Mònica Pastor, vídua de Guillem d’Efak («la seva darrera dona» – diu ella), afirma que el poeta en bicicleta era un cuentista (així, dit ras i curt a la mallorquina). Ho aclareix, amb divertits exemples de quan embolicava la troca i, fent de guia, explicava als turistes el caràcter endèmic de l’Ibiscus Balearicus o, més atrevit encara, quan a Sa Bodegueta deixava embadalits els joves que s’arremolinaven al seu entorn per escoltar els seus relats caníbals de quan, hipotèticament devers una Àfrica que no tornà trepitjar des dels dos anys, menjava carn humana. Per engrandir encara més els ulls esbadellats dels contertulians, afegia que la carn dels negres és molt més saborosa que la dels blancs i, per rematar l’estupefacció generada, advertia que el problema era que el consum generava addició i que això l’havia forçat a entrunyellar tractes d’amistat amb el fosser d’un poble de Mallorca. I com aquestes històries… mil-i-una! El seu poder de convicció era de tal magnitud que ningú mai no gosà posar en solfa els seus relats.

L’obra narrativa de Guillem d’Efak que, fins avui, apareix a les notes biogràfiques del seus llibres, es limita a La Ponentada Gran i a alguna remota referència de qualque premi literari.

Aquest reduccionisme el va desfer, en un rigorós estudi, Jaume Vidal Alcover quan, a La literatura a Mallorca (1969-1971), detalla l’obra efakiana:

«S’ha dedicat últimament a una literatura d’intenció didàctica (sempre segons el concepte tradicional d’aquest objectiu de literatura adreçada, especialment, a joves – adolescents – i a infants): Les vacances d’en Jordi (premiat a Can Tonigròs, 1967), Tomeu, el pescador mallorquí (publicat a L’Infantil, 1968), Han robat un cavall (finalista del premi Folch i Torres), En Mort-i-Viu (publicat a Cavall Fort) i El Dimoni Cucarell (premi Artur Martorell, publicat a Cavall Fort i gravat en disc). És, a més d’autor d’un assaig inèdit, El teatre a l’escola, de dues obres de teatre, La mort de l’àvia (premi Última Hora, 1967) i J.O.M. (premi Club de Joves de Tarragona, 1968), dels llibres de poemes que ja esmentàvem en un article anterior (publicats respectivament el 1966, 1968 i 1970), i de dos d’inèdits, Eròtic Tàctic i Poemes a Cyborg. Tot això sense comptar amb les lletres de les cançons que té gravades en nombrosos discos, al servei de l’activitat que constitueix la seva dedicació professional». En el mateix treball, també escriu: «D’en Guillem d’Efak he llegit fa poc uns abecedaris publicats a Cavall Fort molt reeixits: una poesia per infants, de molt antiga tradició, oblidada entre nosaltres a favor dels bestiaris – també d’avior noble i bella ; en Guillem d’Efak ha dat un llustre nou als vells abecedaris i marca, amb ells, un camí ple de suggerències».

L’estudi relaciona els escriptors illencs d’aquella generació i conclou l’anàlisi de manera contundent: «Catalunya sencera, i Mallorca en particular, donen de sobres per a una literatura de primera, reconeguda o no fronteres allà. En Guillem Fullana d’Efak (o, simplement, Guillem d’Efak) és, de tots els que anomenem, el que fa prova d’una labor més continuada». Vidal era un bon coneixedor de la gran quantitat de narracions de Guillem d’Efak, avui oblidades i accessibles a ben poques biblioteques catalanes, però en el seu dia molt celebrades per allò que, dins dels límits literaris catalans, es considera el gran públic.

Ara mateix La Ponentada Gran és en curs d’una nova i acurada edició. En el seu dia es va publicar ajustada a les restrictives normes d’un premi literari i, per això mateix, eixalada en més de 80 pàgines que aviat perdran el caràcter d’inèdites. Serà una excel·lent troballa d’una narració que ultrapassa el caràcter juvenil i, part damunt del bastiment d’una rondalla, sobrevola el nostre poble i l’anima a fer-se escàpol de la ponentada i a foragitar la submissió que patim.

La nova i ara ja completa lectura d’aquesta novel·la m’ha impulsat a la recerca de l’obra narrativa de Guillem d’Efak. Durant mig any llarg, endinsant-me per hemeroteques i biblioteques virtuals, m’he dedicat a pellucar d’aquí i d’allà tots els referents que he intuït i que he pogut investigar. Sé ben redecert que no he arribat a repescar tots els relats que es publicaren a part o a banda, però sí els més significatius i, per descomptat, tots els que esmentava Jaume Vidal Alcover.

Ara, en exercici de la voluntat de l’autor, em permet de posar a l’abast de tothom el fruit de la recerca. Segur que aquesta primera aportació pública es podrà ampliar i enriquir en el futur, però també estic segur que, a partir d’ara, la parròquia cada vegada més nombrosa de gent efakiana tindrà a mà uns relats mals de trobar per compartir amb la gent menuda i, molt especialment, amb fills i néts.

Ho trobareu tot, amb algunes comentaris, aquí mateix.

Arran de l’èxit obtingut amb aquest personatge, el conte es va publicar, es va enregistrar i es va transformar en una obra de teatre que, d’aleshores ençà, ha estat representada en multitud d’escoles catalanes. No tan sols això, sinó que L’infantil, (transformat posteriorment en Tretzevents) que era la més directa competència de la revista Cavall Fort, va crear un còmic setmanal amb El dimoni cucarell com a personatge, amb guió i dibuixos signats Guillen. El mateix pseudònim, no gaire difícil d’identificar, que ja havia signat les il·lustracions dels contes publicats anteriorment. Aquí teniu alguns exemples del personatge dibuixat:

Aquell mateix any, Guillem d’Efak guanya el premi Cavall Fort 1968 de Can Tonigròs amb el recull de narracions Les vacances d’en Jordi. Els relats, talment com havia fet a L’infant amb els contes de Tomeu el pescador els va publicar a Cavall Fort

A banda dels contes, Guillem d’Efak va crear i publicar a Cavall Fort, una altra sèrie d’articles (“molt reeixits”, segons Vidal Alcover), on demostra el gran domini que té del llenguatge. La començà, amb el seu codi mnemotècnic (alfabet de Guillem d’Efak) per animar els infants a aprendre l’abecedari i, en posteriors lliuraments, sota el títol de Mai no ens avorrirem, va enfilar un conjunt d’enginyoses descripcions versificades. En un joc ocurrent, desafiava els lectors a continuar la tasca de definir les coses en tants de versos com tenia la paraula a descriure per tal de bastir-ne l’acrònim.

Tanmateix les aparicions de Guillem d’Efak a la premsa infantil no es va limitar als seus relats. El carisma que expandia entre la gent jove, el feia objecte d’atenció constant i, periòdicament, és objecte d’entrevistes sobre les cançons, el teatre i, en general, la seva obra.

De moment, amb aquests contes, en teniu per entretenir-vos tot un cap de setmana. Compartiu la lectura. Els contes instrueixen i abelleixen la vida. Que vagi de gust!

Espanya pateix d’eufòria fanàtica crònica. Molta de gent crida enfervorida: «¡A por ellos!» La immensa majoria dels qui ho fan no saben d’on prové aquest crit, però el porten a l’ADN. És evident que es tracta d’una convidada a l’agressió i a la violència, un clam per enardir i animar a l’atac, però la immundícia de l’arenga no és cosa del populacho. El divendres 25 de juny de 2010, Felip de Borbó va dir textualment: «Nuestra selección tiene el deber de actuar como se espera de ella y hoy ha de mostrar los dientes a Chile. ¡A por ellos!» Tots els cortesans s’aixecaren a aplaudir. Aquell dia, el Comitè Antiviolència del Futbol devia fer vacances. Bé, aquell dia i tots els següents fins avui, perquè el crit s’ha perpetuat com a eslògan publicitari de la selecció espanyola, irònicament anomenada «la roja» (usurpant el nom tradicional de la selecció de Xile). Som davant d’un crit de guerra borbònic? Evidentment que sí, però l’origen és molt més sinistre encara; és un crit feixista!

Vaig descobrir aquest crit, per primera vegada, en el curs de la recerca sobre l’heroica mort d’Antoni Coll i Prohens (Felanitx, 1915 – Madrid, 1936), un jove de les Joventuts d’Esquerra del seu poble que, incorporat per fer el servei militar a Infanteria de Marina a Figueres, arran de l’aixecament feixista-militar va ser destinat a Madrid en el conegut batalló de la Federació de Treballadors de l’Ensenyança. Allà, a Cerro Blanco, al barri d’Usera, clau per les línies del ferrocarril, els tancs italians comprats per March a Mussolini, comandats pel capità revoltat Vidal-Cuadras, bombardejaven les trinxeres lleials a la República dels qui defensaven Madrid.

Dia 6 de novembre de 1936, el jove felanitxer s’arrossega cap a un dels tancs i, quan el té a tir, llança una magrana de mà a les cadenes. En els dies següents, repetirà l’acció i destruirà quatre tancs més (sis en total, segons altres versions) fins que és metrallat. El reconeixement al «marinero Coll», sense amagar que es tractava d’un «separatista», va ser tan alt que se li dedicà el carrer més emblemàtic de «la Villa». Fins a la caiguda de Madrid, l’actual Carrera de San Jerónimo va portar el nom d’Antonio Coll. (1)

Els tancs que assetjaren Madrid, anaven acompanyats de tropes regulars i d’altres del tot irregulars, entre les quals destacaven els soldats africans (les guàrdies mores) i els falangistes. El crit dels atacants, per envalentir-se i encoratjar-se entre ells, però sobretot per atemorir els resistents era «¡A por ellos!». Aquest és l’origen del crit que ha fet seu el Borbó de torn, el qui ara és Felip VI per obra i gràcia de Franco i d’una constitució dissenyada a les casernes militars i als cenacles franquistes. Un crit feixista restaurat que, al llarg de la darrera dècada, ha gaudit d’una gran exaltació mediàtica (incomprensiblement també de la fins fa poc premsa lliure espanyola) i que ha empeltat l’odi contra la Nació Catalana i, d’acord als trets distintius identitaris de la cultura hispànica, pretenen practicar el conegut «la maté porque era mía».

Contra l’amenaça dels feixistes, per respondre aquell «¡A por ellos!», els defensors republicans de Madrid, amb persones de tot arreu de l’estat, castellanitzaren l’antic crit de resistència dels voluntaris catalans contra la invasió alemanya de Bèlgica de l’any 1914 i feren famós el «¡No pasarán!», ignorant l’origen i l’autoria del crit.

Aquell clam de resistència va ser popularitzat per Apel·les Mestres (1854-1936) en el poema que, tot i que el titulà La Cançó dels Invadits, seria conegut com No passareu! i li va valer ser distingit amb la Legió d’Honor i rebre les palmes acadèmiques de França. El poema musicat l’adoptaren, com a himne, els catalans i mallorquins, gairebé onze mil, que s’allistaren per lluitar al costat dels aliats a la Gran Guerra, amb l’aspiració de ser recompensats en acabar-la amb el reconeixement de la llibertat de Catalunya.

El poema va ser musicat l’any 1915 per Cassià Casademont, director de l’agrupació Chor Nova Catalunya, presidida per Pere Oliver i Domenge, i enregistrat el mateix any, ja amb el títol popular i juntament amb Els Segadors, per la casa ODEON. Més recentment, el poema va ser musicat de nou per Xavier Ribalta (2) i divulgat, entre d’altres, per Núria Feliu (3).

Apel·les Mestres, pintor, autor de teatre, dibuixant de còmics, poeta i, com ell es definia, «amic dels infants, de les flors i dels ocells» (4), va morir just l’endemà de l’aixecament feixista, el dia 19 de juliol de 1936. Dos mesos després, la Generalitat de Catalunya va editar un full, amb la lletra del seu famós poema, per exhortar la ciutadania i les tropes que eren al front a resistir. Els catalans feren seu el crit i es va escoltar a la Serra de Pàndols, a Gandesa, a Barcelona…

Certament, els dos crits esmentats delaten uns orígens i uns objectius antagònics, en la concepció i en el fons, i marquen la distància gegantina que separa dues cultures, dues maneres d’entendre el món i la vida: la dels defensors i la dels agressors, la de la pau i la de la guerra, la cultura de l’entesa i l’absolutisme. Els qui blasmen el nacionalisme català, defensor de la terra, són els ultranacionalistes agressius espanyols (ep, i francesos!). El fanatisme els cega. Ja se sap: «piensa el ladrón que todos son de su condición», però els colonitzadors, els  «conquistadores» són ells i només ells. I quan algú palesa l’evidència, aleshores s’aplica l’igualment hispànic «matar al mensajero». Exactament això volen fer ara amb Catalunya Ràdio i amb TV3: silenciar-les. Ignoren que, des de fa tres segles, hem gaudit de llibertat de premsa durant períodes molt breus de la nostra història i, tot i això, hem resistit als reiterats intents de manipular-nos la història i de sembrar-nos de sal la memòria. Les pedres serven testimoni de la Nació Catalana i enalteixen la nostra resistència.

A POR ELLOS criden els qui ens volen sotmesos?

Tanmateix… NO PASSAREU!

NOTES

(1) Qui vulgui saber més coses sobre l’ocultada gesta d’Antoni Coll ho trobarà a: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=202580

(2) https://www.youtube.com/watch?

(3) https://www.youtube.com/watch?

(4) Amb aquesta llegenda, l’any 1938, la Generalitat va inaugurar un modest monument al peu del Tibidabo.

Es diu que, en entrar les tropes franquistes a Barcelona, es va destruir el marbre que hi havia a la part del darrere, amb els versos del seu Himne a Catalunya, tan vigents avui com ahir:

Dolça terra catalana,
noble terra on hem nascut,
torna a ser la sobirana
que altres dies has sigut.

El teu nom, llegat dels avis,
per nosaltres és sagrat.
Catalunya en nostres llavis
vol dir Pàtria i Llibertat.

Quatre pals de sang roenta
barren l’or de ton escut.
És la sang que et fa valenta
contra el jou de servitud.

Catalunya primer morta
que enjunyida per ningú,
seràs lliure perquè ets forta,
seràs forta perquè ets tu.

SARDENYA; UN [altre] TRICENTENARI OBLIDAT

El Tractat d’Utrecht, subscrit l’abril de 1713, havia de significar la fi de l’anomenada Guerra de Successió Espanyola. Els grans guanyadors d’aquell acord serien els anglesos i la gran derrotada la imperial Castella. A canvi de veure’s reconegut com a rei de les monarquies hispàniques, Felip V, a més de Gibraltar, Menorca i alguns emplaçaments a Nord-Amèrica, perdria tots tels territoris que havia posseït a Europa i el monopoli del comerç amb Amèrica, amb el rendible «asiento de negros», l’eufemisme que ocultava el tràfec d’esclaus. També hi guanyaren les Províncies Unides (els actuals Països Baixos), Portugal, Savoia i l’emperador d’Àustria. Aquest, sense renunciar als seus drets (no reconeixeria Felip V, i encara amb condicions, fins a l’any 1725), obtindria el Milanesat, Nàpols, Flandes i Sardenya, l’illa que havia fet part durant segles de la Corona d’Aragó i que mantenia afectuoses relacions amb Mallorca.

Hi va haver, però, una altra conseqüència: l’abandó de la Nació Catalana a la seva sort. Mesos abans de signar-se el tractat, la reina Anna d’Anglaterra va ordenar al seu ambaixador a Madrid que instàs Felip V a concedir una amnistia general als austriacistes i a no suprimir les Constitucions dels catalans. En no haver-hi resposta, Lexington insistí de part de la reina, «per honor i per consciència», i tornà a vindicar els drets dels catalans, fruit de pactes històrics anteriors. La resposta de Felip V va ser taxativa: «Por esos canallas, esos sinvergüenzas, el rey no otorgará jamás sus privilegios, pues no sería rey si lo hiciera, y esperamos que la reina no nos los quiera exigir. Sabemos que la paz os es tan necesaria como a nosotros y no la querréis romper por una bagatela». Així, anorreant el valor de Catalunya, es va despatxar la justa demanda. Com així la reina va fer aquell doble intent a favor dels catalans? Què volia dir amb allò de «per honor i per consciència»? Senzillament, Anglaterra no podia oblidar que era ben vigent el Pacte de Gènova, signat el 1705 amb els catalans, on a l’article 6 es comprometia «a servar i a fer servar les constitucions i privilegis, fins i tot en el cas que els aliats perdessin la guerra o es produïssin altres esdeveniments adversos». Òbviament, el Tractat d’Utrecht profanava el pacte i convertia els anglesos en traïdors com, més de dos segles després, l’any 1929, escriuria Winston Churchill: «Els catalans, induïts pels aliats, molt especialment per Anglaterra, per entrar a la guerra, foren venuts miserablement amb frases diplomàtiques a la venjança d’Espanya. Encara avui és una pàgina negra de la nostra història».

Malgrat l’objectiu indirecte del Tractat d’Utrecht de retre els catalans, amb la supressió de qualsevol suport exterior, el juliol de 1713 tant el Principat de Catalunya com Mallorca decidiren resistir. Els historiadors han xapat i periodificat la guerra. La donen per acabada el 1713 i, anomenen la subjugació posterior de Catalunya i Mallorca com «el cas dels catalans», d’acord amb la denominació britànica de l’època. La historiadora Eva Serra l’ha anomenat Guerra d’Ocupació i, en la mateixa línia, pot denominar-se Guerra de Submissió. En rigor, va ser un episodi més, un apèndix si es vol, de la mateixa guerra, si bé és cert que ja només entre «las dos coronas» (França i Castella) i la part resistent de la Nació Catalana: el Principat i el regne de Mallorques, amb un migrat i mesquí ajut d’Àustria. La digna decisió dels catalans («viurem lliures o morirem!») va indignar Felip V que va posar setge a Barcelona, durant el qual Sardenya, Mallorca, Eivissa i, de manera clandestina, Menorca, varen ser la intendència de la ciutat que, després d’una obstinada resistència, va caure dia 11 de setembre de 1714. Cardona cauria una setmana després i Mallorca i Eivissa ho farien el juliol de 1715. Tot semblava tancat i sentenciat, però les ànsies imperialistes de Felip V, amb les reclamacions de la seva segona esposa, no podien donar passada a perdre Sardenya i Sicília. Gosaria profanar Felip V el Tractat d’Utrecht?

Dia 21 de juliol de 1717, la flota de Felip V, emboscada sense signes ni banderes contra les normes de les marines de guerra d’aquella època, es palplantà davant Menorca. George Forbes, l’angloirlandès comandant militar de l’illa, perspicaç i intel·ligent com era, va endevinar la jugada. Sabia com el qui més del joc brut dels borbònics. L’argúcia de situar-se davant Menorca, com havien fet en altres ocasions davant d’altres costes austriacistes, pretenia crear un sentiment de por a la població de l’illa i, a la vegada, incitar a la revolta de la gent hipotèticament descontenta amb els britànics. Fou de bades, perquè els menorquins de qui no anaven gens era dels filipistes que, el gener de 1707, n’havien fet de les seves amb un governador militar, Dávila, molt ben definit per l’historiador Andreu Murillo com a «sàdic psicòpata».

Forbes, heroi de la conquesta britànica de Gibraltar (la bateria d’allà encara porta el seu nom), comptava amb tot el suport i l’amistat del rei d’Anglaterra, Jordi I, de l’emperador d’Àustria Carles VI i de la seva esposa, Elisabet de Brunsvic, coneguda com «la reina dels catalans». Dos anys abans, dia 24 de juny de 1715, Forbes s’havia traslladat a Mallorca per enfrontar-se verbalment a Binissalem amb D’Asfeld, el genocida de Xàtiva. Ateses les amenaces d’aquest d’exterminar la població de Palma, Forbes va aconsellar al Virrei, el Marquès de Rubí, que resistís fins a obtenir unes capitulacions honorables per preservar les vides i les hisendes dels mallorquins. Així va ser i, dia 2 de juliol d’aquell any, Rubí signava les tres capitulacions (la dels clergues, la de l’exèrcit i la del regne). Dia 10 de juliol, unes 10.000 persones, entre mallorquins i eivissencs, amb honors i banderes altes, embarcaren cap a Sardenya per després repartir-se per Viena, Hongria i altres territoris austriacistes. El Marquès de Rubí s’embarcà amb Forbes cap a Menorca on hi va romandre unes setmanes a l’espera de les ordres de l’emperador que el designaria Virrei de Sardenya.

Ara, dos anys després, amb la tropa borbònica davant Menorca, Forbes va instruir Joan Miquel Saura i Morell, el ciutadellenc que l’octubre de 1706 havia proclamat rei Carles III, a preparar la defensa de l’illa per contenir un possible atac, però simultàniament, en endevinar que aquella escenificació filipista no passava de ser una fanfarronada arrogant dels borbònics, ordenà que un vaixell lleuger partís a la vela de quatres cap a Càller per avisar el seu amic Rubí. Tenia la sospita que la flota aniria cap allà, d’acord amb les pretensions de la segona esposa de Felip V de conquerir Sardenya i Sicília, malgrat haver–hi renunciat a Utrecht. Aquella sospita tenia una raó de ser evident. Dia 9 de maig de 1717, l’ambaixador anglès havia informat Forbes que s’estava preparant una gran flota a Barcelona, però que creia que l’objectiu no era Menorca. Efectivament, confirmant la intuïció de Forbes, atesa la prova fracassada d’aixecar la població menorquina, després de nou dies sense mostrat els colors de les banderes, dia 31 de juliol de 1717 la flota filipista partí cap a la conquesta de Regne de Sardenya (1). Com veurem, l’avís de Forbes a Rubí seria clau per salvar vides.

ELS PREPARATIUS PER A LA CONQUESTA DE SARDENYA

La maniobra de confusió de la flota davant Menorca no era l’única argúcia borbònica. Felip V havia enviat un comunicat per confondre el papa Climent XII. L’informava que havia iniciat els preparatius navals i militars per efectuar un atac de càstig contundent contra les bases de la pirateria barbaresca al nord d’Àfrica. Amb això, aparentment responia a la crida que havia fet el Papa a tots els reis cristians d’activar la guerra contra el turc. Felip V sabia que, per atendre aquella crida, tant Sardenya com Sicília havien reduït les defenses militars. L’escrit, amb la mentida adreçada al Papa, es va filtrar als espies de l’ambaixador anglès, el qual no va caure en el parany. L’esquadra filipista estava formada per 12 vaixells de combat naval i altres 100 per transportar 8.000 soldats d’infanteria i 500 de cavalleria, sota el comandament del Marquès de Lede, rellevat com a capità general de Mallorca, on havia practicat una dura política repressiva que fins i tot va merèixer la crítica de D’Aslfed. El mes de juliol, per preparar el desembarcament, viatjà d’incògnit a Sardenya Vicent Bacallar i Sanna, el qual havia ocupat el càrrec de governador militar del regne, des d’on es posicionà en defensa a ultrança de Felip V, el qual el recompensà amb el títol de marquès de San Felipe (2). Nascut a Càller de nissaga valenciana, ocupà el govern sard fins que el 1708 l’exèrcit angloneerlandès ocupà Sardenya i el regne passà a domini dels Àustria, una dependència que el Tractat d’Utrecht va revalidar. El juliol de 1717 Bacallar, coneixedor dels filipistes amb qui podia comptar, es dedicà a recórrer l’illa durant setmanes per animar els seus, poble a poble, a atemorir la població davant del desembarcament que es preparava i que, finalment, es va produir dia 22 d’agost.

LA DEFENSA I LA CAPITULACIÓ

El mes d’abril de 1717, l’emperador havia ascendit el Marquès de Rubí al grau de Feldzeugmeister de l’Exèrcit Imperial i el designà Virrei de Sardenya amb la missió de dirigir la defensa de l’illa i, a plena consciència de la vulnerabilitat, atesa la gran extensió geogràfica, amb instruccions d’aconseguir una capitulació digna i honorable com la de Mallorca en cas de patir una invasió imparable. Dia 20 de maig, Rubí desembarcà a Càller i activà els mecanismes de defensa fins que, arran de l’avís de Forbes de finals del mes de juliol i coneixedor de la magnitud de les forces borbòniques, va començar a organitzar l’evacuació de Sardenya.

Dia 22 d’agost l’armada borbònica desembarcà davant Càller, acampà al Llatzaret i començà el setge i l’atac contra la ciutat. El Marquès de Lede exigí al Marquès de Rubí la rendició de Sardenya, però aquest s’hi negà en rodó. Dia 17 de setembre en una situació desesperada i a punt de ser capturat, Rubí va evadir-se del castell i transferí el govern al tinent Jaume Carreres d’Olesa de Montserrat, el qual només disposava de 900 homes, 3 morters i 40 canons. Després d’un intens bombardeig de l’esquadra borbònica, d’acord a les instruccions rebudes, els assetjats aconseguiren firmar la capitulació de la ciutat dia 30 de setembre. Les tropes austriacistes partiren cap a Gènova. L’exèrcit filipista continuà cap al nord sense trobar resistència fins arribar a l’Alguer i a Castell Aragonès (avui Castelsardo), ambdues poblacions sota el comandament de Josep Plantí de Barcelona. Lede, amb tot el gruix del seu exèrcit, posà setge a l’Alguer dia 19 de octubre fins que va capitular dia 25. Finalment, Castell Aragonès ho va fer dia 30. Les tropes austriacistes, amb molts de catalans i mallorquins (el tinent Joan Mas o el metge d’Inca Jaume Andreu), partiren cap a Gènova i, després, cap a Àustria i Hongria. Sardenya romandria sotmesa a Felip V.

