Gilgamesh; el poema èpic més antic del món

Presentació de Mai no moriràs, Gilgamesh

 

EN PERE LA M’HA FETA!

No sé com així quan ens fan una putada solem dir que ens l’han feta “bona”! El cas és que en Pere Morey la m’ha feta! Per entrar en olivetes, ha comès la insensatesa temerària, i la temeritat insensata, de fer-me padrí jove d’un nou llibre vell. No es va complicar gaire la vida i va anar a tir segur. Sabia que no m’hi podia negar per por que em fes la broma i per enfeinat o estugós que estàs, que hi estic (o no ens donen, cada dia i cada dia més, motius a rompre d’anar oiats?). No es va complicar la vida, però pagarà la irresponsable gosadia, perquè utilitzar-me de reclam li anirà més tort que dret i obtindrà, d’entrada, més adversaris que simpatitzants. Ara per ara, som un dels dimonis de la tribu i el meu suport no representa cap aval ni cap prestigi. Vull dir que no l’ajudaré a vendre cap llibre ni un, tret dels que compraré de gust per regalar a la gent que, a la meva vida, fa de l’estimació propietat commutativa.

Si no ho record malament, va ser un conegut comú, Bartomeu Pizà, que ens va presentar l’any 1979. En Pere, havia escrit una guia històrica i cultural, feta amb amenitat, saviesa i humor, tres virtuts que l’han acompanyat sempre a l’obra literària i a la vida. Som sever i exigent amb els amics, però aquell home va esbaldregar el mur del recel en un tres i no-res. D’aleshores ençà, hem mantingut una relació distant en la certesa que l’amistat estava segellada i no requeria presències ni reverències. Ja sabeu la dita: els amics són aquells que quan tens èxit no s’acosten a la celebració si no els convides i quan tens un de nou són els primers en venir a fer-te costat. Anys després, el 1982, quan Jeroni Albertí va tenir l’encert de rompre amb els betzols i lladres de Madrid per fundar Unió Mallorquina, en Pere Morey em va convidar un parell de vegades a sopar amb persones de distintes fílies però d’idèntiques fòbies, per veure com podríem posar el tren sabotejat damunt de la via de l’autogovern, tan just i necessari com ara. Hi havia Josep Maria Llompart, Francesc Moll Marquès, Vicenç Mates i quatre o cinc professors de la UIB. Albertí ens escoltava, atent, i en Pere prenia notes. Record un debat a l’Hotel de Mar. Albertí volia fer una campanya a favor de la llengua, perquè els diaris, des de les cartes al director i sense vergonya, donaven protagonisme a la mentida i suport a la ignorància. Llompart va suggerir un eslògan: “Mallorquí, la teva llengua també és oficial”. Gairebé tothom el trobà encertat, però jo no sé estar callat i vaig trobar que el gentilici podria ser usat com a nom de l’idioma i, amés, deixava desatesa la campanya a les altres illes. Així vaig proposar una alternativa, sobre un vers de Guillem d’Efak. Era una frase més curta i anul·lava la bandera del gonellisme: “Parla català en bon mallorquí!”. Les eleccions de 1983 obligaren UM a decidir el govern: podia pactar amb Fèlix Pons i constituir un govern centrista o amb Gabriel Cañelles i formar-ne un de dretes. Més o menys, el que passa sempre cada quatre anys. La campanya per la llengua prevista no es va fer mai i, des d’aleshores ençà, el català recula amb els uns i amb els altres. D’aquell intent, si més no, vaig aprendre el segon llinatge d’en Pere (Servera) per una simple raó: hi havia un altre Pere Morey, amb jota de fotre Mallorca intercalada. Vaig aprendre a distingir i així, com diu Jaume Santandreu, si un dia arriben a entrar els nostres podrem aclarir d’una vegada qui putes són! Fins aleshores, tant jo com els amics, ens hi referíem com “en Pere de les rondalles”.

