ARAK, OUZO, PASTÍS, ANÍS.

Política, cultura i cuina de la Mediterrània.

EL FORMATGE MANOURI….

0

Aquesta nit ens sentim generosos i us fem un regal que ens agraireu. Avui dia tothom coneix el feta, bàsicament en les seves infames versions industrials provinents de Dinamarca o la RFA. Però pràcticament ningú coneix altres formatges grecs. I n’hi ha de molt bons, com el fantàstic formatge fumat de Metsovo, el metsobone (Μετσοβ?νε) –ja en parlarem- o altres com el kefalotiri (Κεφαλοτ?ρι), el graviera (Γραβι?ρα) o el misizra (Μυζ?θρα).

Però avui parlem del manouri (μανο?ρι), un formatge blanc fresc semi-tou fet del sèrum drenat de la producció del feta (ovella o cabra),afegint-hi llet i/o nata. Té alguna similitud amb el feta, però és molt més suau i molt poc o gens salat. La seva textura és  cremosa i lleugerament granulada, amb un sabor pràcticament de nata. Com el feta, no té una escorça externa dura. Habitualment es ven en rotllos o en peces quadrades com les del feta envasat.Té un contingut de greix entre el  36 i 38%, i un baix contingut de sodi de 0,8%.

Es produeix exclusivament en àrees protegides amb DO a Macedònia Central i Occidental i en Tessàlia. S’utilitza en amanides, pastes (com la fantàstica spanakopita), i altres plats, i molt sovint com formatge de postres, amb mel o fruital, per exemple….. També el podeu fer al grill: extraordinari! Hi ha qui el troba similar a la ricotta salata. No fem broma: n’és molt superior!

Per sort, ara el podeu trobar a Barcelona. Aviat us diré si a València també. Com a mínim a Alfil, a la plaça del diamant de Gràcia. Potser hi ha més llocs.

Diuen que fou Aristeu (Αρισται?ος), fill d’Apol·lo i la nimfa Cirene, a qui els déus van lliurar el secret  de fer formatge. També va aprendre de les muses les arts de la medicina, l’endevinació, la caça i la cria d’abelles. Vaja, un setciències! I vés a saber, és veritat que aquests grecs tenien molta imaginació, però quan tasteu el manouri potser comenceu a pensar que potser sí té un origen diví. Bon profit!

Publicat dins de Cuina | Deixa un comentari

DE CAMILLERI, ALEXIS TSIPRAS, EUROPA I LA MEDITERRÀNIA

0

Per primer cop, en les pròximes eleccions europees, els grups parlamentaris a Strassburg  podran presentar candidats a presidir la Comissió Europea. Alexis Tsipras, líder de Syriza, serà candidat a presidir la Comissió Europea pel Partit de l’Esquerra Europea. Aquest és un partit una mica poti-poti, ja que reuneix l’esquerra anticapitalista suposadament més renovadora (com Syriza), partits molt tradicionals com el PCF, el PCE o Rifondazione Comunista, on encara trobem nostàlgics de l’estalinisme, i forces semi tradicionals com EUiA i EUPV. D’altra banda, altres esquerres alternatives en queden fora, com és el cas dels verds i  forces de mal definir, entre elles ICV i el seu brillant eurodiputat Romeva.


D’altra banda, no sóc molt fan de la Unió Europea. Entre l’absurd neoliberal, el maltractament a Grècia i la tebior en el cas català o altres similars, aquesta institució massa nòrdica per al meu gust personal i el meu mediterranisme militant, aquesta Europa Merkeliana cada cop m’interessa menys. De fet m’atreuen molt més propostes com les de l’alguerès Antoni Simon Mossa, que als anys 70 proposava una federació mediterrània entre els PPCC, Còrsega i Sardenya. Li faltaria Malta i, perquè no, Sícilia! Un dia en parlarem.

De qui sí soc fan, tanmateix, és de l’escriptor sicilià Andrea Camilleri. Fan relatiu, ja que alguns llibres seus fluixegen força. Ell i alguns intel·lectuals italians estan reclamant una llista italiana de suport a Tsipras, que vagi més enllà de RC. Al voltant d’això, la setmana passada Camilleri va fer unes declaracions interessants al diari Avgi (albada), una part de les quals crec que val la pena reproduir:

 

“El que passa a Grècia és el termòmetre dels errors europeus. Inicialment van buscar una unió a través de les arrels comunes hebrees i cristianes. Això no pot funcionar. El que tenim en comú és la cultura. Una cultura que neix a Grècia (…). La manera com Europa ha maltractat Grècia és com si maltractés les seves pròpies arrels. Com si no haguéssim après res en aquests milers d’anys. Europa ha demostrat no entendre res de la realitat europea. Europa és el Partenó. Europa és la cultura i la civilització….”  

“No podem basar-nos sols en els principis econòmics. Hem de construir ideals i valors; hem de reconèixer la nostra cultura. Alguns pensen, avui, que aquestes coses són inútils. Al contrari, són un element clau (…) Espero seguir amb vida el dia en que ens excusem amb Grècia per la forma com ens comportat”.