I, DESPRÉS DE SARDENYA, SICÍLIA

La relativament còmoda ocupació de Sardenya, va envalentir les ànsies imperialistes de Felip V, el qual es confià en excés i va menystenir la més que previsible reacció dels aliats que, arran de la invasió, el novembre de 1717 signaren el tractat de la Triple Aliança. Malgrat el clar advertiment que aquell acord significava, quan encara no havia passat un any de la presa de Sardenya, el juliol de 1718 Felip V va ordenar la conquesta de Sicília, amb un exèrcit encara molt superior format per 350 vaixells, 250 canons i 30.000 soldats a les ordres novament del marqués de Lede. A Catalunya, el proveïment de les flotes significà un enriquiment dels constructors dels vaixells, però provocà lleves coactives per al reclutament de soldats que desfermaren violentes protestes i aixecaments populars.

La gegantina flota va permetre ocupar l’illa sense resistència, però just en saber la feta, dia 2 d’agost de 1718 Carles VI s’afegí a l’aliança de les Províncies Unides, França i Gran Bretanya i es creà la Quàdruple Aliança i exigiren a Felip V acatar les resolucions del Tractat d’Utrech i abandonar Sardenya i Sicília. La Gran Bretanya desplegà una petita tropa a la zona i dia 11 d’agost, davant del cap Passaro, detectaren la flota borbònica i l’atacaren. Molts de vaixells foren afonats o inutilitzats i la resta foren embarrancats pels tripulants filipistes per poder evitar ser capturats. Aquella batalla va deixar aïllades Sardenya i Sicília i, igual que el precedent de «La Invencible» de dia 8 d’agost de 1588, s’estudia a les acadèmies navals. La flota britànica era sensiblement inferior (els borbònics disposaven de 32 vaixells contra 23), però s’endinsà en filera enmig dels vaixells filipistes i els crearen una gran confusió.

La derrota va ser èpica. Per Mallorca varen circular fulls que informaven d’un imminent desembarcament anglès. Els austriacistes mallorquins cobraren noves esperances i les autoritats s’inquietaren. Amb tot, Felip V, vençut i humiliat, per tancar el front que se li havia obert de nou a Catalunya (3), es va veure obligat a acceptar les condicions imposades en el Tractat de la Haia, signat dia 17 de febrer de 1720. Sardenya passava a mans de l’emperador d’Àustria i Sicília a la casa de Savoia.

SOBRE ELS DECRETS DE NOVA PLANTA

Com no podia ser d’altra manera, Felip V dictà un Decret de Nova Planta específic per a l’illa de Sardenya. És, de tots, el més desconegut (4), tot i que la informació que aporta és molt aclaridora per verificar la cultura de la imposició dels borbons com a antítesi del model pactista anterior. Abans de parlar del de Sardenya, convé fer una ullada als precedents i a les intencions dels decrets. El primer va ser doble. Poc després de la batalla d’Almansa i la subsegüent caiguda de València i Saragossa, Felip V promulgà dia 29 de juny de 1707 el reial decret «Derogación de los fueros de Aragón y Valencia; y su reducción á las leyes y gobierno de Castilla». El títol ho diu tot: abolició de les institucions, drets i privilegis dels antics regnes de València i d’Aragó, subjugats al govern i lleis de Castella. Aquesta submissió encara s’accentuà per un nou decret, dia 3 de juny de 1711, on s’aclaria que la planta d’Aragó i València no disposaria de cancelleries (com Valladolid o Granada), sinó que només seria una Reial Audiència. Més endavant, caiguda Barcelona dia 11 de setembre de 1714 i Cardona dia 18, Felip V dictà dia 9 d’octubre de 1715 el reial decret de «Nueva Planta de la Real Audiencia del Principado de Cataluña», publicat amb la reial cèdula de 16 de gener de 1716. Després de les capitulacions de Mallorca el juliol de 1715, dia 28 de novembre d’aquell any es va sancionar el reial decret de «Nueva Planta de la Real Audiencia del Reyno de Mallorca», publicat a la reial cèdula de dia 16 de març del 1716.

A banda del de Sardenya que veurem després (l’efímera ocupació de Sicília no va donar temps a dictar un decret per a aquest regne), els decrets continuaren a totes les colònies espanyoles. Els anomenats «regnes castellans d’Índies» també foren víctimes de la tasca uniformitzadora de Felip V. En tres decrets de 1717 i 1718, abolí la «encomienda» (5) i alteraren l’organització dels virregnats, amb la creació de capitanies generals. El 1719 reduí les competències del Consell d’Índies, eliminà els privilegis dels indis i imposà el dret castellà. Des d’aleshores, s’inicià la repressió a les llengües ameríndies, amb normatives precursores de la real cèdula d’Aranjuez de 1768 «…para que en todo el reyno se actue y enseñe en lengua castellana». La política lingüicida de Castella s’ha perpetuat en el temps i, des de la llei Moyano del s. xix al decret Wert del s. xxi, la persecució no ha distingit de períodes històrics ni de governs.

EL DECRET DE NOVA PLANTA DE SARDENYA

El decret Nueva Planta de la Real Audiencia del Reyno de Zerdeña, amb un títol idèntic als de Catalunya i Mallorca, va ser sancionat dia 24 de novembre de 1717 i recollit, posteriorment, a la real cèdula de dia 16 de febrer de 1719. Consta de 32 articles i la confecció delata que es varen tenir en compte tots els anteriors, des del model de la Real Audiencia de Saragossa al model de Mallorca. L’epistolari que es conserva a l’entorn del decret, permet deduir que, per raons evidents, s’adaptà molt més al decret de nova planta de Mallorca que a cap altra.

Així ho havia dictat l’informe del Fiscal del Consejo de Castilla: «El Consejo podrá proponer a S.M. se plantifique el gobierno y práctica en dicha real Audiencia, que no oponiéndose a lo substancial del estilo antiguo, tenga uniformidad con las demás Audiencias de la Corona de Aragón, pareciéndoles al fiscal que la más adaptable es la de Mallorca». La lectura comparativa dels decrets confirma la major similitud del de Sardenya amb el de Mallorca, encara que posteriorment, el 23 de novembre de 1718, el secretari d’estat de Castella, José Rodrigo, informava: «Paso a manos de V.E. la resolución que ha tomado el rey; y me ha mandado diga a V. E. que se den las órdenes con la mayor extensión y ser mucho mayor la población de la isla de Cerdeña que la del reyno de Mallorca, quiere Su Magestad que para la formación de esta planta de gobierno se tenga presente la que se dio para Cataluña…».

Si tenim en compte que la reial cèdula que el validava és de febrer de 1719 i que el febrer de 1720 Felip V ja signava la devolució, és mal de valorar quins varen ser els resultats fàctics del Decret de Nova Planta a Sardenya en tan poc temps de vida. Quin va ser el grau d’aplicació? Quins els efectes? Allò que sí és bo de descriure és la pretensió: usurpar tots els privilegis comuns compartits amb la Corona d’Aragó. Entre d’altres, la desaparició del dret d’estrangeria va eliminar l’exigència de mantenir els càrrecs assignats exclusivament a persones del regne. Cal advertir que a Sardenya era vigent la Carta de Logu (6), però la imposició absolutista de les lleis castellanes, afectaren directament l’ús de la llengua, la justícia, la hisenda, els mecanismes de defensa i, òbviament, la sobirania.

I MALGRAT TOT…

Antoni Serra va escriure una frase que ha fet fortuna: «La Història, més prest o més tard, imposa el rigor de la veritat». Per més que, des de l’escola, s’hagi alimentat la desmemòria, les pedres i els documents canten i recorden episodis amagats o, pitjor encara, manipulats.

L’esquarterament de Sardenya no va aconseguir esborrar totalment els lligams de germanor. Per no parlar de l’Alguer, la Barcelonetta sarda, on sobreviu la llengua, la quadribarrada oneja a l’Ajuntament i, entre una part de la població, perviu el sentiment de catalanitat, es pot esmentar la devoció del poble d’Ulìana a la Marededéu de Montserrat, passejada cada any en processó, o l’escut de la ciutat de Càller (les quatre barres) que perdurà fins el 1766. Com a curiositat, fins i tot durant el domini de Felip V, les monedes sardes mostraren les quatre barres gravades ja a les encunyacions alfonsines. 

Encara sovintegen les mostres d’agermanament. Destaca el cas de l’Alguer, agermanada amb Tarragona, Balaguer, Palma i Encamp d’Andorra. Molt recentment, el mes de setembre de 2017, Sardenya s’ha mostrat solidària amb la voluntat del Principat de Catalunya de celebrar un referèndum d’autodeterminació. Ateses les prohibicions i censures que ha practicat el govern espanyol, el Consell Regional de Sardenya va aprovar per unanimitat una moció en la qual expressava la solidaritat amb el poble de Catalunya (7).

Cal advertir que l’independentisme de Sardenya respecte a Itàlia no té, ara per ara, la força del que es pot veure a Còrsega respecte a França, però és un moviment que arrela entre alguns segments de la població més crítica i amb major presa de consciència. Hi ha prou indicis que conviden a reclamar un nivell d’autogovern amb majors competències. Sardenya ha estat maltractada per qui l’hauria de protegir. Serveix d’exemple la bàrbara desforestació que va patir per tal d’enllestir les línies de ferrocarril continentals. La pujança de la indústria turística permet preveure una millor administració amb l’autogestió del territori i dels seus recursos naturals. Com a referència no allunyada geogràficament, el cas de Malta brinda un mirall de comparança quasi insolent.

Els moviments sards d’alliberament no són gaire diferents dels que hi pot haver a les illes Balears i Pitiüses o al País Valencià i, amb el recobrament de la memòria històrica, s’obrin debats similars quant als símbols d’identitat. El cas de la bandera és paradigmàtic. L’oficial de Sardenya, coneguda en sard com sos bator moros mostra la creu de sant Jordi amb quatre caps que, antigament, apareixien amb els ulls tapats, però que per il·lustrar l’alliberament apujaren les benes al front. A aquesta bandera hom li retreu que és de guerra, que la portaven les tropes catalanes que varen sotmetre l’illa i que se la relaciona massa amb el govern. Front a aquesta, Independèntzia Repúbrica de Sardìnnia, el partit independentista sard, defensa la bandera de l’antic jutjat d’Arbarèe. Alguns acreditats investigadors sostenen que la imatge no representa cap arbre desarrelat, com s’ha dit, sinó la planta cervaria que apareix a les tombes de la família Cervera de la Garrotxa, antics reis de Sardenya. D’altra banda, com que només representaria una part de Sardenya, hi ha una tercera proposta que mira d’unificar les dues, amb l’escut d’Arbarèe en el centre. El debat ha de desembocar en un acord amb el màxim consens majoritari.

I DE COMMEMORAR EL TRICENTENARI, QUÈ?

Les institucions del Principat de Catalunya varen ser molt negligents amb el Tricentenari de la capitulació de Mallorca i Eivissa, les terres que més aportaren en hisendes i vides a la defensa de Barcelona. Amb l’excepció del Born, Centre Cultural, durant la direcció de Quim Torra, i la tasca d’algunes entitats cíviques atenent la crida de Teresa Clota (L’Artesà de Gràcia, Memorial 1714, Indrets del Record, Germania Randa…), l’organització oficial del Tricentenari 1714-2014, comissariat per Miquel Calzada i Toni Soler, va constituir un acte de gran transcendència i amb una repercussió mediàtica important, però tan regionalista i aberrant que va proclamar a tort i a dret que el final de la Guerra de Submissió va ser l’11 de setembre de 1714, amb l’apèndix de Cardona una setmana després. Tal pretensió significava un menysteniment injust i injustificable a la veritat històrica. Doncs, si això va ser així amb Mallorca, què es pot esperar que facin amb Sardenya?

Lamentablement, de l’enfilall d’efectes generats per la submissió a Castella (lingüicidi, militarització, aculturació educativa, espoliació fiscal i tantes altres), les dues majors conseqüències d’haver perdut aquella guerra varen ser perdre la sobirania de cada un dels antics regnes de la Corona d’Aragó (el de València, el de Mallorca, el de Sardenya i el Principat) i l’esquarterament entre els territoris de la Nació Catalana, la locució més utilitzada durant aquell conflicte bèl·lic per referir-se al conjunt dels nostres territori. Sobirania i esquarterament són, encara ara, els dos grans deures per tal d’assolir la llibertat i la represa de la confederació dels diversos territoris.

La desitjable commemoració solidària del Tricentenari de la caiguda de Sardenya per part de les terres que, fins a aquell moment, havien viscut agermanades, a més de la desídia viscuda a Mallorca fa dos anys, ha topat amb una circumstància rellevant que n’ha obstaculitzat el reconeixement històric degut. Avui el Principat viu el procès de reconquerir la sobirania. No hi ha marxa enrere i, per més que faci l’estat borbònic de Felip VI, prevaldrà el dret de qualsevol poble a autodeterminar-se i a decidir el seu futur. Altra cosa és veure com el camí de refer i reparar l’esquarterament no sols no s’ha iniciat, sinó que des de gairebé totes les institucions hi ha un desinterès i un desconeixement absolut sobre quin és el marc nacional. La profusió de festes «nacionals», d’himnes i de banderes, delaten com la «maña» borbònica ha fet forat i ha perpetuat un provincianisme segregador. Han passat 40 anys del Congrés de Cultura Catalana i alguns dels debats imprescindibles (la represa política, els símbols, la identitat…) no només no s’han tancat, sinó que no s’han activat ni tan sols. Com sol passar, les coses més urgents (i les d’ara certament ho són) eviten abordar les més necessàries. En aquest punt ens trobam. Sense defallir, sense retre la lluita, perquè si els qui lluiten poden perdre els qui no ho fan ja han perdut. Així, cap a la victòria i, com va escriure Salvador Espriu l’any 1968,« Ens alcem tots dos/ en encesa espera/ el meu poble i jo!».

Al capdavall, els 300 anys de submissió han estat també tres segles de resistència! 

NOTES

(1) Formalment, el Regne de Sardenya va ser creat l’any 1297 quan el papa Bonifaci VII, com àrbitre del conflicte que enfrontava els regnes d’Aragó i de França, va designar Jaume II com a rei de l’illa. Sardenya es convertia en un regne més dels que formarien la Confederació catalanoaragonesa, amb el Principat de Catalunya i els regnes d’Aragó, Mallorca, València i Sicília.

(2) No cal ser gaire perspicaç per veure fins a quin grau Bacallar desitjava la submissió, l’extermini fins i tot, de Catalunya. En relatar la caiguda de Barcelona el setembre de 1714, escriu: «En esto paró la soberbia pertinaz de los catalanes, su infidelidad y traición. No faltó quien aconsejase al Rey Felipe asolar Barcelona, y plantar en medio una columna. No había rigor que no mereciese, ciudad que había sido el origen de tantos males, y que había quitado a la Monarquía tantos reinos. El Rey se excedió en clemencia, y la conservó; pero abatida». Bacallar, òbviament com a Vicente, va ser un dels membres fundadors de la Real Academia Española, dia 3 d’octubre de 1714, a proposta de Felip V. 

(3) La guerra de la Quàdruple Aliança va trencar l’amistat de Castella amb França i Felip V va anar de derrota en derrota. El març de 1719 envià una flota amb 6.000 soldats a la Gran Bretanya per fomentar l’aixecament dels escocesos i l’operació va ser un desastre. A més de perdre tots els vaixells, la marina britànica atacà Vigo i Ferrol. Però la paradoxa més gran de totes va ser que dos mesos abans, el gener de 1719, un exèrcit comandat per Berwick, el qui havia fet caure Barcelona el setembre de 1714, va invadir el País Basc i Catalunya, amb la promesa de recobrar Mallorca i d’abolir els Decrets de Nova Planta i restituir les institucions. Aquest objectiu li proporcionà el suport dels catalans i els valencians, amb la curiositat de comptar amb els principals enemics de cinc anys abans. Francesc Bernic, el cap dels Miquelets del Rosselló, va organitzar un exèrcit de més de nou mil homes, estructurats en deu batallons de fusellers a les ordres de deu coronels austriacistes que ja havien lluitat contra els borbònics: Pere Joan Barceló, Carrasquet, Joan Vilar i Ferrer, Francesc Torres, Segimon Molins, Francesc Coch, Francesc Brunet, Francesc Bac de Roda (fill de l’heroi d’Osona), Simó Moliner, el Coixet de Rodonyà, i Tomeu de Pollina.

(4) En aquest punt, és obligat fer un agraïment públic a Stefano Puddu Crespellani, l’artista sard resident a la Garriga, per haver-me facilitat contactes amb Sandra Vargiu, bibliotecària de la Universitat de Càller, M. Daniela Ciccu, del servei de digitalització de la universitat, i Mariella Salis, arxivera, per tal de reeixir en la llarga recerca del Decret de Nova Planta de Sardenya i poder-ne fer l’anàlisi comparativa amb els de la nació catalana. Curiosament, mesos després d’haver rebut el decret des de la Biblioteca Universitaria di Cagliari, en vaig rebre un exemplar idèntic des de la Sección Nobleza del Archivo Histórico Nacional de Toledo. Com que em consta que altres investigadors han intentar accedir-hi sense èxit i que, encara ara, no es troba a Internet, atesa la importància històrica he considerat oportú publicar-ne una reproducció, com a document cultural, per tal que estigui a l’abast de qualsevol persona que no en vulgui obtenir un profit econòmic. Qui el vulgui llegir i analitzar, el trobarà al final d’aquest article.

(5) La «encomienda» era una institució castellana de l’edat mitjana que es va implantar a Amèrica, amb l’objectiu d’impedir els abusos dels colonitzadors als indígenes. La figura del comendador tenia per funció vetllar pel benestar dels súbdits indígenes i assegurar-ne la protecció, a més d’encarregar-se de la recaptació dels impostos. Felip V va extingir aquesta figura al temps que impulsava la protecció dels criolls, els descendents dels quals tanmateix promourien les independències per alliberar-se del colonialisme espanyol, fins al punt que avui ja no en resta cap territori.

(6) La Carta de Logu consta d’un conjunt de lleis, entre les més antigues d’Europa. Va ser promulgada per Elionor d’Arborea (Molins de Rei, 1340-Oristany, 1403), com a esmena d’un text homònim de 1376. La Carta, confirmada per la Corona d’Aragó i ratificara per Alfons IV l’any 1421, va ser vigent a Sardenya durant segles.

(7) vg. https://www.vilaweb.cat/noticies/diputats-sards-demanen-al-seu-govern-que-imprimeixin-i-guardin-les-butlletes-pel-referendum-catala/

ALTRES HISTÒRIES DE LA GUERRA DE SUBMISSIÓ

1. Una cançó borbònica (introduïda mañosamente)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268154

2. La Capella d’en Marcús i la devoció a la Llibertat:

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268171

3. I de les valentes dones, què?

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268186

4. …fins perdent nostres banderes!

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268312

5. La borbonització de l’Església Catalana

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268339

6. La resistència

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268360

7.- Amb Felanitx no podran!

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268386

8. Com els tigres?

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268882

9. Ignomínies a eradicar

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268951

PER A SABER-NE MÉS:

Balanç del Tricentenari a Mallorca i a les Pitiüses

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=269148

Pólvora i farina; Mallorca 1715 (conferència de l’Ateneu Barcelonès, amb el vídeo)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268230

EL DECRET DE NOVA PLANTA DE SARDENYA A L’ABAST DE TOTHOM

Josep Palou va publicar, aviat farà 20 anys, EL PAÍS, LA QUINTA COLUMNA, un llibre amb abundant documentació que desemmascarava el diari que, durant uns anys, va gaudir de l’aurèola de ser progressista. L’autor esbaldregava aquesta fama immerescuda i demostrava de manera incontestable el qualificatiu del soststítol: L’ANTICATALANISME D’ESQUERRES. Arran dels atemptats de dia 17 d’agost del 2017 a Barcelona, EL PAÍS s’alineà amb les tesis de l’extrema dreta i publicà un Editorial miserable i barroer, amb falsedats gegantines, que va validar i precipitar hipotètics acudits execrables de caràcter vexatori contra Catalunya des de posicionaments ideològics que res no tenen a veure amb l’humor i sí, i molt, amb el racisme i el guerracivilisme.

Just un mes en clau dels atemptats, dia 17 de setembre, en bon diumenge i en lloc de màxima lectura, EL PAÍS va publicar un reportatge cridaner a doble pàgina, on un grup de 19 soi-disant intel·lectuals d’esquerres qualificaven el dret a decidir d’estafa antidemocràtica. L’ampul·lós escrit apareixia com a publicitat pagada, amb la signatura del partit Recortes Cero, l’economia del qual no permet endevinar fonts de finançament gaire ortodoxes. Dies abans, concretament dia 6 de setembre, aquest partit (altres 19 persones) ja s’havia manifestat davant del Parlament contra el referèndum anunciat per dia 1 d’octubre (*) i, des de dia 18, de manera extravagant, el grupuscle ha posat gent, molt possiblement pagada, per empaperar Catalunya amb un cartell insultant que tracta de rates als partidaris de la independència, anima a la seva mort i fa tot això, naturalment, sense cap problema amb les forces policials ni amb la fiscalia. La proclama negacionista del text no és res comparat amb una imatge que fa clarament apologia de la violència i dibuixa una arma contra una urna. Qui hi ha al darrera? D’on surt aquesta gent? Qui els financia? A qui empara EL PAÍS? Doncs, a la mateixa gent que han emparat abans diaris com La Razón, ABC, El Mundo, La Vanguardia… D’entrada, cal advertir que el recent manifest no és el primer d’aquest grupuscle. El desembre del 2015 ja varen distribuir i publicar un «manifiesto cultural» de disseny similar al d’ara que va ser reproduït arreu.

Va ser arran de les eleccions espanyoles de desembre de 2015, a les quals amb gran sorpresa varen presentar candidatura a totes les circumscripcions electorals i, de manera igualment sorprenent, varen rebre una desorbitada i desproporcionada atenció mediàtica a la premsa espanyola i a la catalana. La portaveu d’aquest partit és Nuria Suárez (**), un curiós personatge amb un CV tan irregular i camaleònic que la delata.

La candidata a la presidència del govern espanyol, repetidora a les eleccions del 2016, destacà durant la campanya per atacar i desqualificar el líder de Podemos, Pablo Iglesias, i amb major èmfasi el procés independentista de Catalunya. Però, si volem riure de valent, haurem de retrocedir un poc i ens trobarem a la mateixa senyora Suárez aspirant a presidir la Generalitat de Catalunya l’any 2012, com a cap de llista del partit Unificación Comunista de España, un nom clarament orientat a espipellar vots de l’esquerra, però amb una campanya unionista adreçada contra l’independentisme i, de manera personalitzada, contra Artur Mas. El nom, tanmateix, no enganyava ningú i els grups d’esquerra alternatius varen qualificar UCE de “feixistes” i els acusaren de sortir directament del Ministerio del Interior. No només això, sinó que es va demostrar que les persones que integraven les llistes havien demanat el vot de manera successiva per UPyD, VOX i, a les anteriors eleccions autonòmiques, per Ciudadanos.

Sembla convenient i recomanable que, amb aquest historial cínic i clínic, les senyores Coixet i Sardà o els senyors Mariscal i Marsé, per esmentar els signataris sicaris catalans del “manifiesto”, es facin mirar a qui han brindat suport, no fora cosa que “la intel·lectualitat” i “l’esquerranisme”, des d’on han diagnosticat com a “antidemocràtic” el dret a decidir de les persones i dels pobles, els posi en evidència i, en un futur no gens llunyà, els recordi de qui han volgut fer de majorettes o de palmeros, perquè vull creure que cap dels quatre esmentats està subvencionat amb fons reservats de l’estat com hi estava Lerroux (***).

(*) https://www.eltemps.cat/article/2076/membres-duna-secta-es-manifesten-a-les-portes-del-parlament-contra-la-llei-del-referendum

(**) Aunque nació en Barcelona en 1968, Suárez tiene sangre canaria ya que su madre y toda su familia son de Las Palmas de Gran Canaria. Según cuenta, su progenitora se quedó embarazada estando soltera y debido a que en aquella época no estaba bien visto esto en una ciudad pequeña, decidió desplazarse a la capital catalana. (Extret de l’encapçalament de l’entrevista a eldiario.es, 24-VI-2016)

(***) Ho afirma Prieto a les seves memòries.

