la gran empresa per racisme. El seu germà David diria: El meu germà és un home de negocis i li agrada assolir objectius, però més enllà d’això té tres principis sagrats sobre els que, costi el que costi, no transigeix: la família, Israel i La Resistència.

Per situar els lectors, cal observar que L’Oréal va ser creada el 1907 per Eugène Schueller amb ideologia d’extrema dreta i patrocinador del grup Cagoule (on milità Corrèze). Dos dels líders, Henri Deloncle (germà d’Eugene, fundador del grup) i Jean Filiol, condemnats per col·laborar amb els nazis, anaren a l’Espanya franquista i crearen la filial de L’Oréal. Eugène Schueller va crear altres organitzacions feixistes, però en acabar la guerra va presentar testimonis que no només evitaren la seva depuració, sinó que va ser condecorat. L’any 1950, la seva filla Liliane (considerada la dona més rica del món) es va casar amb André Bettencourt, antisemita d’extrema dreta durant la guerra, que havia publicat: Els jueus, els farisaics hipòcrites ja no tenen esperança. (…) Eternament la seva raça està tacada amb la sang del just. Tot i això, va fer carrera política i va ser ministre diverses vegades.⁶

La demanda de Jean Frydman arriba al jutge Jean Pierre Geti, magistrat incorruptible i bon coneixedor d’assumptes relacionats amb el col·laboracionisme. Ordenà requisar la documentació a les oficines Panavision, L’Oreal i a les cases particulars de Corrèze i altres directius de l’empresa. Amb el relat dels fets exposat a la demanda i el material confiscat, es va desemmascarar la camarilla de feixistes.⁷ La condemna a L’Oreal era absoluta, tant en el marc ètic, com en el social i judicial. Això no obstant, l’afer encara viuria una nova manipulació. El juny de 1991 moria Corrèze de càncer. Poc dies després apareixia una carta seva, hipotèticament signada quan ja estava en coma, on dimitia els càrrecs que ocupava a l’empresa, assumia la total responsabilitat dels fets denunciats i feia seva la pretensió del boicot racista (exposat a la reunió interrompuda per l’administrador de L’Oreal). Una simple vista d’un grafòleg dictaminava la falsedat de l’escrit, fruit de la maquinació per netejar la imatge de la multinacional. Anys després, Jean Frydman va saber que, en un viatge a Moscou del gabinet de Mitterrand, un dirigent de Publicis va presumir d’haver tengut la idea de la carta de Corrèze per exculpar judicialment L’Oreal.

La demanda va fer que, als Estats Units, el ministeri de Justícia multàs la companyia amb 14 milions de dollars i, a França, atesa la manipulació, amb una dimissió inexistent i una reunió que mai no es va fer, s’inculpà els dirigents de L’Oreal de falsedat documental i discriminació racial, amb l’afegit de la il·legal pretensió de boicot. El dossier del jutge Getti deixava clar que tots els imputats eren culpables. Mitterrand va intervenir per evitar el desprestigi que provocava el procediment. A canvi, faria incloure la legislació contra els boicots a nivell europeu. Jean va escoltar el consell del jutge. Des del punt de vista ètic, fins i tot ideològic, ja havia guanyat i L’Oreal no podria defugir una compensació econòmica. A més, es redactaria un informe d’auditoria sobre l’actuació de la multinacional, encarregat al professor de Dret Jean-Louis Bismuth, amb l’obligació de les parts d’acceptar les conclusions. El novembre de 1993, el veredicte era inqüestionable: El sotasignat conclou la violació de L’Oreal de la legislació francesa i, molt concretament, la relativa al boicot que validava les mesures dictades per la Lliga Àrab.

