Un article conciliador que arriba a misses dites
Diumenge El País va publicar un article (d’aquells de pàgina sencera) sobre el tema del tractament de les llengües a l’Estat espanyol:
Por una ley de lenguas (de una maldita vez). L’autor és Juan Claudio de Ramón, de professió
sus diplomacias, com en diu graciosament l’Àlex Gutiérrez a l’Ara. El senyor de Ramón defensa una idea fins ara insòlita en el món hispanocèntric: que el català, el gallec i el basc siguin també llengües oficials de l’Estat. De
tot l’Estat. “La Constitució de 1978 es va quedar a mitges en aquesta qüestió. Existeix una asimetria entre el que una persona instruïda de, diguem-ne, Gandia, sap de Garcilaso i una de Toledo d’Ausiàs March”. La solució passaria perquè en una escola andalusa, per exemple, s’hi poguessin estudiar nocions de català, poesia en gallec o “la fascinant filogènia de l’eusquera”, o que el catàleg del Museu del Prado estigués també disponible en aquestes llengües. Com a contrapartida, “les comunitats amb més d’una llengua haurien d’abandonar posicions dogmàtiques i maximalistes”; i és clar, l’exemple que l’autor cita com a mostra d’aquestes posicions radicals és la immersió lingüística que es practica al nostre país.
Així doncs, escola bilingüe a canvi d’un estat realment sensible a la seva diversitat lingüística? Mmm… Doncs mira, no sona pas malament. Se’n podria haver parlat –fa uns quants anys, potser. Ara ja no. Fas tard, amic de Ramón. Fas tard perquè els catalans o la majoria dels catalans hem entès (per la via de l’experiència) que Espanya no vol ser així. Espanya no vol ser canviada. Ahir al documental de Dolors Genovés aquesta idea es repetia com un mantra: “L’Espanya de matriu castellana vol formar un estat unitari, centralista i hegemònicament castellà”. I això ho deien persones que havien tingut o que tenen encara estrets contactes amb el Madrid polític. Això ho deien persones que abans-d’ahir encara es consideraven federalistes.
De manera que té raó el senyor de Ramón quan escriu que aquesta solució plurilingüe seria la més raonable. També té raó quan conclou que els espanyols seguirem, probablement, amb el ball de bastons que ens ha dut fins aquí.
