Al cel es destrien pulcres unes gotes d’humitat

Les dades són als diaris

Les proves qui sap a on

***

Els vells pirates qui els invocaria

***

Mirau-me en aquesta mar,

atrapau-me si podeu

***

Caurà en crisi la mentida?

TERESA ALEMANY I HOSPITAL, EL NOSTRE ENLLAÇ

En Jordi Vivet i jo ens vàrem conèixer ben de rebot. A qui jo coneixia era a Teresa Alemany, amb qui vaig coincidir a Barcelona els anys 1968 i 1969, quan jo estudiava computació, com es deia aleshores a la prehistòria de la informàtica. Aquella estudiant d’infermera em va fascinar; la tenia en la més alta estima i consideració. Em va deixar llibres (El carrer de les Camèlies de Rodoreda roman a la memòria) i compartírem passejades per una Barcelona per a mi desconeguda i ara inexistent. Record una visita, a un convent no gaire lluny del parc Guell, a un jove parent seu seminarista i, un altre dia, de retorn des de la Barceloneta cap al carrer d’Enric Granados, on hi havia les nostres respectives residències, una cantada en dansa nocturna per damunt la Rambla de Les rondes del vi de Jaume Arnella que va ser la cançó de l’any. Des del Cap d’Any de 1969, li enviava els bons auguris a una adreça d’Os de Balaguer, el seu poble nadiu. Va ser el febrer de 1975 quan vaig rebre una carta seva. Em comunicava que s’havia traslladat a viure a Menorca per fer feina a la Residència Sanitària de Maó, satisfeta per l’ofici («fa tan feliç ésser pels altres!») i per la relació encetada amb Jordi (sense llinatges) un company que li agradava escriure. Per causalitats i casualitats de la vida, coincidint en el temps m’havien assabentat que un personatge singular conegut meu, Jordi Teixidor Omedes, guanyador del premi Joaquim Ruyra d’aquell any, s’havia mudat a viure a Menorca. Havia de ser ell forçat i vaig lligar caps… erròniament. Jordi T. Omedes, com signava per evitar la confusió amb el seu cosí, l’autor del Retaule del Flautista, havia fet el servei militar a Mallorca i era amic de Bernat Homar, de Jaume Fuster, de Maria Antònia Oliver, de Guillem Salom, de Jaume Arnella i de molts altres amics comuns. Com que la carta de Teresa me convidava a visitar-la, no m’ho vaig pensar dues vegades.

EL MEU PRIMER ENCONTRE AMB JORDI VIVET

El mes de març de 1975 Teresa vivia al port de Maó, davant la mar, a l’aleshores Calle de los Mártires del Atlante. D’immediat, vaig aclarir que la seva parella no era Jordi Teixidor Omedes (1946-2002), sinó Jordi Vivet i Ballart, un mariner desembarcat després d’anys d’anar amb vaixells mercants per aigües de Grècia. De fet, amb una gorra i una pipa era la imatge típica del clàssic llop de mar glossat a les havaneres. Feia un mes que ell havia fet els 31 anys i jo en tenia 22. Aquells dies que vaig romandre a ca seva, com que na Teresa feia feina i ell encara no, vàrem recórrer l’illa i vàrem tenir molt de temps per parlar. Hi va haver una complicitat i una entesa immediata que perdurà quan es mudaren a viure a Torret, amb visites i intercanvis periòdics durant tres anys. Sense bravejar del seu passat, delatava que tenia experiència en l’organització d’activitats culturals, però no ho vaig poder esbrinar i certificar fins després d’assabentar-me de la seva mort. Hi ha informacions que sempre arriben tard.

Era inevitable que la Poesia aparegués i es fes madona de les nostres converses. Ambdós teníem llibres estotjats, dins dels calaixos de la por i de la vergonya, que reclamaven ulls, lectures i crítiques. Ens bescanviàrem els poemaris, a les antípodes un de l’altre en gairebé tots els ordres. Aleshores jo vivia fascinat i seduït per la poesia visual, amb Salvat Papasseit de referència i amb la pretensió de pintar llibres i escriure sense lletres. Ell, en canvi, amb Gabriel Ferrater com a única excepció contemporània de referència, era admirador dels clàssics grecs i, molt concretament tot i que a nivell teòric, defensor de l’epicureisme com a model admirador de la vida. En tot cas, la trinxera de l’hedonisme no ens separava.

SA CALATRAVA 1976 i 1977, UNA FITA

Més enllà del conreu en privat de la poesia, compartíem moltes d’inquietuds culturals que comentàvem a la nostra correspondència. De part meva, l’any 1976 vaig fer costat a la iniciativa de Toni Rotger i em vaig implicar en l’organització de les Festes de Sa Calatrava. Eren les primeres festes populars després de la mort de Franco i la gent tenia ganes de llibertat.

Com a improvisat presentador dels actes, des de l’escenari vaig tenir el privilegi de veure l’esplanada del bastió de Berard atapeïda de milers de persones. Aquelles festes esbaldregaren els murs i les “taquilles” de pagament. Les popularitzaren. Les catalanitzaren. Sa Calatrava va esdevenir un ateneu popular des del qual, en temps de precarietats i preautonomies, es recobrà la Rua de Palma, la revetlla de Sant Sebastià, la festa dels Darrers Dies… Fou, durant tres anys, un centre neuràlgic cultural indiscutible que reanimà Mallorca amb una aportació mai vista des d’abans de la guerra incivil.

Dins del programa de festes de 1976 es va presentar el CAT (Centre d’Activitats Teatrals, jugant amb l’apòcope de Catalunya), una altra iniciativa de Toni Rotger, responsable de l’àrea de teatre de l’OCB. La premsa es va fer ressò de la presentació. Josep Benaiges de Barcelona, Bartomeu Mestre de Mallorca i Gonçal Pons de Menorca explicaren l’objectiu de disposar d’una eina d’àmbit nacional. Des de Sa Calatrava, el CAT va organitzar la vinguda de grups teatrals d’arreu de les terres catalanes: Comediants, Dagoll Dagom, A-71, Pluja, Garibaldis, Claca… La Torna dels Juglars s’estrenà a la plaça de Santa Fe. L’única activitat fora de Mallorca varen ser les dues setmanes de Teatre Independent dels Països Catalans a Ciutadella, organitzades per Gonçal Pons com veurem, en una breu espipellada de referència.

De Sa Calatrava sorgiren creadors, artistes, músics i màgics i allà agafà més volada el grup S’Estornell de Pep Baño, renovat amb Miquel Fuster Pava, Barbara Nadal, Miquel Gelabert o el músic Jean Jacques Schalekamp, fill de l’escriptor holandès resident a Mallorca. L’antiga fàbrica de la murada va viure festes ferestes, conferències, concerts, cercaviles… Allà Ocaña hi va fer més d’una performance, allà va néixer, créixer i morir una revista emblemàtica: Sa Lavativa, allà Joan Mas, un excel·lent i enginyós dibuixant que morí molt jove, feia uns magnífics cartells, allà també varen publicar-se els primers còmics transgressors, amb la subsegüent persecució policial i repressió judicialⁱ.

Fins que les institucions públiques no s’apoderaren de les festes populars, (ep! i les manyuclaren i manyuclen amb còmplices i bufons filipistes a sou), Sa Calatrava va ser clau, sense subvencions i de manera autogestionada, per a la represa cultural del país. Va ser molt més que un club. Va fer història. Per sort, no manca la documentació a l’espera que algú decideixi espigolar sobre la incidència que tindria a altres festes de l’illa. De moment, roman en deute un reconeixement formal a Toni Rotger, menystingut tant des de les institucions públiques com les entitats culturals del país. L’acte que li dedicà la Federació d’Associacions de Veïns (abril de 2016) i el de l’Ajuntament de Palma (novembre de 2016) reclamen un tractament amb més visualització.

I EN JORDI HI ERA (I DE TOT APRENIA)

Jordi Vivet, aquell juliol de 1976, va ser molt més que un espectador convidat. No va tenir manies en maquillar-se i introduir-se en els cercaviles que, cada horabaixa o, segons ell, «abans del fosquet» s’endinsava, des de Sa Calatrava, fins al cor de la ciutat per cridar a la festa devers les places de Cort i de Santa Eulàlia. Va prendre nota de tot allò que passava. Va presenciar un muntatge de S’Estornell, on Miquel Fuster, en Pava, trabucava una senalla de terra damunt d’una taula per començar a explicar la història de Mallorca. Vivet s’exclamaria: «això també és Menorca!».

Un altre vespre va participar en el sopar popular de carrer, on alguns espontanis recitaven versos. Allà va lligar el trempó amb la Poesia. Aprenia més que ningú per millorar les propostes. També, el dimecres dia 7 de juliol, al costat dels germans Joan Ramon i Maria del Mar Bonet, de Guillem d’Efak i del trobador algaidí Biel Majoral, una novella i sorprenent veu de la terra, Vivet va veure i escoltar Isaac Melis i el grup CPEP de música popular de Ciutadellaⁱⁱ, representants de Menorca dins de la Nit de Cançó de les Illes. Lligava caps i omplia la retina de teatre, poesia i música de la terra. El còctel perfecte per a assaciar la fam canina de cultura. Abans de partir, m’anuncià que l’any següent Menorca seria molt més present a Sa Calatrava. No va mentir, però com també veurem Sa Calatrava va alenar devers Menorca.

LES SETMANES DE TEATRE INDEPENDENT (una espipellada)

Aquelles primeres festes calatravines acabaren el diumenge 11 de juliol de 1976. Un mes i mig després, a Ciutadella, es feia la primera Setmana de Teatre Independent dels Països Catalans. El mot independent s’usava aleshores per deixar clar que no tenia res a veure amb el teatre del règim quan, curiosament, el grup Delfín Serra que assumí formalment l’organització pertanyia a Educación y Descanso.

La iniciativa s’havia pactat dos mesos abans (per Sant Joan havia de ser!) a la casa d’en Gonçal Pons Moll, en Salo Roseta, on ens reunírem Bernat Homar, exdirector del grup de Pius XII, Joan Maria Gual, director del grup A-71, Mercè Remolí, periodista, jo mateix, lligat als grups de La Protectora i S’Estornell i vinculat amb les Setmanes de Teatre de Mallorca, així com altres menorquins de l’entorn del grup Delfín Serra que aleshores dirigia en Salo (Tino Pons, Pitus Fernàndez…). En Salo, fort i no et moguis, ens obligà a anar a veure el Foc i fum, la popular sarsuela menorquina, i, ens exigí mirar des de la llotja com els espectadors cantaven amb els actors. Ell ja coneixia les Setmanes de Teatre de Mallorca, patrocinades per Ràdio Popular i Sa Nostra, però ell, amb una inconsciència temerària sense cap suport, va contractar grups d’arreu de les terres catalanes que actuaren la darrera setmana d’agost de 1976 a la plaça Nova de Ciutadella. L’any següent, la segona setmana d’agost de 1977, es va fer una segona (i darrera edició) orientada a rebaixar el greu dèficit generatⁱⁱⁱ. Doncs bé, en aquelles reunions preparatòries, en Jordi Vivet també hi era.

VIVET, AGITADOR CULTURAL

A partir d’aquell estiu de 1976, des del llevant de l’illa, Jordi Vivet impulsà sens desmai iniciatives a rompre. L’activitat cultural, aquells anys, era potent. Hi havia fam d’omplir els carrers de poesia, música, teatre… totes les arts s’enllaçaven. Només calia trobar el catalitzador i Jordi Vivet assumí el lideratge. Ara he sabut que tenia prou experiència a l’esquena per fer-ho. Impulsà el grup Els Mussols i, juntament amb el pintor barceloní Francesc Calvet i el jove poeta Pere Gomila, organitzà unes originals rapsòdies poètiques, cada vegada més exitoses. La darreria de 1976 el grup s’estrenà en un recital a Alaior. El 1977, amb el nom de Trempem sa primavera, actuaren a Ciutadella, Sant Lluís, Es Castell, Maó… i, com no podia ser d’altra manera, navegaren fins a Sa Calatrava on desembarcaren el dissabte 9 de juliol de 1977. Trempem sa primavera és un punt de referència a partir del qual, arreu de Mallorca, s’organitzarien els primers recitals de poesia il·lustrada amb música^iv.

El mes següent, de retorn a Torret i amb un equip de gent implicada que, de manera progressiva, s’afegia al grup, rejovenien les festes populars de Sant Lluís.Els cercaviles convidaven la gent a ocupar i omplir els carrers i les places. El confeti i les serpentines esbaldregaren la repressió de tants i tants d’anys. Es passà, gairebé de cop, del NO-DO de la por al color de l’alegria.

La Poesia no es podia dissociar de la Música i, com era biològicament previsible, els recitals s’il·lustraven amb acompanyament d’instruments.

La coincidència amb la Mostra de Teatre a Mallorca, em va impedir viatjar a Menorca per veure els seus primers muntatges poètics. Amb molt bones paraules, me deia a la carta que no m’havia perdut gran cosa. Així i tot, informava d’un recital que havia anar molt bé i que tenia totes les esperances en un que s’havia de fer a Sant Lluís. També es mostrava satisfet d’incorporar músics al grup. Tot i això, per primera vegada, em deixava caure la possibilitat de deixar Menorca per cercar feina a Mallorca.

No hi podia mancar el teatre. Jordi Vivet va fundar el grup Cop i Queda, on movia tots els fils: director, escenògraf, il·luminador, guionista… Menorca, simplement, va néixer i créixer com una obra absolutament renovadora i màgica que va recórrer l’illa.

Menorca, simplement va ser celebrada per tot allà on va passar i es manté viva a la memòria dels qui la varen veure i més viva encara en el record de la gent que hi va participar. Té un cert interès històric l’article que va escriure el gener de 1980, publicat a la revista Terra Lliure, l’anarquista i sindicalista menorquí Ferran Ferrer Quesada, exiliat a París. Es fa ressò de l’obra i anima (sense donar noms, perquè tots els obrers són iguals) al grup Cop i queda.

Els actors varen comptar amb l’activa participació d’un grup nascut simultàniament a l’obra. Traginada va significar un guany cultural de primer ordre. Hi convergien la tradició i l’intent de renovar i modernitzar la cançó popular. Varen assolir un èxit més que merescut. A partir del nucli fundacional de la mà de Francesc Bagur i de Joan i Ramon Saura, s’hi arreplegaren de manera intermitent una dotzena de músics i cantadors (Artur Bagur, Maria Pau Bagur, Elena Comeche, Catalina Garriga, Martina Garriga, Josep Mercadal, Margalida Pérez, Lluís Reynés, Artur Bagur…), que enregistraren tres discs en tres anys^v.

PROJECTE POESIA!

Jordi Vivet prioritzava la poesia part damunt de tot. Des de la nostra coneixença, el març de 1975, feia vots per crear una col·lecció de poesia “diferent”. A partir de l’experiència de les edicions nascudes el 1976 a Sa Calatrava la idea va agafar forma i força. Per assegurar l’èxit de l’empresa, es va projectar crear la col·lecció a partir d’una campanya prèvia de subscriptors que s’anuncià la darreria de 1976. L’objectiu era fer una col·lecció orientada als poetes joves de les Illes. Havíem de trobar contactes a les Pitiüses, Jordi Vivet tindria cura de la col·lecció a Menorca i jo a Mallorca. La Poesia, progressivament, guanyava prestigi i era un bon moment per envestir amb aquell projecte. Cal dir que aquesta percepció era general i ho demostra el fet que, a partir de 1977, les iniciatives editorials es multiplicaren: Domini Fosc, Neon de Suro, Guaret, Tafal, Blanc d’ou, La musa decapitada i, des de Ciutadella, Xibau. Tot i la renovació allunyada de la monotonia i de la creixent nòmina editorial, encara el 1978 des de Sa Calatrava, es tenia la percepció que les noves tendències no eren prou renovadores; encara no s’havia aletejat la calitja.

La darreria de l’any 1977, La Caixa de Balears del Castell havia publicat un petit quadern amb alguns dels poemes de Trempem sa primavera del grup Els Mussols. Jordi Vivet me n’envià un exemplar per valorar que es podia començar el Projecte: Poesia des de la més gran austeritat editorial. Persistia en la idea de crear una col·lecció, per modesta que fos, a fi de repartir-la en els recitals com a complement literari. Coincidint en el temps, jo tenia elaborat un llibre de poesia visual, elaborat a l’estil dels cal·ligrames, a mà o amb màquina d’escriure, i li vaig remetre una còpia. Als pocs dies me va escriure. Li havia agradat i l’havia transformat, amb els seus coneixements com a delineant i dissenyador. M’aconsellava i defensava amb arguments que bastís el llibre amb algun “dibuixador”.

…COM UN ALEIG ENMIG DE LA CALITJA

Tot i que no vaig fer gaire cas dels suggeriments i vaig optar per publicar els poemes tal com els havia escrit originalment, vaig incorporar dos dels seus dibuixos al llibre que s’acompanyà igualment d’altres il·lustradors i destacats prologuistes, els noms dels quals figuren a la caràtula, amb el de Jordi Vivet de capçalera^vi. El llibre es publicà en una edició d’autor a l’Antiga Impremta Soler.

El motiu de no esperar l’aparició de la hipotètica col·lecció del Projecte: Poesia,  va ser el desinterès absolut que havia merescut la pretesa captació de subscriptors… i el meu escepticisme. De fet, aquella col·lecció que havia d’acollir per capçalera un poemari de Jordi Vivet no va arribar a néixer. A les cartes, m’indica allò que voldria que figuràs a la solapa del seu poemari: “Jordi Vivet, (febrer de 1944), nòmada català…” i esmenta alguns dels qui ja són amic seus a Mallorca (Joan Mas, Toni Rotger, Llucia Ribas, Bernat Homar…) a qui convida a anar a casa seva a dinar per compartir l’èxit del seu hort. De manera intermitent, reitera l’interès de deixar Menorca i anar a viure a Palma. La seva vida presagiava canvis importants. 

De cara a la possible viabilitat del Projecte: Poesia, m’havia fet a mans, per sotmetre a consideració, quatre poemaris: Saltar i no parar, Poemes virtuals, Liberté, Égalité, Fraternité i Metròpolis. Els seus poemes, en contrast amb la seva vitalitat positiva i emprenedora i amb el seu sentit d’humor càustic, més irònic que mordaç, no anaven en sintonia amb Lucreci, a qui assenyalava com el seu referent poètic i filosòfic, perquè projectaven una visió adolorida de la vida, sota el paraigües de la ideologia anarquista. En només tres anys, el seu vitalisme pletòric s’havia obscurit i, en els poemes, enmergien rampells de nihilisme i, en algun cas, de desolació. Tanmateix el Projecte: Poesia es frustraria definitivament. Mentre en parlàvem per correspondència, molts d’altres creaven noves col·leccions. Tot i això, ell encara persistí durant un temps en la idea de crear «una col·lecció modesta» des de Menorca.

DRUÏDA

L’arribada a Menorca de Víctor Compta, un traductor barceloní que s’instal·là a Llucmaçanes des de 1978 fins a finals de 1987, va ser un reforç a la idea de Jordi Vivet de bastir una nova col·lecció de poesia. Havia de ser exemplar i, per això, lluny del criteri primigeni que defensava la modèstia editorial, Druïda, una aventura que esdevindria mítica, va brollar amb voluntat efectista^vii. Vivet, que aquell any acabava de publicar versos a la revista Reduccions, va fer costat a Compta al llarg del procés creatiu i va influir en les qüestions formals bàsiques que havia vist a l’Antiga Impremta Soler: procés gairebé artesanal, paper d’alta qualitat, quaderns tancats amb llaços (el llaç, com a símbol, seria uns dels elements clau), combinar la poesia amb les il·lustracions… Em va comentar que, ni que fos formalment, havia utilitzat de model algunes publicacions fetes a Mallorca. M’esmentà Insecticida de Jaume Sastre i singularment …com un aleig enmig de la calitja. De part meva, sabia que Vivet no posaria el seu llibre entre els primers de la col·lecció menorquina, però no m’hauria pensat mai que no n’hi arribàs a publicar cap. Es mereixia de ple dret ser protagonista en aquella proposta tan valenta i original que, apareguda el 1980, responia al seu desig expressat ja el 1975. 

L’ACTIVISME CULTURAL S’OFICIALITZA

De les papallones que he perseguit

sols tenc la boirina que em tenyeix els dits

Guillem d’Efak

L’aparició de Druïda coincideix amb un declivi de les activitats culturals fins aleshores autogestionades. La restauració de les institucions, amb les primeres eleccions municipals de 1979, la constitució del preautonòmic Consell General Interinsular i, finalment, l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia del 1983, va significar l’assumpció de les polítiques culturals des de l’administració pública… amb una evident reculada quant a la llibertat creativa, sotmesa com mai (ara democràticament) al dirigisme. Aquell fet va afectar gairebé tots els moviments que havien nascut des de la societat civil: la cançó catalana, el teatre independent, les festes populars… tot hauria de passar pel sedàs del poder. La majoria dels creatius preferiren aferrar-se a la mamella pública. Els qui no transigiren desertaren o foren marginats. La força creativa que havia inundat els carrers amb art popular (a Sa Calatrava, a la murada, hi havia penjat un mural d’Esperança Mestre que mostrava una presó en blanc i negre des d’on sortien papallones de colors) es va protocol·litzar i aquietar a la política miserable de les subvencions, sempre supeditades a fer allò que interessa als governs de torn.

Els qui no s’adaptaren a la nova situació varen esvair-se o, si més no, varen minvar l’activitat de manera ostentosa. Traginada, S’Estornell, les Festes de Sa Calatrava… preferiren el declivi i que els seus noms fossin referents d’un temps i d’un país abans de precipitar-se dins d’una transformació vergonyant. Jordi Vivet, naturalment, va ser dels qui va viure aquell declivi. Coincidí en el temps un canvi de relació afectiva i, aviat, el naixement d’un fill menorquí. Això no obstant, no dimití l’activitat personal. El 1984 i 1985, amb el fotògraf Lluís Real i el músic Ramon Saura, va gestionar el bar Foxtrot de Binibèquer, on els caps de setmanes es feien actuacions i recitals. Va fer part del grup de teatre La Clota, dirigit per Pitus Fernández. Amb aquest grup actuà el 1989 a Palma a l’obra Miles Gloriosus de Plaute que va guanyar el primer premi dels projectes teatrals d’aquell any, presentada a la Mostra de Teatre Llorenç Moyà i representada a diversos escenaris fins a l’actuació al Teatre del Born dia 23 de març de 1990.

A la fí, 20 anys després d’aterrar a Menorca, publica el seu primer llibre, Arena als ulls, amb pròleg de Pere Gomila i editat amb el número 7 de la col·lecció Xibau per l’Institut Menorquí d’Estudis. Es presenta a Maó dia 22 d’abril de 1994 i a Ciutadella dia 27, amb Antoni Cantamisa i Adelaida Ponseti com a rapsodes. El segon, Calcigar el llamp, editat per Pagès Editors, no arribaria fins catorze anys després, el mes d’abril de 2008.

Continuarà també amb els recitals poètics amb els seus vells amics del grup Els Mussols, amb la incorporació de noves veus. El recital en homenatge a Vicent Andrés Estellés que es farà el juliol de 1995 serà el seu comiat.

Aleshores ja havia deixat de fer feina al despatx de l’arquitecte Enric Taltavull i treballava per Triangle Postals, empresa que li brindà l’opció d’anar a Barcelona. Així, l’any 1995, Jordi Vivet, després de més de 20 anys de viure a Menorca, abandonarà l’illa definitivament. Quan es va jubilar es traslladà a Vic a la seva casa pairal. Només torna a Menorca ocasionalment, com la visita que va fer l’any 2005 al seu amic Lluís Reynés de Traginada.

VIVET POST MORTEM

Jordi Vivet va morir a Vic dia 25 de febrer de 2018, dies després de fer els 74 anys. Se’n va fer ressò a El Punt el seu nebot Santiago Ponce Vivet, professor de Comunicació a la Universitat de Vic i, amb un sentit obituari a la seva secció L’illa inaudita del diari Menorca, el seu deixeble, poeta i amic Pere Gomila^viii, per iniciativa del qual tres mesos després, els amics varen retre un reconeixement amb la lectura d’alguns dels seus versos sota el títol, Jordi Vivet, simplement.

Un any i busques després, el 13 de juliol del 2019, l’IME va programar una jornada monogràfica dedicada a la seva biografia, amb especial incidència en la immensa activitat que va dur a terme en el desenvolupament de la vida cultural a l’illa de Menorca.

La mala consciència m’interrogava. Com així una distància tan petita com la que separa Felanitx de Maó i, després, de Vic, ens havia allunyat tant? No ens hauria de sobtar gens. Un allunyament similar, sense sortir de la mateixa illa, s’ha produït entre els mallorquins que enllestírem les festes calatravines, per posar un exemple, o entre els menorquins que impulsaren aquella Menorca, simplement.

Com a expiació de l’amistat perduda, ara ja irremeiablement, vaig iniciar la recerca. Poca cosa vaig trobar de la seva activitat d’ençà que va abandonar Menorca. A banda de l’edició de Calcigar el llamp, només uns poemes publicats l’any 2009 a la revista Reduccions i la informació de Pere Gomila que afirma que va elaborar nous poemaris. Res més. En canvi, vaig trobar informació molt rellevant, prèvia a instal·lar-se a Maó, que destapa l’enamorament dels llibres i l’experiència com a escriptor, poeta i home de teatre. Totes les dades trobades mostren com, a Vic, ja havia fet teatre i participat en muntatges poètics.

ELS SEUS PRIMERS TRENTA ANYS

Jordi Vivet i Ballart va néixer a Vic dia 14 de febrer de 1944. Tot i escolaritzar-se a la primera postguerra, amb la imperant escola nacional-catolicista del franquisme, va estudiar a l’Acadèmia Maurici Izern, laïca, del mestre i pedagog francès. Acabat el batxillerat es va matricular a l’Escola Municipal de Dibuix, on va ser deixeble de l’escultor Salvador Puntí. Amb només 18 anys comença a fer feina de bibliotecari a Barcelona, on establirà una relació addictiva amb els llibres. No perdrà, però, contacte amb el seu poble nadiu. Allà es va incorporar a les Joventut Musicals i, al costat dels poetes Miquel Martí i Pol i Lluís Solà i Sala, al Grup de Teatre Independent del Cineclub de Vic. Comença també a col·laborar amb la revista Inquietud Artística, la qual es transformarà anys després en Reduccions. L’any 1965, la portada del n. 33 de la revista reprodueix una foto que mostra l’escenografia que havia fet Joan Furriols per a la representació d’Esbós per a tres oratoris de Carles Riba. L’obra s’havia estrenat l’any abans al Temple Romà de Vic. El muntatge va ser dirigit per Lluís Solà, amb Jordi Vivet com a ajudant de direcció. En el següent exemplar de la revista, publicat el novembre de 1965, apareix un extens article dedicat als trobadors signat per Jordi Vivet que, aleshores, està fent el servei militar.

Acabada la mili, amb 22 anys, decideix embarcar-se en un mercant i anar a veure món. L’estada a Grècia i les llargues travessies transoceàniques li permeten aprendre idiomes, que practica amb els companys de la tripulació. Les hores de lleure dels mariners li permeten llegir molt. Escull preferiblement poesia i la vincula estretament amb els oceans i la solitud que treuen el cap en els primers versos, amb un cert sentit àcrata de la vida i universalista del món. La seva gran pàtria, la més gran de totes les nacions, és la mar.

Durant vuit anys, des de 1965, no se sap res del mariner vigatà fins que, dia 23 de març de 1973, apareix a Hoja del Lunes de Barcelona informació d’un muntatge poètic sobre J. V. Foix del grup La Gàbia, al Teatre Capsa de Barcelona amb direcció de Lluís Solà i escenografia de Jordi Vivet.

Just dos anys després, el març de 1975, el vaig conèixer a Maó.

CODA i DA CAPO

Jordi Vivet volia viure com a nòmada català, però el va seduir Menorca i la va convertir en la seva Ítaca, per on havia navegat. Sense deixar de mirar el mar, va amarrar la barca per viure més de 20 anys, els millors de la vida, amb amors, amistats, música, teatre i poesia; sobretot poesia. També volia viure com un poeta i així va ser. Almenys a Menorca va ser poeta, simplement.

Post Scriptum.- El seu nom, com el de Víctor Compta Gonzàlez, Gonçal Pons Moll, Antoni Rotger Martínez, el grup Els Mussols i tants d’altres dels que s’esmenten en aquest article que fan part del que vaig definir com “exclosos culturals”, no apareix a la viquipèdia. Si voleu saber-ne més coses, les podreu llegir en el cor de les persones que el varen tractar.

MES COSES:

A l’enllaç podeu veure un petit vídeo sobre la publicació CALATRAVA STORY

https://www.youtube.com/watch?v=Bj3zh75TcDE

A Jordi, a Víctor i a la bona gent que va viure aquell gloriós temps d’il·lusions

Malaurat del poble qui no tengui poetes;
aquest  poble haurà callat definitivament!
Joan F. López Casasnovas

Un poble que no estima els seus poetes
és un poble condemnat a la derrota
T. S. Eliot

Des de la vinya menorquina del camí de Llucmaçanes, entre els anys 1980 i 1987, s’edità una col·lecció de poesia singular. Tan singular que no he sabut trobar ningú, cap biblioteca pública ni tan sols, que la tingui completa a disposició dels lectors. Això és molt més lamentable encara quan es mesura l’alt nivell de qualitat que, en el seu conjunt, brinden els 16 poemaris que, sota la direcció de Víctor Compta Gonzàlez, s’arribaren a publicar en els únics sis exemplars editats. Ni que sigui per reivindicar aquella iniciativa, emboirada i entelada com si no hagués existit mai, he considerat pertinent fer-ne memòria documentada.

LA GÈNESI DE LA COL·LECCIÓ

1. Antecedents editorials de Poesia a les Illes (*)

Cal recordar que la insurrecció feixista-militar de 1936 i la subsegüent dictadura franquista varen anorrear la Cultura Catalana. La Poesia que, en el cas de les illes Balears i Pitiüses, havia gaudit de diverses plataformes de difusió (de manera destacada La Nostra Terra entre 1928 i 1936), va ser silenciada. Els intents de represa amb noves col·leccions, com va ser el cas d’un únic exemplar de Raixa l’any 1953, varen ser eixalats. Es permeteren, en canvi, col·leccions literàries en castellà com DABO (1951-1955), amb algunes infiltracions de Jaume Vidal Alcover i Cèlia Viñas, o com Papeles de Son Armadams creada per Camilo José Cela, on s’inseriren alguns poemes en català (sobretot de Carles Riba) gràcies a la intervenció de Josep Maria Llompart, el qual va fer de Secretari de la publicació, entre 1956 i 1960. El 1956 també va aparèixer la revista Ponent, però aviat derivà cap al secessionisme i el bilingüisme de la mà de Llorenç Vidal (avui col·laborador de la Fundación Jaime III). L’orientació d’aquestes publicacions els conferí cera del corpus de les autoritats. En certa manera, legitimaven que la Poesia catalana romangués proscrita.

Els poetes mallorquins de postguerra, malgrat el franquisme, no es donaren per vençuts i persistiren en els intents de crear col·leccions estables de poesia en català. El 1956, Vidal Alcover, Llompart i Llorenç Moyà, dirigeixen La font de les tortugues, on obrin les portes a joves com Guillem d’Efak. El 1961, l’Editorial Moll, crea la col·lecció La Balenguera; el 1965, l’Editorial Daedalus crea La Sínia i el 1971, sota la direcció de Miquel Àngel Riera, la Caixa de les Balears publicarà El Turó. A les Pitiüses, l’any 1968, Marià Villangómez publicava una antologia de Poetes eivissencs, entre els quals destaca el jove Isidor Marí.

No serà però fins a la meitat dels anys 70 del segle XX, a l’entorn de la mort de Franco, quan es produeix la gran explosió de les publicacions dedicades a la Poesia. El 1974, l’Editorial Turmeda crea la col·lecció Tomir; el mateix any, editats per J. Mascaró Pasarius, apareixen els quaderns de poesia Domini Fosc; el 1975, a l’entorn del col·lectiu Taller Llunàtic, s’edita Neon de Suro; el 1976, des de Campos i de la mà de Damià Huguet, apareix Guaret; el 1977, també des del Taller Llunàtic, es publica Blanc d’ou; el mateix any, 1977, per iniciativa del precoç poeta Andreu Vidal apareix La musa decapitada; el 1979, l’Ajuntament de Manacor crea la col·lecció Tià de Sa Real, encara que no exclusivament de Poesia; també el 1979, amb l’impuls d’Antoni Nadal, Josep Noguerol i Felip Demaldé, sorgirà L’ombra vessada; el 1981, des de la llibreria Cavall Verd de Rafel Jaume, els Cartrons de Poesia; el mateix any naixia Latitud 39. Revista de Literatura, Llengua i Arts, on, al costat dels articles, es publicaven poemes. Ja posteriorment, el 1985, amb l’impuls de Damià Pons, professor a l’Institut de Llucmajor apareixien, les Edicions Atàviques.

Molts dels poemaris inscrits en els col·lectius anteriors esmentats comparteixen característiques: en general són d’autors joves que, en molts de casos, tindran continuïtat futura (Damià Huguet, Bernat Nadal, Damià Pons, Joan Perelló, Àngel Terron, Andreu Vidal, Pere Gomila…), s’insereixen majoritàriament dins de la poesia experimental, s’acompanyen d’il·lustracions de pintors avantguardistes del moment (els Terrades, Gerard Mates, Bartomeu Cabot, Joan Palou, Miquel Barceló…), reneguen del Noucentisme i, amb ell, de l’anomenada Escola Mallorquina, defugen també formalment de les publicacions convencionals i, en la majoria de casos, s’editen fora dels circuits editorials que podríem anomenar professionals. Destaca, de manera escandalosa, l’absència de les dones.

Aquesta revolució poètica i artística, especialment en el temps de màxima efervescència que s’emmarca entre els anys 1974 i 1978, no va ser cosa únicament de les Illes. També es va produir en el País Valencià i el Principat i, fins i tot, fora de l’àmbit de l’estat espanyol, emergeix a la Catalunya Nord, on la Universitat de Perpinyà, precisament entre els anys indicats (de 1974 a 1978), va editar Aïnes.

2.- XIBAU, el precedent menorquí (**)

Al ponent de l’illa, a Ciutadella de Menorca, dia 1 de gener de 1978 es publicava el primer dels quaderns de poesia XIBAU, de la mà de Joan F. López Casasnovas, autor del manifest de presentació, i de Gustau Juan Benejam, a qui es deu el nom de la col·lecció (un localisme del Mitjorn Gran recollit al DCVB) i autor dels poemes del primer exemplar. Fins a l’any 1988, es publicaren onze quaderns XIBAU i, a partir de 1989, la col·lecció va ser assumida per Institut d’Estudis Menorquí que la manté viva.

3.- Jordi Vivet i Ballart (***)

L’arribada de Víctor Compta a Menorca l’any 1977 va coincidir amb una època d’exaltació poètica a l’illa. Si, com hem vist, a Ciutadella emergia XIBAU, a la part de Maó esclataven les inquietuds que prenien diverses formes que va saber canalitzar Jordi Vivet (1944-2018), un poeta vigatà i activista cultural que residia a l’illa ja feia tres anys. Amb el seu impuls i en el seu entorn, varen néixer moltes d’iniciatives culturals. Per esmentar-ne dues de 1977 resulta imprescindible fer referència al grup Els Mussols, pioner en oferir rapsòdies poètiques (molts d’anys abans que a Mallorca). Arreu de l’illa i, el mes de juliol d’aquell any, a les mítiques Festes de Sa Calatrava a Palma, feren arribar l’espectacle Trempem la primavera. Una altra iniciativa de Jordi Vivet, amb la companyia de teatre Cop i queda i amb el grup musical Traginada, va ser l’espectacle Menorca, simplement, viu encara a la memòria dels qui el varen veure representat i, naturalment, de les dotzenes de persones que s’hi arremolinaren d’una manera o d’una altra (Pere Gomila, Francesc Calvet, Tino Pons, Pacífic Camps, Pere Pons, Martina Garriga, Ramon Saura, Joan Saura, Paco Bagur, Artur Bagur…). Vivet, que aleshores treballava professionalment com a delineant al despatx de l’arquitecte Enric Taltavull, va influir de manera determinant sobre Víctor Compta en el projecte, en el disseny i en l’edició de la revista DRUÏDA.

4.- …com un aleig enmig de la calitja

Mal m’està dir-ho, però com exposaré en el futur article que dedicaré a Jordi Vivet, amb l’aportació de la correspondència creuada que ho confirma, el meu primer llibre, en edició d’autor presentada dia 23 d’abril de 1978, va tenir molt a veure amb la creació de DRUÏDA. De fet, vaig publicar el poemari a instància i insistència de Jordi Vivet, el nom del qual encapçala la llarga llista de prologuistes i il·lustradors que figuren a la caràtula d’aquella edició artesanal.

COMENÇA EL JOC

La darreria de 1979 apareix una lletra de convit per a la subscripció, per 2.500 PTA anuals, a una revista de poesia que, segons la crida, havia de publicar 8 números cada any. Amb major fortuna que altres propostes del moment, la nòmina d’adhesions anima les esperances del principal promotor de l’aventura. La revista s’estructurarà a partir del joc del dòmino. El títol? Druïda! Sí, amb dièresi! Una primera insurrecció contra la normativa per entrar amb olivetes. En els primers números, a l’entrada, justifica el nom de la col·lecció amb un fragment del poeta empordanès Carles Fages de Climent (1902-1968):

Druida, arúspex, bisbe, mufti o bonze,
lama, faquir, braman, pope o rabí,
faràs, ocell, de sacerdot de mi.
Doni’m guiatge del teu plomall de bronze!

El text en qüestió és rellevant. Pertany a l’obra Balada del sabater d’Ordis, publicada l’any 1954 amb pròleg d’Eugeni d’Ors i epíleg de Salvador Dalí, gran amic de l’autor. En concret, són els darrers versos que diu el sabater quan, ferit de mort, veu amb enveja que el sobrevola un tudó que s’allunya.

DOBLE SIS

L’any 1980 començà la partida amb el doble sis. Víctor Compta volia encetar la col·lecció amb un poeta jove i que fos de Menorca. L’escollit, amb moltes de possibilitats a suggeriment de Jordi Vivet, va ser Pere Gomila (Alaior, 1954), el qual ja havia publicat el 1978 Regió Afòtica a la col·lecció La Balenguera. Membre actiu de Traginada i Els Mussols, va atendre la recomanació de fer poemes breus per adaptar-se a les fotografies en blanc i negre de diversos autors (Víctor Argentí, Xavier Barbeta, Ricard Pla, Lluís Real, J. M. Vidal i Toni Vidal). La qualitat de l’edició, dins d’una carpeta amb paper d’aigües que es tancava amb dos llaços, s’arrodonia amb un gravat de Marcel Vuillier. El magnífic començament augurava l’èxit futur d’aquella col·lecció.

SIS-CINC

El número dos, la fitxa sis-cinc del dòmino, es publicaria l’any 1981, amb vuit relats en prosa poètica de Víctor Compta, il·lustrats per Maria Casasses i Figueres. L’edició, novament, excel·lia i convidava els col·leccionistes. Talment el primer número, era una publicació molt atractiva pels bibliòfils.