Varen passar els anys i, de tant en tant, el particular pare Nadal acompanyava la corbata i la colònia amb qualque llibre nou d’en Pere. Així, rebia noves de la seva fèrtil i prolífica literatura, fins i tot traslladada a l’escena amb una asiàtica que curava la ciàtica, o amb una altra aventura que vaig seguir amb interès, fa més de vint anys i gràcies a la informació que em facilitava quinzenalment Ramon Díaz: l’experiència de bastir una narració, Operació Verge Negra, mitjançant un epistolari furtiu i secret amb alumnes de l’escola Mata de Jonc. Així i tot, no ens vèiem. Simplement, sabíem que hi érem. Almenys jo sabia que en Pere hi era i en tenc una mostra directe. Fa poc més de cinc anys, arran d’un doble atac racista de la guàrdia civil que va patir Antoni Mestre, es varen recollir milers i milers de suports solidaris que exigien reparació a un virrei entabanat i reincident que ni respecta ni sap fer respectar els drets civils. Doncs bé, un dels artífex que va moure les tecles de l’ordinador i, amb les seves adreces, va multiplicar els efectes com la bolla de neu, va ser Pere Morey. Al llarg d’una mesada llarga arribaren centenars i centenars de correus que delataven els instigadors de l’acció solidària. Mai no em va dir res directament; jo tampoc. Així que ara, a més de dir gràcies, ja sabeu com així no podia rebutjar la petició d’en Pere Morey. I ara ja no cal afegir i Servera, perquè a la bona memòria de Mallorca ja no hi ha cap possibilitat de confusió. Pere Morey, i devers onze mil persones més, varen certificar que som molt més dels desafectos que els virreis espanyols volen i diuen.

Després de parlar de l’autor, continuant amb el cànon convencional d’una presentació, toca parlar del llibre que, a la sortida, haureu de comprar si estimau la vostra vida i voleu dotar-la d’un poc més de felicitat, d’enginy i de bon humor. Bastit sobre dues obres ja publicades (Gilgamesh, la rondalla més antiga del món editada per l’Ajuntament de Manacor i Mai no moriràs, Gilgamesh publicada per Cruïlla), ara corregides i, sobretot, sensiblement ampliades, l’escriptor ens ha confegit un llibre que convida a la juguesca amb un tres en ú.

Un home, ja granat, amb el pes feixuc dels records, però amb unes ganes immenses de transmetre il·lusió, espera torn per a una operació quirúrgica a vida o a mort. Aprofita els dies que manquen per passar per la pedra per explicar al seu nét la història de Gilgamesh, rei d’Uruk el s. XXVIIIè. adC, protagonista de la rondalla o, si ho preferiu, de la novel·la històrica més antiga que coneix la humanitat. Hi apareixen els clàssics elements de la novel·la: natura i cultura, matèria i raó, la lluita per la supervivència, la generosa amistat, l’egoisme de l’amor, la solitud del líder, l’aventura que genera l’atzar o les intervencions dels déus al llarg del vell camí a la recerca de la immortalitat.

Cada vespre, quan el nét abandona la clínica on té l’avi ingressat, aquest rememora la vida de sindicalista obligat a partir de quatres camí de l’exili, arran de la insurrecció feixista militar de 1936, així com la lluita contra els nazis fent costat a la Resistència francesa per devers terres occitanes, abans nostres, malvenudes per la protèrvia i l’estultícia de Jaume III, al qual tanmateix la traïció no va servir de res. Aplicant el joc del tres en retxa, la història de Gilgamesh, la transmissió de coneixements al nét durant el procés clínic i la memòria de la vida del protagonista narrador, l’autor estableix amb habilitat el paral·lelisme que Bertold Brecht va anomenar aproximació històrica i Lewis Carroll ens llegà amb el joc de miralls a un país de meravelles.

