Gàlim

Això sembla que està passant. Com explicava fa poc en aquest mateix bloc, la qüestió de la planta de residus està reviscolant al poble, i els tambors de guerra que deia que sonaven lluny, ja sonen de més a prop.
Fa un moment, tot tornant a casa, he trobat en un carrer un seguit de cotxes amb un paper enganxat al cristall de davant. No un fullet, no: un full A4. N’he agafat un i he vist que feia referència a l’afer del fem. El copie íntegrament (amb la llibertat de corregir algunes qüestions ortogràfiques i lèxiques):

Sr. Alcalde: som un grup de joves de l’Olleria motivats i molt preocupats pel nostre futur, després de la publicació al Diari Oficial de la Generalitat del 10 de març de 2005, on es demana per part d’una empresa d’Ontinyent la ubicació d’una planta de RESIDUS a la partida de l’Arribador. Aquesta informació ens retorna a una situació no molt llunyana, abans de les últimes eleccions muncipals. Per cert, vosté va dir que reduiria el polígon agropequari al mínim, cosa que no ha complit.
És per tot açò que ens fem algunes preguntes que vosté hauria de contestar al poble:
– No té el poble prou polígons industrials?
– Necessitem una planta de residus “controlats” per arreplegar, entre altres, purins (pixum de porc), restes d’hospitals, d’escorxadors, de transformacions d’aigües, d’olis i productes de laboratoris, en general, brutícia que no vol ningú?
– Mereix el poble de l’Olleria l’actitud de l’Ajuntament?
– Sap el poble que els materials de dipòsit reaccionen intoxicant l’aire i provocant malalties?
– Té consciència la resta de la corporació que vosté donarà el vist-i-plau?
– És aquesta la resposta al compromís adquirit per l’Ajuntament de remodelar el terme?
– Pensa viure el sr. alcalde en el futur a l’Olleria.
– Té algun deute o promesa amb el sr. Guerola (Reciclados Integrales S.A.)
– Sap l’Ajuntament que al voltant de l’abocador existeixen cases de gent del poble amb tots els drets com qualsevol veí?
– Sap la Societat de Caçadors, els ecologistes, els defensors de la natura, el poble en general, que desapareix la partida agrícola més verge del poble?
– Saben els pobles al voltant del Clariano que el riu té un gran risc de contaminació?
– Apel·lem a la consciència dels nostres regidors i esperem que el poble es preocupe d’un assumpte tan greu i de tanta transcendència pel nostre futur.

Gràcies.

Dossier: La planta comarcal de tractament de residus

M’ha aparegut per internet aquesta foto. Ja té uns quamts anys. Ara no sé cert si en són cinc o sis, perquè és de quan als inicis de VilaWeb Ontinyent, que enguany n’ha fet set. És d’una jornada organitzada per l’IEVA sobre premsa, però no tinc ara a mà les dades.
Estic en companyia de Mar Iglesias, representant d’Alacant Express i editora de VilaWeb Alacant.
Jo, com és habitual en mi, estava parlant de coses de les que no en sé prou. Però pose cara de saber-ne molt.

Se celebra hui el centenari del naixement de Joan Coromines, un dels savis que ha donat el nostre país. En alguna altra nota d’aquest diari virtual ja m’havia referit a ell, en parlar sobre alguna qüestió lèxica relacionada amb l’Olleria.
Una vegada vaig parlar amb ell per telèfon, ja fa molts anys. Li vaig demanar de fer-lo vindre ací per a participar en algun acte del Col·lectiu l’Olla. Crec recordar que vaig dir-li que volíem fer-li alguna mena d’homenatge, i ell tot eixut em va dir que no tenia temps per a homenatges, que tenia massa faena. És evident que en tenia, perquè el seu treball és més que immens.