CINC-DOS

El tercer número de la col·lecció, la fitxa cinc-dos, va ser a càrrec del germà de la il·lustradora de l’exemplar anterior: el poeta Enric Casasses (Barcelona, 1951), autor igualment dels dibuixos que il·lustraven la carpeta, sota el títol La cosa aquella. Un estoig amb paper d’aigües, com tots els de la col·lecció, encapsava el volum. 

Aquell exemplar anava acompanyat d’una carta, datada dia 7 de maig de 1982 i amb la signatura original de l’editor, on sol·licitava als subscriptors una segona aportació voluntària de 2.500 PTA i explicava la situació econòmica de la col·lecció. Justificava l’incompliment de la previsió inicial (s’anunciaven 8 exemplars anuals i se n’havien publicat 3 en dos anys) i deixava clar que Druïda continuaria i es lliurarien els exemplars als subscriptors, tant si feien l’aportació suplicada com si no. La carta mostrava, com a anagrama, una capsa de dòmino amb el nom de la col·lecció. Tanmateix el següent exemplar de Druïda, una obra més que rellevant, no es publicaria fins dos anys després

DOS-SIS

El febrer de 1984 (encara que amb data aparent de 1983) apareixia el quadern dos-sis. En realitat, eren onze quaderns de poesia amb els poetes més rellevants del moment, tots ells acompanyats d’un il·lustrador igualment rellevant. Per ordre alfabètic els poetes eren Vicent Andrés Estellés (1924-1993), Blai Bonet (1926-1997), Joan Brossa (1919-1998), Salvador Espriu (1913-1985), J. V. Foix (1893-1987), Josep M. Llompart (1925-1993), Miquel Martí i Pol (1929-2003), Jaume Vidal Alcover (1923-1991), Guillem Viladot (1922-1999), Marià Villangómez (1913-2002) i Joan Vinyoli (1914-1984). Tots ells, avui, són morts i, en més d’un cas, aquella va ser la seva darrera obra publicada en vida.

La nòmina dels il·lustradors es relaciona en l’ordre indicat dels autors que acompanyaven: Manuel Boix (l’Alcúdia, Ribera Alta, 1942), Josep Guinovart (1927-2007), Antoni Tàpies (1923-2012), Josep M. Subirachs (1927-2014), Ricard Pla Boada (Olesa de Montserrat, 1951), Albert Ràfols Casamada (1923-2009), Andreu Alfaro (1929-2012), Josep Vives Campomar (Maó, 1940), Guillem Viladot (il·lustrador dels seus poemes), Vicens Calbet (1938-1994) i Joan Hernández Pijoan (1931-2005).

Aquella edició, expressament limitada a 1.500 exemplars, amb onze quaderns de poesia, amb onze poetes de primera línia i deu il·lustradors igualment reconeguts, presentava en alguns casos obra inèdita. Resulta bo d’imaginar la feinada de gestió que va suposar obtenir els drets de publicació. La carpeta completa, de tant en tant, apareix a les pàgines de compravenda de col·leccionistes a uns preus que validen la importància de l’exemplar. No és sobrer indicar que Victor Compta tenia accés directe als poetes i als pintors. De fet, l’any 1985 va col·laborar amb el Museu d’Art Contemporani de Mallorca (Sa Pobla), amb la gestió per comprar obres d’autors destacats, entre d’altres d’Antoni Tàpies que, finalment no va reeixir. 

SIS-U

Varen transcórrer tres anys i mig bons de silenci fins que es publicà el sis-u. Aquell cinquè quadern, com passarà amb el següent i darrer exemplar de la col·lecció, és pràcticament desconegut. Es tracta d’una edició de bibliòfil d’alta qualitat, compost a mà i imprès en paper de fil a l’Antiga Impremta Soler de Palma, acompanyat de gravats estampats a braç a Llucmaçanes. Espais de veu recull poemes de Ràfols Casamada que, com a il·lustrador dels poemes de Josep Maria Llompart, ja havia participat a la col·lecció, i gravats de la seva esposa, Maria Girona (1923-2015), la qual serà la segona dona que apareixerà a Druïda, després de Maria Casasses i, com ella, en qualitat d’il·lustradora. La tirada, datada dia 6 de novembre de 1987, va ser de cent exemplars numerats i signats pels autors.

U-ZERO

Finalment, el sisè i darrer Druïda va ser l’u-zero. Talment com l’anterior, amb la mateixa data (6-XI-1987) i amb idèntica tirada (cent exemplars numerats i signats pels autors), també constitueix una nova edició de bibliòfil. Suite per a una veu i tòrcul continu recull poemes de Miquel Martí i Pol il·lustrats amb gravats originals de Josep Vives Campomar, ambdós ja havien participat en el dos-sis de Druïda. Les dues darreres carpetes de la col·lecció es varen vendre al preu de 100.000 PTA, una xifra en consonància amb el valor dels gravats numerats i signats que contenen, però gens a l’abast de les classes populars. Em consta que vaig ser un dels poquíssims compradors (l’únic a Mallorca) i no sé què va passar amb la resta d’exemplars. No n’he vist mai cap altre ni, tampoc, cap referència publicada.

Als pocs mesos de publicar-se els dos darrers números de la revista, a la primeria de 1988 Víctor Compta abandonà Menorca i va anar a viure i a treballar a Barcelona. En total, sis números de la col·lecció, amb setze poemaris en total i amb la participació de 31 persones.

EL DIRECTOR DE LA REVISTA

Víctor Compta i González (Barcelona, 1950 – Sabadell, 2018) va estudiar Exactes i Filosofia a la Universitat de Barcelona. Entre el 1974 i el 1976 va viure a Londres i el 1977 es traslladà a Menorca, on va crear i dirigir la revista Druïda. Professionalment vinculat sempre al món de l’edició, va fer feina com a redactor d’entrades enciclopèdiques a Editora Nacional i Agrupación Editorial, corrector a les editorials Medinacelli i Vosgos i col·laborador a editorials de Mèxic i de França. A banda d’esporàdiques aparicions a qualque revista, és autor dels vuit relats de prosa poètica publicats al segon exemplar de la revista Druïda, així com de l’assaig La mare dels ous del calendari (Barcelona, Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia, 2006) i del treball Epicur. Unes quantes dades biogràfiques, quatre paraules sobre la filosofia de l’esmentat senyor i un comentari a tall de conclusió (Barcelona, Editorial Memòria del Futur, 2011).

Ha reeixit de manera molt destacada en el camp de la traducció, on ha estat distingit amb nombrosos reconeixements, entre els que destaquen el concedit l’any 1988 per la Institució de les Lletres Catalanes de millor traducció dels dos primers volums del Quintet d’Avinyó de Lawrence Durell, concretament Monsieur i Livia, o el Premi de Traducció Jaume Vidal Alcover de l’any 2001, per Cinc llibres de François Rabelais, encara ara inèdits. Són molts els títols rellevants de la literatura contemporània que ha versionat en català.

La nòmina d’autors que ha traduït al llarg de més de 30 anys de dedicació donen fe del paper rellevant de Compta: Paul Auster, Saul Bellow, Lewis Carroll, Julien Gracq, Gilles Deleuze, Don Delillo, Patrick Modiano, Edgar Morin, Daniel Pennac, Claude Simon, Wole Soyinka, George Steiner, Antonio Tabucchi, Dylan Thomas, Colm Tóibín, Mark Twain, Jean Vautrin… Quant a les editorials, ha publicat a les més destacades editorials i col·leccions (Barcanova, Edicions 62, Empuries, La Campana, La Magrana, Quaderns Crema, Versal…).

Tres anècdotes:

1.- Des de la versió francesa va traduir el turc Orhan Pamuk, anys abans que rebés el Nobel

2.- El 2001, va traduir l’obra més representativa de Doris Lessing, El quadern daurat, considerada l’ideari del moviment feminista.

3.- La poca consideració que, en general, mereixen els traductors, fa que les editorials només destaquin el noms a les caràtules quan són reconeguts per la seva qualitat, com a segell de garantia. És el cas.

Víctor Comta va morir a Sabadell, on residia feia anys, dia 18 de setembre del 2018. Ens va llegar, gairebé 40 anys després de començar-la com un bell somni, una partida de dòmino inacabada; la imatge viva de quan l’aventura esdevé poesia i viceversa. Al capdavall, des de la inassolible utopia fins a la creació del mite, roman i romandrà, indestructible sempre, la Poesia. Ai i més ai d’aquells pobles que ho obliden!

(*) Vg. la imprescindible pàgina d’Antoni Artigues: http://magpoesia.mallorcaweb.com/  i l’extens treball de Margalida Pons a: https://www.uib.cat/catedra/camv/pec/corpusdobres.html

(**) Per a saber-ne més: Un XIBAU de poesia, Joan F. López Casasnovas, maig 2006

https://www.google.cat/url?sa=t&rct=j&q=&esrc=s&source=web&cd=14&ved=2ahUKEwi6jfad-PDiAhUDJBoKHeRVDtgQFjANegQICRAC&url=https%3A%2F%2Fwww.raco.cat%2Findex.php%2FRdM%2Farticle%2Fdownload%2F340815%2F432794&usg=AOvVaw3HeqBoieJ_SoaI2eLjcVqq

(***) Atesa la transcendència i significació de la tasca feta per Jordi Vivet a Menorca, a partir de la segona meitat dels anys 70 del segle XX, amb projecció a l’illa de Mallorca, properament li dedicaré un extens article monogràfic, amb documents inèdits i dades desconegudes de la seva biografia.

EL LLIBRE

Dia 12 de març, a la llibreria EMBAT de Palma, amb l’hospitalitat de Glòria Fortesa-Rei, es va fer la primera presentació de BLUES AMB DONES, un recull amb relats d’èpoques i geografies diverses que posen en evidència que la història no només l’escriuen els vencedors, sinó que fins ara l’han escrit els homes.

Encara que el conjunt pugui definir-se com un blues, sinònim de cançó trista, vol ser un glop d’aire net i fresc, una alenada d’esperança, un manual d’autoestima, un estímul al debat i a l’entesa, una nova vindicació de la cultura socràtica (cal provocar més preguntes que respostes) i, sobretot, una eina de suport als mestres i als alumnes, amb l’objectiu de corregir el discrim que pateixen les dones, silenciades des del discurs dominant que gestiona els programes escolars. La funció de les escoles, en defensa dels valors dels drets humans, és clau per arraconar el racisme i el sexisme.

BLUES AMB DONES destapa biografies de persones oblidades o desconegudes (gairebé sempre per amagades), manipulacions fabricades des dels mecanismes de poder, històries esbiaixades, tradicions culturals imposades de nova planta, fets emmascarats, lluites ocultades, persecucions inquisitorials i reparacions pendents que ens són negades. El recull certifica fins a quin punt la condició i la identitat femenina ha estat sotmesa i maltractada.

Algunes de les 18 històries del recull foren publicades l’any 2009 en el Diari de Balears i, posteriorment, en el blog Etziba Balutxo de Vilaweb. Cap dels escrits pretenia, a priori, bastir un llibre. Això no obstant, les coincidències convidaven a desenteranyinar la memòria i fer efectiu els drets fonamentals de conèixer el passat i de decidir el futur. La llegenda del cor pebrat (anterior a les versions de Petrarca o Bocaccio), sobre l’assassinat del trobador Guillem de Cabestany; la misteriosa taula catalana, potser mallorquina, que hi ha a la biblioteca del Sinaí; la vida d’Anna Maria Sagi, la poeta que va decidir fer-se invisible; la vertadera història de la cançó Lilí Marlen; la decisió de morir d’ella mateixa de Pazzis Sureda, filla de la pintora Pilar Montaner; la decapitació virtual a Palma d’una reina; la corprenedora confessió post mortem de Barbara sobre el significat de la cançó L’àguila negra; l’atzarosa vida de Carolina Codina, Lina Llubera, arran del seu matrimoni amb Serguei Prokofiev; l’efecte androcèntric de l’educació nacional-catolicista, amb la definició de les dones de Pilar Primo de Rivera, com a «partícula femenina»; la decidida Dina Vierni, la Dama Roja, model i musa d’Arístides Maillol, amb qui crearen una via d’evasió per l’antic camí dels contrabandistes; la censura franquista contra la salut i la sexualitat de els dones; la figura matriarcal de les acabadores i la gestió femenina de la mort; l’abominable discurs dominant imposat que pretén exonerar la monarquia i l’església dels crims de la inquisició; el protagonisme de les dones durant les guerres, dobles víctimes sempre; una evocació d’Esmeralda Melgares, dona de gran inquietud cultural i artística, que fa molts d’anys es declarà insubmisa contra els agressius tractaments del cranc assassí; la imatge de Francisca Artigues, com a fada padrina, brodant els vestits de n’Estel d’Or; el record de Magdalena Ripoll Ramon que mai no veurà esbaldregar el nyarro feixista de la Feixina com desitjava i, per acabar, la pregunta: Bruixes? Tot plegat, divuit relats que, tot i les diferències d’espai i de temps, no són episodis aïllats, sinó que conformen un tot enllaçat, amb el denominador comú de fer visibles algunes dones arraconades dels llibres d’història. Un conjunt que convida i, sobretot, anima a lluitar en defensa de la igualtat. En el rerefons, una recepta personal en tots els ordres de la vida a la percaça de la felicitat: pensar, somiar i estimar.

LA GÈNESI DEL RECULL

La darreria de setembre del 2018, Maria del Carme Vidal, una significada lluitadora i defensora dels drets de les dones, ara en curs d’elaborar una història del feminisme a Mallorca, em va fer una consulta sobre topònims (l’arenal de les dones, el caló de les senyores…). La meva resposta va ser embafadora i, segurament per això mateix, em va dir que havia de fer un llibre. Als pocs dies d’aquella recomanació, es va fer públic un estudi empíric rigorós referit a la presència de les dones en els programes escolars. De cada 100 noms que apareixen als llibres d’ESO i de batxiller, només 7,5 són dones. D’aquestes, una tercera part s’esmenten en funció de la seva relació amb homes (dones de, filles de, amants de…). Del 5% restant, més de la meitat apareixen per ser marededéus, santes o reines. El resultat esfereïdor determina que les dones que apareixen per allò que podríem dir «mèrit personal» representa un 2% i aquesta és la percepció que retindrà qualsevol persona en acabar es estudis: les dones no pinten gaire; els protagonistes de la història, de manera aclaparadora, són homes. Aquesta realitat dels vigents programes escolars és, simultàniament, causa i efecte d’altres greuges comparatius. Entre les persones il·lustres dels nostres pobles i ciutats, quantes són dones? Quants de noms de dona estampen els caps de cantons de les nostres places i dels nostres carrers? Els percentatges reclamen accions correctores amb segell d’urgència.

Com qui més qui menys, ja suposava que la menor presència de les dones en relació als homes era significativa, però les dades publicades delataven la magnitud gegantina del discrim. Aleshores em vaig demanar si jo adobava aquesta desigualtat tan exuberant. Vaig abocar-me a comptar, amb els dits d’anar a plaça, els noms que apareixien en els meus articles i vaig comptabilitzar amb satisfacció que la diferència entre homes i dones no era rellevant, si bé cal considerar que, entre les qüestions que sempre tinc en compte quan escric figura la pregunta d’on són o on eren les dones a cada episodi dels meus relats. Vull dir que la voluntat igualitarista hi és, al costat d’altres premisses imposades per convicció que trobareu detallades més endavant.

L’EDICIÓ

El resultat de la comparança i la lectura d’algunes de les històries, em va moure a proposar a Gracià Sànchez (Ed. El Gall) la publicació del recull que li vaig remetre i la resposta, immediata i generosa, em brindà l’acollida. La cosa va anar llatina: il·lustràrem cada capítol amb una imatge i analitzàrem, fins al darrer minut abans d’entrar a impremta, el títol i la portada.

EL TÍTOL I EL LLENGUATGE MISÒGIN (i colonialista) 

La meva idea primigènia, com a títol del recull, va ser BRUIXES? Pretenia de vindicar una paraula que ha vist perpetuar la definició en els diccionaris que, com la història, han bastit exclusivament els homes. La primera accepció que apareix de bruixes és «Dona lletja i vella», la segona «Dona dolenta», les altres accepcions fan esment al peix i, cap de les que figuren, fa la més mínima referència al vertader sentit de la paraula. Les bruixes varen ser, i són, dones transgressores, revoltades, rebels… En menys de dos segles, hi va haver 60.000 dones cremades per bruixeria a Europa. Això, com a xifra documentada, perquè alguns autors parlen de mig milió. La cremadissa de la Inquisició a Palma, l’any 1691, de 37 persones, 24 eren dones. El diccionari però, tot i la manipulació evident del significat del mot, no pot amagar la contradicció que representa l’expressió popular «caça de bruixes», aplicada quan hi ha una persecució que afecta persones innocents. Com quedam? Dones lletges o víctimes de la persecució? El títol previst, BRUIXES?, pretenia sacsejar el discurs dominant que també governa l’espai dels acadèmics de la llengua («ai, els gramàtics!», com diu la Follia d’Erasme). Això no obstant, al final vaig abandonar la idea d’aquell títol, perquè crec que qui ha de vindicar aquesta accepció de la paraula (i fer retirar la misògina definició actual) han de ser les dones.

L’exemple de la paraula bruixa confirma que qui controla la paraula controla la comunicació i qui controla la comunicació controla el poder. Que el diccionari (com la història) no és neutral, ho podem tocar cada dia amb les mans. Allò que sobta és que no s’hi hagi sabut posar remei. El diccionari condiciona el llenguatge i el llenguatge fabrica estereotips a rompre. Vegem alguns exemples. Si una cosa no va bé és una putada. Si hem de fer una feina difícil, ens ha tocat ballar amb la més lletja. Si el projecte no surt bé, ha sortit femella. Quan a una casa neix una criatura, si és nin, enhorabona!, si és nina, menjareu coques! En veure un jove se li demana què vol ser en esser gran, si és dona, si ja té nuvi. Dona pública és una prostituta. Home públic, un famós. Una puta és una dona perversa, però un puta o un reputa és un home molt viu. Collonut vol dir fantàstic i conyàs un plom. Els homes són tots senyors, però les dones poden ser senyores o senyoretes. Enfadar-se és posar-se fet una fúria, i una persona perversa (encara que sigui un home) és una harpia. La capsa de Pandora, l’essència de tots els mals, és sinònim de les plagues d’Egipte, però no se sol destacar que hi roman l’esperança. Els cants de sirena, es refereixen a les seduccions enganyoses. Les serps d’estiu a intoxicacions informatives. El «qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra», fa esment a la dona adúltera. «La poma de la discòrdia» es refereix a Eva, com a estereotip de la dona pecadora que enganya a l’home. Hi ha tics positius. Per exemple cantar santa clara, és parlar clar i català; quan un home delata tendresa, mostra la seva part femenina. Positius, però gens igualitaris, perquè si una dona exhibeix caràcter, és un masclot. El refranyer català, sense ser el més sexista de la península Ibèrica («la maté porque era mia» és insuperable), té expressions matxistes: «L’home discret no diu a la dona un secret», «Ni amb dones ni amb armes de foc, no hi vulguis joc».

Els exemples anteriors únicament es refereixen al llenguatge, però en les conductes passa igual: si un home plora és una nina (un nenaza si és de ponent). A les dones, dues besades, als homes la mà o un toc a l’espatlla. Les persones condretes (encara que qualque partit polític encara no) ja han superat allò del blau i del rosa, però encara no es regalen cuines i pepes als nins ni pilotes de futbol o tiradors a les nines. La personalitat dels homes té nom propi, la de les dones és esvaïda. Els noms dels «herois de Madrid» a la guerra del francès són als llibres escolars: Daoíz i Velarde. En canvi les dones, fins i tot quan són il·lustres, són emmascarades. Així «les valentes dones de Sóller» dilueix i fa oblidar els noms de Francesca i Catalina Casesnoves, les dues protagonistes. Hi ha un matxisme invisible que ho amara tot. Entren dites alienes i modismes de comparació importats (com «marejar la perdiu» o «com anell al dit») que substitueixen refranys de la terra (com «perdre la llet pasturant» o «com sabateta a son peu»). Qui més qui menys ha pegat de morros en el parany de les contaminacions. Un altre exemple dels que afecten la dignitat de les dones? La cançó Run For Your Life diu «et vull veure morta abans que amb un altre home». És possible que l’autor sigui un pacifista com John Lennon, el mateix que escriuria Imagine? Tot plegat, en defensa de la pulcritud del llenguatge, convida a destriar el blat de la palla.

MASCLISME, NO!; MATXISME! (i tampoc!)

Em va sobtar, ja fa molts d’anys, la primera vegada que vaig escoltar com Antoni Artigues, catedràtic de Llengua Catalana a la Universitat de les Illes Balears, feia ús del terme matxisme, com també fa Biel Majoral, professor de Magisteri i com, segons he sabut, ja defensaven Maria Aurèlia Capmany, Jaume Vidal i Jaume Fuster, entre d’altres. Sense pretensions d’endinsar-me en el món dels filòlegs, he comprovat l’error greu (un més) d’haver incorporat al diccionari català el mot «masclisme”, amb tots els derivats. Un lleuger repàs a les opinions de la gent que en sap, convida als acadèmics o corregir l’endemesa.

«Masclisme és un calc simple de l’espanyol machismo. Si fem una repassada a les llengües europees, veurem que cap ni una no utilitza un mot fet per derivació a partir de la paraula equivalent a mascle.» Gabriel Bibiloni, lingüista

«Cal recollir en els nostres diccionaris les formes ‘matxo’ i ‘matxisme’ amb el mateix significat que trobem en els diccionaris de la resta de llengües europees.» Esteve Betrià, editor i crític literari

«Masclisme? Jo en dic matxisme, per allò de la procedència del terme: el macho style hemingwayà.» Marta Pessarrodona, premi d’honor de les lletres catalanes 2019

«Sempre l’he defensada, la forma matxisme. Em sembla que ha de ser així per vergonya dels seus orígens». Nicolau Dols, professor de Filologia a la UIB

El fet cert és que el mot hispànic és a la pràctica totalitat dels diccionaris de les diverses llengües. Curiosament, només el gallec, l’èuscar i el català en fan ultracorreccions adaptades. És bo de deduir que es tracta d’una submissió sociolingüística més al paper dominant del castellà.

Per posar només dos exemples generals (l’italià, el polonès i totes les llengües nòrdiques han fet seva la paraula machismo), ens referirem al francès i a l’anglès. En el primer cas, el diccionari presenta el mot machisme. Gabriel Bibiloni informa que Trésor de la langue française defineix machisme com «ideologia heretada de la civilització ibèrica que predica la supremacia del mascle». Com diu Bibiloni, en rigor caldria substituir ibèrica per hispànica. Sigui com sigui, el mot actualment és d’ús freqüent i general.

És de destacar que a l’estudi de l’evolució de la paraula francesa, machisme no apareix fins a 1715 i, excepte alguns breus períodes del s. XVIII, el mot s’esvaeix i no torna a introduir-se amb força fins a l’any 1939. Què va passar aquell 1715 i aquell 1939? El 1715 és el final de la Guerra de Submissió (1705-1715), coneguda com de Successió, entre la Nació Catalana i les corones de Castella i de França. El 1939 és el final de la Guerra dels Tres Anys (1936-1939), coneguda com Guerra Civil. Tant en el final d’una guerra com de l’altra, l’allau de persones de parla castellana que entraren a França va ser notable.

Descobrir que l’entrada de machisme a França té la data localitzada de 1715, ultrapassa el fet lingüístic, perquè la nova nomenclatura reflecteix també una conducta social. Una de les accions primeres que va fer Felip V aquell mateix any, ja sotmeses Barcelona, Mallorca i Eivissa, va ser derogar les Ordenances Militars de Carles III que, entre d’altres mesures, condemnaven a mort el segrest, la violació i la violència contra les dones. Aquelles ordenances tenien una finalitat proteccionista, com a resposta als abusos i ultratges habituals que practicaven els soldats de la corona de Castella contra les dones catalanes. Cap sorpresa excessiva, doncs, aquesta troballa que confirma que la paraula entra a França quan hi entra també la conducta que descriu. Cal tenir en compte igualment que els Decrets de Nova Planta instauren un règim que, a poc a poc, anirà anorreant progressivament els drets civils catalans i, actualment, tret del règim de Separació de Béns, la resta de privilegis (les segones festes, per exemple) no tenen força jurídica i constitueixen vestigis matriarcals que caldria reforçar, amb ampara legal. 

En el cas del diccionari britànic, la paraula que figura, machismo, és talment l’espanyola i, com en el cas francès, també ha il·lustrat pel·lícules i llibres per definir i denunciar la conducta sexista i violenta dels homes suprematistes.

Cal advertir que machismo no és l’única paraula importada del castellà. The Shorter Oxford English Dictionary ens permet veure: armada, cacique, conquistador, guerrilla, incommunicado, junta (en el sentit de grup militar en un cop d’estat), matador, pronunciamiento, reconquista, renegado, vigilante. El significat de totes aquestes paraules convida a reflexionar-hi.

ADDENDA

Per explicar la gènesi del recull BLUES AMB DONES, m’he de remuntar als darrers anys del franquisme quan coincidiren dos models de pel·lícules que determinaren dues xarxes de cinemes: les sales S i les d’Art i Assaig. Les primeres acollien el cinema «de destape» («destape» exclusivament femení, com és de suposar), fruit de la decisió del règim de simular que no hi havia censura, quan la realitat era que es volia evitar l’evasió de divises dels centenars de milers de persones que travessaven la frontera franco-espanyola (mai millor dit) i viatjaven als cinemes emergents del Vallespir i del Rosselló a veure El último tango en Paris (1972) o Emmanuelle (1974), per esmentar-ne només dues. Les sales d’Art i Assaig acollien films avantguardistes, denominats també «cinema d’autor» (com si no tinguessin autoria totes les pel·lícules) i acollien obres de culte i de realitzadors prou reconeguts (Fellini, Bergman, Kurossava, Passolini), dels procedents de la Nouvelle Vague (Trouffaut, Godard, Chabrol…) i del Neuer Deutscher Film (Herzog, Fassbinder…). Deixant de banda els autors de referència esmentats, moltes d’aquestes pel·lícules eren, per dir-ho amb simpatia, enrevessades i generadores de polèmica. A la sortida, no era inusual veure cercles de persones que comentaven la projecció. En funció de les actituds adoptades, se segellaren uns estereotips molt marcats. Un personatge-tipus era «la persona honesta» que, amb un to de veu baix, gosava demanar: «heu entès qualque cosa?». La majoria dels qui escoltaven solien mirar a l’aire a la percaça de qualque possible resposta fins que apareixia un segon estereotip: «l’entenedor oficial» que, amb veu contundent i un cert to d’indignació, s’exclamava: «com que si ho hem entès? I tant!» per, a continuació, procedir a interpretar de manera dogmàtica el significat de la pel·lícula dotant de simbologia qualsevol escena. Va ser en aquell context que vaig aprendre a desconfiar dels setciències i dels il·lustrats (no confondre amb intel·lectuals), perquè eren la mateixa figura dels qui, des del discurs dominant de les escoles, ens havien adoctrinat. D’una banda la gent honesta delatava una ignorància que calia corregir i, de l’altra, la gent que ho sabia tot coaccionava l’opinió dels altres. Enmig del dilema, entre els qui delataven ignorància i els qui exhibien saviesa, vaig aprendre a fer una cosa clau a la vida: pensar! Aquest exercici m’ha obligat a aplicar el dubte permanent.

Hi ha prou exemples, en aquest cas limitats al camp del cançoner (alguns dels quals figuren al llibre), que desemmascaren tòpics falsos. Violeta Parra se suïcidà mesos després d’enregistrar Gracias a la vida. Els estudiosos de la seva poesia («els entenedors») se’n fan creus i ho consideren inexplicable o ho atribueixen a una hipotètica depressió. Si hom llegeix la lletra amb cura, comprovarà com aquella exaltació a la bellesa de viure no és altra cosa que un balanç personal; és a dir, un poema de comiat. L’àguila negra, considerada sense cap fonament una cançó d’amor, és desvetllada a les memòries pòstumes de l’autora i, tot i això, hi ha qui nega la corprenedora explicació. Lilí Marlen és considerada una cançó nazi, quan els nazis no apareixen fins el 1933 i la cançó és de 1915. Bella ciao està catalogada com a cançó de guerra dels partisans, però és una cançó jueva que sonava a les cerimònies nupcials. Què volen, aquesta gent? es veu superada per la realitat: l’estudiant no es va llençar pel finestral; va ser un crim d’estat. Els exemples, corresponents a cinc cançons, permeten endevinar la magnitud dels errors en tots els altres àmbits quan es valida, sense comprovar, la veritat de les coses.

Aquella presa de consciència, arran dels debats de cinefòrum de fa gairebé 50 anys, aquella convidada a pensar, em provocà una doble determinació: la de superar el desconeixement amb l’estudi i la investigació i la de defugir (posar en solfa, si més no) el discurs dominant i optar per aplicar sempre el mètode cartesià. La mateixa conscienciació m’ha fet tenir en compte, a l’hora d’escriure, diverses consideracions que, en algun cas, representen premisses bàsiques d’un manual personal d’escriptura. Algunes de les pautes d’aquest mètode de treball són:

* No donar mai res per cert i segur sense haver comprovat i contrastat

* Bastir l’estructura dels escrits en clau de cultura catalana

* Detectar en qualsevol episodi on eren i quin paper exercien les dones

* Preveure, a vint anys o més vista, que els meus néts no s’avergonyeixin dels meus escrits i, amb ells, del seu avi

* Situar-me sempre dins de la trinxera (o l’atalaia) de les llibertats

* Pensar que allò que escric (i allò que faig) és la darrera cosa que faré a la vida i, amb aquesta convicció, posar-hi els cinc sentits

I això és, poc més o menys, BLUES AMB DONES

LES PRESENTACIONS A PALMA, MANACOR, BARCELONA i POLLENÇA

Reportatge d’IB3 de la presentació a Palma

Vídeo de Serafí Lliteres de la presentació a Manacor, amb Bernat Nadal i Jordi Caldentey

Vídeo de la presentació a BArcelona, amb Laura Borràs, Teresa Clota, Mercè Lorente i Margalida Solivellas

EVA CERDÀ A POLLENÇA:

https://www.youtube.com/watch?v=Eiqz-FEtDhE

ALGUNES OPINIONS REBUDES

«L’autor ha impregnat de feminisme la seva recerca, dignificant la valentia, la vàlua i la força de les dones, paraules femenines que sempre s’han posat en mans dels homes, mostrant alhora la realitat de la violència masclista en totes les seves dimensions i en tots els àmbits de la societat. Versa també sobre mites i falses creences inherents en la concepció androcèntrica de les relacions personals, com el mite de l’amor romàntic, els estereotips i mandats de gènere. Us recoman la seva lectura!» Carme Vidal, especialista en gènere i violència masclista

«Estic admirat amb els teu BLUES AMB DONES. Inicialment pensava que eren narracions pures, però veig que és un altre gènere, més biogràfic, de recerca, d’opinió i de descobriment d’unes històries -d’unes dones- extraordinàries. Enhorabona!!!!!!» Bernat Nadal, poeta

«M’han entendrit els capítols dedicats a na Maragda i a na Magdalena.» Xavier Margais, esperantista i historiador

«Una autèntica meravella de llibre, tal i com esperava, també s’ha de dir, aquest “Blues amb dones”, d’en Bartomeu Mestre; en recoman fervorosament la seva lectura.» Òscar Aguilera, politòleg i poeta

«Quina sort teniu vosatres catalans de Les Illes de comptar amb un escriptor en la nostra llengua que a té el coratge de denunciar irrefutablemant, amb gran contundència i sobretot sense por, totes les mostres de colonialisme que patim ! Tan de bo en tinguéssim un a la Catalunya del Nord d’aquesta envergadura!» Daniela Grau (Elna), professora i activista pels drets civils

«Fantàstic això que he llegit del “Blues amb dones”. Enhorabones mil, pel fons i per la forma. Com ja ens tens acostumats, ets un pou de coneixement i aportes sempre un més enllà del que, inicialment, hom no preveu amb el títol -sigui general, sigui dels diferents capítols-. Cal, certament, reivindicar la figura femenina. Posar-la al lloc que li correspon i corregir la secular indiferència -fins i tot menyspreu- que han patit. És, amb paraules de les lluitadores, la terrible veritat que “han estat silenciades”. Tu, amb aquest llibre -del qual ja n’havia gaudit de diferents tasts a través d’escrits anteriors- els acostes un poc a la Llum. Però encara hi ha molt camí per fer…» Biel Massot i Muntaner, filòleg, periodista, musicòleg i investigador de la Cultura Popular

«Blues amb dones és molt més que un al·legat en pro de les dones. Pens que és “LITERATURA” en estat pur que es defensa per si sola sense la necessitat d’adherir-se a cap causa concreta. I el teu editor (auxiliat per les teves connexions) hauria de fer un esforç per transcendir les barreres perifèriques darrere les quals ens movem els mallorquinets que tenim ganes de fer coses.» Tomeu Matamalas Grimalt, músic i escriptor.

«Lúcid, audaç, creatiu i crític, Bartomeu Mestre etziba una sacsejada al cervell que em fa sentir viu. Em fa entrar aire fresc i mirada nítida. Un far de llum per trencar la foscor des de la lucidesa, l’enginy i la ironia.» Josep Maria Solé i Sabaté, historiador

PREMSA

FOTOGRAFIES DE LES PRESENTACIONS A FELANITX, A BARCELONA I A POLLENÇA

Una de les moltes informacions falses publicades per historiadors solvents i, per això mateix, reproduït per gairebé tothom, és la referida al desembarcament a Mallorca el juny de 1715 de les tropes filipistes a Cala Llonga, Cala Ferrera i Cala Figuera, una destinació que, lluny de ser conseqüència d’haver estat rebutjat l’aparent intent d’entrar per Santa Ponça, tal com s’ha escrit sempre, estava perfectament programada.

Convidat per l’inquiet i culte professor Jaume Vallbona de Calonge a exposar Pólvora i farina, la conferència sobre el Tricentenari (1715-2015) que, des del mes de setembre del 2014, havia fet a dotzenes d’auditoris, vaig optar per destapar la realitat del desembarcament de les tropes de D’Asfeld: Cala Llonga era l’objectiu decidit des del mes de novembre de 1714 i l’acostament a Santa Ponça només va ser una maniobra de distracció; un episodi més d’un pla militar que va continuar amb la presa d’Alcúdia, de Palma i d’Eivissa, en un ordre perfectament previst no exempt de retre tots els pobles al pas de les tropes borbòniques.

TRANSCRIPCIÓ DEL TEXT DE LA CONFERÈNCIA

Per bé que trossejaren llurs estàtues
per bé que els bandejaren de llurs temples
no per això moriren pas els déus!
Konstandinos Kavavis

Avui és un dia que convida a reparar un ultratge; a fer una justa reparació en reconeixement d’un episodi ocult (deliberadament ocult) de la nostra història; un dia per aixecar un clam de glòria i de memòria! Avui, dia per dia, fa 300 anys en clau que, a la zona de l’Horta de Calonge, a no moltes passes d’on som ara, un grup de 600 felanitxers s’enfrontaren a un exèrcit professional i ben armat de quasi dotze mil francesos.

El desigual combat, sostingut amb dos enfrontaments, va durar poc. La documentació de l’època resta valor a aquell acte de dignitat i de valentia. Els cronistes dels derrotats no en parlaren gaire per tal d’evitar afeblir la moral de les tropes que havien de resistir a la resta de Mallorca i d’Eivissa. Els invasors no aixecaren bandera de la seva victòria sobre aquells pagesos que els havien plantat cara, per por que altres pobles fessin com els maulets de Calonge. Tot i el menyspreu, aquella batalla marcà l’inici de la fi del Regne de Mallorques, darrer bastió de la nació catalana, i com a desenllaç d’un conflicte que alteraria negativament el model de convivència.

El novembre de 1700, mor Carles II, l’Embruixat. Amb un testament forçat amb tres exorcismes inclosos, feia hereu Felip d’Anjou, nét de Lluís XIV, el Rei Sol, el de «l’estat sóc jo!», el del Tractat dels Pirineus, el de la prohibició de la llengua catalana… Anglaterra i Holanda, contràries a una gran monarquia francoespanyola, donaren suport al segon fill de Leopold d’Àustria. Més enllà d’una lluita dinàstica, s’enfrontaven dos models: Felip V de Castella representava l’absolutisme; la cultura de la imposició. Carles III representava el pactisme; la cultura de l’entesa.

Dia 20 de novembre de 1700, quan des de Madrid informen el Gran i General Consell de la mort de Carles II, els jurats responen que «el Regne de Mallorques és adjunt a la Corona d’Aragó i que seguiran el que disposi Catalunya». Dia 10 de gener de 1701 s’envia un ambaixador a donar el condol a la reina i se li encarrega “que se arregli segons lo que veurà observar als altres Regnes de la Corona d’Aragó procurant-los a imitar”.

El 1702 Felip IV d’Aragó (V de Castella) jura les constitucions. Tot i que la major part de la noblesa, de l’església i, sobretot, de les classes populars són partidàries de Carles III, Felip és reconegut com a rei a la Corona d’Aragó. Aviat, tant al Principat com a Mallorca, comencen els abusos. El mateix any 1702, les autoritats confisquen els llibres dels mercaders illencs que tractaven amb anglesos, flamencs i holandesos, el bisbe arresta vuit clergues, i el virrei quatre partidaris de Carles III. Arreu de Mallorca es distribueixen pasquins i pintades: “A pesar de Portilla i d’Ametller regnarà Carles III!”. Francisco de la Portilla era el bisbe filipista, i Francisco Ametller, l’auditor reial.

L’estiu de 1705, al portal de la Llotja de Palma, es recluten 300 mallorquins per anar a defensar el castell de Sant Felip a Menorca. La majoria són pagesos sense feina que s’allisten per la paga. Coincidint en el temps, cansats dels abusos del virrei Velasco, un grup de vigatans signen amb els anglesos el Pacte de Gènova. Tal com s’acordà, la flota aliada, amb el suport de la població, foragità els filipistes de València i Barcelona, on Carles III és reconegut rei.

El setembre de 1706 la flota arribà a Eivissa, on el Consell va capitular amb satisfacció, i continuà cap a Mallorca, on l’intent de resistència del virrei borbònic i de la guarnició francesa va ser de bades. Des de la Part Forana, arribaren pagesos armats al crit de “Fora galls i botiflers!”.

La flota no continuà cap a Menorca, però allà, en saber que Mallorca i Eivissa ja eren austriacistes, la majoria dels mallorquins del castell deserten i molts d’ells s’afegeixen a la revolta popular que comença a organitzar-se. El comandant castellà de Sant Felip ja ho havia advertit: “No hallo de ningún servicio a SM que se envien mallorquines (…) para defender esa plaza por la cercanía de sus casas y no tener otra afición que volver a ellas.” El coronel francès també havia informat que no es podia comptar amb els menorquins, perquè seguirien l’exemple de Mallorca i el cap borbònic insistia que els menorquins eren igual que els mallorquins: “abriga en su pecho el áspid de la reveldía”.