El mes de febrer del 2017 es va presentar el primer llibre de poemes de Miquel Bauçà, En Meravell. Fins al moment, romania no només inèdit, sinó que se’n desconeixia l’existència. L’atzar, combinat amb la curiositat, ens va brindar un present imprevist; un regal pòstum. Va ser un besnét de Pere Oliver i Domenge, l’historiador i dissenyador informàtic Joan Valls de Padrines, en revisar la biblioteca de qui va ser batle republicà de Felanitx, qui trobà enclosa entre llibres una còpia mecanografiada de La carn i el goig i la va fer a mans de l’inquiet Pau Vadell. No podia anar a pegar a un millor destinatari, perquè el jove poeta de Calonge, també és editor i, per arrodonir-ho, historiador. Indagar la procedència d’aquella obra ultrapassava la curiositat i s’endinsava en la investigació sobre un dels poetes més interessants del segle XX. La recerca destapà que l’obra s’havia presentat, sense èxit, al premi Ciutat de Palma de 1960. El guardó es concedeix el mes de gener i, per tant, havia d’haver estat lliurada la darreria de 1959, amb la qual cosa podem assegurar que el poeta felanitxer va escriure aquests versos, com a màxim, amb només 19 anys. Aquest fet biològic ha precipitat alguns lectors a sentenciar, a faisó d’innecessàries justificacions, comentaris paternalistes (i reduccionistes), saludant el recull amb l’etiqueta que són poemes de joventut. Em sembla trivial l’observació. Com bé ha discernit Antoni Artigues (1), el més entès coneixedor i divulgador de l’obra del poeta felanitxer i ermità de ple dret de l’Eixample de Barcelona fins a la mort, en aquesta obra ja es mostra diàfana la poètica de Miquel Bauçà, amb tot l’univers de referents i significats que farà brollar al pas d’una vida literària rica i plena.

Vaig assistir a la presentació que es va fer a la llibreria Quart Creixent de Palma. La gran sorpresa d’aquell vespre va ser quan Antoni Artigues va il·lustrar la seva intervenció amb la veu del poeta. Només dues vegades en tota la meva vida, una a Barcelona i una altra a Vic al costat de Rafel Subirachs, havia sentit parlar Miquel Bauçà, però els dos enregistraments que vàrem poder escoltar el dia de la presentació posaren la pell de gallina a tota la concurrència, especialment a les persones que no l’havien pogut escoltar mai; la gent jove molt particularment. Segons explicà Antoni Artigues, els hi havia fet arribar la filla del poeta. El primer document, Poètica, mira de respondre en dos minuts i mig la pregunta: «què és la poesia?». Afirma que, per a ell, és la revolta constant i conclou: La poesia és la fórmula més sincera per expressar la meva rebel·lia! El segon document que vàrem escoltar, també de dos minuts i mig, és el poema Una bella història, amb un títol que retrobarem en el futur, amb el complement: la independència dels Països Catalans. Es tracta d’una evocació autobiogràfica que ens descriu moments claus de la seva vida. Des del moment quan A penes em tingueren defora del ventre de la meva mare i son pare li va posar dures argolles al coll i als braços fins que un amic, amb unes tenalles, em va trencar totes les argolles de la meva llibertat per arribar al punt quan, amb una amiga, vàrem començar un llarg exercici d’amor, molt més profitós que la llibertat i tota la veritat.

Com la totalitat dels assistents a la presentació amb qui vaig comentar l’audició, vaig passar un guster mai vist d’escoltar el poeta felanitxer. Deslletrejava les paraules, amb una lenta cadència, dotant de música, gairebé una nota a cada síl·laba, i accentuant l’entonació amb un ressò que perllongava a la darreria de cada vers, per arribar al final com si no acabàs mai. Em va recordar Don Joan, aquell vicari porrerenc que va estar mitja vida al Port de Felanitx. Infringia un to de rapsòdia a la lletania que condicionava l’escolta i la resposta cantussejada de les beates. D’homes, n’hi havia pocs a passar el rosari, però estic segur que va fer passar la corona més d’una vegada al nostre poeta.

Aquesta setmana, mirant d’establir connexions entre Pere Oliver i Josep Carner, la casualitat m’ha fet anat a pegar de morros a una magnífica entrevista, publicada el maig del 2015, que fa Carles Batalla a la poeta Clara Mir que ens parla de Miquel Bauçà (2): Mallorca té el poeta més gran d’Europa. De rebot, aquesta troballa m’ha fet visitar la pàgina de la poeta, on també dedica un espai al nostre escriptor que també he de recomanar vivament per la informació de primera mà que conté (3). Ha estat en aquest espai on he llegit que a la Fonoteca Colomines, dins de la Càtedra Màrius Serra, hi havia enregistrades les veus de destacats poetes de la meitat del segle XX (4). Cap allà som anat virtualment, perquè és a disposició de qui vulgui accedir-hi, prèvia inscripció de franc. Podreu escoltar i «sentir» Brossa, Carner, Espriu, Foix, Palau i Fabre, Pere Quart, Riba, Villangómez… Un privilegi de veus que haurien d’arribar a les escoles. M’ha cridat l’atenció la referència que fa Carme Mir en el seu article a un altre poeta felanitxer molt menys conegut: Joan Julià. Per descomptat, el seu amic Miquel Bauçà apareix en tres enregistraments. Els dos primers són, justament, els dos que vàrem escoltar a la presentació del seu darrer (que és el primer) llibre, amb la particularitat que el títol del poema apareix com Una vella història. Sigui com sigui, és una vella i bella història. El tercer enregistrament, com els altres dos, de dia 19 de maig de 1961, és Carta a Maria Antònia, on el poeta refereix un jovenívol desencontre amb una felanitxera a qui recomana que miri endavant. Algú, hi veurà la misogínia tantes vegades assenyalada del poeta. Jo hi he vist sobretot una gens hermètica i molt condescendent ironia.

Llegiu la informació dels enllaços! Escoltau Bauçà! Puc assegurar-vos que no perjudica la salut!

(1) Per a saber-ne més, resulta imprescindible llegir Bauçà des de la pàgina que gestiona Antoni Artigues: http://magpoesia.mallorcaweb.com/

(2) Llegiu-la completa a: http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/860213-lmiquel-bauca-era-excentric-no-boig-i-se-lha-abandonatr.html

(3) Vg. http://servitalplat.blogspot.com.es/2012/04/poesia-la-carta-xx-miquel-bauca.html

(4) http://www.catedramariustorres.udl.cat/materials/fonoteca/colo/index.php?acr_autor=folc

La recerca et fa anar d’una banda a una altra i, amb resultats inesperats, t’estira i t’arrossega de rodolons molt sovint cap a la frustració i, no tantes de vegades, cap a noves descobertes que t’omplen de satisfacció. L’atzar és un component important de la investigació. La sorpresa, l’imprevist, convida a estirar fils nous i t’endinsa, a l’arrisca l’aventura, per camins i laberints desconeguts.

Fa uns mesos em vaig proposar descobrir i retratar el lloc on va néixer Pere Oliver i Domenge. Com diantres trobar el primer pis del número 126 del carrer dels Oms de la ciutat de Palma de 1886? Com fer-ho si, avui, aquest carrer tot just arriba al número 60? L’evidència em va fer topar de morros amb la impossibilitat de localitzar l’adreça. Com que a un epistolari familiar s’apuntava que el domicili era “a la part baixa del carrer, més acostat a la Rambla que a la plaça de Joanot Colom”, vaig acudir a l’apotecaria d’aquella zona, per si la titular, Francisca Armengol, o en Toni Torrens, me’n sabrien donar noves o indicar-me qualque pista. Aviat vaig saber que  la meitat dels anys 70 del segle passat es va fer una revisió de la numeració de Palma i, molt en concret, del carrer dels Oms. Antigament, en diverses èpoques, començava a la plaça de Joanot Colom i, per tant, devia agafar el braç de la Porta Pintada fins al carrer de Sant Miquel, per continuar davallant fins a la Rambla. L’explicació aclaria l’enigma, però no determinava el lloc exacte de l’antic número 126. Toni Torrens em va obrir el seu exemplar de la Guía Turística Comercial de Palma de Mallorca. 1943, obra de J.M.R. Qualque orientació hi trobaríem!

D’aquest llibre, me n’havia parlat fa molts d’anys l’escriptor Antoni Serra. Divertit, m’explicà que l’autor el va enllestir amb l’únic objectiu de guanyar doblers. Es dedicà a recórrer Palma, botiga a botiga i oferir als propietaris, porta a porta, d’incloure el seu establiment a una guia comercial. Descrita en quartetes encadenades amb rimes primàries i forçades, va il·lustrada amb centenars d’anuncis de tota mida, la pràctica totalitat en blanc i negre. Els comerciants que pagaven sortien destacats, els qui no ho feien eren ignorats o, en més d’un cas, criticats. La guia posa èmfasi en els atractius turístics de Palma (la Seu, la Llotja, el Castell de Bellver…) i, fins i tot, alguns de fora de la ciutat (les coves del Drac, per exemple). Al final, un doble índex (per carrers i per activitats professionals), servia els lectors de guia turística i comercial, ben ajustada al títol del llibre.

La utilitat pràctica de la guia, tant per turistes com per residents, no va impedir-ne la retirada per ordre del governador. Els pocs llibres que es varen vendre abans de requisar-se la publicació són mals de trobar i, òbviament, han fet que avui sigui molt difícil poder consultar-ne qualque exemplar. El motiu de fons del segrest de la publicació va ser que la guia feia propaganda de les prohibides cases de barrets. Serveixi d’exemple la que descriu, a l’entorn de l’actual plaça del Rosselló, una de les més freqüentades de l’època ubicada en el número dos del carrer Bobians:

• Al 2, doña Catalina
• Ferretjans, muy popular
• tristezas te hará olvidar
• pues su misión se encamina
• en trocar el mal humor
• por la máxima alegría.
• Es su mansión hoy en día
• un refugio halagador.
• Preside amor de escenario
• del que al arriarse el telón
• sus protagonistas son
• seres de algo imaginario. (…)

L’autor, emboscat rere les inicials, era Jordi Martí Rosselló (1891-1973), Es Mascle Ros, republicà, obrerista i anticlerical, editor de nombroses publicacions periòdiques entre les quals destaca el Foch y Fum, popular, irònic i satíric que va tenir una gran acceptació, amb seguidors fidels, molts dels quals eren analfabets i anaven als casinos on algú llegia el contingut en veu alta. També va publicar moltes de peces breus teatrals que, en més d’un cas, li suposaren multes i prohibicions. El 1918 va ser excomunicat pel bisbe de Mallorca, l’alcoià Rigobert Domènec i Valls, i el 1919, arran d’una demanda presentada per Joan March Ordinas, va ser desterrat i va haver de traslladar-se uns anys a Barcelona.

Arran de la insurrecció de 1936, malgrat la seva implicació amb les forces d’esquerra, sorprenentment (gràcies a la intervenció del seu germà militar), no va patir la repressió feixista i va continuar fent feina a la seva impremta Independència. Per descomptat, va haver d’abandonar el seu activisme d’abans de la guerra i, excepte el fracassat intent de divulgar i vendre la guia esmentada, s’endinsà en el silenci.

Seguir les notícies referides al carrer dels Oms d’aquesta guia mostra alguns punts de referència que m’han facilitat la recerca de la casa dels pares de Pere Oliver. Del número 126 en concret, es diu que a la planta baixa hi ha el Nuevo Bazar. Atesa la inexistència de la botiga esmentada, calia trobar alguna referència d’aquell entorn que avui encara perduri; una pista de qualque descripció que pugui identificar-se en l’actualitat. N’hi ha més d’una. Potser la més clara és aquesta: «Aquí en el 140/ la gran placa dedicada/ a un hijo ilustre. Ganada/ cuando sus huestes…». Avui, la casa amb la làpida que recorda on va néixer Sebastià Vila correspon al número 42.

Per pura lògica matemàtica, per una simple regla de tres, si l’antic 140 és l’actual 42, l’antic 126 hauria de correspondre, a l’actual 28. Això, naturalment, si no fos que en aquest tram s’hagi produït la inserció o la retirada de qualque edifici. Doncs, això és el que va passar. Quan es va obrir la galeria comercial, que va del carrer dels Oms fins a la plaça dels patins, es varen eliminar un parell de portals. Per tant, no és gens aventurat considerar que el número 126, en el primer pis del qual sabem que va néixer Pere Oliver i Domenge, avui correspondria exactament a l’actual número 38. Per esvair el dubte raonable, vaig retratar aquest portal i els dos del costat, els vaig mostrar a un familiar i, tal com jo pensava, va assenyalar quin era dels tres. La confirmació definitiva la me va fer Toni Torrens, després de parlar amb els veïnats més antics del carrer.

Una plaça amb tres noms? Tres espais delimitats?

Aclarit, almenys molt aproximadament, l’enigma del lloc de naixement del protagonista objecte de la meva recerca, no vaig abandonar la guia i, encuriosit, vaig aprofitar per fer-ne una lectura completa. Els qui varen viure la Palma dels anys 50 del segle passat, poden passejar-se per les pàgines del llibre, evocar la ciutat esvaïda que va retratar Màrius Verdaguer i comprovar com de molt ha baratat el paisatge. Una de les informacions que vaig trobar, a l’entorn de la denominació de l’actual plaça d’Espanya, em va ratificar la usurpació del nom antic o, per ser més exactes, dels tres noms antics d’aquell espai.

La informació d’aquesta guia convida a recapitular la controvertida i molt discutida nomenclatura de l’espai de Palma que, si més no en la més significativa extensió, oficialment va dur el nom de Joanot Colom, des de l’any 1892 fins que arran de la insurrecció feixista-militar es va canviar per per Plaza de España.

La revisió no pot ser mai debades i sempre pot ajudar a aclarir els embulls. L’any 1862 l’Ajuntament de Palma va tomar unes cases velles de davant la Sala i va obrir un nou carrer de Cort a la plaça Major, amb el nom del cabdill de la Germania de Mallorca. Trenta anys en clau després, el maig de 1892, el nom del carrer s’adjudicà al navegant Cristòfol Colom, perquè l’Ajuntament va voler enaltir encara més la figura de l’agermanat felanitxer i va posar el seu nom a l’espai de la murada, davant de la Porta Pintada, on el cap de l’Instador del Poble i del Bé Comú, va ser penjat i exhibit, per a escarni públic, durant tres segles. Quan l’any 1902 es va estimbar aquell fragment de la murada, el nom de Joanot Colom abraçà la part exterior, tal com demostra l’acta de la demolició, on es descriu com l’horabaixa de dia 12 d’agost de 1902, amb gran solemnitat, “a la plaça de Joanot Colom” es va posar la primera pedra d’un edifici escolar. També ho demostren les descripcions que asseguren que, “a la plaça de Joanot Colom“, se situaven els cotxes i els carros de viatgers, mentre que els dels traginers se posaven a la zona dels hostals davant de la porta de Sant Antoni.

L’agost de 1910, coincidint amb el projecte de la línia de tren a Santanyí que va presentar Eusebi Estada, promotor també de l’enderrocament de la murada i, per aquest motiu, proclamat fill il·lustre de la ciutat, se li dedicà un espai que, de moment, ningú no ha delimitat amb exactitud, però que, en contra del que s’ha escrit, no va eliminar el nom de Joanot Colom ja que coincidiren ambdós noms en el temps, durant gairebé tres dècades. Això no obstant, la guia del Mascle Ros delimita clarament els dos espais ja que descriu, botiga per botiga, sempre amb el nom i el número de la plaça, la ubicació. Resulta irrefutable, doncs, que l’espai on es va instal·lar l’estàtua del Rei en Jaume era la plaça de Joanot Colom. Així es detalla en els actes d’inauguració i arriba, fins i tot, a punt de l’aixecament feixista-militar de juliol de 1936 quan el diari Ultima Hora informà que, la matinada de dia 14 d’abril de 1936, “una escuadra colocó una bandera de Falange en la estátua de Jaime I en la plaza de Juanot Colom”. A banda de certificar la temptació de posar banderes a la mà del conqueridor, la notícia és ben aclaridora.

Cal tenir en compte que, des de la Part Forana, fins que s’esbaldregaren les murades, com a gairebé totes les portes de Palma, s’accedia a la Porta Pintada per un pont. La projecció imaginària d’aquest pont, cal situar-la inserida dins del gran espai que es va generar. En retirar-se el pont i la murada, es delimitaren tres espais. El més estricte de la Porta de Santa Margalida (popularment la Porta Pintada) abastava l’entorn de la mateixa porta (amb les esglésies de Santa Caterina de Sena i Santa Margalida, com a referència dels marges). Els altres dos espais, a la dreta i l’esquerra d’on se situava l’antic pont, xapaven la gegantina plaça. En el de la part dreta, mirant des de l’estació cap a la Porta Pintada, el 1910 s’inaugurà l’estació meteorològica. En el de part esquerre, la de l’església dels Caputxins, el 1927 s’inaugurà el monument al rei en Jaume I, gairebé enclavat damunt d’on abans hi havia el pont de la Porta Pintada, també dita de la Conquesta. Resulta molt aventurat creure que els dos noms foren adjudicats als dos espais? L’explicació més plausible és la d’entendre que eren dues places i no una. Allò que és indubtable, per l’allau de documents que hi ha, és que el nom posterior de d’Eusebi Estada no va eliminar mai el primigeni de Joanot Colom.

El llibre de Jordi Martí va ser publicat l’any 1943, és a dir, quatre anys després que les autoritats franquistes retolassin amb el nom d’Espanya el gran espai on, com hem vist (i més enllà de l’estricta Porta Pintada), retolava dos noms i, segons la meva deducció, dues places. Això no obstant, la guia deixa clar que no es va retirar el nom de l’instador del poble, sinó que es va reduir i circumscriure a l’espai que va des de la gran plaça al carrer de Sant Miquel; la Porta Pintada, en definitiva. No sé fins quan va durar el nom, però l’any 1943, Es Mascle Ros descriu les botigues de tot aquell entorn i defineix que la darrera casa de la plaça d’Espanya, “abans d’entrar a la plaça de Joanot Colom” (sic), és el forn de la pastisseria Santa Eulàlia (avui local d’una cadena americana de menjar pollastre frit), situada a la planta baixa d’un edifici singular. Doncs bé, aquest forn ja s’havia publicitat més de 20 anys abans a Portafolio de Balears, la guia de Mallorca elaborada l’any 1922 per Benet Fàbregues, i l’anunci especifica que es troba a la Plaza Juanot Colom (Frente a las estaciones del Ferro-carril). La cosa, doncs, està prou aclarida.

Vint-i-un anys després, el 1943, a la segrestada guia del Mascle Ros, apareixen ben delimitades, i descrites al detall gairebé porta a porta, tant la plaça d’Espanya com la de Joanot Colom. En canvi, ja no s’esmenta la plaça d’Eusebi Estada. Segons testimonis que m’ho feren avinent en el seu dia, a la placeta del ferrocarril que hi havia entre l’Hostal Terminus i l’edifici de l’estació, durant la guerra encara hi havia com a mínim una placa amb el nom d’Eusebi Estada. Des d’aquella placeta, fins la primeria dels anys 70 del segle passat, aparcaven els autocars que feien la línia de Palma a Felanitx (i a moltes altres destinacions de la Part Forana). En obrir-se el lateral, per donar entrada i sortida als vehicles, l’espai va quedar aferrat al carrer per on transcorre la via del tren de Sóller i que desemboca a la plaça entre les dues estacions de ferrocarril. Aquest carrer, l’any 1939, en acabar el conflicte bèl·lic, va ser retolat amb el nom de l’impulsor del ferrocarril a Mallorca, al temps que li retiraren el nom de la plaça.

Resulta evident que l’actual plaça d’Espanya, nom imposat per les autoritats feixistes, va usurpar tant la de Joanot Colom com la d’Eusebi Estada, però ambdós noms varen mantenir-se, arraconats, a la mateixa zona. El d’Eusebi Estada al carrer lateral ja descrit que comença entre les dues estacions de tren. El de l’agermanat, retolà l’espai de la Porta Pintada. Uns anys després, també aquest espai prendria el nom de plaça d’Espanya per, ja dins dels anys 80, recobrar el de Porta Pintada.

Hi ha prou referències que confirmen el nom de la plaça Joanot Colom. A més de les dues guies esmentades, hi ha exemples a balquena: cartes, targetes personals i comercials… A tall d’anècdotes il·lustratives, pot servir la informació de dia 22 d’abril de 1910, publicada a La Vanguardia, on s’informa que ha tocat la loteria al selleter de la plaça Joanot Colom (Can Tarongí), exactament davant de l’estàtua del rei En Jaume. Igualment indicatiu és l’anunci de la tenda de dolços d’Antònia Esteve, publicat el març de 1934 a Der Herold, el dominical que editaven a Mallorca els alemanys fugitius del nazisme.

Com a cosa certa i segura, la Guia de Jordi Martí Rosselló confirma que, almenys durant la primera etapa de la postguerra, la imposició del nom d’Espanya, no va eliminar el nom de Joanot Colom, sinó que el va reduir a l’espai de la Porta Pintada i va decantar el nom d’Eusebi Estada cap a un carrer lateral, el qual, encara es manté. El de Joanot Colom, en una rocambolesca actuació municipal del consistori que va desatendre la crida a un estudi raonat previ, l’any 2009 va ser reposat gairebé d’amagatotis a l’antic carrer que va de Cort a la plaça Major. Roda el món i torna al born!

La investigació brinda sorpreses, ironies i curiositats! La recerca de Pere Oliver i Domenge m’ha fet anar a pegar fins a Joanot Colom. Tanmateix són dos noms que es creuaren més d’una vegada. Pere Oliver va publicar Joanot Colom, Instador del Poble i, quan va ser batle de Felanitx, li dedicà la plaça de la Torre, usurpada arran de la guerra com la de Palma i encara no retornada.

Alexandre Jaume comparà l’empresonament l’any 1934 de Pere Oliver, a la presó dels Caputxins, amb l’execució, quatre segles abans i a molts pocs metres d’aquell lloc, de Joanot Colom.

Sí, la recerca té aquestes coses i, qualque vegada, et fa present d’informacions que il·lustren qüestions pendents d’aclarir i brinden nous camis per esbrinar-les o per aportar dubtes raonables, ni que sigui!

En contra del que va dir aquell, repetir moltes de vegades una mentida no la transforma mai en una veritat; com a molt pot generar un tòpic. Fals, naturalment. Aquest fenomen és aplicable a l’aparició en escena de Joan Miró i Ferrà (1893-1983). S’ha escrit moltes de vegades que la seva primera exposició va patir crítiques despietades. Els més reputats estudiosos del pintor afirmen que la mostra va ser, unànimement, contestada, rebutjada i rebuda com l’obra d’un boig o d’un foll. Les crítiques del moment demostren que les afirmacions no són exactes ni d’un bon tros.

LA PRIMERA EXPOSICIÓ DE JOAN MIRÓ

Un díptic elaborat per Josep M. Junoy (1893-1955) convidava a la primera exposició de Miró que, entre el 16 de febrer i el 3 de març de 1918, a la Sala Dalmau al carrer Portaferrissa de Barcelona, presentava un total de 64 obres, entre olis, aquarel·les i pastels, a més d’una xifra indeterminada de dibuixos. Els preus no eren els d’un debutant i només es va vendre el quadre Natura morta del ganivet que li comprà el també pintor Josep Monpou (1888-1968) per 150 pessetes.

LES CRÍTIQUES

Tres, i només tres, foren les crítiques que es publicaren d’aquella exposició i tan sols una d’elles va ser destralera. Joan Sacs, pseudònim quan feia crítica d’art del pintor Feliu Elias i Bracons (1878-1948), va definir Miró com «un novato propenso al amaneramiento, magnífico atrevido, detestable colorista». Aquesta és la única crítica que va generar el tòpic i magnificà un hipotètic rebuig d’aquella exposició. Va sortir, dia 24 de febrer, publicada a les pàgines de La Publicidad. Curiosament, un dels quadres exposat era el titulat La Publicidad i el gerro de flors, on apareixia el logo del diari barceloní.

Les altres dues crítiques sobre l’exposició desfan absolutament el tòpic. Josep Llorens Artigues (1892-1980), el ceramista que molts d’anys després (a partir de 1944) col·laboraria amb Miró, publicà dia 25 de febrer a La Veu de Catalunya una llarga crítica titulada Les pintures d’En Joan Miró, on fa costat al pintor i classifica les diverses reaccions del públic: «La visió de les obres divideix els visitants en tres categories: a) Els que l’exposició els agrada (amb reserves o sense). b) Els que s’hi indignen. c) Els que s’hi fan un tip de riure. Els primers entenen en art i comprenen les obres d’En Miró. Els segons no hi entenen –potser perquè no hi tenen obligació ni s’ho han proposat– però serien susceptibles d’arribar-hi a entendre. Els darrers, podem dir que tal vegada no hi entenen. Cal tan sols estudiar, una per una, aquestes produccions per formar-se la convicció que un es troba davant d’un pintor».

