Etziba Balutxo...

Arran d’una recerca biogràfica en curs, una de les persones consultades m’ha facilitat l’accés a l’enllaç digital del diari EL TIEMPO de Bogotà¹. L’intens seguiment que la publicació va brindar a la Guerra dels Tres Anys (1936-1939) convida a una lectura crítica del conflicte bèl·lic, amb perspectiva de l’exterior.

Són moltíssims els treballs d’investigació que permetria encetar la crònica periodística. Resulten d’alt interès els articles d’opinió que, sobre aquella guerra, hi publicaren bona part dels protagonistes de l’enfrontament. També es destapen les tàctiques militars i les raons de moure els diversos fronts de combat, amb intenció de distreure l’adversari i, en aquest camp, no hi ha dubte que els qui comandaren i dirigiren a conveniència el curs de la guerra foren els generals revoltats. De tots els temes que es poden seleccionar, m’han interessat els dos primers mesos del conflicte a Mallorca. Sobre aquest breu espai de temps, he extret del diari colombià cinc notes, cinc postals, referides a la hipotètica destrucció de La Seu de Mallorca, la crònica de l’expedició de Bayo, la referència a un intent d’aprofitar la guerra per assolir la independència de Catalunya, la denúncia de les manipulacions informatives i una referència a Joan March.

Tres setmanes després de la insurrecció armada del 18 de juliol, amb un cert titubeig quant a la línia editorial del diari colombià, un fet luctuós decantaria el posicionament a favor de les tropes revoltades: dia 9 d’agost de 1936 set frares colombians de l’ordre hospitalària de Sant Joan de Déu varen ser assassinats a Barcelona per milicians anarquistes. Tot i la condemna que, del crim, en va fer el govern de la República, a partir d’aquell moment, l’opinió pública colombiana es va alinear gairebé de manera unànime al costat dels rebels. Des d’aleshores ençà, la guerra civil seria notícia de portada cada dia a EL TIEMPO de Bogotà, amb una extensa informació que, aparentment asèptica, no sabia camuflar la simpatia cap al bàndol feixista-militar.

LA SEU DESTRUÏDA? (primera postal)

L’assassinat dels frares colombians es va produir només cinc dies després que el diari, en titular destacat de portada, anunciàs la destrucció de La Seu de Mallorca. Qui podia difondre aquella notícia falsa? A qui beneficiava? Als gobernistas o als rebeldes?² La intenció era desmoralitzar els revoltats o, ben el contrari, provocar la indignació contra allò que el sentit comú considerava una barbaritat? La notícia es va publicar en portada dia 4 d’agost de 1936, només 17 dies després de l’aixecament, i feia esment també a un atemptat contra El Pilar de Saragossa, amb avís del perill que corria l’Alhambra de Granada. El més insòlit és que aquell titular tan cridaner s’explicava, a l’interior, només amb aquesta breu notícia:

Sometida Palma de Mallorca

El ministerio de guerra acaba de anunciar, siete de la mañana, que Palma de Mallorca ha sido prácticamente sometida después de un intenso bombardeo en que los aviones de las fuerzas de Barcelona lanzaron en toda la isla numerosas bombas de cien kilogramos. De manera no oficial se asegura que la catedral ha quedado destruida.

El diari no va publicar cap desmentit posterior a aquella falsa notícia. Cal dir que el dia abans, 3 d’agost, i també amb titular de portada, s’anunciava: Oviedo y Palma de Mallorca incendiadas por los aviones del gobierno. Un bombardeig que, sis dies abans i també en portada, ja s’havia descrit dia 29 de juliol: Las Baleares y Córdoba bombardeadas. Una incoherència amb el text que hi havia a l’interior del diari d’aquell dia: Desde Menorca, en poder de los leales, se ha enviado un ultimátum a los rebeldes de Mallorca, amenazándolos con un bombardeo si no se rinden incondicionalmente. Dia 31 de juliol, amb crònica del Herald Tribune para EL TIEMPO des de Madrid, es publicava una notícia d’una ingenuïtat infantil més que curiosa:

La situación en Palma

Despachos oficiales llegados a Madrid, aseguran que la situación en Palma de Mallorca es perfectamente normal. Un comité compuesto por un obispo, varios frailes y oficiales ha sido formado para dirigir la distribución de helados y golosinas a las tropas.