La narració és apassionant. Des del començament, abraça el lector i l’embolica amb un deliri de visions. Ben documentades, cada una d’elles és com aquells coets que, en esclatar, en fan més i més de petitons i amb vida pròpia. Brollen, com un salt d’aigües, els somnis i les il·lusions. Sentireu, “per fat i fat que la mia mare m’ha encomanat i un punt més del que ara jo diré”, totes les rondalles de la vostra vida juntes i enriquides, encara que sia ver i veritat. No el sentireu ni el veureu, però sabreu que hi ha aquell moro lleial que escoltava la narració de les àligues mentre el rei cristià dormia i que, tot i la maledicció (“qui parlarà o motarà un tros de pedra marbre tornarà”) consentiria morir per salvar el poble del seu amic. He esmentat aquesta referència concreta, perquè no surt al llibre, però hi és. En canvi, surten animals i bèsties, humanes i inhumanes, vestits de tots els colors i de tots els teixits, fertilitats secretes, paisatges il·luminats, olors i sons, fosques coves, déus i dimonis entrunyellats i en dansa. En ruta d’una metamorfosi simultània, la doble aventura del rei Gilgamesh, foc i destral, i d’Enric Gil Galmés, dignitat i llibertat, fa pegar de morros amb un cant a la vida, a la superació de les adversitats, a la recerca intensa de les emocions, a l’aventura del gaudi. Hi trobareu, gens virtuals, amb ossos i pell, amb pèls i senyals i fil per randa, els grans valors vivencials. El de l’amistat, amb tots els colors de la llum, en primer lloc. Sentireu com els escenaris poden ser molt propers. Tan propers, coneguts i estimats com ho és, per a mi, ni que sigui un exemple, un dels paratges on transcorre una acció del maqui mallorquí: les Santes Maries del Mar, un singular paisatge de la marina de la Provença que vaig contemplar embadalit, assegut damunt la teulada de l’església amb uns amics, l’estiu de l’any passat en ruta cap a Montpeller. Cada full que us acosti al desenllaç, us farà sentir més vostre el camí que, més prest o més tard, haurà d’emprendre Bernadet, en acabar la iniciació que li llegarà el seu avi: beure de la història per refermar un compromís en defensa de la terra. Com aquella dona de per aquí que sap que la soca més s’enfila com més endins pot arrelar.

Ja que havia de presentar el llibre, vaig iniciar la lectura amb un quadern al costat i un llapis. Els suggeriments, les idees originals, els girs del llenguatge, em garantien que em podria lluir. Àvid i inquiet per arribar al desenllaç, ja tenia mentalment mig construït l’esquema del que havia de dir. Em venien al cap, referències a l’Emili de Rousseau, El darrer mohicà, La guerra de les galàxies, El Quixot, Les miliuna nits… A mesura que avançava en la lectura, havia anotat referents que em feren creure que, si era un ignorant, almenys era un ignorant imperfecte. Paral·lelismes amb altres llibres d’aventures i amb personatges com Tarzan o Han Solo, amb pàgines literàries que brollaven de l’original i suggerien d’incloure una bibliografia complementària… Aquell conjunt de notes seria l’estructura de la meva presentació. Ja tenia el buc bastit i cada vegada me’n sentia més i més satisfet. Quanta de sagacitat, la meva! Quina vivor natural! La creativitat, la imaginació i l’ocurrència de l’autor trobarien en mi sabateta de son peu. M’hi allepoliria ferm i faria una presentació excel·lent! Allò si que era donar peixet! Cada troballa, cada eix que feia voltar l’enginy d’aquesta santíssima trinitat del relat, amb tres històries distintes i un sol llibre vertader, m’oferien llatines i de franc unes sucoses paraules i uns instructius comentaris. Quin deliri! Quantes curolles!

Ai, las, però! Santa Innocència! Mentre jo feia aquella ruta amb alegria de conill cap a la glòria del bunyol, l’autor m’entrecavava el pou del més gran dels ridículs. Quan ja era al cul del llibre, vaig començar a sospitar l’endemesa! Vaig sentir com una força que no era gens tel·lúrica ni atàvica ni misteriosa m’esclafava la guitarra. Tot allò que m’havia de servir per dir “mirau que sé fer!” se n’anava a n’orris. I tot perquè aquest angelet amb cara de no haver mort mai ni una mosca, em va parar un garbellet per encloure’m els dits i la llengua. Murri o polissó o ambdues coses en flagrant conxorxa, Pere Morey em va dur cap al parany del “tu ves fent que, en acabar, qui riurà més seré jo!”. Sic transit gloria mundi!