La tercera i darrera crítica va ser la publicada per Pere Oliver a l’exemplar de dia 1 de març de 1918 a la revista Vell i nou. És, possiblement la més ajustada de totes. Si bé és cert que diu que Miró encara no ha aconseguit el límit senyalat, acusa als qui se’n riuen que són uns incompetents en art i conclou amb una darrera frase que resultà gairebé profètica: «demostra condicions d’un futur gran pintor».

ALGUNES REACCIONS DE REBUIG

Sebastià Gash i Carreres (1897-1980), crític i amic de Miró, publicaria anys després que un individu desconegut es plantà al portal de la Sala Dalmau per malparlar als visitants de l’obra exposada. Podria ben bé ser l’autor de la doble rèplica al catàleg de mà que varen passar per davall la porta de la galeria. En qualsevol cas, aquestes reaccions ultres no passaren de l’anècdota i el galerista Josep Dalmau i Rafel (1867-1937), vist l’interès que havia despertat el pintor, va promoure una exposició de Joan Miró a París l’any 1921 i, a partir d’aleshores, va obtenir el reconeixement com a un dels més grans pintors universals. 

PERE OLIVER, EL DESCONEGUT TERCER CRÍTIC

La tercera crítica, la més desconeguda de totes, és la que va fer Pere Oliver i Domenge (1886-1968), apotecari, escriptor, historiador, investigador, activista cultural, polític i fundador i dirigent de nombroses entitats. Aquesta faceta de crític d’art, és tant desconeguda que ningú mai no l’havia esmentat. Encara que, al llarg de la vida, publicaria molts d’articles sobre Art i, fins i tot, amb el seu amic aparellador Mateu Oliver i Capó (1900-1962), dissenyaria moltes d’icones (els logos de la Joventut Nacionalista Renaixença, del Comitee Pro Catalonia, de l’Associació per la Cultura de Mallorca, l’estelada, el quadre d’honor del Cercle Recreatiu de Felanitx, el segell municipal del poble…), la de crític va ser una funció efímera, circumscrita a la publicació de només dues crítiques a la revista Vell i nou.

Més que per vocació, Pere Oliver i Domenge acceptà de col·laborar a la secció de crítica d’aquella revista per amistat amb els poetes Joan Salvat Papasseit i J. V. Foix, amb els qui coincidia ideològicament. La Vanguardia de dia 15 de febrer de 1918 anunciava: «En las Galerías Layetanas se inaugurarán sendas exposiciones del notable artista don Laureano Barrau y don Vicente Tárrega, y en la Casa Dalmau, una, de don Juan Miró». Justament, les dues crítiques que va fer Oliver varen ser a aquestes dues exposicions. Aquell any, 1918, va ser per a Pere Oliver un any transcendental i de frenètica activitat. La darreria del mes de gener, quan ja regentava la Farmàcia Moderna a la Ronda de Sant Pau de Barcelona, nasqué el seu fill Miquel. Just un mes després, el seu amic poeta Joan Salvat Papasseit, que treballava a les Galeries Laietanes publicava Arc Voltàic, el primer i únic exemplar d’una revista dedicada a l’Art i a la Literatura, amb un dibuix de Joan Miró, aleshores encara inèdit, però només a dues setmanes d’inaugurar la primera exposició.

La revista no va reeixir i, un més després, Salvat Papasseit, amb el també poeta J. V. Foix, enllestia Trossos, una altra publicació que resultà igualment efímera, i també amb un altre dibuix de Miró. 

Va ser en aquesta revista on, sense signatura i molt possiblement com a crit d’atenció per animar a visitar la mostra (encara que quan la publicació va sortir al carrer ja s’havia clausurat l’exposició), es va voler enaltir la implicació del pintor i deixar clar que “és dels nostres”.

Certament, al llarg dels anys, Joan Miró va demostrar, amb les seves generoses col·laboracions, que era un dels nostres. Igual que ho era Pere Oliver i Domenge. Ambdós ho eren i ho són. És just mantenir-ne ben viva la memòria.

En plena Dictadura de Primo de Rivera, l’enginy i l’ocurrència de Pere Oliver i Domenge, va irritar la caverna espanyola amb una divertida polissonada que simultàniament provocà la rialla de la nostra gent. L’episodi és poc conegut i encara només parcialment. Això no obstant, constitueix una mostra de l’eficàcia de la ironia com a eina per esbaldregar l’arrogància.

*   *   *

Dia 10 de febrer de 1926 amarava al Brasil l’hidroavió Plus Ultra, comandat per Ramon Franco, després de sis etapes d’ençà que havia sortit de Palos de la Frontera dia 22 de gener. Tot i que, quatre anys abans, els portuguesos ja havien fet la travessia des de Lisbona, el vol va ser esbombat per la Dictadura com una gesta de magnitud històrica. Les portades dels diaris no parlaven d’altra cosa. Fins i tot es va encarregar al popular cantant Carlos Gardel un tango que començava:

Desde Palos, el águila vuela
y a Colón, con su gran carabela,
nos recuerda con tal emoción
la hazaña que agita todo el corazón.

Tanta eufòria i tanta pretensió varen trobar, a terres catalanes, l’antídot adequat. El Felanigense de dia 20 de febrer, publicava aquest escrit adreçat al Presidente del Directorio, Primo de Rivera:

Se nos remite para su publicación el siguiente comunicado inserto en “La Publicitat” de Barcelona a ruegos de los firmantes que la fuerza del destino obliga a residir en las rebeldes provincias Catalanas.

“Excmo. Sr.: Con el alma embargada de alegría ante la hazaña heroica del inmortal Franco, a V. E. con el debido respeto exponemos:

Que consideramos que este invicto oficial del glorioso ejército español, hombre mágico que con su gesta heroica ha hecho reverdecer la patria Historia con su denodado valor, ha encumbrado nuestra patria, haciendo que el mundo entero tenga los ojos fijos en nuesta Hispánica tierra.

No llegamos a concebir cómo puede ser que nuestra Patria, después de haber dado al mundo hombres tan extraordinarios, aun pueda hoy engendrar hombres como Franco. Si por unos momentos abrimos el libro de nuestra Historia, veremos en tropel nombres tan gloriosos que jamás tierra alguna ha producido en calidad y en cantidad, como los nuestros D. Pelayo, el héroe legendario de la Reconquista, Ruy Díaz del Vivar, el Cid Campeador, Gonzalo de Córdoba, el Gran Capitán, que con sus conquistas épicas eclipsó las glorias de Aníbal, Hernán Cortés, que allá en Méjico cubriose de gloria, Pizarro, Legazpi ¿y por qué citar más si llenaríamos páginas con el solo enunciado de sus nombres? Pero tu, Franco, bravo gigante que estos momentos has acometido la más grandiosa hazaña de los siglos, que pujas en valor y en temeridad a los héroes que te han precedido. Sí, Franco, tu temeridad no tiene precedentes, y ay! de nosotros los españoles de estos tiempos, si no hacemos algo extraordinario para ti; las generaciones venideras maldecirían nuestros nombres y el vilipendio más grande caería sobre esta generación si no supiese corresponder a un hecho que ha conmovido a la Humanidad entera. Son momentos para España de felicidad suma. Tenemos frente al Gobierno de la Nación, hombre tan esforzado como el digno capitán general de nuestro ejército el Excmo. Sr. D. Miguel Primo de Rivera y Orbaneja, pundonoroso militar que en momentos trágicos para la Patria supo coger las riendas del Gobierno Nacional, y tenemos la convicción de que algo notable se ha de hacer para perpetuar este feliz acontecimiento, y nosotros, la gente del pueblo, los desconocidos, los que obramos al son del patrio amor, tenemos también nuestra iniciativa. Tememos que sea poco lo que proponer pueda el Gobierno, queremos más, mucho más. Tenemos instituída desde hace poco la Fiesta de la Raza, que cada año en el 12 de octubre conmemora aquel 12 de octubre de 1492, en que Colón besó el bendito suelo de las islas de el Salvador, estas fiestas que cada año tienen más renombre y que en próximos tiempos será la Fiesta de la Humanidad toda. Pero, especialmente los que por la fuerza del destino nos vemos obligados a residir en estas rebeldes provincias catalanas, sentimos la necesidad de que constantemente se esté insistiendo sobre sus habitantes en las glorias y grandezas de España, para que lleguen por fin a comprender la fuerza del poderio de nuestra raza, ante los cuales hasta ahora de una manera malvada o inconsciente se empeñaban en cerrar los ojos.

Por estas razones, a V. E. respetuosamente suplicamos:

Que cada 10 de cada mes, de todos los años y de todos los siglos, sea festejada la fecha de la feliz llegada a la Argentina del ave y de la nave de los aires, del “Plus Ultra” y de su comandante Franco, con una manifestación cívico-militar, en que todas las guarniciones de toda España concurran a ella y las bandas militares atronen los espacios con los sones de nuestra Marcha Real. Solicitamos que concurran a ella, para simbolizar la íntima unión que debe existir entre el pueblo español i [sic] el ejército, desfilen también en ella todas las clases sociales. Creemos que expontaneamente concurrirán todos los ciudadanos, pero si por un momento llegara a entibiarse el entusiasmo y el pueblo en masa no concurriera a ellas, suplicamos que se establezcan sanciones ejemplares contra los díscolos y mal nacidos ciudadanos que no vibrasen de amor patrio y se resistieran a prestar acatamiento al espíritu inmortal de la raza. Como buenos españoles acudimos, pues, a este Directorio, representado por su inmortal Presidente, suplicando la implantación de esta idea y que el próximo dia 10 de marzo empiece ya a manifestarse por vez primera el pueblo español en señal de homenaje al hombre semi-dios que ha tenido la virtud de desentumecer la Patria dormida.

Dios guarde a V. E. muchos años.- Barcelona, 19 de febrero de 1926 –Manuel Martínez Ochoa. –Rogelio Ramírez Sanjuán.- I. M. Domingo.- Carlos Mella Ruiz.- (Siguen las firmas).

-Excmo. Sr. Presidente del Directorio.”

El Governador de les Balears, que tenia el setmanari de Felanitx entre cella i cella, va veure que l’escrit era d’una befa absoluta de la Dictadura i va dictar una suspensió de dos mesos. Resultava vertaderament curiós comprovar que La Publicitat, on havia aparegut l’article original tres dies abans, concretament dia 17 de febrer de 1926, no va rebre cap amonestació i, mentre El Felanigense, no tornaria a publicar-se fins dia 7 de maig, el diari barceloní va continuar sense cap problema. La sorprenent doble mesura sancionadora aplicada a Barcelona i a Mallorca, feia pensar que hi havia qualque cosa més.

Com així, doncs, el tracte tan dur amb el setmanari i tan indiferent amb el diari barceloní que, indubtablement, havia llegit moltíssima més gent? Cal trobar la resposta a una nota breu publicada a La Veu de Catalunya, on s’informa que la suspensió també anà acompanyada d’una multa a Pere Oliver i Domenge, com a responsable de la publicació. El to, la redacció i evidentment el contingut, salpebrat amb una gran dosi d’ironia, el fan el principal sospitós de l’autoria d’aquell escarni públic a la Dictadura. Potser a Barcelona l’escrit podia resultar versemblant. A Mallorca, sobretot a l’entorn d’Oliver, la burla esdevenia provocació. No devien anar gens desencaminats.

Tres dies abans d’aquella divertida carta farsant a La Publicitat, concretament dia 14 de febrer de 1926, ja havia passat un fet similar. El Diario de Reus, aparentment per glorificar la gesta del Plus Ultra, publicà aquests versos amb la dedicatòria A Franco:

Vuelo audaz, glorioso portento,

Ícaro y Pegaso confundidos.

Salve a vosotros que supisteis unidos

Coronar, dichosos, el sublime intento.

A vos, Franco, la Patria os aclama,

Con Ruiz, el hidalgo artillero,

Al experto Rada, vuestro compañero,

Tocados por el dedo de la fama

América delirante que os abraza,

Loores os da por la viril hazaña.

Un grito universal: esa es España.

No morirá la indomable raza.

Ya se mustiaba el laurel fecundo

Aquel de Balboa y de Cortés,

La gesta del nauta genovés

Lustros hacía no asombraba al mundo.

Ilustre Franco, hidalgo español,

Un vuelo del Plus Ultra ha demostrado

Recio adagio un poco olvidado:

En la ruta de España no se pone el sol.

Signava els versos el Capitán F. Velasco, nom del delegat del govern a Tarragona. L’exemplar del diari havia passat la censura estipulada durant la Dictadura. L’alcalde de Reus es va entusiasmar amb els versos i n’ordenà una edició per repartir a tots els alumnes de les escoles. Llàstima que algú va alertar de la lectura en vertical del poema. L’acròstic format per les inicials de cada vers, Visca Catalunya lliure, va posar en evidència l’agudesa de la ciutadania per esquivar els controls i, sobretot, per burlar-se públicament de la monarquia borbònica i de la dictadura militar.

MÉS PARADOXES?

La vida i el món fan moltes de voltes. Just cinc anys després de la gran gesta del Plus Ultra, Ramón Franco feia costat a les llistes electorals d’Esquerra Republicana de Catalunya, partit pel qual sortiria diputat. Ramon, a diferència del seu germà Francisco, era republicà i declaradament antimonàrquic.

El 1938, ja en plena guerra incivil, va desaparèixer amb el seu avió després d’enlairar-se de la base naval de Pollença. Era el tercer possible competidor del lideratge del seu germà, el Caudillo, que moria en accident aeri. El 1936 va ser el General Sanjurjo i el 1937, Mola. El misteri no s’ha acabat d’aclarir.

EL FELANIGENSE SERÀ EL FELANITXER

Dia 7 de maig, dos mesos i mig després de la suspensió, tornava a publicar-se El Felanigense, amb una breu nota a la portada on refermava el compromís informatiu amb el seu poble. Tot i això, s’havien derivat un ventall de conseqüències. El Cercle Recreatiu, que també havia presidit Pere Oliver i Domenge, es desmarcà del setmanari. La censura incrementà la castellanització dels articles i, ideològicament, va fer un gir intens cap a la dreta. La línia editorial va continuar així fins a l’any 1931 quan, sota la direcció de Pere Reus, l’Associació per la Cultura de Mallorca assumí el setmanari i transformà El Felanigense en El Felanitxer. Cinc anys després, tant Reus (afusellat) com Oliver (exiliat) serien víctimes de la insurrecció armada feixista militar. Això no obstant, el seu exemple no va ser debades. A mesura que els seus noms i els seus fets es van desenterrant, el referent que representen agafa volada. Al capdavall, la lluita per les llibertats mai no caduca. 

UNA PROMESA EIXALADA? (amb carta final a Carles Puigdemont)

Aquest article relata una endemesa que reclama reparació. No és un més entre tants i tants dels greuges que romanen pendents de resoldre, perquè aquest qüestiona no només la capacitat de reacció del nostre poble, sinó que posa en solfa la credibilitat de la que, ara per ara, és la nostra màxima institució d’autogovern i afecta directament el prestigi de la figura del President de Catalunya. Més enllà i tot, està en joc la paraula de tot el nostre poble.

La recerca, aquesta feina silent, tenaç, constant, poc agraïda i gens reconeguda, sovint té el bell gest de brindar troballes insospitades. Aquestes setmanes, en el curs d’una investigació, intensa i immensa, sobre la vida i l’obra de Pere Oliver i Domenge (anunci avant la lettre: plouran grans sorpreses), he trobat informacions tangencials que conviden a ser traslladades a altres historiadors per tal que puguin complementar, completar i, si la cosa ho paga, continuar la feina. Avui, però, em veig en la necessitat d’exposar un cas que, si com crec, no ha rebut l’oportuna reparació, reclama una iniciativa enèrgica i urgent: el trasllat al cementiri de Ripoll de les despulles mortals de Francesc Català i Serra. És una promesa, pública i reiterada, del President de Catalunya i no pot romandre desatesa per raons de catalanitat, però sobretot d’ètica, d’humanisme i de dignitat.

Després de veure dotzenes de vegades la divulgada fotografia de Francesc Macià davant de la tomba del protagonista d’aquest relat, amb l’estelada a la seva làpida, vaig revoltar-me inconformista i no vaig resignar-me a deixar d’aclarir qui va ser el primer soldat voluntari caigut per Catalunya, segons el definí Ventura Gassol. La informació que he pellucat per Internet és pràcticament nul·la. La documentació que he sol·licitat per correu a la Biblioteca de Catalunya (sempre amatent), m’ha aportat algunes dades noves; no gaire. Quant a la bibliografia, les referències tampoc no han resultat prou satisfactòries. Malgrat tot, esporgant d’aquí i d’allà, amb consultes a les hemeroteques i a algunes persones, la història desenteranyinada representa un greuge de tal magnitud que exigeix, amb la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Ripoll al capdavant, per l’incompliment reiterat del compromís que detallaré, actuar com correspon sense dilació.

QUI VA SER FRANCESC CATALÀ?

Com he escrit suara, la informació arreplegada és escassa, però les notes disperses documentades són prou eloqüents per reconstruir, com un trencaclosques, una mínima pinzellada biogràfica que, ben segur, podrà ampliar-se a mesura que apareguin altres informacions.

Francesc Català i Serra va néixer dia 5 d’abril de 1901 a Ripoll, en el sí d’una família catalanista que tenia sempre les portes obertes com a cau d’acollida de fugitius catalans en ruta cap a l’exili. Com altres joves militants de les Joventuts Nacionalistes de Catalunya, sota l’empara de la Unió Catalanista, va ser dels primers en apuntar-se a Estat Català, partit pel qual va fer de correu en diverses ocasions per passar al Vallespir, el Conflent o a la Cerdanya del Nord, a recollir aportacions econòmiques destinades al projecte de Macià, aquell vell somni que avui comparteixen milions de persones.

La primeria de 1926, Francesc Català va ser escollit membre de la junta del Centre Catalanista de Badalona. Arran de la seva actuació, en tenir notícia que la policia espanyola ja havia ordenat la seva detenció, dia 2 de juny d’aquell any va traspassar per darrera i definitiva vegada els Pirineus. Tres mesos després, s’incorporà com a voluntari a l’Exèrcit Català per propiciar la revolta contra la Dictadura de Primo de Rivera i proclamar la independència de Catalunya, en el marc de l’Operació Olot, finalment coneguda històricament com Els fets (o el complot) de Prats de Molló.

Francesc Català figura entre els 112 que signaren el jurament (1) i, fatalment, també entre els primers detinguts per la policia francesa. El matí de dia 1 de novembre de 1926, s’apressaren 34 voluntaris a l’estació d’Estagell. Al llarg del dia, continuaren arribant voluntaris en els trens procedents de París, Tolosa i Montpeller. Els que eren detinguts sense armes ni uniforme, malgrat l’evidència de fer part del grup, eren fitxats i alliberats. Així i tot, l’endemà dia 2 de novembre, els tancats a la caserna de Sant Jaume de Perpinyà superaven els noranta. Fins dos dies després, la matinada de dia 4 de novembre, la Sureté francesa no ordenà la detenció dels residents a Ville Denise, a Prats de Molló, on s’esperava una de les dues columnes de l’Exèrcit Català. A la casa, entre d’altres, foren detinguts Francesc Macià, Ventura Gassol, Josep Bordes i Josep Carner-Ribalta, els quals, atesa l’evident condició jeràrquica en la conxorxa, serien traslladats en tren directament a París.

El procediment judicial es posà en marxa amb diligència atesa la gran repercussió internacional de la notícia, perquè l’intent de provocar un aixecament contra la desprestigiada monarquia borbònica i la dictadura militar espanyola, per tal de proclamar la independència de Catalunya, va ser rebuda amb mostres de simpatia arreu del món. A París, de manera especial, hi va haver demostracions entusiastes de solidaritat. Tot i l’aparent fracàs de l’expedició, l’independentisme va assolir una projecció internacional mai vista.

Gràcies a una eficaç acció jurídica dels defensors, de manera progressiva es va aconseguir l’exculpació de bona part dels detinguts, alguns fins i tot sense ser processats. Els qui restaren presoners, entre ells Francesc Català, descrit per Abelard Tona i Nadalmai en el llibre Qui va parlar?, com «un jovenet rialler, ros i blanquet», reberen còpia de la carta que Macià envià a la premsa dia 25 de novembre: «Ara més que mai! Si abans teníem coratge com a un, avui el tenim com a cent. Recomençarem la guerra i si abans teníem l’esperança de guanyar-la, ara en tenim l’absoluta certesa.».

L’interès internacional del judici creixia i, òbviament, també la pressió política. El prestigi de Francesc Macià es multiplicava i l’expectació del cas era màxima. Per rebaixar l’atenció, dia 29 de novembre de 1926 els jutges acordaren amb els advocats alliberar i acompanyar a la frontera belga els detinguts que no apareixien vinculats amb la presa de decisions ni, tampoc, en la compra de les armes. Un dels expulsats seria Francesc Català. Els primers dies de desembre, Macià es va acomiadar, un a un, dels qui partien i els animà a mantenir un comportament digne de Catalunya. Tant a ell com als altres, l’organització els va lliurar cent francs, import mínim exigit per les autoritats belgues per poder entrar al país, més un complement per a les despeses més peremptòries del viatge. En arribar a Brussel·les, havien de presentar-se a Jaume Mir i Mas, un català que havia actuat com a espia a favor dels britànics durant la Gran Guerra i que tenia la màxima condecoració de Bèlgica, país que destacava per l’acollida de refugiats. 

Francesc Català, en arribar a Brussel·les, va allotjar-se a l’Hotel Vanderbuken, no gaire lluny de la brasserie propietat de Jaume Mir. A París només romandrien 18 inculpats que serien sotmesos a judici els dies 20, 21 i 22 de gener de 1927. «Som ciutadans d’un poble que ha estat lliure i que vol tornar a ser-ho!» s’exclamaria «l’avi» a la primera sessió, tal com recullen les actes del procés. El dissabte, dia 22 de gener, la premsa vespertina ja publicava el veredicte: Macià condemnat a dos mesos de presó i a 100 francs de multa; els altres a un mes, la qual cosa equivalia a la llibertat de tots. La bona nova arribà als refugiats a Bèlgica aquell mateix vespre.

La situació econòmica i, com a conseqüència de la mala alimentació, la salut dels refugiats no era gaire bona, però aquell vespre varen celebrar la sentència amb cervesa. En el llibre esmentat, Qui va parlar? (pàgs. 216-217), hi ha un relat de la celebració d’aquell dia a l’hotel on s’allotjaven, amb una part referida a Francesc Català: «…es presentà Jana, una de les criades de la casa, la qual s’havia convertit en la bonne amie de Català i, per aquesta raó, tractava els catalans amb fraternal camaraderia. No era belga, era holandesa. Molt coqueta se li va asseure a les cames i començà a fer-li manyagueries, mirant-se de cua d’ull a la companyonia. Algú l’havia batejada de pepa holandesa. Tanmateix, ben mirat, era fina i petitona com una nina, només que tenia les galtes enceses, de color natural, de tan extremadament blanca com era i, és clar, rosseta. No va ser Català el caçador, sinó ella, la caçadora. Va anar de cop, fent-li el llit i sense quasi preàmbuls. Ell, com tots els altres expulsats, era una presa fàcil en aquelles latituds, poblades d’amazones, acostumades a la cavalcada. I de la cambra d’hoste va passar a la de la criada, a compartir el seu llit i a menjar a la cuina, era el seu home i la casa ho reconeixia. Ambdós treballaven i, conjuntament, havien començat a fer guardiola per qui sap quines il·lusions de la positiva Jana.»

LA MORT DE FRANCESC CATALÀ

Aviat arribarien a Bèlgica els processats a París: Macià, Gassol, Bordes, Roc Boronat, Carner-Ribalta, Roc Boronat, Fontcuberta… Els refugiats confiaven que, amb ells, la situació milloraria. No va ser el cas. Dia 6 de febrer de 1927, just arribar a Bèlgica, Macià escriu de puny i lletra als amics catalans d’Amèrica per explicar la precària economia: «De Catalunya ens han vingut tan pocs diners que fa pena només de pensar-hi. Aquests pocs i sobretot els que rebérem de vosaltres ens han permès d’ajudar les necessitats més urgents dels nostres companys de Bèlgica. Acabo d’arribar i estic molt content de l’exemple que han donat acceptant el treball que se’ls ha donat encara que fos poc remunerat…». Anys després, Ramon Fabregat detallarà el drama d’aquells soldats en el llibre Macià. La seva actuació a l’estranger publicat a Mèxic: «Els primers ajuts foren proporcionats pel municipi de Brussel·les, al que s’afegiren algunes generoses famílies belgues, car poca cosa podia fer l’organització, perquè les finances havien arribat a un col·lapse. L’orgull dels que senten la responsabilitat de la lluita diària van ajudar a millorar la situació, no sense que fos precedida per la dispersió. Foren acceptades les més diverses ocupacions: rentadors de plats o mossos de restaurant, oficinistes, mossos de magatzem de queviures i de vins, treballadors a fàbriques de teixits i de fundicions de ferro. L’àrea geogràfica s’estenia de Gand a Lieja i més a l’Est, fins a Luxemburg, la coca del Rhin i Suïssa, sense comptar els que d’amagat se n’entornaven a França. Alguns d’ells pagaren amb la vida els sofriments. Aquest fou el cas de Francesc Català, traspassat a Brussel·les i enterrat al cementiri d’Anderlecht.»