Dia 20 d’octubre de 1706 Joan Miquel Saura aixecà els menorquins i aclamà com a rei Carles III. En aquell punt de la història l’enfrontament contra Felip V era de tota la nació. El mapa complet, però, va ser efímer. A finals de 1706, l’exèrcit filipista recuperà Oriola i Elx. El gener de 1707 una flota francesa recobrà el control de Menorca i el governador, Leonardo Dàvila, practicà una sàdica repressió contra els austriacistes. Tres mesos després, dia 25 d’abril de 1707, vindria la transcendental batalla d’Almansa i varen caure Xàtiva, València, Lleida… Paradoxalment, mentre Felip V recuperava terreny, les tropes aliades infringies severes derrotes als borbònics a Europa.

El 14 de setembre de 1708, amb participació mallorquina, la flota de John Leake recuperà Menorca. Dávila, jutjat a Cartagena com a covard per haver rendit el castell, acabà suïcidant-se. El 1710 Carles III entra a Saragossa i a Madrid, però es veu forçat a tornar a Barcelona. Poc després, Girona és ocupada per l’exèrcit francès. El 1711 un fet luctuós va capgirar el sentit de la guerra: la mort de Josep, germà de Carles III, obligà aquest a assumir l’imperi com a Carles VI i deixà Barcelona per anar a Viena. Anglesos i Holandesos veren que la possible concentració de poder canviava d’orientació i aprofitant-se de la feblesa i la mala tresoreria de Lluís XIV, iniciaren converses orientades a reconèixer Felip V, a canvi d’obtenir sucoses millores i del compromís de no ajuntar mai les monarquies hispàniques amb la francesa.

El 1713, després del Tractat d’Utrech i dels pactes d’evacuació, Catalunya, Eivissa i Mallorca foren comminades a la subjugació incondicional. En defensa dels drets històrics, els catalans acordaren mantenir la guerra. El nou virrei de Mallorca, Josep Antoni de Rubí i de Boixadors, decidí reforçar les murades i la costa, així com assegurar la intendència de Barcelona, on s’incorporaren artillers de l’Escola de la Universitat de Mallorca.

Quan, de nit, les tropes filipistes cavaven mines cap a les murades, els valencians il·luminaven el cel amb focs d’artifici i els artillers illencs disparaven els canons. Els diaris del setge informen de la seva eficàcia.

La gran aportació dels illencs a Barcelona, superior a la dels artillers, va ser la dels mariners que, en centenars de casos, perderen hisendes i vides per proveir la ciutat. Feren milers de viatges, des d’Alcúdia, Eivissa, Felanitx, Palma, Pollença i Sóller. En veure les barques, els barcelonins feren popular la dita: “Pólvora i farina; arriba el rebost de Mallorca!” Moltes barques foren abordades i els mariners llençats a la mar. El juliol de 1714, dels 60 vaixells que dia 1 partiren de Palma cap a Barcelona, només n’arribaren 40. Dia 9 de setembre de 1714, només dos dies abans de caure Barcelona, encara hi arribaren dues naus. Els 54 mariners, després de descarregar els aliments, es posaren al costat dels fusellers valencians i dels artillers illencs per lluitar, a sang i a foc fins al final, a les ordres del general maulet Joan Baptista Basset.

Entre les vuit i les nou

entràrem en bateria

i entre les onze i migdia

moltes de mares hi havia

que es podien posar dol

sense poder veure el sol

del fum de s’artilleria.

Fadrinetes mallorquines

ja vos podeu divertir

que, si sa guerra va així,

totes romandreu fadrines.

Caiguda Barcelona, semblava immediata la rendició de Mallorca. Felip V comminà Rubí amb propostes de suborn, amenaces i fins i tot un intent de segrest. La negativa del virrei de Mallorca va irritar el Borbó que l’octubre de 1714 encarregà a Berwick armar una expedició de conquesta. Dia 4 de novembre, Berwick al·legà problemes de salut i proposà traslladar la petició a Claude François d’Asfeld, el genocida de Xàtiva. Elaborà un informe detallat. S’iniciava una gran operació militar per sotmetre el Regne enmig del mar. El primer objectiu seria Cala Llonga, mal senyalitzada als mapes de l’època, sempre localitzada erròniament al nord de Portocolom.

L’informe de Berwick delata la gran informació que tenia sobre Mallorca. Disposava de mapes i plànols confeccionats per l’enginyer, corrupte i botifler, Martín Gil de Gainza. També disposava d’informes d’espies. Sabia, per exemple que dia 18 de maig de 1713, quan el sergent major de la part forana passà revista a les guàrdies de la vorera de mar, va trobar que no hi havia la vigilància a cavall preceptiva de Cala Ferrera. També sabia que a la darrera revista de les defenses, en fer la crida del terme de Felanitx, hi varen comparèixer 812 maulets de les milícies populars, 90 cavallers i 50 dragons del quarter del carrer del Julivert de la Vila. La xifra no inquietava gens. A les cartes, Berwick delata que sap bé on cal fer el desembarcament. El “lugar elegido” seria un lloc allunyat del radi d’influència d’Alcúdia i de Palma i s’havia de fer, com a maniobra de distracció, un simulacre a un punt oposat.

Dia 13 de desembre de 1714, Felip V encarrega a D’Asfeld que recluti les naus necessàries que s’han d’afegir als exèrcits francès i castellà. L’empresa es posa en marxa. Dia 18 de gener de 1715 Felip V remet les instruccions de com cal actuar. Són un calc de l’informe que li havia enviat Berwick. El primer dels vint punts, és clar: “Elegida la parte conveniente para el desembarco se debe hacer con la cautela de dar a entender que va a hacer su desembarco a otra parte, la más opuesta que se le ofreciere.” D’Asfeld comptarà amb la guia i l’assessorament de Martí Mayol, un patró de barques botifler, amb qui comparteix el secret del lloc on s’ha de desembarcar, amb diligència i en silenci, per anar a prendre Alcúdia i, després, Palma.

Simultàniament, aquell mateix mes de gener de 1715 apareix una figura poc estudiada que seria determinant en la defensa de Mallorca. L’angloirlandès George Forbes, cap militar de Menorca, avisa Rubí dels preparatius de D’Asfeld, l’anima a reforçar les defenses i es converteix en el seu confident, assessor i amic. El mes de febrer arriba un reforç de 1.200 soldats, la majoria alemanys, enviats per l’emperador. El març de 1715, Rubí divideix Mallorca en dotze districtes, amb un governador cada un.

Dia 4 d’abril, els maulets rebutjaren tres vaixells francesos a la costa de Manacor. Guillem Riera, talaier de la torre del Serral dels Falcons, morí en esclatar-li el canó. Per mantenir la moral de la població, Rubí, conscient amb la informació que rebia de Forbes que la invasió s’acostava, feia desfilar La Coronela de Palma i reforçà els punts estratègics de la costa.

El mes de maig a Portocolom, per complementar la Torre que hi havia a la part nord d’ençà del s. xvi, es va edificar a la correguda una barbacana militar, coneguda com “sa bateria”, que donaria nom a la cala que hi ha als peus. Dins del mateix terme de Felanitx hi havia altres torres de vigilància: a s’Algar, al Portitxol, a la Punta Morràs (o del Jonc), a Cala Brafi, Can Vella de Marina, Can Fred, Can Veritat i dues en el Bobot (a les dues Hortes de Calonge). Regien les Ordenanses de les Torres de Fochs del Regne. El sistema de senyes establia que “Si entrada de fosca destriaven una nau enemiga, feien un foc; si en veien molts però que no passaven de deu, feien tants de focs com vaixells havien vist, i si passaven de deu feien un foc llarg que duràs un quart d’hora. Si era de dia, feien fum i tocaven corns a la manera dels maulets, seguit seguit, i un dels torrers anava a donar avís al Batle i aquest al governador del districte.”

El mes de maig, a París, a proposta dels anglesos, França accepta iniciar converses per tal de pactar l’evacuació de Mallorca i Eivissa i evitar un bany de sang. S’acordà que, en el curs de les converses, Felip V no procediria a la invasió, i Carles VI no enviaria reforços a Rubí. La condició de preservar els privilegis del Regne, en principi acceptada per Lluís XIV, va irritar Felip V i, sense avís previ, ordenà la invasió. Dia 11 de juny de 1715, des de Barcelona, partia cap a Mallorca una tropa superior a la que havia assetjat i sotmès la ciutat. 404 vaixells borbònics, embarcaren 40 batallons d’infanteria i 48 de cavalleria, a banda d’enginyers, artillers i intendents, amb un total de 29.886 homes, 2.800 cavalls i més de 500 canons de terra.

Felip V reiterà a D’Asfeld unes ordres contundents. Ordenaria desarmar la gent “y si se encontrara alguien con armas, sea sobre sí, sea en su casa, se castigará de muerte sin remisión”. Qualsevol vila “que se mantuviere en defensa, será quemada y deshecha hasta los cimientos, y toda la gente que se encontrare dentro será ahorcada (…), se pasará a cuchillo sin remisión, y se abandonará la Villa y su Pueblo al saqueo”.

La maniobra de distracció s’executà tal com estava prevista. La flota es plantà davant de Santa Ponça i, en rebre les primeres canonades de la costa, es dividí en dues. La part més nombrosa, anà cap al nord per esperar, davant Sóller, el moment d’atacar Alcúdia. L’altra part de la flota, anà a Cala Llonga, on dia 15 de juny de 1715 a les cinc de l’horabaixa, començà el desembarcament, amb ordre i en silenci, que es completaria a Cala Ferrera i Cala Figuera. L’endemà, dia 16, un grup de 600 felanitxers, a les ordres del tinent coronel navarrès Juan Francisco Ferrer, es concentraren a Calonge per contenir la invasió. Maties Mut diu que “desembarcaren 7 o 8 mil homes” i que “al matí foren dins l’Horta i els tiraren unes 25 canonades i es digué que n’havien morts una trentena”. El botifler Juan Fuster de Salas y Berga diu que el combat de Calonge fou contra un grup de pagesos del poble que comandava “el Coronel Ferrer, y otros rebeldes” i que, en veure la desproporció de tropes, els maulets abandonaren i anaren cap als seus pobles.

En el Llibre d’Òbits de Felanitx figuren registrades les morts d’Antoni Mas, Bracet, al carrer de la Roca d’en Boira, Joan Mayol, al carrer de la Porteria del Convent, Antoni Jordi, a una casa del cantó de la Traïció, Joan Nicolau, al carrer del Julivert, Jaume Alou, a la possessió del Pujol i Gabriel Dalmau, al carrer de la Soledat. Morts tots sis com a conseqüència de les ferides fetes “per los soldats del exercit de Philip Quint en lo lloch dit Calonge”. També hi ha inscrita la mort, a la Rectoria, d’un soldat francès anomenat Carles. És fàcil deduir que aquestes set víctimes estan documentades per haver estat traslladades ferides a ben morir. I els qui moriren a l’enfrontament? La hipòtesi més versemblant és que, com era habitual, fossin enterrats a l’entorn del lloc on varen caure, dins d’una fossa comuna. Hi ha notícia que, a la primeria del s. xx, a un indret de Calonge es varen trobar ossos que no varen merèixer l’estudi que podria haver determinat la procedència. Quant als vestigis materials, ben poca cosa. Una bala de canó i algunes baionetes.

L’horabaixa de dia 16, les tropes borbòniques anaren cap a Felanitx, fent una aturada de descans a Son Suau. Acamparen al costat del Convent, al Camp d’en Romaguera, conegut també com el Camp de la Traïció. Maties Mut denuncia que “a dita vila els havien fetes pagar 1.000 dobles i feren moltes indecències”. Fins i tot una crònica borbònica reconeix que hi va haver un gran saqueig. Com a referent, cal dir que mil dobles equivalien a uns 700 quilos de plata. En el cas de Felanitx, gairebé mig quilo de plata per família; un atropell. L’historiador Pere Xamena informa que a Felanitx també varen ser detinguts el prevere Antoni Obrador, l’escultor Pere Joan Codonyer, Joan Obrador Conco, Joan Vadell i Bernat Bordoy Albons.

L’endemà al matí, dia 17 de juny, les tropes filipistes partiren cap a Petra i deixaren abandonat un canó, possiblement avariat, que els felanitxers estalonaren castigat cap per avall davant de la façana del convent. D’Asfeld envià ordres de rendició a tots els pobles, amb amenaces de destrucció “sin la menor dilación”. Les actes municipals consultades (Sa Pobla, Campanet, Binissalem, Llucmajor…) mostren “rendicions” prou enginyoses. 

El vespre de dia 17 de juny arribà a Santa Margalida, on acampà per rebre les primeres actes de rendició. Concretament, les de Sineu, Muro, Selva, la Pobla, Pollença, Sant Joan, Campanet i Inca. L’endemà les tropes filipistes anaren fins a Alcúdia, des d’on els reberen a canonades. Allà arribà també el gruix de la flota borbònica de Pedro de los Ríos, que havia esperat a la costa nord l’arribada de la infanteria i la cavalleria de D’Asfeld. Dia 21 de juny, tot i que la plaça estava molt ben fortificada, el governador d’Alcúdia no va poder imposar-se a la voluntat de la població i va retre la ciutat, acollint-se a les capitulacions que es poguessin assolir a Palma.

Dia 23 de juny, D’Asfeld continuà cap a Palma. Dia 24 acampà a Binissalem. Allà, procedent de Menorca, s’hi presentà George Forbes per recriminar la violació de la treva acordada a París de no actuar durant les converses de pau. D’Asfeld el va menystenir i li anuncià l’anihilació de Palma. Amb aquella amenaça, Forbes aconsellà Rubí a no claudicar, perquè només la resistència evitaria la destrucció que Felip V pretenia. El virrei de Mallorca actuà amb habilitat. D’una banda, encarregà una proposta de capitulacions a una comissió del Gran i General Consell. De l’altra, enfortí les accions militars. Entre el 24 i el 27, els defensors es limitaren a rebutjar els atacs des de les murades, obligant els atacants a recular. Dia 28, sortiren de la ciutat, atacaren per sorpresa les tropes filipistes que eren a Son Llàtzer i assaltaren el campament que havien aixecat a Son Ferragut. Les tropes de Rubí perderen 300 homes i causaren 400 baixes a l’exèrcit borbònic, a més de fer 140 presoners.

Dia 29, els artillers bombardejaren les cases de la possessió de Son Fortesa, on s’allotjava D’Asfeld. Aquest, el mateix capvespre, convocà Forbes: acceptaria signar unes capitulacions honorables. Ho faria, “en el campo delante de Palma”, dia 2 de juliol. En total foren tres capitulacions, la del Regne, la de l’exèrcit i la del bisbe i el clergat. Acceptava la majoria de peticions. Quant a mantenir els privilegis del Regne, D’Asfeld ho remet a la “Real benignidad” i afegeix “reiteraré mis buenos oficios representando el buen proceder de todos los habitantes y no dudo merecerá la Real Atención de S M.”. Les tropes austriacistes estrangeres d’Eivissa i de Mallorca, a toc de tambor i banderes alçades, s’embarcaren cap a Sardenya. L’horabaixa del dia 11 de juliol, D’Asfeld entrava a Palma, on li lliuraren les claus de la ciutat. Era el darrer acte d’una guerra que, fins al Tractat d’Utrecht, els historiadors consideren la primera guerra mundial, perquè hi participaren tots els regnes i ducats d’Europa, amb projecció a Àsia i Amèrica. Una guerra moderna en armament (mines, bombes…), en espionatge, en tècniques psicològiques, en diplomàcia, en projecció mediàtica… Una guerra complexa, llarga i amb molts de canvis. Una guerra cruel, amb 1.250.000 víctimes (un 2% de les quals, aproximadament eren catalanes), i sàdica, amb el genocidi de pobles sencers.

Malgrat l’enorme transcendència que va representar, encara ara és una guerra poc coneguda. Les conseqüències d’aquell conflicte mundial varen ser de gran impacte, perquè es varen modificar els mapes i, sobretot, les estructures de govern. França es va empobrir. Espanya també i, a més, va romandre desprestigiada i va perdre els dominis europeus. Àustria i, sobretot, Gran Bretanya guanyaren territoris, millores comercials i poder. Qui més va perdre, amb diferència, varen ser els regnes de l’antiga Corona d’Aragó. A partir del Tractat d’Utrecht, el conflicte mundial es convertí en una guerra de submissió. No va ser una guerra civil, com han dit els historiadors hispànics, perquè no lluitaven connacionals, sinó nacions clarament diferenciades. Els exèrcits de Castella i de França ocuparen Catalunya, Eivissa i Mallorca i, assimilades, passaren a dependre del Consejo de Castilla. Tanmateix, després d’aquella guerra no arribà la pau. Les capitulacions foren profanades. L’amnistia promesa degenerà en repressió, amb execucions públiques i centenars de condemnats a galeres. Es varen confiscar les armes “así de fuego como de corte” fins al punt que un corn marí convertia a qui el tenia en sospitós de maulet. El sistema de defensa del Regne, amb milícies populars al llarg de gairebé 500 anys, se substituí per un exèrcit borbònic castellà a sou de la població. Els imposts es multiplicaren. Es prohibí motivar les resolucions judicials que s’havien de limitar a emetre les sentències.

El Decret de Nova Planta de Mallorca suprimí la llei d’estrangeria. Abans, per un càrrec, era condició/ de ser català i no d’altra nació ens recorda Guillem d’Efak. Ara tots els càrrecs s’assignaran als castellans. Ni els botiflers mereixeran recompensa. Ho deixà ben clar el Secretari de Justícia Manuel Vadillo Velasco que reclamà que “atendiendo la mala calidad de la nación catalana se pusiese el mayor cuidado de no dejarles manejo en su propio País, aún a los que han sido buenos”. Els historiadors hispànics que han validat la informació borbònica i esbiaixada de Simancas i no han pouat en els arxius de Londres, París i Viena, diuen que els Borbó representaven la modernització. Amb aquesta tesi, resulta còmic veure com, dins del mateix segle, aquella modernitat borbònica va ser guillotinada.

La realitat és que, de la sobirania compartida entre el rei i el regne, es passà a una monarquia absolutista. El nostre poble va veure anul·lats els drets polítics i abolides les institucions. La submissió va ser, és encara, absoluta en tots els ordres: militarització, repressió, legislació, aculturació educativa, control de la universitat, símbols, castellanització, espoliació econòmica, desmemòria… El juny de 1715, mentre D’Asfeld assetjava Palma, el Consejo de Castilla informava del nou govern a implantar: “No se deben elegir medios flacos, sino los más robustos y seguros, borrándoles de la memoria a los Cathalanes todo aquello que pueda conformarse con sus antiguas abolidas constituciones…”. El 1734, el mateix Consejo de Castilla insistia “Lo que conviene al verdadero bien de aquellos naturales, es procurar se olvide todo lo que fueron”. No fa gaire, un ministre insistia en l’objectiu: “españolizar a los niños catalanes”.

Al llarg dels darrers 300 anys, el nostre poble s’ha distingit en la defensa de la llengua i de l’autogovern. Malgrat que, fins i tot en els períodes de la Segona República espanyola o la vigent restauració borbònica, les lleis espanyoles han prohibit les federacions territorials, la societat civil lluita per refer, per vies bàsicament culturals, l’esquarterament territorial i la desunió política que, cíclicament, es promou. La llengua, els símbols i la memòria mantenen viva la flama d’una comuna pertinença. Com va escriure Joan Pons i Marquès l’any 1919: “sota les ruïnes de la causa catalana batega l’esperit d’un poble espiant l’hora de fer sortir a la llum del dia la seva personalitat.”

Cosme Bauçà, a la Història de Felanitx, encapçala el segle XVIII amb dues citacions, referides als cadàvers dels herois oblidats i al deute impagable amb els prohoms de la pàtria, que rememoren els qui moriren a Calonge tal dia com avui fa 300 anys. Serveixin aquestes paraules com a reconeixement als primers que plantaren cara a la nefanda dinastia borbònica.

Glòria i Memòria!

NOTA

La conferència es complementava amb una projecció, acompanyada amb la música de La Muixaranga, amb més de 200 noms de persones que s’han distingit en la defensa de la Terra durant aquests tres segles de submissió borbònica.
A continuació, Miquel Àngel Bennàsser, Glòria Julià i Joan Carles Vaquer varen interpretar algunes cançons austriacistes, gairebé desconegudes. A l’enllaç, es pot escoltar L’ull del rei, una irònica cançó dedicada al cul de Lluís XIV.

https://www.youtube.com/watch?v=oZ0pdXparSQ

INFORMACIÓ DE CANAL 4 (IB3 no va informar mai dels més de 120 actes dedicats al TRICENTENARI);

ALTRES HISTÒRIES DE LA GUERRA DE SUBMISSIÓ:

1. Una cançó borbònica (introduïda mañosamente)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268154

2. La Capella d’en Marcús i la devoció a la Llibertat:

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268171

3. I de les valentes dones, què?

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268186

4. …fins perdent nostres banderes!

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268312

5. La borbonització de l’Església Catalana

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268339

6. La resistència

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268360

7.- Amb Felanitx no podran!

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268386

8. Com els tigres?

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268882

9. Ignomínies a eradicar

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268951

10. Sardenya; un [altre] Tricentenari oblidat

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=269678

Era l’any 1964 quan la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Palma va editar la tesi doctoral de Vicenç M. Rosselló Verger (Palma, 1931). Record com si fos ara l’aparició del llibre, perquè l’impulsor de l’edició, Bartomeu Barceló Pons (1932-2012), en Pipota per als qui el teníem d’excel·lent professor de Geografia al col·legi de Sant Francesc de Palma, ens va fer el cuc de l’orella malalt, enaltint les virtuts del treball i recomanant-ne la lectura. El fet és que el volum era de luxe i s’incorporà a la felanitxera llibreria familiar; no debades l’estudi abastava els pobles de Manacor, Llucmajor, Campos, Ses Salines, Santanyí i Felanitx.

A les darreries del 2018, per iniciativa de Damià Pons (Campanet, 1950), amb l’impuls de l’IEC i el suport de l’IEB, s’ha procedit a retornar l’obra a la llengua original que la va generar més de mig segle abans, amb una notable millora de qualitat fotogràfica. L’encert mereix una salutació de benvinguda, perquè som davant d’un llibre que, més que “un clàssic” com l’ha qualificat l’autor, ha esdevingut un llibre de culte i un model de referència en el camp de la Geografia moderna. És un treball, amb plena vigència, que no només hauria d’entrar a les cases dels pobles objecte del minuciós estudi, sinó sobretot a les escoles i a les biblioteques de qualsevol encuriosit per la Geografia Física i Humana del País. Cal posar èmfasi en aquesta doble condició tal com fa avinent l’aristotèlic autor, defensor a ultrança de la Cultura total: “No es pot saber de Geografia Física sense saber-ne d’Humana, i a la inversa, tampoc.”

Aquest immens treball es va concebre, realitzar i publicar en uns anys clau de canvi per Mallorca, just encetada l’emergent economia turística que, de manera abassegadora i a les totes, va capgirar de manera substancial i transcendent el model de vida de les illes Balears i Pitiüses. Els pagesos abandonaren fora vila i es transformaren en agents i manobres del turisme. Deixant el conreu de la terra, majorals i amitgers partiren cap “a la vorera de mar” i provocaren un nou repartiment poblacional, amb la litoralització o, dit més a la grossera, l’atolonització de Mallorca, tal com ha palesat Onofre Rullan (Esporles, 1958); una dispersió incrementada amb l’efecte crida laboral a una allau immigratòria que també afectà la demografia, el territori i la identitat lingüística i cultural. La primeria dels anys 60 del segle XX, amb l’anomenat boom turístic, brollà una Mallorca trabucada cap baix, cul alt.

Les 550 pàgines del llibre, amb profusió de mapes, fotografies, il·lustracions, quadres amb dades (i més d’una pinzellada poètica), troben des de l’índex un itinerari d’enriquidora lectura farcida d’informació i saviesa. El paisatge (les serres, les marines, les costes…), el clima, les aigües, la vegetació, la fauna, la població, les activitats econòmiques, l’estructura agrària, el regadiu, la ramaderia, les indústries agrícoles, el comerç, les comunicacions, la mar… tot sempre descrit amb el detall de l’evolució històrica. A la presentació del llibre, a més de detallar la metodologia que va utilitzar per fer el treball, l’autor va referir-se a les equivocacions quant a les previsions relatives al futur de l’agricultura a Mallorca, subjugada i supeditada totalment al sector terciari, i va deixar caure sucoses conclusions: “El turisme és una maledicció des del punt de vista cultural, i no diré econòmic, que també.” (*)

A l’hora de valorar la tasca ingent d’aquest octogenari autor (com així n’hi ha que no perden mai la cara de polissó?), revoltat contra l’exercici d’una pacífica jubilació com a dret consubstancial amb l’edat provecta, és fàcil aclarir com així convida a rescatar de la memòria una referència a l’antic i llarg poema grec escrit vint-i-vuit segles enrere per Hesíode: Treballs i Dies. Certament, la prolífica tasca de Vicenç M. Rosselló Verger, obligaria a emplenar una bibliografia extensa i, en el seu cas i contra la indiferència, la negligència i la desídia habituals, arreu justament reconeguda. Això si és que els reconeixements qualque vegada rescabalen i fan justícia a les feines impagables.

Una mostra d’aquesta intensa activitat són dues publicacions més aparegudes, talment la reedició comentada, dins de l’any 2018. La primera, Rèquiem per als molins aiguaders de Mallorca, des del títol ja delata la conclusió del treball. La segona, per un especial interès personal, m’obliga a dedicar-hi un comentari afegit.

El 27 de juliol del 2018, a l’Auditori de Santa Margalida, es va presentar Pere J. Estelrich Fuster (1844-1912). Capdavanter de l’agricultura a Mallorca de Vicenç Rosselló Verger. Assabentat per una convidada a l’acte rebuda a misses dites, vaig fer mans i mànigues per fer-me amb un exemplar, cosa que va ser possible gràcies a la generositat i als bons oficis de l’historiador, gestor cultural i bon amic Antoni Mas i Fornés (Santa Margalida, 1968). El meu interès en la biografia de l’enginyer agrícola, a banda de la garantia del mestratge de l’autor, derivava de la memòria oral dels meus pares i d’uns documents sobre la intervenció que va fer a una finca familiar del llevant de Mallorca. En concret, Pere Estelrich va ser qui va animar l’Ajuntament de Manacor l’any 1897, amb motiu de l’Exposició Agrícola, a condicionar les coves del Pont i del Pirata per a ser visitades.

A més d’escriure dues guies en castellà i una en francès, Estelrich va restaurar el pont d’entrada a una de les coves, va fer sembrar d’ametllers les tanques (“cloves” a Manacor) de tot l’entorn, va dirigir les obres d’un embarcador de fusta a cala Falcó, on desembarcaven els visitants, i va projectar el camí de pujada des de la cala fins a les enramades que es varen aixecar per aixoplugar (i també per protegir del sol de l’estiu) els carruatges a l’explanada de davant les coves. Pere Estelrich va mostrar aquelles belles cavitats a milers de visitants; entre d’altres al pintor rossellonès i de parla catalana Gaston Vuillier (1845-1915) i a Édouard Martel (1859-1938), considerat el pare de l’espeleologia. Ambdós difondrien el coneixement d’aquelles coves, qualificades per Estelrich com les més meravelloses de Mallorca.

La iniciativa d’Estelrich es va documentar en un contracte entre el propietari de la finca, Joan Burgues Cotoner (1853-1931), que va assumir i va pagar fins a dobler i malla totes les inversions, i l’Ajuntament de Manacor, responsable de cobrar les entrades, retornar a terminis les inversions i fer-se càrrec del manteniment. L’incompliment de la institució municipal, tot i els recordatoris, les crides i les reclamacions públiques, va provocar que l’any 1906, just després de la visita dels inscrits en el Congrés Europeu d’Odontologia que es va fer aquell any al Grand Hotel de Palma, es fes la darrera visita oficial. Les estirades amb l’Ajuntament de Manacor disgustaren tant el propietari que decidí donar per perduda la inversió, va posar barreres a les dues coves i va rodar clau. D’aleshores ençà, aquell visionari projecte pioner de turisme cultural d’Estelrich va acabar per anar-se’n en orris. Les coves esdevindrien durant dècades secrets de contrabandistes.

De totes les intervencions d’Estelrich derivades de la seva emprenedora iniciativa, avui encara roman per testimoni el pont que va restaurar i que dóna nom a una de les coves i el camí de paret seca per on pujaven els carros des de cala Falcó fins a les coves. Malgrat les grans torrentades del segle, el camí ha resistit l’embat de les aigües. Òbviament, les enramades de davant les coves i l’embarcador de fusta de cala Falcó no varen resistir el pas del temps i, a la meitat del segle XX, varen desaparèixer els últims vestigis, talment com un dels últims vells marins que va ser assassinat a cala Falcó per un valent guàrdia civil. Tota una metàfora. Romanen encara també, gràcies a la descripció de les guies, els noms que va posar Estelrich a totes les cavitats de les coves i a més d’una dotzena de punts destacats.

Òbviament, la biografia escrita per Vicenç M. Rosselló Verger, tot i esmentar les guies de les coves, no detalla les intervencions que Estelrich va fer a la finca de Son Fortesa (avui una de les segregacions de Can Fresquet). La gran tasca que va fer l’enginyer margalidà no reclama entrar a la menuda a tots els seus projectes, sinó recobrar la seva figura com a home de progrés avançat al seu temps. Republicà i admirador de la cultura francesa, estava al dia de quantes innovacions brollaven en el camp de l’agricultura, molt en especial la mecanització de les feines.

El llibre és auster, amb només 70 pàgines, però l’autor fa un retrat prou complet: contextualitza la situació del camp mallorquí, detalla els orígens familiars d’Estelrich, els seus llibres, les col·laboracions periodístiques, les peripècies per obtenir les càtedres que pretenia i arrodoneix el retrat amb algunes de les extravagàncies i rareses del protagonista, la qual cosa confereix una nota d’humor que va bé tant al tarannà de Pere Estelrich com al de Vicenç Rosselló. Només una de les facècies que transcriu l’autor em permetrà cloure, amb una rialla fresca, aquesta etzibada balutxa: Estelrich, va ser catedràtic a l’Institut. En el llibre La ciudad desvanecida de Màrius Verdaguer (1885-1963), millorat gràcies a l’excel·lent traducció al català de Nina Moll Marquès (1945-2009), amb La ciutat esvaïda, es relata la reacció que va tenir Estelrich quan els deixebles li entraren un ase a l’aula. El professor, com qui no veu la cosa, va impartir la classe i, en acabar, es va fer el sorprès de veure l’endemesa i va deixar ben esculats tots els presents. De partida, mentre abandonava la classe, exclamà:

¡Me lo miro y no lo creo!

¿Un burro en clase de oyente?

¡Gracias a Dios que al fin veo

una cara inteligente!

(*) Podeu escoltar i veure la presentació completa a

El setembre de 2013, vaig rebre un correu de Mateu Pascual Terrasa, excompany d’estudis del Col·legi Sant Francesc de Palma, on vaig anar a escola nou anys, des del 1959 fins el 1968 quan vaig partir cap a Barcelona, on vaig fer el pre-universitari a l’Institut Jaume Balmes i estudis d’informàtica a l’Institut Fich i a la casa IBM de la plaça Urquinaona.

Mateu Pascual s’havia posat la fita de reunir els antics companys de curs. Una feina que requeria moltes d’hores i un gran esforç, ateses les dificultats de localitzar, després de tants d’anys, un centenar llarg de persones escampades arreu. A Sant Francesc, de cada nivell hi havia tres grups (A, B i C) de més de 30 alumnes cada un fins a finals de 4rt (aleshores, amb una revàlida a l’Institut, “batxillerat elemental”), i dos a 5è i 6è (amb una segona revàlida, el “batxillerat superior”). No puc dir si PREU també eren dues aules o es reduïa a una.

Fos com fos, la feina de Mateu Pascual es va veure recompensada per la bona acollida d’una bona part dels excompanys i, des del 2013 ençà, ha organitzat aquest dinar anyal en un ambient de bona companyonia. Per diverses raons no m’havia estat possible assistir a les cinc primeres edicions, però enguany m’hi he pogut afegir. Tot i les bones informacions rebudes dels dinars anteriors, he de confessar que hi vaig anar amb una certa precaució. Quins lligams ens poden unir després de tantes dècades? Els qui encara hi som hem superat dues terceres parts de la nostra vida i anem, imparables, cap a l’edat provecta. És evident que els anys ens han transportat per cruïlles molt diverses i hauran multiplicat la distància entre uns i altres; diferències a rompre d’opinió política, de creences, d’aficions, de relacions socials i personals…

Dia 29 de novembre, al Racó de Gènova, ens reunírem una cinquantena llarga de persones, més de la meitat de les quals no havia tornat veure d’ençà del juny de 1968; és a dir, passats més de 50 anys. Era lògic, per tant, que tot i tenir al cap la relació dels companys (recordats a partir dels dos cognoms, i no dels noms, ja que a l’escola només ens esmentaven els llinatges) i de descobrir, endevinar o intuir moltes de les fesomies, he de dir que amb més de la meitat dels assistents vaig ser incapaç de relacionar les cares amb els llinatges, Serveixi com a excusa el fet ja indicat que ens reunírem els exalumnes de les tres aules de cada curs. És a dir que, amb la majoria, no havíem anat a classe plegats i la nostra relació compartida era només del temps del pati. També vaig trobar a faltar alguns dels companys amb qui havia tingut més amistat (Antoni Salvà Verd, Ernest Ferrer Guàrdia, Jaume Sitjar Ramis…), alguns dels quals ja no tornarem a veure (Agustí Bellafont Fontirrroig, Pere Joan Costa Costa…).

Gairebé tots els assistents, la immensa majoria, ja som jubilats. Això vol dir que ens hem retrobat, fent un triple salt mortal de 50 anys, després de sobrevolar l’etapa laboral. Tot i les meves reticències apriorístiques, la veritat és que l’experiència va ser molt positiva i agradable. Més que caure en la recreació de les anècdotes escolars, almenys entre els companys de taula més propers, vàrem poder posar-nos al dia i saber què havia estat de les nostres vides. La conclusió majoritàriament compartida era que el temps ens ha passat volant. En demanar noves sobre els qui no havien assistit, ens assabentàrem de la llunyania de Mallorca d’alguns i, en més d’un cas lamentable, de la mort d’alguns altres.

En el curs de la correspondència amb Mateu Pascual, arran que m’enviàs una fotografia del viatge d’estudis, va sortir la idea de convidar els excompanys a aportar fotos i documents que puguin conservar (la revista San Francisco, els butlletins de notes, alguns dels llibres que vàrem estudiar…) de cara la confecció d’un àlbum que ens transporti visualment i virtualment en aquest transcórrer per les nostres vides (*).

Les poques hores compartides del dinar no varen permetre rescabalar la memòria del tot, però em varen fer recobrar l’atmosfera dels estudis mitjans i redescobrir algunes de les amistats perdudes dins la boira del temps per la distància i les circumstàncies. Sense nostàlgies estantisses, serà qüestió de repetir l’experiència i compartir novament històries de la caminada que hem fet, amb moments meravellosos i altres de no tan bons, un centenar llarg de persones nascudes l’any 1952.

Que l’any vinent ens puguem retrobar tots els qui ens hem vist enguany i tots els qui no han pogut venir amb salut i alegria!

(*) Crec tenir molt poques fotografies de l’aquella època per aportar. De moment, aquestes:

Dues circumstàncies negatives coincidents, d’organització i de salut, em varen privar d’assistir a la presentació del darrer treball de Carme Simó: l’estudi preliminar del dietari d’un poll entrat en costura que, després de girar l’esquena als orígens pagesos, esdevindria notari de la Inquisició, antilul·lista i antixueta. Transcric la presentació nonada que hauria fet dia 6 de novembre del 2018 al Lul·lià.

EL PAGÈS QUE VA VOLER SER INQUISIDOR

Benvingut auditori, saludam aquí i celebram avui que Carme Simó ens faci present del Noticiari de fets memorables de Mallorca (1749-1828) de Gabriel Nadal i Huguet. Aquest treball, és la continuació d’una trajectòria investigadora, en línia amb la especialització de l’autora iniciada d’ençà la tesi Catàleg dels noticiaris mallorquins (1372-1810), que li proporcionà el doctorat en Filologia Catalana, i estudis posteriors com Mallorca 1740-1800: Memòries d’un impressor, referides a Tomàs Amorós i Cerdà o, només fa quatre anys, el Diari de Joaquim Fiol i Estada. Mallorca 1782-1788. En aquesta ocasió, ha enllaçat les dues còpies manuscrites que es coneixen del dietari de Nadal i, transcrit amb oportunes correccions quant al relat cronològic, n’ha elaborat l’exhaustiu estudi preliminar, amb la detallada biografia de l’autor, una abundant bibliografia, un glossari, dos índexs (temàtic i toponímic), l’aparat crític, amb la comparativa entre les dues còpies i un apèndix amb una sucosa mostra de l’obra poètica. La metodologia de la investigadora manté l’estructura formal dels treballs anteriors, per més que el criteris s’han implementat amb pulcritud extrema i en millora contínua. Carme Simó s’aboca a l’estudi lingüístic i a l’anàlisi de l’escriptura, però alhora convida els profans de la filologia, perquè la transcripció documental permet lectures en clau econòmica, política, religiosa i, sobretot, històrica. No em veig amb coratge de parlar de l’estudi de l’autora i, quant al tema estrella del treball, la llengua, només gosaré dir que aniria bé que els setciències que neguen la catalanitat de l’idioma llegissin el noticiari. Tocarien amb les mans que la pretensió de dotar els castellanismes de rang de cultisme no l’han inventat ells, sinó l’arrogància dels qui pretenien de senyors i volien desmarcar-se de la llengua del poble. Parlaré només com a encuriosit per la nostra història.

Gabriel Nadal i Huguet, Ros de malnom, va néixer l’any 1747 a Can Ros, a Son Nadal de Felanitx. A la família, hi ha notícia de dos notaris: Antoni Nadal Joan, mort l’any 1692, i Pere Nadal Sureda, mort el 1748, just un any abans de néixer Gabriel. Possiblement els dos notaris de la nissaga planaven sobre l’imaginari familiar com a referència de prestigi que degué servir de fita i d’objectiu per a qui no volia ser pagès i, després de moltes estirades amb son pare, va aconseguir anar a Palma a estudiar amb els jesuïtes. Poc després de rebre la tonsura, va defugir fer vots superiors i optà per casar-se amb 22 anyets l’any 1771 amb Margalida Vic i Palmer de Banyalbufar, vídua, de 40 anys, gairebé 18 més gran que ell. Morta l’esposa, l’octubre de 1791, amb 42 anys, obtingué el títol de notari i un any després es va casar amb Maria Bunyola i Fiol de Maria de la Salut de 21 anys, 22 més jove que ell. Dedicat a defensar els interessos de la noblesa i de l’església, el 1805 va ser designat escrivà major dels béns confiscats i de les causes civils de la Inquisició. En vida, publicà dos fulletons encaminats a defensar els alous, amb la consideració que eren un dret de propietat i no de senyoriu i, per tant, es posicionà contra l’abolició d’aquest impost abusiu i arcaic. Va morir a Palma el 1829. Deixà inèdit un catàleg sobre els notaris de Mallorca, un tractat de geometria i un recull de documents relatius a l’expulsió i persecució dels jesuïtes. Han parlat d’ell els historiadors de Felanitx Cosme Bauçà, Pere Xamena, Francesc Riera i Ramon Rosselló.