Tot es volia vendre amb un aire de versemblança i, simultàniament, tot es podia posar en solfa. Qui eren les fonts dels corresponsals? Encara que sembli que totes aquelles informacions eren propagades per les forces revoltades, EL TIEMPO es feia ressò de les comunicacions públiques oficials del govern de la República. És mal d’entendre, però ho confirmen altres mitjans poc o gens sospitosos de fer costat als feixistes. Dia 3 d’agost, per posar un exemple, La Publicitat publica una informació sobre els bombardejos de Mallorca. El qui parla en nom de l’Aeronàutica Naval afirma que s’han destruït molts d’edificis de Palma. En concret, esmenta el Palau del Bisbe, la Catedral, les casernes i l’estació del tren, perquè en aquests edificis és on es feien forts els rebels.

El dia abans, 2 d’agost, el diari de París Le Temps ja ho havia publicat tal qual. Segons informació de le commandant Bayo, havien patit serioses destrosses le palais de l’évêque, la cathédrale, la caserne et la gare du chemin de fer. Sense titulars tan cridaners com el diari colombià, la informació anava en la mateixa línia. És prou sabut que la premsa internacional va fer un seguiment directe i exhaustiu del conflicte, amb posicionaments antagònics en funció de les simpaties o antipaties per la República, però en la majoria de casos amb un nivell de desinformació més que preocupant. Quan es llegeixen les notícies amb la perspectiva del temps destaquen les falsificacions. Cal avisar que les mentides eren cregudes de bona fe per molta de gent que, fins i tot, ajudava a divulgar-les. Aquell 2 d’agost, per posar un exemple relacionat amb el tema, el cònsol general de Colòmbia a Barcelona escriu a la seva esposa: Hoy llega la noticia de que han vuelto polvo (sic) la ciudad de Palma de Mallorca, la bombardearon por varios días.

Dia 31 de juliol, pocs dies abans de bravejar d’haver destruït La Seu, La Vanguardia publicava un reportatge gràfic sobre una recepció del capità Alberto Bayo als periodistes, on es mostraren els hidroavions que realitzaven els bombardejos de Mallorca. En els següents dies, el mateix diari continuaria amb la reproducció de fotografies. Atesa la manca de resultats efectius de les bombes, sembla que tot plegat feia part d’una estratègia propagandística orientada a intimidar els revoltats com a acció psicològica prèvia al desembarcament que tindria lloc dues setmanes després. No només es presumia dels grans edificis hipotèticament destruïts, sinó de l’espant de la població que, segons s’afirmava, hauria abandonat la ciutat de Palma.

Els fets, tanmateix, anaven per una banda i les notícies per una altra, sempre a interès dels gabinets informatius dels militars enfrontats. La realitat és que dia 23 de juliol un avió republicà sortí de Reus i va amollar a la mar, davant Palma, tres aparents projectils i, damunt de la ciutat, diaris propagandístics. Dia 28 de juliol, tornaren volar avions damunt Palma i dues bombes mataren la propietària de l’espardenyeria Ferragut i un dependent de la tenda de roba Mercadal.³ Durant tres setmanes, fins al desembarcament de Bayo al llevant de Mallorca, els hidroavions procedents de Barcelona alternaren les bombes amb els prospectes comminant la població civil a revoltar-se contra les autoritats militars.

L’any 1938 el bisbe Miralles informà el nunci de les bombes: alguna alcanzó parte del tejado de nuestra Catedral y algún trozo de pared, produciendo el temblor de las explosiones rotura de cristales. Dicen que pasa de ocho mil pesetas el valor de la pérdida.⁴

 

L’EXPEDICIÓ CATALANA (segona postal)

L’embull informatiu no es va reduir a la destrucció de La Seu. L’ocupació de Mallorca i Eivissa també va ser, en el cas del diari EL TIEMPO de Bogotà, un constant anar i venir, segons la procedència de les fonts. Així, dia 6 d’agost, el diari publica:

Captura de la isla de Ibiza.