Efectivament, la primavera de 1927 Francesc Català era ingressat, molt malalt, a un hospital de Brussel·les, on el visitaren els altres refugiats i on moriria dia 28 de juny. La cerimònia de l’enterrament va ser un acte polític, amb la desfilada silent del fèretre pels carrers de Brussel·les, amb Macià al capdavant del seguici dels qui havien estat els seus companys, fins al cementiri d’Anderlecht, on fou dipositat en una tomba ben guarnida de flors i en la confiança que seria una estada temporal.

El diumenge 3 de juliol de 1927, la Fulla Parroquial de Santa Maria de Ripoll, publicà l’esquela del dissortat jove. La relació de familiars delata que sa mare ja era morta i que son pare s’havia casat en segones núpcies amb una vídua que tenia un fill. Es donava la circumstància que dia 1 de maig d’aquell any, just dos mesos abans i a la mateixa parròquia, havia combregat el seu germà Lluís. A l’esquela també apareixia una referència a Jaume Mir, possiblement patrocinador de les despeses mortuòries.

Macià, amb el seu equip més proper, va continuar residint a Brussel·les fins el mes de novembre quan s’embarcà cap a l’Uruguai. Ja a Amèrica, l’abril de 1928, cinc anys després d’haver publicat Les tombes flamejants, Ventura Gassol dedica a Francesc Català un emocionat in memoriam (2), amb un relat digne d’haver fet part d’aquell poemari. L’escrit aporta una informació rellevant: la promesa feta al jove soldat en el llit de mort que qualque dia traslladarien el seu cos a Catalunya. L’emotiu document que avui ha esdevingut històric es va publicar a la revista Ressorgiment de Buenos Aires (3).

LA CAMPANYA A FAVOR DEL TRASLLAT

No torna a saber-se res més d’aquella promesa fins que, dia 26 d’octubre de 1933, amb Francesc Macià de President de Catalunya, a la pàgina 2 de La Humanitat, el diari d’Esquerra Republicana de Catalunya fundat i dirigit per Lluís Companys, apareixia una crida pública:

UN MANIFEST

CATALANS! Un grup de ripollesos, catalans de cor, amics i companys del jovencell Francesc Català i Serra, mort a Bèlgica durant el seu exili, degudament autoritzats pels pares i familiars de l’esmentat difunt, té l’honor d’adreçar-se a tots els ciutadans de Catalunya manifestant els següents extrems:

Set anys ha que jauen en l’hospitalària Brussel·les les despulles mortals del catalaníssim Francesc Català i Serra.

«En Francesc Català reposa en terres de Bèlgica amb aquell repòs que no coneix terme, però espera. Espera que, un dia, el durem a Catalunya, satisfent-li en mort allò que ell anhelà i no pogué satisfer en vida. Així li prometérem els seus companys i a aquestes prometences que revesteixen tot el caràcter de sagrades no pot mancar-s’hi. V. G.» («Ressorgiment», núm. 141. —Buenos Aires, abril del 1928).

Catalunya ha assolit quelcom de tot allò que constituïa l’ideal del dissortat heroi. Ja amb més o menys plenitud, segons l’altesa de mira i determinats avantatges, cada ciutadà pot reconstruir la seva llar i la pròpia personalitat amb les característiques peculiars de la terra nostrada, però l’abans tranquil·la, tant com avui austera, casa pairal ripollesa on fou inculcat l’esperit de catalanitat del PRIMER SOLDAT VOLUNTARI CAIGUT PER CATALUNYA, si bé és veritat que té la satisfacció d’haver donat a la pàtria tot el que se li pot oferir, sofreix, en canvi, l’agut flagell que ha creat la perdurable absència de l’ésser estimat.

La digníssima casa Català de Ripoll, conseqüent en tots els actes de la seva vida ha estat el refugi de l’alta muntanya on els perseguits per la justa causa de Catalunya trobaven franca i cordial hospitalitat. Els senyors Macià, Ventura Gassol i d’altres que regeixen avui els destins de Catalunya ens aturaran de mentir. Per tant, davant d’aquestes valors de llei generosament sacrificades per la llibertat dels catalans, el grup de ripollesos que a sota signen, demana a tots els pobles i entitats de Catalunya i a cada ciutat en particular, una petita dàdiva per tal de poder traslladar les despulles de l’abnegat Francesc Català i Serra al cementiri del seu poble nadiu, lloc en el qual, segons la suma de pessetes que s’aconsegueixi de la pública subscripció oberta per virtut del present manifest, serà construïda una tomba digna del malaurat patriota i no menys mereixedora de la noblesa que ens caracteritza.

Catalans! Per la satisfacció de la família Català de Ripoll, per agraïment i admiració al petit heroi, per estímul dels que vindran, per la dignitat de Catalunya, subscriviu-vos i no permeteu que les estimades despulles del vertader amic de la nostra terra, restin ja més temps al cementiri de Brussel·les.

Què dirien les futures generacions…? Què pensarien avui els que llegissin la inscripció d’aquella tomba si s’assabentessin que a sota les pedres de la qual, més o menys polides, més o menys ornamentades, hi jauen abandonades les despulles del noble ripollès,,,? Creieu possible una oració davant la desagradable impressió que produeix a l’ànim la desídia o incúria d’un país en el compliment dels seus deures sagrats?

Tothom qui visiti aquell lloc i tingui esment de l’existència de les venerables cendres, caurà forçosament en expressar la seva condolença, poc més o menys amb paraules com aquestes: Que hi feu aquí…? Que no us hi volen a la pàtria…?

Ripoll, 12 d’octubre de 1933.

Marian Font. Ramon Clos. Frederic Toralles. Pere Ferrés.

Per donatius, adreceu-vos a Marian Font, carrer 27 de Maig, 9, — RIPOLL.

Just dos mesos després de la publicació del Manifest, el dia de Nadal de 1933, moria Francesc Macià, l’avi, President de Catalunya. Al llarg de 1934 la crida des de Ripoll va reproduir-se a moltes de publicacions: MANLLEU, núm 184, dia 20 de gener, EL MUNTANYENC, núm. 2, dia 11 de febrer, ALTAVEU, setmanari del Ripollès, núm. 120, 19 de febrer, LA VEU DEL TER, núm. 111, 24 de febrer, DIARI DE VIC, 24 de febrer, ACCIÓ, Centre Republicà Català de Badalona, núm. 671, 24 de març, LA VANGUARDIA, 3 d’abril… Periòdicament, la premsa informa d’algunes iniciatives destinades a la recaptació de fons. Així, per exemple, MANLLEU en el núm 189 diu: Sabem que l’amic Lluís Pou i Solà està preparant per data propera la celebració d’una gran vetllada literàrio-musical amb el fi de destinar els beneficis a aquesta subscripció. Compta ja amb valuosos elements. També periòdicament, de manera molt precisa ALTAVEU, la premsa informa de les donacions que arriben, amb la relació de les persones i entitats que les fan. Els primers noms de donants, a Ripoll, són Miquel Ferrer, Zenon Puig i Sala, Francesc Palau, família Maideu-Palomeres… En algun cas, l’aportació es destaca com a notícia: ACORD DEL DEPARTAMENT DE GOVERNACIÓ: Contribuir amb la quantitat de 50 pessetes a|la subscripció oberta per la Delegació local de Palestra per tal de sufragar les despeses que reportarà el trasllat des de Brussel·les, de les despulles mortals d’En Francesc Català a la seva població nadiua.

Dia 29 de maig de 1934, Lluís Companys visita Ripoll. LA VANGUARDIA fa la crònica i reprodueix, traduïdes, les primeres paraules del President: «Tenemos la ambición de reconstruir Cataluña sobre bases solidas. No ha de haber ningún pueblo que carezca de carretera, escuelas, teléfono y medios de sanidad.» Se refirió también a la idea de trasladar los restos de Francisco Cátala, hijo de Ripoll y muerto en Bruselas, donde estaba desterrado.

La campanya continuaria al llarg de tot l’any. El dimarts, 14 d’agost de 1934, L’Opinió (pàg. 3, en català) i altres mitjans com La Vanguardia, (pàg. 5, en castellà), informen d’un decret de Presidència sobre la campanya en curs:

«A LA MEMÒRIA DE FRANCESC CATALÀ. El Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya ha publicat aquest decret: PRESIDÈNCIA-DECRET. Un dels factors espirituals que més valor ha donat a l’obra de govern de la Catalunya recobrada, ha estat l’anhel de reparar, en la mesura del possible, els danys ocasionats per l’extingida Monarquia a Catalunya i als catalans. Durant la Dictadura, molts catalans sofriren a l’exili tota mena d’adversitats i privacions. Entre aquests catalans Francesc Català i Serra, que prengué part en la gesta de Prats de Molló al costat del qui fou primer President de Catalunya Francesc Macià, trobà la mort en terra d’exili. Ara, l’Ajuntament de Ripoll – la seva vila nadiua – ha tingut la iniciativa de traslladar a Catalunya, des de Brussel·les, les seves despulles per tal que aquest català exemplar pugui reposar en terra catalana.

Per a ajudar, doncs, a que la lloable iniciativa de la vila de Ripoll pugui portar-se a la pràctica i d’acord amb el Consell Executiu:

DECRETO:

Primer: Per tal de retre el tribut que mereix la memòria del patrici Francesc Català i Serra, mort a l’exili, la Generalitat de Catalunya acorda cooperar a la iniciativa del Comitè Pro-trasllat de les seves despulles a la vila de Ripoll.

Segon: Amb tal finalitat, i d’acord amb el Departament de Finances, es concedeix una subvenció de 1.500 pessetes a l’esmentat Comitè per al de contribuir a la subscripció oberta. Aquesta quantitat serà feta efectiva amb càrrec de la partida 1507 del Pressupost vigent de la Generalitat de Catalunya.

Barcelona, 17 de juliol de 1934

Lluís Company»

LA PROMESA EIXALADA?

Els fets del 6 d’octubre de 1934 varen interrompre el projecte, amb l’empresonament de Lluís Companys i la suspensió de l’Estatut que no recobraria la plenitud de competències fins a les eleccions de 1936, pocs mesos abans de la insurrecció feixista-militar que provocaria la Guerra dels Tres Anys i la subsegüent Dictadura Militar del general Franco de gairebé 40 anys. Transcorreran més de 50 anys, d’ençà de la promesa feta a Francesc Català en el seu llit de mort a l’hospital de Brussel·les, per a tornar a treure del pou de l’oblit el compromís. Serà una breu notícia, publicada a El Ripollès de dia 2 de juny de 1979, on s’informa que, dia 12 de maig d’aquell any, Lluís Català i Serra havia lliurat a l’Arxiu Museu de Ripoll una fotografia històrica antiga del seu germà Francesc, amb Francesc Macià davant la tomba de Brussel·les. El text recorda de nou que el jove soldat encara reposa a terres de Bèlgica en espera que un dia sigui portat a Catalunya. La breu notícia es publicà a punt de la imminent aprovació de l’Estatut d’Autonomia del novembre d’aquell any i convidava a recobrar l’esperança. Ja no era rellevant aclarir què se n’havia fet dels imports recaptats, però sí que ho era recordar a la Generalitat (ni que fos en el seu període provisional amb Tarradelles) que el punt primer del decret de 1934 romania pendent d’execució. Si més no, El Ripollès aixecava el vel i augurava que es reprendria l’acompliment del compromís.

Per més que he mirat de descobrir si, des de 1979 ençà, Ripoll havia arribat a fer efectiva la promesa oficial de Catalunya tantes de vegades reiterada, no he estat capaç d’aclarir-ho. Tampoc no he sabut trobar si el malaguanyat Francesc Català i Serra té al seu poble un carrer, una plaça, un centre, una placa a la casa on va néixer, qualsevol referent que servi el seu nom de la desmemòria… És possible que ningú no hagi mogut un dit? Si és així, no és una vergonya i un escàndol? Com que a Mallorca sabem bé de quin peu calça el discurs oficial, amb la desídia i la conducta negligent de les institucions (molt més decebedora quan emana dels que s’imposen l’etiqueta de progressistes), vull fer-me solidari amb Ripoll i amb el conjunt del Principat per fer, en la meva condició de català de Felanitx, una crida a deixondir a qui correspongui i, si no s’ha fet encara, procedir a reparar l’endemesa.

He volgut comprovar si la tomba de Francesc Català és al mateix lloc on va ser enterrat. La informació que he obtingut de la municipalitat de Brussel·les és que, en atenció al creixement demogràfic d’Anderlecht, l’antic cementiri va resultar insuficient i va obligar a crear un nou espai d’enterrament: l’actual cementiri comunal de Vogelenzang. Les obres començaren l’any 1949, amb el trasllat respectuós de l’antic cementiri i la preservació acurada de les antigues tombes, presidides per l’escultura Les funérailles de Maurice De Korte. L’espaiós nou cementiri, realitzat d’acord a un disseny cultural, es va inaugurar l’any 1954. La informació recaptada conclou que, el març de 2014, el cementiri va ser declarat Reserva Natural, un cas certament singular, i és objecte d’una gestió ecològica exemplar. No em varen poder facilitar cap fotografia ni concretar la localització exacta de la tomba de Francesc Català, però les indicacions són francament optimistes quant al pulcre trasllat i la conservació de les antigues tombes procedents del vell cementiri. És plausible creure que, amb la col·laboració dels actuals gestors, la confirmació in situ no ha de ser una dificultat excessiva.

FINAL

CARTA A CARLES PUIGDEMONT

Què en trauríem de viure aquesta vida,

ni de veure el somriure d’uns ulls blaus,

ni de tenir la taula ben guarnida,

si el cor ens deia: “encara, sou esclaus?”

Ventura Gassol. Glosa en la mort de MacSwiney

Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya,

sabut és que la nostra història, és a dir, la del conjunt de la Nació Catalana, es distingeix per ancorar-nos en el present i deixar-nos segrestar per l’exigent torrentada de l’exercici obligat del dia a dia. De manera equivocada (els resultats canten), solem prioritzar les coses urgents part damunt de les més necessàries. Això, generalment, ens fa anar a remolc dels esdeveniments i ens fa perdre la perspectiva que brinda albirar el país i la seva gent des de l’atalaia dels cims per tal d’enlairar la vista més enllà del bosc de les ciutats i de les ombres. La immediatesa ens mata la reflexió.

L’any 1927, Francesc Macià, amb altres membres destacats de l’exèrcit popular, prometeren en el llit de mort de Francesc Català, un dels voluntaris dels fets de Prats de Molló, el seu futur trasllat a Catalunya. Aquesta promesa va ser explicada i ratificada per Ventura Gassol a Amèrica i, l’agost de l’any 1934, refermada per Lluís Companys, ja en qualitat de President de Catalunya. Els esdeveniments ho impediren, però d’aleshores ençà, la desídia i l’atenció prioritària a altres accions han provocat que, 80 anys després i més de 40 d’ençà de l’encara vigent Restauració Borbònica de 1975, s’hagi perllongat l’incompliment de la promesa dels líders de la Catalunya més lliure i republicana que hem tingut fins ara. Avui, revivim un moment trepidant i esperançador en el camí de l’alliberament nacional. No es pot negligir per més temps. No crec que les gestions i el cost que implicarà resoldre la ignomínia siguin de gaire volada. En canvi, la credibilitat i el prestigi institucional agafaran força. Al capdavall, són les coses més senzilles i petites les que més incrementen la confiança de la gent. Aquesta vegada no som davant d’un incompliment polític més d’una promesa. Hi ha en joc un compromís superior a la paraula de Francesc Macià i de Lluís Companys. Superior, fins i tot, a la paraula del President de la Generalitat. Allò que està en joc és la paraula del poble; la paraula de Catalunya.

Sé que sou afeccionat a la música. Tot i que sou prou jove, tinc la convicció que coneixeu la cançó Where Have all the Flowers Gone de Pete Seeger. Us recomano que dediqueu un parell de minuts a escoltar aquesta versió de Falsterbo-Marí. Té molt a veure amb aquesta carta, perquè dóna sentit al dret de poder dipositar les flors promeses sobre una tomba flamejant. La podeu veure i escoltar a:

https://www.youtube.com/watch?v=BxkRUrybQhI

Serveixi aquesta aportació com a sol·licitud formal de reparació del greuge.

Salutacions agermanades des de Mallorca,

Dat a Felanitx, a 16 d’agost del 2016

Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo

NOTES

(1) ELS QUATRE DOCUMENTS DE PRATS DE MOLLÓ.

Encara que signats per Francesc Macià, com a mínim participaren en la redacció Ventura Gassol i Josep Carner-Ribalta.

I) Via fora, catalans! Representa una exhortació a agafar les armes per assolir la independència. «…l’estel solitari de la nostra bandera no vol significar pas que ens volem aïllar dels altres (…). La nostra aspiració és entrar, una vegada lliures, en el concert dels pobles civilitzats per a treballar per un ideal de pau internacional, per la llibertat de tots els homes i de tots els pobles i per la justícia»

II) A les nacions lliures del món, salut! Conté una explicació detallada dels objectius, amb explicació històrica en la defensa «del dret a gaudir de la llibertat nacional». Defineix clarament els límits geogràfics de la nació: «Catalunya representa una unitat ben definida a la Península Ibèrica. Està constituïda per les províncies de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona; per una llenca de les províncies aragoneses; per una altra més extensa de l’antic reialme de València i per l’arxipèlag de Mallorca, que forma la Catalunya insular.»

III) Declaració d’independència. «El Govern Provisional de Catalunya, inspirant-se en el dret a la seva sobirania nacional, dret que, com el de tots els pobles, no prescriu i està per damunt de tota usurpació per forta i duradora que sigui, Declara Catalunya independent…»

IV) Jurament. Comença: «Soldats de l’Exèrcit Català! Estem en el moment més solemne i sagrat. Des de fa dos segles, cap moment com el present havia arribat a Catalunya» I acaba: «Jurem morir si és necessari generosament amb la il·lusió i l’esperança de fer reviure Catalunya i, amb ella, l’ànima immortal d’aquells que han mort per la Pàtria!» Signat per Francesc Català i altres 110 soldats.

(2) EN MEMÒRIA (transcripció de l’article de Ventura Gassol)

Es deia Francesc Català. Era joveníssim de cos i ànima. Un dels millors dons de la seva joventut fou el d’una gran joia. El record d’aquella joia de l’amic fa més desoladora la seva fi.

Exiliat a França, va compartir amb els seus companys d’Estat Català tota llei de privacions amb una resignació i un silenci ple de dignitat. Com ells, sempre en peu, mantingué el gest de protesta i sapigué esperar l’hora de la rebel·lió malauradament frustrada.

Tan a prop que arribà de Catalunya i tan lluny com hagué de morir en l’exili, en l’hospitalària Brussel·les. Pressentim tota la desolació del que, havent anhelat morir per la pàtria en lluita i en la sublimitat del propi sacrifici, es sent morir en la grisor d’un hospital estranger No és tot u l’efusió voluntària de la pròpia sang en un moment d’exaltació suprema que sentir-se-la, en plena joventut, fallir dintre les venes. No és tot u morir sota un cel i davant d’uns paisatges que ens han costat tantes enyorances què entre quatre murs blanes d’aquella blancor tan crua dels hospitals. Sí, però que es pot ben dir que En Català és el primer soldat voluntari caigut per Catalunya. Ell, que hauria volgut jurar la bandera barrada en entrar a Catalunya, l’hagué de jurar en un moment de fervor inoblidable en entrar a una presó de França; ell, que hauria volgut complir el jurament en terres catalanes, l’hagué de complir en terres de Bèlgica.

La mort d’En Català a l’exili és d’una exemplaritat esfereïdora. Veure els seus companys d’Estat Català, amb el cabdill al cap, darrera el seu fèretre embolcallat amh la bandera catalana, pels carrers de Brussel·les, silenciosos, d’un silenci que tenia més de crit contingut que de silenci, la feia sentir amb tota la seva eficàcia. Hi ha, però, per dissort de Catalunya, tants catalans d’aquells que tenen orelles i no senten i tenen ulls i no hi veuen!

Ara En Francesc Català reposa en terres de Bèlgica amb aquell repòs que na coneix terme, però espera. Espera que, un dia, el durem a Catalunya, satisfent-li en mort allò que ell anhelà i no pogué satisfer en vida. Així li prometérem els seus companys i a aqueixes promeses que revesteixen tot el caràcter de sagrades, no pot mancar-s’hi.

El nostre venerable cabdill En Macià, en la fotografia que avui donem als nostres lectors, no sembla sinó que espiï si ja n’ha arribat l’hora. Sembrador tràgic, hom li diria, que espera germini aquella llavor que ha enterrat per Catalunya. Llavor de cendres que ha de florir en flames, llavor de mort que ha de florir en vida, llavor d’esclavitud que ha d’esclatar en llibertat.

V. G.

(3)RESSORGIMENT (1916-1972)

Va ser una magnífica publicació cultural i política en català editada a Buenos Aires i dirigida per Hipòlit Nadal i Mallol (El Port de la Selva, 1891 – Buenos Aires, 1978). A més d’esdevenir la publicació per excel·lència dels catalans d’Amèrica, va difondre el coneixement de les arts i de la història. El director, fugitiu en negar-se a anar a la guerra del Marroc, arribà a Amèrica i, des d’allà, va mantenir correspondència amb Pompeu Fabra, Francesc Macià, Ventura Gassol, Francesc Cambó, Antoni Rovira i Virgili, J.M. Batista i Roca, August Pi-Sunyer, Mercè Rodoreda, Josep Carner i Ribalta, Carles Riba, Pere Calders, Àngel Guimerà, i Lluís Companys, entre d’altres. Les cendres d’Hipòlit Nadal foren traslladades i dipositades el juliol del 2012 al cementiri del seu poble nadiu, del qual n’era fill predilecte d’ençà de 1931, on també l’any 1980 se li dedicà una plaça i on hi ha dipositat el seu fons bibliogràfic i documental. Tot un contrast, aquest en positiu, al lamentable cas de Francesc Català. 

La revista, que va dirigir durant tants d’anys, va servir com a altaveu lliure de i per Catalunya durant els períodes més negres de la nostra història al llarg del s. xx. El seu primer número va publicar-se el mes d’agost de 1916, ara fa 100 anys en clau. Serveixi també aquest article per deixar constància agraïda i reconeixement públic amb motiu d’aquest centenari.

POST SCRIPTUM PRIMER.- Cinc mesos després de publicar aquest article, la premsa es feia ressò que el poble de Ripoll reclamarà el trasllat de les despulles de Francesc Català

POST SCRIPTUM SEGON.- Poc més d’un any després de publicar aquest article, el Dominical del Diari de Girona publicava dia 3 de setembre del 2017 aquest nou reportatge:

Per llegir millor:

L’abril del 2013, amb l’expectativa que la commemoració oficial del Tricentenari 1714-2014, en curs de programació per les institucions del Principat, esdevindria un acte «catalunyès» (per dir-ho amb l’expressió que va patentar Guillem d’Efak), vaig publicar un article, Dum siguli pugnant, universi vincuntur, per deixar constància que la Guerra de Submissió (1705-1715) va ser un enfrontament de tota la Nació Catalana i, per això mateix, calia fer una crida a favor d’una commemoració no restrictiva per tal de recordar la transcendental participació dels valencians i dels illencs.

D’immediat, Teresa Clota, una compromesa i eficaç activista cultural, va implicar un grup d’entitats cíviques i organitzaren en tres setmanes un acte que se celebrà dia 5 de maig de 2013 al Fossar de les Moreres, amb la instal·lació d’un text informatiu que es penjà, a la mateixa plaça, al local del Memorial 1714. A partir d’aquell acte, un conjunt d’entitats barcelonines (Indrets del Record, Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana, Germania Randa, La Violeta de Gràcia, Ateneu Barcelonès, El Born CC…) es feren ressò del caràcter nacional de la commemoració del Tricentenari, mentre que els programadors oficials, amb Toni Soler i Miquel Calzada al capdavant, executaven un calendari atapeït d’actes, bona part dels quals molt encertats, però en un marc regionalista que feia el joc a la submissió borbònica, des de Felip V a Felip VI, i avalava l’esquarterament derivat d’aquella guerra.

La vetlla de l’11 de setembre de 1714, davant de milers de persones al Fossar de les Moreres, on per primera vegada a la història va assistir-hi el President de la Generalitat, es va enaltir la participació dels fusellers valencians i dels artillers i dels mariners illencs que foren els qui més aportaren, en hisendes i en vides, a la defensa de Barcelona. Igualment es va recordar que la data final de la subjugació colonial a les corones de Castella i de França va ser dia 11 de juliol de 1715 quan es lliuraren les claus de la ciutat de Palma a D’Asfeld, el genocida de Xàtiva i d’altres poblacions.