Només romania pendent la reparació, per part de L’Oreal, dels perjudicis econòmics causats a Jean. Aquest va proposar nomenar dos àrbitres, un per cada part, i negociar una valoració satisfactòria. L’advocat de l’empresa va proposar un nom que considerava indiscutible: Jacques Mayoux, president de la Société Generale, i encarregar una auditoria a Arthur Andersen. Per evitar dilacions i excuses, Jean va acceptar la proposta amb l’afegit d’establir un termini màxim de lliurament de l’informe de Mayoux. Dies abans de la data prevista, el comptable de Paravision visità Jean. Volia exculpar la seva responsabilitat amb les conclusions, perquè l’havien bandejat del dossier amb maniobres. Jean va sospitar que Mayoux jugava brut. Després d’algunes indagacions va caure de l’ase en obrir les pàgines de dietari Who’s who. A la relació de càrrecs de Mayoux apareixia membre del comitè financer de L’Oreal. Una vegada més, la indecència de l’empresa profanava la més bàsica de les normes deontològiques de qualsevol persona condreta: no acceptar mai ser jutge i part! A tot això, arribà l’informe de Mayoux on establia les compensacions que L’Oreal havia de satisfer. El desacord amb el dictamen, va fer que Jean procedís de nou judicialment i, com era de sentit comú, el jutge decretà L’Oreal i Mayoux culpables d’estafa. Poca cosa a qui practica la falsedat documental i proposa boicots al servei d’altres estats.

Aquella nova estafa va fer que Frydman reclamàs 5 milions de dollars més que la proposta de l’informe de Mayoux, dels quals L’Oreal només en va pagar dos. André Bettencourt, el gendre del fundador de la companyia, s’exclamà que Frydman m’ha podrit el final de la meva vida. Certament, el desprestigi públic que aquell afer generà a la família i a l’empresa va ser molt superior al cost econòmic. Jean Frydman sabia que la demanda el perjudicaria econòmicament, però era una qüestió de principis. Tot el món sap que aquella empresa va ser fundada per un ideòleg d’extrema dreta i que va emparar, en els equips directius, feixistes i criminals de guerra. La victòria de Frydman ultrapassà els jutjats; va desemmascarar les manipulacions i les va derrotar; va ser un acte d’ètica; una defensa ideològica contra els boicots que acabà fins i tot amb una aportació legislativa a favor de les llibertats. A més, com en totes les experiències, Frydman valorarà les persones que li han fet costat durant tot el procès: És en els moments difícils quan se destapa el caràcter de les persones, quan els amics es posen a prova i quan les solidaritats es fan i es desfan. Entre els amics solidaris, Jean destacava el cantant Guy Béart.⁸ Tanmateix, amb el temps, apareixerien nous afers L’Oreal. André Bettencourt encara seria testimoni abans de morir de l’enfrontament entre la seva dona i la seva filla; un espectacle gens edificant que ocupà les portades de la premsa groga i rosa de tot el món.

No em puc resistir a declarar que aquest cas m’ha fet veure el contrast gegantí entre la Justícia francesa i l’espanyola. A Espanya són abundants i conegudes les grans empreses que sostenen a la cúpula autèntics feixistes i racistes (fins i tot, fins fa poc, criminals de guerra), però seria inviable que una demanda com la de Frydman fos admesa a tràmit. L’amnistia borbònica de 1977 tenia un sol objectiu: concedir immunitat total als criminals de guerra.⁹ Enlloc més del món civilitzat, ni tan sols a Alemanya, Itàlia o Japó, les antigues Potències de l’Eix, seria possible veure com s’ha protegit el feixisme, fins al límit d’existir una Fundación Francisco Franco que ha rebut subvencions de l’estat, i veure com els mateixos agents que gestionaren la dictadura militar es varen mantenir a les cúpules policials i judicials. Són moltes les grans empreses bancàries i de comunicació que brinden aixopluc a polítics de tots els colors que fan el joc als interessos de l’extrema dreta. Els Borbons, representants d’una monarquia obsoleta, varen ser guillotinats a França al crit de Llibertat, Igualtat i Germania, però campen amples per Espanya i, emparats en el seu ADN absolutista, exhibeixen amb total impunitat la corrupció i l’autoritarisme que caracteritza la dinastia.