Madrid (U.P.). El gobierno acaba de anunciar en forma oficial que la isla de Ibiza ha sido capturada por las tropas leales.

No es tornarà a parlar d’Eivissa fins mesos després, arran d’una recepció del President Lluís Companys a Barcelona.

Quant a Mallorca, la primera notícia del desembarcament de les tropes de Bayo es publica dia 17 d’agost quan, en titular de portada, s’informa que Los rebeldes anuncian la captura de Irún y los gobiernistas la de Mallorca. Malgrat el titular, la informació que pretèn documentar l’afirmació és ben escassa: Sobre las operaciones en Mallorca que habían permanecido sin publicidad alguna, desde hace dos semanas, anuncia el gobierno que tres columnas leales desembarcaron felizmente en la isla.

Dos dies després, dia 19 d’agost, es reincidia en donar per feta la conquesta:

Los catalanes recuperaron a Mallorca

Barcelona, agosto 18 (radio del Herald Tribune para EL TIEMPO).- Contrario a los informes de que los contingentes catalanes que invadieron a Mallorca, bajo las órdenes del capitán Bayo habían sido derrotados, como se dijo, se sabe aquí esta noche que dichas fuerzas estaban rechazando a los rebeldes con pérdidas hasta ahora insignificantes.

Las fuerzas del capitán Bayo ocupan un frente de 25 millas desde Puerto Colón hasta el Cabo de Pera, y están bien apertrechadas de artillería y ametralladoras. La linea insurrecta se extiende a través de Santanyí, Felanich, Manacor y Artá.

El objetivo inmediato de la expedición gubernamental es destruir las comunicaciones del enemigo con su base en Palma, mediante el bombardeo del entronque de carreteras, en los campos de Santa Margarita.

El parte gubernamental acentua el hecho de que la expedición de Mallorca está integrada exclusivamente de tropas catalanas y que numerosos aldeanos mallorquines se han unido a los milicianos.

El mateix dia, 19 d’agost, la noticia de la recuperació de l’illa es complementava amb aquesta altra:

La acción sobre Palma de Mallorca

Washington (United Press).- El departamento de estado de los Estados Unidos ha ordenado al cónsul en Palma, señor Robert D. Longyear, y a todos los norteamericanos residentes en aquella ciudad que la abandonen cuanto antes.

La orden del departamento de estado ha sido determinada por la prevención del capitán Bayo, jefe de las fuerzas leales que tienen la misión de ocupar toda la isla y, según la cual antes de diez horas se iniciará un violento bombardeo contra la ciudad desde el mar y por el aire.

El departamento de estado informa también que ya ha llegado a Palma el barco norteamericano Quincy, con la misión de rescatar a todos los ciudadanos de Estados Unidos y que el crucero Oklahoma se halla en camino, pues se le ha destinado a secundar la misma labor.

Cincuenta son los ciudadanos norteamericanos que se encuentran actualmente en Palma de Mallorca; en este número están incluidos, según avisa el capitán Bayo, diez y nueve portorriqueños.

El parte del jefe gobiernista que ha determinado esta rarísima maniobra para rescatar a los norteamericanos está concebido en los siguientes términos, según lo publica el departamento de estado:

«La caballerosidad española me obliga a pedirle que con la mayor prontitud comunique a los barcos que representan a su país y que están anclados en esta bahía la órden de abandonar las aguas territoriales dentro del más breve plazo, pues diez horas después de que el departamento de estado haya recibido esta notificación iniciarán las fuerzas a mi mando el bombardeo de Palma desde el mar y desde el aire. Saludo a usted y le anticipo las gracias. Alberto Bayo.

Dia 22 d’agost, el titular i bona part de la informació sobre els combats, la més extensa de totes quantes publicaria el diari colombià, eren d’una claredat meridiana:

Catalunya está resuelta a la conquista de las islas para incorporarlas a la Generalidad

El ataque de los leales contra Mallorca tiene una gran importancia para Cataluña, no solo militar sino históricamente. Las islas Baleares fueron una vez parte del reino de Cataluña, bajo el régimen de los condes de Barcelona, desde que Jaime I, en el siglo XIII, las conquistó a los moros. Cataluña ha soñado siempre con la reincorporación de dichas islas, y en 1931 se trató de incluirlas en la Generalidad Catalana, bajo el estatuto de autonomía, pero el proyecto no prosperó entonces. Así, pues, la expedición catalana trata de lograr la reconquista de las islas Baleares. El capitán Bayo ha pedido a Barcelona el envío de 100 banderas catalanas para marcar las fronteras.