 

Tot i que estem d’acord en un…60%, no deixarem passar per alt l’etnocentrisme de Camilleri, una mica curt de vista. La cultura i la civilització no són patrimoni d’Europa. Cal recordar Auschwitz, creació europea 100%, per dubtar del propi concepte de civilització aplicat al vell continent? Europa, per bé o per mal no és sols Grècia, hi ha l’element hebreu, el catòlic, el protestant, l’imperialisme colonialista, la supremacia nòrdica…Però tampoc Grècia és sols el Partenó (i suposo que Aristòtil), valga’m Déu! També ho és la irracionalitat mística i màgica (que tant va atreure Nietzsche i Jung), l’orient, Bizanci, la llarga lluita per la independència, Alexis Zorbàs, Kavafis, l’ouzo i els mezedes… També us direm que durant l’entrevista deixa anar el rotllo típic que els europeus no estem dividits per fronteres ni llengües (sempre que parlis la llengua d’algun dels vencedors, s’entén). Menys mal que Camilleri reconeix que som una nació (amb molts compradors dels seus llibres), sinó això faria tuf a “cosmopolitanisme” estil “modernet-nacionalista-de l’estat”.

 

Però més enllà d’això, coincideixo en que Europa ha maltractat Grècia i, encegada pel neoliberalisme,  no ha entès res del que és realment important: cal reconstruir Europa sobre la base de la justícia, la solidaritat i els fonaments democràtics (que inclouen els drets dels pobles). Si la candidatura d’Alexis Tsirpas ens ha d’ajudar en aquesta direcció, endavant!! Però sempre que inclogui dues sensibilitats: per als  pobles oprimits, i per la Mediterrània nostra, l’occidental i l’oriental. Als nòrdics el que és del Nord, que són moltes coses bones i altres de no tant. A nosaltres la Mediterrània, emmerdada però nostra.

 

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

EL REDESCOBRIMENT ROMÀNTIC DE GRÈCIA

0

Fa uns anys, en una d’aquestes llibreries de saldos que eren més nombroses que ara (els saldos es deuen haver anat acabant), vaig comprar un llibre per un preu ridícul que ara no recordo. Era un llibre gran, de tapes dures i amb moltes il·lustracions a color i en blanc i negre. Editat per Ediciones del Serbal el 1985 (tot i que originalment l’havia publicat Thames and Hudson el 1981) es titulava “Redescubriendo Grecia. Viajeros y pintores del romanticismo”. L’autora,  Fani-Maria Tsigakou, és curadora al museu Benaki d’Atenes, del qual en parlarem un dia d’aquests, dedicat a l’art grec post-bizantí i és una experta en l’època de la independència de Grècia.  

La portada mostra una pintura romàntica amb la llanterna de Demòstenes (o monument de Lisícrates), l’Acròpolis al fons i diverses figures, femenines i masculines, abillades a l’estil oriental. La resta del llibre ens permet, a través de pintures i gravats, endisar-nos en aquest curiós fenomen que  va ser la presència de l’Europa romàntica a Grècia, especialment al segle XIX. No deixa de ser curiós que durant el s XVIII Grècia esdevingués ja un destí turístic per a molts anglesos (i angleses) de classe alta, delerosos de contemplar la terra, la llum i els monuments de que havien aportat tanta glòria a l’humanitat. Més endavant altres europeus (sobretot alemanys, amb molta, massa, influència en l’arquitectura de la Grècia independent), van viatjar a l’Hèl·lade buscant tota mena de coses: objectes, edificis, sol, i el que encara pogués quedar en els grecs del seu període clàssic.

Qui va voler decebre’s en va trobar motiu: poc quedava en els grecs del segle XIX dels coetanis de Pèricles, poc quedava a Grècia del que s’havia construït vint i cinc segles abans. Però qui va voler enriquir-se, pogué trobar el sol de la llibertat, el valor, la força d’un poble que no havia renunciat a sí mateix, i, per què no, l’arrabassadora potència d’un paisatge poblat de restes mítiques, de columnes enrunades però glorioses, d’un orient que poblava en un contrast fascinant les restes de l’origen d’occident. Byron va trobar-ho i va morir-hi, i com tants d’altres (per exemple Delacroix), va esdevenir activista de la llibertat de Grècia, una lluita romàntica i sovint heroica contra un ocupant odiós per a tothom. Arreu d’Europa es van fundar grups de filohel·lens disposats a finançar la lluita dels patriotes grecs, a pressionar llurs governs. Potser va ser l’última causa romàntica? Quina pena però, que al 1921 els governs europeus, per interessos miserables, se n’haguessin oblidat…

Encara avui dia ens trobem turistes decebuts per com de bruta n’és Atenes i quina pinta de turcs fan els grecs, per no dir que les runes estan massa enrunades per ser realment interessants. No han entès res de Grècia, què hi farem! “Aneu a Ioannina, a Komotini… i entendreu de què va tot això” els diria, però no ho faré. No m’agradaria que Ioannina ni Komotini s’omplissin de turistes plens de crema solar.