4. EL GESTOR DE LES LLIBERTATS I DE LA PAU (quadre quart)

Si els primers tres capítols del llibre (el dels anys de la guerra mundial, els de l’activitat empresarial i el de l’afer L’Oreal) són més que sucosos, el quart no sols no desmereixerà dels anteriors, sinó que per a mi és que té major interès. No només permet saber moltes de coses ignorades (potser per amagades) de la nostra història recent; no només informa, sinó que forma i permet aprendre astúcies i tècniques orientades a fer seure a la taula, fer parlar i negociar persones enemigues, carregades de prejudicis i odis seculars. Ens endinsam en la trajectòria del Jean Frydman gestor de la pau, facilitador de trobades i pont de diàleg; un treballador a l’ombra, discret i sovint anònim, en la solució de conflictes. Podrem veure les adversitats que generaren moltes de les seves actuacions i els obstacles que va patir d’adversaris… i d’amics.

Jean és sionista. No podria ser d’altra manera. Defensa la raó de ser de l’estat d’Israel i, com a home d’esquerres, amb un interès superior amb el socialisme a la israeliana. Si França és el seu país, com li va dir sa mare, Israel serà una causa. Això no obstant, ja prop dels 50 anys, encara no havia viatjat mai a Tel-Aviv quan, la primavera de 1962, l’ambaixador d’Israel a França li va dir que Ben Gourion tenia interès d’entrevistar-se amb ell per rebre consell sobre el món de la ràdio. Jean va acceptar la invitació i es trobaren a Jerusalem. El Primer Ministre, com a gran lector, era enemic de la ràdio i de la televisió, però li va encarregar posar en marxa una emissora. Malgrat el desconeixement de l’hebreu i de la reticència inicial dels tres principals diaris, Jean va crear Hagal Hakal (l’ona lleugera) que va presidir durant trenta anys, amb un accionariat format per la ràdio de l’estat i els propietaris dels tres diaris. Des d’aleshores, els vols de Jean entre França i Israel serien freqüents.

La darreria de 1966, Egipte i Síria signaren una aliança militar, sota la protecció de la Unió Soviètica. Els primers mesos de 1967 s’aguditzà la tensió a la zona. Nasser havia encès el poble egipci. L’amenaça d’un conflicte bèl·lic era real. El ministre d’afers estrangers d’Israel s’havia entrevistat amb De Gaulle i aquest el va intimidar amb un no dispareu els primers. Jordània s’afegí al pacte de Síria i Egipte i militaritzaren les fronteres amb Israel. El mes de maig es va crear el Comité de coordination des organisations juives de France, presidit per Edmond de Rothschild, al qual s’adscriví Jean Frydman. El comitè va ser convidat a viatjar a Tel-Aviv i manifestar el suport a Israel. Dia 5 de juny, quan la delegació era a l’aeroport de París, arriba la notícia: la guerra ha començat. El viatge no se suspèn. En arribar a Tel-Aviv, Jean obté una autorització de Moshe Dayan a favor de Julien Besançon, enviat especial d’Europe n. 1. Serà el corresponsal de guerra que farà seguiment de les tropes israelianes. Dia 10 de juny les armes ja no disparen. Aquella serà la sisena jornada de Jean a Tsahala, el barri residencial on habiten els militars de més alt nivell. El vespre arriba a la casa Yitshaq Rabbín, l’heroi d’aquella guerra. Jean el coneixia molt lleugerament, però l’admirava. Sabia que era discret i que, fins i tot a la intimitat, parlava poc. Aquell vespre, no estava especialment exultant. La victòria havia estat aclaparadora, però encara no s’havia fet el recompte de les víctimes. Rabbín es demanà com anomenaria la història aquella guerra. No caldria cap esforç. Si hi havia hagut la Guerra dels Cent Anys, aquella seria coneguda com la dels Sis Dies.