El dietari conté 227 anotacions, referides gairebé totes a fets coetanis amb la vida de l’autor encara que les que coincideixen amb l’adolescència foren extretes en bona part del dietari de Guillem Terrassa. Les notícies, escrites amb pretensió d’objectivitat, delaten una ideologia ultraconservadora que pren relleu en discernir quins són els quatre centres d’interès: l’exèrcit, la noblesa, l’església i el seu abillament personal. No li cal posar adjectius a les notícies per mostrar les ungles dels peus. Els temes principals són els moviments de tropes, amb detall dels vestits militars, els canvis de bisbes o de rectors a les parròquies, les inauguracions d’oratoris i esglésies, els fets luctuosos, les desgràcies per climatologia o incendis, les tragèdies (minyons degollats, violacions, assassinats i, molt detalladament, les execucions públiques amb crues descripcions). La consideració de memorables de les notícies, rellevants ni que fossin, és ben discutible com ja assenyalà Bover referint-se als fets que anota: «son muchísimos los que cuenta que nada tienen de memorables por ser de interés propio o particular». De les 227 anotacions, una tercera part, 73 concretament, són personals i gairebé totes per fer exhibició del seu ego, amb detall de les compres que fa: plats, rotlo de braser, ribell de pastar, taula petita, planxa, cadira verda, pavelló vermell, pella grossa, espasa de plata, cabrioler, sivelles i més sivelles (de cordat, de plata, de corbatí, de los peus…), canelobres, canteranos de xicarandana, escudets daurats del canterano, sotacopes d’estany, poltrona del capsal del llit, olla de ferro, rellotge de butxaca, rellotge d’esfera verd amb perfils daurats, raconera de morer (una altra de noguer), escrivania, reliquiari d’or, guarda-robes, piqueta de plata, gerra d’aram, canapè de bova, olla de ferro blanc, olla de bronze… Fa ostentació de dues veneres que, segons les ordres, havia de portar al pit, amb el signes de la inquisició: la creu i l‘espasa. Si les notícies personals relatives al seu vestuari i estris de casa són abundants, són molt poques les referides a la família. Esmenta breument la segona esposa i alguns fills i néts, però mai els seus pares.

Fa evident que, més que de fets memorables, parla d’allò que li interessa o que li treu la son. Ho concentra en uns pocs eixos vinculats als estudis, a la feina o a qualque peripècia i singularitat personal. Les lleves, per exemple, són objecte de preocupació i destaca el caràcter forçat dels reclutaments. N’esmenta des de 1762 i, quan es refereix a la «quinta molt rigorosa» de novembre de 1770, la seva, explica que li va costar molt alliberar-se’n. La coincidència amb el moment, convida a pensar que va prendre la tonsura perquè conferia l’exempció al reclutament. El 1762, ell només té 13 anys i segurament l’anotació referida va ser incorporada posteriorment. Relaciona els criteris que seguiran els allistaments que han d’afectar tots els fadrins, entre 18 i 40 anys, i destaca les exempcions: fills de vídua o de pare seixantí i els qui gaudeixin de furs de la creuada o de la inquisició. Evidentment, la tonsura era l’única via per alliberar-se.

Una altra qüestió que li pica i, per això mateix, la destaca és la Pragmàtica Sanció del maig de 1776 que prohibia els casaments desiguals i permetia desheretar les persones que no tenien fets els 25 anys. Recordem que ell es casà amb 22 anys i que, de vidu, ho va fer amb una dona de 22. Això de l’edat s’afegeix a la més que possible desigualtat de nivell social en ambdós matrimonis, previsiblement cada un dels dos per circumstàncies inverses.

Un altre fet que anota és la divisió de Palma de 1769 en 24 barris, amb un batle a cada un. Posteriorment, el 1780, informa que va ser elegit batle del Call de Santa Clara. En definitiva, amb tres exemples (les lleves, els casaments desiguals i els batles de barri) es pot veure que Gabriel Nadal i Huguet vol destacar en el seu dietari, molt possiblement amb anotacions incorporades anys després dels fets que descriu, les qüestions que considera essencials a la seva vida. 

Abunden les referències a la Inquisició, amb l’afegit Tribunal de la Fe. Res no diu de la seva feina com a custodi dels béns confiscats, però descriu un aute de fe d’agost de 1780 al claustre de Sant Domingo.

En definitiva, escriu d’allò que l’interessa i censura i amaga allò que no li va bé. Tot el que anota delata una tria gens d’acord amb el caràcter memorable dels fets que viu com a testimoni privilegiat. La selecció el desemmascara i el més inexpert psicoanalista ho té fàcil. Un exercici pràctic efectiu per posar de relleu la patografia del personatge és mirar allò que no diu. Per detectar quins són els fets memorables del període que abasta el dietari, ho paga contrastar el contingut amb el d’altres dietaris coneguts del moment. Què va passar aquells anys? Entre terratrèmol i terratrèmol, entre processó per demanar que plogui i processó pro serenitate perquè s’aturi de ploure, entre Te Deum perquè ha plogut i Te Deum perquè s’ha aturat de ploure, amb els laments de la misèria del poble, destaca l’acció uniformitzadora de la dinastia borbònica que es manifesta amb l’espoliació fiscal (imposts sobre el vi, la sal, el tabac, el «papel sellado»…), la reial cèdula de 1768 contra el català, la prohibició de balls, la prohibició (1777) de la rifa del porc i el monopoli de les loteries a Madrid, l’abolició (1778) de la confraria de Sant Jordi, la prohibició (1781) dels cavalls cotoners a la processó del corpus, la reclamació de la Universitat de Cervera (1784) per circumscriure el dret a matricular-se a la de Mallorca «a sus naturales», l’intent de suprimir la festa de l’estendard que no se celebrà el 1788 amb l’excusa de la mort de Carles III, la prohibició dels almanacs (1796) i la centralització dels calendaris a Madrid, la prohibició (1801) del teatre en català… De tot això, Gabriel Nadal no en diu pruna! El seu centre d’interès no coincideix amb cap altre dietarista coetani. Ho verifica l’anotació de dia 20 de setembre de 1761 sobre l’execució a Lisbona del jesuïta Gabriele Malagrida, un missioner italià al Brasil sense relació directa amb Mallorca. La notícia, de quan Gabriel Nadal tenia 12 anys, indubtablement incorporada anys després, incrementa la importància que li dóna a aquella mort. Doncs bé, aquell mateix dia, 20 de setembre de 1761, tant Guillem Terrassa, com Guillem Vidal, com Cayetano de Mallorca, refereixen l’escampadissa de dècimes contra Ramon Llull al portal de la Seu que determinaren el bisbe a amenaçar els autors amb l’excomunió. La comparança permet endevinar que, en allò que no era fruit directe de la seva observació, la font de Gabriel Nadal i Huguet gira a l’entorn de la Inquisició i dels cercles contraris a Ramon Llull, però per dissimular la seva implicació ho fa de manera subtil, mig d’amagatotis i mirant de no significar-se excessivament. Un exemple és veu quan oculta que l’execució al garrot de Malagrida derivà d’un aute de fe de la inquisició portuguesa.

A banda d’aquestes evidències, si hi ha un fet que els dietaristes del moment destaquen sobre qualsevol altre és el gran debat, bàsicament religiós, però també polític i social, de la segona meitat del segle XVIII a Mallorca: l’intent d’eradicar Ramon Llull tant de la devoció com de l’imaginari popular. La prohibició del culte, les destruccions d’imatges protestades amb manifestacions de milers de persones, els aixecaments populars a Felanitx i Andratx o els enfrontaments entre franciscans i dominics són part d’un episodi que ocupa un terç del Cronicon Mayoricense en tractar aquells anys i, en canvi, en el dietari de Gabriel Nadal apareix a tres notícies críptiques. La primera és quan informa de l’arribada, el setembre de 1772 del nou bisbe Diaz de la Guerra i diu que la seva partida, el març de 1777, va ser «a gust y agrado de tothom». És cert. Guerra va fracassar en la missió d’exterminar Ramon Llull i quan va partir fins i tot els antilul·listes feren un alè.

Una segona notícia, de 5 de desembre de 1772, iniciada la creuada d’aquell bisbe guerrer, informa que l’Audiència tendrà dues sales i en esmentar els relators diu d’un que és «germà de lo acusador de lo hermità». Per sort, el copista del dietari, Bartomeu Pasqual, afegí una nota que desencripta el rerefons: «impide saber a què suceso se refiere esto del hermità a no ser que sea al ruidosísimo que relata Terrassa de unos abanicos llevados a la Aduana, en los que se veían pintados un ermitaño y una señora permitiendo esta que aquel le tuviera la mano dentro de los pechos, para denigrar la virtud del beato Raymundo Lulio que decian representaba». El caràcter despectiu del terme ermità per no haver d’escriure el nom de Ramon Llull delata l’antilul·lisme de l’autor.

La tercera anotació, de dia 25 de gener de 1773, denuncia un fet prohibit per Guerra: «certa senyora partera qui surtia a misa en la iglésia parroquial de Valldemosa feu encéndrer ciris al beato Ramon».

És evident que, tot i la pretensió d’objectivitat, d’un aparent nedar i guardar la roba, Gabriel Nadal era un enemic de Ramon Llull. El 1769, quan refereix el trasllat a Monti-Sion de la Universitat, explica que abans estava «als Quatre Cantons de Can Cirer, prop de la Seu, a aquell portal que hi ha unes grans armes sobre de si.» Un circumloqui per evitar dir el nom del lloc on som: l’Estudi General Lul·lià.

És oportú fer un parèntesi i explicar que l’any 1772, entre d’altres accions del bisbe De la Guerra, igual que va fer amb la Universitat Lul·liana i amb el Col·legi Lul·lià de La Sapiència, es va retirar el nom de Lul·lià a aquest espai, malgrat que popularment sempre s’ha conegut com «el Lul·lià» i no com Estudi General, tal com va batejar el carrer l’Ajuntament de Palma, a satisfacció dels enemics de Ramon Llull. Ens hauríem d’animar a dir «el Lul·lià» i, alhora, a preservar la independència d’aquest espai històric de cultura respecte de qualsevol entitat o institució sotmesa a directrius o hipoteques polítiques. De la Guerra va intentar supeditar aquesta institució a la Universitat i al Seminari. No calen nous intents. Fet el parèntesi, té gràcia observar que Gabriel Nadal vivia al carrer de la Rosa Alta, el que ara és Estudi General i que, amb rigor, hauria de dur el nom popular: carrer del Lul·lià o, en tot cas, el nom complet d’Estudi General Lul·lià. La justícia poètica, com el progrés, sempre fa tard. Esperem que qualque consistori de Palma, culte i valent, esmeni el nom del carrer i restauri la proscrita denominació lul·liana.

Sorprèn que l’autor no faci cap esment als seus orígens. Un felanitxer que no bravegi del seu poble? Potser no hi va haver cap fet rellevant a esmentar? Aquí també cal mirar allò que l’elet no diu i veure si en el període que redacta el dietari no hi va haver cap fet memorable a Felanitx. Doncs sí. N’hi va haver. I no tan sols a Felanitx, sinó un de ben rellevant a Can Ros, és a dir exactament on havia nascut. L’historiador Pere Xamena informa que l’any 1793 s’inaugurà amb una gran festa una església a Can Ros, dedicada a Sant Joan Baptista i a la qual es dotà d’una vicaria compartida amb l’església de Son Prohenç. Com és possible que tot un especialista en anotar inauguracions d’oratoris i esglésies, no digui ni ase ni bèstia de la que s’aixecà a la casa on va néixer? Sembla evident que el qui ja feia dos anys que era notari no va assistir a la festa, Per afegitó, ocultar la notícia palesa que no volia saber res dels seus. Ho corrobora que anoti la inauguració de l’oratori de Sant Joan de la Font Santa de Campos o de l’església de Sant Joan de Palma, per esmentar només dos fets similars.

Podria semblar que els silencis anul·len l’interès del noticiari quan, ben al contrari, són un estímul a llegir i a pensar. Alguns dels fets provoquen el mateix efecte de quan s’ignora el significat d’una paraula. En aquest cas, en comptes d’anar al diccionari, cal consultar llibres d’història. Veurem desfilar en diverses ocasions el capità Barceló, al costat d’altres referències interessants i poc conegudes com l’execució, dia 11 d’abril de 1810, de Joan Mercadal i Morillo, un dels cabdills de l’aixecament de Menorca contra l’administració espanyola. Altres notícies són rellevants per allò que no acaben de dir. Un exemple: quan l’octubre de 1770 requisaren els cavalls de Mallorca per destinar a les companyies de Dragons, no diu que l’acció feia part de la campanya contra la confraria de Sant Jordi per apoderar-se dels cavalls cotoners. Fora voler, el lector inquiet descobrirà la militarització que es pretén difuminar. Una notícia singular és l’ordre de març de 1779 «que las donas puguen treballar de qualsevol art y ofici de sastre, passamener, etc. y de qualsevol altre labor». Una modesta passa cap a la igualtat.

Per concloure, el noticiari ens fa veure que l’autor és un poll entrat en costura (o en pastura) que, de pagès, va arribar a escrivà major de la Inquisició. Un notari vanitós que fa ostentació del seu poder adquisitiu. Un presumit que, de felanitxer, només en té la tòpica condició de bravejador, però que oculta els seus orígens. Per això, és tan important allò que amaga com allò que escriu. Al costat de l’anti-l·lulisme, cal destacar una de les característiques que el retraten: el seu accentuat i furiós antixuetisme. Per arrodonir l’inhumanisme de l’inquisidor, escoltin una de les dècimes que figura a l’apèndix del llibre, dedicada a Tomàs Aguiló i Cortès, pare de Tomàs Aguiló Fortesa i oncle de Marian Aguiló:

Are ya sabem s’autor

que en es diari ha posat

s’article comunicat

y es diu Tomas Aguiló

qui té part en es fogó

de se costa des castell

en tant que se seua pell

fa olor de socorrim

de com feyen es saim

de son avi tal com ell.

D’haver viscut vuit anys més, Gabriel Nadal i Huguet, s’hauria esqueixat la camisa en veure les festes populars que s’organitzaren per celebrar la demolició del Convent de Sant Domingo, on avui s’aixeca (i això sí que és justícia poètica) el Parlament de les Illes Balears.

Finalment, per reprendre la intervenció amb un da capo, he de definir Carme Simó com una salva-històries que, com una aranya d’art subtil, fila i enfila papers contra la desmemòria. La tasca investigadora adreçada a l’estudi lingüístic dels dietaris, de rebot, però gens fora-voler, ens posa a l’abast una allau d’informació capaç d’esteranyinar la història i converteix els treballs en documents que conviden a pensar i provoquen noves recerques. Com és sabut, els papers desmenteixen les barbes, especialment els documents que mostren dissidència amb el discurs dominant. Cal, doncs, valorar la tasca de catalogació, recuperació i estudi que ens brinda, amb ull crític i perspicaç, Carme Simó. És un deure felicitar-la per aquesta nova aportació que ajuda a salvar el nom de cada cosa, agrair-li que, com qui no fa res, ens convidi a mantenir-nos fidels al servei d’aquest poble i encoratjar-la a continuar en aquest bell ofici de salva-històries.

Que per molts d’anys i endavant les atxes!

Per a saber més coses de la feina de Carme Simó, vg.: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=270625

La història exerceix, per a qui vol evitar caure en els errors del passat, un magisteri alliçonador excepcional. La lluita de la Nació Catalana a favor de recobrar la sobirania usurpada per les armes el 1715, amb la confiscació refrescada per Franco imposant una nova restauració borbònica, revalidada amb la constitució de 1978, elaborada amb els redactors encanyonats des de les casernes militars, demostra que ens mantenen sotmesos dins d’un cercle tancat; dins d’una presó inexpugnable. S’ha parlat del hàmster engabiat que gira i gira sobre una roda, s’ha parlat d’un camí que no va enlloc, s’ha parlat de la pedra de Sísif, s’ha parlat d’una rotonda sense sortides, s’ha parlat d’altres símils, igualment fatalistes, que pretenen desmoralitzar i desmobilitzar. En canvi, ningú no s’ha entretingut a analitzar els paranys que, de manera metòdica i ben calculada, repeteix Espanya per marcar-nos una ruta equivocada. De l’anàlisi, es veuen clarament les estratègies fracassades que cal esquivar, però no es volen veure i, curiosament, bona part dels qui persisteixen en repetir els errors fatals són prou coneixedors de la nostra història.

L’abril de 1931, després de proclamar la República Catalana dins del conjunt dels estats ibèrics, Francesc Macià va ser obligat a renunciar al seu model d’estat per les pressions del govern republicà espanyol («el dia més trist de la meva vida», va dir l’Avi). A canvi de la greu claudicació, se li assegurà que recobraria la Generalitat i que podria elaborar un estatut generós que el govern de la República defensaria. Dia 2 d’agost de 1931, el poble de Catalunya va aprovar, en plebiscit, l’Estatut redactat a Núria. Això no obstant, les Corts espanyoles l’aprovaren un any després, dia 12 de setembre de 1932, sensiblement «cepillado», tot i les protestes d’un poble estafat a qui s’havia sostret el poder del vot i a qui, en definitiva, s’usurpava la democràcia. L’estatut finalment aprovat per Espanya suprimia essencialment el que havia aprovat el plebiscit. A banda de la total supressió del preàmbul, l’article primer passà de «Catalunya és un Estat autònom dintre la República espanyola» a «Catalunya es constitueix en regió autònoma dins de l’Estat espanyol». L’allau de canvis i de retalls (la supressió de l’article 2 en manifestar que «El poder de Catalunya emana del poble», és un exemple) varen anul·lar l’estatut aprovat per la gent i revalidaren, maquillada, la submissió de Felip V, perquè en essència allò que es va usurpar va ser ni més ni menys que la sobirania que passà de ser patrimoni del poble a propietat de l’estat, talment com es tornaria imposar l’any 1978.

La promesa del govern espanyol a Macià, talment la de Zapatero 80 anys després, es va demostrar falsa. Tampoc no es va respectar la sobirania del poble que havia aprovat el text original. No només això, sinó que Espanya, abans i durant el debat a les Corts espanyoles, desfermà una activa campanya contra l’estatut. Des de pràcticament, tots els fronts possibles (l’església, els partits polítics, els sindicats, les universitats…) es va atiar l’odi contra Catalunya, a la qual s’acusava precisament d’allò que es practicava. Talment ara. Segons els poders de l’estat espanyol, ben alineats i alienats, qui atia l’odi i practica la violència és Catalunya. Des de 1931 ençà, les hemeroteques donen fe d’un anticatalanisme que s’endinsa dins del racisme. Allà que s’ha escrit contra Macià o Puigdemont, no només amb una tolerant impunitat, sinó amb comprensió per part dels poders de l’estat, delata la manca de dignitat que rau en els màxims representants dels tres poders i, per això mateix, posa en evidència el gegantí dèficit democràtic d’Espanya.

El desembre de 1933 moria Macià i Lluís Company accedia a la Presidència de la Generalitat. No durà ni 10 mesos. Arran dels Fets d’Octubre de 1934, ell i el seu govern, foren empresonats i s’inicià la pantomima de procés judicial, a partir d’unes imputacions arbitràries i inventades de signe clarament polític.

Resulta pedagògic entretenir-se a llegir la informació a la premsa espanyola (*), àvida d’humiliar Catalunya, de tot el procés judicial. Des de la detenció, l’octubre de 1934, fins a la condemna, no hi ha gairebé diferències notables entre el comportament del govern i els tribunals d’aleshores i el dels seus homòlegs actuals… ni a una banda ni a l’altra! És alliçonador repassar aquell episodi i tot el procés, perquè apareixen tots els tics actuals. En comptes de rebutjar el tribunal, de mostrar-se insubmisos amb aquella farsa de procés criminalitzador, Companys al·legava la seva crida de dia 6 d’octubre on reclamà «serenidad» i «abstenerse de violencia». Quanta, quanta, quanta ingenuïtat!

Tot i això, la pena sol·licitada era de cadena perpètua, suavitzada després per la fiscalia amb «només» trenta anys de presó. Les al·legacions de la defensa resulten objectivament patètiques i arrossegades, perquè tàcitament davant del món acceptaven la legitimitat d’un tribunal inquisitorial, quan allò que calia era el gest de Macià en el judici a París de Prats de Molló de fer una denúncia internacional de la subjugació de Catalunya a un estat colonitzador. No va ser així aleshores i, ara, només s’han aixecat petites espires per posar en evidència la persecució practicada per Llarena contra llei i lògica, amb la condescendència dels governs del PP i del PSOE, igualment responsables de l’aplicació repressiva de l’article 155 d’una constitució que proclama potestat de càstig contra decisions democràtiques.

El desenllaç d’aquell procés? Evidentment, foren condemnats i la presó provisional es va fer efectiva. Aleshores es desfermà una campanya a favor de l’amnistia; és a dir, a favor de pidolar una humiliant petició de perdó.

Efectivament, la victòria de les esquerres el febrer de 1936, va significar la llibertat dels presos i, entre d’altres actuacions, la restitució del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, a l’entorn del qual s’aglutinava bona part de la societat civil catalana. Renaixien les esperances d’una represa, però el juliol de 1936, l’aixecament feixista-militar beneït per l’església espanyola convertiria la defensa del govern legítim en auxilio a la rebelión. Talment com fan ara els autors d’un cop d’estat contra la voluntat popular expressada a les urnes, els imputats per sedició i rebel·lió són els altres.

Alliberat i recuperada la presidència de la Generalitat, Companys es convertí en un lleial col·laborador de la República. Arran de l’aixecament feixista-militar, Companys encara es volia fer perdonar.

Companys, com ja li havia passat a Macià, va ser a temps de tocar amb les mans que la seva lleialtat amb la República no seria recíproca. De fet, el seu crit habitual de «Per la República i per Catalunya!» es va abreujar davant de l’escamot que l’afusellaria amb un lacònic «Per Catalunya!». La figura de Lluís Companys, assassinat com a President de Catalunya, referma la tràgica història dels presidents de la Mancomunitat i de la Generalitat restaurada, sempre amb la bonhomia ingènua d’anar amb un lliri a la mà i reiterar voluntat de diàleg, sense condicions, amb qui mai no ha respectat cap acord.

No hi ha temps que no torn! 

Allò que no li havia fallat a Companys, ni tampoc a Macià, va ser el poble de Catalunya. Exactament com ara, el poble és l’únic actiu solvent per assolir la independència. La raó de ser, la garantia, la clau de l’èxit rau en el poble com a protagonista de l’alliberament. Tenim a l’abast les dues coses més clares que es poden tenir: sabem on volem anar i amb qui podem comptar! Qüestió distinta és el disseny de la metodologia a seguir. En aquest sentit, per sortir de la roda del hàmster, sobrepassa el sentit comú tenir clar que la primera cosa que cal fer és no dir públicament el que cal fer. Les promeses vàcues, les expectatives frustrades, els anuncis en fals, deceben i frustren. Renegar davant dels tribunals d’allò que un ha fet, negar-ne el sentit, alterar allò que s’havia anunciat a la gent, provoca vergonya aliena i suposa una estafa electoral. Sense dir res del que no es pot dir, allò que no es pot fer és dir mentides. Cal corregir els errors del passat. Cal un lideratge (un, i no molts). Un full de ruta que brindi seguretat i confiança a la gent. Cal mantenir la raó de ser de cada una de les passes que s’han de seguir fins arribar a l’objectiu final. Em sap greu discrepar de l’admirable Jordi Cuixart quan diu que no hem de caure en els retrets, però és imprescindible assenyalar els errors, sobretot quan aquests no són reconeguts per qui les enfila, un amb l’altre. Com diu Tagore: qui tanca la porta a tots els errors, deixarà tota la veritat a fora. Cal assenyalar els errors, no recaure-hi i rectificar.

Cal aprendre de la història!

Analitzar la situació actual, amb una conducta de permanent claudicació i d’anades i vingudes desorientadores, desmoralitza. La classe política catalana, igual que els anys 30, va a remolc d’esdeveniments que no controla i de decisions externes. No és proactiva, sinó que es limita a atendre les accions dels governs espanyols i de la seva Justícia polititzada. Això  fa prioritzar accions defensives que es mengen gran part de les energies que s’haurien de destinar a mantenir la moral de victòria i al disseny, tàctic i estratègic, de les etapes que cal recórrer. Els líders d’ara no tan sols repeteixen les equivocacions dels predecessors, sinó que fins i tot multipliquen els errors, amb l’afegit de desacords públics entre ells i amb missatges contradictoris a la gent. Ara mateix, el canvi de govern a Espanya (ep, propiciat pels partits que tenen gent a la presó i a l’exili), no ha obtingut la recompensa del febrer de 1936 i, no només no s’ha procedit a l’alliberament immediat dels presos, sinó que els seus partits veuen com els hi exigeixen una col·laboració que, d’acceptar-se, esdevindria una claudicació molt greu. On s’ha vist mai estalonar un estat els qui no en volen fer part? És absurd i ridícul, però sobretot contraproduent, caure en actituds col·laboracionistes esperant recompenses que mai no arribaran. La dinàmica d’Espanya, la seva problemàtica i la seva parafernàlia no són cosa nostra. La classe política catalana ha de deixar d’estar pendent de xantatges socials i rebutjar qualsevol acusació d’insolidaritat procedent dels més insolidaris. És indecent que qui nega el dret a l’autodeterminació consideri més transcendent l’aprovació del pressupost d’un exercici d’un estat espoliador. També provoca vergonya aliena observar com es cau de quatre potes a atendre i replicar propostes, igualment indecents, siguin les de reformar l’estatut o, fins i tot, de renunciar a tot el camí fet fins ara a canvi d’un referèndum pactat que seria donar valor a les porres sobre les urnes, perquè tàcitament significaria invalidar el resultat del 1er. d’Octubre del 2017, quan el poble de Catalunya va exercir, de manera democràtica i pacífica, el dret a decidir.

L’únic aspecte positiu de les reculades de la classe política és que el resultat del referèndum del 1er d’octubre no és seu; no pertany a cap institució ni a cap partit, sinó que és patrimoni col·lectiu de la ciutadania. És sobre la societat civil, amb les reiterades exhibicions públiques de capacitat de mobilització, on rau el punt de no retorn, perquè el camí cap a la independència, malgrat la mediocritat i tebiesa d’una classe política pusil·lànime i sense nord, ja no té marxa enrere!

I, com deien en aquell concurs televisiu espanyol, hasta aquí podemos leer!

(*) Per il·lustrar els paral·lelismes, he escollit la revista Crónica de Madrid, perquè tot i mantenir un posicionament crític amb els processats no es va acarnissar contra Catalunya, a diferència, de la premsa actual (tant és l’ABC com EL PAÍS com els mitjans públics).

Carme Simó fa veta ferm i de temps enrere ençà. Doctora en Filologia Catalana amb la tesi Catàleg dels noticiaris mallorquins (1372-1810), ha investigat especialment els dietaris del segle XVIII i n’ha publicat estudis fonamentals: Mallorca 1740-1800: Memòries d’un impressor, referides a Tomàs Amorós i Cerdà (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1983), el Diari de Joaquim Fiol i Estada. Mallorca 1782-1788 (Ed. Lleonard Muntaner, 2014) i Gabriel Nadal i Huguet. Noticiari de fets memorables de Mallorca 1749-1828 (Ed. Lleonard Muntaner, 2018).

El diari de Joaquim Fiol

El novembre del 2014, Carme Simó ens lliurà una rigorosa edició del diari de Joaquim Fiol i Estada. Tinc el llibre, de 720 pàgines (670 més LV de l’estudi preliminar), farcit de sots-ratllats i ple de crides al costat de moltes de les notícies que copsaren la meva atenció. La magnitud d’aquell diari, atesa l’allau d’informació que brinda, me va fer desistir de parlar-ne en el seu moment, coincidint amb l’enfilall d’actes commemoratius del Tricentenari de les capitulacions del Regne de Mallorques. Òbviament, el centre d’interès de la filòloga i la raó de ser fonamental de la publicació és l’anàlisi lingüística del dietari, part damunt del contingut. L’estudi de l’evolució de la llengua, la voluntat de mantenir un català pulcre (tot i que adobat amb molts de castellanismes), de la funció de la llengua com a eina de comunicació social, la dissecció dels criteris d’escriptura abans d’una normativa, les contradiccions en els criteris de l’autor i tantes altres qüestions són una font informativa de primer ordre. És elemental, doncs, que el treball obtingui la major excel·lència de cara a filòlegs i lingüistes, però el ric noticiari convida a treure’n profit en moltes d’altres matèries. Com va dir l’historiador Antoni Pons referint-se a la feina de Fiol: «El futur historiaire del nostre teatre, de l’art musical, dels costums casolans haurà de venir a aquest Dietari.» Així és, però no només els interessats en els temes descrits, també en faran un llepadits els historiadors del beure i del menjar, del vestuari, de l’abillament de les cases, de la crònica negra i els de tants i tants d’altres camps.

L’autor del dietari, Joaquim Fiol i Estada de Montcaira (1728-1790), el 1749, amb 21 anys, ja era doctor en lleis, el 1756 ja era advocat i el 1759 guanyava una càtedra de Dret Civil de la Universitat Lul·liana de Mallorca. Ja amb 54 anys, guanyà la de Dret Canònic a la mateixa universitat¹. La seva tasca com a catedràtic constitueix un dels aspectes de major interès com bé destaca Carme Simó en el seu estudi preliminar, en el qual es refereix al conflicte interposat per la Universitat de Cervera contra la de Mallorca. La reclamació, ben vista des de Madrid, animà les exigències del Consejo de Castilla amb un rerefons que delata com els interessos ideològics sobrepassen els purament econòmics per l’efecte que generava una competència a l’hora de matricular estudiants.  

Cal recordar que una de les primeres accions de Felip V, després de sotmetre Catalunya, va ser abolir les Universitats de Barcelona, Lleida i Girona i crear la de Cervera, en premi a la fidelitat filipista d’aquella població. Fins aleshores, les universitats catalanes eren seguidores de Ramon Llull, del qual es decantà la de Cervera que mai no va obtenir la credibilitat ni la confiança d’algunes famílies que preferiren enviar els fills a estudiar a la de Mallorca (on només va ser extingida l’Escola d’Artilleria) o, fins que la tancaren el 1777 arran de l’expulsió dels jesuïtes, també a la de Gandia².

L’any 1784 la Universitat de Cervera presentà un recurs contra la de Mallorca, perquè molts principatins defugien la universitat filipista i «preferían la incomodidad de la navegación a la maior facilidad que les suministraba el viaje para Cervera». El fiscal, Fernández de Córdoba donà la raó a la reclamació de la Universitat de Cervera³. Quan el Consejo de Castilla ordenà que la Universitat de Mallorca fos només «para los naturales», l’Ajuntament de Palma refutà el reduccionisme fent notar que els regnes de València, Aragó, Mallorca i Principat de Catalunya «hace comunes a todos sus moradores (…) y con más particularidad del Principado de Cataluña por haverse declarado a los Mallorquines por Cathalanes naturales». Reitera que els principatins són tan «naturales» com els illencs «considerando el reyno de Mallorca como parte de Cathaluña».⁴

He volgut posat l’accent sobre aquest tema, circumscrit al conflicte de la Universitat de Mallorca, per tal de palesar la importància dels dietaris del segle XVIII, i molt concretament d’aquest del doctor Fiol, perquè facilita el seguiment de les seqüeles de la derrota de la Nació Catalana, sotmesa als exèrcits de les corones de França i de Castella. D’ençà del juliol de 1715, la tasca depredadora i uniformitzadora dels borbònics va ser immensa i intensa i incessant. L’anorreament cultural, l’intent d’eradicar el culte a Ramon Llull, la supressió dels drets civils (especialment els de les dones a qui es volia retirar la potestat d’administrar els seus patrimonis), l’espoliació fiscal, la usurpació dels símbols, el lingüicidi, la militarització, la castellanització… es fan més que visibles gràcies als noticiaris, ja que la història oficial i els acadèmics esquiven les evidències.

El noticiari de Gabriel Nadal 

No han passat quatre anys d’ençà de la publicació de l’estudi de Joaquim Fiol, quan, suara, Carme Simó ens fa present el de Gabriel Nadal i Huguet. Noticiari de fets memorables de Mallorca (1749-1828). En aquesta ocasió, ha fet convergir les dues còpies manuscrites que es coneixen del dietari i, sobre el fil conductor d’una d’elles, amb oportunes correccions quant al relat cronològic, n’ha fet la transcripció i ha elaborat l’exhaustiu estudi preliminar, amb la relació d’abundant bibliografia, la creació d’un glossari, dos índexs (temàtic i toponímic), i una detallada anàlisi comparativa de caire lingüístic entre les dues còpies. Novament, la feinada de Carme Simó s’aboca a l’estudi lingüístic i a l’anàlisi minuciosa de l’escriptura. Això no obstant, el contingut convida a una immersió, amb perspectiva històrica, en el si dels continguts. 

L’autor del noticiari, Gabriel Nadal i Huguet, Ros, va néixer dia 10 d’agost de 1747 a Son Ros (Son Nadal) a Felanitx. Era fill de Joan i de Margalida, de la finca de la Tortuga, entre Felanitx i Campos. D’infant va fer de pastor i es va abocar a la lectura. Obtingut el permís patern, cursà estudis a la Universitat Lul·liana de Mallorca. Rebuda la tonsura i encaminat a rebre ordes superiors, finalment va optar, la darreria de 1771, per casar-se amb Margalida Vic i Palmer de Banyalbufar, vídua 16 anys més gran que ell. Vidu des de 1786, es tornà a casar l’abril de 1792 amb Maria Bunyola i Fiol de Maria de la Salut, 22 anys més jove. L’octubre de 1791 obtingué el títol de notari i es dedicà a defensar els interessos de la noblesa i de l’església. En vida, publicà dos fulletons encaminats a defensar els alous, amb la consideració que eren un dret de propietat i no de senyoriu i, per tant, no abolits. Deixà inèdit un catàleg sobre els notaris de Mallorca des de la Conquesta que va continuar el seu fill Joan.

El dietari recull fets coetanis amb la vida de l’autor (excepcionalment n’hi ha alguns d’anteriors), escrits amb pretensió d’objectivitat, però que desvetllen un posicionament ultraconservador i d’un accentuat anti-xuetisme⁵, no debades, Gabriel Nadal i Huguet va ser notari de béns confiscats i causes civils de la Inquisició. La ideologia també es delata en veure quins són els seus centres d’interès: l’exèrcit, la noblesa, l’església i… el seu abillament personal (quantes de sivelles de plata ens fa saber que va arribar a comprar?). No necessita posar molts d’adjectius a les notícies per mostrar el llautó. Els temes principals són els moviments de tropes, amb detall dels vestits militars, els canvis de bisbes o de rectors de determinades parròquies, les inauguracions d’oratoris, el fets luctuosos, les desgràcies (climatologia, incendis…) i les execucions, algunes amb crues descripcions.

Les referències personals, molt poques, fan esment als estudis i a la feina. També esmenta fills i néts, però mai al seus pares ni, si no és de manera molt llunyana i indirecta, el seu poble nadiu, Felanitx. Allà on sí és prou detallista és en la descripció de les compres que fa als encants, bàsicament de mobiliari i d’estris de la casa. També apareixen les convocatòries forçades de reclutament i, quan es refereix a la «quinta molt rigorosa» de novembre de 1770, explica que li va costar molt alliberar-se’n, gràcies a obtenir l’exempció amb el certificat de matrícules de Filosofia i Teologia.

Algunes notícies desvetllen la militarització de l’època com, per exemple, quan l’octubre de 1770 requisaren els cavalls de Mallorca per destinar a les companyies de Dragons. D’altres, posen l’accent en les desgràcies que pateix la població, com la gran pedregada de dia 5 d’agost de 1775, paradoxalment dia de la Marededéu de les Neus, que va afectar la zona entre Manacor, Porreres, Felanitx i Campos, que va fer desaparèixer les «fulles a los abres» i «mortas las gallinas, perdius y demés animals volàtichs que no estàvan a cobro». Una notícia ben singular i positiva és l’ordre de març de 1779 «que las donas puguen treballar de qualsevol art y ofici de sastre, passamener, etc. y de qualsevol altre labor».

Apareix, en diverses ocasions, el capità Barceló, al costat d’altres dades històriques, com la breu però significativa referència a la partida «a gust y agrado de totom» de Juan Díaz de la Guerra, només quatre anys i mig després d’ocupar el bisbat de Mallorca. Aquest lacònic esment a la satisfacció general de foragitar el bisbe borbònic, acarnissat atiador de la persecució contra Ramon Llull, expressat en la veu d’un notari inquisidor és prou rellevant.

Les memòries de Tomàs Amorós 

Díaz de la Guerra, amb la seva creuada personal contra la llengua i els símbols de la catalanitat, delata una actuació, ordenada personalment al bisbe per Carles III, que mereix ser tractat de manera monogràfica. El personatge ja apareixia en el primer estudi de Carme Simó, publicat l’any 1983, referit al dietari de Tomàs Amorós. Tot i els anys transcorreguts d’ençà de la publicació d’aquell dietari, podem observar com la metodologia de la investigadora és molt similar, amb els estudis preliminars, oportuns apèndix, aparat crític, glossaris, bibliografia, índex… El criteris científics utilitzats s’han implementat amb una pulcritud extrema i en millora contínua, però l’estructura formal en el tractament dels estudis dels dietaris no difereixen substancialment. 

Salvahistòries! Papers contra la desmemòria!

«La llengua i la memòria són els dos botins per a sotmetre un poble» va escriure Àngel Guimerà. Com passa a totes les guerres, la de submissió a Castella (1705-1715) ha estat narrada amb la perspectiva dels guanyadors, promotors de la destrucció d’una allau de documents, símbols i imatges, al dictat dels mandats del Consejo de Castilla, des d’on, el juny de 1715, quan encara Mallorca no ha caigut, instrueix sobre el govern a establir i conclou: «No se deben elegir medios flacos, sino los más robustos y seguros, borrándoles de la memoria a los Cathalanes todo aquello que pueda conformarse con sus antiguas abolidas constituciones, ussáticos, fueros y costumbres». El 1734, vint anys després de la subjugació de la Nació Catalana, persisteixen: «Lo que conviene al verdadero bien de aquellos naturales, es procurar se olvide todo lo que fueron». La història oficial, sostinguda sobre l’esbiaixada documentació de l’arxiu de Simancas, viu palplantada encara avui a les nostres universitats, fa el joc al discurs dominant i manté una lectura filipista no tan sols del conflicte bèl·lic, sinó de les conseqüències posteriors.

Per contrastar la història borbònica i oficial d’aquesta guerra que ens usurpà la sobirania i ens esquarterà la nació, cal anar als arxius de Londres i Viena i recórrer als dietaris coetanis dels fets. Serveix d’exemple el reconegut valor profètic del carmelita Manuel Soler quan, en la plenitud del setge de Barcelona, dia 29 de maig de 1714 escriu: «Concidérian las afliccions en què se troba est poble. Lo estrago no’s pot dir, però de vuy a 300 anys se’n recorderà.» I tant que es recorda! Com aquella pintada a una paret de Barcelona: «Tota Cathalonia presidii habitatio est». O com les cançons i les gloses que posen en qüestió el relat que, encara avui, preval a les escoles. Malgrat el discurs acadèmic imposat, malgrat la història immutable des de José María Quadrado a Miguel Deyá passant per Álvaro Santamaría (per esmentar només els apologistes borbònics de Mallorca), la tradició oral també ha ajudat a esbaldregar la manipulació i ha servat i servit la dignitat de la noble i justa lluita de recobrar la memòria.