L’any 1962, si no recorde malament la informació que em van donar, Coromines va visitar l’Olleria, durant els seus viatges a la recerca de dades per tot el país. El va guiar pel terme l’agutzil d’aquell moment. D’aquella visita ixen les diverses informacions publicades en els seus monumentals diccionaris, i també de documentació que devia haver llegit.
Quan va morir, la revista que llavors publicàvem “Ubi thunnus fremit (allà on brama la tonyina”), va dedicar-li un dels dossiers.
Personalment, tinc l’honor immerescut d’aparéixer citat en l’Onomasticon Cataloniae, supose que per alguna casualitat en el temps en què va redactar l’entrada referida al topònim “l’Olleria”. Allà es refereix a mi, perquè li havia enviat una carta sobre el mot ‘fleca’, que segons el seu Diccionari Etimològic no estava documentada al País Valencià. En aquell moment, acabàvem de publicar el nostre llibre ‘L’Olleria, Vila Reial’, i en diversos documents del segle XVI apareixia aquell mot. Li ho vaig indicar en una carta, que entenc que és el que va motivar aquella referència a mi. No puc negar que n’estic desvanit, però no tinc cap de mèrit per meréixer-ho.
Segons sembla, hi ha previst que durant el 2005 es faça algun acte en record de Joan Coromines a Ontinyent, on té un carrer dedicat.
Ja sé que és parlar per no callar, però hui en les notícies de Canal 9 parlaran dels bous, de les falles (molt), i del futbol (moltíssim). I de l’aigua.

Sembla que tornen a sonar, de moment encara de lluny, tambors de guerra a l’Olleria. Escarmentat com està el personal, els rumors que comencen a circular pel poble sobre la instal·lació de la planta de residus han fet que la gent plante les orelles i vagen calfant-se els ànims.

Sembla que tenim uns quants números perquè la planta en qüestió se’n vinga ací. I és possible que siga més gran que no la prevista en un principi. Si tira endavant la proposta de la Conselleria de construir macroplantes supracomarcals, la que es costruïsca no serà la inclosa en el pla de minimització de residus de la Mancomunitat, sinó prou més gran. Pensem que en la Mancomunitat, el PP no es mostrava precisament en contra de les intencions de la Conselleria, i ara el PP té la majoria absoluta en l’ens comarcal.
També és possible que no s’instal·le a la Vall d’Albaida, però… no farem apostes.
El cas és que tant si és una , com si és l’altra, a l’Olleria la gent comença a sentir-se preocupada. I que conste que no es tracta d’insolidaritat. A ningú no li agrada tindre aquesta mena d’instal·lacions prop de casa, però el problema en aquest cas és tot un altre. O, com a mínim, és també tot un altre.
El problema de fons de la planta va ser la manera com es va gestionar en un principi. Quan es compren terrenys d’amagat, quan es nega què s’hi projecta construir, quan s’amaga una decisió com eixa, el més normal és crear suspicàcies. Seran més o menys fundades, però no es pot evitar. I quan un poble s’ha negat a acollir aquesta instal·lació, quin altre l’admetrà?
Ara es parla si torna a planar sobre l’Olleria el perill de fer-se càrrec de la planta. Vorem què passa i com va la cosa. Ara bé, si això va endavant, encara ens passaria poc. Si la gent que es va oposar a la planta (recordem que quasi el 50% del cens electoral va votar en contra) va triar com a alcalde a qui la volia posar, ara tindran el que van votar. I no podran queixar-se.

 
Dossier: La planta comarcal de tractament de residus</a

Diumege 13 de març. Encara sota els efectes del colesterol i l’alcohol: no espereu massa literatura.