Acabat el relat, quan ja em veia en el torn de confegir els meus apunts, Pere Morey té la gosadia, l’atreviment desvergonyit i la desvergonya atrevida, d’afegir un epíleg i, a continuació, unes notes que, amb tota la barra, anomena “prescindibles”. I tant que ho són “prescindibles”; una nosa! Sobretot per a mi que, a mesura que les llegia, anava posant interrogants, un rere l’altre, damunt totes i cada una de les fitxes de lector que havia preparat. No en va quedar gairebé cap ni una de condreta. Apa, doncs, ho podeu creure? Pere Morey m’havia esbaldregat la gran presentació, amb un capítol que no faria cap falta si no fos que al ja magnífic desenllaç ben cosit de la novel·la, n’afegeix un de complementari que el repunta i el millora. Però, no acaba aquí la cosa. Per acabar-ho de confitar, encara no a plaer amb les innecessàries notes, l’home aquest de les rondalles per fotre els qui ens foten la història, m’entima la “meva” bibliografia i m’enverga una altra penyora, disfressada de Guia Didàctica, elaborada amb la gens clandestina complicitat de Caterina Morey i Suau [sí, suau!, que jo vaig suar per respondre totes les preguntes], en una exhibició impúdica de nepotisme. En aquest cas, evidentment, de nepotisme il·lustrat! Vade retro, la didàctica, l’educació i la pedagogia! Les poques fitxes que no tenien marcat l’interrogant per les ben prescindibles notes, ara ja sí esdevenien polseta. Tots els meus apunts crítics, lúcids i aclaridors, foren dinamitats un a un. No va quedar res! La meva reacció irada va ser immediata, perquè ja sabeu que allò que fa més por és un home que no en té gens. Així, sense saber per on havia d’envestir, vaig remetre a l’autor un breu correu de bravejador: “dia 21 d’octubre duré el ganivet de matances!”. Era, més que una amenaça, una petita revenja! La veritat és que no tenia ni una línia escrita. Així que, cametes al coll, vaig agafar el microscopi i la metralladora. Vaig reprendre la lectura, lupa a la mà i, pàgina a pàgina, línia a línia, lletra a lletra, cercava l’oportunitat de connectar la capoladora. Després, fa just una setmana, li vaig remetre una falsa presentació de manual amb quatre tòpics per fer-li agafar confiança, però amb un avís previ: “Qui avisa no és traïdor. Almenys no ho és tant!”.

Ara el duc jo! Podeu creure i pensar i pensar i creure que m’hi he mirat per si trobaria res per treure punta i, en injusta correspondència, anar a fer mal. La meva sortida de cavall i arribada d’espanyol clamava venjança! Havia de trobar com malmenar la perfecció detallada de la novel·la. Sense fitxes, totes esqueixades i a la paperera, capolades com s’usa ara amb una destructora de paper per no deixar constància històrica del ridícul, ara era la meva! No tenia cap altre recurs que maleir la jugada final que m’havia fet, sense posar messions ni avisar de l’envit i truc i val nou i joc fora encadenats.

Tot de bades! Per no trobar, no vaig veure ni una trista i miserable errada ortogràfica per recriminar! Posats a fer retrets, ofès i estafat, ja que no vaig trobar cap tara, m’he vist forçat a inventar-ne. Que no sigui dit per allò de no perdre mai l’esperit crític i subvertir l’ordre. (Ja sabeu que l’ordre mata l’esperit i no hem de permetre que el nostre esperit mori). Com que no he trobat res, he fet venir bé algunes qüestions per al debat. Per exemple, l’enamorament d’un dels personatges d’Aurora Picornell, a la qual descriu casada únicament amb l’ideal. Bé, amb l’ideal i… amb Heriberto Quiñones amb qui va tenir una filla, que tenia just dos anys quan afusellaren sa mare, de 24, la nit de reis de 1937. L’endemà un feixista va recórrer els bars del Molinar d’on era la família Picornell per mostrar els sostenidors d’Aurora tacats de sang. Els seus assassins guanyaren la guerra que havien començat i encara els honoren monòlits d’un mal-te-toc-pesta devers la feixista Feixina. Per no canviar de tema, a la guia, encara que només arribarà als mestres o, millor dit, precisament perquè arribarà als mestres, quan defineix la guerra incivil espanyola com una lluita de classes, caldria afegir el component més amagat de l’endemesa i no oblidar que, a més dels aspectes socials, la insurrecció catòlica i militar de 1936 va ser considerada una cruzada nacional contra el separatismo. Cap altra crítica grollera? Fa un esment equívoc a Miquel Àngel Riera, però com que té la intenció de ser un petit homenatge a l’escriptor de Manacor i a una de les seves obres, no establirem comparances entre condemnats i botxins, ni colors de les camises dels antics balillas. Més desastres grossos? El llenguatge col·loquial a mi em sobra, però a qui sobra de bon de veres és a l’autor, perquè va ben sobrat. Al meu entendre, només té una raó de ser: fer veure el seu gran domini. Estic convençut que l’obra seria tant o més rodona en llenguatge literari, però l’autor (tornem-hi, torna-hi!) sap que es mou com un peix a les Maldives o a la mar de Sharm el Sheik en això del llenguatge més popular i costumista, perquè té un control absolut dels modismes de comparació, del refranyer de Mallorca i, clar!, fa com els trapezistes del circ: quatre voltetes a l’aire i en tocar mare, aixeca i passeja el braç victoriós cap a un públic de boca badada mentre una companya, vestida amb un banyador vermell amb lluentons, li posa una capa color de cel amb estrelles, quan se sent la veu del majordom de pista en cridar allò tan mallorquí de “conseguidoooooo!”. És en l’ús d’aquest llenguatge on delata narcisisme i unes immenses ganes d’agradar! Sap que domina les brides estilístiques de les rondalles (us he dit el seu antic malnom?) i ens ho frega pel nas amb paper de vidre i sense dret a rèplica. Una altra cosa que podem qüestionar és que faci esment als Carmina Burana en comptes dels Carmina de Ripoll, molt més antics i, sobretot, molts més nostres. Ja sé que res del que he dit fins ara fa l’alçada d’un ca assegut i encara li perdonarem que, quan la deessa Ninsun interpreta un somni del seu fill digui a Gilgamesh que compareixerà un companyó a qui “estimarà com a una dona”. És això, políticament correcte? Ja sé que em dirà que justament això no és seu i que pertany a la taulella II del relat original de fa 4,5 mil·lenis! Gens subtil i molt didàctic, de tant en tant ens amolla qualque frase com qui no fa res, com un carter que frissa. Això obliga els lectors curiosos a cercar la diferència que encara avui hi ha entre mascarats i agermanats. Fa pedagogia amb qui n’ha de fer. Aprendreu que estratagema, en català, és masculí, però també aprendreu que l’estratègia és un art i que l’única possibilitat de sobreviure, si no volem arribar a la mort més morts encara, és la creació.