Com hem vist, la tasca investigadora de Carme Simó adreça l’anàlisi científica a l’estudi dels aspectes lingüístics dels documents. Això no obstant, de rebot (però gens fora-voler), quan ens fa present dels seus treballs ens posa a l’abast una allau d’informació rellevant, i molt útil, als qui tenim la dèria d’esteranyinar la història manyuclada. La tasca impulsada arran de la commemoració del Tricentenari (1715-2015), orientada a llegir la guerra de submissió (1705-1715) des d’una perspectiva nacional i, per això mateix, des del punt de vista dels derrotats, va haver de recórrer a aquests treballs, perquè esdevenen papers contra la desmemòria i, com és sabut, els papers fan mentideres les barbes. De manera molt destacada, les aportacions de Carme Simó la fan mereixedora del qualificatiu “salvahistòries”, paraula ben adient i necessària per a qui vol salvar el nom de cada cosa, tot i que crec que l’acadèmia incorporarà abans el de “salvaslip”. Ça va de soi!  

La dietarística a Mallorca

El segle XVIII, tan ric d’episodis transcendentals a la nostra història, en comparança amb els tres segles anteriors és el més mal documentat i constitueix un desert informatiu que reclama estudis reparadors. Molt possiblement per precaució i per por a la intensa repressió que es va desfermar a partir de 1715, molts dels diaris, dietaris i noticiaris escrits per austriacistes degueren ser amagats i, fins i tot, destruïts. Aquesta versemblant hipòtesi (d’existir, amb el temps transcorregut, sembla plausible pensar que haurien d’haver tret el cap) delata la preeminència del discurs borbònic i fa valorar molt més el descobriment de qualsevol document de l’època, especialment els qui permeten espipellar, endevinar si més no, mostres de dissidència del discurs imposat. En aquest punt, per tal de no donar per certs tots els dogmes que ens han prescrit sense comprovar la veracitat, cal reconèixer l’eficàcia i la tasca de catalogació, recuperació i estudi que ens brinda, amb ull crític i perspicaç, Carme Simó, a qui és un deure, no només felicitar i agrair les aportacions fetes fins ara, sinó animar-la a continuar-les d’avui enllà. Ben segur que qualsevol escrit que ens brindi testimoni dels esdeveniments d’aquelles dècades obscures (segurament per amagades) serà enriquidor i profitós. Qui sap si aquella vella sentència d’Antoni Serra no serà tan ingènua i verificarem que «la història, més prest o més tard, imposa el rigor de la veritat»⁶.

De moment, enhorabona i gràcies, Carme Simó! 

:

NOTES

Coneixereu la veritat i us farà lliures

Lema de la CIA (usurpat a Joan 8, 31-42)

UNA INFORMACIÓ PRÈVIA

La pràctica totalitat d’autors que han analitzat la conducta del bisbe Josep Miralles i Sbert (1860-1947), a partir de la insurrecció armada feixista-militar de 1936, coincideixen en qualificar globalment l’actuació com a controvertida. Això no obstant, les darreres aportacions documentals que s’han fet públiques aquesta darrera dècada, conviden a modificar la visió benèvola d’una conducta que mereix un rebuig sense excuses ni ambigüitats. Malgrat els escrits de Miralles que es detallaran, encara prevalen estalonades tres consideracions que, amb els documents descoberts i aportats recentment, cal eradicar de manera taxativa atesa la seva falsedat. En concret, una hipotètica animadversió del bisbe respecte dels falangistes i fins i tot de l’exèrcit revoltat, la defensa de l’autonomia de l’Església respecte del poder militar i, en tercer lloc, la disposició permanent a reclamar indults i a salvar vides. La lectura i l’anàlisi de la documentació publicada convida a rebutjar les tres conclusions generals descrites que s’han entronitzat i han passat a fer part del discurs oficial dominant. Ben al contrari de les tres consideracions referides, Miralles va ser un actiu col·laboracionista, va subjugar l’Església al poder civil i al militar i, en més d’un cas demostrable (el de Jeroni Alomar no admet lectures esbiaixades), va ser un element clau en la perpetració de crims de guerra, abominables des de qualsevol perspectiva ètica i, de manera intensa, des de la de la moral cristiana. De beneit¹, com l’han volgut descriure els qui encara ara (tot i l’evidència documental) el volen justificar, no en tenia un pèl! Sí, i molt!, de mentider, de manipulador i de còmplice actiu dels criminals de guerra!

Per no endinsar-me en una polèmica pretensiosa d’esmenar la plana a ningú sobre tot allò que ja s’ha dit, vull expressar el meu estupor davant de l’exclusió d’una correspondència bàsica del bisbe Miralles que ningú (almenys jo no ho he vist) ha tingut en consideració. Es tracta de les cartes oficials entre el bisbe de Mallorca i Isidre Gomà i Tomàs (1869-1940), primat d’Espanya, durant tot el conflicte bèl·lic i, més enllà de la guerra, fins a la mort del cardenal. Aquesta correspondència que, per a mi, resulta transcendental per definir l’abjecta conducta de Miralles, és pública gràcies al Centre Superior d’Investigacions Científiques que, des de l’any 2001 fins el juliol del 2012, va editar en tretze volums l’Arxiu Gomà, amb més de 5.000 documents que inclouen tot l’epistolari oficial. No cal fer crides sobre el superior interès historiogràfic d’aquest llegat que, en el cas concret de la conducta de Miralles, desfà les justificacions que se li han dedicat. Els pedaços calents, amb interpretacions fetes amb especial cura i deteniment, fan sospitar sobre compromisos o pactes orientats a no destapar el vertader rostre d’un atípic i gens vulgar protagonista d’una guerra incivil.

He escrit que em causa estupor no haver trobat anàlisis de la correspondència entre Miralles i Gomà. Vull creure que m’han passat per malla, perquè no me’n sé avenir que, amb l’allau de solvents investigadors en el camp de la Història Contemporània que tenim a Mallorca, no s’hagi abordat l’Arxiu Gomà i, passats sis anys d’ençà de l’edició, no s’hi hagi afuat ningú per extreure les notícies reveladores que s’hi acaramullen. Encara em costa molt més de creure que aquesta correspondència no estigui curosament estotjada i classificada a l’Arxiu Miralles del Palau Episcopal, un arxiu inexplicablement blindat, tot i la certesa que ha estat posat a disposició d’alguns beneficiats² i, de manera discriminatòria, no és a l’abast d’altres investigadors³. A més de la correspondència publicada de l’Arxiu Gomà, també hi ha notícia d’altres escrits de Miralles. Un exemple relativament recent el constitueixen les cartes, amb el segell episcopal, enviades al rector de Llubí, Llorenç Martorell, on es posa en evidència la capacitat de mentir i de manipular de Miralles en el cas de l’assassinat de Jeroni Alomar Poquet. D’aquestes cartes, tampoc no he vist que n’hagin dit res els qui han tengut el privilegi episcopal d’accedir als arxius reservats, on per pulcritud i lògica hi toca haver les còpies de les cartes enviades i les originals rebudes.

1. EL CAS DE JERONI ALOMAR

La mort com a coartada, pre-estrenada a Llubí amb el títol Les campanes no tocaren a mort, sobre la vida i l’ignominiós afusellament de Jeroni Alomar Poquet, és un excel·lent documental des del punt de vista creatiu, tant artísticament com tècnicament. És, també, una novella i sana contribució a divulgar la figura d’una persona que va ser assassinada de manera vil i, en certa manera i en bona part, en rescabala el prestigi. Si més no, ajuda a treure del pou de l’oblit el seu record, reivindica la seva personalitat i denuncia, sense eufemismes ni contemplacions, el mal que li infringiren i que repercutí i malmenà la vida del seu germà Francesc i de la seva mare Isabel. Part damunt de tot, és un crit contra l’oprobi i la condemna a una segona mort: la del silenci imposat sota amenaces. El reportatge, produït per Antoni Capellà i Agustí Torres, amb direcció del primer, és un bell reconeixement i, encara que molt previsiblement apareixeran noticies encara desconegudes, constitueix una necessària aportació reparadora que completa, complementa i amplia la biografia que, l’any 1995, Nicolau Pons va dedicar a Jeroni Alomar, per vindicar-ne la memòria. En definitiva, som davant d’un excel·lent treball que fa justícia i que complaurà l’espectador. 

El documental m’ha accentuat les ganes d’abordar un endarrer (pendent de fa més de 50 anys), i m’ha convidat a revisar i reflexionar sobre l’emboirada actuació, cada dia més evident, del bisbe Miralles. Passen els anys i encara no s’han il·luminat les ombres del personatge. No hem esvaït el paper que va jugar, no només en la persecució i assassinat d’Alomar, sinó amb la seva gestió durant els anys de la guerra i la primera postguerra. La meva opinió és que perdura i s’ha fet crònica una aura de protecció benèvola que, malgrat la documentació recent que desfà la calça dels apriorismes, agombola la figura del bisbe Miralles i, en línia amb el discurs oficial dominant, s’aferra a l’espai llenegadís de les “interpretacions”. Afirmar que plantà cara al poder militar, que preservà la independència de l’Església i que va fer tot el que va poder per salvar la vida d’Alomar (entre d’altres), són tres falsedats com la Seu bones de desmuntar documentalment i, per això mateix, no resisteixen una lectura objectiva, perquè sobrepassen el límit del que és opinable per endinsar-se en el camp de la manipulació històrica.

La meva esquifida participació en el documental esmentat es va reduir a dues frases: el bisbe tenia prou autoritat per impedir l’afusellament del capellà Poquet, i, abans de la condemna (conscient que el fiscal demanava dues penes de mort), Miralles va escriure que, fos quin fos el càstig, Alomar el tenia «ben merescut». Ambdues afirmacions apareixien sense acompanyar-se de prova ni argument, tot i que a l’entrevista filmada havia esmentat les fonts i aportat la transcripció dels documents que les emparava, amb l’afegitó de converses sobre el tema, unes amb l’historiador Antoni Pons i una altra amb el bisbe Teodor Úbeda, que verificaven el comportament execrable de Miralles. Ja se sap que un audiovisual no admet notes a peu de pàgina, però des d’aquesta pàgina sí puc fer l’aportació documental.

Verba volant scripta manent… que cantin papers i mentin barbes!

A) Quant a l’Arxiu Gomà (i presumiblement a l’Arxiu Miralles)

Els documents de l’Arxiu Gomà són públics i fàcilment accessibles, la qual cosa permet de detallar alguns fragments rellevants.

Carta de 5 de maig de 1937 del bisbe Miralles al cardenal Gomà:

He de enterar a V. Ema. de otros penosísimos asuntos. (…) La segunda lacra es el Rvdo. Jerónimo Alomar y Poquet, de unos 43 años, acusado de facilitar la evasión de un desertor, ya le nombraron abogado, creo que lo pasará mal, pues está convicto y confeso, pero sea cual fuere su castigo lo considero muy merecido puesto que todo lo hecho, y mucho más lo anterior, lo hace a sabiendas.

Aquesta carta, s’envià només una setmana abans del judici d’Alomar quan ja se sabia que el fiscal demanava dues penes de mort. Cal afegir que el mes de setembre de 1936, el bisbe Miralles, en carta al rector de Llubí, Llorenç Martorell, ja havia pronosticat l’afusellament d’Alomar (ho documentarem més endavant). Quina premonició profètica, la del bisbe, sobretot quan ho va escriure mesos abans de l’hipotètic delicte que li imputaren i abans que la Falange el fes caure en un parany orientat a obtenir una prova inculpatòria.  

A la mateixa carta de dia 5 de maig, Miralles diu a Gomà ben content: «el Gobernador militar se ha portado y sigue portándose muy bien conmigo».

Carta de dia 24 de maig de 1937 de Miralles a Gomà

Informa que la sentència del Consell de Guerra ha condemnat Alomar «a la última pena»”.

«El sábado 15 había de aprobar la sentencia el Exmo. Sr. Comandante Militar, y el día antes lo visité para ver si aprobaba los telegramas míos: uno al Excmo. Sr. Jefe del Estado pidiendo el indulto, y otro a Vuestra Eminencia rogándole que apoyara la petición. Los aprobó, pero los consideró prematuros. Envié el lunes 17 a Estado Mayor para ver si estaba aprobado el fallo, y contestaron que lo ignoraban y pidieron los telegramas pues, enviándolos ellos, llegarían mucho antes a su destino que si yo los expedía ordinariamente, lo cual agradecí. Como nada se ha sabido desde entonces, he de creer que el Sr. Comandante Militar habrá propuesto el indulto, pues lo ha hecho ya con varios seglares y cada vez le ha sido otorgado.

Crea que es agudísimo dolor tener estas tres malas cabezas en un clero como el mío.»

Aquesta comunicació (i més la de dia 14 de juny que veurem a continuació) delata que Miralles, en contra del que va assegurar per escrit en diverses ocasions, mai no va enviar els telegrames, sinó que els va confiar al comandant militar (a qui abans demanà autorització, submís sempre).  

Carta de dia 14 de juny de 1937 de Miralles a Gomà

A misses dites, ja perpetrat el crim, informa del Consell de Guerra celebrat el dimecres 12 de maig que sentencià a mort Alomar, per «auxilio a la rebelión, favoreciendo una deserción»

«…lo supe el jueves, al regresar de la Asamblea de Luch; y el viernes visité al Comandante Militar presentado a su aprobación dos telegramas: uno al Generalísimo, pidiendo el indulto del condenado a muerte, y otro a Vuestra Eminencia, rogándole apoyo para mi petición; los aprobó el Comandante, y, por no estar aún firmada la sentencia, me dijo que me avisaría; la sentencia no fue confirmada hasta el lunes 17; el martes 18 envié a mi Capellán con los telegramas para pedir permiso a fin de cursarlos; y el Jefe de Estado Mayor se quedó con ellos, pues así – dijo – llegarían más pronto a su destino que si los expedía yo personalmente. Supongo que el General Franco y Vuestra Eminencia los recibirían; pero como el tribunal ni Comandancia pudieron aconsejar el indulto, la sentencia hubo de cumplirse el lunes 7 de este mes, muriendo el desdichado Alomar ejemplarmente. Esperemos – así lo confío – que no se habrán de lamentar más lacras.

En aquesta carta, a banda de deixar clar que Alomar era una “lacra”, es fa molt evident la submissió absoluta de Miralles a les autoritats militars. Arriba al límit de demanar permís per enviar un telegrama, no ja a Franco, sinó al seu superior eclesiàstic! Després d’aquest acte de vassallatge, ¿amb quina solvència o rigor, però sobretot amb quina decència es pot afirmar que Miralles defensava la independència de l’Església respecte del poder militar? Com es pot emboirar tant la realitat?

De la confessió a Gomà, es dedueix que els dos telegrames confiats a Capitania no es varen enviar mai i que la tantes de vegades al·legada petició d’indult no va sortir de Mallorca. De fet, el telegrama a Gomà no apareix al minuciós catàleg de l’arxiu del cardenal. Finalment, cal demanar-se ¿com així es limita a dir que va morir exemplarment?, ¿com així amaga al seu superior les darreres paraules d’Alomar (¡Viva Cristo Rey! ¡Paz y Justicia!) que a continuació comprovarem que el bisbe coneixia? ¿Passava pena que Gomà emetés qualque tipus de privilegi, sufragi, indulgència o reconeixement a favor del capellà pel seu comportament en el patíbul?

Carta de dia 20 de juny de 1937 de Gomà a Miralles

Sobre la petición de indulto del sacerdote de referencia, se debieron hacer las oportunas gestiones que no puedo concretar ahora, ni puntualizar su relato porque tengo el archivo en Pamplona a donde tengo que volver en breve.

Aquesta resposta evasiva fa sospitar la ignorància de Gomà sobre la petició d’indult i persisteix en convidar a la deducció que ni Franco ni Gomà no la reberen, senzillament, perquè ningú no va enviar els telegrames. En una carta posterior, Gomà escriu sobre el tema a Miralles:

Siento el triste fin de Alomar. Pero si ha sido justa la sentencia no hay más que lamentarlo y bajar la cabeza.

Justa una sentencia per «auxilio a la rebelión» executada pels vertaders rebels? Justa per intentar ajudar a salvar vides en perill, acció emmarcada dins de les obres de misericòrdia de l’Església?

Carta de dia 6 de juliol de 1937 de Miralles a Gomà

A las 10:45 y de una vez recibo las cartas de Vuestra Eminencia de 17 y 20 de Junio. (…) Agradezco la gestión para el indulto del desdichado Rdo. Jerónimo Alomar (q.s.G.h). No me interesa saber el resultado, porque ninguna relación tengo con su rarísima madre y con su hermano, también procesado.

Miralles menteix. I tant que va tenir relació amb sa mare! I està documentada! L’amenaçà amb excomunicar-la si no retirava una denúncia amb fets objectius i, després de l’assassinat d’Alomar, es negà a atendre-la i li prohibí fer un funeral pel seu fill. Quant al germà, mai no va correspondre l’escrit que li va remetre l’octubre de 1936 en demanda d’empara (també documentat).

B) Cinc cartes més [poc conegudes encara] del bisbe Miralles

L’investigador llubiner Gabriel Alomar Serra, bon coneixedor de la vida i peripècies de Jeroni Alomar Poquet i del seu germà Francesc, l’estiu del 2017, arran del 80^è aniversari de l’afusellament del capellà, va fer públic el descobriment d’unes lletres del bisbe Miralles al rector de Llubí. En total són set cartes, quatre de les quals es refereixen a Jeroni Alomar, amb una carta més adreçada al rector de Bunyola⁴. El conjunt contribueix a desemmascarar la imatge proteccionista del bisbe Miralles. Les cartes, amb l’advertiment que són reservades (confidencial o «confidencialísimo»), van adreçades amb el segell episcopal. Cal tenir en compte que el rector de Llubí, Llorenç Martorell, com veurem més endavant, va ser un dels qui denunciaren als dos germans Alomar, fent costat al falangista Canuto Boloqui i al capellà falangista Melcior Tugores de Sa Pobla. Igual que les cartes adreçades al cardenal Gomà, tenen la característica que no són imputacions alienes, sinó que és el mateix Miralles qui aporta les informacions que verifiquen el seu col·laboracionisme mesell al govern militar i el seu suport, fins i tot la seva instigació, al càstig.

Carta de Miralles a Martorell de 3 de setembre de 1936

En resposta a una carta de dia 2 de setembre, on el rector de Llubí l’havia informat de la detenció aquell mateix dia del germà de Jeroni, Francesc, amb l’encapçalament «RESERVADO», Miralles explica que el vicari general castrense (era Francesc Sureda i Blanes) li ha dit que hi ha «muchas denuncias» contra Jeroni Alomar i que seria convenient recloure’l al convent de la Missió o al de Sant Francesc. El bisbe demanà a Sureda una concreció per escrit de les denúncies. Una concreció que no arribà mai, més enllà que Alomar tenia una ràdio o que no va contestar amb l’entusiasme que volien els falangistes «los vítores de Viva España». L’escrit acaba animant al rector: «Si tiene Vd. influencia con la familia Alomar, que quiten cuanto antes la radio: a uno encontraron una en Pont d’Inca, y el otro día le hicieron funerales en la Merced». Però el més cridaner i sospitós d’aquesta carta és que Miralles escriu: «Como enmedio de la actual situación tenemos la suerte de que la autoridades militares nos respetan y consideran, a esto deberá Alomar no ser fusilado como ya lo estaría y como llegué a temerlo días pasados». Aquesta referència a l’afusellament delata totalment Miralles, perquè la fa no només abans de formalitzar-se contra Alomar cap acusació, sinó més de mig any abans del parany que li farien els falangistes per provar la seva col·laboració en ajudar a sortir de Mallorca alguns perseguits. Vaja excusatio non petita, accusatio manifesta!

Carta (targeta) de Miralles a Martorell dia 3 de maig 1937

Quan ja s’ha procedit a la detenció de Jeroni Alomar, Miralles exigeix silenci i secret al rector de Llubí, amb amenaça de ser rellevat en cas d’incompliment: «Hágame el obsequio de no decir ni buena ni mala una sola palabra sobre el hermano nuestro preso y encausado. Si pretenden hacerle hablar diga que yo se lo prohibo; si intentan darle noticias, responda que yo no quiero que las preste oído. Sé lo que digo, y no me pida ni me dé explicaciones. NOTA.- Cualquier transgresión en este punto que pudiera comprobarse haría imposible la permanencia de Vd. Ahí».

Carta de Miralles a Martorell de dia 6 de juny de 1937

Aquesta nova carta, amb un segell de «Confidencial», la va escriure poques hores abans de l’afusellament. Afirma que va enviar la sol·licitud d’indult a Franco i a Gomà, però es delata; sap cert que no arribarà quan diu: «Mañana celebraré por el alma del desdichado, quien desde su detención, ni aún ahora, me ha dirigido la menor palabra, ni por escrito ni por conducto de tercera persona». Anima a informar de la carta als seus ajudants de la parròquia, als quals ha d’exigir un absolut secretisme sobre el cas: «Ni usted ni ellos dirán una sola palabra sobre el asunto, ni sobre sus antecedentes ni consecuencias, y si alguien comentare lo ocurrido se retirarán y si fueren preguntados, aun por la familia del infeliz, contestarán categóricamente: «tenemos terminante prohibición de nuestro superior de pronunciar ni oir una sola palabra». L’amonestament acaba amb una altra nota a peu de plana, brindant el trasllat a qualsevol adscrit a la parròquia de Llubí a qui incomodi la situació generada.

Carta de Miralles a Martorell de dia 9 de juny de 1937

També amb el segell episcopal i l’avís de «Confidencialisimo», dos dies després de l’afusellament, informa el rector de Llubí de l’afusellament, amb una notícia ignorada fins ara i d’extrema rellevància. 

«Ayer, estando yo en Sóller, vino a visitarme la señora madre del difunto. No hallándome, pasó a la Secretaría y manifestó su intención de hacer celebrar ahí un funeral. El Muy Ilustre Señor Canciller se lo desaconsejó. Pidió luego indulgencias y él se las concedió. Mi voluntad terminante es que no se celebre ningún sufragio público, pero autorizo la celebración de misas privadas aunque no constituyendo turno sean o no varias el mismo día y sin anuncio de indulgencias. Como la interesada no puede ver a Vd. ni en pintura, procure si ha de hablar con ella extremar la benevolencia y la corrección, pasar por alto cualquier improperio y tener presente que las palabras de Vd. serán repetidas sin atenuaciones. El finado participaba de los sentimientos de su madre respecto de Vd. y esto consta en la carta que me escribió poco antes de cambiar su existencia y queda archivada».

Miralles prohibeix terminantment que es faci cap funeral⁵, anima, de nou, al secretisme, predisposa Martorell contra Isabel Poquet i, allò que és més rellevant, confessa que va rebre d’Alomar (just abans de ser afusellat) una carta que va arxivar. Aquesta confessió obliga a pensar que, no només hauria de ser al fons reservat de Miralles del palau episcopal, sinó que, com a darrera carta d’un condemnat a mort, s’hauria de brindar a la família de l’autor i, si no hi posen objeccions, fer-se pública, sigui quin sigui el contingut. Aquesta carta d’Alomar al bisbe hauria de ser objecte de recerca prioritària. Amb tot, sobta que no descrigui l’exemplar mort de Jeroni Alomar que, com veurem suara, havia explicat al rector de Bunyola dos dies abans. Fer parts i quarts és la més petita, entre totes les maniobres de Miralles al llarg de la guerra i no només en aquest crim concret. Com a curiositat, contràriament al que era habitual, la premsa es va fer ressò de les morts d’aquell dia, però els diaris, possiblement advertits, ocultaren la condició de sacerdot de Jeroni i, com els companys de martiri, va passar a la condició de «paisano».

Carta de dia 7 del bisbe Miralles al rector de Bunyola

Entre les dues darreres cartes al rector de Llubí, Miralles va escriure al de Bunyola, d’on era Antoni Rosselló, capellà processat a la mateixa causa d’Alomar i condemnat a 20 anys per idèntic «delicte» (col·laborar en un intent de fuga). L’informa de la sentència i de l’afusellament d’Alomar, el mateix dia d’haver-se executat el crim de guerra. Anuncia la retirada al capellà bunyolí de les llicències eclesiàstiques i afirma que, tant Rosselló com Alomar «ni antes ni después de sus procesos y condenas me han enviado a decir la menor palabra por lo cual no he podido hacer por ellos más de lo hecho». Aquesta pertinaç insistència (renovada després de l’afusellament) contradiu el reconeixement de Miralles d’haver rebut un escrit d’Alomar «poco antes de cambiar de existencia». Les mentides tenen les cames curtes. A qui menteix Miralles? Mentre al rector de Bunyola, ja assassinat el capellà, assegura que no li ha dit res mai, al de Llubí li diu que va rebre una carta abans de ser afusellat. L’escrit també informa que un testimoni presencial (els afusellaments eren públics i la majoria d’alienats que hi assistien feien mamballetes als botxins) l’ha informat que «A. ha muerto ejemplarmente a la voz de VIVA CRISTO REY! PAZ Y JUSTÍCIA, después de haberse despojado del hábito sacerdotal». Insisteix en prohibir parlar amb ningú tant de Rosselló com d’Alomar i conclou «para nosotros han muerto como no sea para encomendarlos a Dios». Encara que Miralles l’enterri en vida, cal recordar que Rosselló no havia mort, sinó condemnat a 20 anys.

Altres escrits de Miralles després de l’assassinat d’Alomar

És lògic pensar que els amagats escrits referits, tant els de l’Arxiu Gomà com el de les cartes als rectors de Llubí i de Bunyola, no són els únics que hi ha d’haver dins de l’Arxiu Miralles que no són públics. Sí que tenim notícies, bàsicament gràcies a Josep Massot i Muntaner, d’altres documents del referit arxiu. 

El 13 de juliol de 1937, un mes després del crim, Miralles envia als capellans de la seva diòcesi unes Prevenciones amb l’avís de no fer cap gestió davant de les autoritats sense permís previ del vicari general i exigint no participar a cap conversa comentant fets que puguin considerar-se «polítics». Manté, així, l’exhortació al silenci dels clergues.

A un qüestionari de 1937, orientat a valorar els martiris dels clergues o, en el cas de morts per causes religioses, també dels seglars, crida l’atenció que Miralles no fes el més mínim esment a la mort d’Alomar («exemplar» i «edificant», segons escrits anteriors del bisbe). Aquest informe pretenia recollir la màxima informació sobre la persecució religiosa⁶. L’enquesta era molt concreta i tan detallada que semblava indefugible relatar el cas de Jeroni Alomar. En diversos apartats, demanava per les possibles morts dels clergues, amb indicació de la data, del lloc i el màxim de detalls. Insistia especialment en l’exemplaritat de les víctimes en el moment del martiri i, específicament, «si dirigieron la palabra a sus verdugos y en qué términos». Doncs bé, el bisbe de Mallorca no només no va recordar el darrer crit de Jeroni Alomar, sinó que a la pregunta concreta de si hi va haver martiri de «párrocos, otros sacerdotes y seminaristas», la resposta va ser: «Ni una sola baja hubo, a no ser por muerte natural.» Una nova mentida de Miralles!

En canvi sí va signar, com a colofó del document, una exaltació apologètica que inclou al feixista Rossi i que critica la manca d’entusiasme patriòtic dels mallorquins per ser un poble – diu – que no ha patit prou! L’enaltiment militarista, impropi d’un informe eclesiàstic, verifica de manera incontestable no només d’admiració, sinó la total submissió de Miralles als revoltats:

«Mallorca se adhirió desde el 19 de julio de 1936 al Glorioso Movimiento regenerador de España dirigido por el incomparable Generalísimo D. Francisco Franco Bahamonte (q. D. g.), y nuestra Isla se libró de compartir la suerte de las restantes del Archipiélago Balear. Cuando llegó la expedición del capitán Bayo, el Santo Cristo de Manacor, el Jefe D. Luis García Ruiz, la ayuda del caudillo fascista italiano Aldo Rossi (Arconovaldo Bonacorsi) y la intervencion de las aviaciones de nuestra buena amiga Italia, nos libraron de lo que hubiera acontencido si ocho mil infasores hubieran podido adelantar más kilómetros de lo que en realidad ocuparon. Y la poderosa organización militar, la firmeza de gobernadores civiles, la actividad de autoridades municipales y el entusiasmo de nuestras Milicias, han contenido los efectos de la levadura marxista, nos han protegido contra los aviones enemigos, han enseñado a todos la disciplica ciudadana, y, si no han logrado la intensísima vibración patriótica tan anhelada por los buenos⁷, se ha debido a la carencia de receptividad de un pueblo no azotado bastante por la desgracia para reaccionar como hace el organismo cuando es invadido por alta fiebre consumidora».

L’escrit anterior de glorificació militarista, està signat dia 5 de juliol de 1938. Passat més d’un any de l’afusellament de Jeroni Alomar, podríem pensar que Miralles és coherent amb les ordres de no fer esment al capellà assassinat o que no el recorda si es va adreçar als botxins. Doncs ni una cosa ni l’altra. En un apèndix del referit informe anterior, escriu: «Es triste haber de indicar lo ocurrido a varios sacerdotes diocesanos desde el Movimiento salvador de España». Naturalment que té ben present Alomar a la memòria… per afegir més foc a la caldera de la poca vergonya i per delatar, una vegada més, la seva nul·la ètica (i no només cristiana) a l’hora de fer sang i carregar d’adjectius desqualificadors a qui no es pot defensar i a qui acusa, a plena consciència de la mentida: Alomar va ajudar els qui volien evadir-se… per doblers! 

«El Rdo. Sr. D. Jerónimo Alomar Poquet, nacido en Llubí en 1894 y residente en dicha villa, totalmente destituido de ejemplaridad sacerdotal, de carácter violento, enemistado con su superior local y a veces con su propia familia, díscolo siempre y sancionado no pocas veces, se distinguió por sus ideas izquierdistas, desobedeció al Alcalde en su prohibición de comunicar a vecinos noticias extremistas recibidas por radio, se disgustó con el Jefe de Falange, fue detenido con su único hermano, y, a causa de graves denuncias, sometido a Consejo de guerra, donde, entre otros cargos, se demostró su participación, por dinero, en la evasión de algunos marxistas. Condenado a muerte, se cumplió la sentencia en 7 de junio de 1937, la cual, después de fructuosa preparación en capilla, sufrió en forma edificante.

C) El comportament de Miralles amb la família Alomar

Francesc Alomar Poquet, d’Esquerra Republicana Balear, sis anys més jove que Jeroni, havia estat detingut dia 2 de setembre de 1936 per la Falange i empresonat a Inca. Dos dies després, quan Jeroni acompanyà sa mare a visitar el germà, s’hi presentà Melcior Tugores, capellà falangista de Sa Pobla i un dels qui havia procedit a la detenció de Francesc, li va dir a Jeroni que tenia ordres del bisbe que l’acompanyàs al palau episcopal. En arribar-hi, Miralles li va dir que estaria reclòs uns dies al convent de La Missió. Si l’excusa del bisbe era protegir Alomar de la Falange, sobtava la intervenció d’un capellà falangista, amb coneguda enemistat manifesta amb els Alomar. Fos com fos, Jeroni Alomar va estar confinat a La Missió fins a la tercera setmana d’octubre. En sortir, conscient d’estar amenaçat per la Falange, va optar per no tornar a Llubí i anar a viure a una fonda de Palma. Des de la detenció de Francesc, Jeroni es va dedicar en cos i ànima a treure el germà petit de la presó, sense defallir i a costa d’enfrontar-se amb qui fos contra la injustícia. Entenia que, en el rerefons, l’empresonament de Francesc anava contra ell i, certament, no anava gens errat.

Francesc, arran d’unes amenaces rebudes estant a la presó, va decidir escriure a Miralles, a finals del mes d’octubre, amb indicació que tot el que escrivia era cert i que confiava que el bisbe atendria la queixa. La carta començava així⁸: «Con toda reverencia y con su debido respeto vengo a exponerle: que estando detenido en la prisión de Santo Domingo de Inca, el jueves dia veinte y dos del corriente mes, a eso de las 8,30 de la mañana vinieron a avisarme para que saliese del calabozo, pues un sacerdote de la Falange, apellidado Sr. Tugores, juntamente con el sacristán de la parroquia del mismo pueblo, querían hablarme, y yo enseguida salí, y me dijo en voz atronadora que mi hermano Jerónimo era un canalla, un sinvergüenza hipócrita, indigno de llevar el vestido sacerdotal a lo que contesté a qué venían todas estas palabras, y el me dijo que el Obispo le quitaría los ábitos , y se se la cargaría con todo su equipo. (…) y profiriendo insultos contra mi hermano sacerdote me volvieron a encerrar».

Aquella mateixa setmana, Melcior Tugores amb Canuto Boloqui i un altre falangista,mentre Francesc està tancat a Inca i Jeroni confinat a La Missió, visiten sa mare a Llubí i li demanen 10.000 PTA si vol salvar la vida dels fills. Al final, es conformaren amb 1.000 PTA, 500 per la vida de cada un.

Aquells dos episodis, ocorreguts durant el mes i mig que Jeroni va ser a La Missió, l’indignaren tant que, en revoltar-se contra els abusos, contribuirien al tràgic desenllaç que acabaria destrossant la família Alomar. Transcorregut un temps prudencial d’espera, en veure que Francesc no rebia l’empara de Miralles, Jeroni Alomar va reflexionar. ¿Era possible que, Tugores proferís aquelles amenaces intimidatòries (augurant que el bisbe li prendria els hàbits) sense l’ordre o, si més no, l’autorització del bisbe? De no haver estat així, la carta de Francesc hauria d’haver provocat immediatament una amonestació del bisbe al capellà falangista pobler. ¿Com així havia estat Tugores el qui el va dur davant Miralles per ser reclòs a La Missió? A aquestes evidències, se n’afegia una altra que igualment implicava el bisbe Miralles. Francesc va ser detingut i empresonat per l’acció de tres acusadors: Melcior Tugores, capellà falangista pobler, Canuto Boloqui, cap de la falange d’Inca, i Llorenç Martorell, rector de Llubí. Algú podia creure que Martorell hauria actuat de no haver rebut la consigna o, si més no, el permís de Miralles? Jeroni Alomar ho va veure clar: tant Tugores com Martorell seguien instruccions de Miralles. No hi havia dubte: qui atiava la persecució era el bisbe de Mallorca. 

Jeroni, revoltat contra l’empresonament del germà i totalment segur que l’ombra del bisbe Miralles planava sobre aquella injustícia, va decidir traslladar els fets a l’empara de la Justícia i va interposar una denúncia a la Comandància Militar. Detallà la detenció i l’empresonament del germà, la visita intimidatòria del capellà pobler, el suborn i l’extorsió a la seva mare, així com la recent confiscació de la casa de sa mare a Sa Pobla.

Quan el bisbe va saber de la denúncia, va afuar un missatger a Jeroni Alomar i, amb amenaces indeterminades, l’obligà a retirar la denúncia. Encara que Jeroni la va retirar, el procediment en curs de la causa 989/36 va mantenir els tràmits i, davant del jutge, tant Melcior Tugores com Canuto Boloqui varen admetre la xifra rebuda, però varen dir que era un donatiu voluntari de sa mare per millorar el tracte als seus dos fills. Vist que el plet brindava bones perspectives, Isabel Poquet va assumir la denúncia i va decidir mantenir-la, però el bisbe Miralles envià un altre emissari per intimidar-la fins a l’extrem d’amenaçar-la que si no la retirava l’excomunicaria. Dona extremadament religiosa i temerosa de Déu, va sucumbir i, amb gran disgust per haver de renunciar a la reparació d’un abús tan flagrant, va retirar la demanda. Miralles, una vegada més, se situava al costat dels falangistes i represaliava una feligresa, a qui havia de protegir. S’ha escrit i documentat, amb testimonis solvents, que la Falange disposava d’una teranyina de corrupció que tenia molts de braços que arribaven fins a les més altes esferes. S’han detallat de Boloqui i, amb molta més informació de Barrado, les aturades a la plaça de Santa Magdalena de Palma dels camions que duien republicans a afusellar, com a darrera oportunitat de salvar la vida a canvi de lliurar els béns als extorsionadors. L’anàlisi de l’extraordinari moviment de canvis de propietat aquell trienni, segurament destaparia moltes d’extorsions. Isabel Poquet seria víctima d’aquesta xarxa mafiosa dels falangistes i, l’autoria confessada de Melcior Tugores, implicaria directament el bisbe Miralles. La mare de Jeroni va renunciar a la defensa de la veritat per tal de no rebre el passaport a l’infern que, amb la seva fe, li podia emetre el bisbe de Mallorca.

És possible que, a banda de les amenaces d’excomunió, hi hagués hagut un quid pro quo per aconseguir que, el 20 de gener de 1937, Francesc fos traslladat d’Inca a Can Mir. Allà va rebre l’assistència continuada del germà capellà fins que l’alliberaren dia 2 de març d’aquell any, però arran de la detenció de Jeroni del mes d’abril, el tornaren empresonar i va estar tancat fins a l’any 1943. En sortir, ni sa mare ni el germà, ja no el varen poder abraçar.

El mes d’abril, gràcies a un parany teixit pels falangistes, coneixedors de l’instint que tenia de practicar les obres de misericòrdia i ajudar als perseguits, Jeroni Alomar va ser detingut i es desmoralitzà. Va prendre consciència que havien dissenyat una operació contra ell. Va tocar amb les mans que, en aquella situació, la lluita contra la injustícia era una causa perduda. No tendria el suport de ningú i, molt menys, d’un bisbe que l’odiava i que estava identificat i conxorxat amb la repressió que patirà Mallorca. Miralles, no només s’inhibiria totalment, sinó que havia estat darrera de la persecució i era partícip i còmplice de l’endemesa.

De la presó estant, sense recursos, sense saber a qui podia demanar auxili, escriu a sa mare animant-la a cercar qualque via de sortida. Ja no hi haurà remei. Dictada la sentència de mort, dia 14 de maig de 1938 Alomar torna escriure a sa mare i, per animar-la, li diu que el bisbe «ha telegrafiado» a Franco i a Gomà⁹. No explica qui li havia donat tal noticia, però fora voler informa d’una altra greu mentida que es destapà (com hem vist abans) quan Miralles informà Gomà de les gestions en demanda d’un indult que, en cap cas, no va telegrafiar mai. Aquesta mentida també l’explica Miralles als rectors de Bunyola i de Llubí, a plena consciència que mai no va enviar ni a Franco ni a Gomà cap petició d’indult, sinó que la va fer dur per un capellà a Capitania on la va dipositar. Miralles bravejava d’haver obtingut molts d’indults, sempre de manera indeterminada, i va propagar notícia d’haver-ne intentat d’altres que arribaren tard. Són coneguts els casos d’Emili Darder (1895-1937), metge i batle de Palma, d’Alexandre Jaume (1879-1937)¹⁰, exdiputat, o de Pere Reus (1896-1938), un home just i pacífic (era el jutge de pau de Felanitx), però la realitat contrasta i anul·la les exhibicions de Miralles d’intentar salvar vides d’innocents, amb indults que arribaven a misses dites.

