Urbanisme tradicional.
No sé si pel fet d’haver nascut i viscut sempre en el poble, no va ser fins que un foraster m’ho va comentar (ara fa ja anys) que em vaig adonar del caos urbanístic que caracteritzava l’Olleria. Edificis alts de pisos construïts on hi havia cases, altures desiguals, carrers per adreçar…
El mal és que aquella manera de fer (o més aviat de desfer) no ha millorat. En tot cas s’ha perfeccionat en el desficaci. La nova zona de creiximent del poble, la del camí de Caputxins, és un exponent d’aquesta ‘tradició’ urbanística olleriana que es manté fidel. Algú havia pensat que aquell camí antic podia esdevenir un espai d’obertura del poble, ample, recte; una via de comunicació amb la serra, el convent i les casetes. L’urbanisme a l’Olleria és ‘urbanicida’, i al remat tenim en marxa un seguit d’obres, i construccions ja acabades, que continuen amb el format clàssic: revolts, estretors, voreres amb mides diverses o nul·les, altures poc proporcionades. I això que hi volen construir cases de ‘luxe’!
Per seguir amb la tradició urbanística, les vies que s’estan obrint noves i que uneixen l’entrada actual al poble amb aquest camí/carrer no desmereixen les vies clàssiques. Els nous carrers desemboquen al camí de Caputxins amb una perpendicularitat de broma, i amb una rectitud poc certa. Un d’aquests carrers, que són en pendent cap al camí, fa tot l’efecte que acaba dins del subsòl d’un dels edificis en construcció. Una corba ho evita, però no evita que ens preguntem per què no s’ha fet el carrer completament recte.