És un llibre, amb vocació escolar, per on desfilen, lliures i a lloure, molts d’altres llibres. Descobrireu històries noves quan són les més velles. En tenir clar que vol dir epopeia, haureu d’aclarir que diantres vol dir etopeia i això atropella qualsevol! En Pere, i aquesta novel·la ho potencia, em recorda un personatge de Farenheit 451, ei, la bona, la de François Truffaut. En concret, m’evoca un home vell que apareix gairebé al final de la pel·lícula i, mentre els policies i bombers cremen llibres, transmet de memòria al seu nét David Copperfield, la novel·la autobiogràfica de Charles Dickens, per tal de preservar el patrimoni cultural. Tal com fa el narrador de la novel·la, Pere Morey ha escollit la més antiga rondalla coneguda. L’ha transcrit i enriquit, amb un cant d’acompanyament per fer-nos saber, com un saig modern del nostre poble, que la represa no només és desitjable, no només és necessària, sinó, sobretot, que és possible.

Aquest és un llibre per aprendre i per gaudir. Assaboriu-ne la lectura. Si, a més, teniu el funest vici de pensar i en sabeu treure profit, la narració us acostarà un poc a la felicitat. Quan Gilgamesh demana a Siduri, la dona que sap fer el vi, on pot trobar la immortalitat, ella respon: “És inútil la teva dèria. Alegra’t, en canvi, del que tens al teu abast, omple el teu ventre amb bones menges i vi, fes gresca i festa, balla i alegra’t. Porta sempre roba neta, renta’t la cara cada jorn amb aigua fresca, frueix del plaer de sentir la maneta del teu fill dins la teva, juga amb ell i comparteix la seva rialla, abraça sovint la teva dona i fes-la feliç, perquè aquesta i no altra és la tasca dels homes, aquest és el fat dels mortals”. Aquest passatge m’ha fet entrar dins del mirall, igual que hi entrarà tota aquella persona que llegeixi el llibre. Amb tants de bons amonestaments, el passat s’ha fet present i he vist com volen els anys en recordar quan jo contava rondalles als meus fills o quan els ensenyava cançons que ja fan part del seu patrimoni cultural. Mentre llegia aquesta delícia narrativa, pensava: poques rondalles vaig contar!, poques cançons vàrem cantar! Ja sabeu que poble que canta no morirà. Així que forçat ha de tenir raó Pere Morey quan diu: MAI NO MORIRÀS, GILGAMESH! Gilgamesh o Gil Galmés? O tots dos i, amb ells, també nosaltres? Sopes? No! Sopes no. Avui és el dia de les Verges i toquen bunyols!

Dat a Son Menut el 21 d’octubre de 2009 i llegit el mateix vespre a Can Alcover de Palma.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*