Lima l’horrible
Lima la horrible és el títol d’un assaig de l’escriptor peruà Sebastián Salazar Bondy. Va ser publicat el 1964, però la seva actualitat, pel poc que jo conec del país andí, resulta sorprenent i innegable. L’assagista sotmet a una crítica implacable el mite de l'”Arcàdia Colonial”, això és, la idealització d’unes formes de vida anteriors a la independència del Perú (1821) amb l’objectiu, per part de l’aristocràcia dominant limenya, de mantenir els seus privilegis de classe i perpetuar d’aquesta manera l’opressió de la majoria indígena del país. En la seva recensió, Salazar Bondy no es deixa res per verd: des de l’articulació del poder polític amb el poder religiós fins al paper de la dona com a “bastió del conservadurisme”, passant per la configuració urbanística de la ciutat, el gust pel pastitx cultural o el culte als morts.
Ja entenc que per a un lector català poc familiaritzat amb el panorama sociopolític del Perú, alguns d’aquests conceptes li poden resultar una mica marcians. Però a mi una carambola de la vida m’ha portat a deambular sovint pels carrers grisos i laberíntics de l’antiga ciutat virreinal, a trenar contacte amb els seus habitants, i de manera ineluctable, a establir comparacions amb el país que un dia no tan llunyà va constituir la seva metròpoli.
Perquè Lima, la ciutat que va cartografiar Salazar Bondy i que avui s’erigeix com una de les urbs més puixants d’Amèrica del Sud, s’assembla molt a Madrid i una mica a Barcelona. M’ha sobtat molt, per exemple, trobar a “Lima la horrible” referències constants a la casta en el mateix sentit que li dóna la vèrbola incandescent de Pablo Iglesias: una elit oligàrquica conformada pels poders polítics i econòmics que viu d’esquena al poble, a “los siervos indígenas, los esclavos negros, los braceros chinos y los subproductos de las mezclas”, al “serrano sucio”, el “cholo de mierda”, el “negro bruto” o el “chino tísico” que “no merecen ni la centésima parte del salario que recibe su semejante de Illinois o Cincinatti”.
La casta de Lima, segons Salazar Bondy, és l’hereva directa del poder virreinal, és a dir, d’aquelles grans famílies burgeses o aristòcrates que “en la suntuosidad de sus residencias, en sus restaurantes, en sus balnearios y playas privadas […], casi con las mismas ideas del siglo pasado o antepasado, viven aterrorizados ante palabras como revolución, reforma agraria, sindicalismo, etc., pero muy convencidos de que, salvo variantes superficiales, el mundo, su mundo, no se acabará”. Llegir aquestes invectives del gran escriptor peruà em transporta al món de les grans famílies hereves del franquisme que encara avui, a Madrid sobretot però també a Barcelona, remenen les cireres del poder i viuen horroritzades davant la possibilitat de qualsevol canvi que faci trontollar el seu omnímode domini. Són aquelles famílies castellanes que Lluc Salellas denuncia a “El franquisme que no marxa” (Edicions Saldonar), o les que a Catalunya governen la banca o posseeixen les grans empreses de cava i que pretenen condicionar amb pressions i manifestos el resultat de les eleccions (“Les enquestes del 27-S disparen la inquietud de les grans empreses“, La Vanguardia, diumenge 13 de setembre)*.
Quan Salazar Bondy denuncia els vestigis d’una Arcàdia que mai no va existir, ho fa perquè somia a enderrocar una casta autàrquica “que advirtió a tiempo que había que mantener íntegros y en pie […] los fundamentos del régimen colonial, la gallina de los huevos de oro”. No és precisament això el que defensen els actuals dipositaris de les essències pàtries, tant a Madrid com a Barcelona? El procés d’independència de Catalunya els horroritza, perquè no seria altra cosa que un intent d’ensorrar la piràmide socioeconòmica bastida gràcies a les prebendes derivades del règim del 78, legatari de la dictadura militar i guardià dels pilars que sostenen l’actual estat espanyol. Espanya també somia en la seva Arcàdia colonial, la que precedí el tímid assaig reformista de Suárez i Tarradellas, de Miquel Roca i Gregorio Peces-Barba. Tenen raó els qui asseguren que per a aquesta casta el procés català constitueix una amenaça molt més temible que les filípiques dels seguidors d’Iglesias, al capdavall tan digeribles per al sistema com ho va ser el malaguanyat Partit Socialista de González i Guerra. Com sempre s’encarrega de recordar-nos el notari J. José López Burniol, el problema territorial d’Espanya és, en el fons, una lluita pel repartiment del poder. I en aquest sentit, qui qüestiona amb més intensitat aquest repartiment injust és el nacionalisme català, avui transformat en independentisme. Ja es va veure a la Via Lliure que ocupà la Meridiana el passat dia 11: els partidaris de la ruptura no són els desclassats ni el poble subdesenvolupat que defensa Salazar Bondy, sinó les dinàmiques classes mitjanes i populars que nodreixen el teixit social català i que fins fa poc havien transigit amb el règim del 78. És aquesta base social la que haurà d’empènyer el nou govern de la República a remoure “els fonaments del règim colonial”, abans que els actuals poders fàctics no es facin amb el control de la nau.
Els prejudicis i la fractura social que va posar en solfa Salazar Bondy a finals dels 60 (i que, oh sorpresa! li van valer l’elogi encomiàstic d’un jove Vargas Llosa), es mantenen, com ja he escrit més amunt, en bona part intactes avui dia, però alguna cosa es deu haver mogut quan a hores d’ara el Perú té un president cholo (Ollanta Humala) i no per això s’ha produït el previsible pronunciamiento militar. Així mateix, a Barcelona tenim un president de Convergència, procedent de l’alta burgesia, que defensa la secessió amb una fermesa que també era inimaginable en un dirigent d’aquest partit tan sols 10 anys enrera. Salazar Bondy acaba el seu llibre amb aquestes paraules: “Para rechazar la aberración de la Arcadia colonial, los limeños necesitamos aprehender su entidad sutil y compleja y cogerla por las astas a riesgo de perder en el combate. […] Ante nosotros se abre una pregunta. No responder al acertijo equivale a entregarse a las fauces del trágico portento que lo propone. Vivir ahora es decir que no”. Per als catalans de 2015, en canvi, la sortida del laberint colonial pressuposa dir que sí.