Abans de tornar a França, els membres del comitè convocaren una roda de premsa amb un missatge molt clar: Vosaltres, israelians, no ens heu hagut de mester per guanyar la guerra, però volem ajudar-vos a guanyar la pau. Jean va veure clar que el futur d’Israel estaria vinculat a obtenir la pau amb els estats veïns. Aquesta era la línia diplomàtica correcta: negociar amb l’objectiu d’assolir una pau duradora. Amb qui negociar? Evidentment amb els adversaris; amb els amics no cal negociar la pau. De retorn a París, va ser convocat per Mendès France, exprimer ministre i home d’esquerres.¹⁰ Havia tengut una idea brillant per fer possible la pau. Moshe Dayan hauria de fer una declaració pública en àrab: Demà volaré a El Caire per parlar directament amb Nasser i estudiar amb ell com posar fi definitiu a la guerra. Hi aniré sol, sense escorta ni armes, perquè faig confiança a l’orgullós poble egipci i a l’honor del seu president. Simplement, vull parlar amb ell de pau. Jean va acollir la idea i va fer-la arribar a Dayan que la va veure molt bé, però quan la va sotmetre al Primer Ministre, aquest la se va fer seva… modificada. Eshkol, vestit de militar i en un avió militar, viatjà a Xarm el-Xeich, un lloc emblemàtic de la península del Sinaí, territori egipci ocupat, per brindar-se a parlar si el president Nasser ho desitjava. La idea inicial de Mendès France s’havia transformat en una farsa. Jean se’n penediria. Començava una cadena d’oportunitats perdudes.

L’octubre d’aquell 1967, Jean acompanya uns amics a visitar Ben Gourion. Hi ha llibres per tota la casa; a les parets, als mobles, en terra… Ha après grec per poder llegir Plató. Jean mira, escolta, passa gust i aprèn de Ben Gurion. Ens cal evacuar com més aviat millor els territoris que hem ocupat, perquè només han de servir per negociar la pau. No tenim vocació de conquistadors; aniria en contra d’allò que som i ha de voler ser Israel. Els parla també d’Europa. Fa poc que va anar al funeral d’Adenauer, l’home que va fer el miracle de restablir les relacions entre Alemanya i el poble jueu. Begin, cap d’oposició de dretes, havia augurat que si viatjava a Israel correria la sang, però tot va quedar en manifestacions de protesta. Mort Adenauer, Ben Gourion va emplaçar De Gaulle a liderar el procès europeu. Després d’aquelles confessions, ja de matinada, quan els acompanyants partien, Ben Gourion agafà Jean del braç per demanar-li: He xerrat massa?

Amb un registre periodístic, directe, dinàmic, amb poques llicències literàries i sense revolts retòrics, el ritme intens i el relleu de cada episodi garanteixen una agraïda amenitat, reforçada per uns interludis que rebaixen la tensió dramàtica de bona part dels fets històrics que s’expliquen. No tot és política seriosa en el llibre. També hi ha espai per a la ironia i l’humor. Com la facècia d’uns vaixells israelians que, atesa la reclamació sobre la propietat de Noruega, varen ser embargats per França i retinguts al port de Cherbourg… d’on varen desaparèixer la nit de Nadal de 1968 per reaparèixer dues setmanes després a Israel. També l’episodi que Jean va viure en primera línia, arran del nomenament com a Ministre de Finances del seu amic François-Xavier Ortoli i que permet entendre la personalitat del poble cors. Els Ortoli són originaris d’un poblet, Sainte Lucie, aleshores amb poc més de 500 habitants. Recent nomenat ministre, François va rebre una carta d’un hipotètic cosí que ni tan sols coneixia. Li explicava que estaven molt contents que fos ministre i li feia veure que la vida al poble era molt difícil. Per això, havien tengut la idea de comprar una sèrie de loteria (li detallaven el número), perquè ell se n’ocupàs ja que seria fantàstic guanyar un milió de francs. El ministre mostrà la carta a Jean, però la cosa no acabava així. També li mostrà una segona carta: Estimat cosí, ara ja sabem que podem comptar amb tu. No hem guanyat el primer premi i ho comprenem, però la família et vol donar les gràcies per aquest altre premi de 10.000 francs. Jean tendria ocasió de valorar la singularitat del poble cors. L’any 1990, en una de les seves estades a l’illa, un escamot de Terra corse a u populu corsu el va fermar a una cadira i va veure com feien explotar la seva casa de vacances. A Jean no li servia de vacuna pertànyer al Club d’amics judeo-corsos.¹¹