A Mallorca, per iniciativa de Damià Pons, exconseller de Cultura del Govern de les Illes Balears, i sota l’empara de l’Obra Cultural Balear, es va constituir la Comissió Cívica del Tricentenari 1715-2015, a l’entorn de la qual s’hi arremolinaren un grup de persones (Antoni I Alomar, Manel V. Domènech, Gabriel Ensenyat, Damià Ferrà-Ponç, Glòria Forteza-Rei, Bernat Joan, Isidor Marí, Antoni Marimon, Tomeu Martí, Antoni Mas, Jaume Mateu, Joan Miralles, Pere Morey, Guillem Morro, Mateu Morro, Maria Antònia Oliver, Isabel Peñarrubia, Pere Ripoll, Miquel Rosselló, Pere Sànchez, Pere Sales, Cristòfol Soler, Lila Thomàs, Jaume Vallbona…) i d’entitats (Ateneu Pere Mascaró, Grup Blanquerna, Institut d’Estudis Catalans, Institut d’Estudis Eivissencs, Fundació Emili Darder…). La Comissió es va presentar en roda de premsa dia 28 de novembre de 2014. Cal destacar que, aleshores, la pràctica totalitat de les institucions públiques (Govern de les Illes Balears, Consells de Mallorca, Menorca i Eivissa, Ajuntaments de Palma, Eivissa, Manacor, Inca, Felanitx…) estaven regides amb majoria absoluta del Partit Popular. Era evident que caldria una bona dosi d’entusiasme combinat amb resistència. Amb voluntarisme, esforç i sacrificis personals es va programar una commemoració sense recursos, però amb el màxim nivell de dignitat possible.

La primera acció pública de la Comissió Cívica del Tricentenari 1715-2015, amb l’organització conjunta de l’IEC i l’OCB, va ser un cicle de conferències que començà el mes d’octubre de 2014 en el Club Diario de Mallorca de Palma. Des d’aleshores, es varen multiplicar les activitats arreu dels pobles de Mallorca amb conferències, projeccions, cicles, cursos, exposicions, llibres, articles, reportatges, monografies, cercaviles…

Arran de les eleccions municipals i autonòmiques de 2015, la ciutadania va foragitar el PP de la major part de les institucions. El canvi significà la implicació del Consell de Mallorca, així com diversos ajuntaments. Per a destacar alguns actes, es poden esmentar l’homenatge al talaier Guillem Riera a la Torre del Serral dels Falcons de Manacor, dia 4 d’abril de 2015 en el 300^è aniversari de la seva mort, el celebrat a Calonge dia 16 de juny, tres segles després dels enfrontaments contra les tropes franceses, el de dia 11 de juliol a Ses Voltes de Palma, per recordar el darrer acte formal de la guerra, i la jornada de germanor celebrada a Barcelona dia 27 d’agost al Museu d’Història de Catalunya, al Fossar de les Moreres i al Born CC, amb l’assistència del President i del Vicepresident del Consell de Mallorca. A les Pitiüses, la commemoració va ser molt important, amb diverses programacions fetes per l’Institut d’Estudis Eivissenc, el Consell d’Eivissa i el Consell de Formentera, amb cicles de conferències i exposicions.

El Consell de Mallorca, a la sala de plens, va fer un acte institucional dia 28 de novembre de 2015, data del 300è aniversari de l’elaboració del Decret de Nova Planta.

A la part negativa, destaca el renovat govern de les Illes Balears. No només va ignorar la commemoració, no només no va atendre les propostes efectuades per representants de la Comissió Cívica, sinó que va patrocinar actes de signe clarament adversos, en línia amb el discurs borbònic. Com a expressió d’aquest servilisme, a la sala de reunions de Presidència, tot i l’advertiment, ocupa el lloc preferent un retrat de Gainza, un espia filipista traïdor als defensors de les llibertats i drets de Mallorca. IB3, tant la ràdio com la televisió pública han silenciat la commemoració. En el capítol d’absències destacades, malgrat els requeriments fets, cal afegir l’Associació Memòria de Mallorca, la qual ha demostrat que només atén els oblits a l’entorn de la Guerra dels Tres Anys (1936-1939).

Al capdavall, centenars d’actes, amb dotzenes de participants i milers d’assistents, varen fer concloure Damià Pons que «El Tricentenari 1715-2015 ha estat la commemoració que ha generat més activitats de tota la història de Mallorca».

I ARA, QUÈ?

La Comissió Cívica del Tricentenari 1715-2015 ja ha finalitzat les seves funcions. De fet, va celebrar la darrera reunió el mes de gener, encara que han continuat les activitats programades en curs. No s’han assolit tots els objectius desitjables i alguns dels projectes (la realització d’una sèrie televisiva, per exemple) no han merescut l’interès de qui els hauria d’impulsar. En qualsevol cas, tothom haurà pogut sentir parlar del Tricentenari i s’ha posat en evidència que la desmemòria que patim no és fruit de la desídia ni de la negligència, sinó d’una acció deliberada d’usurpar-nos la història. Una acció que té el punt àlgid en el calendari l’any 1715.

El logo de la commemoració portava per lema: «Del Decret de Nova Planta al Dret a Decidir». Aquest objectiu és manté plenament vigent. 

IMATGES COMPLEMENTÀRIES

1. VIDEOS

PÓLVORA I FARINA (conferència a l’Ateneu Barcelonès dia 8 de setembre de 2014)

https://www.youtube.com/watch?v=bEivquzzVmw

RESUM (8 MINUTS) DE L’ACTE CELEBRAT A LA VIOLETA DE GRÀCIA EL GENER DE 2014 DEDICAT ALS MALLORQUINS

https://www.youtube.com/watch?v=plTgvAEVP98

HOMENATGE (10 MINUTS) ALS ARTILLERS I MARINERS ILLENCS A LA UNIVERSITAT CATALANA D’ESTIU (AGOST 2014):

https://www.youtube.com/watch?v=JtNNmPk-yZM

CONFERÈNCIA DE GUILLEM MORRO (febrer de 2014) sobre l’espoliació fiscal.

https://www.youtube.com/watch?v=IWIIU1FMDCg

CONFERÈNCIA DE CRISTÒFOL SOLER (abril de 2014). Tema canvi estructural de les institucions.

https://www.youtube.com/watch?v=O8SuBTXaktM

INFORMACIÓ DE TV3 (minut i mig) SOBRE EL TRICENTENARI A LES ILLES:

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/Les-Balears-commemoren-el-Tricentenari-de-la-Guerra-de-Successio/video/5480296/

HOMENATGE (60 minuts) A LA TORRE DEL SERRAL DELS FALCONS 4 d’ABRIL DE 2015

https://www.youtube.com/watch?v=zRJV6bptpHk#t=2708

NOTICIA DE L’ACTE DE CALONGE DE DIA 16-VI-2015:

https://www.youtube.com/watch?v=a5bbCojquXg

En aquell mateix acte, cançó irònica dedicada a Lluís XIV:

https://www.youtube.com/watch?v=oZ0pdXparSQ&spfreload=10

Fragment de la conferència a l’institut Santa Maria d’Eivissa:

https://www.youtube.com/watch?v=pMSeANthiNg

El Tricentenari present a unes matances de novembre de 2015

https://www.youtube.com/watch?v=fq0s9pXokfo

2. MÉS FOTOGRAFIES

3. ALTRES

Entrevistes a ONA MALLORCA, transcrites al DIARI DE BALEARS (Bernat Joan, Isidor Marí,

Pere Morey, Mateu Morro, Damià Pons…)

http://dbalears.cat/actualitat/fil/tricentenari.html

D’ençà de la Restauració Borbònica de 1975 quan, vestida de monarquia parlamentària, amb l’aquiescència de la classe política espanyola es perpetuà la voluntat de Franco, al llarg dels darrers 40 anys hem patit un discurs de submissió absoluta, bastit de típics tòpics que brollen de manera intensa quan hi ha eleccions. Allò que no havíem viscut encara, almenys a les illes Balears i Pitiüses, és que els fins ara destinataris dels advertiments, se’n fessin altaveu. D’abril ençà i amb un lleuger i frívol escarni als antics valors, botant de la trinxera de les víctimes a la dels botxins (ep, i fent-se els ofesos), han sortit a la palestra, per a vergonya seva futura, algunes persones que ho veuen tot amb cucales i a curt termini i que han assumit l’arrogància del poderós. Ho podem qualificar de moltes de maneres (cinisme destil·lat, paranoia política, transvestisme ideològic…), però una transformació d’aquesta magnitud en tan poc temps constitueix un oxímoron.

Per davallar dels cims de l’abstracció, concretaré les dues crosses més efectives del discurs: la crida al vot útil i la crida a la no-divisió del vot. Els emissors d’aquestes frases-consigna, usades com a armes d’atac electorals, eren els grans partits i, òbviament, els destinataris eren les formacions més petites. Record bé quan, l’octubre de 1982, el PSOE adreçà al PSM i al PC ambdues crides, amb l’episodi previ habitual: una opa en forma de convidada a fer pinya. Després, sovint fent el paper de víctima, una allau d’imputacions i atacs contra els qui «tiraran el vot a la mar» i, per culpa seva, «perpetuaran la dreta i el centralisme». D’aleshores ençà, la doble crida al vot útil i a no dividir el vot han sonat com un disc retxat i, fins ara, des dels partits espanyols cap als partits nacionalistes i regionalistes. Fins ara també, s’ha resistit l’envestida i, enmig de tantes de claudicacions, sobrevivien veus sobiranes i dignes.

L’esment al 1982, com a referència d’un discurs vell i avorrit, no és innocent. Crec que la situació que vivim ara, amb la repetició de les eleccions del mes de desembre passat, té un paral·lelisme notable amb una diferència: la integració per primera vegada a la història d’una formació política d’obediència no espanyola a un projecte incert i desdibuixat que, en essència, manté la pretensió uniformitzadora de l’estat. Fins i tot, amb menys dissimul que el PSOE federalista de 1982. Per dir-ho en paraules d’un dels seus ideòlegs: «PODEM representa, enfront de les organitzacions sobiranistes implantades a les nacions no castellanes, una estatització del mapa polític espanyol. I aconseguir que aquest model de mapa polític sigui l’hegemònic ha estat des de sempre un objectiu prioritari del sistema.» (Damià Pons a l’Ara Balears).

La situació d’ara és del tot nova. Què passarà? Em permet de fer, no gaire a l’arrisca l’aventura, un parell de premonicions. El resultat del 26-J sembla que no permetrà la immediata formació de govern, però no hi haurà repetició d’eleccions. El poder fàctic (que és gran i creix part damunt d’institucions i de partits polítics) obligarà a formar un govern amb l’entesa de forces aparentment antagòniques que ho argumentaran en clau de «responsabilitat nacional». Qui integrarà aquest govern anirà en funció de si s’autoritza a governar en minoria o si s’assoleix un acord «d’estabilitat nacional», però sempre serà el resultat d’un pacte (públic o no) entre les restes del naufragi del PP i del PSOE, amb llicència a Ciudadanos d’exhibir la cresta i arrodonir el bloc. El nou govern no serà presidit per cap dels dos capdavanters dels respectius partits de l’alternança. Ambdós, Rajoy i Sánchez, estan decapitats avant la lettre, però si cal posar una mòmia de prestigi no hi haurà problema. N’hi ha per donar i per vendre! Aquest és el primer pronòstic: l’Espanya una, celtibèrica i carpetovetònica, s’estalonarà i encastellarà tant com en Moscardó o en Guzmán “el Bueno”. 

Aleshores? ¿I les marees gallegues, basques, catalanes, valencianes, i illenques que s’han submergit i aquietat dins d’un projecte que té, com a gran objectiu, la finalitat confessa de mantenir la unitat d’Espanya? Un projecte que, amb una maniobra entabanadora, mostra la pastanaga d’un referèndum que només cerca impulsar un NO que legitimi la submissió un altre quart de segle. Doncs, evidentment, les majorettes que han decidit desfilar a l’entorn del bombo, fracassaran en la pretensió de formar un govern d’esquerres, perquè el PSOE s’hi oposarà. Massa bé que ho saben. Els líders que pregonen aquest govern són uns estafadors, perquè entre aplaudiments insensats de gent tan enlluernada com ingènua prometen l’impossible. Com quedaran les formacions que hagin fet de comparsa? S’ho haurà pagat la renúncia potencial del diputat a canvi de només mig i hipotecat? Em permet d’aventurar les dues coses que poden passar. Una és que, amb més o menys manteniment de personalitat, s’integrin en el mapa d’una oposició conjunta i que, més prest o més tard, s’aboquin a unificar-se políticament. L’invent ja està experimentat per més d’una de les formacions participants. En aquest cas viuríem un desenllaç com el de Sa Nostra i altres caixes a l’entorn del BMN; crònica d’una mort anunciada. La segona possibilitat, encara la més esperançadora com a mal menor, és que els qui hauran votat aquesta candidatura obrin els ullsen sentir-se tant o més decebuts que aquella gent de bona fe que, l’any 1982, «per fer vot útil» o «per no dividir el vot», apostà per una candidatura que no era la seva. Els qui encara sostenen que s’ho pagava, haurien de tenir a la memòria el GAL, FILESA, Roldán, Rubio, Guerra o les promeses sobre l’OTAN, en la mateixa línia actual de GURTEL, Bárcenas, Rato i altres males companyies emparades per una justícia colonial i un tribunal constitucional que ha assassinat Montesquieu, mentre l’espoliació fiscal fa la mateixa veta tant si ve de babord com d’estribord.

Vull acabar amb la transcripció del que vaig dir l’any 1982: «Només hi ha un vot útil; un! És aquell que s’adequa plenament a la teva ideologia, a la teva consciència, a la teva il·lusió i a la teva més íntima satisfacció personal. És el vot que, en arribar el vespre i mirar-te les mans, amb independència del resultat, et fa veure que, encara que buides, estan ben netes. La resta són vuits i nous o excuses de mal pagador.» Substituiré només la sigla del final d’aquell escrit: «Sortosament, és possible fer sentir la veu de la dignitat. Cada vot que traspassi les urnes a favor de SI serà un crit de resistència. Tots aquests crits faran una crida col·lectiva per dir que hi som, per fer saber qui som, per posar en evidència pública que, com aquell llogaret d’Asterix i Obelix, a la nostra terra (que volem que visqui lliure i plena) persisteix una gent irreductible! Una gent, d’un temps i d’un país, que vol arribar al futur sense transigir en la defensa dels seus drets; un poble que s’alça en encesa espera!».

Per dignitat i coherència, ben allunyat del discurs paternalista i pusil·lànime, sense perdre de vista els auguris, votaré SÍ! Clar que SÍ! Ara sí que SÍ! I tant que SÍ!

Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo,

(*) Amb el reconeixement, gratitud i consideració personal a Mateu Xurí i a tota la gent que ens convida a fer el vot més útil: l’únic que ens uneix.

Si el Barça és més que un club, Johan Cruyff ha estat molt més que un jugador i que un entrenador. Les seves frases (“si tenim sempre la pilota l’adversari no ens marcarà”, “la cosa és fàcil: només cal marcar u gol més que l’adversari”, “no s’ha de marcar mai un jugador adversari que es desmarca fàcilment, perquè en tudes un de teu”, “si no pots guanyar, almenys evita perdre”, “el problema del futbol són els seus dirigents”…) són un doll de simplicitat intel·ligent que varen servir per bescanviar “l’ai-ai-ai!” dels mesells o dels porucs per la moral de victòria; va aixecar l’orgull de pertinença i va convertir els catalanets acomplexats en catalans de ple dret sense restriccions. Johan va ser un guanyador i, d’ell ençà, l’avenç cap a la victòria no s’ha aturat i no només en el camp esportiu. Cruyff va anar més enllà de l’esport i va atiar el sentiment de poble. Quan va posar Jordi al seu fill, va fer una proclama als morros de la caverna.

Els primers dies de l’any 2016, la direcció d’ARCA va tenir l’ocurrent impertinència de remetre, públicament, aquesta postal nadalenca adreçada al batle de Palma, José Hila, a la tinent de batle de Funció Pública i Govern Interior, Aurora Jhardi, i al tinent de batle de Model de Ciutat, Urbanisme i Habitatge Digne, Antoni Noguera. Tot i la data, Festa dels Reis 2016, no varen tenir l’esma ni el bon sentit de les persones condretes d’incloure un missatge de felicitació i bons desitjos, de cortesia ni tan sols, sinó que ex catedra proclamen en majúscules que els responsables de l’Ajuntament “no poden destruir el monument de Sa Feixina”. Ah, no poden? I qui ho diu això? Qui és ARCA per negar la competència a qui la té democràticament? Sobretot, en nom de qui s’atribueixen capacitat de sentència? En nom de les persones que els votaren per eliminar la simbologia feixista, evidentment no! ARCA s’ha guanyat a pols un malnom popular que ja no es podrà espolsar facilment: CARCA! Què volen aquesta gent? Lluny de fer servei als seus principis, s’ha erigit en un tribunal inquisitorial per exigir, a tort i sense dret, que no es tomi un monument que no té cap valor artístic ni cultural i que, per més que el “contextualitzin”, no és altra cosa que un nyarro feixista.

Aquesta Associació de la Revitalització del Centre Antic, no ha explicat mai, si és que ho sap, d’on sorgeix la Feixina, una explanada fruit del consens ciutadà, aplanada en un sol dia el 12 març de 1715, gràcies a una entesa entre els habitants de Santa Catalina i el Virrei Rubí per protegir Palma i defensar els drets i les llibertats de Mallorca. Lluny de defensar “el centre antic”, ARCA s’ha aferrat a l’estaca feixista que va profanar l’espai i el sentit primigeni. Amb la seva defensa a ultrança, s’apunta a l’escarni públic i a la humiliació de les víctimes, sotmeses als peus d’un nyarro, pagat per nazis, feixistes i falangistes (amb Hitler, Mussolini i Franco a les llistes de primers patrocinadors voluntaris)… i amb doblers robats a les víctimes republicanes per un Comité de Depuración. Aquesta és la realitat. Ho fa, a més, sense arguments i amb un èmfasi aferrissat i passional que sembla que allò que estigui en joc sigui La Seu o el Castell de Bellver. S’ha dit que, si no representàs allò que precisament neguen, no escatainarien tan fort. N’hi ha que posen, per contrast, exemples d’altres silencis de l’associació o d’altres defenses anteriors ma non troppo. Com així aquest conducta tan política i tan sectària en una entitat cultural i cívica?

La postal d’ARCA s’il·lustra amb una imatge, aprofitada per fer demagògia, del Goya més grotesc que mostra un home que pica una escultura, acompanyada d’un text que proclama “no importa què representava l’escultura”, la qual cosa desemmascara el sentit absolutista d’ARCA. I tant que importa! Com gosen? On s’ha vist mai! No cal tenir gaire imaginació per pensar en imatges que enalteixen valors poc o gens edificants. O és que una imatge sexista es pot tolerar? I una de racista? Ah, però si només és feixista, és a dir, d’exaltació “de los nuestros”, s’ha de protegir? Seria fàcil fer una relació d’exemples “artístics” aberrants recents que, qui vulgui, pot penjar a casa seva, però que no és de rebut que puguin ensenyorir-se d’un lloc públic per la força i, menys encara, quan vulnera drets ciutadans bàsics, com és el de no ser agredits de manera sectària amb simbologia ofensiva als més elementals valors democràtics. Això, a banda de la contaminació visual que genera un far de morts que enalteix un vaixell que enalteix els criminals de guerra impunes que bombardejaren població civil. No és un monument allò que cal dedicar als assassins, sinó un judici.

ARCA s’ha encaparrotat i persisteix en una creuada absurda que, a més, no té el suport social majoritari que s’havien posat a la boca. La majoria de la població se’n redefot del nyarro. Una minoria més conscient n’és abjecte. Tan sols grupuscles d’extrema dreta volen que es mantingui, contra les valoracions dels professionals. No hi ha més debat, perquè ja s’han desmuntat totes les mentides dels defensors en la seva creuada, política i no cultural, de justificar la preservació d’un símbol. 

Totes les democràcies europees que al llarg del s. XX han superat els règims totalitaris han procedit a fer bugada. Això ha suposat jutjar els dictadors i els còmplices. Així s’ha fet amb els nazis, amb els feixistes, amb els estalinistes, amb els criminals de guerra serbis o romanesos, amb tots… amb una excepció vergonyant: l’estat espanyol, per via de Joan Carles I, a qui Franco regalà una nova Restauració Borbònica, decretà una amnistia que, emmascarada amb la intenció pública de protegir els lluitadors antifranquistes, tenia per objecte legitimar i blindar judicialment els criminals de la Guerra dels Tres Anys (1936-1939), els torturadors i assassins de la Dictadura Militar (1939-1975) i, fins i tot, els grups d’extrema dreta que condicionaren, amb atemptats i morts, una constitució jacobina. La segona diferència d’Espanya amb Europa, a banda de protegir els criminals de guerra i els qui han practicat i practiquen terrorisme d’estat i guerra bruta psicològica durant la restauració borbònica, és que l’estat no ha accedit a dignificar les víctimes i procedir a exhumar les fosses. La tercera diferència és que tampoc no ha acabat d’eliminar totalment la simbologia feixista ni corregir la nomenclatura. Palma encara manté una avinguda dedicada a Joan March Ordines, l’sponsor de Franco que proveí la guerra d’armes comprades a Itàlia i Alemanya.

Malgrat tot, cal admetre que parlar de destrucció pot ser percebut amb una connotació negativa. Aquesta percepció, fins i tot a persones de bona voluntat, pot provocar una controvèrsia que, en justa reciprocitat, s’hauria de generar igualment en parlar de construcció i no és així. De manera intensa el darrer mig segle, hem observat una gran negligència institucional orientada a impedir urbanitzacions destructores. La hipocresia dels qui s’esqueixen la camisa davant de qualsevol anunci de demolició, contrasta amb la minsa reacció contrària a les obres faraòniques… que sovint destrueixen espais naturals. Les destruccions fan aixecar el crit encara que, molt sovint, les construccions siguin molt més desastroses. La cadena hotelera que trepitja la vorera de Mallorca o d’Eivissa no ha generat la mobilització dels Círculo Balear, Ciudadanos, PP, AAVV San Jaime, Fundación Jaime III… i altres ens consemblants guiats únicament i exclusiva per raó ideològica; per fer part del pensament parafeixista. Quins companys de viatge, ARCA!

Tenim l’exemple recent de la piscina del periodista Pedro J. Ramírez. Palplantada sobre un espai públic de la costa, no ha merescut la crítica de les entitats abans esmentades, sinó la mobilització a favor i, fins i tot, el suport públic del president del govern de les Balears, Jaume Matas (PP), del delegat del govern espanyol, Ramon Socias (PSOE), o del Director General de la Guàrdia Civil, Joan Mesquida (PSOE). Tots ells, prietas las filas, s’han ben cobert de glòria i afegit als del PP que es presentaren en un vaixell subvencionat per reclamar el dret a la llibertat d’ocupar i privatitzar la zona pública! Quin dret i quina llibertat, no?

L’excusa de la doble balança és que una construcció equivocada es pot tomar i, en canvi, una obra esbucada no té marxa enrere. En algun cas és cert, però no sempre. N’hi ha prou de recordar el cas del pont del tren de Palma, una obra (aquesta sí) de valor, històric i arquitectònic, de Gaspar Bennàsser que fou esbaldregada, amb premeditació, de matinada i sense manies, per ordre de la batlessa de la ciutat, Catalina Cirer, i el seu home de màxima confiança, el tinent de batle d’urbanisme, Javier Rodrigo de Santos, ambdós del Partit Popular. Després de la malifeta, es va fer una reconstrucció (un autèntic nyap), amb una instal·lació esbiaixada i amb material de quitaypon.

Encara que estem curats d’espants, crida l’atenció la desvergonya del PP, autor i defensor a ultrança d’aquella demolició insensata, que xoca ara en aixecar-se, com a braç armat ideològic, en defensa de la Feixina; el contrast de la desvergonya. Si algú encara gosa negar el caràcter ideològic del nyarro convé que s’ho faci mirar. És absurd amagar que, en el rerefons, en matèria de simbologia sempre hi ha connotacions ideològiques. Els símbols no són neutrals i menys encara les construccions militars o els temples. La mesquita de Medina Mayurqa fou substituïda per La Seu. Fins ara, al llarg de tota la història, els déus dels guanyadors esclafen i maten els déus dels vençuts. Igual passa amb les fortificacions. Gairebé és llei de vida i els negacionistes que presumeixen de ser apolítics solen mostrar el llautó de ser sempre els més sectaris.

Una altra de les ocurrències dels defensors del nyarro de la Feixina és intentar fer creure que, amb la demolició, es perdrà un bé cultural de gran valor artístic i històric. Ja s’ha documentat prou que no és així. El nyarro és una ignomínia que no té més valor històric que el d’humiliar els derrotats d’un aixecament feixista-militar, és una contaminació visual i, des del punt de vista arquitectònic, no té prou nivell per a la preservació. És una nosa que no hauria d’anar més lluny de la categoria de l’anècdota, efímera i egòlatra, de l’exhibició d’uns arrogants vencedors d’una revolta armada contra les institucions democràtiques. Els qui, més agosarats encara, ho equiparen a les demolicions dels talibans (i que no han fet mai un acte de contrició sobre la destrucció dels temples amerindis que practicaren els castellans i els extremenys) emmascaren una diferència substancial: el nyarro és el resultat d’una imposició i, en cap cas, el resultat d’una expressió cultural.