Aquest diumenge s’ha celebrat el primer concurs de cassola d’arròs al forn de l’Olleria. Com era d’esperar, una de les cassoles de l’equip de Ca Tarsi ha guanyat el concurs, i un servidor està deixant-ne constància com pot, perquè la celebració ha sigut més dura que la cassola en si. Que ja és dir.
La cassola guanyadora ha sigut la número 2. Jo he menjat, no poc, de la número 3, que ja era celestial. La 2 no vull ni pensar-ho, feta amb pata i ventre.
El cuiner, Alexandre, (en la foto) ha recollit el premi: un assortit d’ibèrics marca ‘España e Hijos’. Ei! Ens ho menjarem igual.
Durant el dinar, la banda ‘la Nova’ ha ‘amenitzat’ l’acte. És un dir, perquè allò ressonava massa. Després un conjunt ha tocat un poc, mentre ens dedicàvem a lloar al déu Baco. En acabant, amb un públic ja escàs, hem assistit a una versió en directe de l’alcalde, del PP, cantant ‘el abuelo fue picador’ de Victor Manuel. La beguda és molt lletja. I encara abans un grup de hooligans ha atacat una versió poc afortunada de lo himne regional. Des de la nostra taula hem respost amb una Moixeranga passable.
Total: diumenge passat amb sobredosi de colesterol.

Ací teniu la versió oficial dels fets. (Patètic, això de ‘cazuela de arroz al horno’)

Això fa ja. Deu anys fa que va morir Ovidi Montllor.
Vaig tindre la sort de conéixer-lo gràcies a la seua generositat, quan li vaig demanar de participar en un homenatge a Joan Fuster que vam organitzar des del Col·lectiu l’Olla l’any 1993. No ho va dubtar, i va vindre expressament des de Barcelona a l’Olleria per fer un recital de poemes de l’escriptor suecà. Arribà a l’Olleria la vesprada del dissabte 3 d’abril, el dia d’aquell acte, i se’n tornà l’endemà mateix a Barcelona, ja que dilluns havia de participar en un rodatge.
L’acte en si anà molt bé. La llàstima és que un problema tècnic no permeté enregistrar bé el so de tota la jornada, però per sort el recital d’Ovidi està perfectament gravat, i tenim el projecte d’editar un CD amb aquells poemes, amb la col·laboració de Paco Muñoz i Lluís Llach.
A la nit anàrem a sopar, tots els organitzadors del sarau aquell, amb l’Ovidi i Paco Muñoz. Un vídeo és testimoni d’aquella nit, d’aquella demostració d’humanitat, de vitalitat i d’humor que desprenia l’alcoià.
No el vaig tornar a vore fins a un any després, ja malalt, quan el van nomenar Miquelet d’Honor els de la Societat Coral el Micalet. Jo havia sabut ja de la seua malaltia a través de Paco Muñoz, gran amic seu. Hi vam anar Vicent Martí i jo, i recorde que em va emocionar que ens reconeguera. ‘Com van els de l’Olleria?’, ens va dir amb la veu ja apagada, mentre m’allargava la mà.
Ja vaig denunciar en una altra nota d’aquest bloc el boicot del Consell valencià socialista a l’artista alcoià, però és que a més a més algun sector nacionalista el va bandejar també. I amb tot, la seua obra perdura i viu.
Quan va morir Enric Valor, en un article vaig afirmar que m’alegrava que el llavors president de la Generalitat, Eduardo Zaplana, no havera assistit al soterrar del mestre. No n’era digne. Ara crec que també és bo que el Consell no reconega la figura d’Ovidi: qui se’l creuria?

La veritat és que ja era hora que algú plantara cara amb una actuació valenta com la que ahir va realitzar un grup de cantants. Hi ha molta gent que treballa per la cultura i la normalització del nostre país, diàriament, però aquestes coses vistoses moltes voltes són necessàries per recordar-nos que encara hi som. I no sé si dir que més que la normalització, el que intentem és la pura supervivència…
Molt bé el que han fet, i faran molt bé de recolzar-los els partits que parlen i parlen, i que no sempre demostren amb fets les paraules.
El PP ja sabem que seguirà igual. Però el partit que té alguna possibilitat d’arribar a la Generalitat d’ací a dos anys és el PSOE, i per desgràcia les experiències anteriors no són massa esperançadores. Ara anuncien una roda de contactes amb aquests músics i portar les reivindicacions a les Corts. Això està bé, però caldrà que recordem que des que va nàixer Canal 9 fins que va arribar el PP al govern, la presència de música en valencià en la televisió autonòmica era testimonial. I el cas de l’Ovidi, que no hi va aparéixer mai, tot un avís per al futur.
Ovidi, del que ara fa deu anys que va morir, va rebre la medalla de la Generalitat Valenciana de mans de Lerma quan ja estava molt malalt, després d’haver estat anys i anys silenciat. I segons ens explicava el seu amic Paco Muñoz, la va acceptar només per no donar un disgust a sa mare.