L’octubre de 1973, els exèrcits de Síria i d’Egipte aprofitaren la festa jueva del Yom Kippur per agafar desprevingudes les tropes israelianes i recuperar el Golan i el Sinaí. Just escoltar la notícia per la ràdio, Jean va anar cap a l’aeroport per volar a Israel. No sabia què hi anava a fer, però no volia viure aquella nova guerra a París. Estava enfadat. Des de la Guerra dels sis dies no s’havia avançat gens cap a la pau. Just arribar a Tel-Aviv s’indignà amb el to derrotista del discurs de Dayan que parlava de risc de destrucció. La sorpresa de l’atac havia provocat el pessimisme. Jean estava inquiet i en saber que Sharon preparava una contraofensiva mirà d’acostar-s’hi i aconsegir estar al seu costat. El pla de Sharon requeria construir un pont per travessar el canal de Suez. Al costat de Jean, també hi havia Uri Dan, un periodista que considerava Sharon com una encarnació divina i que va escriure una frase premonitòria: Els qui no han volgut Sharon com a cap major de l’exèrcit el tendran com a ministre de Defensa. Els qui no el vulguin de Ministre de Defensa el tendran de Primer Ministre! Jean viurà aquelles dies al punt d’acampada de Sharon que, dia a dia, va imposant la seva estratègia militar. Un soldat egipci apressat expressà l’honor que sentia d’haver estat detingut per Sharon i li demanà un certificat. Sharon ordena accedir a la petició, però que digués que l’havia apressat Jean Frydman. En el curs dels combats, Sharon rep una telefonada. Dayan avisa que s’ha acceptat un acord i que, a partir de les 21 hores del dia 22 d’octubre, s’instaurarà l’alto al foc. Sharon ordena intensificar els atacs; cal fer via i arribar com més lluny millor fins a l’hora pactada… i 48 hores més.

En tot cas, aquella guerra ha acabat i Jean viatja a Monte-Carlo. S’ha convocat un consell d’administració extraordinari de la televisió. A l’ordre del dia s’anuncia una proposta de vendre als italians el sistema Secam de televisió en color, però es fa present la guerra d’Israel i a l’ambient es respira que ja arribat la darrera hora de Jean Frydman a l’empresa. És una persona molt significada. Algú insinua que a força de jugar amb mistos s’ha cremat els dits. Res d’això. El delegat del ministeri d’Afers estrangers expressa que el ministre fa confiança al seu amic Frydman per dirigir amb intel·ligència les negociacions. Jean s’ha vist més que reforçat i els assistents han vist que disposa d’importants complicitats.