Dia 23 d’agost, EL TIEMPO reincidia en l’avís de bombardejar Palma:

El frente de Mallorca

Gijón, agosto, 22 (U.P.).- El gobierno ha enviado un mensaje inalámbrico a todos los buques extranjeros anclados en la bahía de Palma de Mallorca, conminándoles a salir del puerto en un plazo de venticuatro horas.

Al cumplirse el término mencionado, las fuerzas del gobierno empezarán el bombardeo de Palma de Mallorca, empleando para ello, probablemente, el crucero Jaime I que ha sido reparado.

La totalidad, casi, de los extranjeros residentes en Palma de Mallorca, se ha embarcado en los barcos mencionados que han empezado ya a salir de la bahía.

L’endemà, el dilluns 24 d’agost, amb crida de portada (El gobierno confía en el dominio de Mallorca esta semana), es publicava:

El ataque a Mallorca

Valencia, agosto 23 (U. P.).- Informaciones sin carácter oficial anuncian que las fuerzas leales enviadas a la ocupación de Mallorca atacaron la isla, divididas en tres columnas, las cuales se concentraron en la región oriental de la isla; de la posición de Puerto Cristo, en poder de los leales, salió una de las columnas, y las otras de Cerberes i Sanscerberes sobre Manacor.

Los partes enviados por los leales afirman que se mantienen firmes en el ataque y que lograron tomar al enemigo numerosos prisioneros y consdierable material de guerra; agregan que las bajas sufridas por los rebeldes son también numerosas. Entre los insurgentes muertos se encuentra un sargento mayor.

Las fuerza gubernamentales proyectan avanzar hacia el oeste a través de la isla para atacar simultáneamente por tierra, aire y mar la ciudad de Palma.

Dia 28 d’agost, una breu nota, persistia en la versió del bàndol republicà, però amb una informació que delatava una gran ignorància:

Por lo que hace a Palma de Mallorca, las fuerzas del capitán Bayo continuan en sus maniobras de dominio, y han ocupado diversos pueblos que facilitarán la captura de la ciudad. Los barcos del gobierno tomaron prisioneros a muchos elementos que pretendían huir hacia Mahón, pero se les atiende con consideraciones.

Sobta que els qui pretenien anar cap a Menorca fossin apressats, ja que els qui ho feien de qui fugien era dels revoltats i no de les tropes de Bayo. Aquesta seria la darrera de les notícies publicades procedents de l’exèrcit lleial al govern de la República. Dia 2 de setembre, apareixia una notícia, en una sola frase sense cap coma ni una, que capgirava la informació publicada sobre el «victoriós» desembarcament:

Información de Queipo de Llano

Gibraltar, septiembre, 1 (U. P.).- El general Queipo de Llano anuncia desde Sevilla por medio de un mensaje de radio que las fuerzas del gobierno que tenían la misión de capturar la isla de Mallorca fueron completamente derrotadas y que ante ese fracaso el ministerio de marina de Madrid ha ordenado a varios de sus barcos se retiren de la zona de combate para salvar por lo menos su tripulación.

El diumenge dia 6 de setembre, amb un cridaner titular a la portada del diari (Los descalabros de las milicias rojas. Las fuerzas enviadas a Mallorca fueron totalmente derrotadas), EL TIEMPO feia la crònica del fracàs de l’expedició, a partir de dues informacions de la mateixa agència, una de Barcelona i una altra de Lisbona, amb qualque descripció exagerada:

El fracaso de las milicias en Mallorca

Barcelona, septiembre 5 (United Press).- El gobierno de la Generalitat ha anunciado que las fuerzas enviadas al mando del capitán Bayo con la misión de controlar la isla de Mallorca, en poder de los rebeldes desde el principio de la revuelta, se han retirado de dicho frente, en cumplimiento de las órdenes procedentes del gobierno de Madrid.