Poquíssimes voltes he passat amb el comandament a distància de la tele pel programa nocturn de Tele5 ‘Crónicas Marcianas’. Anit, però, ho vaig fer, amb la mala sort de topar-me amb un espectacle poc edificant. No sé si va ser per la son que tenia, o per l’impacte emocional, que no vaig poder reaccionar a temps i apagar la tele de seguida. Em vaig quedar afectat.
Allà estava el King Àfrica aquell, vestit de torero (!!), amb quatre xicones ensenyant cuixa, destrossant Paquito el Xocolatero. Un parell de notes més avall d’aquesta parlava de l’amenaça que planava sobre tots nosaltres en aquest sentit. I ara s’ha fet realitat. Aquell senyor que viu de bramar acompanyat de xiques poc vestides, ha fet una versió (o assassinat) d’aquest pasdoble que tant sona a les festes valencianes. Seré capaç ara d’escoltar-lo alguna vegada sense que em vinga a la ment la imatge lamentable d’anit? Perquè fins i tot vaig ser a temps de contemplar una espècie de coreografia: una barreja de ‘filà’ cristiana i ball dels ‘pallassos de la tele’.
I què collons feia vestit de torero?

Anava a escriure ací algun comentari superficial sobre la neu que ha caigut a l’Olleria, quan he vist que l’amic Miquel havia posat una nota al seu bloc també sobre la nevada (ell de la neu caiguda a Mollerussa) i la reacció més que extremada en molts casos d’alguns paisans respectius.
La coincidència no passaria de ser això, una coincidència, si no haguera vist en una altra nota seua que es refereix a mi en parlar d’un viatge a Barcelona. Efectivament ens vam trobar en la reunió-conxorxa-conspiració de VilaWeb. Però el fet de veure’m citat en un bloc, m’ha sorprés. I he pensat que si, tal com solem afirmar, el món és un mocador (brut de vegades) perquè sempre topes amb gent coneguda, internet (com a exponent de la globalització) no deixa de ser-ho també.
I la neu? Fa bonic de vore quan encara és blanca, i més quan no estem posats a rebre les seues visites. Ara, si qualla pels carrers, l’hem cagada: em fa esquiar sense voler ni saber.

Veig en un dels blocs d’aquesta casa una informació que fa fredat: King Àfrica gravarà una versió de ‘Paquito el Xocolatero’ per convertir-la en la cançó de l’estiu. Espere que les Corts Valencianes aprovaran alguna moció de les que fan ara en defensa de les ‘senyes d’identitat del poble valencià’ i ho impediran.
Segons la notícia, hi ha darrere del projecte una productora catalana (!!): també mos volen furtar el xocolatero?

M’ha costat, però al final he localitzat al Pau i vaig a la Barceloneta a vore’l. El taxi m’assassina, i el taxista encara es pensava que es quedaria dos euros de propina!! Això podíem fer!