A París, Jean rep una nova proposta de Pierre Mendès France. S’entrevistaran amb l’ambaixador d’Egipte i amb un home de confiança del seu president i nebot del Ministre de Defensa egipci, Ali el-Samann. Han fet una reflexió similar a la que tant Jean com Pierre havien fet just acabar la Guerra dels Sis Dies: allò que cal és fer una pau duradora. El sondeig que els fan els enviats egipcis és si Israel acolliria la visita del seu president Sadat. Jean i Pierre responen que si Egipte vol la pau, Israel rebrà les propostes amb els braços oberts. Ali el-Samann, en nom de la televisió egípcia, convida Jean a anar a El Caire i gestionarà una entrevista privada amb el Ministre de Defensa, Kamal Hassan, que es farà amic de Jean, el qual informarà de totes les converses a Dayan. Aquest, com a ministre de Begin, s’entrevistarà secretament a Tànger amb un enviat del president egipci. S’havia fet una primera passa molt important.¹²

L’amistat establerta per Jean amb Kamal Hassan havia eixamplat el camí de la pau. Al contrari de l’aforisme de De Gaulle, els estats són monstres freds, Jean tenia clar que els monstres freds dels estats estan encarnats en persones i, aquestes, són de sang calenta. Així l’emocionarà rebre una convidada del seu amic egipci per viure la primera visita oficial de Begin a Egipte l’abril de 1979. Jean arriba des de París, però té intenció d’anar a Tel-Aviv i aconsegueix que li cedeixin una plaça a l’avió del Primer Ministre israelià. A punt de partir, a l’aeroport, Jean demana el seu bitllet. Li diuen que no cal, però ell insisteix fins que n’hi fan un a mà. Aleshores es treu un bitllet de 100 dollars i el dóna a l’administrador. A la casa del Ministre de Defensa d’Israel mostrarà el bitllet que anirà a parar al museu de l’exèrcit com a document històric: ni més ni menys que el primer bitllet d’avió El Caire – Tel-Aviv.

L’hivern de 1981 el seu amic Ximon Peres li demana que l’ajudi en la campanya electoral cap a la presidència d’Israel. S’instal·la, amb Daniela, a un hotel i comença a entrenar Peres en tècniques de comunicació, tant per a la ràdio com per a la televisió. Haurà d’enfrontar-se a les primàries amb Rabbin. La dona d’aquest, Leah, anomena Jean com fa la premsa dretana quan el vol desacreditar: el milionari francès de Peres. La realitat és que Jean voldria ser amic per igual de Peres que de Rabbin, però en política no es poden tenir dos candidats. Peres ha guanyat les primàries i inicia la campanya electoral. Les previsions van a favor seu. Peres és l’adalil de la pau i Begin, amb el seu passat militar, és considerat un falcó. Les previsions apunten una victòria contundent de Peres que fa campanya a les totes. El seu rival, Begin, sembla que tot el que fa el menarà a la derrota… fins dia 7 de juny quan el candidat, en condició de Primer Ministre, fa un discurs a la nació. Els F-16 d’Israel han bombardejat i destruït una base, al sud de Bagdad, on Iraq instal·lava un reactor nuclear. Setmanes abans de l’atac, Begin havia informat Peres i va ser aquest que li demanà que retardàs la data prevista per evitar coincidir amb les eleccions franceses, cosa que el Primer Ministre va fer. Ara, després de l’atac, Peres convocà una roda de premsa i, en un to indignat, acusà Begin d’utilitzar l’exèrcit amb finalitats electorals. Jean va veure que el seu candidat acabava de perdre les eleccions. La immensa majoria d’israelians estaven molt satisfets d’aquell atac, tan eficient i reeixit, de l’aviació israeliana contra l’amenaça directa de Sadam Hussein. Rebotar-se contra l’operació va ser fer-ho contra l’opinió pública. La nit electoral, abans de l’escrutini, el portaveu del partit de Peres anuncià la victòria i va demanar a Jean que li comunicàs per telèfon al president francès. Per sort, Mitterrand estava volant i no va poder contactar-hi. A la derrota, hauria afegit el ridícul. Begin revalidà el càrrec.