La hipocresia no té fronteres. Que hi hagi membres del govern espanyol i de l’església catòlica, amb el suport tan obedient com entusiasta dels mitjans de comunicació oficials, que tenguin la barra d’escandalitzar-se amb les demolicions dels talibans dels budes, quan mai no han fet acte públic de penediment i de contrició dels seus lingüicidis, etnocidis i genocidis, és tot quant es pugui dir. Certament és lamentable veure amb impotència la demolició de monuments que fan part de la història de la humanitat, però si tenim en compte que els autors pertanyen a cultures amb un endarreriment de cinc o sis segles, en relació a la civilització més avançada, ens toparem de morros amb la conducta dels germans Pizarro, destructors de temples i documents fins, pràcticament, anihilar la cultura Inca, o personatges com el bisbe Diego de Landa Calderón, instador d’actes de fe orientats a extingir la cultura Maya. Fer grans condemnes públiques a uns fets que no són més reprovables que els que han practicat els qui fan part de la cultura dels crítics al llarg de la història, amb impunitat i sense cap desgreuge, posa en evidència la doble balança de mesurar dels qui veuen el gep dels altres i no volen veure el seu!

En línia amb aquests fets històrics, a ningú no hauria de sorprendre que, a l’Amèrica colonitzada, s’hagin retirat símbols que representen vexació. Per descomptat, és més que comprensible la retirada de referència a Cortés i a Pizarro, però no només han estat objecte de demolició els monuments dels autors de matances documentades, sinó també la imatge de Cristòfol Colom, com a símbol de la colonització espanyola, destructora de tantes de cultures i autora d’un dels majors genocidis de la història. 

Una darrera qüestió que solen dir els defensors del nyarro, sense amagar un cert aire d’amenaça, és que “quan s’hagi fet la demolició serà gros, perquè la gent es revoltarà”. Si fos així, seria una reacció mai vista fins ara. Mallorca ha viscut més d’una destrucció. Les més lamentables han estat acceptades amb resignació, però d’altres en més d’un cas han estat saludades i celebrades. S’han produït, és cert, demolicions poc afortunades. L’escola de Son Roca i La Vileta de Guillem Forteza seria un exemple proper en el temps de poca sensibilitat cultural. O, del mateix arquitecte, el cas de la clínica Munar (posteriorment transformada en l’Hostal Arxiduc).

Què n’hem de dir, també de Fortesa, de la destrucció sense motiu ni alternativa de la Casa del Poble? Una demolició frívola i eixorca que, encara avui, és un solar abandonat.

De Gaspar Bennàsser, a més del pont del tren abans comentat, ens trobarem amb l’edifici de l’Escola Graduada, esbaldregada l’any 1970 per fer-hi un nou centre adequat a les noves necessitats escolars. Una oportunitat perduda de fer una bona rehabilitació; una tudadissa.

O, un cas molt més recent encara, l’edifici de Can Bibiloni.

Podríem parlar de molts de casos lamentables i dir allò de “Déu ens guard d’un ja-està-fet”. El creixement molt sovint determina destrucció. Gairebé sempre que es construeix es perd qualque cosa. La gran encimentada del Parc de la Mar, per exemple, va acabar amb la imatge de La Seu i el Palau de l’Almudaina reflectits dins del mar. A més, deslliurar les dues imatges esmentades des del Born va exigir tomar el Teatre Líric i l’Hotel Alhambra.

Hi ha molts d’altres exemples que poden servir de referència i reflexió.

TRES DEMOLICIONS CELEBRADES POPULARMENT 

A l’hora de relacionar demolicions de referència, és imprescindible fer esment a La Bastilla de París, fita fonamental de la Revolució Francesa, assaltada el 14 de juliol de 1789 i destruïda totalment en pocs mesos. Aquella gegantina fortalesa medieval, convertida en presó i definida com a “fortí del secret i lloc sense justícia”, era la representació simbòlica de l’abús borbònic. La ciutadania festejà amb entusiasme la destrucció. Podríem relacionar molts d’altres símbols similars d’edificis esbucats, amb gran satisfacció popular, arreu d’Europa. Ens circumscriurem només a tres exemples de Mallorca.

L’any 1837, la demolició de Sant Domingo a Palma va ser celebrada amb festes populars que demostraren clarament quin era el sentiment dels mallorquins respecte d’aquella congregació. El botifarra Diego Zaforteza s’exclamà en el seu llibre La Ciudad de Palma de la destrucció del convent i l’església: «…sacrificada en aras de una expansión popular, en que se reflejó el odio a una institución arrollada por la propagación y avance de las ideas liberales. El recuerdo de que los dominicos fueron inquisidores, y los sambenitos que adornaban las mansiones conventuales, armaron el brazo destructor». En contrast amb aquesta percepció, el valent i compromès intel·lectual contemporani Llorenç Buades (1952-2015) estima que “la seva grandesa artística no va ser més important que la ràbia que provocava entre la gent que havia patit les conseqüències de la repressió i dels assassinats organitzats pels seus frares”. Ja hem dit altres vegades que primer són les persones que les pedres. Els jueus, i no només els jueus, veien aquell convent com un cadafal mortuori i de tortura.

Una altra demolició de referència a Palma es va fer dia 1 d’octubre de 1868. Arran de “la Gloriosa”, els republicans procediren a decapitar i destruir el monument dedicat a Isabel II i substituïren la placa amb el seu el nom per “plaça de la Llibertat”. Tombar i esmicolar la imatge va ser la metàfora visual de la proclama de la Junta Revolucionària, la qual, a més de foragitar els Borbons, demanà la supressió de les lleves i de les quintes, eliminar els impostos de consum i les loteries, l’abolició de la pena de mort i de l’esclavisme, sufragi universal i, amb èmfasi, llibertat d’impremta, d’ensenyament i de culte.

Imatges de la celebrada demolició de l’escultura a Palma

Enmig d’una gran festa i amb centenars d’assistents, el cap de l’estàtua va rodolar pels carrers de Palma i acabà convertit en morter d’una apotecaria. Avui, per a oprobi del progrés i afronta a la Llibertat, la turística plaça allà on hi ha el jardí que honora Joan Alcover recorda de nou la reina destronada. Dit encara millor metafòricament: “la reina” va destronar “la llibertat”. ARCA i d’altres entitats culturals, tenen feina a rompre, perquè la plaça, de nou “de la reina”, hauria de remoure la consciència cívica de totes les corporacions municipals que han governat la ciutat de Palma, des de 1979. Sembla mentida que tan voluptuosa enemiga del nostre poble, la borbona a qui el Papa definí com a “putana ma pia” que només generà misèria i oprobi als mallorquins, disposi de nou d’una plaça. Sort que el monument es va destruir. De no ser així, qui sap si el tornarien a palplantar!

Un tercer exemple, molt més representatiu i important, des del punt de vista històric i artístic, que el nyarro de la Feixina, no va provocar l’histrionisme actual dels més “conservadors”, entès en el doble sentit. El cas emblemàtic de les murades de Palma mereix també atenció. La pobresa d’arguments dels defensors de mantenir-les, topava amb les poderoses raons dels partidaris de tomar-les. París les havia esbucat l’any 1853 i Barcelona l’any següent. Les de Palma es torbarien molt més. El primer tram, el que anava de la Porta del Moll fins al Consolat del Mar, no va ser esbaldregat fins a l’any 1873 i va ser molt celebrat per la població, perquè obria la ciutat a la badia. A Noticias y Relaciones históricas de Mallorca (1871-1880) de Joan Llabrés Bernal hi ha una llarga crònica: “En la Casa Consistorial se puso la bandera mallorquina debajo de la española en señal de República Federal, que tanto deseaban 1os hombres del partido republicano. Sobre las 11 un gentío inmenso portando banderas con inscripciones democráticas y acompañado de dos bandas de música se puso hacia la Lonja y comenzó la proyectada demolición que presenció un extraordinario gentío”. Això no obstant, la murada de davant La Llotja va ser un tram minúscul en comparança amb els quilòmetres de murada que no rebien autorització per ser destruïda.

Els higienistes advertien del risc per a la salut de mantenir la població tancada dins dels murs, amb la degradació total que abocava les cases a les rates, la brutor, les aigües fecals tancades, les malalties contagioses… Els urbanistes clamaven per poder planificar el creixement de la ciutat. Els intel·lectuals i els creadors d’opinió afegien consideracions ètiques i estètiques. S’alinearen les argumentacions compromeses. L’enginyer Eusebi Estada, catalanista liberal i impulsor del ferrocarril a Mallorca, Valerià Weyler, militar, Miquel dels Sants Oliver, periodista, Pere d’Alcàntara Penya, escriptor i urbanista, Francesc Roca, socialista, Gabriel Alomar, catedràtic, i d’altres persones de relleu es pronunciaren a favor d’esbucar les murades. Cap d’ells negava que la demolició significaria un canvi important de la imatge de Palma, però tots convenien que les pedres mai no han de subjugar ni subordinar el benestar i la salut de les persones.

L’eivissenc Bernat Calvet, enginyer de l’Ajuntament de Palma, elaborà l’any 1900 el projecte d’eixamplar la ciutat.

L’any 1891 Calvet ja clamava en un article que Las murallas de Palma deben derribarse. Finalment, d’acord al seu pla, dia 10 d’agost de 1902, després de dècades d’argumentacions, la població va assistir, amb entusiasme, a un primer acte de demolició que es perllongaria en el temps fins a l’any 1934, deixant únicament com a testimoni el bastió de Sant Pere i el tram que va de la Seu a la Porta del Mar.

Hem pogut veure, amb diversos exemples, casos de demolicions lamentables sense cap sentit (la Casa del Poble, n’és una), d’altres de lamentables, però necessàries per a la millora de la vida de les persones (seria el cas de les Murades) i d’altres que, potser lamentables i no del tot necessàries, varen ser popularment molt celebrades per la simbologia que exhibien. No acabaríem mai amb els exemples i, en gairebé tots els casos, toparíem amb el debat sobre si ha de tenir més pes la protecció a ultrança del que és antic o l’adequació a la millora de la qualitat de vida de les persones. Insistir en trobar l’equilibri per compatibilitzar les dues coses no és senzill, però hi ha una qüestió molt clara: la decisió ha d’adoptar-la qui està facultat per a fer-ho. Això vol dir dues coses: legitimitat democràtica (cosa que no tenien els qui varen aixecar el nyarro de la Feixina i que no tenen les associacions que ara la defensen) i assessorament qualificat i equànime. Les opinions han de ser respectades, però mai han d’esdevenir intents d’imposicions.

La postal d’ARCA mereix, si més no, justa correspondència. Per ser més rigorosos, podrien haver escollit imatges, també de Goya, molt més adequades al que representa el monument. Si se surten amb la seva i mantenen l’obra que inaugurà Franco, poden fer gravar aquestes quatre imatges, una a cada cara del nyarro. 

Des de les adoratrius d’un nyarro al tonto de capirote (ja se sap que “el sueño de la razón produce monstruos”), n’hi ha moltes més per triar. La meva postal de resposta és la que representa la conjunció de dues obres del pintor que tant els fascina i que sintetitzen el vertader sentit del nyarro de la Feixina.

Amb aquesta doble imatge i no en cap “Festa dels Reis”, sinó en un dia tan republicà com qualsevol dia, vull desitjar a ARCA que el 2017, el 2018 i tots els anys que duri la seva vida orgànica faci realitats els seus bons desitjos… i que els dolents, fruit d’errònies interpretacions (si no de manipulacions), s’esvaeixin de cop amb la higiènica i necessària demolició del monument feixista més gran del món (a banda del mausoleu del Valle de los Caídos). Esperem que, més prest o més tard, quan es produeixi la demolició del nyarro, amb la decisió de les institucions democràtiques competents (i no amb la imposició d’un dictador militar), aprenguin a mesurar i acceptin el veredicte popular de la ciutadania. No caldran més postals de felicitació.

Vg. també MÉS HISTÒRIES DE LA FEIXINA

1. LA FEIXINA HA FET 300 ANYS http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268988

2. QUIN PREU TÉ UNA LLÀGRIMA? http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268997

3. UN CONSISTORI SODOMITZAT? http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=269011

4. MENTIDES A ROMPRE http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=269023

Les excuses de mal pagador dels defensors del nyarro de La Feixina es fonamenten sobre falsedats tan gegantines que, atesa l’evidència, sobta fins a la sospita que hagin merescut l’atenció de persones que van de sabudes, de partits polítics que van de progressistes i d’administracions públiques que han de vetllar per un mínim de rigor en les actuacions. L’acord patètic de l’Ajuntament de Palma de l’any 2008, orientat a “contextualitzar” unes pedres sense gràcia que mantenen a l’aire una proclama feixista, lluny d’un acte de desídia o de negligència va certificar la connivència activa i el col·laboracionisme mesell. Quines eren, quines han estat, les tres principals desraons que al·legaren els negacionistes.

1. NO ÉS UN MONUMENT FEIXISTA

Un primer factor que delata la consideració, majoritàriament i generalment acceptada, que la Feixina constitueix un símbol feixista és la minsa reacció que provocà la retirada del dedicat als Jinetes de Alcalá, no gaire lluny del nyarro. En aquest cas no hi va haver, com hi ha hagut en el cas de la Feixina, una mobilització aferrissada dels grups d’extrema dreta, malgrat que l’obelisc dels Jinetes de Alcalá es va dedicar l’any 1941 “a todos los que heróicamente lucharon y consiguieron salvar esta isla del dominio rojo”, com figura a l’expedient municipal. Com així, doncs, tal diferència de reacció? La clau és que l’obelisc en qüestió no va ser ben rebut ni valorat per les autoritats franquistes que, amb una curiosa interpretació, hi veren la marca de la maçoneria.

Per situar-nos en els orígens del nyarro de la Feixina, la simple lectura dels noms dels projectes que es presentaren al concurs per aixecar el memorial, delata implícitament altres tantes proclames ideològiques: Flechas hacia los luceros, Heroico, Dios y Patria, Helmántica, Sacrificio, Virtud, Mediterráneo, Plus Ultra, Por Dios y por la Patria, Patria, Arriba España, Beso de la Gloria, Lucero i Sobre los luceros… Qualque dubte?

El projecte escollit, Inmortalidad, de Francesc i Antoni Roca, amb l’escultor Josep Ortells, va ser reproduït a la revista Aquí estamos, la publicació de Falange que “sale cuando la da la gana”. On si no? De no ser un monument feixista, com es podrien entendre els nombrosos actes que s’hi farien al llarg del temps? Quantes de vegades aquelles pedres no han sentit cantar el Cara al sol?

La memòria explicativa del projecte guanyador, desemmascara la pretensió d’un monument neutral sense cap proclama ideològica en el seu continent. A la part principal del far, la que mira a la mar, a més de la dedicatòria als “herois” a qui es tributava homenatge, destacaria l’àguila franquista “símbolo de la España, única, grande e indivisible”. Els morts a l’enfonsament del vaixell de guerra glorificat se representaren amb uns mariners presentant armes a la part posterior i, al frontis, amb una escultura d’un mariner sobre l’àncora en el moment d’afonar-se, amb el braç dret fent la salutació feixista, en actitud d’estar “gritando Arriba España, en el instante que la gloriosa nave se hunde en los abismos profundos de nuestro mar, inmenso sepulcro que a todo cubre con sus olas, y a todos iguala, envolviendo en un misterio sublime”.

A la part posterior, mirant cap al quarter d’infanteria de marina (posteriorment escola Jaume I), s’hi posà una gran creu “símbolo de la cristiandad característica de la España grande, y por la que se hizo inmortal, abarcando continentes y multiplicando la raza”. Al capcurucull, un far de quatre sortides (també per il·luminar de nit una creu aèria) per ser vist, des dels seus 22 metres d’alçada, a tota la badia de Palma: “El monumento ha de ser descubierto desde el mar para que los navíos que lo crucen puedan tributar un emocionante grito de «Presentes» y «Arriba España»”. Tot plegat, més patètic que poètic. En qualsevol cas, la descripció dels autors del projecte canta santa clara!

Qui estableix si un conjunt arquitectònic té o no té connotacions feixistes? Els polítics? No és més raonable que siguin els professionals de l’arquitectura els que dictaminin aquesta consideració? Doncs, entre moltes altres veus qualificades, cal llegir la valoració que en va fer Josep Quetgles, arquitecte i professor de la Universitat Politècnica de Catalunya: “L’immortal monument manté íntegres els seus valors commemoratius d’una gesta típicament franquista, com fou el bombardeig de poblacions costaneres indefenses, des de Màlaga fins a Dénia, Mataró, Sant Feliu de Guíxols… (…) Qualsevol contextualització d’aquesta commemoració certifica que el franquisme és contextualitzable, i que vivim per tant sota un franquisme contextualitzat.” (EL PAÍS, 11-2-2010 ). Aquell article anava acompanyat per un apunt del periodista Andreu Manresa que, amb la perspectiva del temps, va verificar el seu valor premonitori. 

Fita neta de Franco a Ciutat

La cosa fa 22 metres d’ alçada i s’afina de lluny. Ara la maquillen per ordre de l’esquerra i el nacionalisme municipal per a eternitzar la fita urbana. S’ha decidit conservar-lo, però el debat entre els que volien la demolició i els que el consagren ha deixat la societat mallorquina crivellada. És un artefacte monumental engalavernat al ventre de la badia de Palma, a Sa Feixina, un espai buit i espenyat, on fora murada acabava Ciutat de Mallorca i l’ordre vell que mai no s’acaba. Aquella inèrcia i el teatre triomfen amb la dreta fent fer una disfressa per a salvar la fita neta gegantina que Franco estrenà el 1948. La dictadura féu record del creuer Baleares i dels 700 mariners nacionals morts. La nova màscara política no és innocent. S’ha vetat un concurs internacional d’idees, amb figures de firma, un per a pensar què fer, potser l’esbucament. A més de l’estètica, Palma ignora l’argument dels perdedors qui de bell nou se senten vençuts. Als 80, el batle que fou socialista tampoc deixà tocar la penyora simbòlica. A la vorera de mar, al costat d’on pixen Sa Riera i es Baluard, prop de les icones fantàstiques com Sa Llonja o La Seu, restarà aquest projectil altrament consagrat, i tan lleig també sense àguila, jou, fletxes i proclames. (Andreu Manresa a EL PAÍS, 11-2-2010)

El mes següent, aquesta opinió va ser completada i complementada per l’autoritzada veu d’Oriol Bohigas quan, en un article (Diario de Mallorca, 7 de març de 2010), aportava arguments sòlids per defensar la demolició del monument. Pel que fa al caràcter feixista, afirmava que “És l’arquitectura típica del franquisme” i, quant a la maniobra política de “contextualitzar”, sentenciava que “És més fàcil reutilitzar el Valle de los Caídos que el monument al creuer Baleares”. Arrodonia la qüestió expressant que mantenir aquell conjunt esdevenia “Una proclama històrica a favor d’un acte bàrbar”.

Com és possible que hi hagi gent que negui el caràcter feixista del monument? Més encara, com és possible que hi hagi gent que digui que no existeix l’arquitectura feixista? En un món, el d’avui, on s’ha palesat que ni tan sols la Ciència és neutral, ¿qui gosa presentar l’Art, en qualsevol de les seves manifestacions, com un element asèptic i sense connotacions ideològiques? Doncs, després de negar per pa i per sal que la Feixina sigui un monument feixista, vista la inconsistència de la tesi, compareix Mercè Truyols, en condició d’expresidenta d’ARCA, per repudiar la major i afirmar que l’art feixista no existeix. En el seu ridícul deliri negacionista (que tapen de llàstimes els més elementals llibres d’Art i els més bàsics d’Història de la Humanitat), s’atreveix a acusar a qui digui el contrari de divulgar falsedades, sandeces y papanatadas (sic). Per pura cortesia, no ampliaré els desqualificatius, perquè l’efecte bumerang la fa beneficiària dels insults que ella dirigeix a les persones que no pensen com ella. Al capdavall, esdevé una autodefinició per la via del popular refrany: l’ase va dir al porc orellut.

Resulta malintencionat presentar un vaixell de guerra com a una dolça damisel·la que va ser víctima de la barbàrie. No! El vaixell va ser enfonsat en un enfrontament bèl·lic i en una guerra incívica i incivil provocada pels militars que el pilotaven. Parlar de “màrtirs”, per referir-se als mariners que moriren en aquell combat, és d’un cinisme que no té enfront. No, aquell vaixell era una màquina de matar que, a més, es passava pel forro les convencions internacionals quan a respectar la població civil. Talment els avions italians i alemanys que, amb Mallorca com a portavions, es dedicaren a bombardejar Barcelona i València, el Baleares va ser un vaixell criminal, una arma assassina i mortal; una màquina de crims de guerra. Ho explicà el documentat especialista Josep Vílchez en un article ben il·lustratiu, publicat en el Diario de Mallorca (06-XII-2007), que va titular Despiadado crimen:

En febrero de 1937, Málaga, ciudad que se había declarado partidaria del legítimo gobierno republicano, sucumbía ante el empuje de un nutrido ejército mayormente integrado por trece batallones italianos al mando del general Roatta. La ciudad no opuso resistencia originándose un éxodo masivo de la población civil hacia Almería por la costa, vía Motril,  dirigiéndose hacia la ciudad más cercana que se encontraba en manos de las fuerzas leales, para evitar las represalias.

En la gran columna humana se calcula que participaron unas 40.000 personas, hombres, mujeres, ancianos y niños que fueron sistemáticamente ametrallados y bombardeados por la aviación italiana y por la artillería emplazada en las cubiertas de los buques de guerra “Almirante Cervera” y “Baleares”. El número  de víctimas civiles, inocentes, fue enorme. Las cifras totales de fallecidos se desconocen pero las apreciaciones existentes no bajan de los 3.000 muertos –existiendo fuentes que sitúan la cifra entre 5.000 y 15.000 fallecidos – así como numerosísimos heridos producidos por la aviación italiana y  la artillería naval que acosaba a los huidos desde la cercanía de la costa. Según relato de Encarnación Barranquero, en “Victimas de la Guerra Civil”, obra colectiva coordinada por el historiador Santos Juliá, “tiraban a los acantilados para que la metralla, al rebotar, hiriera a la gente”.

El camino se cubrió de muertos y heridos, mientras muchas familias perdían a sus niños en su huída. Almería, que contaba en la época apenas 60.000 habitantes tuvo que cargar, sin medios, con esa avalancha humana de refugiados. En los meses siguientes a la toma de Málaga fueron asesinadas en esta ciudad más de 1.500 personas. El bombardeo de Málaga junto con las atrocidades cometidas por las tropas del coronel Yagüe en Badajoz y el cruel bombardeo sobre Guernica, forman parte de la iconografía de la represión fascista más despiadada por ser actuaciones indiscriminadas dirigidas contra población civil indefensa.

La marinería, al iniciarse el golpe militar de julio de 1936, se mostró ampliamente partidaria del régimen republicano y en la mayoría de los casos abortó de manera contundente los intentos golpistas, generalmente protagonizados por parte de la oficialidad. Los cruceros gemelos “Canarias” y “Baleares” pudieron ser utilizados por los golpistas al encontrarse en los astilleros de El Ferrol, cuya base fue tomada por un audaz golpe de mano de los rebeldes, en espera de su puesta a punto para ser botados. Así la tripulación del crucero Baleares se conformó con tropas peninsulares de infantería de marina que con la incorporación de falangistas y requetés entró en acción a finales de 1936.

Sólo la utilización de Mallorca como base naval de operaciones vinculó al crucero de combate con la isla incorporándose al mismo un reducido grupo de jovencísimos flechas navales. El crucero “Baleares”, considerado como uno de los buques insignia de la marina de los insurgentes, fue hundido, en batalla naval, en el cabo de Palos por el crucero republicano Libertad el 6 de marzo de 1938 y hubo 788 víctimas.

El 16 de mayo de 1947 el caudillo fascista Francisco Franco, expresamente desplazado a Palma para presidir la inauguración del monumento ubicado en Sa Feixina, a los acordes del Himno Nacional, vistiendo uniforme de Capitán General de la Armada, acompañado de la inevitable Carmen Polo y todas las autoridades habidas fue recibido, en un altar situado en el monumental escenario, por el obispo de Mallorca monseñor  Hervás y con la asistencia de un numeroso público se dispusieron a inaugurar el monumento diseñado por los arquitectos Francisco y José Roca Simó, quienes le proporcionaron la impronta política e ideológica que le caracteriza. Así culminaba la propuesta iniciada  por el periódico La Ultima Hora, entonces propiedad de José Tous Ferrer, el 14 de marzo de 1938, quien desde sus páginas y a través de un artículo titulado Gloria a la armada nacional,  lanzó la iniciativa de construir el hoy polémico monumento.