Quant a la prohibició «terminante» de Miralles a Isabel Poquet de fer un funeral per Jeroni, està provada documentalment per la carta del bisbe al rector de Llubí, a qui per afegitó predisposa contra ella i la memòria del mort. Igualment provat, per un dels escrits a Gomà, que la considerava «rarísima» i no volia ni parlar amb ella. Igualment provada està l’ordre fulminant d’eliminar de la història l’existència de Jeroni Alomar i arrabassar el seu nom de la memòria col·lectiva. Miralles va decretar i, en bona part aconseguir, un segon i més pervers afusellament; tot molt militar i gens cristià.

Isabel Poquet, amb un fill afusellat i l’altre empresonat, va arribar a perdre l’enteniment i va morir absolutament distanciada del món l’any 1940.

D) Manipulacions i mentides a rompre!

De les cartes assenyalades, tant les adreçades a Gomà com les enviades als rectors de Llubí i de Bunyola, podem extreure nombroses conclusions i cap d’elles atenua la conducta del bisbe Miralles: prohibir un funeral, amenaçar, mentir… ¿Quines coses ocultava per fer que declaràs secret parlar-ne, fins i tot amb la família de la víctima, i amenaçàs amb suspensions a qui gosàs esmentar el nom d’Alomar? Talment els sacerdots dels faraons de l’antic Egipte, Miralles pretenia esborrar de la història l’existència de Jeroni Alomar. Perpetrada la ignomínia del crim, volia també assassinar-ne la memòria. ¿Com així aquestes cartes i les comentades a Gomà, amb el segell episcopal, no han estat esmentades pels historiadors que han tingut el privilegi d’accedir a l’Arxiu Miralles? ¿Tenen algun segell especial de prohibició que comprometi als qui tenen la condició de sacerdot? Si no les han vistes al lloc on haurien de ser, ara, arran de publicar-se les de l’Arxiu Gomà l’any 2011 i haver-se fet públiques altres cinc cartes el juny de 2017, sembla procedent convidar a fer les sempre sàvies rectificacions o unes oportunes noves interpretacions, si més no, referides al paper de Miralles.

No! No va imposar la independència de l’Església ni va defensar l’autonomia respecte dels altres poders. No! No va enviar cap petició d’indultar el capellà Poquet a Franco ni a Gomà. No! No va tenir una actuació passiva, sinó d’un col·laboracionisme ben participatiu. Miralles volia obediència servil i es va topar amb una persona íntegra. És palesa a la correspondència. Miralles fa molts de judicis de valor sobre Jeroni Alomar. Diu que «es hombre que no se corrige», quan allò que fa és amagar que no transigeix en lluitar contra les injustícies, que defensa uns principis ètics fonamentals (el dret a la vida, al capdavant) i que no s’agenolla davant de les bravates intimidatòries dels falangistes a ell, al germà i a sa mare. Miralles els menteix, els manipula, els amenaça i els condemna.

Puc aportar, per completar i complementar aquest apartat, un escrit que em va remetre l’amic Llorenç Buades Castell (1952-2015), autor d’una extensa i molt útil pàgina d’internet, Ixent, essencial per estudiar la Germania de Mallorca. L’any 2009, arran d’una polèmica sobre un article on vaig criticar els homenatges a Estelrich, Salvà i Riber, em va brindar suport públic i, en privat, em va fer la confiança d’una llarga confessió sobre la seva nissaga familiar, de la qual transcric un fragment ben oportú: «Llorenç Buades Riber, que feia el nom com a nebot bo per via materna del canonge franquista depurador de biblioteques, també va patir persecució i presó perquè era de les JSU. Encara que el seu nom no apareix, va ser detingut juntament amb el capellà de Llubí, Jeroni Alomar, el mateix dia i a la mateixa pensió. Va salvar la vida gràcies a l’oncle capellà que intercedí a Miralles i aquest ho va exigir a les autoritats.» Sembla lògic pensar que si Miralles va salvar un seglar, qualque cosa més hauria pogut fer per un prevere. A contrario sensu…

2. EL CAS BERNANOS

La sang encara rajava calenta sota la lluna per les voreres dels camins i dels cementiris de Mallorca quan, el mes d’abril de 1938, l’escriptor George Bernanos publica a París Les grands cimetières sous la lune, on definia la Guerra dels Tres Anys com «una insurrecció militar i clerical» i atribuïa una gran responsabilitat dels afusellaments al bisbe de Mallorca¹¹: «L’innoble bisbe de Mallorca ho consentia tot». Doncs bé, arran de la publicació del llibre, tant Falange com Govern Civil obriren un expedient i reclamaren informes a distintes persones. Miquel Villalonga es desmarcà covardament de l’escriptor francès i el situà al costat del represaliat grup de LA NOSTRA TERRA a qui adjudica, amb plena consciència de la falsedat, l’organització de l’homenatge que es va retre a Bernanos el 18 de juliol de 1936¹². No és gens casual que el bisbe Miralles faci exactament el mateix i, en el seu informe, també vinculi Bernanos amb LA NOSTRA TERRA: «Trabó amistad con el grupo literario-político que en la Isla simpatizaba con las ideas y tendencias de la Generalitat de Cataluña, y, habiendo obtenido premio uno de sus libros, el grupo le obsequió con delicado banquete.» L’evident falsedat no pot ser deguda a la ignorància, sinó a una manifesta mala fe. El grup de LA NOSTRA TERRA no podia ser qualificat de polític, perquè el ventall ideològic era molt obert i perquè, majoritàriament, eren poetes i artistes apolítics. El sopar de dia 18 de juliol al Grand Hotel va ser organitzat per l’Ateneu a instància de quatre parelles de germans: els Garcia Peñaranda, els Sureda Blanes, els Verdaguer i, sobretot, els Villalonga. Va ser Llorenç, des del diari El Día i la revista Brisas, qui va convocar l’acte, amb el reclam «Homenaje a Bernanos» i va ser el seu germà Miquel qui es va desfer en elogis a l’escriptor «con quien me une una gran amistad cimentada en la comunión ideológica de ambos». Queda clar que la coincidència política de Bernanos és amb els germans Villalonga, una realitat clara, poderosa i propera que el bisbe Miralles no ignorava i que, quan la tergiversa per capgirar-ne el sentit, delata una manifesta intenció¹³. El seu informe va argumentar i incrementar la repressió contra els col·laboradors de la revista, fins i tot els conservadors, els quals si tenien qualque convergència amb Bernanos era, per descomptat, el fervor religiós i no, de cap de les maneres, amb la ideologia política de l’escriptor.

3. EL CAS ANTONI PONS

Aquest cas, en relació a la conducta del bisbe Miralles, és el que conec millor i de manera més directa. És també el meu bateig republicà que em va fer badar els ulls, les orelles i l’enteniment; el primer contacte amb una realitat oculta que em convidà, a partir de l’aleshores, a posar en solfa el discurs dominant del nacionalcatolicisme que havia rebut a l’escola i, sobretot, a mantenir una actitud deixondida, inquieta i crítica. Podria dir que l’origen del meu interès posterior per a la història prové d’aquest cas. A diferència dels anteriors, no puc aportar cap document ignorat o desconegut; només un testimoni veraç.

He explicat altres vegades la meva relació amb l’historiador Antoni Pons i Pastor (1888-1976). Havia estat professor de llatí de mon pare i s’havien fet molt amics, fins al punt que mon pare va proveir de franc la fusta per fer els bancs de l’església de Sant Sebastià de Palma, on Pons feia de vicari. No gaire lluny del magatzem de mon pare del carrer de Cotoner, Pons vivia amb la seva germana a una planta baixa del carrer de Monterrei, on vaig assistir a les seves classes «de mallorquí». L’any 1959, va elaborar el recordatori de la meva primera comunió, sorprenentment (aleshores) en català. No s’amagava gaire, almenys davant de la meva família, de ser republicà i catalanista. Record que volia fer llegat del seu arxiu i de la biblioteca a qualque institució catalana, perquè «a Mallorca no ho valorarien i segurament ho destruirien»¹⁴. Progressivament, les classes sobrepassaren l’àmbit de la llengua i, poc a poc, va desvetllar els seus traumes, les fílies i les fòbies.

Antoni Pons representa per a mi el referent d’un mestre. S’acaramullen les imatges que el me recorden. Per exemple, la del dia que va venir a cercar mon pare per anar al mateix col·legi electoral a votar el referèndum franquista del desembre de 1966 i va dir «Com a mínim, serem dos a Mallorca que li direm NO». Tenc presents les seves crítiques als atacs a la nostra llengua i cultura del bisbe Hervás (quan feia anys que ja no era a Mallorca), o algunes facècies inèdites de Pere d’Alcàntara Penya de qui va fer una biografia, però de totes les converses, n’hi ha dues que ocupen espais vius de la meva memòria.

Record com si fos ara el dia que ens va narrar l’afusellament d’Emili Darder. Jo era amic i company al col·legi de Sant Francesc d’un nét seu, Josep Maria Cano, qui me n’havia fet una espipellada. El testimoni de Pons era estremidor. Com a capellà del manicomi de Palma, a dues passes del cementiri, trasbalsat per l’anunci dels assassinats hi anava a romandre i, de matinada, s’aixecava a resar en solidaritat amb les víctimes fins que s’apaivagava el so de les bales, dels entusiastes aplaudiments i dels crits a favor d’una Espanya militaritzada. Ell era amic personal d’Emili Darder. S’omplia la boca de la seva relació i de la feina que havia fet per la seva ciutat¹⁵. Explicà que la matinada que mataren Darder, Jaume, Ques i Mateu, a la clínica mental també hi havia Llorenç Villalonga que exhibia la seva satisfacció per les morts.

Record també, amb similar intensitat que l’afusellament de Darder, quan Pons ens explicà la mort de Jeroni Poquet que atribuïa a la voluntat del bisbe. Ens va referir l’entrevista que va mantenir amb Miralles quan aquest el va cridar a audiència al palau. El bisbe, el va rebre dret i, quan Pons li anà a besar l’anell, el va obligar a mantenir-se agenollat durant tot el temps. El va blasmar i l’acusà de ser republicà i anar contra l’Església. Li va dir que era a una llista que tenien els falangistes i que si no l’havien mort encara era gràcies a la potestat i a l’autoritat que tenia, com a bisbe, damunt dels militars. Li va prohibir tornar a fer sermons i a publicar articles ni llibres.¹⁶ Li demandà abdicar de les seves idees i que, si no volia acabar com Jeroni Alomar, que fes pública la seva adhesió a les noves autoritats (no em consta que ho fes).

Va ser la primera vegada que vaig sentir el nom de Jeroni Alomar. Tot i que al meu costat, en el col·legi de Sant Francesc, hi havia un nebot seu (segons he sabut, tampoc no en sabia gairebé res), em varen haver d’aclarir qui era aquell capellà mig llubiner i mig pobler. Avui, quan pens en aquella confessió d’Antoni Pons em ve el dubte de si la visita a Miralles la va fer quan Alomar estava en capella o si ja l’havien assassinat. Sigui com sigui, Antoni Pons ens explicà que ell no va ser l’únic capellà escridassat i amonestat d’aquella manera humiliant, sinó que feia part d’una llista que havia fet el bisbe, de la qual en coneixia altres noms¹⁷. Pons també tenia molt clar que Miralles va utilitzar la mort de Jeroni Alomar per escalivar els capellans dubtosos i, possiblement, els díscols que no podia domesticar. Era sabut que molts de preveres feien burleta del bisbe, perquè no li reconeixien autoritat. Miralles mai no va ser un referent espiritual ni un líder religiós. La confessió d’Antoni Pons, però, no va ser la de major impacte d’aquell dia. La germana del capellà era present i va ser ella qui va afegir una dada dramàtica, de la qual mon pare ja en tenia notícia. Antoni Pons patia un sanglot histèric intermitent molt cridaner. L’havien tractat molts de metges, entre d’altres el psiquiatre Bartomeu Mestre, sense haver sabut posar-hi remei. Doncs bé, la germana va explicar-nos que aquell sanglot el va originar el trastorn emocional d’aquella entrevista, amb la vexatòria humiliació que Miralles havia infringit a l’historiador. Pons, des d’aquell infaust dia de 1937, agenollat als peus d’un bisbe autoritari sense autoritat, fins que va morir el 1976, arrossegà aquell estigma; una pública gramalla infamant de la inquisició.

Anys després, a una conferència, Jaume Santandreu va dir que els falangistes havien visitat Miralles amb els noms de tres capellans. Pretenien obligar el bisbe a triar un nom per fer servir d’exemple i, segons Santandreu, Miralles va decidir aviat: Jeroni Alomar Poquet. Era una nosa. Només li creava problemes i no tenia cap força ni cap argument; no el podia sotmetre de cap de les maneres. La referència a una terna em va fer recordar que Pons parlava d’una llista. La versió de Santandreu podia ser inexacta, però era versemblant. Passarien anys fins a tornar a sentir parlar del tema i endevinar que, efectivament, el bisbe Miralles havia tingut al davant una llista i, molt possiblement (com assegurava Antoni Pons), l’havia elaborat ell.

Dia 7 de juny de l’any 1995, coincidint amb la data de l’afusellament del capellà Poquet, el bisbe de Mallorca Teodor Úbeda (1931-2003) va autoritzar el funeral (a la fi!). No sols això, sino que el va presidir i va demanar perdó, en nom de l’Església, per aquell crim. El sermó es va reproduir en el Butlletí Oficial de la Diòcesi de Mallorca i va ser objecte de molta atenció periodística: «No sé si se trata de un acto de rehabilitación. Diría mejor que se han puesto las cosas en su sitio. Era un acto de justicia que la Iglesia estuviera en el funeral que organizó la familia»¹⁸. Aquella declaració, a més d’un acte reparador, era una desqualificació contundent a la prohibició del bisbe Miralles. Úbeda desautoritzà doblement el seu predecessor, tant amb la prohibició de parlar mai més d’Alomar, com en la de fer-li el funeral.

Jo, com molts d’ateus i d’esquerrans, vaig assistir a aquell ofici de dol 58 anys després de l’assassinat. Vaig estar al costat de Príam Villalonga i Ballester (1913-2004), nét i fill de batles republicans de Palma, el qual compartia amb el bisbe Teodor afecció a l’excursionisme (em consta que trescaren per la Serra plegats). Príam, a la sortida, sensiblement emocionat (feia poc temps que havia mort el seu fill, un reputat estudiós d’art), no s’estava d’expressar a tothom una immensa alegria, perquè aquella petició de perdó del bisbe l’havia reconciliat amb l’Església.

Varen passar els anys. L’any 2002, amb motiu dels 90 anys de Josep Coll Bardolet (1912-2007), vaig compartir una taula rodona dedicada al pintor amb el bisbe Teodor Úbeda. En acabar l’acte al Centre de Cultura de Sa Nostra del carrer de la Concepció de Palma, vaig oferir al bisbe el cotxe oficial de l’entitat d’estalvi, però el va rebutjar amablement. Va dir que anar al palau eren dues passes i que només calia travessar el Born. El vaig acompanyar. No ens coneixíem gaire, però anys enrere l’havia anat a cercar i tornat quan va fer el pregó del Concert al Torrent de Pareis i em va fer present del manuscrit original que encara tinc. Sospitava que «travessar el Born» al costat del bisbe, provocaria moltes de salutacions de gent i aturades, però no va ser així. No sé per quines cinc-centes vaig encetar la conversa amb el comentari del nostre comú amic Príam, arran del sermó dedicat a Jeroni Alomar. Com que la cosa va anar bé, li vaig agrair la valentia i vaig gosar treure el tema de l’origen del sanglot d’Antoni Pons i la humiliació patida als peus del bisbe Miralles.

D’aquella conversa, em varen quedar molt clares dues coses. La primera és que Teodor Úbeda va avalar, amb un silenci confirmador, l’existència d’una llista de capellans i, la segona, aquesta sí amb paraules taxatives, que la conducta del bisbe Miralles amb Jeroni Alomar va ser una vergonya. No record exactament si va parlar d’ignomínia o d’infàmia (diria que sí), però tant és amb quines paraules exactes va abominar d’aquella malifeta, el fet és que vaig veure que sabia moltes més coses que jo per desmarcar-se de l’actuació del bisbe que va regir l’Església de Mallorca durant la guerra. 

4. ALTRES QÜESTIONS DISPERSES

* Quan l’any 1896, per oposició, Miralles va obtenir la canongia a La Seu de Palma, va ser nomenat arxiver del bisbat i, fins a l’any 1901, va catalogar tot l’Arxiu Capitular i, en tres volums, va publicar-ne el catàleg. També dirigí el butlletí de la Societat Arqueològica Lul·liana. És de suposar que, amb la seva experiència documentalista, havia de tenir cura especial del seu arxiu i no hauria d’haver perdut els papers

* A la seva arribada a Mallorca, el gener de 1930, una de les primeres accions de Miralles va ser impulsar la Casa de la Sagrada Família a un solar de la Caixa de les Balears a Can Tàpera. El mes de juliol s’hi feren les primeres colònies per a fills d’obrers catòlics per contrarestar les colònies escolars que organitzaven tant els sindicats com les societats mutualistes i, després i ja amb la República, les institucions. El trasllat a Mallorca, procedent del bisbat de Barcelona, va ser per a ell una reculada que atribuïa a la Dictadura de Primo de Rivera (ja en declivi). Tot i això, no va rebre amb ulls d’esperança la República, sinó que va adoptar una actitud crítica que s’anà incrementant, any rere any 

* Miralles va fer costat a Zayas, cap de la Falange, a Díaz Freijó, comandant militar, a Álvarez Osorio, governador civil (que era guàrdia civil), al comandant Marin de l’Estat Major, a Benjumea, governador militar i, fins i tot, al Conde Rossi. Va beneir una esquadra d’avions italians que, igual que farien els avions alemanys, bombardejarien diverses ciutats de la península, bàsicament del País Basc, del País Valencià i de Catalunya. Els avions italians, un d’ells pilotat per un fill de Mussolini, bombardejaren Girona, Reus, Tarragona, Xàtiva… Provocaren la mort directa de 4.736 persones només a Barcelona, ciutat que té el dubtós honor d’haver estat el banc experimental de bombardejos sobre població civil que, pocs anys després, els nazis exercitarien sobre Londres. Antoni Maria Sbert i Massanet, el mallorquí fundador d’ERC i conseller de la Generalitat republicana tant amb Francesc Macià com amb Lluís Companys, va qualificar Mallorca com el portaavions de Mussolini i Hitler. El bisbe de Mallorca mai no va condemnar les morts dels bombardejos. Ni tan sols les dels 22 infants d’entre 5 i 13 anys que estaven refugiats a Sant Felip Neri esclafat per les bombes italianes (vg. fotocomposició al final de tot). Eren morts amb armes beneïdes!

* Miralles, a diferència de Vidal i Barraquer o del bisbe Mújica¹⁹, no només va signar la Carta colectiva del Episcopado Español a los obispos del mundo entero, sinó que va dir que «la firmaría mil veces si se me pidiera». Aquell document va ser redactat, a petició expressa de Franco, bàsicament pel cardenal Gomà durant els mesos de maig i juny de 1937, és a dir, coincidint amb el consell de guerra i l’assassinat de Jeroni Alomar, i es publicà amb data de dia 1 de juliol de 1937. El document, de 45 pàgines, radicalitza la presa de partit incondicional al costat de l’exèrcit rebel. Parla del significat de les creuades, però contràriament al que s’ha escrit, no fa cap equiparació directa amb la guerra en curs. La declaració ja estava feta d’abans, i per partida doble, en cartes pastorals d’Isidre Gomà («cruzada nacional») i d’Enrique Pla i Deniel («cruzada nacional de liberación»).

Cal advertir que Franco va parlar de «cruzada nacional» dia 22 de juliol de 1936 només quatre dies després d’haver-se aixecat en armes, però aviat es va desmarcar d’aquesta definició per deixar clar que era un aixecament militar i feixista! No obstant, l’ús del concepte de creuada ja l’havia fet José Antonio Primo de Rivera abans de Franco i, tanmateix, ambdós anaven a remolc. Gomà, dia 12 de juliol de 1933 va fer una crida pública a organitzar una “cruzada contra la República, la verdadera cruzada de los tiempos modernos porque pueden alistarse todos los hijos de la cruz”. Cal recordar que participar a les creuades conferia als guerrers indulgències i privilegis. Per dir-ho en paraules planeres, els creuats tenien el cel guanyat, talment els gihadistes segons la religió islàmica quan fan crides a la guerra santa²⁰. Tan evident és la «militarització» que enaltia el catolicisme amb les creuades, que l’any 2000 Joan Pau II les va declarar «pecat històric de l’església contra el cristianisme», abominà d’elles i declarà que no n’hi tornaria haver mai més. Confiem-hi!

* Quant als afusellaments dels capellans, s’ha de dir que Miralles va reproduir en el butlletí episcopal del mes de desembre de 1936 el sermó que, dia 15 de novembre, havia publicat el bisbe Marcelino Olaechea de Pamplona. Sota el títol Ni una gota de sangre de venganza, el bisbe basc abominava de les morts a les voreres dels camins. Setmanes abans d’aquell sermó, al llarg de tot el mes d’octubre, les tropes franquistes havien afusellat fins a 16 capellans bascs (d’Hernani, Rentería, Mondragón, Elgoibar…) que es mostraren lleials al País Basc i defensors de la Democràcia i la República²¹. Arran d’aquests assassinats, dia 22 de desembre, el Lehendakari Aguirre es mostrà escandalitzat per la passivitat de l’Església espanyola que mai no va condemnar la mort de 16 membres de la seva comunitat ni, encara ara, els ha considerat màrtirs en un clar discrim amb els religiosos morts a l’altre bàndol. El mes de gener, quan Franco interpel·là Pius XI i li reclamà que l’Església catòlica brindàs suport clar a la seva revolta “per aturar el comunisme”, la resposta del Papa va ser un retret per l’afusellament dels capellans bascos que comprometia el silenci de l’Església espanyola que va ocultar aquells crims. La queixa del Papa, obligà Gomà a manifestar-se… i fer l’anguila.

Lluny de fer la condemna pertinent, el cardenal es limità a “lamentar” les morts. La resposta de Gomà no s’adreçava només a replicar la protesta d’Aguirre, sinó que va aprofitar l’oportunitat per fer, simultàniament, una desautorització ferma del sermó del bisbe de Pamplona que havia estat rebut a satisfacció de la part més humanista de la comunitat cristiana. La resposta a Aguirre era, també, una estirada d’orelles al bisbe de Pamplona i als qui, com Miralles, s’havien fet ressò del sermó i l’havien compartit.

(…) «Vamos a lo más grave de su discurso, señor Aguirre, a la angustiosa invocación que hace usted a la conciencia universal. Afirma usted que los sublevados han asesinado a numerosos sacerdotes y religiosos beneméritos por el mero hecho de ser amantes de su pueblo vasco.

No discuto sobre adjetivos; sólo hago una reflexión sobre el hecho de la muerte violenta de unos sacerdotes vascos. Más que nadie hemos lamentado el hecho. (…) Pero también lamentamos, profundamente, la aberración que llevara a unos sacerdotes ante el pelotón que debiese fusilarlos; porque el sacerdote no debe apearse de aquel plano de santidad, ontológica y moral, en que le situó su consagración para altísimos ministerios. (…) por esto nos resistimos a creer que algunos sacerdotes hayan sido fusilados por el mero hecho de ser amantes de su pueblo vasco.

El bisbe Miralles, hauria de prendre nota: el clam contra la venjança del bisbe de Pamplona no era ben rebut. Afusellar capellans era lamentable, però ho era més (i «profundamente») l’aberració d’aquests capellans que els hauria portat davant dels botxins. Segur que en el cas de Jeroni Alomar, pocs mesos després, Miralles no presentaria cap protesta i no només no condemnaria l’assassinat, sinó que ni tan sols no el lamentaria. Gomà havia deixat ben clar que la culpa era tota i sempre de les víctimes; maldament fossin preveres!

El cas d’Alomar i dels 16 capellans bascos, no són els únics de religiosos assassinats pels feixistes. N’hi ha més, també amagats per l’Església que no vol admetre el discrim de circumscriure les beatificacions i santificacions als qui moriren «por Dios y por España». En definitiva, qui marca el criteri de si poden ser sants o no els capellans assassinats durant la insurrecció de Franco és… Franco! L’octubre de 1936, va ser assassinat Andrés Arés, rector a Val de Xestoso, i Martín Usero a El Ferrol per negar-se a recolzar els subvertits. Antonio Bombín, franciscà col·laborador del setmanari Izquierda Republicana, Francisco González, mestre de Mijas, Matías Torrente… De tots ells, Justo Pérez de Urbel, que seria Abad del Valle de los Caídos, va dir: «Fueron sacerdotes que se valieron de su autoridad para engañar a sus feligreses, para llevarles a la muerte, para luchar en unión de los enemigos de la fe, traidores a su Patria y, lo que es peor, traidores a Dios». Ha quedat prou clar? Una declaració feta amb tota l’obscenitat del món si tenim en compte que cap dels capellans afusellats pels feixistes no havia agafat les armes… a diferència de molts dels qui brindaren suport als revoltats.

* Una activa i directa participació de l’Església en la repressió ve demostrada per l’allau d’informes que enviaven els capellans al Comité de Depuración de Responsabilidades Políticas²². És impossible que els autors d’aquests informes no remetessin còpia als seus superiors i, per tant, seria molt ingenu creure que Miralles no tenia coneixement dels continguts i, per tant, de la implicació i politització de l’Església de Mallorca. Un argument més per rebutjar qualsevol vel·leïtat que pretengui argumentar que el bisbe de Mallorca va defensar l’autonomia respecte de les autoritats civils i militars. Fa uns anys, quan l’escriptor Llorenç Capellà va definir la conducta de l’Església com “aquiescent” amb els rebels, va haver-hi una revolta indignada i un intent de criminalització de la paraula. Doncs bé, aquiescència significa un consentiment derivat de no oposar-se a una acció. Crec que la definició és molt benèvola. El bisbe Miralles, com s’ha pogut veure documentalment, va ser un còmplice actiu dels falangistes i dels militars. No va protegir la gent perseguida, en molts de casos catòlics fidels, sinó que en el cas de Jeroni Alomar va animar i atiar la persecució i, en molts d’altres casos, no va ajudar les víctimes ni les seves famílies. La seva conducta no va ser passiva ni aquiescent, sinó de connivència activa. No acceptar-ho és negar els fets.

* Tenc el testimoni de Jaume Homar, fill del gestor d’una pensió que hi havia devers la plaça Major de Palma. Allà hi anaven joves capellans falangistes i més d’un seminarista que tenien llogada una estança. Hi anaven els vespres o de matinada vestits amb les sotanes; es canviaven de roba i sortien amb les corretges i les armes a col·laborar amb les passejades o les tretes. Com tot el que s’ha descrit aquí, és d’una candidesa gegantina creure que el bisbe Miralles desconeixia aquestes activitats criminals dels seus sacerdots, perquè eren de domini públic, fins al punt que han quedat a l’imaginari popular en gloses que molta de gent encara recorda de memòria.

Beatos de pell llevada,
en bon matí els sent passar
amb so rosari en sa mà
i sa pistola amagada

CODA I CONCLUSIONS

Avui, ja no tenen cap fonament ni justificació les disculpes continuades que es fan a la conducta de Miralles durant la guerra. No es pot dir que va defensar la independència de l’Església respecte del poder militar. Tant si no va voler com si no en va saber, no ho va fer. No estic d’acord, tampoc, que es digui que va fer tot quant va poder per defensar la vida de Jeroni Alomar, sinó tot el contrari: la desitjava. No va condemnar la mort i va ordenar amagar-la. Per raons que només ell sabia, Alomar era una pedra a la sabata. Potser per això va brindar suport a Melcior Tugores i a Llorenç Martorell. No només no els va aturar els peus en l’acarnissada persecució d’Alomar, sinó que era Miralles qui la va animar atiar fins al luctuós desenllaç tràgic. Per dir-ho clar i català, el bisbe Miralles va ser un col·laboracionista actiu amb els revoltats, un còmplice del crim del capellà Poquet, un manipulador que ni tan sols va escaquejar les mentides ni les amenaces i, per descomptat, un soldat de Franco que va donar al Cèsar allò que era de Déu. En el cas d’Antoni Pons i, molt possiblement, amb altres preveres, va exercir l’abús d’autoritat. En conjunt, representa l’antítesi de les idees cristianes que pregona l’Evangeli.

Comprovar com avui, amb l’aparició dels documents que ens han estat deliberadament ocultats i blindats per part de l’Església de Mallorca, encara hi ha una cohort de protectors que agombolen, disculpen o minimitzen l’actuació de Miralles i, des de la mentida i la manipulació, s’aferren a l’espai, més fals que llenegadís, de les «interpretacions», delata que hi ha poca inclinació a la reflexió, a la penitència i al savi exercici de la rectificació. El sostenella e no emmendalla, propi d’una cultura aliena, campa a l’ampla. I tanmateix, no hi ha possibilitat d’interpretar res, perquè el mateix Miralles, en els escrits adreçats al cardenal Gomà desemmascara quina va ser la seva participació i delata una enemistat manifesta amb la víctima i amb la seva mare, a la qual maltracta i dejecta amb un sadisme groller.

Entenc provada documentalment la conducta del bisbe Miralles, amb un posicionament paramilitar d’enaltiment a Franco, del qual va ser soldat lleial i admirador. També rau demostrada l’existència d’altres cartes de Miralles que, fins ara, no han estat preses en consideració, tot i que són determinants a l’hora de valorar-ne l’actuació. En el terreny de les especulacions, és possible que les persones que han tengut el privilegi d’accedir a l’arxiu de Miralles, encara injustament reservat, no hagin vist aquesta correspondència. També és possible que, tot i haver-la vista, hagin decidit no fer-ne ús, sigui voluntàriament, sigui per qualque acord o condicionant previ a la consulta. Ara, però, quan una part dels destinataris han desemmascarat part de la correspondència, ja no poden ignorar-la ni fer com si aquí no hagués passat res. Com a investigadors a la recerca d’una veritat fins ara falsificada i emboscada, sorprendria que, coneixedors que existeix una carta de Jeroni Alomar, segurament la seva darrera carta, adreçada al bisbe de Mallorca just abans de ser afusellat, no deixin bous i esquelles per abocar-se a trobar-la i, sigui quin sigui el contingut, no es proposin l’objectiu prioritari de mostrar-la a la família i fer-la pública, com a respecte a les darreres paraules d’un condemnat.

Dit això i per acabar: si la comunitat internacional, en comptes de limitar-se a tolerar unes brigades voluntàries i voluntaristes per plantar cara al feixisme, hagués adoptat la determinació que varen prendre Alemanya i Itàlia, però, en comptes de fer costat a l’aixecament militar, haguessin brindat suport a la República, ¿algú dubta que la guerra hauria tingut un resultat invers? En el cas, hipotètic però possible, que el el govern legítim de la República hagués esclafat la revolta feixista, ¿no és lògic pensar que n’hauria depurat les responsabilitats? ¿No és lògic pensar que el bisbe Miralles hauria estat processat per un consell de guerra i que l’acusació mínima que se li hauria  imputat (en el seu cas, amb tot rigor) seria «auxilio a la rebelión», és a dir, la imputació feta a Jeroni Alomar, afegida a la d’intentar salvar la vida d’uns perseguits, que el va dur davant de les bales? Dit sense cap eufemisme, ¿no és lògic pensar que, d’haver-se sotmès l’aixecament armat, Josep Miralles, bisbe de Mallorca, hauria estat acusat, processat i, molt possiblement, condemnat com a criminal de guerra?

Dat a Son Menut, dia 24 d’agost de 2018

 

1     «En Pep des Mirador», com l’esmentaven irònicament alguns capellans, també era «el més beneit de Mallorca», segons Josep Pons i Marquès, ànima mater al costat de Miquel Ferrà de la revista La Nostra Terra, a la qual difamà i injurià a plena consciència atiant la persecució que patiren la majoria dels col·laboradors.

2     Josep Massot i Muntaner fa esment en nombroses ocasions a l’Arxiu Miralles. A la presentació del llibre EL BISBE JOSEP MIRALLES I L’ESGLÉSIA DE MALLORCA (PAM, 1991) escriu: «M’ha estat possible de donar-hi un bon nombre de notícies noves i de noves interpretacions a partir de l’enorme documentació inèdita que m’ha estat possible de consultar, sobretot de l’Arxiu Vidal i Barraquer (…) i de l’importantíssim fons sobre el bisbe Miralles que es troba a l’Arxiu Diocesà de Mallorca o encara reservat al Palau Episcopal mateix, la consulta còmoda del qual m’ha estat facilitada per l’actual successor del bisbe Miralles, doctor Teodor Úbeda, i pel seu arxiver, mossèn Joan Rosselló.» Al llarg de la seva magna obra, són moltes les referències de Josep Massot i Muntaner a l’Arxiu Miralles. De manera contradictòria, el mateix autor afirma: «No serà possible d’aclarir definitivament tots els enigmes que encara subsisteixen sobre Jeroni Alomar fins que tinguem accés al dossier sobre ell que ha d’haver-hi a l’arxiu secret del bisbat de Mallorca». Josep Massot i Muntaner EL PRIMER FRANQUISME A MALLORCA (PAM 1996, pàg. 152). És possible que les dates de redacció de tan antagòniques expressions (l’alegria d’haver pogut accedir als arxius reservats i la queixa per no poder accedir al dossier sobre Alomar) no coincideixin cronològicament amb les d’edició, però de la primera manifestació sabem que Josep Massot i Muntaner fa més de vint anys que coneix l’Arxiu Miralles i si, en el cas concret de Jeroni Alomar, mai no ha esmentat la correspondència amb Gomà ni amb el rector de Llubí, ara que ambdues relacions epistolars ja són públiques (gràcies als destinataris dels escrits), seria molt aclaridor saber si són o no a l’Arxiu Miralles, perquè si no hi figuren, tenim tot el dret a sospitar que, a Palau, hi ha hagut una profanació i una espoliació documental o, una segona sospita, deduir que Miralles no va incorporar o va retirar determinats escrits. Cal afegir que Massot i Muntaner també coneix molt bé l’Arxiu Gomà, on hi ha la correspondència creuada amb Miralles. Malgrat el buit derivat del no tractament fins ara dels escrits del bisbe que s’exposen en aquest article, cal fer constar la tasca ingent i imprescindible de Josep Massot i Muntaner com a investigador i divulgador de la història de la Guerra dels Tres Anys a Mallorca.

3     Llorenç Capellà escriu: “No hi ha dubte que els historiadors hauran d’aprofundir molt més sobre l’actuació de Miralles i del clergat en general, si aspiram a tenir una valoració completa dels fils que mogueren la trama repressiva durant la Guerra Civil.” (Diari de Balears, 4-III-2004). Gabriel Alomar i Serra, historiador de Llubí, reclamava el febrer del 2018: «Jo pregaria des d’aquí que si existeix aquest arxiu personal, que pareix que ha d’existir s’obri d’una vegada per totes al públic. Les autoritats militars han mostrat les seves causes i l’església encara no ha obert aquest arxiu.»

4     L’investigador de Llubí ha publicat el descobriment d’aquestes cartes al Butlletí de la Societat Arqueològica Lul·liana. A l’enllaç, podreu veure i escoltar la documentada conferència que va fer a Manacor. http://rellevant.cat/video-els-dilluns-de-lobra-gabriel-alomar-i-serra-noves-aportacions-sobre-el-cas-del-capella-poquet-afusellat-el-1937/

5     A instància de Nicolau Pons, Jaume Santandreu i la família Alomar, l’any 1995 Teodor Úbeda, bisbe de Mallorca va presidir el funeral per Jeroni Alomar a l’església dels Caputxins, on gairebé 60 anys abans havia passat les darreres hores en capella a l’espera de ser afusellat. D’aquesta missa, en tornarem a parlar més endavant.

6     L’enquesta es va fer dos mesos després de la publicació a París del llibre Les grands cimetières sous la lune de Bernanos i, també publicat a París, vuit mesos després del pamflet de Joan Estelrich La persécution religieuse en Espagne, encarregat expressament per capgirar l’opinió pública europea respecte dels crims feixistes, amb pròleg del fonamentalista poeta cristià Paul Claudel, el que va tancar de per vida a un psiquiàtric Camille Claudel, per tapar els amors clandestins de la seva germana amb l’escultor Rodin.

7     En relació a aquest concepte maniqueu dels «bons», tan usat per l’Església durant la guerra i atribuït als revoltats, Jaume Santandreu va esciure l’any 2013: «Tendrem un màrtir quan els dolents beatifiquem els innocents que mataren els bons».

8     Reproduïda per Massot i Muntaner, diu «que es conserva a l’Arxiu Miralles».

9     Vg.: Nicolau Pons. Jeroni Alomar Poquet. El capellà afusellat pels feixistes el 1937 Palma, 1995

10     «El hermano, Andrés; el cuñado y abogado defensor, Luis Alemany, y el sobrino de Alejandro, Andrés, solicitaron reunirse con el obispo. Este, conocedor de lo que le iban a pedir, accedió de mala gana. Los recibió en palacio, haciendo valer desde el primer momento su estatus, dejando de lado el parentesco, y sin darles oportunidad de plantear el asunto les dijo que Tano (así llamaban en la familia a Alejandro Jaume) tenía lo que se había buscado, que su condición de rojo y ateo le impedía intervenir. La entrevista duró unos pocos minutos. Abrupto y desagradable, Miralles se cerró en banda, no atendió ningún razonamiento, reiterando que las cosas estaban como estaban y que buscasen ayuda en otra parte, que él no estaba en condiciones de prestarla.» José Jaume, Miralles, un obispo miserable (DM, 11-6-2017)

11     Bernanos no era l’únic que acusà directament Miralles. Pere Oliver i Domenge, batle de Felanitx, des de Barcelona estant just abans d’haver-se d’exiliar, publicà el gener de 1939 a Política Republicana, diari que es repartia a Madrid i a Menorca, un article que titulà Fanatismo, que conclou: «El beato mallorquín és la personificación de la falácia. Con estos ejemplares de poseidos se han formado las falanges que el Episcopado de Mallorca ha levantado para lanzarlas al deshonor y al crimen». Extret de L’Estel de la Llibertat. Aproximació a Pere Oliver i Domenge en curs d’elaboració.

12     Per a comprovar la barroera manipulació (conjunta i pactada) de Miquel Villalonga amb el bisbe Miralles, vg.: Bartomeu Mestre. Vindicació de La Nostra Terra, pàgs. 114-117, El Gall i IEB, Palma, 2009

13     La defensa de Miralles, paternalista i amable, tant del comte Rossi com del pare Adrover, llevant ferro a uns abusos execrables, delaten una conducta impròpia d’un pastor cristià. Un altre interrogant no aclarit és saber quin dia sortien del palau les peticions d’indult que arribaven a misses dites?