Busquem un lloc on prendre alguna cosa i xarrar, i acabem entrant en un local menut, allargat, i amb no massa bona pinta. Hi ha poques taules, totes buides, i anem a seure a la primera que trobem, on hi ha un canelobre amb dos ciris. Íntim, i ja posats li dic al Pau que si vol que els aprofitem i festegem. Demanem dos cerveses i alguna cosa per picar al xicot que ve a servir-nos, que fa cara de no entendre’ns massa bé. Diu que per a picar no té res, a no ser que ens porte una cosa que fan al seu país. I de quin país ets?, li preguntem. De Transilvània, diu, sense el més mínim dubte. No diu Romania, no. De Transilvània. Decidiem que tastarem allò que ens ofereix: una mena de pilota amb ceba, tomaca, espècies… Realment està bo.
Dos cerveses per cap després, anem a buscar un altre local, i anem a parar a una cerveseria que devia ser britànica però no sé exactament de quina nacionalitat. Possiblement escocesa, perquè per allà hi havia un paio amb la típica faldilla. Dos cerveses també per càpita més tard, i havent fet una xapa agradable, decidim acomiadar-nos.
Un altre taxi em torna a ca Partal. Aconseguisc obrir la porta a la primera, i això que la clau és difícil de fer casar amb un pany ple de foradets. Per sort, abans d’eixir havia practicat…
Diiumenge no matine massa. O no gens. Parlem un poc sobre les novetats de VilaWeb i decidisc anar-me’n cap a casa. He d’arribar a una hora raonable per votar.

Després d’un matí en què les previsions i els fets no han coincidit gens ni miqueta, me’n vaig cap a Barcelona. A fer quilòmetres i a vore què ens expliquen de les novetats a VilaWeb.

Encara que semble mentida, en una gasolinera d’una àrea de servei hi
havia una persona encarregada de posar carburant!! No és gens habitual
això, ja se sap: ara te l’has de posar tu, anar a la caixa a pagar, i
d’ací a poc haurem també de passar el motxo. Arribat a Barcelona, he de
buscar la casa de Vicent Partal, que m’ha d’acollir a sa casa. Guiat
per les seues instruccions i un plànol senzill, trobe el camí a la
primera (cosa que té mèrit en el meu cas, i més després de
l’experiència parètica de la setmana anterior a l’Orxa). El cas és que
arribe on havia d’arribar, però no podia ser la cosa tan senzilla: se
m’ha punxat una roda. No sé si la culpa és de la ciutat o del Vicent.
L’última volta que vaig vindre a Barcelona, també a ca Vicent, vaig
tindre també un incident mecànic en entrar a la ciutat…
Com que el Partal se n’ha d’anar a un debat de la tele, em quede a sopar a sa casa amb l’Assumpció i les xiquetes. El debat, vist mentre sopàvem, era més aviat caòtic.
Dissabte al matí ens expliquen les noves possibilitats de l’editora de les locals de VilaWeb: molta modernor i moltes possibilitats noves. Crec que serà molt útil i pràctica. M’hi trobe la Mar d’Alacant, la Susanna de la Garriga, el Miquel de Mollerussa, el Teo de Perpinyà; hi conec el Cèsar de Paterna i l’Aurora de la Franja. També hi havia altres coneguts de les altres edicions. Després a dinar. Un lloc bonic, a prop del port, però amb una bona col·lecció d’escales. La literatura sobre l’eliminació de barreres arquitectòniques és extensa…
De nou a ca Vicent, i fussant pels canals de la tele, tropesse amb un videoclip de Luís Miguel. Ara seria llarg d’explicar, però es veu que això és un senyal dels déus de saldo.

Això és. Amb l’excusa del vidre, o com a fil conductor, una web està recollint informació diversa i dispersa de l’Olleria: és rutadelvidre.com. Allà hi trobem des d’un plànol amb informació turística del poble, fins a l’exposició virtual sobre la Casa Santonja. Evidentment, hi ha un apartat sobre el vidre, en construcció i que ja té algunes fotos antigues relacionades amb la indústria vidriera.
Pel que sembla, s’hi afegirà també informació sobre les festes que se celebren al municipi. Ve a ser, en projecte, la web del poble que oficialment no acaba d’existir, perquè l’oficial de l’ajuntament és bastant pobra. I en castellano, por supuesto.
Per cert, hui han repartit pel poble l’últim número de la ‘Crònica de L’Olleria’, amb un article dedicat al quadern que l’AVL ha editat sobre toponímia de l’Olleria. A banda de l’ús de ‘ollerienses’ en compte d’ollerians, es veu que no s’han fixat massa en el llibret en si, perquè s’hi encaboten a escriure la famosa ‘L’ majúscula, malgrat que el quadern deixa evident que l’article va en minúscula. Llàstima que ara que arriba aquest material més o menys normatiu (amb el permís d’alguns hooligans que hi ha al PP) ja no hi és el secretari de l’ajuntament, defensor acèrrim de la ‘majuscularitat’ de l’article. Però no per una raó lingüística, sinó perquè no reconeixia cap normativa per al valencià…
No crec que ell sabera que Joan Coromines (poc sospitós d’espanyolisme) també usava eixa forma…