Por su parte, en su momento, el poeta Rafael Alberti  escribió “el calvario de Málaga a Almería, el despiadado crimen …” refiriéndose a los escalofriantes acontecimientos que afectaron a la ciudad andaluza y a sus habitantes cuyas inocentes víctimas durmieron el silencio del olvido durante décadas.

2. ÉS UNA OBRA D’ART EMBLEMÀTICA

Veus prou autoritzades han palesat que el conjunt monumental no té el mínim nivell arquitectònic exigible. La doctora Catalina Cantarelles va deixar ben clar el nul valor artístic en un informe a l’Ajuntament de Palma. Com que no va agradar, des de la regidoria de Cultura, n’encarregaren un altre a la carta, ajustat a les intencions d’evitar la demolició. Aquest fet es deu acostar molt a la conjugació exacta del verb prevaricar, en el sentit de fer venir a bé informes favorables a les intencions de qui governa per fer servir d’escut que justifiqui les pretensions d’emparar allò que, dit ras i curt, és una cacicada.

D’entrada, cal negar amb tota contundència que es tracti, com es va voler fer creure, de “l’única mostra de l’arquitectura Bauhause alemanya” que hi ha a Mallorca. Ni ho és ni s’hi assembla, perquè el nyarro és una mescladissa del racionalisme amb el neoclassicisme, la mescla que delata precisament els monuments dels feixistes italians i dels nazis alemanys! Només cal consultar la veu “arquitectura feixista” a la Viquipèdia o cercar informació sobre Albert Speer, l’arquitecte d’Hitler.

Amb moltes altres veus autoritzades, en els respectius articles abans esmentats, tant Josep Quetgles com Oriol Bohigas deien que estava més que justificada la demolició ja que “no té cap qualitat artística” i “és un insult a l’urbanisme de Mallorca”.

Hi ha, però, una nova dada que desautoritza l’oportunitat del monument. En aquest cas aporta un valor afegit que la fa encara més definitiva ja que és de l’època del monument quan, en plena efervescència d’exaltació feixista, l’any 1941, encara sis anys abans d’inaugurar-se, l’arquitecte Guillem Forteza que l’any 1923 havia estat batle de Palma, en referència al conjunt, escrivia: “Con referencia a esta urbanización me cumple advertir que el emplazamiento del monumento a los héroes del Baleares no está escogido por mí, ni acepto la responsabilidad del mismo como Arquitecto Municipal encargado del departamento de Ensanche y Murallas a pesar de no ceder a nadie en admiración a los héroes recordados. Desconozco quién eligió este emplazamiento, pues no fui consultado. Sólo sé que el autor del proyecto Sr. Roca disentía también de tal elección y que lo proyectó, pensando situarlo cerca de La Riba. Mi composición general urbanística en el Glacis obedece sistemáticamente a un leit-motiv horizontal, muy apaisado, tranquilo. La operación de introducir un tema de verticalidad violenta en tal composición, buena o mala, tiene, en urbanismo, un nombre: «desorquestar».”

3. VA SER BASTIT PER INICIATIVA I SUSCRIPCIÓ POPULAR

La iniciativa d’aixecar un monument té l’origen en una crida feta, en un article de José Tous Ferrer, director del diari ULTIMA HORA, pocs dies després de l’enfonsament del vaixell i, per tant, enmig de la commoció i emoció general. La campanya que s’organitzà orientada a recollir aportacions no va obtenir el ressò desitjat. La fam, la misèria i la por campaven a l’ampla i la crida no va obtenir el resultat que s’esperava. L’entusiasme del promotor i l’esforç persistent del seu diari es desinflaren en veure que no es podria tirar envant el projecte.

Finalitzada la guerra, un nou impuls va reactivar la campanya. Franco, impregnat de la cultura mussoliniana d’exhibir monuments, pensant potser en les dotzenes d’escultures eqüestres que li dedicarien a ell (Barcelona, El Ferrol, Santander, Saragossa, Toledo, València…), va decretar aixecar monuments “a los caídos por Dios y por España como recordatorio perenne de sus virtudes y ejemplos”. L’èmfasi en el “peremne” era característic del feixisme: projectar les gestes cap a la immortalitat.

Fos com fos, es reactivà la campanya, amb algunes aportacions voluntàries arribades d’Itàlia i d’Alemanya i d’altres, no tan voluntàries, dels considerats “desafectos al Movimiento”. A l’hora de relacionar els noms dels mecenes, resulta curiós veure la manipulació dels qui defensen el monument. Es limiten a esmentar els noms de mitja dotzena de senyorots botifarres i d’algunes empreses com el Banco de España, GESA, el Grand Hotel, el Hotel Victoria, el Hotel Alambra, el Bar Bosch, el Teatro Lírico, El Círculo Mallorquín, CAMPSA…, però d’entre els primers subscriptors sempre s’obliden de tres noms destacadíssims: Franco, Hitler i Mussolini. Tres grans defensors, com es presentaven, de la pau i de la civilització… a costa de milions d’assassinats!

Malgrat la propaganda persistent, l’entusiasme del diari no va obtenir el resultat desitjat fins al punt que l’any 1946 encara es feien crides, amb noves apel·lacions al patriotisme, per obtenir els recursos que calien per tal de concloure les obres. No s’arribà a recollir voluntàriament ni la meitat del pressupost inicial de 100.000 PTA, i això que es va ficar mà als imports confiscats per la Comisión de Depuración, és a dir, un capital robat a les víctimes de la insurrecció armada feixista-militar, en més d’un cas ja afusellades (com Emili Darder) o camí de l’exili (com Pere Oliver i Domenge). Afirmar que el monument es va bastir gràcies a una subscripció popular supera el cinisme més barroer. D’altra banda, és cert que hi va haver persones que decidiren col·laborar amb les obres, però no totes ho feren amb la llibertat que un donatiu reclama, perquè hi ha més d’un cas conegut de persones que, per evitar sospites o per desmarcar-se de familiars republicans, feia generoses aportacions en defensa de la supervivència, ja que els noms dels donants apareixien a les relacions que el diari publicava. Aquests patrocinadors per força serien dobles víctimes, tant d’espoliació com d’humiliació pública.

PER AVALL S’HA DIT!

La desídia dels qui, més de quaranta anys després de la mort del dictador que va inaugurar el nyarro, no varen fer res per acabar amb tan malsà impacte visual i emocional, s’ha vist superada amb escreix amb el posicionament baralladís i actiu de tot el ventall de l’extrema dreta. Allò que no ha estat lògic i, sobretot, ha resultat extravagant i extemporani és el comportament d’ARCA. Lluny d’emparar-se en informes objectius dels professionals competents, lluny d’escoltar veus sàvies i amb una digna trajectòria en la defensa de les llibertats públiques, ARCA ha preferit situar-se a la trinxera més abjecta i, més que assumir-les, abanderar totes i cada una de les mentides manifestes. Les declaracions públiques d’algunes persones de la revitalitzadora entitat romanen a les hemeroteques a l’espera de l’estudi analític de tan gegantí despropòsit, sostingut per tantes de mentides, per a vergonya dels protagonistes.

¿Ha reclamat mai ARCA (ep, atenció!, una Associació de Revitalització de Centres Antics) la revitalització del centre antic de l’explanada que, l’any 1715 i mitjançant un pacte ciutadà amb els veïnats de Santa Catalina, va crear el Marquès de Rubí? ¿Ha reclamat mai que es retiri una estaca imposada en aquell espai contra l’opinió professional i raonada, prèvia a l’enclavament, de Guillem Forteza? ¿Com així es dediquen a invertir la funció que els pertoca i opten per fer-se còmplices, directes i actius, d’una ignomínia del feixisme més barroer del segle XXI?

Les persones associades a ARCA són còmplices directes i actives d’aquesta exhibició feixista. No saben que són molt més importants les persones que les pedres? Que no hi ha monument al món que valgui més que la dignitat deguda a les persones? Que els humanistes han de defensar el civisme i no voler impulsar una societat paramilitar? Els qui escampen les mentides podrides que el nyarro és una obra d’art, que no té connotacions feixistes i que va ser fruit espontani i lliure de la voluntat popular certifiquen que tenen el cor de pedra… i una barra que se la trepitgen! Els poetastres pusil·lànimes que, conscients o amb el lliri a la mà, fan cants de reconciliació i de preservar la memòria són uns errats de comptes… en el millor dels casos. Mantenir el monument representa brindar un espai als qui, encara ara, volen presentar com a gesta gloriosa un cop d’estat que va esclafar les urnes amb les armes i que costà, directament, mig milió de vides i milions de víctimes. Mantenir el monument és avalar la continuïtat futura d’imatges enaltidores tant de la guerra com del feixisme. És, també, deixar obert un espai emblemàtic obert a les manifestacions de l’extrema dreta.

Quant a l’Ajuntament de Palma, presidit per Aina Calvo, amb Nanda Ramon de regidora de Cultura i Eberhard Grosske de regidor de Benestar Social, que aprovaren mantenir el nyarro, només cal recordar que, a la cruïlla entre uns vençuts refugiats en el silenci i uns vencedors exhibicionistes, varen decidir brindar suport als segons. Tenien a mà totes les raons sensates i objectives. Fins i tot precedents similars. Manacor, per exemple, amb un batle i una majoria del Partit Popular, havia enderrocat els dos monuments feixistes que hi havia al seu port. El referent els va fer més nosa que profit.

Cal esbaldregar el nyarro de la Feixina i tot pirulí feixista a escala que hi hagi enquistat en els cervells dels qui l’avalen. La deficient llei de la Memòria Històrica no es va fer per mantenir erecte el monument feixista més gran del món (a banda del Valle de los Caídos). Si encara avui els vençuts no han esvaït el dèficit democràtic que representa no haver fet bugada, a diferència d’Alemanya, d’Itàlia i del Japó, és perquè hi ha gent venuda, personatges errats de compes si més no, que serven la ignomínia. Els noms dels autors, dels responsables i dels col·laboracionistes, tant dels qui aixecaren el nyarro com els qui l’han volgut mantenir aferrissadament estrafent llei i lògica, ja estan inscrits a les hemeroteques per a sempre més, de manera molt destacada els postfranquistes disfressats que campen a l’ampla per dins partits hipotèticament progressistes.

El dilluns 12 de novembre del 2007, mantinc una reunió de feina amb un alt directiu d’una gran empresa de les Balears quan, de cop, s’obre la porta i entra de quatres una dona endiumenjada i histriònica. Sense saludar i amb evidents signes d’excitació, s’exclama: “Soy feliz! Ya les hemos dado por el culo a Ana Calvo y a Nanda Ramón!”. Encara que semblava que tenia una relació cordial amb el meu interlocutor, fins i tot d’excessiva confiança, sobtava que una dona tan elegant usàs aquell llenguatge, sobretot davant d’una persona com jo a qui no havia vist mai a la vida. Aviat va deixar clar els motius que tenia per romandre tan eufòrica. En nom d’una associació veïnal burgesa i botifarra del centre de Palma, s’havia vestit de “campeadora” (el directiu li va dir irònicament que semblava un “caballero cruzado”) per evitar la demolició del monument de la Feixina. Feia mesos que es movia a les totes per assolir l’objectiu. Les frases que amollava eren totes de menyspreu i de burla a les dues dones a qui, segons bravejava, havia seduït i enganyat. També presumia que els d’ARCA, “comen en la palma de mi mano”, que havia fet creure que l’estaca de la ignomínia era l’única mostra arquitectònica de Mallorca representativa de l’art Bauhause (paradoxalment una escola que va ser clausurada pels nazis), que s’havia embolicat la boca de paraules com reconciliación, perdón, olvido, paz, justicia i, naturalment, el triple lema de la Revolució Francesa, igualtat, fraternitat i llibertat! No s’aturava de riure del seu cinisme amb l’ús dels arguments “copiados a los rojos”. Tot valia per obtenir l’amnistia del monument dedicat “a nuestros mártires, caídos por Dios y por España”. Arrodonia l’arrogància de l’èxit amb un “no hay mejor cuña que la de la propia madera”, afegia que “entre familiares de militares nos entendemos mejor” i, per concloure, sentenciava amb presumpció sexista que “teníamos que ser dos mujeres para convencer y vencer a dos mujeres”.

Els noms de les dues hipotètiques entabanades a qui presumia d’haver sodomitzat, era evident, perquè no deixava de repetir els seus noms fent-ne burla, amb un implícit agraïment de condescendència davant de la seva ingenuïtat, però… qui devia ser la quarta dona? Qui era la seva còmplice, col·laboradora si més no, com a segona de la trinxera contrària a la demolició? No va dir el nom, però sembla que la partenaire errada de comptes és més bona d’identificar que l’angèlica protagonista de la rondalla L’hermosura del món.

Amb arguments manipulats i desatencions clamoroses a les nombroses crides al seny, a principis del 2008 l’Ajuntament de Palma va decidir perpetuar la ignomínia. Ja s’havia viscut un precedent que delatava la tremolor de cames de la pusil·lànime responsable de la gestió del compromís electoral, tant del PSOE com del PSM, de retirar tots els símbols feixistes. Mesos abans ja s’havia viscut l’intent de mantenir el pirulí de la Porta de Santa Catalina, dedicat als Jinetes de Alcalá, quan es va promoure una falsa enquesta per atribuir als residents de la plaça una oposició a l’esbucament que, com es va verificar, no existia. Era un muntatge polític. La premsa va detectar la maniobra i la va posar en evidència, per esbiaixada i manipuladora. Finalment, aquell altre símbol del feixisme va ser retirat com requeria el sentit comú per higiene democràtica; per pura decència humanista! Evidentment, no va passar res!

La decisió sobre la demolició de la Feixina, en canvi, va desatendre de manera obstinada l’informe elaborat per la doctora Catalina Cantarelles (i l’opinió tècnica d’altres reconeguts urbanistes). Lluny de considerar la valoració dels experts, es va optar per profanar la tèbia Llei de Memòria Històrica i s’aprovà una resolució clarament política i sectària. Així va ser com la Feixina va rebre la benedicció oficial de l’Ajuntament amb un acord enramellat de maña y disimulo borbónico. La decisió s’embolicà amb una “contextualizació” que ampliava la presa de pèl a la ciutadania, amb una nova estafa electoral. Es podria dir que, metafòricament, l’Ajuntament de Palma havia tornat erigir el monument feixista.

A les següents eleccions els hipotètics progressistes (PSOE, PSM i EU) varen perdre totes les institucions de les illes Balears: govern, consells insulars i, evidentment, els principals ajuntaments. La desmobilització ciutadana precipità l’abstenció de la gent d’esquerres, decebuda d’incomplir la promesa de no fer l’hospital a Son Espases, de patir la desconnexió de TV3 (no el succedani que es pot veure a tot el món) i, evidentment, de mantenir el monument feixista més gran d’Europa, a banda del mausoleu del Valle de los Caídos.

Deu ser aventurat i temerari creure que la victoriosa, presumptuosa i satisfeta dama d’aquest relat els votàs, agraïda, per haver atès amb tanta devoció la seva creuada. Qui sap! De més verdes (i de més blaves!) n’han madurat!

PREVARICACIÓ?

Quasi quatre anys després de l’acord proteccionista, dia 6 de novembre de 2011, la premsa informava que els tribunals havien donat la raó a l’Associació Memòria de Mallorca, amb una sentència que conclou que l’Ajuntament de Palma va esbiaixar la informació per tal de justificar i defensar el monument de la Feixina de Palma, el pirulí feixista inaugurat per Francisco Franco amb aportacions econòmiques de Hitler i Mussolini. Les persones que signaren la malifeta ja estaven desqualificades doblement, tant com a profanadores d’un compromís polític com des del punt de vista ètic, però ara la Justícia obria una nova oportunitat per a eliminar símbols vergonyants.

Acordar, com va fer l’ajuntament, a instància d’Aina Calvo i de Nanda Ramon, mantenir el nyarro vergonyant de la Feixina no va suposar només un acte d’exhibició del neofranquisme que patim d’ençà de la restauració borbònica de 1975, sinó que tornava a clavar l’estaca de la ignomínia sobre els vençuts. Una vergonya ja no de postguerra, sinó postfranquista. No feta des de l’exaltació del moment postbèl·lic, sinó fredament, a plena consciència de la submissió. El 2008, amb un acord formalment democràtic, l’Ajuntament de Palma posava de nou en valor la victòria dels militars i feixistes revoltats contra la República… 70 anys després! El postfranquisme triomfant… a mans d’hipotètiques persones socialistes.

Ha plogut durant anys. Després d’una legislatura copada pel Partit Popular, amb exhibició del guerracivilisme contra la llengua i els símbols, practicat per José Ramón Bauzá, els partits progressistes, amb la incorporació de Podem, varen recobrar la majoria de les institucions illenques. La reiterada promesa d’aquests partits en eliminar la simbologia feixista, els ha obligat a manifestar-se a favor de la demolició de la Feixina. Amb plena consciència de distanciar-se dels seus predecessors dels mateixos partits, ho han fet de manera pública i clara la presidenta del Govern, Francina Armengol (PSOE), el president del Consell de Mallorca, Miquel Ensenyat (PSM), i els qui han d’exercir la batlia de Palma, en dos torns, José Hila (PSOE) i Antoni Noguera (PSM). Els opositors, tan hiperactius que semblen subvencionats, no es cansen de moure cel i terra per impedir, de nou, que es compleixi una promesa electoral. Sigui com sigui, més prest o més tard, l’estaca tombarà i, com afirma la cançó, ens podrem alliberar!

NOTA COMPLEMENTÀRIA

Com que en aquest article han aparegut alguns dels Dramatis Personae d’aquesta història de pors i de covardies, entenc imprescindible completar-ne la lectura amb un article farcit de lúcida ironia de Llorenç Capellà. Tot i que es va publicar dia 10 de febrer de 2010 al Diari de Balears, comprovareu com els retrats dels diversos comportaments humans mantenen la vigència.

Creuer Balears

LA DESBANDÀ

El 6 de febrer de 1937, unes 150.000 persones abandonaren Màlaga perquè estava a punt de caure en poder del feixisme. Fugiren cap a Almeria. La carretera d’Almeria transcorre encaixada entre la costa i la serralada. Des del mar, els creuers Almirante Cervera, Canarias i Baleares canonejaren la corrua humana, de manera sistemàtica, provocant més de 5.000 víctimes mortals, dones i infants majoritàriament.

Despús-ahir, en el Teatro del Carmen, de Vélez-Màlaga, va celebrar-se un acte d’homenatge en memòria del doctor Norman Bethune, un brigadista canadenc que els dies de “la desbandá” -com és conegut l’èxode de la població malaguenya- va salvar moltes vides. I avui, diumenge dia set, a les nou i mitja del matí, infinitat de persones han iniciat a peu el recorregut de la carretera de Vélez-Màlaga a Torre del Mar, en commemoració d’aquella tragèdia.

Dilluns passat -gairebé coincidint amb l’aniversari de la carnisseria-, la Batllessa de Palma va anunciar que el monument que la Ciutat va aixecar en memòria i glòria del Baleares -enfonsat per l’esquadra republicana l’any 1938- no serà retirat de la Feixina. Ignoro si Aina Calvo n’és conscient. Però, tot i que desapareixeran de la pedra les frases o els elements inicials, el monòlit aspira a convertir-se en l’únic recordatori d’exaltació feixista de l’Europa democràtica.

Aquest article ha estat confegit a partir del llibre La agonía de Málaga: población y retaguardia i del número 58 de la revista Jábega, editat per la diputació malaguenya, on es recullen els testimonis dels supervivents de “la desbandá” i les opinions d’alguns historiadors o personatges públics que n’han parlat. Els comentaris d’alguns dels més significats defensors de la continuïtat del monument serveixen de contrapunt agredolç.

CAMPANADES A MORT (1)

– Luis Melero (historiador): Animaron a los ciudadanos a que se fueran de sus hogares y los esperaron en el camino para matarlos.

– Rafael Mández (periodista): Aunque las fotos del desastre sean en blanco y negro, la sangre era roja; el mar azul y la muerte, negra.

 Picasso: El Guernica tenía que haberse titulado Málaga.

TOC D’ÀNIMES (1)

– Aina Calvo: La decisió de mantenir el monument de la Feixina respon a la voluntat integradora de la Llei de Memòria Històrica, que és una llei igualadora de totes les víctimes, perquè no reconeix els drets d’unes en detriment de les altres.

– Informe jurídic de la UIB: La finalitat integradora de la llei és compatible amb la continuïtat del monument si se n’eliminen aquells elements que sí són d’exaltació del règim (la Dictadura), de manera que el monòlit pugui adquirir el sentit d’element commemoratiu de les víctimes.

– Juan Cabrera (PIMEM): L’únic que canvia és la placa, tothom el reconeixerà.

CAMPANADES A MORT (2)

 José Calleja (4 anys): Yo iba en un serón que colgaba de la burra. Me asomaba del capazo y contaba los cadáveres. Mi madre me decía que eran gente durmiendo.

– Vicente Vaquero (26 anys): Pasábamos el día escondidos en el monte escuchando los cañonazos de los barcos y, de noche, avanzábamos entre sangre y cadáveres.

– Miguel Escalona (10 anys): Nunca he olvidado a aquella mujer que, herida por un obús, amamantaba y abrazaba a su hijo de dos meses en medio de un charco de sangre.

TOC D’ÀNIMES (2)

– Marisé Fernández Segade (filla d’almirall): Estoy muy contenta y muy agradecida a la alcaldesa Aina Calvo y a la concejala de Cultura Nanda Ramon.

– Josep Pascual (ARCA): Mallorca ha guanyat perquè no s’ha eliminat un element integrat a la ciutat com és el monument de la Feixina.

– Pere Ollers (president ARCA): Hem de recordar que molts de veïns s’havien manifestat per la conservació íntegra del monument.

CAMPANADES A MORT (3)

– Francisco Martín (8 anys): Sólo se circulaba de noche para no dar pistas a los barcos que nos disparaban. Iba en una camioneta llena de niños. En Orihuela un hombre nos dio dátiles. Desde la salida de Málaga no habíamos comido nada.

– Antonio Ariza (20 anys): Había unos barcos pegando cañonazos y antes de llegar a Nerja, en unas curvas con muchos peñascos, ahí moría mucha gente nada más de los peñascos que saltaban de los cañonazos.

– José Antonio Baena: Supimos que fueron el crucero Canarias y ése que hundieron en el Cabo de Palos, su gemelo, el Baleares… Para ellos era como un juego, el tiro al plato contra gente que no podía defenderse.

TOC D’ÀNIMES (3)

– Gabriel Barceló (PSM): La memòria històrica i la defensa del patrimoni són compatibles. Així ho han entès al centre d’Europa i per això han mantingut els camps de concentració de la Segona Guerra Mundial.

 Eberhard Grosske: N’hi ha que volen que el monument es demoleixi, però la decisió és el resultat del consens de l’equip de govern.

– Nanda Ramon: Tots els partits d’esquerres s’han manifestat a favor de la contextualització de la Feixina.

CAMPANADES A MORT (4)

– José Antonio Baena: Nunca he visto tanta muerte, tanta sangre, tanto desprecio por la vida humana… Eran militares profesionales contra civiles, ancianos, niños, mujeres. Sabían a donde disparaban… Nos bombardeaban a mansalva. Veíamos sus caras, ellos sabían que éramos civiles indefensos, nos veían perfectamente.

– Eloy Rodríguez: La carretera estaba llena de objetos: bultos de ropa, gramolas, máquinas de coser, sacos, maletas, sillas, mesas, cuadros.

– Acracia León (13 anys): Veíamos a los marineros perfectamente, cómo se movían por cubierta, los cañones cómo se movían y nos apuntaban antes de disparar… Si los barcos se hubiesen acercado un poco más, hubieran chocado con las rocas; para ellos era como un macabro juego de feria, nos mataban como si fuéramos chinches.

TOC D’ÀNIMES (4)

– Juan Cabrera (president PIMEM): Hi ha altres temes en què pensar abans d’aquests dois…!

– Aina Calvo: Hem optat per convertir el monòlit en un reconeixement a totes les víctimes de totes les guerres i a la convivència democràtica.

– Àngels Fermoselle (ARCA): La decisió municipal és intel·ligent i respectuosa amb el patrimoni i amb la memòria històrica.

TOC D’AGONIA

Llorenç Bisbal i Gabriel Alomar feien les passes per Son Tril·lo. Comentaven la decisió de Cort de mantenir i contextualitzar el monòlit en memòria del creuer Baleares.

 És com si tornessin a afusellar la nostra gent -va dir Alomar-. La gent que ja mataren una vegada.

 Sort que vostè i jo morírem en el llit -va conhortar-se Bisbal-, i no ens hem de sentir ofesos.

 Tant com els que moriren a les cunetes -el va corregir Alomar.

Divagava:

 Manipulant la història, maten la memòria, mestre Llorenç…

Va afegir:

 I vós i jo som memòria.

Bisbal va obrir uns ulls com salers. Alomar va comprovar l’hora: era l’eternitat en punt.