14     Finalment ho va donar a l’IEC (no sé com ha anat a parar a la UIB).

15     Antoni Pons era d’ascendència sollerica, però havia nascut a Palma.

16     Antoni Pons no va tornar a publicar fins a l’any 1949, mort ja Miralles.

17     L’afecció de Miralles a fer llistes va tenir continuïtat. És sabut que va encarregar una llista de llinatges xuetes, en previsió del resultat de la Segona Guerra Mundial per si l’havia de brindar a Hitler. Miquel Forteza, amb una infantil ingenuïtat, assegurava que havia animat a fer-la molt extensa per fer desistir els nazis. Vg. La fe vençuda (Miquel Font Ed., Palma, 2007)

18     Andreu Manresa, EL PAÍS, 10-VI-1995

19     El cardenal Pacelli, en carta de dia 31 de juliol de 1937 trobada a l’Arxiu del Vaticà, suggerí a Gomà la retirada del document o la suspensió si no obtenia la unanimitat amb la signatura de Vidal i Barraquer i Múgica.

20     Un any després de la Carta, Gomà prologaria el llibre Guerra Santa del rector del seminari de Comillas, Aniceto Castro, que va incorporar com a assignatura obligada la instrucció militar amb armes als seminaristes.

21     L’ambaixador dels Estats Units durant la guerra civil, Claude Bowers, en el llibre Misión en España, 1933-1939, destacà: «Esta lealtad de los católicos vascos a la democracia ponía en un aprieto a los propagandistas que insistían en que los moros y los nazis estaban luchando para salvar a la religión cristiana del comunismo».

22     El vicari de Felanitx signava informes que semblen redactats per les autoritats militars i no per un cristià. Només dos exemples: Coloma Pons Amengual, mestra de Felanitx, fou depurada «por frecuentar una librería de mala fama y ser simpatizante del exalcalde Oliver, furibundo separatista». L’informe referit al batle republicà no difereix gaire: «Pedro Oliver Domenge, alcalde desde el nefasto régimen republicano, se significó como activo propagandista del separatismo catalán. Era considerado un hombre funesto». Un informe religiós?

L’estiu de 1968, enllestida la revàlida de 6è, d’allò que en deien “batxillerat superior”, després de nou anys a Sant Francesc de Palma, la previsió era de fer el PREU al mateix col·legi i, d’acord a recomanacions familiars, aniria a fer Medicina a Barcelona o, atesa la meva passió per les matemàtiques, potser Exactes. La ruta semblava decidida i emproada. Això no obstant, l’atzar també mou cartes. Un anunci a la premsa em va condicionar el futur i em determinà la vida.

Mon pare era subscriptor de La Vanguardia on, aquell estiu, s’hi publicaren els anuncis d’una acadèmia privada orientats a reclutar inscripcions per estudiar programació d’ordinadors, aleshores uns estudis d’avantguarda sense cap regulació acadèmica. Per seduir, la publicitat s’il·lustrava amb uns petits enigmes de lògica matemàtica per resoldre, amb una invitació a assistir de franc a una classe a l’acadèmia i a passar un test de capacitat. Vaig voler satisfer el meu endarrer i, amb la comprensió dels pares, la meva germana Esperança, que coneixia Barcelona (havia acabat feia pocs anys els seus estudis de Belles Arts a l’antiga Escola Sant Jordi del carrer Avinyó), va acompanyar-m’hi. El semàfor del test psicotècnic, a una sala on s’ofegaven de calor i amb ganes de desistir, es va posar verd i, a partir d’aquell moment, tot varen ser corregudes. Gràcies a la intermediació dels Teatins de Felanitx, vaig trobar plaça a la residència que tenien al carrer d’Enric Granados; vaig anul·lar la matrícula a Sant Francesc per demanar el trasllat per fer el PREU a l’Institut Jaume Balmes… Al meu capet, la insensata i arrogant pretensió de compaginar el PREU amb els estudis de programació. Tanmateix, aquells dos anys a Barcelona (amb dos estats d’excepció dictats per un General Íssim i la seva dictadura) serien determinants a la meva formació.

La ignorància sobre el món de la informàtica (aleshores aquesta paraula no s’usava i es parlava de cibernètica o de computació) era gegantina. S’assegurava que, un any abans, l’estiu de 1967, un ordinador havia “programat” l’execució de la Guerra dels Sis Dies entre Israel i Egipte, i que un altre màquina havia fet escac i mat a Spassky i a Petrossian junts. Per acabar de construir el mite, el 1968 Stanley Kubrichk estrenà 2001, una odissea a l’espai i s’avançà anys en l’evolució dels mecanismes de supervivència dels anomenats “cervells electrònics”. Circulaven acudits de tota casta que, en el fons, miraven de dissimular el desconeixement majúscul sobre les emergents professions de nova planta. Un d’ells, en castellà, interrogava sobre la semblança entre un macarra i un programador: tant un com l’altre “computa de día, computa de tarde y computa de noche”. Fos com fos, aquell estiu em vaig posar a estudiar els sistemes binari i hexadecimal i, ben aviat, vaig dominar el càlcul mental amb idèntica agilitat que la del sistema decimal. Amb un oncle meu, Guillem Ticoulat, addicte als mots encreuats i als jocs d’enginy, ens desafiàvem a fer càbales i elucubracions matemàtiques. Va ser un bon entrenament… avui absolutament inútil.

La primeria de 1969, les aules de l’Institut Fich es traslladaren al primer pis del n. 1 de la plaça Urquinaona i, a la planta baixa del cap de cantó de davant (aleshores el n. 14), s’hi instal·là la casa IBM, amb un ordinador 360 dins d’un gran mostrador. Allà va ser on, a la vista dels badocs que entelaven els vidres, vaig fer les primeres pràctiques. La lectura dels programes es feia amb fitxes perforades que traslladaven les dades a cintes de dos pams i a discs pesats i gegants d’una capacitat de memòria que avui supera qualsevol mòbil.

Amb uns primers programes (Autocoder, Assembler i RPG I i II, preludi dels PL1 o Cobol), vaig homologar alguns dels títols a la casa IBM, tot i que tampoc encara no serien reconeguts fins anys després quan es convocaren els tràmits per acreditar formació i experiència. En el meu cas, quan em vaig deixondir ja havien prescrit els terminis per convalidar la llicenciatura. El fet és que la demanda de programadors s’havia disparat en dos anys i, en acabar els estudis, tothom tenia ofertes de feina. En el meu cas, el més jove amb anys de diferència de tots els qui havien fet els cursos, vaig estar a punt d’acceptar un contracte a la Caixa de Lleida (absorbida l’any 1979 per “la Caixa”). L’atzar movia sedassos i garbells per retenir-me, però jo tenia molt clar que volia viure a Mallorca. Davant de la cruïlla, vaig rebutjar la feina i vaig decidir tornar. La carta als pares per explicar la decisió és un desideràtum caòtic d’ingenuïtats i somnis.

A Mallorca, fins ben entrats els anys 70, només hi havia ordinadors a GESA i a la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de les Balears. Enlloc més. Això no obstant, al passeig Mallorca es va obrir CAPSA (centre d’anàlisis i programació) i, per mediació del representant d’IBM a les Balears, Jaume Homar, allà vaig tenir la meva primera feina remunerada a partir de gener de 1970 quan encara no havia fet els 18 anys. CAPSA utilitzava l’ordinador 360 instal·lat a la casa IBM de Palma, ubicada també al passeig Mallorca i, com a Barcelona, dins d’un mostrador amb el nas de la gent curiosa aferrat als vidres. Allà feia d’operador i alguns programes de rebuts per l’Ajuntament de Palma (el de multes i el d’aigua d’EMAYA, entre d’altres). El 1972 la Caixa de les Balears va fer oposicions per proveir dues places de programador. Coincidint en el temps, el Banc Exterior d’Espanya també en va fer per l’àrea administrativa. Les vaig treure totes dues i, tot i el consell del professor i amic Bartomeu Tous, amb qui havia preparat el temari, vaig optar per la caixa d’estalvis. El problema va ser que, en presentar-m’hi i quan ja havia rebutjat incorporar-me al Banc Exterior i ja m’havia acomiadat de CAPSA, m’exigiren estar lliure del servei militar. Un altre toc d’atzar o, dit més planer, valenta putada la mili! Un altre cop de timó i una altra història. Al final, vaig fer dos anys de servei militar a la COE 101 (boines verdes) i no em vaig incorporar a la caixa d’Estalvis fins dia primer de febrer de 1974, quan encara no havia fet els 22 anys. Hi vaig fer feina fins el primer d’abril de 2011, arran d’una jubilació avançada. A l’ara liquidada “Sa Nostra”, al llarg de 37 anys i dos mesos, vaig fer-hi moltes de feines i vaig jugar tots els papers de l’auca possibles. Bé, gairebé tots! O tots excepte un: mai no hi vaig fer de programador!

L’adagi del gitano vell quan deia al gitano jove: “no peguis a l’ase que mai no sabem si la sort és davant o darrere!”, és ben cert. Tanmateix, els gitanos i els felanitxers som gent que va pel món sense manuals d’autoajuda ni necessitat de guies espirituals ni altres herbes. Quan una cosa no surt tal com havíem previst, tenim una frase de consol molt efectiva: no devia convenir! N’hi ha que la lliguen a la cultura judeocristiana, però és tot el contrari. La dita no té res a veure amb cap apel·lació a la conformitat o a la resignació. “No devia convenir” és un clam a mirar cap al futur i no aturar la caminada. Al cap i a la fi, ben pensat, ben pensat, la feina no m’ha anat gens malament i, a la vida, les alegries guanyen (i amb quina panera!) als disgusts. Així que… ja faran tant els altres!

NOTA PRÈVIA

Dia 16 d’abril del 2018 vaig registrar un conjunt d’al·legacions a l’Ajuntament de Manacor, relatives a la situació de cala Varques i el seu entorn. En vaig remetre còpia a les institucions que tenen competències en el tema.

Dia 8 maig em vaig entrevistar amb la batlessa, Catalina Riera, i amb la regidora d’Urbanisme, Bel Ferrer. Ambdues tenien coneixement dels greus problemes i una ferma voluntat de trobar i aplicar solucions en l’àmbit de la seva competència que, fonamentalment, es reduïa al problema dels accessos. Un mes i mig després d’aquella conversa, l’Ajuntament de Manacor ha fet efectiu el compromís… en una petita part.

Dia 17 de maig, al meu perfil de feisbuc, vaig iniciar un serial diari per relacionar tots els problemes que afecten a l’entorn i reclamar l’actuació de qui té potestat per aplicar les corresponents solucions, totes elles definides tant en l’aplicació com en la indicació de cada una de les entitats que les haurien d’atendre. D’aleshores ençà, he rebut l’encoratjament de persones prou qualificades en qüestions mediambientals (Cosme Aguiló, Joan Mayol, Margalida Ramis, Gaspar Valero…), de l’àmbit cultural de Manacor (Biel Barceló Bover, Hilari de Cara, Bernat Nadal, Antoni Tugores…) i d’altres diverses procedències. Els centenars de persones que han deixat comentaris, o que han compartit els 42 capítols publicats (40 més un Tèntol i un Bis), donen fe de l’atenció general i certifiquen que cala Varques és un referent en la lluita en defensa del territori que ultrapassa l’interès local. L’exclamació més freqüent, gairebé unànime, ha estat de sorpresa i indignació per, malgrat la crida, no haver estat resolts tots i cada un dels problemes denunciats.

Front a la resposta popular, algunes de les entitats responsables s’han parapetat en el silenci, unes altres, en paraules evasives i sense compromís, que desemmascaren la nul·la voluntat política d’exercir les seves competències, s’endinsen dins l’abandó de funcions, amb negligència activa, rebel i obstinada, i en defugir les obligacions de servei públic o, pitjor encara en dos casos, diferir covardament la responsabilitat cap a altres. Tanmateix, més prest o més tard, aquesta desídia institucional serà castigada i tots els organismes competents hauran de posar fil a l’agulla i atendre els seus deures amb la ciutadania.

Avui, sis setmanes després d’iniciar el serial, he arreplegat tots els capítols, cada un amb la corresponent il·lustració, i els transcric enfilats en el mateix ordre de publicació. Tal com he avisat en el darrer, és possible que, en un futur immediat, em vegi forçat a reobrir el serial, però m’estimaria més veure’m obligat a afegir qualque post scriptum, si les institucions ara inactives (Medi Ambient, Costes i el Seprona, però també Treball, Turisme, Hisenda…) assumeixen les seves responsabilitats. Si ho fan, no em sabrà gens de greu valorar-ho. Sigui com sigui, tinc la convicció absoluta que SALVAREM CALA VARQUES!

(1) Obertura

La societat anònima propietària de Cala Varques, Club de Llevant SA, el passat mes de gener va tancar el pas històric públic tradicional que davalla fins a la mar, documentat ja l’any 1897! Cinc mesos després, encara és l’hora que aquest abús hagi estat tallat d’arrel per qui té les competències de vetllar pels drets de la ciutadania. La conseqüència immediata és una greu degradació de l’entorn que, a mesura que s’acosta l’estiu, es multiplica de manera alarmant.
Les finques agrícoles veïnades són objecte de destrucció, amb perjudicis molt greus (barreres esfondrades, parets esbaldregades, panys rebentats, animals a lloure…). Totes les instàncies públiques (Govern, Consell, Ajuntament, Costes…) estan ben informades de la situació i, de moment, cap d’elles no hi ha posat remei.
Atesa la negligència activa (la paraula desídia és massa suau), a partir d’avui, en aquest espai, m’adreçaré “a qui correspongui” i aniré detallant la història i les endemeses, amb documents que ja tenen les institucions responsables que, de no reaccionar aviat, romandran com a còmplices de la destrucció territorial i, com és sabut, qui estima Mallorca…
Cala Varques és un cas emblemàtic de referència que reclama un pla de gestió amb segell d’emergència i, com a primera mesura urgent i immediata, cal fer obrir el pas de persones, perquè és un dret que cap SA no pot conculcar. Mentre això no es faci, millor que la bona gent no s’hi acosti per no contribuir involuntàriament a la destrucció de l’entorn. Ho detallaré, dia a dia, a partir d’avui. Gràcies a l’avançada per la vostra atenció i complicitat. (continuarà)

(2) Un mercat pirata

Com aniré documentant en aquest espai (cada dia hi penjaré informació rellevant), el caos i el desordre actual de l’entorn de cala Varques no es pot atribuir a una sola administració, per més que cap d’elles fins ara no hagi aturat cap dels desgavells del seu àmbit de competències. A la il·lustració d’avui (la foto superior és de fa pocs dies), podem veure com, per sisè any consecutiu, s’ha instal·lat un xibiu pirata, amb preus superiors a les terrasses turístiques del Born de Palma. Palplantat damunt d’un espai que pertany a la Demarcació de Costes, crida a l’actuació immediata (cal explicar-ne les raons?) de la Conselleria de Medi Ambient, Agricultura i Pesca del Govern de les Illes Balears i del Seprona de la Guàrdia Civil. El lucratiu negoci il·legal (sense llicència de l’Ajuntament de Manacor) també estafa la Seguretat Social i constitueix un frau a la hisenda pública. Qualque administració ha mogut un dit? Les comparances són odioses, però si els titulars d’aquest abusiu negociarro fossin «manteros», no els hi haurien embargat ja les mercaderies? No haurien estat foragitats d’aquest espai fa estona? Cal demanar-ho A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(3) L’explotació i espoliació de les coves

A l’històric camí públic de cala Varques (tancat ara per Club de Lleant SA), l’any 2015 l’Ajuntament de Manacor va instal·lar senyals de prohibit aparcar. N’hi ha que desafien l’avís de grues o multes i, sense mirament de no bloquejar els portells, deixen els cotxes en llocs que impedeixen acudir-hi les emergències en cas d’accident a la costa. La majoria són cotxes de lloguer (la incivilitat no té passaports ni fronteres), però cada dia quan fa bon temps desembarquen vehicles d’empreses turístiques. Animen els clients a invadir les finques agrícoles veïnades i a botar parets per on, prèviament, s’han esfondrat les tanques de protecció. Algunes d’aquestes empreses (les detallaré un altre dia) es dediquen a mostrar les coves de l’entorn a preus de pastora mia. Les coves són «Lloc d’Interès Comunitari», amb restriccions per accedir-hi i amb prohibició d’activitats lucratives. Més d’una vegada he vist com les motxilles dels visitants surten més plenes de com han entrat. L’espoliació destructiva d’estalagmites mil·lenàries arrabassades fa mal al cor. En pocs dies, viatjaran com a «souvenir» sense cap control cap a Espanya o a Alemanya. Tot plegat, una prova més de l’especulació comercial de l’entorn, basada en la destrucció salvatge del territori.
Mallorquines i mallorquins, ens destrossen i roben el patrimoni natural Gràcies, un dia més, per compartir aquestes denúncies públiques (orientades a obligar a aturar l’endemesa amb segell d’urgència) A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(4) La destrucció dels espais naturals

La degradació de l’entorn de cala Varques va al galop. La composició fotogràfica correspon a una activitat que, els darrers estius, es repeteix. Hi ha ponts arreu del món (com els d’en Calatrava que cauen sols), però n’hi ha que s’estimen més practicar aquest «esport» a un espai en risc. Són trapezistes que atempten contra un arc natural semblant a la Foradada de Valldemossa o al Pontàs de Santanyí, dos espais on no gaudirien de la impunitat que, en aquest pont singular i en els més petits de l’entorn, els brinda el fet que no hi hagi control dels responsables de la preservació del patrimoni. Aquesta pràctica ja ha tomat les estalactites que abellien els marcs dels ponts de la zona i ara romanen pelats. Aquest centenari pont marí, potser el més emblemàtic de Mallorca, no resistirà gaire les sacsejades i, si no s’hi posa remei, passarà a ser una foto de l’àlbum dels espais naturals que les institucions hauran deixat esfondrar, tot i els clams A QUI CORRESPONGUI!
(continuarà)

(5) El camí històric

La documentació que hi ha sobre cala Varques és abundosa i certifica com l’any 1897, des de Son Fortesa, ja existia el camí públic. Encara hi ha moltes de persones (els amics Antoni Tugores i Gabreil Barceló me n’han parlat i jo ho he vist) que recorden haver-hi anat, d’infants, en carro. El portell gran de Cas Garriguer va estar obert fins a mitjans dels anys 80 i, des d’aleshores, es va mantenir el pas de persones fins que, el mes de gener d’enguany, la societat Club de Llevant SA el va tancar, de manera abusiva i incívica, profanant la Llei de Costes sense que l’Administració hagi reaccionat. La il·lustració d’avui mostra la caràtula i la pàgina 86 del llibre Les Illes (ep, publicat l’any 1978!), on l’escriptora Maria Antònia Oliver descriu l’itinerari per arribar a la cala, passant per la casa del garriguer i, a partir d’aquí, davallar al que era «el paradís». Destaca la conducta oberta i generosa de la propietària que, com veurem, canvià radicalment amb els nous propietaris. Cal fer-ho notar i anotar A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(6) Primer intent de tancar el pas

La pau que es vivia a l’entorn de cala Varques es va alterar l’any 1985, arran de la segregació de Sa Talaia. La premsa va detectar el canvi: «Algo se empezó a mover en Cala Varques cuando hace dos años la habitual actitud de cortesía de sus propietarios cambió. Antonio Umbert, Bartomeu Riera y Joan Binimelis se hicieron con los terrenos por unos cien millones de pesetas.» (Mateu Soler, DM, 30-VI-1988, pàg. 13). La primera acció dels nous propietaris (el primer d’ells, conegut com «En Toni des Nas», el trobarem en futurs capítols) va ser tancar el camí públic, però la reacció de l’Ajuntament de Manacor els va obligar a tornar obrir d’immediat. Anys després de la malifeta, un Editorial del «7Setmanari» destapà la raó: «…un camí que sempre havia estat obert i es va tancar quan hi hagué una clara jugada especulativa darrera». Convé recordar-ho A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(7) Una urbanització gegant

La pressió urbanística es va intensificar. La societat especuladora Mitjà SA, intentà comprar tot l’espai des de cala Varques fins als Estanys d’en Mas. Els propietaris de les dues finques agrícoles de Can Fresquet es resistiren. Els altres varen vendre. La promotora (Jaume Llodrà, Bartomeu Riera, Guillermo Obrador, Pere Serra i Antonio Umbert) presentà un projecte aberrant l’estiu de 1988. En síntesi, oferien «regalar» la cala i les coves del Pirata a l’Ajuntament, a canvi de fer una urbanització gegant de 450.000 m² amb 5.000 places hoteleres i 100 parcel·les més de xalets, a la zona ja saturada de cala Romàntica. La simple observació del plànol, va fer exclamar la premsa que el projecte significaria la massificació i la destrucció de tot l’entorn. Les finques agrícoles que s’havien resistit a vendre als especuladors, encloses entre la zona hotelera i cala Varques, serien condemnades a patir l’assalt dels turistes per anar del llit a la banyera! Bartomeu Riera (Alianza Popular) replicà que mantenia «negociaciones con los propietarios». No hi havia cap negociació ni una. No és no i cal repetir-ho A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(8) De polítics i de «plomes»

Avui les il·lustracions canten santa clara. Cala Varques només era la pastanaga de l’ase. Es tocaren molts de fils (i «plomes» segons la premsa), en línia amb el binomi de la destrucció: especulació i «complicitat» de l’Administració. Els accionistes d’AP (llegiu PP), presentaren el projecte de la mà d’influents despatxos de polítics en actiu del PSOE, partit del batle de Manacor. Jaume Llull saludà la proposta «bien vista por socialistas y nacionalistas». La premsa recordà «El pacte de na Camel·la», on els partits que governaven havien subscrit «impedir la urbanització de la costa no edificada, des de Porto Cristo fins al terme municipal de Felanitx, amb especial menció de Cala Varques…». L’evidència forçà l’Ajuntament a desmarcar-se i el projecte faraònic va ser rebutjat… amb gran disgust dels promotors que perseverarien en futurs intents. Els especuladors només s’aturen quan hi ha institucions que els patrocinen («indemnitzen» és un eufemisme), a costa de l’erari públic. Així, el poble paga el fracàs dels projectes destructius. Cal advertir-ho A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(9) La definició oficial del camí

Als pocs dies que l’Ajuntament de Manacor rebutjàs la gegantina urbanització, ateses les recents maniobres dels propietaris de cala Varques, es va acordar definir d’una vegada i oficialment quin era el camí a la platja. A tal efecte, es va convocar una reunió in situ i, amb l’acord unànime de les institucions competents, es va concloure que el camí davalla, des del portell fins a la cala, sense sortir a cap moment de la finca de Sa Talaia. S’aclaria així de manera inequívoca que es tractava del camí històric. El plànol, que s’adjuntà a l’acta per quadruplicat, desemmascarà qualsevol interpretació de part. Cantin papers i mentin barbes! El «7Setmanari» celebrà la iniciativa: «el camino ya no podrá volverse a cerrar». Santa innocència! Ningú no s’hauria imaginat que, 30 anys després, la societat anònima repetiria l’endemesa de barrar el pas… sense una reacció immediata de les institucions competents. El fet reclama actuar A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(10) L’expropiació en marxa

Amb l’acord unànime de totes les institucions competents, i ja ben definit oficialment el camí de cala Varques, el regidor d’Urbanisme de Manacor, Tomeu Ferrer (1954-2007), va iniciar els tràmits d’expropiació d’una franja de 650 m. de llarg i 3 d’amplària. L’expropiació va ser un gest generós amb la propietat que mai no seria correspost. De fet, en tractar-se d’un camí públic centenari, no calia expropiar, sinó obligar a tenir el pas sempre obert. L’Ajuntament de Manacor va fer un comunicat públic, amb la indicació que es tractava del camí «fins ara existent». El dictamen de la Comissió d’Urbanisme sobre l’accés a cala Varques seria aprovat, per unanimitat, a la sessió ordinària de dia 9 de novembre de 1988. Semblava que les coses es posaven al seu lloc. 30 anys desprès cal deixondir la memòria A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(11) Una parcel·lació aberrant

Club de Llevant SA no es va torbar a programar una nova urbanització destructora que, a més, alterava el camí de la cala. L’any 1989 presentà la parcel·lació total de la finca per fer-hi 24 (+ 1) xalets. La parcel·la misteriosa no numerada de damunt les roques (que tocaria ser la 47) seria segregada a favor de Jaime Llodrà Llinàs «de Ses Cabanasses», actor clau de la promoció i regidor protagonista de l’escàndol del «cas Rebost». Malgrat la sospitosa condescendència de l’Ajuntament de Manacor, el nou intent destructiu d’aquella àrea natural va ser paralitzat i anul·lat des del Consell de Mallorca. S’acabava tot aquí? Podeu pensar! Vull agrair el suport de les persones que comparteixen aquest serial. Qui sap si la divulgació dels fets obligarà a adoptar solucions efectives A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(12) A plena consciència!

Els titulars de Club de Llevant SA, renovats el juliol del 2015 amb Margarita Santandreu, Juan Binimelis i Antonio Umbert (els mateixos noms de l’escriptura de 1989), no poden al·legar ignorància. El Registre de la Propietat canta santa clara i certifica el ple coneixement de l’expedient d’expropiació i de l’itinerari del camí (amb un pas de vianants públic) fins a la zona marítima de cala Varques. Ara, 30 anys després, en barrar l’accés a la cala, profanen a plena consciència l’obligació escripturada. Amb quin dret? Amb quin permís? Amb la complicitat o aquiescència de quina autoritat? A on treu cap aquesta endemesa que només provoca el caos? No volen veure que cada dia que passa creix la destrucció de tot l’entorn? Com es pot consentir? Què diantres esperen les institucions competents? I els juristes? No han explicat als polítics el significat del verb prevaricar? En parlarem més i amb més documents adreçats A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(13) Uns atemptats de nassos!

Els del Club de Llevant SA (de forma notòria Antonio Umbert, conegut com «en Toni des Nas») es mostraven indignats. Compraren cala Varques per urbanitzar i no varen poder. Tampoc els agradà el dictamen oficial que definia el camí i els obliga a donar pas (igual que la Llei de Costes). L’estiu de 1989 la zona del portell (tancat ara de manera irracional) va patir accions criminals. La premsa deduí la procedència dels lamentables episodis. El Diario de Mallorca es referia al fracassat projecte de parcel·lació: «La negativa de la corporación condujo a la quema de numerosos vehículos que aparcaban en las inmediaciones del acceso». Dia 3 de juliol, el CDI-PSM publicà un comunicat que reclamava la investigació. Amb idèntica deducció de la premsa de Manacor i de Palma sobre «qui és el més beneficiat d’aquests foguerons estiuencs», personalitzà el piròman, amb «menys imaginació que nassos», cosa que hauria d’haver mobilitzat A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(14) L’expropiació es fa oficial

El BOCAIB de dia 12 d’octubre de 1989 publicava l’expropiació del camí de cala Varques. Havia passat molt de temps, d’ençà que el 29 de juny de 1988 havia estat definit oficialment per les institucions responsables i, gairebé un any, d’ençà que el dia 9 de novembre anterior, de manera unànime, l’Ajuntament de Manacor l’havia validat. S’expropiaria «el camí de sempre»: sense sortir a cap moment de la finca de Sa Talaia, des del portell fins al límit marí d’aleshores. En total, 1.950 m²: els 650 metres de davallada amb una amplada de 3 metres. Tot feia pensar que ningú no gosaria tancar mai més el centenari, tradicional i històric camí públic, però som lluny encara de la solució. Novament, apareixeria una mà negra. Ho continuarem recordant A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(15) De magarrufes?

No es cremaven cotxes, no hi havia intents especulatius, el camí estava obert, els de la societat callats com un mort… una bassa d’oli! Però el temps passava fins que, el setembre de 1992, en condició de Diputada al Parlament, Maria Antònia Vadell, una de les persones que havia participat a la reunió de dia 29 de juny de 1988 per definir el camí, reclamà informació sobre l’expropiació de cala Varques. La resposta del Conseller d’Agricultura és clara: el desembre de 1991 ja s’havia emès «l’informe favorable», però per manca del registre preceptiu s’havia corregit dia 8 de juliol i, així, s’havia «solventat (sic) aquesta situació». Ho recollí el Diari del Parlament de dia 30 de març de 1993, però de cop, quan no havien passat tres mesos, la premsa de Manacor destapava que l’informe s’havia «extraviat». L’escàndol era de dimensions majúscules i encara crida a reaccionar A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(16) Sí, de magarrufes!

L’escàndol de la desaparició de l’expedient, just després de la confirmació de l’informe favorable en seu parlamentària, impulsà una nova pregunta de la diputada Maria Antònia Vadell. La delirant resposta desmentia l’anterior (sense cap explicació), multiplicava l’escàndol i convidava la intervenció de la Fiscalia. Llegiu el text de la doble il·lustració. Passar del «situació solventada» (sic) al «expedient inexistent» convida a demanar-se què va passar? Ineptitud? Desídia? Negligència? Prevaricació? Corrupció? Com així, des de l’Ajuntament, encara embullaren més la troca? S’excusaren que «la Torrentada» havia «interromput el procés». Fals! La torrentada va ser dia 6 de setembre de 1989 i l’expropiació no es va tramitar fins dia 9 d’octubre. D’aquella mà negra ençà, en 7 ocasions (la darrera el mes d’abril d’enguany) l’Ajuntament de Manacor ha anunciat que reprenia l’expropiació. ¿Com així no es procedeix d’immediat, com a primera mesura (ni que sigui de manera cautelar), a fer obrir el portell i evitar més destrucció i més danys col·laterals? Sobretot quan s’ha vist documentalment que no cal expropiar res, perquè el camí és públic! Una prova més? Quin Ajuntament enviaria les brigades a fer feixina a un camí privat? Convida a fer-ho constar en acta A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

TÈNTOL! (s’acaba el serial?)

Ahir el portell històric de cala Varques es va obrir després de gairebé cinc mesos. El tancament provocava danys a tot l’entorn. Obrir el pas (més que centenari) a la gent és una bona notícia. Aquest era, com vaig dir, l’objectiu primer del serial que, publicat en aquest mateix espai, ahir va arribar al capítol 16 de la història (i només havíem arribat a l’any 1993!). Durant aquests 16 dies, han estat moltes les gestions (entrevistes, telefonades, correus…). Arreu tot eren encoratjaments i mostres de suport. Les més altes instàncies polítiques i socials feien presagiar que es passaria de les bones paraules a les solucions efectives. En el futur caldrà posar noms i atribuir el mèrit d’aquesta passa. Només és la primera de les que encara s’han de fer en defensa d’un espai natural tan singular, però una passa necessària. Ara caldrà imitar l’experiència positiva dels municipis de Menorca i impedir que els cotxes es facin amos i senyors dels camins costaners en perjudici de les persones. Cala Varques reclama preservació.
Avui toca aturar el relat, celebrar la bona nova i romandre atent al primer símptoma de reculada. De moment, enhorabona i gràcies A QUI CORRESPONGUI! (continuarà?)

(17) Falsa alarma. El serial reprèn.

Ahir, diumenge, Antonio Umbert Rosselló, president del Club de Llevant SA i «activo militante del PP» (Manacornoticias, 08/07/2017), va anar fins al portell del camí públic de cala Varques i les barreres, després de tres dies obertes, es tancaren de nou, amb pany i cadenes. Aquesta acció no aporta res de bo a la SA propietària, afecta de ple el bé comú i a la conservació del paratge i provoca l’assalt i la degradació de les finques veïnades. Tot això davant de la inacció de les institucions responsables per preservar un espai natural tan singular que reclama protecció pública i defensa activa contra la destrucció. Hem vist només durant tres dies una flor que no fa estiu. Dissortadament, el tèntol que vaig fer ja no té cap raó de ser. Com vaig anunciar, hauré de reprendre el serial dedicat A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(18) Les activitats perilloses

A l’entorn de cala Varques hi ha molts d’accidents, sovint de conseqüències tràgiques. Les activitats de risc (salts, escalada, psicobloc i puenting), en un espai natural on no hi ha cap punt d’assistència, fa que cada estiu hi hagi gent ferida que ha de ser evacuada. A la dificultat del mal camí, amb el tancament de l’accés a cala Varques, enguany s’hi afegeix el cul de sac que impedeix als serveis d’emergències arribar a la mar. Hi ha, per tant, una responsabilitat criminal temerària evident, tant dels qui han tancat el pas profanant la Llei de Costes com de les institucions que no el fan obrir, en defensa de la seguretat (i de les vides!). Així les coses, els rescats s’han de fer amb helicòpters, amb increment del cost econòmic i del perill humà. Els senyals de no aparcar no són respectats per una multitud de visitants incívics que, majoritàriament amb cotxes de lloguer i a plena consciència de bloquejar el camí, afegeixen un nou factor d’alt risc que reclama una reacció contundent i que hauria de mobilitzar A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(19) Primer intent de xibiu i de parking

Les hemeroteques són una bona font d’informació. A vegades destapen intencions avui ocultes. El Diari de Balears (3 de setembre de 2010) publicà un reportatge, on el senyor Antoni Sastre, representant legal de la SA titular de la finca de cala Varques, informava: «la intenció dels propietaris és arribar a un acord amb l’Ajuntament per obrir un xibiu i banys públics a l’antiga casa del garriguer». El casetó de Cas Garriguer de Sa Talaia, punt neuràlgic del camí públic, ha estat objecte d’intents de canvi d’usos, tot i trobar-se dins d’una Àrea Natural d’Especial Interès on no es permet cap actuació. El reportatge informa que la SA ha presentat «un pla d’actuacions que preveu habilitar una zona d’aparcament allà on s’acaba el camí transitable en cotxe» i demana a l’Ajuntament de Manacor «que millori el camí d’accés a la platja, que és de titularitat pública». Oh! Sorpresa! La SA, fa 8 anys, reconeixia que el camí a la platja era públic! A banda de l’eixelebrada pretensió de fer un aparcament i un xibiu en Zona ANEI, aquell «pla d’actuacions», on la SA reconeix la titularitat pública del camí, és un nou argument determinant per fer obrir el portell tancat il·legalment i hauria de fer aixecar el cul A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(20) La destrucció de les finques agrícoles veïnes

Si no hi ha intencions ocultes, tancar (de fet, gairebé blindar) el portell més que centenari que dóna pas a cala Varques no representa cap benefici a la Societat Anònima per on passa el camí públic. En canvi, hi ha una víctima directa de l’endemesa: el territori! Quan l’allau de visitants arriba a la barrera, sobretot la gent que hi va amb guies que descriuen la platja com a «visita imprescindible a l’últim paradís verge de Mallorca» (sic), lluny de desistir i lluny d’envestir contra els qui han blindat el pas, boten per allà on creuen més fàcil. El resultat és un assalt destructiu de tots quants d’elements de tancament i protecció troben al pas: rompen panys i cadenes, esbaldreguen parets, tomben arbres, deixen obertes barreres a les tanques on hi ha ovelles… Els danys que ha generat la SA van més enllà del cost econòmic. El responsable de la incívica destrucció és qui ha barrat el pas, però gaudeix d’una sospitosa complicitat: la negligència activa de les institucions competents que fan els ulls grossos mentre el problema s’agreuja. Per activa uns i per passiva els qui ho consenten no són a la trinxera dels defensors del territori. Qui estima Mallorca no la destrueix i ho hem de repetir A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(21) Una senyalització deficient o inexistent

Cala Varques és, quant a l’atenció que reclama un espai natural, la convergència de tots els dèficits. Un dels més greus és l’absència d’una senyalització adequada. Les prohibicions de no fer salts temeraris que va posar Costes varen ser arrabassades, igual que moltes de les indicacions de prohibit aparcar que, al llarg del camí, hi va posar l’Ajuntament de Manacor l’any 2015. Les que han sobreviscut no es fan respectar. Tampoc no hi ha cap avís a Son Fortesa que s’entra a un cul de sac, a un camí sense sortida que és el pas per a una desena de finques agrícoles i via d’accés imprescindible als serveis d’emergència. La diferència amb altres indrets semblants, com el cas dels accessos a les cales del sud de Menorca, el de cala Torta d’Artà o la zona de S’Almonia a Santanyí, és l’absència d’actuacions de contenció al caos que genera la saturació. Un caos que reclama mesures A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(21 – bis) Un anunci d’esperances!

Avui em veig convidat i gairebé obligat a fer un segon escrit i obrir un petit parèntesi al serial, perquè la premsa ens brinda unes declaracions de la batlessa de Manacor, Catalina Riera, amb l’anunci d’unes mesures que, de fer-se efectives aviat, significaran la primera gran passa necessària per resoldre un problema que degrada un paratge natural únic i que roman, d’ençà de fa 30 anys, com a foc colgat. Bé és cert que caldran mesures complementàries posteriors relatives a la preservació de la platja, però allò que és més necessari i urgent és aturar la destrucció de l’entorn que ha provocat tancar el pas públic històric tradicional per davallar caminant o en bicicleta a cala Varques i, simultàniament, tancar l’entrada de vehicles a Son Fortesa. Em complaurà molt, si s’apliquen les mesures anunciades avui, fer un reconeixement públic agraït a l’Ajuntament de Manacor per posar el tren damunt de les vies! L’estiu és a tocar i la saturació reclama que aquestes solucions es facin com més prest millor! Si és així, SALVAREM CALA VARQUES! (continuarà)

(22) La caseta (destruïda) de les dones

Mirant la mar des de cala Varques, a la dreta i dins de la mateixa badia, hi ha una cala més petita que, quan puja la maror, veu molt reduïda la zona d’arena. La gent de la contrada la coneixia com «el caló de les Senyores», perquè era l’espai on anaven les dones a banyar-se, mentre que a cala Varques hi romanien els homes. Fins a finals del primer terç del s. XX, coincidint amb l’entrada de la República, les separacions eren habituals (és conegut el cas de l’Arenal de les Dones al port de Felanitx o el caló de les Dones a cala Serena). A finals del s. XIX, a la dreta del caló de les Senyores s’hi va aixecar una caseta que servia de vestidor. Tant el caló com la caseta haurien fet part de la parcel·la 83, la que hauria tengut més costa de totes de la urbanització salvatge que pretenien els propietaris l’any 1989. En aquells moments podrien haver tengut esment de la construcció i evitar-ne la degradació que, de manera intensa els darrers anys, l’ha precipitat a un estat de ruïna lamentable. Actualment l’esbaldregada caseta pertany a la Demarcació de Costes. Seria una bona iniciativa instar la restauració A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(23) Una comissió coordinada

Els problemes a resoldre per fer efectiva la protecció de l’entorn de cala Varques, com hem vist aquestes setmanes, no són competència exclusiva de cap Administració. La qüestió dels accessos (reobrir el camí històric i tancar el pas de vehicles) és la que reclama la intervenció més urgent i correspon a l’Ajuntament de Manacor, però hi ha aspectes que són responsabilitat de Medi Ambient, de la Demarcació de Costes, del Seprona, de la Guàrdia Civil de Trànsit, de Turisme, de Treball i, fins i tot, de l’Agència Tributària: la saturació, cotxes aparcats a la carretera, assalts vandàlics a les finques agrícoles, vendes i «serveis» a la platja, instal·lació d’un xibiu, acampades il·legals, control del foc, ocupació de les coves, salts temeraris en àrees sense assistència sanitària ni serveis d’emergències, la vigilància, el control i la neteja de la vorera i de la mar, l’excés de iots fondejats que destrueixen la posidònia… La comissió creada per coordinar les intervencions necessàries tindrà èxit, o no, si les institucions implicades executen amb diligència l’obligació de cadascuna en el respectiu àmbits d’actuació. Cal, per tant, detallar tots els problemes i transferir-ne la resolució, una per una, A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(24) La massificació destructiva

Els caps de setmana la saturació supera els límits del que pot resistir cala Varques. L’enfilall de cotxes a la carretera i la invasió i ocupació del camí fan l’espai intransitable. La gent creu que els senyals de prohibit aparcar són per decorar, perquè ni la policia local, ni la guàrdia civil, ni ningú les fa respectar. Sense mesures dissuasives, l’aglomeració provoca el bloqueig dels accessos i impedeix l’arribada dels serveis d’emergència, necessaris dotzenes de vegades durant l’estiu. A la platja, la saturació fa que la gent s’escampi per la zona marítima i el pinar, amb el que això comporta quant a brutor i excrements. És ver que la gent sensible, en veure la situació, descarta fer part de l’allau assoladora i opta per anar cap a altres llocs amb més espai (qualsevol platja amb serveis de Manacor i de Felanitx), però així i tot els caps de setmana són més de mil les persones que s’hi arrepleguen quan, en un estudi del 2016, l’Ajuntament situava la xifra màxima a acollir en 300 persones mentre que el GOB, l’any 2007, ja marcava el límit màxim en 250. Xifres que haurien de fer reaccionar A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(25) El front marítim

No tots els desastres que pateix Cala Varques (ep, i Cala Virgili, Cala Magraner…) arriben des de terra. Una part de la brutor i del plàstic que envaeix la costa prové dels barquers incívics. Molts d’ells, sobretot els usuaris del xibiu, són incapaços d’arribar a la platja nedant i ho fan amb semi-rígides que aparquen a l’arena fent nosa. Fins i tot, n’hi ha que davallen i exhibeixen motos aquàtiques que afegeixen fum i contaminació acústica i posen en perill els banyistes. La saturació de barques és destructiva i no s’han posat boies que limitin l’entrada o, si més no, obliguin a no aproximar-se a la vorera. Un dels mals majors és que, a l’espai de les avui mal anomenades «cales verges de Manacor», es produeix la devastació de la posidònia, bàsicament provocada pels fondejos. Per posar-hi remei, en defensa de l’equilibri marí, cal fer una crida pública A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(26) Tres mesures simultànies?