La derrota es la causa del retiro

Lisboa, septiembre 5 (U. P).- Despachos de Palma de Mallorca anuncian que las operaciones de las fuerzas rojas enviadas para recapturar la isla, fracasaron por completo. El capitán Bayo fue derrotado y hubo de huir dejando en el campo seiscientos prisioneros, doce cañones, cincuenta y ocho ametralladoras, dos carros blindados, cuatro automoviles y tractores, mil quinientos rifles, cuatro cajas de oro y varios caballos y mulas.

El punt i final informatiu a EL TIEMPO de l’expedició catalana consistiria en una fotografia publicada dia 12 de setembre, amb un peu que afirmava que los catalanes sufrieron una tremenda derrota, con pérdida de cuatro mil hombres.

CATALUNYA INDEPENDENT? (tercera postal)

Com hem vist, la informació de dia 22 d’agost feia esment a la voluntat de reincorporar les Illes Balears i Pitiüses a Catalunya. Abans, EL TIEMPO ja havia informat sobre algunes gestions que, aprofitant el temps convuls de la insurrecció feixista, podria permetre la separació de Catalunya respecte d’Espanya, com a estat lliure i sobirà. Les notícies, tot i no definir les accions i els protagonistes d’aquells intents, són d’alt interès.

Així, dia 11 d’agost, el diari colombià informava sense fer el joc a possibles interpretacions que Cataluña será un estado soberano en la República. El text del reportatge era igualment inequívoc: Aprovechando el movimiento antifascista, Cataluña ha logrado realizar su sueño dorado de convertirse en estado soberano e independiente dentro de una república federal española.

La setmana següent, el dilluns dia 17 d’agost, la informació, amb un altre cridaner titular a la portada, resultava tant o més sorprenent:

Cataluña será neutral si los rebeldes le dan la autonomía

Hendaya, agosto 16 (Servicio Transocean para EL TIEMPO). Verdadera sensación ha causado en esta ciudad el texto de un mensaje que, según parece fue enviado desde una ciudad de Cataluña, probablemente Barcelona, al cuartel general de los insurrectos en Burgos. El mensaje en cuestión es el ofrecimiento de suspender la guerra en toda la generalidad contra las fuerzas nacionalistas y revela que únicamente los políticos de Cataluña y los dirigentes de la lucha contra el fascismo quieren tener un seguridad o promesa que salve las aspiraciones de la provincia. En efecto, preguntan a los generales Emilio Mola y Francisco Franco si en el caso de su triunfo definitivo sobre el gobierno de Madrid respetarían la autonomía de Cataluña.

Dos dies després, dia 19 d’agost, una nova informació apuntava directament a la voluntat sobiranista:

La separación de Cataluña

Madrid, agosto 20 (U.P.).- En altos círculos oficiales la United Press ha sido informada de que la implantación del régimen colectivista en Cataluña en los términos de que se dió cuenta detallada, o la preparación de este régimen en toda la Generalidad, no son sino el preámbulo o el primer paso de la separación absoluta de Cataluña de España. Los comentarios de los observadores extranjeros coinciden exactamente con esta apreciación y agregan que el gobierno de Barcelona ya no se preocupa por el envío de columnas catalanas al frente de Aragón para combatir a los rebeldes. Todo su entusiasmo, según se afirma y todo su empeño están concentrados en la consolidación de un régimen que deje a Cataluña la autonomía completa como la de cualquier estado soberano y por consiguiente ha de velar no solo para hacer frente a los rebeldes en el caso de que ellos no accedan a respetar la dicha autonomía sino porque el gobierno del frente popular la admita y respete también.

La que podriem qualificar com la notícia més important de totes les relatives a la possible independència de Catalunya, es publicà en portada dia 27 d’agost de 1936. S’ho paga llegir-la íntegrament. Atesa la circumstància que, només cinc setmanes després de l’aixecament militar, Europa ja donava per feta la victòria dels revoltats, França tramitaria la incorporació de Catalunya a la Lliga de les Nacions i la Gran Bretanya ho veuria bé per evitar el domini italià de la Mediterrània.

