Per primer cop, en les pròximes eleccions europees, els grups parlamentaris a Strassburg podran presentar candidats a presidir la Comissió Europea. Alexis Tsipras, líder de Syriza, serà candidat a presidir la Comissió Europea pel Partit de l’Esquerra Europea. Aquest és un partit una mica poti-poti, ja que reuneix l’esquerra anticapitalista suposadament més renovadora (com Syriza), partits molt tradicionals com el PCF, el PCE o Rifondazione Comunista, on encara trobem nostàlgics de l’estalinisme, i forces semi tradicionals com EUiA i EUPV. D’altra banda, altres esquerres alternatives en queden fora, com és el cas dels verds i forces de mal definir, entre elles ICV i el seu brillant eurodiputat Romeva.
D’altra banda, no sóc molt fan de la Unió Europea. Entre l’absurd neoliberal, el maltractament a Grècia i la tebior en el cas català o altres similars, aquesta institució massa nòrdica per al meu gust personal i el meu mediterranisme militant, aquesta Europa Merkeliana cada cop m’interessa menys. De fet m’atreuen molt més propostes com les de l’alguerès Antoni Simon Mossa, que als anys 70 proposava una federació mediterrània entre els PPCC, Còrsega i Sardenya. Li faltaria Malta i, perquè no, Sícilia! Un dia en parlarem.
De qui sí soc fan, tanmateix, és de l’escriptor sicilià Andrea Camilleri. Fan relatiu, ja que alguns llibres seus fluixegen força. Ell i alguns intel·lectuals italians estan reclamant una llista italiana de suport a Tsipras, que vagi més enllà de RC. Al voltant d’això, la setmana passada Camilleri va fer unes declaracions interessants al diari Avgi (albada), una part de les quals crec que val la pena reproduir:
“El que passa a Grècia és el termòmetre dels errors europeus. Inicialment van buscar una unió a través de les arrels comunes hebrees i cristianes. Això no pot funcionar. El que tenim en comú és la cultura. Una cultura que neix a Grècia (…). La manera com Europa ha maltractat Grècia és com si maltractés les seves pròpies arrels. Com si no haguéssim après res en aquests milers d’anys. Europa ha demostrat no entendre res de la realitat europea. Europa és el Partenó. Europa és la cultura i la civilització….”
“No podem basar-nos sols en els principis econòmics. Hem de construir ideals i valors; hem de reconèixer la nostra cultura. Alguns pensen, avui, que aquestes coses són inútils. Al contrari, són un element clau (…) Espero seguir amb vida el dia en que ens excusem amb Grècia per la forma com ens comportat”.
Tot i que estem d’acord en un…60%, no deixarem passar per alt l’etnocentrisme de Camilleri, una mica curt de vista. La cultura i la civilització no són patrimoni d’Europa. Cal recordar Auschwitz, creació europea 100%, per dubtar del propi concepte de civilització aplicat al vell continent? Europa, per bé o per mal no és sols Grècia, hi ha l’element hebreu, el catòlic, el protestant, l’imperialisme colonialista, la supremacia nòrdica…Però tampoc Grècia és sols el Partenó (i suposo que Aristòtil), valga’m Déu! També ho és la irracionalitat mística i màgica (que tant va atreure Nietzsche i Jung), l’orient, Bizanci, la llarga lluita per la independència, Alexis Zorbàs, Kavafis, l’ouzo i els mezedes… També us direm que durant l’entrevista deixa anar el rotllo típic que els europeus no estem dividits per fronteres ni llengües (sempre que parlis la llengua d’algun dels vencedors, s’entén). Menys mal que Camilleri reconeix que som una nació (amb molts compradors dels seus llibres), sinó això faria tuf a “cosmopolitanisme” estil “modernet-nacionalista-de l’estat”.
Però més enllà d’això, coincideixo en que Europa ha maltractat Grècia i, encegada pel neoliberalisme, no ha entès res del que és realment important: cal reconstruir Europa sobre la base de la justícia, la solidaritat i els fonaments democràtics (que inclouen els drets dels pobles). Si la candidatura d’Alexis Tsirpas ens ha d’ajudar en aquesta direcció, endavant!! Però sempre que inclogui dues sensibilitats: per als pobles oprimits, i per la Mediterrània nostra, l’occidental i l’oriental. Als nòrdics el que és del Nord, que són moltes coses bones i altres de no tant. A nosaltres la Mediterrània, emmerdada però nostra.