La saturació destructiva reclama reduir l’afluència de banyistes. Tres de les mesures anunciades fa poc requereixen ser aplicades simultàniament. Les tres són positives; instal·lar protectors que evitin aparcar a la carretera, tancar l’accés de vehicles al camí públic de cala Varques i fer obrir el pas històric que davalla a la platja, seran una gran millora si s’apliquen juntes. Si no es fa així pot empitjorar la situació, perquè impedir aparcar a la carretera a l’entorn de Son Fortesa impulsarà els cotxes a invadir el camí (sense pas) i, quan estigui saturat, els farà anar a aparcar més lluny i augmentarà el risc d’accidents de persones caminant per la carretera. L’efecte dissuasiu ha de ser emès, com han fet a Menorca, amb un missatge clar: cala Varques no és un lloc per anar-hi en vehicles, sinó un espai de gaudi! S’assolirà l’èxit quan sigui impossible aparcar a la carretera i al camí. Les tres mesures, cada dia més urgents, corresponen a dues Administracions (Ajuntament i Consell) i cal executar-les, de manera coordinada, parant esment A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(27) Un perfil (equivocat?) d’uns usuaris errats de comptes

La tipologia dels usuaris de cala Varques ha fet un gir espectacular els darrers anys. Era un dels llocs preferits dels ecologistes, naturistes i nudistes. Era impensable veure-hi matalassos de plàstic, cadires i taules metàl·liques, ràdios a tot volum, llaunes de begudes escampades o jocs de pilota. Hi anava gent que tenia cura del fems i deixava el lloc millor de com l’havia trobat. La degradació lliga amb el perfil dels banyistes d’ara: guiris i domingueros. Carregats com a muls, baixen a la cala amb plàstics, taules, ombrel·les, discs llançadors, pilotes, geleres i menjar enllaunat… La brutor s’apodera del pinar mentre els decibels de les ràdios i la cridòria contribueixen a la crispació col·lectiva. Són masoquistes els usuaris actuals? El gaudi de la pau i de la natura s’ha esvaït als peus de la massificació. Una normativa adequada (quan es prohibirà el plàstic a la mar?) i una bona senyalització, convidarien al civisme. No deu ser demanar res de l’altre món A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(28) Qui neteja i qui hauria de fer-ho?

El maig del 2017, alumnes de l’IES Manacor varen fer una jornada de neteja a Cala Varques. L’acció feia part del projecte «Blueislands-Interreg Med», en defensa d’espais naturals d’illes mediterrànies. Un programa del Ministeri d’Agricultura… de XIPRE! A la jornada hi assistí la directora general de Residus amb tècnics de Medi Ambient del Consell. Amb un agraït reconeixement als voluntaris que arreplegaren vidres, plàstics i brutor mai vista, cal demanar: qui embruta i qui fa net?, on són els programes d’actuació?, com així no es fa res contra els qui ocupen les coves?, contra els qui hi fan foc? Com així les institucions responsables de la neteja (Medi Ambient) i de la preservació (Costes) no es fan visibles? L’acció dels joves de l’Institut de Manacor és la millor resposta als qui embruten amb impunitat, però hauria de fer caure la cara de vergonya A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(29) Uns serveis d’emergències bloquejats

La zona de cala Varques viu situacions de perill. La platja no disposa de servei de salvament ni d’assistència sanitària, però es fan activitats d’alt risc i els accidents són freqüents. Els senyals d’avís acaben arrabassats i llençats a la mar (actualment no n’hi ha ni un!). Amb el camí bloquejat, els serveis d’emergència no poden accedir a la costa i els rescats s’han de fer amb helicòpter. Cal afegir que, per imprudència, en els darrers tres anys hi ha hagut incendis que, per sort, han estat sufocats a temps. La normativa, quant a la responsabilitat de vigilància i control de la costa, és clara. El risc que hi hagi danys personals és molt alt i hauria d’inquietar A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(30) Especulació rescatada amb doblers públics?

És trist que el final del cicle de l’especulació salvatge sigui sempre una recompensa. Si el projecte urbanitzador assoleix l’objectiu, fantàstic! Si no, que l’erari públic patrocini el fracàs! Així, les S,A, no perden mai! Recentment s’ha escrit que el Govern comprarà cala Varques i s’hi aplicarà un pla de gestió. Serà una bona cosa… si es fa amb criteris racionals. De cap manera, tal com s’ha publicat (establint una desnivellada comparança amb Es Canons d’Artà), per 4 milions d’euros! Es Canons, comprada per 8 milions, és una antiga possessió, amb més de 1.500 metres de costa, amb les cases velles i l’antic quarter, entre Betlem i Ca los Camps, que fa 260 quarterades (180 Ha). Cala Varques supera de poc les 40 quarterades (32 Ha), sense cases ni possibilitats de fer-ne. Pagar-ne un import d’escàndol amb doblers públics crida a la investigació i, com a mínim, hauria d’avergonyir A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(31) Les coves explotades

Des de molts d’indrets de Mallorca (fins i tot directament d’Alemanya!) a les coves de l’entorn de cala Varques s’hi promouen visites. En els darrers anys s’han multiplicat i, amb elles, la destrucció. Qualsevol cercador d’internet llista dotzenes de noms d’empreses: Experience-Mallorca, mond’aventura, mallorcadiving, mes aventura, skualo watersport, sunbonoo, Mallorca Outdoor Experience… Amb preus que oscil·len entre els 59 € i els 300 €, en funció del tipus de visita, de si es fa en barca o en bus, o de si s’ha d’utilitzar material de submarinisme, sense avís ni permís de ningú, sense cap limitació, de manera abusiva i en massa, tant a les coves marines com a les de les finques agrícoles entra una gentada. A les coves, qualificades com a LIC (Lloc d’Interès Comunitari), hi ha restricció normativa quant a l’accés i a l’ús. Com diantres ningú no mou un dit per eradicar les activitats il·lícites i les explotacions pirates? Cal, de nou, instar A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(32) Can bum o ca na Paca sense llum?

Cala Varques és un mercat pirata. La tipologia dels usuaris ha potenciat negocis d’èxit, renovats i ampliats cada any. Va a les totes un xibiu de begudes i menjar, hi ha serveis de tatuatge, de massatges i de prostitució (protegida de la vista amb un tendal), llocs ambulants de venda de bijuteria, d’artesania, de lloguer d’equips de submarinisme, de tendes de campanya… Són habituals les festes etíliques nocturnes i, quan la lluna fa el ple, simulacres d’aquelarres per a gent il·lusa. Aquest mercat clandestí és ben conegut de les Administracions competents (la Demarcació de Costes, Medi Ambient, l’Agència Tributària, Treball…). A l’Arenal de Palma la cosa no duraria dos dies, però cala Varques roman desprotegida i uns «manteros» d’or i de luxe tenen cera del Corpus. La inacció de les institucions responsables hauria de moure la Fiscalia a denunciar A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(33) Un espai públic «okupat»

Al mercat pirata de cala Varques, cal afegir-hi bungalows i hotels sempre en overbooking i lliures d’ecotaxa! La manca de senyals que no s’hi pot acampar fa que les tendes de campanya es toquin. L’ocupació és total i de franc. A les coves hi habita gent durant més de mig any. Un gran tendal (dos l’estiu passat) acull pernoctacions, jocs i «altres activitats» dels qui fan vacances a l’espai singular que destrueixen! Al pinar, ple de plàstics i brutor, hi fan foc tot l’estiu de manera temerària, sense que Medi Ambient, Costes i el Seprona posin fre a l’endemesa. L’abús campa a l’ampla i va al galop. Quant a la no-vigilància i a la no-protecció d’una Àrea Natural d’Especial Interès, és un escàndol que no es reclamin responsabilitats A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(34) Fauna en perill d’extinció

Cala Varques era un espai amb plenitud de vida terrestre i marina. L’historiador Víctor Guerrero afirma que és on s’han trobat més exemplars de l’extingit Myotragus Balearicus (a la foto el del Museu d’Història Natural de Londres). A la cova de la Punta d’en Barrufau, a 300 m. de la platja, l’any 1956 es va assassinar un vell marí i, des d’aleshores, la sirena mitològica dels mariners, meitat dona meitat peix, només ens somriu i ens canta al nord d’Àfrica, en perill d’extinció. Encara avui, a les coves, els quiròpters hi fan hivernada i hi ha invertebrats troglobis que són autèntiques relíquies. La invasió de les cavitats, amb l’impacte massiu de visites il·legals, destrueix les formacions càrstiques i genera contaminació assassina. A l’exterior, les tortugues mediterrànies, tot i estar protegides, són objecte d’una mortífera espoliació. La vida s’extingeix a cala Varques. Avui, les bales que mataren els darrers vells marins a Mallorca s’han transformat en despatxos de buròcrates i polítics negligents que haurien de deixondir A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(35) La toponímia ultratjada

De la subjugació de l’entorn, no se’n salven ni la llengua (cala Varques parla espanyol i alemany) ni la toponímia. Els Estanys d’en Mas, definició acurada d’una de les més belles cales del llevant, es malbaratà per «Cala Romántica»; un canvi ofensiu. Tan ofensiu com que «Calas de Mallorca» i «Tropicana» hagin substituït Els Domingos Grans i Els Domingos Petits. Això ha passat als indrets que el turisme ocupa i s’ha respectat als espais naturals (cala Bota, Magraner, Pilota, Sequer, Falcó, Serral…). Segons M. Guijon i M. A. Cabrer, el nom primigeni de la cala era N’Espenya-varques. Tot i la innecessària reducció, per sort no l’han pogut subjugar ni cala «Barques» ni «Barcas» (malgrat l’actual invasió d’aquestes). Preservar els noms genuïns (els més antics, si més no) també és una manera de protegir l’entorn i hauria de ser defensada, respectada i divulgada per les entitats A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(36) Més coses sobre el camí públic

El camí de la cala té més de 120 anys i és públic! Ho corrobora la història i la tradició i bé ho sap la SA especuladora que, fracassats els intents d’urbanització, ha tancat el pas de forma abusiva. Les fotos aèries (les de 1956 i 1973 canten santa clara) destapen per on ha davallat sempre la gent. Hi ha documents oficials que, des de 1897, remarquen el caràcter públic del camí. Les escriptures de segregació de Son Fortesa ho deixen clar (a la il·lustració una de 1926). El plànol oficial de l’estiu de 1988 (ratificat per unanimitat per l’Ajuntament de Manacor) ho verifica. Com així Club de Llevant SA gosa barrar el pas quan la nota de registre de 1989 assegura que tenen coneixement del «paso peatonal público» (sic)? No és de jutjat de guàrdia? Aquesta documentació crida a reaccionar A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(37) Entre bòvids i homínids (o entre pacífics i destructors)

El títol del collage podria ser: «Natura transvestida en plàstic». Fins fa només una dècada els bous i les vaques de la zona, en sentir olor de menjar, davallaven a la platja pel camí de sempre. Els animals, en aquell espai natural, establien una convivència pacífica amb la gent. La situació es va deteriorar. La saturació i la massificació foragitaren els bòvids i els substituïren els grans depredadors: els primats de la família dels homínids, amb la seva maquinària destructiva. El plàstic s’ha ensenyorit de l’espai, ha tallat la simbiosi ecològica i contamina l’entorn. A vorera de mar, i més on no hi ha servei de neteja, el pàstic és un gran enemic de la natura i hauria d’obligar a dictar mesures A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(38) Dues accions necessàries

Aquest cap de setmana l’Ajuntament de Manacor ha fet una passa molt positiva. Tancar el pas de vehicles fa efectiva la desatesa prohibició d’aparcar al camí, frena la saturació i, sobretot, emet el missatge que cala Varques (com cala Torta i altres paratges naturals) no és un lloc per anar-hi en cotxe, sinó un espai per a persones respectuoses amb el medi ambient. La iniciativa municipal arrodoneix la del Consell de Mallorca d’impedir que s’aparqui a la carretera, atès el perill d’accidents. Les dues mesures en requereixen una altra: fer obrir el pas tancat, estrafent llei i lògica, per Club de Llevant SA. Si el fan obrir (per les bones, però oficialment), es resoldrà el més urgent dels problemes: el de l’accés. En romandran d’altres (xibiu, foc, venda pirata, acampades, brutor, explotació lucrativa de les coves, activitats de risc…) que reclamen deixondir i mobilitzar A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(39) Una espipellada d’Història

La història (i l’entorn de cala Varques en té molta i ben descrita) és una bona mestra. El castell de Son Fortesa va ser punt clau en la defensa de Mallorca i protagonista de molts d’episodis (a la il·lustració, un exvot del primer terç del s. XVIII a Sant Salvador informa del rescat de l’amo). El moment de glòria va ser quan l’Ajuntament de Manacor acordà amb el propietari explotar la cova del Pirata i la del Pont. S’inauguraren l’any 1897 i les visitaren i divulgaren l’Arxiduc Lluís Salvador, Gaston Vuillier o Eduard Martel, pioners en la defensa d’un turisme cultural de qualitat. L’any 1906, en no ser compensat per les obres públiques que hi va fer (un embarcador de fusta, unes enramades, les rutes interiors…), el propietari va tancar les coves. Allò que no va tancar, perquè feia anys que era públic, va ser el camí de N’Espenya-varques, on feia segles que la gent anava a “rentar-se” (no deien a banyar-se ni a nedar). Ara, tancat el pas per qui no té cap dret, reclama forçar-ne la reobertura A QUI CORRESPONGUI! (continuarà)

(40… i darrer?)  La via de sortida és l’oportunitat del savi

L’objectiu general del serial era (és) salvar cala Varques, però les tres peticions concretes eren: fer obrir a Club de Llevant SA el camí públic, restringir el pas de vehicles a Son Fortesa (obert a residents i serveis d’emergència) i impedir aparcar a la carretera. Dues de les mesures s’han aplicat i la primera és en curs… si no es vol anar a la barra. El balanç dels altres problemes denunciats (incloses les respostes frívoles i els silencis oficials), emplenaria un llibre sobre la lluita contra la destrucció de Mallorca (de la qual cala Varques és un símbol), i moltes de persones romandrien com a còmplices del desgavell: assalt i destrucció de les finques agrícoles, activitats de risc als penya-segats, foc al bosc, explotació i destrucció de les coves, acampades il·legals, manca de vigilància, brutor a la platja, xibius, mercat pirata, destrucció de la posidònia… Cap d’aquests desastres no ha rebut l’atenció deguda de les institucions competents. Això no obstant, quan he impartit cursets de Solució Positiva de Conflictes, sempre he defensat que, abans de penjar ningú al patíbul de la vergonya pública, s’ha de brindar una via de sortida. Els qui es fan el sord, el mut i el cec tenen una darrera oportunitat! De moment, retindré els capítols inèdits (dedicats a la ineptitud, l’especulació, la corrupció i la prevaricació) i em limitaré a enfilar tot el serial. Avui mateix el remetré A QUI CORRESPONGUI! (continuarà?)

Dat a Son Menut, 27 de juny del 2018

Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo

1886 9 d’octubre neix al carrer dels Oms de Palma, fill de Miquel Oliver Obrador, d’antiga nissaga felanitxera i estudiant de Farmàcia, i de Dolors Domenge Sancho

.

.1891 Son pare obri apotecaria a Felanitx (carrer de la Mar i Major)

1893 Trasllat a Es Mercadal (carrer Isabel II, avui Nou). Estudis primaris amb el mestre Jaume Garí

1895 Trasllat a Sant Gervasi al carrer del Carril, avui part alta de Via Augusta

.

1896 Començà el batxiller a les Escoles Pies

1899 Edita amb Manel Sayrach la revista escolar La Joventut Catalanista

.

.1903 Mentre acaba el batxiller, despatxa a l’apotecaria de son pare i participa a la fundació del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI). Presideix la «Secció de Propaganda», crea la revista Anyal i promou el creixement de l’entitat (de 85 associats a 1.300)

1904 Membre supernumerari a l’Acadèmia Calassància, amb Josep Trueta i d’altres

1905 Comença estudis de Farmàcia

El mes de novembre, 350 militars espanyols de la caserna de Barcelona assalten i destrueixen les redaccions de La Veu de Catalunya i del setmanari El Cu-cut! Lluny de condemnar l’acció, el govern espanyol imposa la Ley de Jurisdicciones que considera delicte l’ús de la senyera

.1906 Col·labora amb l’Agrupació Escolar del Dr. Robert i la Solidaritat Catalana

Fa la crònica del Congrés Internacional de la Llengua Catalana

1908 El mes d’abril, a les Escoles Pies, fa la primera conferència: Les Ciències durant el regnat de Jaume I

El mes de juliol, a les pàgines del setmanari El Felanigense i la revista Ca Nostra d’Inca polemitza en defensa de la catalanitat de Mallorca

1909 El mes de juny es llicencia en Farmàcia

.

El mes de juliol presencia l’incendi de les Escoles Pies, en el marc de la Setmana Tràgica, atiada i patrocinada amb fons reservats de l’estat espanyol

Presideix la Coral Catalunya Nova, dirigida per Enric Morera

S’incorpora a la Junta de la Unió Catalanista, liderada per Domènec Martí, defensor d’un catalanisme d’esquerres desmarcat de La Lliga. El seu mestratge serà clau en la definició ideològica sobiranista i socialista

.

.

1910 Funda i presideix el Centre Mallorquí de Barcelona, una societat mutualista de beneficència

1911 Mor Dolors Domenge, sa mare, amb 47 anys, i és enterrada a Barcelona

1913 A la sala d’actes del Centre Mallorquí fa la conferència La conquesta de Mallorca

.

Festeja amb Catalina Massutí Alçamora. Passa part dels estius a la Vila. Mira el poble que estima i imagina com el podria millorar

.

.

1914 Deixa de fer feina a la farmàcia de son pare, a la cantonada del carrer Hospital amb la Rambla i, no gaire lluny, obri la seva a la Ronda de Sant Pau. Patenta alguns productes mèdics

.

Serà protagonista actiu de la commemoració del Bicentenari de la caiguda de Barcelona. Destaca i enalteix la participació dels illencs el 1714 i el 1715

.

.

1915 Al quinzenari Santueri de Felanitx publica Refent la pàtria natural, un conjunt d’articles on conclou: «Catalunya és una nació sense estat i Espanya és un estat però de cap manera una nació»

Dia 1 de maig funda les Joventuts Nacionalistes de Catalunya. A l’acta de constitució és proclamat President. Crea la publicació Renaixement i coordina la xarxa dels casals i ateneus. Escriu sobre la funció que han d’exercir: «Els casals han de ser escola de Civisme i de Cultura Social per avançar vers la Justícia Humana. Vull un món d’idees noves, fonamentat en la gaubança de l’home, en la dignificació de l’individu, en la total alliberació de la humanitat»

A gairebé tots els casals de Barcelona (Sagrarenc, Martinenc, Hostalfrancs, Poble Nou…), fa la conferència La Catalunya Insular, la qual esdevé una fita dins del catalanisme polític

El conviden a fer part de la junta del Foment Autonomista Català

És el secretari d’imatge i comunicació del grup Els néts dels Almogàvers. Crea la bandera d’aquella joventut, amb un estel a la part superior sobre fons blanc. L’11 de setembre posen la primera placa al Fossar de les Moreres

El mes d’octubre es casa amb Catalina Massutí. Tindran cinc fills: Dolors, Miquel, Magdalena, Pere i Catalina

1916 El mes de març, al Casal Els Segadors de Sants, impartirà la ja famosa conferència. Ara, amb el títol La Catalanitat de les Mallorques, serà editada

.

.

Col·labora amb el Comitè Pro- Aliats, durant la Gran Guerra

.

.

1917 Escriu a La Veu de Mallorca, on persisteix en la tesi: «El Decret de Nova Planta és la causa de l’abjecció en que es mou i viu la societat mallorquina mancada de memòria i d’ideals.»

Publica dotzenes d’articles a diverses publicacions (sovint, amb pseudònim)

S’incorpora a l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, on presidirà la Comissió de Propaganda, amb Josep M. Batista i Roca de secretari. Editen postals, publiquen llibres de Rosa Sensat, de Ferran Soldevila, de Pompeu Fabra i es reedita l’opuscle La Catalanitat de les Mallorques. Els ingressos augmenten

Es crea el butlletí, es difon el famós cartell… Es passa de 200 socis individuals i 5 de col·lectius a 8.262 i 212, respectivament. L’Associació, gràcies a ell, arriba a Mallorca

S’incorpora a la junta de Nostra Parla, al costat de Guillem Forteza i de Miquel Ferrà. Vindiquen la unitat nacional, promouen la retolació en català i editen la revista Ofrena a Palma, Perpinyà i València

1918 El gener neix el seu fill Miquel, el qual en el futur s’implicarà en política

Fa crítica d’art a la revista Vell i Nou

.

El mes de juliol, a l’Aplec de la Conreria, fa una crida als sobiranistes a organitzar-se i ha crear un símbol independentista

.

Presenta el logo de la nova Joventut Nacionalista Renaixença i convoca un concurs per crear una bandera

Crea la bandera d’aquella joventut, amb un estel i les quatre barres

El gener d’aquell any, el president dels Estats Units, Wilson, havia propugnat 14 punts per tancar la Gran Guerra. El 5, deia: «Per a assolir el dret a decidir la sobirania, els interessos de les nacions afectades han de ser valorats tant, si més no, com els del govern del qual es reclama la separació.» Tot un clam a favor del Dret a l’Autodeterminació

Arran de l’11 de setembre, s’escampa un díptic en anglès i francès on, per primera vegada, apareix l’estelada tal com avui la coneixem. El document va ser elaborat per un misteriós Comitè Pro Catalunya, que ell presidia. Els díptics es lliuraren a les ambaixades. El text porta el segell inconfusible de Pere Oliver i Domenge: «Catalunya, per vergonya de la humanitat, va ser abandonada miserablement en la lluita per les seves llibertats. Satisfetes les ambicions reials, fou lliurada amb traïdoria al despotisme i a la venjança de Felip V d’Espanya». Pocs anys més tard, el 1929, a la biografia de Malborough, Winston Churchill escriuria un text gairebé idèntic: Els catalans, convidats a la guerra pels aliats i sobretot per Anglaterra, foren venuts miserablement amb frases diplomàtiques a la venjança d’Espanya. Encara ara, és una pàgina negra de la nostra història»

Crea amb Josep Tarradelles el setmanari sobiranista i socialista L’Intransigent

Fa la crònica d’una excursió a Montserrat de nord-americans i catalans. Es reprodueix el discurs de Wilson i, a la portada, apareix per primera vegada una foto amb l’estelada

10 dies després, dia 16 de novembre, la Mancomunitat fa una reunió per tabular el resultat del plebiscit dels ajuntaments: el 98% dels ajuntaments votaren a favor d’una «autonomia integral». Pere Oliver i Domenge, Lluís Martí, Miquel Ferrà i Joan Estelrich, transmeten al President l’adhesió, «desitjant que Mallorca que caigué amb Catalunya s’aixequi amb ella a la nova vida dels pobles lliures». L’endemà, 17 de novembre, l’estelada presideix la conferència de Macià al CADCI. Dia 24, L’Intransigent informa de la que va fer Àngel Guimerà: «La sala estava guarnida amb les ensenyes de les nacions que lluiten alliberar els pobles oprimits. En lloc preferent hi figurava la nostra ensenya barrada amb l’estrella federal de totes les terres catalanes».

1919 La Veu de Catalunya informa de la creació del Centre Nacionalista Català, amb Pere Oliver com a Vicepresident

Apareix de nou el pistolerisme. Dia 20 de gener disparen i maten Manuel Miralpeix de 17 anys. La manifestació de protesta, sis dies després, pateix l’atac armat de la Liga Patriótica Española, protegida pel governador i integrada per militars, policies, lerrouxistes i socis de l’Espanyol. Disparen i maten Joan Benet Canals de 15 anys de l’Orfeó Català. La policia va fer 48 detinguts, tots independentistes. El governador clausurà la Joventut Socialista i Nacionalista Renaixença, L’Intransigent i el CADCI

El logo del Comitè Pro Catalunya, amb les 4 barres enmig d’un estel de 5 puntes rodejat de fulles, delata la mateixa autoria del de la Joventut Nacionalista Renaixença.

1920 El juliol Pere Oliver reclama a Sant Sebastià la nul·litat del Tractat d’Utrecht

1921 Oliver es muda a Felanitx, on obri una apotecaria (carrer Major, davant la Quartera) amb el mític nom de Nuredunna. El poble que troba no li agrada: «La ciutat de Felanitx és venguda a tant de desconhort i mesquinesa d’esperit que solament podem escriure de lamentacions i d’oprobi, malgrat qualque esperança de veure-la convertida en flama arboradora de civilitat i cultura. Escoles, volem escoles!». No li agrada, però l’estima: «Sent pel meu Felanitx un amor intens que me fa agradós qualsevol sacrifici camí de la vindicació. Per la meva ciutat pagesa som lluitat coratjosament i seguiré la lluita, per aspra que sia i aferrissada, sense defalliments, conscient del meu deure.»

El setembre viatja a Ginebra i, amb el pseudònim Pere Rus, informa que «El Comitè pro Catalunya ha presentat al Congrés Internacional per la Defensa dels Drets dels Pobles, a la Societat de les Nacions, una proposta que s’ha aprovat per unanimitat: «Catalunya té el dret de disposar de la seva sort i avenir, sense que cap força estranya pugui privar-n’hi.» Potser aquest sigui, encara avui el reconeixement internacional més clar de la història.

Cambó, fora de joc a la Societat de Nacions, crea Expansió Catalana i hi situa al davant el felanitxer Joan Estelrich que declara a la premsa francesa: «Nous travaillons à l’unité politique de tous les Catalans». S’incorpora a les sessions de debat de Ginebra. A la definició de minoria, «per raó de llengua, raça o religió», Estelrich fa afegir-hi «per sentiment i voluntat». Pere Oliver replica: «No som una minoria nacional. Som una nació i volem el dret a ser un Estat». En instal·lar-se Pere Oliver a Felanitx, Estelrich agafa protagonisme a la Societat de Nacions, però per ordre de Cambó es limita a defensar la qüestió cultural i abandona la vindicació política. El 1928, Estelrich presenta candidatura per presidir el grup de les minories, però Espanya mou fils per evitar-ho. L’any 1929 el canceller alemany Gustav Stresman insta al replanteig de les fronteres per configurar Europa d’acord a les realitats nacionals. Viatja a Barcelona i Bilbao, on declara que Catalunya i Euzkadi són nacions… però mor el mes d’octubre d’aquell any. Estelrich, els anys 30, encara volia incidir a la Societat de Nacions, però va rebre ordres de Cambó d’abandonar Ginebra i combatre el comunisme quan, allò que emergia a Europa era el feixisme. Quant a Oliver, tot i la desconnexió, l’any 1933 encara és convidat a escriure a la publicació catalana de Ginebra

1922 Presideix i revitalitza La Recreativa, on suprimirà el joc amb apostes.

Escriu al setmanari.

1923 Dirigeix el setmanari i crea noves seccions com Pro Felanitx o Efemèrides. Continua la tasca de «pensar Felanitx» amb propostes de millora (La dolor de la ciutat)

.

És un dels 7 fundadors de l’Associació per la Cultura de Mallorca. La delegació de Felanitx promou l’edició de la Història de Felanitx als infants de Joan Capó Valldepadrines

Col·labora en l’organització dels Jocs Florals

Cop d’estat (recolzat per la Monarquia, l’Església i la tolerància de la Lliga i el partit Socialista) de Primo de Rivera. El decret copia la Ley de Jurisdicciones. Presó als separatistes!

Pere Oliver manté la línia del setmanari i l’ús de la llengua catalana. Divulga el coneixement de Ramon Llull, fa l’elogi d’Àngel Guimerà…

1926 Publica un article burlesc sobre «la hazaña» del vol «Plus Ultra» de Ramon Franco i el governador el multa i suspèn el setmanari durant dos mesos. Quan reapareix, la censura castellanitza la publicació fins que el 1930 agafarà la direcció Pere Reus

.

A París comença el judici contra Macià i els voluntaris de Prats de Molló. A les declaracions, Àngel Foix i Frederic Miquel informen que feia anys que feien feina a l’apotecaria de la Ronda de Sant Pau de Pere Oliver i Domenge, d’on havien extret la pricnita per fabricar les bombes, com ja havien fet el maig de 1925 en el complot de Garraf contra Alfons XIII

1927 Reconstrueix i presideix l’Orfeó Aulí

.

.

.Col·labora amb el Cançoner de Catalunya.

.

Parla de La Germania en el cicle de conferències de La Protectora

1928 Escriu a La Nostra Terra, per desenterrar la història, a partir de la trobada de Son Ramonet, de recordar Jaume I o el felanitxer Joanot Colom, l’instador del bé comú i fill il·lustre de Palma, no reconegut al seu poble

Membre del Consell del Banc de Felanitx

Membre de la junta del Club Gimnàstica

1930 Promou un homenatge al poeta felanitxer Bartomeu Barceló i Tortella, de retorn del seu exili, després d’haver estat empresonat i desterrat el 1925

1931 Cal destacar l’alt nivell intel·lectual dels republicans que hi havia a la Vila. Tot i procedir de sectors socials diversos, alguns de classes benestants, compartien el compromís amb els valors de l’esquerra. Pere Reus, Miquel i Pere Massutí, Rafel Estades, Salvador Riera, Antoni Llodrà, Arnest Mestre Artigas, Miquel Maimó, Francesc Maimó, Antoni Coll, Maria Mayol, Andreu Crespí…

L’aclaparadora victòria de les esquerres a les eleccions municipals propiciaren la República. A Felanitx, el líder de la gent d’esquerres era Pere Oliver i el clam de la gent: «L’apotecari! L’apotecari!». En el primer bàndol oficial com a batle anuncia que seguirà «el guiatge de la justícia i de la llibertat»

Havia arribat el moment de posar en pràctica aquell exercici de tants d’anys de pensar Felanitx. Des del primer dia, s’imposà un calendari d’actuacions:

– Auditoria de comptes

– Sol·licitud d’Escola Graduada

– Reclamació Estatut d’Autonomia

– Planificació sanitària

– Condonació imposts als pobres

– Xarxa d’aigües i clavegueram

– Calendari d’escoles noves a fora vila

– Decret de bilingüisme

– Cursos de català

– Projecte del Parc de la Torre

– Colònies escolars (amb beques)

– Projecte d’Escorxador

– Cases de bany al Port (urinaris i vestuaris)

– Plantada de tamarells als camins costaners

– Telèfon i electricitat a l’Horta i al Port

– Projecte de Mercat municipal

El mes de juliol participa a la redacció de l’Avantprojecte d’Estatut d’Autonomia, on es proclama l’oficialitat del català i es reclama el Concert Econòmic. Oliver defensà incloure la catalanitat de les Mallorques i el dret d’integració dins de l’Estat autònom de Catalunya per tal de refer la Nació Catalana, però només rep el suport d’Emili Darder i Francesc de S. Aguiló.

Rafel Estades troba un document arxivat a la Sala que certifica com ell, Oliver i d’altres, eren vigilats i perseguits des de l’any 1927

El setembre s’aprovà «cepillado» l’Estatut de Catalunya. Més de mil mallorquins noliejaren un vaixell per ser presents a la presentació pública de l’Estatut i foren aclamats al port i a l’arribada a la plaça de Sant Jaume. Pere Oliver, amb els expedicionaris d’Acció Republicana de Mallorca i de Formentera, en el Fossar de les Moreres, recordà la participació dels illencs a la defensa de Barcelona i exhortà a la unitat nacional: Catalunya prest obtindrà la llibertat. Però, la sobirania del Principat la farà lliure? No! Catalunya comprèn Mallorca, València, Andorra, el Rosselló, terres d’Aragó… trossos de la Nació Catalana als quals volen ofegar el just anhel de reconstruir-se. Aquesta és una de les nostres missions: enfortir la consciència de tots els nostres pobles. La Catalunya lliure no ha d’abandonar mai la Catalunya sotmesa i, així, en pocs anys la unitat nacional serà un fet. I, amb el principi sagrat que cada poble té dret a decidir el seu futur, totes les terres de parla catalana integraran una República lliure i plena!

1933 A la Vila, atesa l’oposició de les dretes a aixecar un Mercat Municipal, el juny convocà un referèndum que determinà el suport aclaparador al vell somni d’Oliver: 2.544 sí contra 302 no. Quan encara no era batle, havia escrit: «Encara es mantenen les taules de la carn i el peix, amb un eixam de mosques, al pòrtic de la Sala. Encara sortint de la Vila se sent aquell baf que entabana, amb perill constant d’infecció.»

La darreria d’aquell any, amb el pseudònim Capità Barceló, Oliver fa balanç dels fèrtils dos anys de batlia: el parc, les escoles… Detalla algunes reformes, com la d’obrir el carrer del Convent fins a la carretera de Manacor, d’acord al vell projecte de Pere d’Alcàntara Penya, tan vinculat a Felanitx

El mes de setembre, en el Teatre Balear, al costat dels socialistes Andreu Crespí i Ignasi Ferretjans, fa un míting on és aclamat pels assistents.

A les eleccions generals de novembre les dretes focalitzen la campanya sobre les dones a qui amenacen que si no les voten «el comunismo te arrancará los hijos, la iglesia de tu pueblo será arrasada, el esposo huirá de tu lado autorizado por la ley del divorcio, vendrá a tu hogar el hambre y la miseria». La por va guanyar i començà un bienni negre. Oliver no afluixà la feina

1934 Dia 8 d’abril, presideix la mesa de constitució d’Esquerra Republicana Balear, fruit de la fusió d’Acció Republicana amb el Partit Republicà Socialista. A la cloenda, Emili Darder glosa la ciutat de Felanitx, “on les dones i les joventuts representen l’avançada del nostre programa”.

Dia 6 d’octubre de 1934, hi ha una vaga general, de baix seguiment a la Vila. A la Sala hi ha sessió municipal presidida, en absència del batle, per Pere Massutí. Algú instal·là altaveus per escoltar Ràdio Barcelona. Al balcó es penjà la bandera d’Estat Català que havia assumit l’estelada com a ensenya

Apaivagat l’intent revolucionari, començaren les detencions. El batle i els regidors d’esquerra són cessats i s’anomena una Comissió Gestora, amb els regidors de dretes. A finals de mes, són empresonats Pere Oliver i Pere Massutí. Alliberats sota fiança, de nou són empresonats. Alexandre Jaume, en el llibre on relata els fets d’octubre, dedica un elogiós capítol a Pere Oliver i fa una comparança entre ell, tancat als Caputxins, i Joanot Colom, executat a pocs metres d’aquell espai quatre segles abans.

La Gestora de dretes aprova refer l’antic segell municipal per substituir el que ha estat segrestat i destruït per separatista, en presentar les quatre barres amb l’estel, amb acusacions contra Pere Oliver, arran de la denúncia del nou batle, Sebastià Puig, Saletes

1935 El març Pere Oliver i Pere Massutí són absolts d’auxili a la rebel·lió i sedició

El mes d’abril Oliver acusa a la premsa en Saletes de la persecució

El Barça juga a Felanitx dos partits contra el Gimnàstica. La relació d’Oliver amb el president Josep Sunyol ho han fet possible

La represa política d’Oliver és un fet. A tot Mallorca, és una icona del catalanisme republicà d’esquerres. Participa a actes a Palma, Manacor, Artà, Sa Pobla, Capdepera. El primer de maig fa un mítin multitudinari a la plaça de les Torretes dels seu poble 

El setembre de 1935 mor a Felanitx Miquel Oliver, son pare, que havia tornat tres anys abans de Barcelona, ja jubilat

El mes d’octubre el setmanari República evoca els fets de l’any abans. L’Editorial no pot ocultar l’autoria d’Oliver. Rememora quan Ràdio Barcelona transmeté la proclamació de Lluís Companys de l’Estat Català i conclou: «El 6 d’octubre és una fita cabdal dins la Història. Catalunya és un poble en marxa ascendent per la raó del seu propi Govern, avui empresonat, que es manté digne en espera de jornades futures, més glorioses». El setmanari del poble, amb la redacció d’Oliver, publica set articles amb el relat dels fets a la Vila.

.El mes de novembre, els regidors d’esquerres destituïts fan un sopar a la casa de Pere Reus, amb assistència de Francesc de Carreres i l’exministre Casares Quiroga. S’acostaven les eleccions generals de febrer.

1936 La campanya va tenir dues cares. Esquerra Republicana edità un opuscle on feia balanç d’algunes de les realitzacions, a l’entorn de l’Educació i la Sanitat. A la darrera pàgina, descriu el balanç de la dreta: «ni fer ni deixar fer». Era així. Front a les escoles, l’institut, el dispensari, les fonts públiques, l’escorxador, les reformes urbanístiques, el clavegueram, el parc o l’acció social de l’esquerra, la Gestora de dretes, en els 16 mesos que va governar el poble va tenir sis batles i només va fer sis coses:

– Premiar la Guàrdia Civil amb 150 pessetes «por su valiente represión del movimiento revolucionario» i sufragar una bandera d’Espanya