Encara una breu notícia permet certificar que, des de la Generalitat, es feien gestions per obtenir armes. EL TIEMPO de dia 28 d’octubre de 1936, quan ja han passat tres mesos des de l’aixecament, informa: No es cierto que el vapor Manuel Arnús llevara un cargamento de dinamita. En caso de que las autoridades cubanas le den permiso de salir, irá a México en busca de armas para el Gobierno de Cataluña.

Tot plegat recorda la reiterada afirmació que, encara avui, són molts els episodis d’aquell moment històric que reclamen investigacions més intenses. Qui hi havia al darrere de l’intent d’assolir la sobirania? Qui gestionava les relacions polítiques amb els diversos governs? Qui eren els agents encarregats d’obtenir armament? Quines les fonts de finançament?

LA MANIPULACIÓ DE LA PREMSA (quarta postal)

Les informacions publicades a EL TIEMPO que tenen com a font el Herald Tribune eren obra, majoritàriament, del destacat periodista i corresponsal de guerra John Elliott.⁵ Va ser ell qui, dia 12 de setembre de 1936, en veure les informacions esbiaixades i manipulades referides a la guerra incivil que apareixien a la premsa, va enviar un llarg article per a advertir que els comunicats oficials solien contenir falsedats, que molts de periodistes novel·laven episodis de manera apòcrifa, que molts de corresponsals enviaven un mateix dia cròniques des de dues ciutats incomunicades i que l’ànsia de ser els primers en publicar una notícia avançava titulars que, més d’una vegada, especialment en el cas d’ocupar ciutats, esdevenien incerts o inexactes, però que no es corregien ni es desmentien posteriorment.

Va ser Elliott qui desemmascarà també les exageracions en les xifres de morts (la teoria periodística d’afegir sempre un zero al nombre aproximat de víctimes) i ho va demostrar matemàticament posant l’exemple de la matança de Badajoz.

UN RETRAT D’EN VERGA (cinquena postal)

Dia 25 de juliol de 1936, una setmana després de l’aixecament, EL TIEMPO titulava una breu notícia El millonario Juan March financia a los rebeldes. La crònica, datada del dia abans i enviada des de París, informava que El político español señor Gil Robles y el millonario catalán, senyor Juan March, se dirigen en estos momentos hacia esta capital.

Transcorreria un mes llarg fins tornar fer sortir el nom d’en Verga al diari. Dia 28 d’agost EL TIEMPO publicava:

Todos los bienes del millonario Juan March han sido confiscados

Gibraltar, agosto 28 – United P. De acuerdo con las informaciones recibidas de Madrid, el gobierno dictó el sábado último un decreto en virtud del cual se confiscan todos los bienes del multimillonario derechista Juan March, inclusive sus propiedades inmuebles y sus valores de toda especie.

Esta medida ha sido dictada en vista de que, como es público y notorio, March ha estado fomentando con su dinero la actual insurrección militarista española.

Se ha nombrado al mismo tiempo un comité de expertos que inmediatamente empezará a distribuir las propiedades rurales del magnate derechista entre los campesinos de Málaga y Albacete, y en otras regiones controladas por el gobierno.

Dia 12 de setembre, novament, Joan March seria notícia:

La intervención del millonario Juan March en los planes rebeldes

Madrid, septiembre 10 (U.P.). Las autoridades de policía han anunciado que en una ronda practicada en el domicilio del abogado Cencillo, de quien se dice era empleado del millonario Juan March, fueron encontrados interesantes documentos relativos a la preparación de la revuelta. Entre estos papeles aparece el comprobante de una contribución delmencionado señor March, de cuatro millones de pesetas para los gastos de la campaña. También hay una carta del general Miguel Cabanellas y muy curiosos detalles sobre la localización de las fuerzas y el desembarco en la Península de los destacamentos de Marruecos. También figura entre estos documentos una carta que contiene los planes de March para escapar de la cárcel de Alcalá de Henares en el año de 1933.