El febrer de 1981, per iniciativa del president de la comunitat jueva-marroquina, Jean gestiona una trobada de Peres amb el rei del Marroc. Ponderats els pros i els contres, Hassan II havia jugat un paper favorable als acords de pau amb Egipte i, a futur, podria ser un bon enllaç amb els palestins. Pactat l’encontre a Marràqueix, Ximon Peres i el rei del Marroc parlaren hores i hores, fins a les tres de la matinada. Quan Peres arribà a la casa on s’allotjava Jean, convençuts tots dos que els hi haurien posat micros a l’habitació, se li abraçà i, baixet baixet, li explicà la reunió a l’orella. Agafats d’aquella manera i a aquelles hores, Peres el va fer riure quan va dir: Si els serveis del Marroc ens filmen, la nostra reputació romandrà ben tocada. L’endemà la premsa ja informava d’aquella trobada i les reaccions no es feren esperar. Dayan recriminava que a força de projectar que volia la pau a qualsevol preu, Peres jugava amb foc. S’havia excedit. Curiosament, Kreisky, canceller d’Àustria i jueu, s’expressava igualment crític i, per més que en un sentit contrari, amonestà Jean: Els àrabs fan propostes de pau i els enviau a passejar. Un dia d’aquests, a força de rebutjar la pau amb els àrabs, provocareu la tercera guerra mundial. Rússia els ajudarà a ells i els Estats Units a nosaltres. Aquest és un joc perillós. Jo no vull que els jueus siguem responsables d’una guerra mundial.

Em permet, en aquest punt, obrir un parèntesi a l’anàlisi del llibre per fer un complement personal a aquest episodi, en condició de testimoni del paper que Bruno Kreisky (1911-1990) va jugar, des de la seva casa de Mallorca, amb el foment d’acords encaminats als acords de pau. A finals de desembre de 1981, només dos mesos després de l’assassinat de Sadat, el president d’Egipte, a mans del Gihad Islàmic, Arafat viatjà a Mallorca per entrevistar-se amb Kreisky. Dia 28 de gener de 1989, Arafat tornà visitar Kreisky al modest xalet que aquest tenia a la Costa d’en Blanes de Calvià. Les declaracions del líder palestí foren per agrair públicament la feina pacificadora de l’aleshores ja ex-canceller austríac i, molt especialment, per haver propiciat les converses iniciades fa poques setmanes a Estocolm entre palestins i membres de la comunitat jueva, unes converses que durarien quatre anys i conclourien amb els acords d’Oslo. A banda d’Arafat, Kresky s’entrevistà amb molts d’altres líders. Va ser determinant en obligar Espanya a reconèixer Israel l’any 1986, amb oposició de destacats membres del primer govern socialista de Felipe González. El desembre de 1984, també a casa seva, rebria Gadaffi. A banda de les visites que podríem dir oficials, Kreisky va rebre, durant tota la dècada dels 80 i fins a la seva mort, delegats de tots els països en conflicte. Era molt conscient que, a cada una de les parts, hi havia molts d’interessos no només contraris a establir acords, sinó amb clara voluntat de provocar una guerra de resultats imprevisibles.

La lectura del llibre dedicat a Frydman, a més de fer-me tocar amb les mans una gran ignorància, m’ha fet veure que el seu paper d’índole privada com a mediador de conflictes, complementava el paper públic i amb projecció mediàtica de Kreisky que va convertir Mallorca en un territori neutral de trobades internacionals del més alt nivell i… en un niu d’espies de tot el món durant més de dues dècades. La CIA, l’MI6, la DGSE, el KGB i, per descomptat el Mossad mantenien actives delegacions a l’illa. Circulaven moltes d’històries sobre aquells agents secrets. S’assegurava que tots ells es coneixien i que freqüentaven els mateixos bars i restaurants. 10 anys desprès de la mort Kreisy i poc després de la destrucció de les Torres Bessones de Manhattan, concretament dia 2 de novembre de l’any 2001, Mallorca, en aquest cas Formentor, tornaria servir de plataforma a una trobada entre Ximon Peres, aleshores Ministre d’Afers Exteriors, i Iàssir Arafat, president de l’Autoritat Palestina.