Aquest dissabte ha sigut un poc diferent. Pel matí en l’assemblea de l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida (IEVA), on per parlar més de l’habitual m’han encolomat faena. Encara em passa poc: no sé per què vaig deixar la meua discreció habitual i natural. Després de l’assemblea i de fer un parell de gestions via telèfon, comence una excursió-expedició pel Comtat. Era una visita que tenia pendent amb una amiga a aquella zona.
Se’ns fan les 4 sense haver dinat. El pas per l’Orxa s’ha fet llarg i una miqueta patètic, però ens en riurem. Finalment arribem al bar Tarrassó, a Gaianes, i al senyor del bar quasi li agafa un mal quan li demanem per dinar. "Si és hora de berenar!", diu tot astorat i mirant el rellotge. "És que se’ns ha fet una miqueta tard…", li dic jo, com qui demana disculpes i alguna cosa de menjar per l’amor de Déu. És un bar vell, amb la runa suficient per ser un bar antic, amb cadires de boga de tota la vida, i una càmara frigorírica d’aquelles que són com un armari empotrat, amb portes de fusta i vidre. L’ambient també és de bar tradicional: molta escama i fum, encara que hi ha dones i alguna xicona. A la part de dins hi ha un menjador una miqueta més arreglat, però sense exagerar. No dinem malament: xulletes, un ou deixat caure, carabasseta i carxofes. Ben guisat i el pa també està bo.
A l’hora d’anar-se’n veig que entra Vicent Micó (en la foto), el rector ollerià que va posar en marxa Turballos. El salude i m’ensenya un full d’ACAT que portava per comentar aquella vesprada, un full en què es critica el militarisme i liberalisme de la proposta de constitució europea. Està vist que és quasi impossible que isca de casa sense que em trobe algú conegut.
Són vora les sis i ens encaminem cap a casa. Abans d’arribar, però, fem una paradeta en Otos a fer-se un café, al bar Paradís. És curiós que l’altre bar del poble es diga Edén… En el bar estant, entra un dels propietaris i m’explica que se n’havia d’anar amb l’orquestra a tocar a Sant Mateu, però que com que el guitarra havia caigut malalt, n’havien enviat una altra i ells aniran a la nit a tocar a Albaida.
S’acaba la miniodissea. Tornem al poble sense més peripècies, i sense tindre clar si és preferible tornar a eixir a l’aventura o amb un pla predeterminat.

Més o menys, això és el que s’entén del dictamen aprovat hui per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Un informe esperat, debatut, boicotejat des de la Generalitat Valenciana i que no sé si servirà per a molt. L’haurem de llegir amb deteniment per poder-ne parlar amb coneixement de causa.
Perquè el problema bàsic del valencià, català o llenguacompartida és la manca d’interés dels seus parlants. Ja sé que el conflicte atiat des de la dreta espanyolista ha agreujat l’assumpte, i que hi ha una certa esperança que el ‘full de ruta’ o pacte de no agressió servisca per desactivar-lo, però tants anys de cessions no han servit de massa coses com per ser ara optimistes. Hui mateix en tenim un exemple: la Generalitat se’n va a Brussel·les a presentar el SALT (el programa informàtic traductor) i envia la nota de premsa en castellà. Seguim on estàvem.