Dia 18 de setembre, EL TIEMPO publicava un llarg article d’opinió, Carlistas, fascistas, militares y civiles en un solo haz, amb un subtítol que esmentava en Verga: Los revolucionarios quieren el retorno del Cid, pero aceptan a Juan March. En el contingut s’explicava la relació entre Gil Robles i Joan March i la significativa coincidència d’ambdós a Biarritz. L’escrit indicava que, malgrat Gil Robles defugia declarar-se implicat en l’aixecament militar, parecía verosímil que los financieros, amenazados por una legislación socializante y perturbados en sus negocios por el desorden general, hubieran procurado al jefe de las derechas los medios para fomentar una revuelta. Esta revuelta me parecía, pues, una operación, en el fondo, bastante sórdida. L’autor de l’article, enviat des de Pamplona, era el jove Bertrand Juvenel.⁶

No seria aquest l’únic article d’opinió publicat a EL TIEMPO referit a Joan March Ordines, sponsor de l’aixecament i responsable dels crims de guerra. Tot i la línia del diari colombià, posicionat a favor dels revoltats, dia 21 de setembre de 1936, es publicava un extens document crític sobre el financer mallorquí, amb descripció d’alguns dels episodis obscurs de la seva biografia sense estalviar-li qualificatius. Signava el treball Luc Dornain, un periodista francès especialitzat en reportatges d’investigació. L’autor, a l’Hotel Palace de París, havia abordat en Verga, però aquest no va voler parlar amb ell. L’article a EL TIEMPO relaciona episodis tèrbols del financer. En bona part, són extrets del llibre publicat només dos anys abans El último pirata del Mediterráneo de Manuel Dominguez Benavides.⁷ Encara que Dornain no esmenti la font, es delata en les referències a Rafel Garau, a qui anomena Tomàs Llauso, amb el nom encriptat amb pseudònim com va fer Benavides a la primera edició de 1934. L’article aporta, com a informació original, la implicació d’en Verga amb l’aixecament militar. Dornain, que no dubta en atribuir al financer una fiera crueldad, assegura que totes les forces reaccionàries, des del carlista Mola fins a Sanjurjo, s’adreçaren a March per a obtenir tot quant necessitaven, en armes i en capital.

Cal observar que no apareix cap altre escrit de Luc Dornain a EL TIEMPO, ni anterior ni posterior. Fruit de la recerca, he trobat que el mes abans de publicar-se al diari colombià, l’article havia aparegut a Detective, una popular publicació sensacionalista francesa de gran tirada. He considerat pertinent reproduir els retalls dels dos reportatges, tant el del diari colombià com el del setmanari francès.

CINC POSTALS DE GUERRA

M’he limitat a destacar cinc temes: la hipotètica destrucció de La Seu, l’expedició d’en Bayo, l’intent de Catalunya d’aprofitar l’aixecament militar per assolir la independència, la manipulació informativa i la figura d’en Joan March. En els cinc casos, evidentment, des de la perspectiva d’un dels més importants diaris americans. És possible que no hi hagi cap informació que es pugui qualificar amb rigor d’inèdita, però sí que permet el contrast amb altres visions dels mateixos temes.

Encara avui em regira escoltar els qui diuen que, sobre la Guerra dels Tres Anys o, també, sobre la Guerra de Submissió (1705-1715), ja està tot dit. Per sort, cada dia apareixen noves aportacions que contribueixen a millorar el coneixement dels dos episodis històrics més transcendentals de la història dels catalans: dues guerres que, ambdues amb bona dosi de caràcter colonial, ens furtaren la sobirania per la força de les armes. Contra la imposició que representa la Monarquia Borbònica, reivindicar sens desmai el Dret a l’Autodeterminació és un compromís que dignifica els pobles democràtics.

ANNEX 1

Per a qui vulgui treballar altres aspectes de la Guerra dels Tres Anys vista des de Colòmbia, podrà consultar el diari EL TIEMPO en aquest enllaç: https://news.google.com/newspapers?nid=N2osnxbUuuUC&dat=19360820&b_mode=2&hl=es

ANNEX 2

Pel que fa a Joan March Ordines, a banda dels imprescindibles llibres de Pere Ferrer Guasp, és molt recomanable la pàgina www.canverga.com/

També, en relació a les finques d’Andalusia, l’article https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=227824

I, en relació al possible assassinat de Cambó, la informació recollida a: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=248706

NOTES